Situació
Les restes del castell d'Eus, en part aprofitades per a bastir l’actual església parroquial, coronen aquesta encimbellada població.
ECSA - J. Bolòs
Els vestigis d’aquest antic castell coronen el turó on, esglaonadament, s’assenten les cases que conformen el nucli poblacional d’Eus.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 38’ 42” N - Long. 2° 27’ 31” E.
Al poble d’Eus —que es troba a 387 m d’altitud i a 1 km de la riba esquerra de la Tet—, s’hi arriba per la carretera N-116, on, a l’alçada de Marquixanes, cal desviar-se per un branc a mà dreta que s’uneix amb la carretera D-35, la qual porta directament a aquesta població després d’haver fet un recorregut aproximat de 2 km. (PP)
Història
El lloc d’Eus, que pertangué a la primera meitat del segle IX al comte Berà I de Barcelona i de Rasès, esdevingué al segle X una propietat dels comtes de Cerdanya. Aquests hi bastiren un castell de gran importància estratègica per la seva proximitat al camí que vorejava la Tet. El nom d’aquest indret, que és una contracció del fitònim alzina, apareix mencionat en un document del mateix segle X com a ipsa Elzina. Tanmateix, el primer esment del castell comtal d’Eus data de l’any 1094, en el testament del comte Guillem Ramon de Cerdanya, el qual llegava, entre d’altres castells comtals, el castrum de Ylice al seu fill i successor Guillem Jordà.
Hom sap, d’altra banda, que durant el govern del comte Bernat Guillem de Cerdanya (1109-1117/18) —germà i successor de Guillem Jordà—, el castell d’Eus (castrum de Elz) fou infeudat a Berenguer Arnau d’Illa, del qual s’ha conservat en el Liber feudorum Ceritaniae, sense datació, el jurament de fidelitat i homenatge que feu a l’esmentat comte per aquest castell i per altres béns que li foren infeudats. Probablement, un tal Bernat de Ylice i un Guillem de Lice, mencionats respectivament en documents datats els anys 1117 i 1183, foren els descendents de Berenguer Arnau d’Illa en el castell d’Eus, els quals prengueren com a cognom el nom de l’indret.
Al segle XIII, concretament el 6 d’octubre de 1260, el rei Jaume I infeudà la fortalesa d’Eus a Guillem de So, juntament amb les de Saorra, Puigbalador, Estavar i Évol. Posteriorment, l’any 1311, el rei Sanç I de Mallorca la cedí en feu a Pere de Fenollet, els descendents del qual, vescomtes d’Illa, la tingueren fins a l’inici del segle XV.
L’any 1344, el poble d’Eus fou objecte d’un gran atac per part de Joan de So, vescomte d’Évol, en nom del rei Jaume III de Mallorca; aquell era partidari del monarca mallorquí en la lluita que mantenia contra Pere III de Catalunya-Aragó per tal de mantenir la independència del seu reialme, contràriament a Pere de Fenollet, vescomte d’Illa, i senyor de la fortalesa d’Eus, que afavoria la causa del monarca català. Durant la contesa, Joan de So prengué per força el castell de la població i el saquejà. El lloc d’Eus, esdevingut de domini reial arran de l’annexió del reialme de Mallorca a la corona catalano-aragonesa el 1343, fou venut el 1424 per la reina Margarida de Prades, vídua de Martí I l’Humà, a Ramon de Perellós.
Al final del segle XVI, el 1598, les tropes franceses atacaren sense èxit Eus en l’intent d’ocupació del Rosselló, i dos segles més tard, el 1793, aquesta vila fou escomesa per l’exèrcit espanyol del general Ricardos.
En una part de la fortalesa d’Eus i de l’església castellera de Santa Maria, es construí, entre els anys 1720 i 1737, una nova església parroquial, dedicada, com l’antiga, a Sant Vicenç, la qual encara es conserva a la part baixa de la població. Per aquesta causa, gran part de la construcció que corresponia al castell d’Eus ha desaparegut totalment. (PP-MLIR)
Castell
Planta, a escala 1: 400, dels vestigis del castell amb la nova església parroquial de Sant Vicenç, que es va construir aprofitant una part de les estructures de la fortalesa.
L. Bayrou
Del castell d’Eus subsisteixen, essencialment, les muralles dels costats nord, est i oest, mentre que l’enderroc recent del presbiteri de l’església parroquial, que era adossat a la muralla meridional, determinà desgraciadament la desaparició de la paret d’una sala segurament preromànica i de la seva porta, resolta amb arc de ferradura, que donava pas al pati central del castell; cal dir que aquestes obres d’enderroc es portaren a terme per part dels organismes oficials competents amb una total indiferència per la conservació dels vestigis del castell.
Al llarg del mur de ponent hi ha una galeria coberta amb volta de canó, que s’inicia a partir d’una arcada, d’època preromànica, situada al mur de ponent. A la part nord del castell —assentada directament a la roca—, hi ha una sala rectangular coberta amb volta de canó, que podria correspondre a la capella de Santa Maria. (PP)
Aspecte de la muralla del castell amb una de les antigues portes d’entrada.
ECSA - J. Bolòs
Actualment l’espai ocupat pel castell ha estat molt transformat. Gairebé l’únic element constructiu important que s’ha conservat en força bon estat és una sala situada a l’extrem septentrional, al nord de l’església. Aquesta sala, coberta amb una volta de mig punt, és orientada de nord a sud i té unes dimensions d’uns 6 m d’ample per uns 11 m de llarg. S’hi entrava per una porta situada a la paret oriental. En aquesta mateixa paret E s’obre també una sagetera al nord de la porta. Aquest mur té un gruix de 130 cm i, en la part que sembla menys refeta, és construït amb uns carreus de mida mitjana (15 cm d’alt per 20 cm de llarg), arrodonits a l’exterior i ben col·locats en filades. Aquest tipus d’aparell constructiu, també el trobem a la paret més septentrional d’aquesta zona castral, uns 5 m més al nord d’aquesta sala. Això podria fer pensar en l’existència d’una nau o d’una fortificació situada en aquest extrem del cim del turó on es bastí el castell. Amb tot, en haver estat tot tan refet i transformat al llarg dels segles, sense una anàlisi molt acurada de cadascun dels elements constructius conservats en aquest sector septentrional i també en la resta del planell superior on es bastí el castell, és molt difícil d’arribar a gaires conclusions. (JBM)
Bibliografia
- Pous, 1974, pàgs. 244-245.