Situació
Vista aèria del seti del castell, amb les ruïnes d’una torre i el que resta de l’església de Sant Feliu, en un cingle sobre el poble de Llo.
ECSA - F. Tellosa
Fortificació situada en un serrat encinglerat que s’alça sobre el poble de Llo, al costat de les Gorges del Segre, al voltant de l’església de Sant Feliu de Castellvell. Des d’aquest indret hom albira bona part de l’Alta Cerdanya i també un dels camins que permetien de comunicar la conca cerdana amb el Ripollès, tot passant pel coll de Finestrelles.
Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 27’ 5” N - Long. 2° 4’ 6” E.
De la part alta del poble de Llo, del costat del castell, surt una pista molt costeruda que porta fins a un collet, des d’on en pocs minuts, per un corriol més planer, arribarem a l’església de Sant Feliu i a la fortificació. Trigarem uns 30 minuts. (JBM)
Història
Aquest castell es troba en un indret on s’ha documentat un hàbitat des dels volts de l’any 4000 aC fins al segle I dC. Tanmateix, la primera referència del castell és del 1094, en el testament del comte de Cerdanya, Guillem Ramon, que el deixà al seu fill Guillem Jordà. El “castrum de Alloni” és citat juntament amb els castells de Rodés, Montcerdà, Eus, Paracolls, Sant Esteve (de Pomers), So, Sant Martí, Miralles, Queralt, Lordat i Acs. Es tractava, doncs, d’un castell comtal. Els comtes el cediren a una família de feudataris anomenats Llo. Bernat I de Llo prestà jurament sacramental al comte Bernat (1109-17), fill de la comtessa Sança i germà de Guillem Jordà, pel castell de Llo que tenia per ell, amb les fortificacions que hi havia o hi hauria en el futur. El mateix jurament és repetit pel mateix personatge a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona (1117-31).
Els Llo, després So.
PP/AFE
Es desconeix per quins motius els Llo, que a mitjan segle XIII prendran el cognom So i acabaran essent vescomtes d’Évol, perderen el control del castell, que al final del segle XII anà a raure a mans dels Pinós, com a feudataris dels comtes reis. Galceran III de Pinós prestà jurament al rei Alfons el Cast per uns quants castells, entre els quals hi havia el d’Allo. Fou Galceran IV de Pinós qui vers el 1259 feu construir un nou castell als peus del turó de Sant Feliu. Es desconeix quines foren les vicissituds de l’antic castell a partir d’aquells moments. (MD)
Castell
Al turó de Sant Feliu hem de distingir dos elements defensius diferents. D’una banda, una torre situada a tocar de l’església, al seu costat occidental. De l’altra banda, un possible recinte ampli que devia incloure la torre i potser l’església.
La torre és de planta lleugerament rectangular. Fa, a l’exterior, uns 4,30 m d’ample (d’oest a est) per uns 5,1 m de llarg. Actualment, només es conserven les parets sud i est, amb una alçada màxima de 2 m. El gruix de la paret (tot i que sigui difícil de veure a causa d’estar molt desfeta per dins) era d’uns 140 cm, fet que fa suposar que devia tenir una alçada superior als 7 o 8 m. El mur era fet amb pedres no gaire grans arrenglerades en filades i col·locades, molt sovint, formant un opus spicatum; hi ha també intercalades algunes pedres planes. Als angles els carreus són una mica més grossos.
Tant la torre com l’església són situades a la part més alta d’un llarg altiplà, que té una amplada d’uns 100 cm i s’estén al llarg de la carena que hi ha entre la petita vall del poble de Llo i la vall engorjada del Segre. Si ens hi fixem, ens adonem que a poc més de 50 m cap al nord de l’església i la torre hi ha, a terra, una línia de pedres que gairebé talla d’una banda a l’altra la carena. També trobem un marge amb moltes pedres a la banda oriental de l’església i, així mateix, a uns 25 m al llarg de tot el costat sud de l’església i de la torre, d’una forma també perpendicular a la línia de la carena. Atès que s’han conservat molt poques restes d’aquesta hipotètica muralla, no podem pas assegurar, sense una anàlisi del lloc més acurada, l’època d’aquest amuntegament de rocs, ja que podria ésser d’abans de l’edat mitjana o, fins i tot, molt més modern. Amb tot, el fet que hi hagi o no un recinte visible no altera les nostres conclusions sobre les característiques d’aquest indret.
Pel que fa a la torre, segurament, tot i que trobem un opus spicatum semblant en les dues construccions que s’alcen al cim de l’altiplà, aquesta torre fou feta abans que l’església. És molt possible que calgui datar-la en un moment proper a l’any 1000 o, fins i tot, anterior a aquest any del canvi de mil·lenni. Difícilment, però, es podria justificar l’existència d’aquests dos edificis sense l’existència d’un lloc de poblament molt proper o sense que hi hagués en aquest indret un oppidum o fortificació de refugi i de control, semblant a la que hom pot trobar, durant l’alta edat mitjana, en molts països europeus.
Tot i que només un estudi acurat i una excavació arqueològica poden permetre d’assegurar-ho, hi ha moltes raons que ens fan pensar que en aquest indret abans de l’any 1000 hi havia una fortificació del tipus oppidum o castellum. Un primer element a tenir en compte és l’existència d’un topònim d’origen preromà (Llo), que coincideix amb el nom d’un altre castell datat l’any 947 i situat a prop de Sant Aniol d’Aguja, a la propera comarca de la Garrotxa (montem Allonem, el 872, i castello Allone, el 947). En segon lloc, el fet que hi hagi hagut un vilatge prehistòric que, segons els que ho van excavar, almenys perdurà fins a l’època romana. En tercer lloc, l’existència d’una església romànica i d’una torre. I, per últim, les restes de murs, molt malmesos i impossibles de datar amb seguretat, però que sembla que cloïen un recinte gran, de prop d’1 ha. Podem trobar aquest tipus d’oppidum o castell de tradició carolíngia (o visigòtica), per exemple, en castells com els de Toló o el de Torena (al Pallars Jussà i Sobirà, respectivament), els de Tarabau o de Meià (a la Noguera), els de Cabrera o de Besora (a Osona), el transformat Castelló de Sant Miquel (a la Garrotxa) o el d’Òpol (al Rosselló). Tot i que en principi haguem de valorar sobretot la seva funció de refugi (Fournier, 1978, pàg. 46), tampoc no podem oblidar la possible funció com a organitzador o centralitzador d’un espai (FEHRING, 1991, pàg. 97). En aquest cas, hem de tenir també present la proximitat i l’existència d’una possible relació visual entre aquest indret i la ciutat de Llívia, en principi capital, en època carolíngia i potser visigòtica, del pagus més oriental del comtat cerdà. Finalment, tampoc no podem oblidar la importància que té en aquest indret la perduració d’un lloc de poblament des dels temps prehistòrics. (JBM)
Bibliografia
- Alart, 1874, pàg. 324
- Capeille, 1908
- Serra i Vilaró, 1930-50, vol. III, pàgs. 301-302
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 540, pàgs. 55-56, doc. 542, pàgs. 57-58 i doc. 694, pàgs. 204-207