Situació
Vista aèria del sector més enlairat del poble d’Olopte, presidit per l’església de Sant Pere.
ECSA - M. Catalán
L’església parroquial de Sant Pere s’aixeca al capdamunt del poble d’Olopte, en una posició dominant.
Mapa: 36-10 (217). Situació: 31TDG025943.
Per a arribar a Olopte cal agafar la carretera N-260 de la Seu d’Urgell a Puigcerdà. Passat Isòvol i abans d’arribar al poble d’All, s’ha d’agafar una carretera local en direcció nord que, en menys de 2 km, deixa al peu de l’església de Sant Pere. (RMAE)
Història
La menció més antiga de la parròquia d’Olopte surt en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, document que, malgrat ésser datat l’any 819, de fet va ser redactat cap al final del segle X. A l’origen, l’església tingué com a titular sant Feliu, que més endavant fou substituït per l’actual. Això es comprova l’any 1015 en una permuta que feren els esposos Duran i Matilde amb el bisbe Ermengol d’Urgell d’una vinya que els primers tenien a la població de Músser, al lloc anomenat Isovall, per una peça de terra que ell posseïa a Sant Feliu d’Olopte.
Al principi del segle XIV, el titular de l’església continuava essent sant Feliu, tal com recullen les visites arquebisbals del 1312 i el 1314. En aquest moment es calculava una renda anual per a la parròquia d’Olopte de 15 lliures.
Els darrers anys s’han iniciat treballs de restauració en aquesta església. (MD)
Església
Planta d’aquesta església parroquial, que té diversos cossos afegit d’època moderna, i la portalada, formada per cincarquivoltes, oberta a migjorn.
E. Ventosa
És una església composta d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. Per conservar l’orientació tradicional es va haver de construir l’església perpendicular al pendent de la muntanya, amb l’absis molt penjat, sobre un alt basament d’uns tres metres d’alçada, que el fa esvelt, com una torre. És un edifici de mides bastant grans, amb decoració escultòrica a l’absis i la portalada, que es degué construir a la transició del segle XII al XIII.
La fàbrica és de bona qualitat, amb carreus calcaris ben treballats, de color gris, amb una pàtina de color daurat a ple sol. Són de formes allargades —fins i tot alguns molt allargats—, juntes petites i disposats en filades, de 12 a 25 cm d’alçada a l’absis, mentre que a la nau tenen mides més variades i el treball és menys polit. Les finestres tenen dovelles de pedra tosca i les columnes i els muntants de la portalada són fets de marbre vermell.
Mènsules de l’absis decorades amb caps d’homes i animals, com ara el llop i el senglar.
ECSA - A. Borbonet
El basament de l’absis sobresurt molt poc del tambor llis, que té una finestra al mig de doble esqueixada. El tambor s’acaba amb un fris de dents d’engranatge sobre mènsules, en bona part decorades, i una petita cornisa en cavet sota teulada. La volta és de perfil apuntat.
Cobreix la nau una volta de canó apuntada, que arrencava d’una motllura d’imposta amb filet i bocell, de la qual només queden alguns trossos. La planta de la nau és rectangular i té dues finestres, més petites del que sol ser habitual, obertes al mur de migdia, una vora l’absis i l’altra més avall de la porta. El frontispici va quedar amagat en construir-se la casa rectoral adossada, que tapà la finestra i suprimí l’espadanya, que es va reemplaçar per un campanaret de planta romboïdal sobre la capçalera del temple.
En ensorrar la rectoria i netejar-ne les runes en ocasió de la restauració dels anys vuitanta, ha quedat al descobert una altra vegada aquesta façana, que ara es presenta amb l’antiga espadanya inacabada. Curiosament, la paret de ponent és menys llarga que la nau i això dona com a resultat que a l’extrem N d’aquest mur es produeixi un reclau, si fa no fa d’un metre, del qual no podem donar cap explicació.
Portalada de l’església, al mur de migdia, ornada d’elements esculpits i protegida per un petit atri.
ECSA - Rambol
La portalada és de cinc arquivoltes, dues de les quals tenen columnes i arc tòric. La primera i la tercera arquivoltes tenen l’aresta aixamfranada i la cinquena, el cantell viu. Al xamfrà de l’arcada davantera i al del muntant de la del mig és on es troben totes les figures que adornen el conjunt.
Seguint el costum dels dos o tres últims segles, es va ampliar la nau amb una capella a tramuntana i una altra a migjorn i més tard amb una sagristia, ara ensorrada, que tapava part de l’absis. (EVS)
Portada
La portada d’aquesta església és esculpida, però es diferencia dels altres portals romànics de la Cerdanya, que són de mig punt, perquè dibuixa un arc apuntat com el del monestir de Santa Maria del Camp, al Rosselló. És d’arcades en degradació, suportades per quatre columnes llises. Els capitells de la dreta, d’una pedra diferent dels de l’esquerra, han resistit a la intempèrie. Sobre un d’ells hom distingeix enormes pinyes de pi que ocupen tota la superfície. A l’altre capitell de la dreta hom ha esculpit dos rengles de fullatges superposats.
Els capitells de l’esquerra, esculpits sobre una pedra fina, són difícils de desxifrar. Hom creu identificar en un d’ells dos lleons que acaben amb un cap comú a l’angle i, a l’altre, una àguila, les ales de la qual són desplegades. Hom retroba aquí el repertori de Ripoll, Elna i Cornellà de Conflent.
Dues figures d’aspecte grotesc de les arquivoltes de la portada i rostre barbat situat al brancal.
ECSA - A. Roura
Detalls del brancal de la portada, amb un capitell de difícil interpretació i dos caps barbuts, i figures d’Adam i Eva esculpides a l’arquivolta exterior.
ECSA - A. Roura [les dues primeres] i ECSA - Rambol [la darrera]
Als brancals i al costat dels capitells hom ha esculpit quatre caps barbuts. Les impostes que descansen sobre els quatre capitells són llises. L’arquivolta exterior té decoració. A la dreta, un personatge femení nu amb un cap molt gros es pot identificar amb Eva; li correspon al costat esquerre la figura d’Adam. A sobre d’aquests personatges hi ha dues pinyes enormes, la de la dreta és relligada per un coll a un cap barbut; de seguida hom distingeix un altre cap barbut i quatre caps més, que deixen veure llurs dents. Damunt del portal han subsistit tres mènsules, dues de les quals són esculpides, una amb una bola o una poma, l’altra amb el bust d’un atlant.
El tambor de l’absis acaba, com ja s’ha esmentat, amb una cornisa en dents de serra sostinguda per mènsules esculpides amb caps d’homes i d’animals, entre els quals hom distingeix el llop i el senglar. (MD)
Marededeu
Talla de la Mare de Déu d’Olopte conservada ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. 15 939).
ECSA - Rambol
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una talla romànica de la Mare de Déu, procedent de l’església d’Olopte, amb el núm. d’inventari 15 939 (vegeu vol. I, pàgs. 285-286, d’aquesta col·lecció). Està asseguda en Majestat en un setial de tipus arcaic, solament de dues columnetes retorçades, que es poden apreciar sota una capa de pintura blava. A mitja alçada, cada columneta porta una motllura i acaba amb una mena de pinya. La Mare porta per sobre de la túnica daurada un mantell d’una sola peça, igualment daurat, com a Cornellà de Conflent. No porta corona, com l’Infant. Els vestits són idèntics, quant a la forma i els plecs, amb els de les marededeus de Cornellà i d’Odelló. Recordem que a la d’Odelló els vestits són també daurats.
La posició de les dues mans de la Mare és idèntica a la de la Mare de Déu d’Odelló. La mà dreta, estesa amb el palmell girat cap amunt, mentre que la mà esquerra descansa, en senyal de protecció, sobre l’espatlla del Nen Jesús. L’Infant seu sobre el genoll esquerre de la Mare, la túnica és de color clar i té una vora daurada. Cal igualment remarcar que el caient de la toga daurada és si fa no fa idèntic al del Nen Jesús d’Odelló, però difereix del de Cornellà. Porta el cap descobert i una clenxa li separa curosament en dos els cabells. Les faccions són semblants a la de Cornellà i d’Odelló. Una característica important que cal assenyalar, com també a Quadres i a Saneja, és que l’Infant porta a la mà dreta un objecte rodó. Cal veure-hi, sobretot en aquesta època, una poma, símbol del pecat original, més que no pas la bola del món; a la imatge més tardana d’Ordèn (segle XIV), la bola porta plantada una creu. Les cares de la Mare i de l’Infant són repintades i la Mare esbossa un somriure.
Cal datar aquest grup esculpit d’Olopte a la fi del segle XII o el principi del XIII. Al segle XIV, la Mare de Déu ja anava vestida perquè l’any 1338 va rebre una deixa en diners destinada a la compra d’un mantell (vegeu Martí, 1927, pàgs. 7-8). (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Baraut, 1981, vol. IV, doc. 335, pàgs. 49-50
- Pladevall, 1983, pàg. 140
- Ordeig, 1993, vol. I(I), doc. 1, pàgs. 1-8
Bibliografia sobre la marededeu
- Martí, 1927, pàg. 37
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 63, Sala XIII, núm. 17
- El Arte Románico, 1961, pàgs. 130-131
- Delcor, 1970, pàgs. 46-47
- Ainaud, 1973, pàg. 142
- Carbonell, 1974-75, I, pàgs. 25 i 65, fig. 201
- Noguera, 1977, pàgs. 160-162
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 292