Castell i vila de Llívia

Situació

Vista aèria del turó del castell, on s’endevina el seu antic recinte, amb la vila actual als seus peus.

ECSA - F. Tellosa

El castell de Llívia ocupa el cim de la muntanya del Castell, accident orogràfic excepcional. Isolat pels quatre costats, domina a 1 353 m d’altitud sobre el nivell de la mar la plana cerdana que l’envolta i, molt especialment, la vila de Llívia, que es troba als seus peus per ponent, on s’han realitzat importants excavacions arqueològiques.

Mapa: 36-10 (217). Situació: 31TDH166024.

Des de Puigcerdà, s’arriba a Llívia en 5 km seguint una carretera neutral internacional. Per pujar al castell, el millor és prendre un corriol dreturer que surt de darrere de l’església parroquial. (JPP-CPO)

Història

Els orígens

Llívia fou la capital de la Cerdanya des de l’antiguitat fins poc després de l’any mil. Els seus orígens s’han de relacionar amb l’existència del poble dels ceretans. La notícia més antiga dels habitants de la Cerdanya es troba en el poema Ora maritima, de Ruf Fest Aviè (segle IV dC). Després de descriure la costa de la regió de Roses, el poeta llatí hi afegeix: “Pel que es refereix a tot el país que s’allunya de l’alta mar, abans pertanyia als durs pobles dels ceretes i els aucoceretes; avui són confosos sota el nom d’ibers.” El nom de “ceretes” es refereix sense cap dubte als actuals cerdans, els habitants de la vall alta del Segre i també els qui ocupaven abans tot el sector dels Pirineus que va des del Segre fins a la mar. El testimoni d’Aviè és de molt valor, ja que les tradicions que descriu vénen del segle VI aC. Malauradament no anomena la capital dels ceretes, perquè, per a l’autor del periple, devia quedar massa allunyada de la costa, única cosa que li interessava.

Podem suposar, però, que es devia anomenar Kere i que aquest topònim devia ésser el nom preromà de Llívia. Una prova d’aquesta hipòtesi pot ser el topònim “Cereja”, nom d’un poble situat al nord de Llívia, les antigues grafies del qual són: Cereia (1040), Serega (1123), Cereia (1182, 1184), Ceretgia (1693) i Sereja (1702). Així mateix, talment com Ausa (Vic) és la capital dels ausetans i Cose (Tarragona) dels cosetans, Kere ho ha de ser dels ceretans. És un fet remarcable que dins el terme municipal s’hagi conservat per a denominar el mateix indret el nom d’origen preromà (Cereja) i el nom d’origen llatí (Llívia). Quan s’hagin dut a terme les recerques metòdiques, tot just iniciades, al puig que s’alça sobre l’actual vila de Llívia, segurament es descobrirà el poblat ibèric que fou el centre dels ceretans. Fins ara només troballes fortuïtes o excavacions clandestines d’afeccionats han posat al descobert fragments de terrissa i monedes antigues, en gran part perduts, que corroboren el que estem dient.

El poeta Marcial (40-104 dC), nascut a Bílbilis (actual Calataiud), no parla gens de la capital dels cerdans i només s’interessa pels seus pernils en els seus Epigrames. Un xic abans, Estrabó (50 aC-24 dC) s’adonà que el vessant ibèric dels Pirineus era emboscat mentre que el vessant cèltic era més erm. Això no obstant, afegeix, al centre dels Pirineus hi ha valls poblades per una majoria de cerdans, poble ibèric. Estrabó diu també que els cerdans produïen excel·lents pernils, que podian competir amb els de Cibyre i els donaven bons ingressos. Aquest geògraf acabà la redacció del llibre III de la seva Geografia l’any 17 o 18 de l’era cristiana. La notícia sobre els cerdans posterior a la descripció dels jacetans, dels ilergets i dels vascons prové bàsicament de Posidoni. Cal esperar el geògraf grec Ptolemeu, del segle II de la nostra era, per veure esmentada per primera vegada la capital dels cerretani. Ptolemeu situa els cerdans per sota els ilergets (els habitants de la regió de Lleida) i diu que llur ciutat és Ioulia Libuna o, segons d’altres variants del manuscrit, “Oulia Libika”, “Lubika”, “Libina”.

Des del segle XVII els diferents autors afirmen habitualment que el nom de Julia Lybia fou donat a la capital de la Cerdanya com a record de Juli Cèsar, el qual devia haver atorgat el dret llatí als cerdans. P. de Marca fonamentà aquesta hipòtesi en el fet que els cerdans, segons Plini, eren dividits en “juliani” i “augustani”. Sacaze comenta, per la seva banda, aquest text de Plini en el mateix sentit. Segons ell, els cerdans tenien el dret llatí i formaven potser dues civitates, l’una dita dels cerretani juliani, que tenia Julia Lybica per capital, i l’altra dels cerretani augustani, que tenia Augusta com a vila principal. Aquesta darrera, era, potser, el sobrenom llatí de la Seu d’Urgell.

Juli Cèsar havia intervingut a Espanya durant la guerra civil, i de fet va derrotar les tropes de Pompeu a les vores del Segre, a Lleida, el 49 aC. És molt probable que passés per la capital de la Cerdanya. De tota manera, amb motiu de les troballes ocasionals sobre l’emplaçament de l’antiga Llívia (al Puig de Llívia), s’han descobert monedes de Juli Cèsar (101-44 aC), d’August (44 aC-14 dC), de Tiberi (14-37 dC), d’Herodes Agrippa (37-44 dC), de Neró (54-68 dC) i de Sèptim Sever (193-211 dC). La troballa d’aquestes monedes demostra una certa continuïtat de l’ocupació romana a la capital de la Cerdanya des del segle I aC, més exactament, des de l’època de Juli Cèsar. Cal afegir que l’altar romà dedicat a Júpiter, trobat al cementiri d’Angostrina, on és encara, a tres quilòmetres de Llívia, confirma la romanització del país. Preferim sobre tota altra explicació la hipòtesi que la Julia Lybica de Ptolemeu recordaria el nom de Juli Cèsar associat al nom de Llívia, l’esposa d’August.

Posteriorment al geògraf grec del segle II després de Crist, només s’emprà la denominació Livia, escrit alguna vegada amb una “be”. A part Ptolemeu, la forma amb “be” es troba en el “castrum Libyae” de Julià de Toledo al segle VII i potser en els “Lybiae fines” de l’Anònim de Còrdova, document del qual tractarem més endavant. De totes maneres, cal observar que la forma Livia és la més freqüent en els documents des del segle IX: Livia (815), Levia (acta de consagració de la Seu d’Urgell, de datació discutida), Livia (1035), etc.

Notícies de Llívia en època visigòtica

Després de la fi de l’imperi Romà, cal esperar fins al 672 per tornar a tenir referències sobre Llívia. Aquest any, Julià de Toledo defineix l’indret com el “castrum Libyae quod est Cerritaniae caput”. Aquesta vila aleshores era defensada per un bisbe anomenat Jacint i per Araugiscle, tots dos partidaris del duc Pau, contra les tropes del rei Vamba, que els féu presoners. No sabem segur si aquest bisbe Jacint era bisbe d’Urgell. Julià de Toledo, de fet, no precisa que pertanyés a una seu episcopal determinada. Cal afegir, però, que aquest bisbe no consta tampoc entre els participants dels concilis visigòtics. La presència del bisbe Jacint al segle VII i del bisbe Nambad al segle VIII, aquest últim quan Llívia fou assetjada per l’emir de Còrdova ’Abd al-Rahman I, podia fer pensar que la capital de la Cerdanya, que havia estat civitas a l’època romana, hagués esdevingut com tantes altres ciutats la seu efímera d’un bisbat. Pel que fa a Nambad, sembla de totes maneres que no era pas el titular de la vila episcopal veïna d’Urgell. En aquesta època el bisbe era Just (722-733). Es pot suposar també que Nambad hi havia estat dut amb les seves tropes, potser d’una regió força allunyada, i vigilat com un presoner.

El setge d"Abd al-Rahman I

Existeix un document de l’època àrab que parla de Llívia. Es tracta de l’Anònim de Còrdova. Té molta importància per a la història de la Cerdanya al segle VIII, però sovint ha passat desapercebut. Fou editat per P. Tailhan el 1885 i després per Theodor Momsen el 1894 en Monumenta Ger-maniae Historica. El text, traduït, diu: “Quan ell —’Abd al-Rahman I— era ple d’ardor i de glòria, un moro anomenat Munnuz sabé, pels voltants de Llívia, que els seus eren oprimits per la cruel temeritat dels jutges. Sense trigar, féu la pau amb els francs i tot seguit estava disposat a combatre amb gran coratge; la gent de palau, en saber-ho, es trasbalsaren. Alguns dies després ’Abd al-Rahman I es llança a una expedició de guerra i, pres d’agitació, persegueix el rebel sense pietat fins a trobar-lo tancat dins la fortalesa cerdana. Després d’haver estat alguns dies reclòs a l’interior de les muralles a causa del setge, tot seguit —Munnuz (o Munussa)— es llança a perseguir-lo i cau abandonat pel judici de Déu. S’havia emborratxat massa amb la sang innocent dels cristians que allí mateix havia fet vessar i la dels guerrers de l’il·lustre bisbe Nambad, joves de bona presència que ell havia foguejat. Completament esgotat i per aquest motiu prou castigat, fou pres d’una gran set en una vila molt abundosa d’aigua en altres temps. No sabent on fugir, perseguit per l’exèrcit i a punt de morir s’amagà en uns replecs del terreny. El duc dels francs, anomenat Eudes, per motius d’aliança li havia donat, temps enrere, la seva filla en matrimoni, fins a doblegar-la al caprici seu, per tal de defugir la persecució dels àrabs. Mentre ell s’entreté per alliberar-la de mans dels perseguidors, va preparant la seva ànima a punt de morir. Mentre l’exèrcit de tot un poble el persegueix, ferit ja i pres del vertigen es llança des d’una cinglera a les profunditats dels roquissers per tal de no ésser atrapat viu, i lliura la seva ànima. Tot seguit, al mateix lloc on fou trobat estès, li llevaren la testa i al mateix temps la filla del duc Eudes abans esmentat la van portar al rei, el qual l’acomboià per mar tot prenent cura de presentar-la amb tots els honors al gran príncep.” L’episodi de Llívia se situa, segons Tailhan, a l’estiu o a la tardor del 732. Munnuz (o Munussa), cap berber que ocupava Llívia, es rebel·là contra l’emir de Còrdova ’Abd al-Rahman I, que vingué a Cerdanya per castigar el rebel. Aquest, assetjat a Llívia, li presentà batalla a la mateixa Llívia o, sens dubte, als seus entorns. Morí després de perdre la batalla, no sense abans haver fet morir cremat el bisbe Nambad.

Llívia a l’època comtal

En constituir-se els comtats catalans (783-785), Llívia va continuar essent la capital de la Cerdanya i esdevingué la residència dels comtes cerdans fins al segle XI. Nombrosos documents dels segles X i XI presenten Llívia com el cap d’un pagus o gran terme d’origen antic, prova de la centralitat que exercia encara sobre la major part de la comarca i record de l’antiga civitas romana i visigòtica. Segons la documentació, dins l’àmbit d’aquest pagus es trobaven les poblacions actuals de Sallagosa, Osseja, Naüja, Ro, Dorres, Angostrina, Vilanova de les Escaldes, Ur, Enveig, Oncés, Gorguja, Cereja, Ix, Palau de Cerdanya, Càldegues, Pallerols i Vencilles. De la presència dels comtes a Llívia i del seu domini sobre el castell n’és una prova les usurpacions dels drets de la parròquia de Llívia per part dels comtes, una qüestió que s’arrossegarà fins al segle XII.

D’aquest període, el primer document segur que es refereix a Llívia és el precepte de l’emperador Lluís el Piadós donat a precs del bisbe Sisebut d’Urgell l’any 835. En aquest precepte es fa esment de la usurpació per part dels comtes de la Cerdanya de la parròquia de Llívia, dels delmes de la qual s’havien apropiat. El precepte manava que es restituissin els drets usurpats. Aquest precepte, però, sembla que restà lletra morta com es pot comprovar molts anys més tard en el testament del comte Guifré II de Cerdanya de l’any 1035. El comte Guifré II va llegar l’església de Santa Maria de Llívia al seu fill Berenguer. La dominicatura de Llívia, d’altra banda, restaria per a la mare de Berenguer, la comtessa Elisabet, sempre que es mantingués vídua fins que el seu fill Bernat, comte de Berga, fos major d’edat. Llavors Llívia tornaria al comte de Cerdanya.

Malgrat el trasllat, a partir del segle XI, de la residència comtal a Cornellà de Conflent i a Ix, Llívia mantingué la seva preeminència com a nucli urbà dins la Cerdanya fins a la fundació de Puigcerdà (1177-78) pel rei Alfons el Cast. Des d’aleshores la seva importància estratègica encara fou bàsica, essent un dels castells claus del comtat fins al segle XV.

A partir del segle XIII, les fonts escrites parlen d’un canvi en l’hàbitat de la vila. Sembla que assistim a l’abandonament progressiu del cim del turó i a la instal·lació de la població en el lloc actual, bé que, com les excavacions dels darrers anys semblen evidenciar, l’assentament al peu del turó potser va començar molt abans del segle XIII. El 1257, Jaume I va autoritzar que els habitants de Llívia construïssin cases i les habitessin al peu de l’antiga vila situada al puig, al costat del castell. Els qui fessin això havien de mantenir, això no obstant, els seus vells habitatges del puig per refugiar-s’hi en cas de guerra. Després d’aquest privilegi, la vila de Llívia en rebé molts més del mateix monarca i dels seus successors, interessats a promoure la població en aquest punt tan estratègic.

Sens dubte, però, l’antiga vila degué servir molt aviat de pedrera als habitants de la nova vila. Amb tot, el castell de Llívia es mantingué dret i tingué un paper militar de primer ordre fins el 1479. Aquest any Lluís XI de França, que l’havia assetjat durant 14 mesos durant la guerra que mantenia contra Joan II, donà el cop de gràcia al primitiu castell i la vila de Llívia en ordenar-ne la destrucció. Perdut el caràcter de fortalesa, Llívia va rebre uns privilegis reials, entre els quals el més notable és el de Carles V del 1528, que li concedí el títol de vila, cosa que serví d’argument per a restar unida a Espanya després de la pau dels Pirineus. (MD)

Castell

Una de les quatre torres circulars que flanquejaven el fortí situat a la part superior del planell del castell.

ECSA - A. Roura

Cisterna que proveía d’aigua el fortí del castell.

ECSA - A. Roura

Poques són les restes que han pervingut d’aquest castell. Pels vestigis que hom pot veure es pot dir que és compost de tres parts. La primera correspondria al fortí situat al lloc més elevat de l’altiplà que forma la part superior del puig. La planta és quadrangular, de 29 m de costat i 1,5 m de gruix de mur. Als vèrtexs del quadrat hi ha quatre torres circulars de 4 m de diàmetre intern, buidades a l’interior. El perímetre total d’aquesta fortificació superior és aproximadament de 140 m. La tècnica constructiva emprada ha estat la pedra de muntanya, la llicorella, lligada amb morter de calç. Al voltant del fortí i excavat a la roca, hi ha un fossat atalussat d’uns 9 m d’ample, la part exterior del qual és envoltada per un mur. El recinte del fortí inclou les estructures de proveïment del castell, la cisterna, segurament els graners i potser algun espai d’ús comunal.

La segona part correspondria al recinte poligonal que s’aixecava immediatament al costat d’aquest fortí i que els diversos investigadors coincideixen a atribuir al recinte sobirà o espai destinat a les dependències del castlà. La tercera part, la més extensa, estaria destinada a encabir-hi el gros de la població o el vilatge del castell. És l’anomenat recinte jussà, que s’estén al sud-est del recinte sobirà, del qual és separat per un ampli mur. Tots tres recintes formarien el conjunt emmurallat del castell de Llívia. Les restes del castell que s’han conservat corresponen a una construcció feta segons els models del segle XIII. (JCQ)

Excavacions al castell

Un aspecte de les excavacions iniciades l’any 1994 en el fossat de migdia de la fortificació superior o fortí.

ECSA - J. Campillo

Les mencions que des de l’antiguitat molts autors havien fet de Llívia, l’existència de ruïnes del castell al cim del turó, les notícies més o menys incontrolables de la troballa de restes prehistòriques i romanes a dalt del castell i, encara, la constatació de l’existència de diversos sondeigs realitzats per persones afeccionades entre els anys trenta i cinquanta van impulsar l’inici d’excavacions al castell de Llívia l’any 1971. S’obrí un tall a l’interior de la petita fortificació quadrangular que corona el conjunt, al costat sud-oest de la cisterna. Aquest tall, la primera excavació científica realitzada al castell de Llívia, va ser realitzat per Josep Padró amb la col·laboració d’Anna M. Ferran i de Miquel Cura, i va permetre excavar l’interior d’una mena de passadís entre dos murs de pedra, que va proporcionar la següent estratigrafía:

—Nivell IA, estèril.

—Nivell IB, d’incendi, corresponent a la destrucció del castell al segle XV.

—Nivell II, molt potent, de reompliment, amb abundants ceràmiques grises, datable entre els segles XIV i XV.

—Nivell III, que reposava directament sobre la roca natural. Era poc potent i va proporcionar pocs materials, entre els quals, però, hi havia algun fragment de ceràmica vidriada; aquesta ceràmica permet datar el nivell entre els segles XIII i XIV.

El sondeig, però, no va proporcionar materials antics, materials que en canvi van començar a aparèixer de manera fortuïta l’any 1974 al subsòl del poble mateix de Llívia. (JPP)

Fins l’any 1994 no s’endegaren noves excavacions arqueològiques al castell de Llívia. Aquestes noves recerques, encara en curs, són a càrrec de Jordi Campillo i Helena Borràs. Hom ha decidit iniciar-les a la banda de migdia de la fortificació superior, dintre del que seria el fossat sud. Tot i que s’està al començament de l’excavació, els treballs han permès d’observar l’imposant talús del fossat, realitzat a partir del retall de la roca mare, a sobre del qual es construí la paret. També s’han localitzat importants elements constructius, com ara les dovelles d’un arc de mig punt de granit, element aquest que estava destinat a ocupar els llocs més sumptuosos de l’edifici, com poden ser els llindars de les portes, els esglaons, les finestres, etc. Finalment, cal destacar la gran potència de l’enderroc, producte de la destrucció que patí el castell el 1479. (JCQ)

Vista parcial del fossat que envoltava el fortí o recinte sobirà.

ECSA - S. Aliaga

Durant els anys 1995 i 1997 s’han dut a terme diverses actuacions arqueològiques al castell de Llívia amb el suport de la Universitat de Barcelona i el cofinançament del Consell d’Europa, l’Ajuntament de Llívia, la Diputació de Girona i la Caixa de Catalunya. Les intervencions han estat realitzades per S. Aliaga, G. Caballé, J. Campillo i C. Subiranas.

Els treballs arqueològics han posat de manifest una llarga seqüència d’ocupacions. Les diverses fases s’observen especialment a partir d’una superposició d’estructures, que alhora defineixen tres tipus diferents de distribució interna del castell.

La primera fase, datable als segles IX-X, mostra una orientació NE-SE, completament diferent de la de fases posteriors, amb fragments rectangulars construïts amb esquists irregulars lligats en sec. Aquests murs foren tallats, en part, per a la construcció de la muralla externa del fortí.

La segona fase, construïda sobre l’enderroc dels murs anteriors, es defineix a partir d’una distribució interna rectangular (E-W), amb una muralla com a límit extern. Els murs són d’esquists irregulars lligats en sec. A partir dels materials arqueològics documentats, aquesta fase podria correspondre als segles XI-XIII.

La tercera fase, assentada sobre l’anterior, torna a definir internament espais irregulars, d’orientació i mesures diferents. Els murs, d’esquists lligats amb calç, són adossats a la muralla. En aquest cas s’ha pogut definir una cronologia que va del segle XIII al XV. Les intervencions arqueològiques indiquen que es produí un arrasament important del fortí, probablement al final del segle XV, fet que coincideix amb la informació documental que dóna fe d’una destrucció gairebé total del castell, l’any 1479, a mans de Lluís XI de França.

Els treballs d’excavació també han permès posar al descobert bona part del fossat que envolta el fortí. Es tracta d’una estructura excavada a la roca natural de llicorelles, de 8 m d’ample per 5 m de profunditat, la qual cosa el fa especialment espectacular. Les parets externes d’aquest fossat combinen el treball a la roca natural amb la construcció de murs als llocs amb un desnivell pronunciat. Tot i que està en etapa d’estudi, sembla que té relació amb la fase dels segles XIII-XV. És molt probable que les estructures corresponents al període comprès entre els esmentats segles fossin reaprofitades, i en algun cas reparades, al segle XVII, durant la guerra dels Segadors.” (SAR-GCC-JCQ-CSF)

Excavacions a la vila

Planta general de l’excavació del tall 1 al carrer dels Forns, a escala 1: 100.

J. Padró

A part les excavacions al castell, també s’han portat a terme recerques arqueològiques al subsòl de la vila de Llívia actual, al peu del turó del castell. L’any 1982 es va planificar l’excavació d’un solar del carrer dels Forns, on el 1980 havien aparegut importants restes romanes i medievals en realitzar unes obres. Aquesta circumstància havia provocat la ràpida intervenció de salvament per part del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, que va enviar Mercè Ferré per tal de realitzar un sondeig de comprovació, el tall 1. Les excavacions de l’any 1982 foren fetes per Josep Padró amb la col·laboració d’Oswaldo Arteaga i Anna M. Roos, i en el seu transcurs es van obrir dos talls contingus, el 2 i el 3, que van proporcionar la següent estratigrafia:

—Nivell I, amb materials barrejats medievals i moderns.

—Nivell II, associat a edificacions aparegudes només al costat est del tall 2, va proporcionar abundants ceràmiques grises baix-medievals i també abundants fragments de rebuig de forn corresponents a aquestes mateixes ceràmiques; per tant, les construccions descobertes formaven part de les instal·lacions d’algun taller ceràmic. D’altra banda, de la constatació que aquestes edificacions no comprenien la totalitat de l’àrea excavable es deduïa que no formaven part d’una zona urbanitzada plenament, sinó més aviat d’un sector industrial dedicat a la producció ceràmica i relativament allunyat de la resta de la població.

—Nivell III, amb ceràmiques grises medievals, tècnicament més rudimentàries que les del nivell II, i també amb algun fragment vidriat. Aquest nivell descansava sobre la roca natural.

—Nivell IV, format per una sèrie de tombes —fins a 5 entre els dos talls— excavades a la roca natural quan aquesta encara era a la vista. Aquestes tombes formaven part d’una extensa necròpolis que arribava fins a Cal Meranges, en direcció nord, on durant la campanya del 1979 s’havia pogut observar una sèrie de tombes de les mateixes característiques abans no fossin destruïdes pels treballs de construcció. Generalment aquestes tombes formen caixes fetes amb lloses de llicorella, encara que eventualment poden estar fetes amb pedres més petites, i no posseeixen cap mena de dipòsit funerari. La seva datació alt-medieval sembla segura. D’aquest estudi estratigràfic es desprèn que en aquest indret del vessant de la muntanya del castell, però ja a l’alçada del poble de Llívia, hi va haver primer una necròpolis, amb les tombes excavades a la roca, versemblantment a l’alta edat mitjana. Posteriorment, un cop abandonada la necròpolis, s’hi va anar formant a sobre el nivell III, compost per terres que anaven caient de sectors més elevats de la muntanya. Va ser sobre aquest nivell, que s’havia anat formant a poc a poc, que a la baixa edat mitjana es van instal·lar al mateix indret un o diversos forns ceràmics, quan la necròpolis ja no es veia. Aquestes instal·lacions per a la fabricació de terrissa podrien haver donat nom al carrer, que encara avui rep el nom de carrer dels Forns.

Tombes i murs apareguts l’any 1982 en excavar un solar del carrer dels Forns.

ECSA - J. Bolòs

Cap dels talls oberts l’any 1982, al nord del tall 1, no va proporcionar nivells ni estructures romanes, de manera que durant la campanya del juliol del 1983 es va decidir obrir dos talls més al sud del tall 1. Així mateix, se’n va obrir un altre al nord del tall 1 amb l’objectiu d’intentar localitzar algun dels forns ceràmics baix-medievals. Aquesta campanya va comptar amb la col·laboració de Jordi Bolòs.

El tall 4, obert al nord del tall 2, va proporcionar una complexa estratigrafia, però molt pocs materials. Els nivells més interessants van ser els següents:

—Nivell II, format per successives capes de terres vermelloses, de cendres i de pedres, amb estructures molt complexes que no es van poder, però, estudiar amb deteniment, ja que aquest nivell havia estat molt malmès per l’acció d’una màquina excavadora. Les característiques semblen correspondre a les rodalies d’un forn ceràmic, que malauradament no va ser localitzat.

—Nivell V, constituït per un nucli de cendres, amb ceràmiques cremades.

—Nivell VI, va proporcionar poc material, entre el qual cal destacar algun fragment ceràmic preromà.

—Nivell X, descansava sobre la terra verge i va proporcionar materials ceràmics preromans.

Els talls 5 i 6, al S del tall 1, van ser unificats en un de sol amb la següent estratigrafia:

—Nivell I, amb poc material, barrejat.

—Nivell II, amb materials ceràmics de la baixa edat mitjana; també li correspon un pou, excavat als estrats inferiors, que era utilitzat com a abocador de ceràmica, ja que era reomplert de pedres i de ceràmiques grises.

—Nivell III, que correspon al moment d’habitació d’un edifici medieval, un mur del qual va aparèixer al centre del tall. La base d’aquest edifici va ser excavada al nivell inferior.

—Capa de transició III/IV, mal definida i minsa, amb materials ceràmics romans tardans i medievals.

—Nivell IV, que correspon a l’esfondrament d’edificis romans i conté la intrusió d’una tomba feta de lloses de pedra, alt-medieval, que va perforar el nivell IV i s’encaixà entre les pedres d’un mur romà; aquesta tomba era clarament anterior a la construcció de l’edifici medieval del nivell III. A excepció d’aquesta intrusió, el nivell IV contenia majoritàriament materials d’època de l’alt Imperi Romà.

—Nivell V, amb un edifici romà construït directament sobre la terra verge i una potent capa d’incendi amb restes d’esfondrament; aquest nivell va proporcionar materials romans, fins i tot d’època republicana.

Finalment, l’interès d’aquestes estratigrafies ens va decidir a tornar a excavar i a netejar el tall 1, amb l’objectiu d’obtenir una àmplia visió de les seves estructures per tal de poder-les estudiar convenientment. El tall 1 ens va proporcionar l’estratigrafia següent:

—Nivell I, barrejat.

—Nivell II, medieval, amb les restes d’una construcció que es corresponen amb les aparegudes al tall 2.

—Nivell III, romà imperial, al qual corresponen diverses estructures arquitectòniques sobre les que descansen dues tombes alt-medievals de lloses. Aquest nivell se sobreposa a una capa d’incendi i d’esfondrament.

—Nivell IV, romà republicà, amb estructures arquitectòniques construïdes directament sobre la roca natural prèviament aplanada; també li correspon una capa d’incendi i destrucció de les esmentades estructures. A l’est hi havia un pou circular excavat a la roca i destinat a la recerca d’aigua, abundant a la zona; el pou havia estat reomplert amb pedres i ceràmica, de la qual cal destacar fragments ibèrics pintats, i tapat amb un dolium. El nivell IV, i amb ell el jaciment romà, s’acabava cap al costat nord del tall 1, en un mur que tenia adossada una tomba alt-medieval de lloses, petita; això explica que als propers talls 2 i 3 ja no apareguessin nivells romans. Assenyalem, finalment, que oberts a la superfície aplanada de la roca verge van aparèixer els fons de dues sitges excavades a la roca, segurament d’època preromana.

En resum, i pel que fa a les etapes medievals, les excavacions al carrer dels Forns de Llívia han documentat les següents fases arqueològiques:

—Una fase de necròpolis alt-medieval, que podria remuntar a l’època romana tardana, integrada per nombroses tombes d’inhumació en cistes de pedra, construïdes directament sobre els murs enrunats anteriors d’època romana, quan existeixen. Es tracta d’una extensa necròpolis, ja que arriba fins a Cal Meranges en direcció nord, cosa que implica una llargària mínima en direcció N-S de 50 m i de l’existència, almenys, de 27 tombes identificades sobre el terreny. Aquesta necròpolis implica també la proximitat d’un lloc de culte, l’església més primitiva de Llívia de la qual podem conèixer l’existència. Les tombes no tenen cap mena de dipòsit funerari, encara que podrien correspondre a aquesta fase alguns escadussers fragments de ceràmiques sigil·lades estampillades. És interessant de recordar també la troballa fortuïta, l’any 1936, d’un sarcòfag de marbre decorat amb estrígils, troballa que va tenir lloc a la travessia del carrer de Cereja, ben a prop, per tant, de l’esmentada necròpolis, amb la qual ha d’estar, necessàriament, relacionat aquest sarcòfag; la seva datació, d’època paleocristiana, garantiria l’origen cronològic d’aquesta necròpolis en temps romà tardà.

—Una primera fase medieval d’habitació, un cop abandonada la necròpolis i colgades totalment les tombes. A aquesta fase corresponen unes ceràmiques grises, més primitives que les que esmentarem posteriorment, i alguna ceràmica vidriada.

—Una segona fase medieval d’habitació, a la qual corresponen abundoses ceràmiques grises de bona cocció, algunes de les quals, però, estan passades de forn i han quedat deformades, la qual cosa demostra que a la rodalia hi va haver un forn ceràmic. Aquestes ceràmiques grises són molt semblants a les del castell, recollides al nivell II del sondeig realitzat al turó l’any 1971, la qual cosa permet suposar que la segona fase medieval d’habitació del carrer dels Forns ha de tenir una datació també semblant, pròxima als segles XIV o XV.

Totes aquestes dades arqueològiques s’han de confrontar amb les dels textos, com per exemple el conegut privilegi de l’any 1257 pel qual Jaume I va autoritzar els habitants de Llívia a millorar, construir i edificar cases als peus del puig de Llívia, encara que obligant-los a conservar les que tenien a dalt el puig, és a dir, al castell. Aquest fet, per exemple, potser es pot relacionar amb la primera fase medieval d’habitació del carrer dels Forns. (JPP)

Ceràmica

Dibuix de diferents tipologies de ceràmica trobades en l’excavació del puig del castell.

J. Campillo

Durant la campanya d’excavacions realitzada el mes de juliol de l’any 1983 al carrer dels Forns de Llívia, dirigida per Josep Padró, es descobrí als nivells medievals un bon nombre de fragments de ceràmica d’aquesta època. D’acord amb les seves característiques, i sense intentar de ferne un estudi exhaustiu, podem dir que la majoria dels fragments es poden datar entre un moment proper a l’any 1000 i els darrers segles medievals. Un tant per cent important d’aquests fragments trobats corresponen, però, als segles XII i XIII. És cert també que, en alguns sectors, sembla que tenien més importància els del segle XI i, sobretot, del XII, mentre que en d’altres eren predominants els dels segles XIII i XIV.

Hom trobà alguns trossos de terrissa cuita a una temperatura molt baixa, que es desfà amb les ungles, amb una pasta de color bru fosc o rogenc i amb una coberta negrosa, que d’acord amb el que sabem d’altres jaciments podem datar cap a l’inici del segle XI o, fins i tot, al segle X (Riu, 1986, pàg. 222; Bolòs, 1995). Encara que només sigui com a curiositat, podem dir que, tot i no ésser ben iguals, les pastes d’algunes d’aquestes terrisses negroses primerenques, fetes en un moment proper a l’any 1000, i les ceràmiques que corresponen a l’època del bronze, que també trobem en aquest jaciment, en estrats propers, no són pas tan diferents.

Durant l’excavació del jaciment del carrer dels Forns, hom també trobà fragments de terrissa amb pastes no gaire dures, amb el cor de color gris brut, recobertes de color roig clar i amb una coberta negrosa, que podem datar cap al segle XI o, com a màxim, a l’inici del XII.

Les peces del segle XII (a la part superior del dibuix) eren representades sobretot per fragments de ceràmica amb pastes de colors bruns, amb trossets de mica com a desgreixant. Tot i que la pasta és molt més dura, les parets de la peça encara són molt poc acurades. La cara exterior és més llisa; a la cara interior, més matussera, hi poden haver, però, importants bonys i acanalats.

Les peces que, en principi, hem de datar cap al segle XIII (amb algunes del segle XIV, a la part inferior del dibuix) ja són de color gris, sovint amb una coberta més fosca, i molt més dures.

Les peces més modernes són fetes amb pastes més clares i més fines i compactes, amb signes d’haver estat polides externament amb una espècie d’espongeta. D’aquesta mateixa època tardana, hom trobà alguns escassos fragments de terrissa vidriada amb tons verdosos o melats que cal datar cap al segle XV.

Cal dir també que moltes d’aquestes peces de terrissa de Llívia són recobertes de sutge i mostren signes d’haver estat utilitzades per a cuinar.

Tipologies de diversos materials ceràmics dels segles XII i XIII trobats en l’excavació del carrer dels Forns l’any 1983.

J. Bolòs

Bàsicament, aquests fragments trobats al jaciment del carrer dels Forns corresponen a formes tancades. Sobretot les vores dels segles XI i XII pertanyen a olles de mides diverses, de panxa grossa i fons arrodonit. Algunes peces poden ésser també olletes més petites. Sembla, però, que una de les vores, que datem cap al segle XII, correspon a una peça oberta, una espècie de cassola.

Al segle XIII les formes es van diversificar una mica. Hi trobem gerres, olles, tupins i també potser alguna escudella. Quan arribem al segle XIV, hi ha restes d’atuells amb anses i brocs, com poden ésser gerres grans, poals, etc., a part les olles i els tupins, que també trobàvem als segles precedents.

Pel que fa als motius decoratius, hi ha una o diverses línies rectes, sobretot línies ondulades, canals, incisions fetes amb els dits, ratlles verticals curtes i altres motius més complexos; alguns d’aquests darrers, però, cal datar-los ja cap al segle XIV.

Entre el material ceràmic, hom trobà, així mateix, un disc foradat fet amb terrissa grisa, força usual en la majoria dels jaciments medievals, i que sembla que era utilitzat a les filoses (Montsegur, 1981, pàg. 212). A part aquests fragments ceràmics, també es trobaren diversos objectes metàl·lics, en especial claus de ferro.

En general podem considerar que les característiques d’aquest conjunt de peces aparegudes durant aquesta campanya d’excavació corresponen, amb poques diferències, a les que s’han trobat en d’altres jaciments medievals catalans, com, per exemple, el de Vilosiu B, el de l’Esquerda o el de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall. (JBM)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Marca, 1668, col. 561 i segs. i apèndix col. 810
• Martí, 1926-28, vol. I (I), pàg. 78, i vol. I (II), ap. XXXI, pàg. 528
• Abadal, 1926-50, vol. I (I), pàgs. 282-288
• Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 693, pàgs. 201-204 i doc. 695, pàgs. 207-209
• Coromines, 1965, I, pàgs. 86, 89 I 164
• Delcor, 1972*, pàg. 174
• Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 690-709
• Delcor, 1977, pàgs. 39-40
• Baraut, 1985
• Vilaseca-Garriga, 1987, Pàssim
• Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8

Bibliografia sobre les excavacions al castell

• Padró-Ferran, 1973, pàgs. 865-874
• Padró, Ferran, Cura, 1977, pàgs. 233-246

Bibliografia sobre les excavacions a la vila

• Padró, e. p.; 1983, pàgs. 51-52; 1984, pàgs. 53-59; 1990, pàgs. 53-61