L’església parroquial de Sant Vicenç és situada al poble de Vallmanya, a la seva part alta. Vallmanya és a l’alta vall del riu Lentillà, a 855 m d’altitud, en els vessants orientals del massís de Canigó i en un territori accidentat i boscos. Una de les primeres mencions del lloc de Vallmanya i de la seva església data de l’any 950, en una butlla del papa Agapit II atorgada en favor del monestir de Cuixà; hi consta que, entre d’altres moltes propietats, el papa li ratificà la possessió de Vallemagna cum sua ecclesia. Poc després, l’ecclesiam de Valle Magna cum alodibus fou confirmada a l’esmentada abadia l’any 952 per un precepte del rei Lluís el Piadós i per un altre del 958 atorgat pel rei Lotari.
Aquest domini fou novament confirmat pel papa Joan XV en una butlla de l’any 986, on queda palesa la situació del lloc, entre el Conflent i el Vallespir: “Et in terminio de valle Asperi et valle Confluenti ipsum alodem de Vallemagna cum finibus et terminis suis”. Posteriorment, a la butlla del papa Sergi IV, a favor de Cuixà, de l’any 1011 es fa referència expressa a la dedicació de l’església: “Valíem magnam cum ecclesia Sancti Vincentii, cum decimis et primitiis, cum terminis et finibus, silvis et collibus ad eandem valíem pertinentibus”.
Tot i que no es disposa de més notícies documentals sobre l’església, hom sap que la senyoria de Vallmanya pertanyia directament a l’abat de Cuixà i aquesta situació va perdurar fins a la fi de l’antic règim.
Aquesta església parroquial, d’origen romànic, patí moltes modificacions i reformes, sobretot al segle XVIII, i també posteriorment. És d’una sola nau amb la capçalera carrada i amb volta de creueria; les quatre capelles laterals i el campanar de torre que es dreça al nord-oest pertanyen enterament a les reformes postmedievals.
Interiorment, en el seu estat actual, és molt difícil determinar si conserva o no alguns elements romànics, ja que roman totalment encalcinada. Potser els murs laterals són romànics, si bé amb transformacions importants, com les perforacions produïdes en afegir-s’hi les capelles.
Una part dels paraments externs s’han posat al descobert fa poc temps quan es repicaren els murs; hom pot observar que, possiblement, en les reformes practicades en època moderna, s’aprofità una part dels carreus d’època romànica. Pels escassos vestigis del període romànic que s’hi observen, tot i que és certament difícil determinar una datació segura, nosaltres apuntaríem al segle XI.
En els dos batents de fusta (moderns) de la porta d’entrada de l’església, hi ha clavetejades peces de ferramenta. Algunes són romàniques o bé de tradició romànica, mentre que d’altres són, clarament, d’època posterior. Cal suposar que totes han estat obrades a les antigues fargues de la rodalia.
Entre les primeres —les que podríem considerar més aviat de tradició romànica i que poden haver estat recuperades d’un conjunt anterior— hi ha dos jocs de les característiques tires amb volutes enfrontades als extrems i també a la part central. Una altra, de més simple, només té volutes als extrems. Més senzills encara són uns altres cinc jocs amb volutes molt poc desenvolupades. Destaca un dels dos tiradors d’argolla. Aquesta argolla, amb tres nusos, penja d’una anella decorada amb línies i cercles incisos i és a l’extrem d’un pom gros, circular i prominent, que té decoració calada a base de cercles de forats rodons i altres de forma més complexa. L’altre tirador té l’argolla semblant a l’anomenat abans. El petit forrellat presenta la forma típica, corbat i acabat en un cap d’animal; corre dins dues anelles decorades amb cercles estrellats i una altra visiblement poc antiga, per la seva factura. En aquesta darrera anella i en el cos del forrellat hi figura l’empremta segell del fargaire: CLOS.