Situació
Aspecte d’un tram d’aquest camí de bast d’origen medieval.
ECSA - J. Bolòs
Camí que uneix el poble de Toès i l’antic poblet d’Entrevalls, tot enfilant-se, fent ziga-zagues, pel vessant obac de la muntanya.
Mapa: IGN-2249.
Es pot agafar a la part alta del poble de Toès, havent passat la via del tren i més enllà de l’església de Sant Genís, al cap de l’anomenat carrer d’Entrevalls.
Camí
Aquest camí, que permet de comunicar les poblacions de Toès i Entrevalls, és un típic camí de bast creat almenys en època medieval. Cal pensar que tant la villa de Toès com el vilar d’Entrevalls ja són esmentats en documents del segle IX. En la major part dels llocs aquest camí de muntanya té una amplada d’1,5 m o, com a màxim, de 2 m. Per a superar el desnivell, sovint fa ziga-zagues. A la banda exterior, en diversos trams, hi ha un marge de pedres que pot assolir fins a 4 m d’alt. En molts sectors encara es conserven restes de l’empedrat, format, com és usual en aquestes vies, per pedres o lloses clavades verticalment, les unes al costat de les altres. De tant en tant, hi ha rengles de pedres més grosses, posades tot formant una línia esbiaixada, destinada a desviar l’aigua de la pluja.
Aquest tipus de via de tradició antiga ja ha estat estudiat en altres volums d’aquesta obra, per exemple amb relació al camí del coll del Pendís al Berguedà (vegeu el volum XII, pàg. 312), al de Núria al Ripollès (vegeu el volum X, pàgs. 190-191), al camí de Cambrils al Solsonès (vegeu el vol. XIII, pàg. 206) o al camí de Biuse al Pallars (vegeu el volum XV, pàg. 268), etc. És un tipus de camí de bast que servia per a unir pobles i també, molt sovint, per a unir comarques diferents. Les seves característiques sempre són força semblants. En molts casos es degueren fer a l’edat mitjana més remota o quan es crearen els pobles que permetien d’unir. En altres casos, sobretot quan facilitaven la comunicació entre comarques diferents, podien tenir un origen encara més remot. Sempre ha calgut que fossin refets al llarg dels segles. Molt sovint ha estat així fins al segle actual, en què, a causa de l’abandonament del món rural, es malmeten d’una manera inexorable.