Vila de Puigcerdà

Situació

Vista aèria de Puigcerdà , on es pot apreciar molt bé l’entramat dels vells carrers situats dintre l’antic clos emmurallat.

ECSA - M. Catalán

La vila de Puigcerdà, capital de la Cerdanya, s’alça en una àmplia terrassa que s’eleva sobre una gran plana, entre el riu Querol i el Segre. Consta d’un nucli antic, en un altre temps totalment emmurallat, del qual resten alguns vestigis, i una sèrie de ravals adossats, a més d’un eixample modern.

Mapa: 36-10 (217). Situació: 31TDG118987.

Puigcerdà  és un important centre de comunicacions; a la vila conflueixen la carretera N-260 que ve de Lleida, la N-152 que ve de Barcelona i la N-116, que ve de Perpinyà. D’altra banda, cal assenyalar que la inauguració del túnel del Cadí l’any 1984, al final de la carretera C-1411 que segueix el curs del Llobregat, ha afavorit la comunicació directa entre el Berguedà i la Cerdanya. (MLIR)

Història

Plànol de la vila en època medieval, sobreposat al traçat urbanístic actual.

Ajuntament de Puigcerdà / S. Bosom i O. Mercadal

Cal situar l’origen de la vila de Puigcerdà  a la darreria del segle XII. Segons un document datat el 16 de març de 1178, el rei Alfons I de Catalunya-Aragó havia fet traslladar la vila d’Ix a l’indret anomenat Montcerdà (Monte Cerdano), i alhora concedí al bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, un lloc a la nova vila per tal que hi edifiqués una església parroquial. Amb aquest establiment, el monarca pretengué bastir una població lleial i forta que li permetés estabilitzar i governar la zona, com també poder controlar la frontera superior amb l’Arieja. Aquest fet s’explicaria perquè Llívia es trobava en clara recessió, i perquè en el Mont Cerdà, el castell del qual és documentat des del 1094, ja hi havia un nombre significatiu d’habitants, o bé també perquè la situació estratègica del nou puig i la seva major superfície s’adeia millor amb la intenció de fer una població gran i capaç d’acomplir la tasca prevista.

Per tal d’aconseguir-ho, Alfons I i els seus successors van haver de disposar els mitjans necessaris, és a dir, la concessió de franquícies o privilegis. Aquests, força nombrosos i de diversa índole, s’anaren complementant. Hom pot trobar-ne d’eminentment socials, altres d’econòmics o bé de jurídics i de caràcter administratiu. Gràcies a aquesta actitud dels diferents monarques, la vila, a la qual es conferí la capitalitat territorial, pogué ben aviat esdevenir una de les principals poblacions de Catalunya pel nombre d’habitants, i esdevingué la cinquena a mitjan segle XIV, amb 6 000-6 500 habitants; aquest fet demostra que mantenia una important activitat econòmica i comercial.

Amb la capitalitat, com és lògic, li foren adscrites les seus administratives tant laiques com eclesiàstiques. Entre d’altres, cal citar l’establiment de la vegueria, la procurado reial, les cúries reials i eclesiàstica, com també li fou concedit el privilegi de crear notaris vàlids per a tota la Cerdanya. Alhora, la vila s’aniria estructurant amb un govern propi, emparat en els privilegis, que havia d’ésser respectat per les autoritats o oficials reials —governador del comtat, veguer, batlle—. Aquests darrers, quan prenien possessió del càrrec, el juraven davant dels prohoms o consell i també as comprometien a respectar els privilegis, les ordinacions, els usos i els costums de la vila. A més, estaven obligats a prestar fiança i a respondre i satisfer els deutes, les injúries, etc, que haguessin pogut ocasionar a qualsevol veí durant l’exercici del seu càrrec, cosa que feien davant de la Taula (1277, 1318). Fins i tot, el governador dels comtats es trobaria mediatitzat, posteriorment, pel privilegi del 1428, en el qual s’estipulava que aquell no podia exercir jurisdicció civil ni criminal en la vegueria si no era requerit expressament pels cònsols per a exercir-la.

Ben aviat es va anar organitzant l’estructura administrativa municipal. Inicialment era el veguer qui nomenava els quatre cònsols, però el 1315 aquests ja tenien capacitat d’elegir dotze bons homes per al consell, i el 1355 ja eren vint els elegits. Amb el temps anaren apareixent nous càrrecs, com els de mostassà, obrer, palloler o blader, jurat, secretari i clavari, entre d’altres.

El creixement fou igualment estimulat, de manera rellevant, pels avantatges socials com ara l’afranquiment dels mals usos —intestia, cugucia i eixorquia— (1182) i de tota mena de servitud —excepte el servei militar i l’administració de justícia—. També hi contribuí l’emparament sota la reial protecció tant de les persones com de llurs béns (1181) i l’exempció de pagament en ésser empresonats (1277) —no ho podien ser per deutes o danys que prometessin satisfer—, exceptuant el cas que es tractés de crims mereixedors de pena de mort, mutilacions de membres o altres penes de sang (1276). També cal citar la promesa del rei que la vila sempre restaria sota jurisdicció reial (1243 i 1270).

A més d’aquests estímuls de caràcter social, fou imprescindible dotar-la nova població dels mecanismes necessaris que permetessin un desenvolupament econòmic. En aquest sentit, també foren força nombrosos els privilegis concedits, entre els quals destaca la concessió d’un mercat setmanal (1182) i dues fires (1182, 1270), com també l’afranquiment de la quèstia, la lleuda i el peatge (1181). També els concedí el dret d’ús d’aigua i pastures en els indrets que fossin del seu terme (posteriorment ampliat amb adquisicions: 1182, 1270, 1273), la moratòria en els pagaments (1257), la concessió de l’escrivania (1264) i diverses regulacions de transaccions comercials.

Paral·lelament hi hagué concessions que afavoriren i obligaren en els aspectes defensius i militars. Amb aquestes, el monarca no sols pretenia garantir la seguretat dels habitants, sinó també cobrir les seves necessitats militars. Foren, doncs, aquelles concessions les que permeteren la construcció i la conservació de les muralles (1181, 1270, 1291, 1292); de vegades, s’eximia del pagament d’un impost a canvi de la seva construcció o arranjament; d’altres, s’aplicava, per a la construcció de muralles, una part de la cisa o talla extraordinària concedida per Jaume II de Mallorca el 1291, que consistia en l’apropiació d’una petita part del diner que generaven les vendes que es feien a la Cerdanya. També cal assenyalar la recolleta mitjançant la qual els pobles adscrits tenien el dret de refugiar-se dins les muralles i, en contrapartida, havien de contribuir en les despeses de tot el sistema defensiu: arranjament de defenses, espies, correus, etc. Per a la mateixa finalitat també es concedí, el 1360, el dret d’egipció, el qual gravava sobre el bestiar i les mercaderies provinents de França —sobretot, del comtat de Foix— i que transitaven pels passos cerdans, més freqüentment pels de la vall de Querol i de la Llosa.

Seria molt llarg anar enumerant totes aquestes concessions reials. En aquest marc de protecció, la nova població va assolir un ràpid creixement demogràfic i comercial, i esdevingué un nucli bàsic en la xarxa poblacional, comercial i defensiva de l’interior, complementari al de la costa, amb un important paper en la concentració dels productes i en la seva redistribució.

Des del punt de vista econòmic i comercial cal destacar la producció i el comerç dels cereals, del bestiar i del teixit, del qual també se n’importava força de França (principalment, de Montolieu o Narbona). Ch. Rendu creu que Puigcerdà , vers la fi del segle XIII, representa en part i per als Pirineus occidentals el mateix que Perpinyà per al litoral. La seva situació en l’eix Tolosa-Lleida feia que la capital cerdana fos, al final del dit segle i gran part del XIV, un dels principals centres econòmics de l’interior català.

En aquest context es va anar estructurant, ràpidament, el conjunt de la societat. S’organitzaren confraries, com les dels paraires i teixidors, sastres i sabaters, la dels ferrers, serrallers, fusters, paletes, ollers, argenters… i la dels notaris i juristes, entre les més representatives enregistrades a la vila.

Tota aquesta dinàmica va trobar el suport de la gran empenta que tingué en general Catalunya al llarg dels segles XIII i XIV. Empenta i entusiasme ben palesos en la ràpida recuperació del gran incendi del 1280, durant el qual es va cremar gran part de la vila i que va motivar exempcions reials de caràcter temporal, en especial del bovatge, fet que també succeí en incendis dels anys 1319, 1379 i 1389, tots ells ben documentats, fins i tot arqueològicament.

Puigcerdà  s’erigí, per sobre d’altres poblacions, en un rellevant centre pirinenc, i gaudia d’un ritme proporcional al de les ciutats més grans d’aleshores. A la Cerdanya, la diferència encara fou més notable, quasi exagerada, incloent-hi Bellver i Llívia, l’antiga capital cerdana. Puigcerdà  ha mantingut sempre més l’status de capital, malgrat les guerres i les fragmentacions administratives del territori com ara la del 1659, amb el Tractat dels Pirineus, o la del 1833, amb la divisió provincial.

Aquella dinàmica comercial i social del segle XIII i part del segle XIV permeté un desenvolupament generalitzat, el qual, a partir de la segona meitat del segle XIV, anà a la baixa, de tal manera que al segle XV s’arribà a una important regressió en tots els nivells, on tingueren molt a veure els successius brots de pesta negra, els terratrèmols del 1427 i el 1428 o els enfrontaments bèl·lics amb la consegüent despesa econòmica, ben reflectida en els llibres d’actes del consolat puigcerdanès, els quals acabaren de minvar no tan sols l’activitat, sinó també la capacitat i la voluntat de reacció.

És lògic pensar que aquest marc d’una economia i demografia creixent fos el més favorable per a l’establiment de la comunitat jueva que, usualment, es trobava vinculada al comerç i a les transaccions mercantils —principalment el préstec—. Semblant plantejament es dona amb els ordes mendicants, els quals, si bé amb una finalitat distinta, també es fundaven en poblacions on asseguressin les almoines i les donacions que els permetessin de viure; és a dir, en nuclis que els poguessin assumir econòmicament. Per tant, l’assentament de la població jueva rossellonesa i la fundació de quatre d’aquests ordes a Puigcerdà , entre la segona meitat del segle XIII i la primera del XIV, donen a entendre que l’activitat vilatana era engrescadora i important.

Els ordes mendicants

El primer orde establert fou el dels Frares del Sac o de la Penitència de Jesucrist. És un dels ordes mendicants més desconegut i antic. Inspirat en els franciscans, inicià les primeres passes a partir de l’aprovació papal del 1251 i fou suprimit oficialment pel Concili de Lió, el 1274, tot i que, a Puigcerdà  va perdurar força més temps, almenys, fins el 1328. Aquí es va fundar —en opinió de Robert I. Burns—, segurament, vers el 1260, i se’n troba una primera notícia el 1270. La fundació se situa a prop de l’església parroquial de Santa Maria.

A aquest, el seguí l’orde dels dominics. Tot i certes referències anteriors, la fundació tingué lloc vers els anys 1290-91, a mans de Bernat Guillem, el qual apareix un any després com a prior. Es feu sota la protecció reial de Jaume II de Mallorca, que oferí un gran espai situat a prop de les muralles. El convent era compost pel conjunt que forma l’església de Sant Domènec amb l’edifici del costat, a més de la part que manca del claustre actual, altres dependències conventuals i horts. A més, segurament, era seu gran part de l’actual passeig 10 d’Abril.

Aquest fou, sens dubte, l’orde més afavorit per Puigcerdà  i per la Cerdanya en general i, en conseqüència, el més important de la comarca. Va desaparèixer el 1835, amb l’exclaustració derivada de la desamortització. Des d’aleshores, els seus béns immobles han estat utilitzats com a dependències diverses: magatzems, caserna, jutjats, presó, escoles, arxiu, biblioteca… L’església, amb la destrucció de l’antiga parròquia de Santa Maria l’any 1936, es va tornar a utilitzar per al culte públic el 1946.

El tercer orde que s’instal·là a Puigcerdà  va ser el dels franciscans. A l’inici del segle XIV aquesta casa pertanyia al custodi de Narbona, juntament amb els convents de Vilafranca del Conflent i Perpinyà, on les idees dels “espirituals” tenien una bona acollida. Procedents de Vilafranca, fundaren una casa el 1320, si bé és possible que ja estiguessin establerts en un hospici des d’una mica abans.

En la construcció del seu convent —1333— tingueren un paper clau les confraries (paraires, teixidors, pelleters…) i les famílies benestants, a través de les seves almoines i les donacions. Arquitectònicament es pot considerar un dels més grans dels Països Catalans, i en destacava el claustre, de 40 m × 40 m. La popularitat dels framenors o menorets fou molt gran, i eren ben acceptats no sols pels ciutadans, sinó també pels cònsols de la ciutat i pels dominics. D’entre ells sorgiren alguns “espirituals” o “fraticels”, acusats de seguir una doctrina poc ortodoxa. El 1344, el convent de Puigcerdà  passà a la custòdia de Mallorca. El 1578 va ser ocupat pels agustins, els quals hi van romandre fins el 1835, afectats per la desamortització tot i haver passat el parèntesi de 1708-14, en què fou aprofitat per dependències del Fort Adrià construït pels francesos. Finalment, el 1836, l’ajuntament puigcerdanès acordava enderrocar-lo en la seva totalitat per motius defensius.

El darrer orde mendicant instal·lat a Puigcerdà  en època medieval fou el de les clarisses, congregació germana o segona de la dels franciscans. El convent de Santa Clara va ser fundat vers el 1351, i se situà sota l’ajuntament; d’aquí vénen els topònims actuals de Raval de les Monges, font de les Monges o placeta de les Monges. El 1840 hom encara podia veure gran part de l’edifici gòtic desamortitzat el 1835, del qual no resta ara cap vestigi.

L’arribada d’ordes mendicants, en ocasions paral·lela a la dels jueus i, particularment, la dels franciscans, correspon a un esquema constant, en general, a les viles catalanes, a partir del segle XIII. En la mesura en què la funció dels ordes mendicants és viure de l’almoina i dels llegats dels rics mercaders, a més de la funció d’evangelitzar, és del tot lògic que els framenors se situessin al costat del call, fet aquest ben contrastat a la Provença, on es dona una relació ambivalent de gran proximitat —protecció i lluita—, com també a d’altres indrets de Catalunya.

La comunitat jueva

L’estudi d’aquest segment de població s’ha de fer per mitjà de textos cristians en llatí o, més rarament, en català, ja que a Puigcerdà  només resta un fragment del Pentateuc escrit en hebreu. Aquells textos es refereixen a la família —com els contractes de casament—, a la religió o al dret —com la “responsa"—. La comunitat jueva de Puigcerdà  era formada, bàsicament, per mercaders i petits prestamistes i, com que no s’han trobat gaires referències de llibres en els testaments, hom pot deduir que no hi havia gaires intel·lectuals. D’altra banda, el conjunt de textos sovint no fa diferència entre ambdues comunitats, jueva i cristiana, fet que no deixa de ser interessant.

Podem distingir diverses categories d’habitants jueus que testimonien l’expansió de Puigcerdà  entre el 1280 i el 1320, època en què s’urbanitzaren els ravals o la “vila nova” com demostren la documentació i les excavacions arqueològiques que s’han efectuat en aquella àrea. Aquests jueus, presents inicialment en baix nombre i descendents d’aquells jueus de terres veïnes, que tenien comunitats sòlidament instal·lades, arribaren a representar al voltant del 10% del total de la població puigcerdanesa, al final del segle XIII. En un primer moment, entre els residents, uns es declaren “habitants de Puigcerdà ”, mentre d’altres es troben encara domiciliats a Perpinyà, Vilafranca o en una altra comunitat del Rosselló principalment i, en segon terme, del Llenguadoc o la resta de Catalunya. Amb tot, vivien a Puigcerdà  llargues temporades, segons es desprèn dels seus contractes de préstec. A més, n’hi ha que freqüentaven la vila ocasionalment i solien nomenar procuradors per als seus negocis.

L’expansió econòmica del principi del segle XIV sembla marginar-los una mica, ja que sorgeixen més prestamistes cristians, si bé cal remarcar que el nostre coneixement es limita força als seus negocis (vendes, dots i, sobretot, préstecs que ells solen fer a d’altres i, més rarament, demanar-los), de manera que es tenen notícies sobre la seva relació amb el poder reial o consular (fent préstecs als de Puigcerdà  i Llívia) però molt poques sobre la seva vida privada.

A la llum del Liber extraneorum de 1260-61 —el protocol notarial més antic que es conserva a Puigcerdà —, on es documenten set jueus, Claude Denjean afirma que arribaren al voltant d’aquestes dates. Aquest nombre es duplicà en els següents deu anys, atrets pel ritme comercial de la vila i les necessitats dels pagesos, i augmentà progressivament fins a formar una molt important comunitat, tot i el silenci documental. En un principi, van estendre els seus negocis des de Perpinyà, i trobaren a Puigcerdà  un camp d’activitat no sols complementari, sinó essencial.

Els jueus, en els seus actes, són assistits per un “procurador dels jueus”. Els interessos de l’usura són cada vegada més ferms en els contractes de préstec o reembors. Les normes insisteixen en els interessos imposats oficialment, cosa que indica que no eren gaire respectades i que calia intervenir per a fer tornar a l’ordre. Des de l’inici del segle XIV, els jueus gaudiren de menys llibertat real en els seus negocis. La pressió que pesava sobre ells es tornà més forta, tot i que els més rics i actius serviren al poder per a la col·lecta d’impostos i intervingueren en la vida oficial de la vila, ja des del segle XIII.

A la llar jueva, almenys en certs casos, només hi vivia la família nuclear amb un nombre d’infants que oscil·lava entre tres i cinc de mitjana. Les parelles noves ocupaven cases independents dins la vila, mentre que els pares habitaven sovint en altres pobles o viles, malgrat la gran solidaritat que hi havia entre ells. Només un o dos fills restaven al costat dels pares treballant.

Existia a Puigcerdà  una segregació, com ens volen fer creure alguns autors, o l’estudi dels textos jurídics i religiosos quan dictaminen prohibicions o insisteixen en una distinció a través del vestit? Seguint Denjean, les fonts no testimonien cap segregació pel que fa al lloc d’habitatge; ben al contrari, la desmenteixen. En efecte, les actes notarials del segle XIII i principi del segle XIV citen sempre els jueus, exactament com els altres habitants de la vila i, tanmateix, en ocasions, s’obliden d’assenyalar la seva condició, fet que provoca un problema d’identificació. A més, els jueus habiten conjuntament amb els cristians a la vila nova o constitueixen societats. Aquests fets permeten afirmar que, al segle XIII, no hi ha cap barri reservat als jueus. No és gens original, ja que aquest cas es dona en poblacions del migdia francès o a la Península Ibèrica.

Malgrat aquesta aparent bona convivència inicial, hi ha documents que parlen de certa discriminació o diferenciació a partir del segle XIV, la qual s’anirà accentuant. En aquest sentit, per exemple, segons el Llibre Verd de Puigcerdà , s’obliga a portar la capa judaica el 1302; a la Provisió Reial del 1372 es mana que les taules de carnisseria de jueus i cristians estiguin separades, o bé, expressions que parlen d’“aquest jueu” amb cert menyspreu i sense dirli pel nom, contràriament com es fa amb els cristians. A la fi del segle XIV certes llibertats semblen més restringides, fins al punt que, com a mínim a mitjan segle, els jueus estan separats de la resta de la vila per murs. Aquesta segregació es fa més evident amb l’establiment dels franciscans i un major control sobre els préstecs.

Sabem que la comunitat jueva estava molt ben estructurada, ja que es documenten tots els serveis propis. Entre altres, el de l’hospital, l’“almoina” dels jueus, la “schola” o sinagoga —on sovint fan donacions els testadors—, els banys i el cementiri o fossa judeorum. De les seves característiques estructurals no en sabem gairebé res a través de la documentació escrita, fins ara. Però alguns escrits faciliten informació sobre la seva situació; així, tenim coneixement que la sinagoga era en el lloc ocupat, després, pel refectori petit del convent dels franciscans. D’altra banda, sabem que canvià una o dues vegades d’emplaçament. També, que els banys o mikwé se situaven a prop de l’estany i que el cementiri es trobava a les rodalies d’Ix.

Igualment, hi ha documentada la carnisseria dels jueus, propera a la dels cristians. Amb relació a aquesta, i basant-se en la recerca arqueològica, J. Nadal conclou que l’animal més explotat fou l’ovella, tant per a l’obtenció de productes en vida —llet o llana— com per la carn. A més d’altres espècies d’animals com el bestiar boví, el cabrum i l’aviram. Més incomprensible és la minoritària, però evident, presència del porc, ja que és un animal impur en la cultura jueva, si bé d’altres com el conill no hi són representats. L’escorxament dels animals, a la llum de les seves restes òssies, seguia uns patrons molt precisos.

Finalment, cal remarcar dues peces localitzades durant les excavacions. El primer és un objecte ritual de tipus domèstic, de marbre, conegut com a llàntia de Hannukah; el segon, en opinió de C. Barceló, és un segell per a marcar el pa, amb una llegenda en àrab que diria “salut, bon profit… “, fet de fusta de banús, procedent molt probablement d’Àfrica, segons M. Ros. (SBI-OMF)

La vila

L’urbanisme primitiu encara resta ben evident en l’actual nucli de Puigcerdà  i alguns dels carrers conservaven, fins fa poc, la toponímia medieval. Sens dubte, a primera vista sobta de veure un urbanisme tan ben definit en el casc antic. Si s’analitza una mica, hom pot veure que la planificació urbanística s’organitzà, bàsicament, en funció de l’orografia del puig als vessants est i sud. Segons J. Martí, l’agrupament urbà inicial es devia fer a l’entorn del castell, documentat el 1094, que coronava el punt més avançat de la terrassa flúvio-glacial. Algun autor s’aventura a dir —sense justificar-ho— que la plaça Major, avui Cabrinety, seria el recinte intern del castell. La veritat és que sembla que la població s’inicià en aquesta zona, si hom té en compte que l’esmentada plaça hauria de ser, durant molts de segles, el centre neuràlgic de la vila, al costat de la qual s’assentà el consolat, la cort reial i altres estaments. Lloc de mercat, judicis, pesos i mesures on conflueixen, a més, els dos carrers aleshores principals i més llargs (Querol i Santa Maria —avui Major—), paral·lels al traçat de la muralla en aquest sector sud, com també el transversal i paral·lel a la muralla del costat est, el d’En Calva (actualment, Escoles Pies), té totes les característiques d’ésser l’embrió urbanístic.

Seria a partir d’aquesta xarxa inicial que s’anà desenvolupant la resta de carrers a manera de quadrícula, tot i no mantenir una perfecta simetria. Després van prenent certa curvatura seguint la muralla del costat nord. Així, s’explicaria el traçat i el nom del carrer de la Lliça, topònim vinculat a la fortificació; posterior als primers carrers esmentats, construït després de l’incendi del 1280, és conegut actualment com a carrer Espanya.

Sembla clar que el desenvolupament urbà es feu a partir d’aquell nucli, ja que quan el 1178 es parla de la concessió d’un lloc per a construir l’església, el document ja esmenta una població preexistent. D’aquesta manera, l’església quedarà molt desplaçada, a l’extrem nord-oest, a tocar gairebé de la muralla, directament lligada a la plaça Major, a través del carrer que portava el seu nom (Santa Maria).

Ara bé, la necessitat de situar les diverses comunitats (ordes mendicants, jueus, etc.) arribades entre la segona meitat del segle XIII i l’inici del XIV, obligà a urbanitzar nous terrenys, en un principi extramurs, a tocar de la vila vella. Lògicament, sense haver d’encabir-les en un lloc concret ni haver-se d’adaptar a un terreny complicat, aquestes noves comunitats es van poder instal·lar dins un traçat urbanístic ordenat i en consonància amb les seves necessitats.

Els textos certifiquen l’aixecament d’una “vila nova” extramurs, annexa a la part de la muralla propera a Santa Maria i que s’hi comunicava per una porta. A més, a partir del 1325, es menciona una altra porta en els testaments, la “porta del call dels jueus”. Les excavacions arqueològiques posaren al descobert un barri de cases ordenades a banda i banda dels carrers, emprant parets mitgeres, de manera que la façana i la paret del darrere donen ambdues a un d’ells. Les primeres cases es recolzaren directament en l’antiga muralla. Mentre els habitatges es disposen nord-sud, els carrers ho fan est-oest. Els carrers, de còdols i terra, i amb desguassos centrals, semblen fets per trams i la seva amplada oscil·la entre 3,70 i 1,60 m; per la direcció i el paral·lelisme es pot pensar que es van construir seguint les directrius d’una planificació preestablerta. Es posà de manifest que el traçat urbanístic de la zona tenia una disposició diferent a la de la vila vella. Aquest nou barri, però, només el trobem citat com a “vila nova” a les dues darreres dècades del segle XIII, fet que dona a entendre la seva posterior integració en el conjunt poblacional.

Els habitatges de la “vila nova”

Els diversos àmbits d’habitació trobats (com a mínim setze) presenten una planta rectangular i regular, que es repeteix en tots ells. La seva orientació és nord-sud o nord-est-sud-oest, i varia molt poc. En els casos en què s’ha documentat íntegrament la superfície d’habitació, a la planta baixa oscil·la entre 34 i 17 m². La fonamentació dels murs es va fer a partir d’una rasa poc fonda on es disposà un sòcol de pedra a base de còdols de riu de dimensions i formes diverses, lligats amb terra. La factura és grollera, poc regular i amb la pedra només carejada per la part externa del mur. L’amplada és molt similar sempre, i fa entre 45 i 60 cm.

Les restes de tàpia i fusta cremada apunten a un aixecament de les parets amb aquests materials. A la llum dels paral·lels de cases medievals analitzades, hom creu que els habitatges eren de dos pisos. En els casos documentats per l’excavació, la porta s’obria al sud, i era de fusta fixada amb frontisses de ferro. El sostre dels pisos devia ser fet probablement amb un embigat de fusta i el llosat de la coberta de la casa, amb doble vessant i fet de pissarra —amb lloses de diferents mides suportades amb claus—. Hom trobà una olla de ceràmica grisa encaixada en un retall de la roca de base —que sembla que s’utilitzava directament com a sòl—, amb la funció aparent de braser. Segons la documentació, les cases situades més a ponent tenien horts, o bé n’estaven envoltades però, malgrat això, els habitatges es troben molt concentrats. Hom cita, igualment, l’existència de conduccions d’aigua i d’una font, probablement alimentades des d’una sèquia.

Els murs de l’església franciscana tallen en part les parets de la vila nova anterior, les quals no es corresponen amb la configuració urbanística d’aquella església. ¿Així doncs, es pot dir que aquest fet desafortunat afectà la població de la vila nova tot provocant un desplaçament dels habitatges?

Una mica més allunyat, i al costat de l’estany, es documenta un barri format per cases amb colomar i, per tant, relativament importants. Aquestes cases són venudes pels jueus rics o pel notari Mateu d’Oliana, un dels propietaris més importants de Puigcerdà , negociant d’ofici. No sabem si aquestes coincideixen amb les restes aparegudes el 1992, dins l’estany, les quals, segons J. Martí, eren cases petites i de factura precària, situades al voltant d’una placeta. És segur que l’estany les va colgar al principi de la segona meitat del segle XIII, ja que és esmentat per primera vegada el 1260.

Aquest estany artificial, de 2,28 ha, es va eixamplar al segle XIV amb aigües del riu Querol, ampliació autoritzada el 1318 pel rei Sanç I de Mallorca.

Per tant, l’aparença actual del nucli vell de la població és molt semblant a la de l’època medieval, almenys pel que fa al traçat original; només puntuals alineacions o petits eixamplaments documentats —com els de l’època de Jaume II de Mallorca— l’han modificada una mica, però mai substancialment. En canvi, aquella vila nova ha estat transfigurada totalment, al llarg dels segles. Les muralles Mont Cerdà s’esmenta, per primera vegada, el 7 d’octubre de 1094, quan el comte de Cerdanya, Guillem Ramon, llegà testamentàriament al seu fill Guillem Jordà la Cerdanya i el Conflent, amb totes les seves pertinences incloent-hi els castells, entre altres el de Mons Cerdanus. Aquesta notícia fa pensar que la fundació o l’establiment jurídic d’una nova població es feu a redós d’aquesta fortificació, la qual podria trobar-se en mal estat o inservible un segle més tard. Així ho dona a entendre el privilegi del 31 d’octubre de 1181, atorgat per Alfons I de Catalunya-Aragó, en el qual eximia els seus pobladors dels tributs de quèstia, lleuda i peatge per tal que poguessin emmurallar la vila i fer-hi una força: ut villam claudatis et ibi forciam faciatis. Aquestes primeres muralles devien correspondre al nucli més concentrat i petit de Puigcerdà . De fet, en observar un plànol de la població, hom s’adona que hi ha un perímetre ovalat perfectament delimitat per l’orografia a l’est i al sud; al nord pel carrer, avui Espanya, que s’anomenà Lliça fins el 1868, responent a un element d’aquesta primera fortificació.

A partir d’aquestes dues notícies, se’n sovintejaran d’altres referides a les defenses i al seu arranjament o reforma. El 1270, l’infant Jaume de Mallorca determinava que no es pogués construir cap mena d’edifici entre els valls o trinxera vella i la nova, ni tampoc arran dels mateixos murs i, fins i tot, manava fer enderrocar algunes cases que ja havien estat edificades. Prohibia, així mateix, habitar fora de les muralles si encara hi havia espai a l’interior. Aquest document dona a entendre que ja hi havia hagut una modificació perimetral, almenys en algun sector de la muralla, segurament responent al gran flux poblacional. Ja el 1291, el mateix monarca insistia en la fortificació de la vila amb murs, torres, trinxeres, barbacanes… i reiterava la prohibició d’edificar prop dels murs. Segons el document, el qui ho fes, havia de ser declarat infame i privat de qualsevol dret legítim. Alhora, deixava ben clar que tot el conjunt defensiu havia de romandre en poder del Comú, i que no podia ser arrendat ni donat en emfiteusi.

Cal dir que la documentació sovint parla de la “gran muralla” o “murs vells”, o de la “trinxera nova” i de la “trinxera vella”, com el 1270. Això s’hauria d’interpretar, seguint J. Martí i S. Galceran i d’acord amb les consegüents troballes fetes al llarg del segle, en el sentit que el primer projecte de muralla devia tenir un gran perímetre. Se’n trobaren vestigis des de la font del Cúcuro fins al Pla de Rigolisa, a la font d’En Lleres, antiga Escola Pia —avui Institut Pere Borrell—, i sota de l’ajuntament. D’aquest enorme circuit que tancava, fins i tot, l’estany i de les diferents modificacions, n’hi ha constància en un plànol de l’Arxiu de Simancas del 1663.

Ben aviat, però —abans de mitjan segle XIII—, el projecte inicial, tot i que avançat, es va desestimar, i es va reduir força. No obstant això, és en aquest moment que hom documenta molta activitat immobiliària de notaris i prestamistes extramurs, motiu pel qual l’espai de la vila vella va quedar col·lapsat. Aquest creixement demogràfic i l’establiment dels grans convents de mendicants (dels dominics primer i dels franciscans i clarisses, després) degueren provocar un eixamplament de la muralla, la qual restaria força invariable fins el 1708, que els francesos construïren el Fort Adrià.

Aquest engrandiment seguí dues direccions. Una primera, al nord-est, que va acollir tot el convent de Sant Domènec (1290-91), terreny cedit per Jaume II de Mallorca a tocar de la muralla. L’altra, vers el nord-oest, que englobaria aquell nou terreny recentment ocupat i anomenat a la documentació vila nova, on s’assentarien el call i el convent de Sant Francesc a partir del 1333, segons les excavacions arqueològiques ja esmentades i dirigides per O. Mercadal i C. Subiranas.

Les muralles de Puigcerdà , enderrocades a partir del permís concedit pel govern el 1880, havien tingut nou portals comptant el del castell: el de la Barrada, al sud; els de Querol i del Call o Framenors, al nord-oest; el de la Morera, al nord; el de Llívia o Predicadors, al nord-est; el d’Ix, a l’est; els d’Age i d’En Calva o del Molí, al sud-est. (SBI-OMF)

Bibliografia

• Martí, 1922
• Font i Rius. 1969-83, vol. I, doc. 166, pàgs. 231-232, vol. II, pàgs. 93-111; vol. II, 93-111
• Galceran, 1979, pàgs. 301-348
• Galceran, 1983, pàgs. 124-133
• Delcor, 1987, pàgs. 113-129
• Burns, 1988, pàgs. 217-227
• Bosom, 1992, pàgs. 7-8
• Bosom, 1993, pàgs. 20 i 29
• Mercadal, Bosom, Denjean, Subiranas, 1994, pàgs. 17-36 i 40-47