Situació
Aspecte que ofereix en l’actualitat aquest castell, la torre del qual, molt refeta, és un dels pocs elements que resten del castell dels segles XII o XIII.
ECSA - A. Roura
La vila de Vernet és al peu dels vessants de la pica del Canigó (2 784 m), cim dominant del massís, vers el sud-oest, a la vall de la ribera de Sant Vicenç en la confluència amb la vall de la ribera de Cadí. El nucli antic de la vila és al cim d’un turó, coronat pel castell i l’església parroquial, a la dreta del Cadí, mentre que la resta de la població, amb el gran centre balneari de Vernet, s’estén també per la riba esquerra del riu.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 32’ 60” N - Long. 2° 23’ 22” E.
A Vilafranca de Conflent, on s’arriba per la N-116, surt vers el sud la carretera D-116 que porta fins a Vernet (5,5 km) passant per Cornellà de Conflent. Per Vernet passa també la carretera D-27 que comunica, cap a ponent, amb les poblacions veïnes de Saorra i Fullà, i cap a llevant porta vers Fillols, Taurinyà, el monestir de Sant Miquel de Cuixà, Codalet i Prada. (JBH)
Història
L’esment més antic de la vil·la de Vernet és de l’any 874, en què s’hi reuní un tribunal, dins l’església de Sant Sadurní. Pocs anys més tard tenim la primera referència del castell de Vernet. L’any 885 Ermessenda, comtessa, Guifré, Rodulf i Miró, comtes, i la comtessa Quíxol feren donació conjuntament a Sant Andreu i Sant Germà de Cuixà dels alous que tenien a la vall del Conflent, al terme del castell de Vernet, és a dir, l’església de Sant Vicenç [de Campllong] amb tots els límits que li pertanyien i l’alou anomenat Campllong.
En un primer moment el terme del castell de Vernet era de domini comtal. Els comtes Guifré II i la seva esposa Guisla donaren part del territori de Vernet a l’abadia de Sant Martí del Canigó l’any 1005 i la totalitat d’aquesta possessió l’any 1007. En aquesta darrera donació la descripció de les afrontacions del terme de Vernet és molt prolixa. Els topònims identificables, com ara la serra entre Vernet i Fillols, el coll de Joell, el cim del Canigó, el Pla Guillem, indiquen que el territori de Vernet comprenia, a més de l’actual terme municipal de Vernet, el de l’actual municipi de Castell de Vernet.
L’abadia de Sant Martí del Canigó, que havia estat fundada pels comtes Guifré II i Guisla el mateix any 1007, tingué la senyoria de Vernet fins a la Revolució Francesa. Al segle XIII hi ha notícia de la família cognominada de Vernet, a la qual el monestir havia infeudat el castell. Aquest llinatge tingué conflictes amb l’abadia de Sant Martí del Canigó per la possessió del castell.
Reconstruït en part després del terratrèmol de l’any 1428, a partir del 1440 fou utilitza't per l’abadia de Sant Martí del Canigó, propietària del castell, com a magatzem de gra i vi.
Esdevingut bé nacional amb la Revolució, l’any 1793 la fortalesa fou comprada per un particular, el qual la utilitzà com a pedrera i aterrà tot un pany de mur per tal de reutilitzar-ne els carreus. Posteriorment, al segle XIX, la família Lacroix, propietària del castell, el restaurà totalment respectant una part de les construccions antigues (una torre de base quadrada), a les quals juxtaposà diverses edificacions noves, de factura neomedieval. (CPO-JBH-MLIR)
Castell
El castell forma actualment un conjunt que, amb l’església parroquial, ocupa tot el replà superior del turó que domina el nucli antic de Vernet. Al seu extrem oriental es dreça una torre rectangular, mentre que al de ponent hi ha l’església. Ambdues construccions són enllaçades per un edifici afegit al mur de la torre i més baix que aquesta. És un palau que pertany totalment a una reconstrucció del segle XIX, amb reformes del segle XX; presenta elements ornamentals neomedievals. No sembla que hagi conservat restes apreciables de l’antic castell, l’únic testimoni clar del qual és la torre esmentada.
És una torre rectangular d’uns 15 m d’alçada, força massissa i robusta. Té un coronament de merlets de perfil esglaonat que correspon, majoritàriament, a una intervenció moderna. Unes finestres rectangulars, a les façanes de llevant, migdia i tramuntana, han estat obertes en època tardana, quan també s’alteraren els espais interiors. Una única espitllera és visible a la part central del mur de tramuntana.
Els paraments exteriors de la torre han estat repicats i s’ha aplicat molt de ciment entre les pedres. L’aparell és de blocs de pedra de mides petita i mitjana que només han estat trencats, però s’afileren amb certa regularitat. Aquest aparell lliga amb cantonades de grans carreus ben escairats i polits.
Sembla que, en principi, la torre data de la segona meitat del segle XII o potser dels primers anys del segle XIII. (JBH)
Bibliografia
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 27, pàgs. 258-259 i doc. 62, pàgs. 280-281
- Cazes, 1966, pàg. 31
- Pous, 1974, pàg. 214