Situació
Les restes notables d’aquest antic nucli, avui dia totalment cobertes de vegetació, s’endevinen entorn de l’agulla que indica la presència de l’església fortificada de Sant Feliu.
ECSA - J. Bolòs
Poble abandonat situat al cim d’un serrat, sota de l’església fortificada de Sant Feliu. Resta entre dues petites valls que aflueixen, poc més al sud, a la Tet, a tocar l’embassament de Vinçà.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 29’ 43” N - Long. 2° 33’ 48” E.
S’hi pot arribar des de Rodés per un camí molt dolent i perdedor. Des del pont sobre la Tet que hi ha en un extrem d’aquest poble, surt una pista forestal que cal seguir uns centenars de metres. Abans de passar un gual encimentat hom enfila per un camí eixamplat, i abandonat, que porta fins a un collet. Des d’aquí se segueix un corriol mig perdut, que duu fins a una riera; un cop travessada, cal pujar fins al cim del serrat de Ropidera. Seguint la carena antigament conreada, s’arriba fins al poble abandonat. (JBM)
Història
El lloc de Rupidaria és citat l’any 955 com a afrontació territorial de l’alou de Monte Nero, al territori d’Illa. Poc després, l’any 1011, en la butlla de confirmació de béns que el papa Sergi IV atorgà al monestir de Cuixà, figura entre les possessions ratificades un alou a la villa Ropidaria. Aquest vilatge, que disposava d’una església dedicada a sant Feliu, estigué sempre molt lligat a la senyoria de Rodés. Així, en unes disposicions aprovades per Jaume I de Mallorca entre els anys 1276 i 1311 sobre les jurisdiccions que posseïa Guillem de Canet, se citen, entre d’altres, els llocs i castells de Rodés i de Ropidera, el qual segurament fou bastit damunt l’església de Sant Feliu, situada al cim del turó; el mateix Guillem, entre el 1311 i el 1324, reté homenatge al rei Sanç de Mallorca pels castells de Canet, Rodés i Ropidera. Per aquestes dates s’establiren uns pactes entre el rei Sanç I i Guillem de Canet, segons els quals el rei es quedà amb els castells de Rodés i Ropidera i concedí a Guillem, en canvi, Torrelles, Juegues i altres llocs.
Posteriorment, el rei Pere III el Cerimoniós concedí la castlania de Rodés i Ropidera a Ramon de Perellós, que en morir el 1384 la deixà en herència a la seva filla Elionor. Poc després, aquesta castlania fou comprada pel rei Joan I, el qual la va vendre a un cosí germà d’Elionor, dit Ramon de Perellós, segon vescomte de Rueda i primer vescomte de Perellós.
Entre mitjan segle XV i l’inici del XVI consta que tingueren la senyoria de Rodés i Ropidera successivament Antoni Viader i el seu gendre Francesc Andreu. Poc després passà a Galceran de Vilardell, el qual l’any 1543 la va vendre al baró de Jóc, Francesc de Perapertusa; en aquest moment l’indret de Ropidera tenia només un o dos focs, i segurament poc després es devia abandonar del tot. Tanmateix els barons de Jóc tingueren aquesta senyoria fins a la Revolució Francesa. (MLIR)
Recinte murallat
Planta, a escala 1: 400, de les restes visibles de l’antic nucli de poblament i de l’església de Sant Feliu de Ropidera.
J. Bolòs
L’element central del poble era l’església fortificada, situada al punt més alt del serrat. El poble s’organitzava al vessant meridional de l’església. Les cases se situen radialment, en especial als costats est i sud de l’edifici religiós.
Pel que fa a l’urbanisme, cal assenyalar d’una banda la forma gairebé semicircular d’aquest poble rònec. D’altra banda, cal dir que sembla com si fos format per dos rengles de cases, situats un dessota de l’altre, a la banda meridional de l’església. Potser es construïren tots dos alhora o bé foren edificats en dues etapes diferents, separades en el temps. Tot i que és molt difícil d’assegurar, en conjunt hi ha les restes d’unes vuit cases. De fet, això coincideix bastant amb les dades que donen els documents escrits, que diuen que al segle XIV hi havia vuit focs; al segle XVI ja només n’hi havia un o dos; després es va abandonar.
També cal assenyalar que segurament hi havia diversos carrers. N’hi havia un de central, que anava de sud a nord. Acabava amb una entrada amb angle situada a l’extrem meridional del vilatge i s’enfilava, entremig de les cases, fins a la porta de l’església. També hi devia haver un altre carrer entre el nivell superior de cases i el segon rengle d’habitatges. Encara n’hi havia d’altres, així mateix, entre alguns dels edificis. Allà on hom ho pot mesurar, veiem que aquests carrers tenien una amplada d’uns 2,5 m.
Cal pensar que hi havia un mur que tancava tot el poble. A la part inferior, al sud, devia ésser format per les parets de les mateixes cases. A la banda occidental, per contra, sembla que s’endevina un mur força gruixut que anava des del costat de l’església fins a tocar un habitatge que hi ha a l’angle sud-oest del poble, en el qual es conserva una paret amb una alçada considerable, de prop de 3 m, i amb un gruix de 80 cm. A l’extrem nord-est del poble, a tocar l’absis fortificat, naixia un mur en direcció est i amb un gruix de 100 cm que coincideix amb la paret septentrional de la darrera casa.
Aquestes cases sembla que eren formades per dues cambres. Cadascuna d’aquestes cambres tenia unes mides d’uns 5 m, en tots quatre costats. Les mesures que ara hom pot prendre són, però, molt aproximades, ja que actualment a tot arreu gairebé només hi ha munts de rocs. Les parets dels habitatges tenien un gruix de 70 a 80 cm. Eren fetes amb pedres sense treballar col·locades poc o molt en filades. Als angles, les pedres eren una mica més grosses i més escairades. En algunes parets veiem un aparell d’opus spicatum. De fet, en general, els murs són fets amb un aparell constructiu típic dels habitatges pagesos medievals. Recorda, per exemple, el que trobem al vilatge de Montclús (la Noguera) o el de les cases del poble de Puigbò (Ripollès); en ambdós casos, alguna de les parets fou feta en part amb una espècie d’opus spicatum.
És difícil d’assegurar si eren habitatges amb un sol nivell o bé amb un trespol i un pis al damunt. Tot i que, segurament, la major part de les cases només devia tenir un nivell a peu pla, algun dels habitatges pot ésser que tingués un trespol, sota la coberta; per exemple, el situat a l’extrem sud-oest del poble.
En alguna de les parets de les cases veiem algun armariet encastat, molt usual en aquest tipus de construccions pageses (se n’han trobat, per exemple, a Vilosiu [Berguedà]. Bolòs, 1995: capítol 5, apartat f; Sánchez, 1995) i també en edificis religiosos o en fortificacions.
Ens podem plantejar si en aquest poble rònec ara s’endevina un paisatge que restà fossilitzat al final de l’edat mitjana, quan es degué abandonar. Segurament sí que és així, tot i que no es pugui afirmar amb plena seguretat. Només si hom hi fes una excavació arqueològica es podrien aclarir exactament les característiques del conjunt i de cadascun dels seus elements. Cal dir també que el poble no era només les cases i l’església, sinó també tots els camps o feixes, separats per marges, que s’estenien al llarg del serrat, i també algunes feixes, pastures i boscos que hi havia entorn seu.
Al sud i a l’oest del poble encara s’endevina l’existència de molts closos, segurament destinats al bestiar, fets potser, almenys en part, per la gent que hi vivia en època medieval (potser algun fou fet o refet modernament). Cal pensar que la ramaderia havia de tenir molta importància en l’economia de la gent de Ropidera. Unes dotzenes de metres més avall de la darrera casa, sortint del poble, hi ha restes d’alguna construcció, potser també destinada al bestiar. Hom hi veu, així mateix, restes de l’antic camí que portava al vilatge, enclotat i envoltat a banda i banda per sengles marges de pedra.
Pel que fa al poble, hem de considerar que té l’origen —tal i com ho confirma la documentació escrita— en l’alta edat mitjana. Això no vol dir, però, que les construccions siguin d’aquesta època. Evidentment, les que veiem són les que hi havia als segles XIV o XV, quan la major part del vilatge restà abandonat. Podem suposar, doncs, que hi hagué un lloc de poblament inicial, segurament creat abans de l’any 1000. En un cert moment, però, a Ropidera es degué edificar l’església, l’existència de la qual potser va afectar l’organització dels habitatges; potser hi va provocar un cert ensagrerament. Finalment, cal pensar que algunes d’aquestes cases, bastides, per exemple, al segle XI, degueren créixer o transformar-se amb el temps. L’estudi d’aquest poble rònec del Conflent permet d’endevinar la realitat variable d’un vilatge que existí al llarg d’uns cinc segles. Només una excavació arqueològica permetria, però, de valorar els detalls d’aquestes transformacions.
Contràriament al que s’esdevé en molts casos, el poble de Ropidera és un poble força ordenat. Tanmateix, mentre que molts dels vilatges excavats o estudiats darrerament s’organitzaren amb relació a un castell (Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall [Pallars], Sant Llorenç d’Ares, el Vilot d’Alberola [la Noguera], la Roca de Víllec [Cerdanya]) o amb un castell i una església (Puigbò [Ripollès]), en aquest cas els habitatges s’ordenaren amb relació a una església. Pel que fa a les característiques dels edificis, sense poder assegurar res, ja que no s’hi ha fet cap excavació ni tampoc cap estudi molt profund, podem establir, per exemple, uns certs paral·lelismes entre el tipus d’habitatge de Ropidera i el que hom ha trobat, per exemple, al poble abandonat de Cabaret (Aude, Occitània), en especial al de la zona II (Gardel, 1992, pàgs. 73 i 77), datat cap als segles XII o XIII. (JBM)
Bibliografia
- Pous, 1974, pàgs. 242-243
- Gardel, 1992, pàgs. 69-82
- Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68
- Bolòs, 1995
- Sánchez, 1995, cap. 16