No resten gaires vestigis del castell de Sautó, del qual Elisabet d’Erill, vídua de Pere Galceran de Castre i de Pinós, vescomte d’Évol, senyor de Sautó, declarava, el 1639, que era “enterament destruït”. Era assentat sobre una roca al sud del poble i vigilava la vall de la Tet i la via o camí del Conflent. Unes bases de les muralles són visibles immediatament al nord i a l’est de l’església parroquial de Sant Maurici, englobada enterament dins el castell, del qual constituïa el sector meridional i probablement el més recent. Dels dos fragments conservats, el meridional correspon a un mur atalussat, on es veu un arc de descàrrega. Segurament fou fet en un moment molt tardà. Potser el més antic, molt probablement fet a l’època romànica, és un pany de mur, situat al nord-est de l’església, sobre la roca, amb una longitud de 4 m, un gruix de 110 cm i format per 7 filades de pedres granítiques poc treballades i de mida no gaire gran.
El castell de Sautó estigué sota l’alt domini dels comtes de Cerdanya, que l’infeudaren des del segle XI a una nissaga anomenada Sautó. El 1064, Bertran de Sautó, fill d’Ermengarda, prestà jurament d’homenatge i fidelitat al comte de Cerdanya, Ramon Guifré, i un descendent seu, Bernat Bertran de Sautó, en prestà l’any 1162 al rei Alfons I pel castell de Sautó (castellum de Salto) i totes les fortaleses existents o que en el futur hi hagués en la vall de Sautó. El seu descendent B. de Sautó, perseguit per catarisme per la Inquisició, fou arrestat a Vilafranca de Conflent el 1258, juntament amb Bernat III de Llo, senyor de So, Évol i Donasà, i condemnat a ésser cremat amb ell el mateix any a la plaça de la Canorga, a Perpinyà. La senyoria de Sautó fou confiscada i esdevingué de domini reial. L’any 1307, però, el rei Jaume II de Mallorca concedí a Guillem de So, fill de Bernat de Llo, la jurisdicció civil i criminal del castell i el lloc de Sautó, i es reservà sols el mer i mixt imperi i la meitat del delme.
El vescomtat d’Évol, creat el 1335 per Jaume III de Mallorca a favor de Bernat de So, fill de Guillem, incloïa el lloc i el castell de Sautó. Aquesta senyoria seguiria des d’aleshores el destí del vescomtat d’Évol. Al moment de la Revolució Francesa, la senyoria de Sautó, com el vescomtat d’Évol, pertanyia al duc d’Híxar, gran d’Espanya.