Situació
Un aspecte del recinte murallat, amb el portal que dona accés a l’església parroquial de Santa Eulàlia.
ECSA - A. Roura
Les restes de la muralla de la força de Marquixanes envolten la part més alta del nucli de població, a l’entorn de l’església parroquial de Santa Eulàlia.
Mapa: IGN: 2348. Situació: Lat. 42° 38’ 43” N - Long. 2° 29’ 11” E.
S’arriba al poble de Marquixanes per la carretera N-116, entre les poblacions de Prada i Vinçà. (JBH)
Història
La vila de Marquixanes —el topònim de la qual, segons P. Aebischer, provindria de Matres Caxanas (“roures-mares” o grans roures)— és esmentada en la documentació a partir del segle XI. Una de les primeres mencions, que fa referència a la parròquia de Matrechexanas, data de l’any 1025, quan l’abat Esclua del monestir de Sant Martí del Canigó la bescanvià amb el bisbe d’Elna, Berenguer, per la de Sant Sadurní de Vernet. Aquest és un dels primers testimonis del domini de l’abadia canigonenca en l’indret de Marquixanes, el qual anà consolidant-se progressivament. Així, l’any 1035, en una àmplia donació de béns feta pel comte Guifré II de Cerdanya i la seva esposa Elisabet al monestir del Canigó, s’esmenta la cessió “in comitatu Confluente dono ibi alodem meum de Madrechexanes”.
A l’inici del segle XII les propietats del Canigó sobre Marquixanes van augmentar gràcies al llegat testamentan atorgat pel comte Guillem Jordà de Cerdanya l’any 1102, el qual, a més de confirmar les donacions que li havien fet els seus avantpassats, li cedí tots els rèdits que ell percebia “in villa Marechexanes”. Pocs anys més tard, el 1114, el seu successor, el comte Bernat Guillem I, amb el consentiment del bisbe d’Elna Pere Bernat, va fer cessió del monestir del Canigó a l’abadia de Santa Maria de la Grassa; segons indica el mateix document, també cedia al cenobi del Canigó els seus drets senyorials sobre els llocs de Marquixanes, Cornellà i Sant Martí dels Castells. L’any 1172 el rei Alfons I de Catalunya-Aragó autoritzà a l’abat del Canigó Pere (IV) Guillem de Tellet, “quod possit construere fortitudinem sive forciam in villa de Marchexanes”,és a dir, li atorgà permís per a fortificar la població. Gairebé dos segles més tard, l’any 1351, el rei Pere III concedí un privilegi a l’abadia canigonenca, segons el qual li permetia la reconstrucció del castrum de Marquixanes, el qual havia quedat força malmès arran de la guerra mantinguda amb el rei Jaume III de Mallorca.
El monestir del Canigó conservà la senyoria de Marquixanes fins a la data de la seva secularització, el 1783. (JBH-MLIR)
Recinte murallat
Plànol de la vila, amb el recinte primitiu de la sagrera, ampliat més tard amb un segon recinte murat, segons les dades proporcionades pel cadastre del 1811.
A. Catafau
El recinte murat de la vila de Marquixanes defensava el nucli primitiu de la població, que és encimbellat en un pujol i avui es troba a l’extrem nord-est del conjunt urbà. La seva planta era poligonal, sense testimonis clars de l’existència de torres. Encara manté sectors força vistents extramurs. Malgrat haver-hi alguna casa afegida, es pot seguir i identificar tot el perímetre. Els panys de mur s’han conservat fins a bona alçada, sobretot en els costats de tramuntana i de ponent, bé que amb transformacions produïdes, sobretot, per les nombroses obertures de les cases que hi ha intramurs.
D’altra banda, aquest recinte emmurallat envoltava una cellera de dimensions reduïdes al voltant de l’església parroquial de Santa Eulàlia, la qual és coneguda per un document del 1176, en què es fa referència a dos cellers situats “in cellaria de Marechexanis”. Una notícia de l’any 1263, per la qual un tal Pere Robert vengué la meitat de dues parts del delme que ell i el seu germà tenien “in castro sive villa de Marchexanes et in omnia adjacencia Sancte Eulalie”, posa de manifest l’existència a l’edat mitjana de dos espais concèntrics a Marquixanes: un nucli estret o cellera entorn de l’església i, englobant aquest nucli, la vila fortificada, més ampla.
El plànol cadastral de l’inici del segle XIX de la vila de Marquixanes, que reproduïm parcialment, revela clarament la disposició d’aquest primer nucli del poble, constituït gairebé per petites parcel·les edificades al voltant de l’església.
Pel que fa al recinte fortificat més ampli, s’han conservat dos portals en el costat meridional. El portal del carrer del Fort s’obre a la meitat occidental d’aquest llenç. És una porta d’arc de mig punt fet amb lloses llargues i estretes, només trencades. Els seus dos brancals han estat lamentablement destruïts per eixamplar el pas. Sobre l’arc esmentat n’hi ha un altre de més primitiu, ara en funció de descàrrega. És ben aparellat, amb dovelles múltiples, allargades i poc amples, que són força ben tallades, però sense un perfecte poliment. Intramurs és també visible la conjunció dels dos arcs, l’interior precedit per un tram de volta rebaixada. El superior s’havia fet servir per a allotjar una fornícula, que ara és tapiada.
Damunt de la porta, a la part alta del mur, queda poc menys de la meitat inferior d’un petit matacà. És d’execució ben singular: dues mènsules en gradació, que combinen lloses i còdols, no sostenen un veritable arc, sinó un suport de forma triangular. És fet amb lloses llargues, escalonades, segons la tècnica pròpia de les construccions populars de pedra seca.
L’aparell de la muralla, entre la porta i el matacà, presenta les característiques que retrobem en una part majoritària dels llenços conservats. És construït enterament amb rengles de còdols de mida gran, lligats amb morter abundant. En algunes filades els còdols es col·locaren inclinats i, també, formant espiga. A tota la muralla predominen les pedres de granit.
En el mateix pany de migdia, després d’una lleugera inflexió en el seu traçat, vers el sector de més cap a llevant, hi ha l’altre portal. Aquesta porta dona accés a la curta pujada que condueix a l’església parroquial. És d’un sol arc de mig punt, que té dovelles curtes, però força amples, ben tallades i polides, que s’han col·locat perfectament ajustades, com els carreus dels muntants. A l’interior l’entrada és precedida per una curta volta de forma rebaixada.
A tot aquest sector, principalment en el llarg tram que dona a la plaça de la República, queden fragments importants de la muralla. En diferents punts és proveïda d’un talús a la base.
L’aparell del llenç a tota aquesta zona propera al portal de l’Església és, en general, més irregular i menys acurat que el descrit abans. Els còdols hi alternen amb pedres sense treballar o escantonades, de mides molt diverses, que no creen filades regulars.
El costat oriental del recinte, no gaire llarg, és el més destruït. Des de l’angle SE és definit pel mur alt i rectilini de la capçalera de l’església. S’aixeca damunt la muralla i assenyala el seu traçat, que continua vers el nord amb un conjunt de cases afegides o que han alterat el parament antic de manera considerable.
En els sectors de tramuntana i de ponent del recinte podem veure extensions grans de paraments. Són degradats, únicament, per obertures de diferents èpoques, com ja havíem indicat.
En el costat nord i en una llargada d’uns 40 o 50 m la muralla es manté en alçades d’entre 10 i 12 m. Després d’unes inflexions suaus, continua en el tram de ponent en alçades semblants i una llargada d’uns 30 m. L’aparell, gairebé pertot, és el que hem descrit, en primer lloc, amb relació al portal del carrer del Fort. És format per còdols de mida gran que s’arrengleren, sovint, disposats inclinats o en espiga. Tanmateix, també hi ha certs testimonis de refaccions o parts construïdes amb aparells semblants al menys regular, que hem esmentat, en segon lloc, amb relació al sector del portal de l’Església.
Resta una espitllera al llenç nord i altres sis a ponent, algunes força transformades. A l’angle SW del recinte, una cantonada de carreus i un cert avançament del mur serien els únics indicis en tot el perímetre d’una possible torre o estructura de baluard.
Amb les notícies històriques de què disposem, es pot suposar que la dita construcció a base de còdols inclinats, amb el portal del carrer del Fort, deuen pertànyer, efectivament, a la fortificació bastida a partir del 1172.
Les parts amb aparell una mica més irregular, amb el portal de l’Església, deuen correspondre al segle XIV, a la refacció feta a partir del 1351. (JBH-AC)
Bibliografia
- Marca, 1688, col. 1061; Alart, 1880, núm. 29; Monsalvatje, 1899, vol. 9, pàg. 74 i ap. IX, pàgs. 221-224; Aebischer, 1934; Pous, 1981a, pàgs. 107-110; Bailbé, 1989.