Situació
Vista aèria de la vila, capital històrica del Conflent, que conserva la trama urbanística medieval, tot i l’aspecte de ciutadella moderna, resultat de les fortificacions bastides al segle XVII, sota la direcció de l’enginyer militar i mariscal de França, marquès de Vauban, i d’altres afegides posteriorment.
ECSA - F. Tellosa
La vila de Vilafranca de Conflent, antiga i històrica capital de la comarca, s’alça a 435 m d’altitud a la dreta de la Tet en la seva confluència amb el Riu Major, damunt una roca granítica, envoltada de muralles medievals i modernes.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 35’ 17” N - Long. 2° 22’ 0” E.
Vilafranca de Conflent és 6 km al sud de Prada per la carretera N-116.
Història
La vila de Vilafranca de Conflent, esmentada com a Villae Liberae i Ville Franche, fou fundada el 9 d’abril de l’any 1090 o 1091 per Guillem Ramon I, comte de Cerdanya, el qual atorgà als futurs pobladors de l’indret l’exempció d’impostos durant els tres primers anys subsegüents a la fundació. A més, els concedí el dret de celebració de mercat, que havia d’ésser únic, juntament amb el d’Ix, des de Sant Martí dels Castells fins al voló de Sant Feliu d’Avall (Rosselló).
D’aquesta carta de població o de franqueses, la més antiga dels comtats de Rosselló i Cerdanya, se n’han conservat dues còpies, una en el Liber feudorum Ceritaniae i l’altra executada l’any 1324, però mal datades, car porten la data de l’any XV del rei Felip, el qual correspon al 1075. Això és impossible perquè el bisbe d’Elna Artau II, signatari de la carta, no fou elegit per a tal càrrec fins l’any 1087. D’altra banda, l’erudit i arxiver J. B. Alart, considerant de manera errònia que aquell bisbe no havia ocupat la seu d’Elna sinó “vers el 1091”, i que la major part de territoris mencionats dins la carta apareixen encara en el testament del comte Guillem Ramon I, datat a les nones d’octubre de l’any 35 del rei Felip (7 d’octubre de 1095), concloïa que calia corregir “sense vacil·lació” la data anno XV per anno XXXV, és a dir, el 1095, bé que modernament creiem millor la de 1090 o 1091.
Carta de població de Vilafranca de Conflent (9 d’abril de 1075 [1090-91]1 )
Guillem Ramon I, comte de Cerdanya, atorga carta de població als habitants de Vilafranca de Conflent. El comte edifica la vila i concedeix als nous pobladors exempció de tot gravamen durant els tres primers anys. Estableix també la celebració de mercat a la nova vila.
"Legis divine sanctione roboratum scimus, quod donatio que non vi vel metu fuit extorta a quolibet utriusque sexus, quod perfectam vim et inviolatam omnino contineat, sed precipue quam principalis mens annuit, perfectiorem et robustiorem auctoritatem et valitudinem ei approbat iudicialis lex. Quamobrem, ego Guillelmus Raymundi, nutu divino Ceritanie comes, episcopi Artalli consilio monitus, in presentia Henrici et Raimundi Arnalli de Sono et Raimundi Guillelmi de Eveg atque Gaucerani Mironis de Pinos, scilicet Bernardi Arnalli de Foliano, et Petri Berengarii, atque Arnalli Olibe, et Petri Guillelmi, abbatis Sancti Michaelis, opitulante Christo, edifico Villam Liberam. Igitur donator sum per hanc scripturam mee donationis spontaneus, dono prenominate Ville Libere, et vobis Iohanni Rauairo, et Gerallo, et Eroallo, et Ugoni, et aliis hominibus eidem ville famulantibus et famulandis et ibidem morantibus et morandis et qui in eadem venere venturique sunt, cuiuscumque sint ordinis, ut iure libertatis, omni careant servitute postquam ibi adstabunt, et vice duorum triumve annorum, si mihi vel alicui successorum meorum opus fuerit, auxilium secundum vestram voluntatem faciatis quantum vobis placuerit. Et dono prelibate Ville Libere atque ibi adstantibus et standis forum ut fiat in ea nunc et semper dum aliquis homo in villa permanserit. Et insuper, in predictorum omniumque circumstantium presentía, dono predicte ville et omnibus in ea venientibus atque venturis presentibus et futuris, quatenus in meo honore de Sancti Martini castro usque ad volonem Sancti Felicis, excepto foro Exii, nec modo nec in antea aliquo loco habeatur mercatus de fine in finem nisi in dicta villa. Concedit namque preterea Artallus, Dei gratia episcopus, me rogante, Ville Franche ut ecclesia ibi fiat sub iussione alme Dei genitricis Marie Corneliani in perpetuum. Hoc donum prefatum nominate ville annuo usque in seculi huius finem mansurum. Si quis deinceps huius donationis violator temere extiterit aut invasor, iram Dei incurrat eiusdemque Genitricis omniumque sanctorum, et gladio feriatur anathematis, et confirmante predicto episcopo a consortio Dei sit excommunicatus, et cum luda traditore sciat se concremandum ignibus eternis.
Acta donatio V idus aprilis, anno XV Philippi, regis.
Sig+num Guillelmus Raymundi, gratia Dei comes. + Guillelmus Iordani. Sig+num Bernardi Guillelmi, qui hoc laudamus et firmamus et testes firmare precipimus.
+ Artalli, episcopi. Sig+num Enrricii. Sig+num Raimundi Arnalli. Sig+num Raimundi Guillelmi. Sig+num Gaucerani Mironis. Sig+num Bernardi Arnalli. Sig+num Petri Berengarii. Sig+num Arnalli Olibe. Sig+num Petri Guillelmi, abbatis. + Petrus, Helenensis episcopus. Sig+num Raimundi, comitis. + Udalgarius, Helenensis episcopus.
Bernardus levita, qui scripsit hoc ita sub anno et die + prefatis."
[O]: Perdut.
A: Còpia del final del segle XII: ACA, Liber feudorum Ceritaniae, doc. 158, folis 41d’-42a.
B: Còpia del 1324: Arxiu Municipal de Vilafranca de Conflent, Llibre dels quatre claus, fol. 2.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCLXXXIV, cols. 1163-64, ex A.
b: Muñoz Romero: Colección de fueros municipales y cartas pueblas de los reinos de Castilla, León, Corona de Aragón y Navarra, vol. I, Madrid 1847, pàgs. 279-280, ex a.
c: Alart: Privilèges et titres relatifs aux franchises, institutions et propriétés communales de Roussillon et Cerdagne, Perpinyà 1874, pàgs. 36-37, ex B.
d: Miquel: Liber Feudorum Maior, vol. II, Barcelona 1947, doc. 690, pàgs. 198-199, ex A.
e: Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, vol. I(I), Madrid-Barcelona 1969, doc. 41, pàgs. 69-71.
Traducció
"Sabem que queda confirmat per la sanció de la llei divina que tota donació d’una persona de qualsevol sexe, que no fos obtinguda per la violència o la por, té plena força i roman intacta, sobretot si hi dona la seva conformitat la ment del superior i li confereix una perfecció i més forta autoritat i fortalesa la llei judicial. Per això, jo Guillem Ramon, pel voler de Déu comte de Cerdanya, ajudat pel consell del bisbe Artau, en presència d’Enric i Ramon Arnau de So, de Ramon Guillem d’Enveig i de Galceran Miró de Pinós, i també de Bernat Arnau de Fullà, de Pere Berenguer, d’Arnau Oliba i de Pere Guillem, abat de Sant Miquel, amb la benevolença de Crist, edifico la Vila Lliure (Franca). Per això, per aquesta escriptura de donació, amb tota espontaneïtat, concedim a l’esmentada Vila Franca i a vosaltres Joan, Ravaire, Guerau, Eroall i Hugó i els altres homes que assisteixen o assistiran, viuen o viuran en dita vila i els que en el futur hi vindran a residir, de qualsevol estament que siguin, com a dret de llibertat, que estigueu lliures de tota servitud, si residiu allà per espai de dos o tres anys, i si jo o qualsevol dels meus successors tinguéssim necessitat de vosaltres, feu-nos auxili segons el vostre voler i quan us plagui. I concedeixo a l’esmentada Vila Lliure (Franca) i a tots els que hi resideixen o hi residiran, que hi hagi un mercat ara i sempre, mentre algun home resideixi en dita vila. I a més, en presència de tots els que aquí estan reunits, atorgo [el privilegi] a l’esmentada vila i a tots els que hi vindran ara i en els temps futurs, que d’un extrem a l’altre del meu domini, del castell de Sant Martí fins al voló de Sant Feliu, exceptuant-ne el mercat d’Ix, ni ara ni en el futur cap lloc no tingui mercat fora de dita vila. Concedeix també Artau, bisbe per la gràcia de Déu, a petició meva, que es faci una església a Vila Franca sota la subjecció a l’església de Déu de Santa Maria de Cornellà. Que aquest do que faig a l’esmentada vila perduri fins a la fi del món present. Si en endavant hi hagués algú que temeràriament volgués anar contra aquesta donació o la violés, que incorri en la ira de Déu, de la seva Mare i de tots els sants i sigui colpit pel glavi de l’anatema i amb la confirmació del bisbe esmentat sigui excomunicat de la seva relació amb Déu i sàpiga que cremarà amb Judes traïdor al foc eternal.
Fou feta la donació el cinc dels idus d’abril de l’any quinze del rei Felip.
Signatura de Guillem Ramon, comte per la gràcia de Déu. Guillem Jordà. Signatura de Bernat Guillem, que lloem i signem això i manem que ho facin els testimonis.
Artau, bisbe. Signatura d’Enric. Signatura de Ramon Arnau. Signatura de Ramon Guillem. Signatura de Galceran Miró. Signatura de Bernat Arnau. Signatura de Pere Berenguer. Signatura d’Arnau Oliba. Signatura de Pere Guillem, abat.
+ Pere, bisbe d’Elna. + Ramon, comte. + Udalgar, bisbe d’Elna.
Bernat, levita, que va escriure això l’any i el dia abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
1Aquest document presenta seriosos problemes de datació, que són comentats en parlar de la història de la vila de Vilafranca de Conflent."
L’emplaçament de la nova població s’havia triat tenint en compte la seva situació estratègica, a l’eixida de les valls de Cornellà i de Fullà, a l’indret on la vall de la Tet s’estreny entre dues parets abruptes, de manera que l’únic camí que va vers l’alt Conflent i a la Cerdanya es confongués amb el carrer principal de la vila.
Més tard, Vilafranca passaria del status de vila comtal al de vila reial i no cessaria d’adquirir nous privilegis pels seus habitants: abolició de tots els “mals usos” (del 1207 al 1242); exempció dels drets de foriscapi (1264); establiment d’una fira anual de deu dies a partir de la diada de sant Martí (1242), fira que el rei Jaume II de Mallorca amplià a 15 dies a partir de la de sant Lluc (18 d’octubre), l’any 1303; franquesa de tots els drets de pastura sobre els pasturatges reials per diverses cartes atorgades entre el 1210 i el 1270; privilegi segons el qual els seus habitants no podien ésser jutjats en altre indret que no fos Vilafranca (1270). Alguns d’aquests privilegis foren recollits als Costums de Vilafranca, compilats l’any 1243 per ordre del rei Jaume I de Catalunya-Aragó. Aquest mateix monarca l’any 1263 ordenà la construcció de tres ponts a Vilafranca per tal de travessar la Tet, els quals foren malmesos en la greu inundació que sofrí la vila el mes d’octubre del 1421, igual que els molins que hi havia.
L’administració municipal de la vila estava a càrrec de tres cònsols, elegits anualment pel sistema d’insaculació la vigília de Tots Sants. La vila enviava diputats a les Corts Catalanes i, des del segle XII (1126), fou la capital de la vegueria de Conflent o de Vilafranca de Conflent, que comprenia tota la comarca del Conflent, la Llaguna i la sots-vegueria de Capcir; mantingué la capitalitat de la vegueria fins el 1773, any en què fou traslladada a la vila de Prada, capital actual del Conflent.
Plànol de la vila amb Indicació dels vestigis d’elements medievals.
R. Mallol
Des dels seus inicis la vila fou emmurallada, i la nova situació fronterera que comportà al Conflent el tractat de Corbeil (1258) feu que l’interès dels monarques es posés també en evidència amb les noves fortificacions fetes al llarg dels segles XIII, XIV i XV.
Molt aviat prengueren un gran impuls les activitats dels menestrals, i des d’un inici es formaren els gremis d’assaonadors, blanquers, aluders, talabarders i sabaters. Tanmateix, el més important fou l’activitat dels drapers (cardadors, teixidors, tintorers i paraires), i els draps de Vilafranca foren exportats per Europa. Els sobreposats del gremi de paraires i teixidors tenien el control de la qualitat dels draps de Vilafranca. També són representats en la documentació els ferrers, els fusters i els ollers.
Un altre signe de vitalitat econòmica fou la formació d’un call o aljama jueva (segles XIV i XV).
Durant la guerra que mantingué Pere III de Catalunya-Aragó contra els monarques mallorquins, la vila sofrí durs atacs, el saqueig de les forces del rei Pere (1344-47) i la invasió de l’infant Jaume de Mallorca del 1374 en l’intent de recuperar el Rosselló. Segles més tard, amb la guerra dels Segadors, la vila fou assetjada i presa pels exèrcits francesos que comandava Bussy-Rabutin (1654); els francesos, en virtut del tractat dels Pirineus, ja no l’abandonaren. L’any 1669, l’enginyer militar i mariscal de França, marquès de Vauban, arribà a Vilafranca i decidí d’aprofitar les parts de les fortificacions i muralles més sòlides i reforçà el conjunt amb la construcció del castell o fort de Vilafranca de Conflent, que domina la vila des dels vessants de la banda septentrional.
La vila fou el principal escenari de l’anomenada conspiració de Vilafranca de Conflent, complot organitzat pels angelets, dirigits pel vilafranquí Manuel Descatllar (1648-74), i secundat per Carles de Llar, el seu fill Francesc de Llar i el cònsol de la vila Joan Soler, entre d’altres, a tots els quals donà suport el lloctinent de Catalunya, duc de San Germano, contra la nova dominació francesa. Descobert el complot, els principals caps foren executats a Perpinyà (1674).
El domini francès marcà la decadència econòmica de Vilafranca, fet que es veu reflectit en un informe del 1718 on hom denunciava la decadència total de la manufactura drapera. El 1740 els cònsols pledejaven contra el veguer i el jutge reial de la vegueria, que, malgrat els privilegis medievals, havien traslladat l’audiència i les presons a Prada. Aquesta situació fou sancionada per un edicte de l’any 1773 que donava, definitivament, la capitalitat a la vila rival, com ja s’ha esmentat. Durant la Guerra Gran, la vila fou ocupada per les tropes espanyoles del general Ricardos (1793); recuperada pels francesos el mateix any, encara hi hagué un efímer domini dels espanyols el 1815. Al llarg del segle XIX s’anaren reforçant bastions i baluards, i la vila mantingué la guarnició militar fins el 1925.
Recinte fortificat
Des de la fundació de la població, en el darrer decenni del segle XI, hom es preocupà de fortificar la vila i construí un recinte emmurallat al seu entorn, que per les característiques urbanístiques que tenia, prengué una forma allargassada. Nogensmenys, les parts de la fortificació que subsisteixen avui dia de l’època romànica són molt escasses, ja que com és normal, amb les contínues guerres i saqueigs que sofrí, hi hagué sempre necessitat de refer, i a voltes d’ampliar, les defenses de la plaça.
La part més antiga del recinte avui conservada és el portal oriental, a l’extrem del carrer de Sant Joan —que coincidia amb la via Confluentana—, portal que fou definitivament reemplaçat, el 1783, per l’actual “porta de França” a la part de llevant de la vila.
El portal, que havia estat paredat, fou reobert fa alguns anys i la reixa primitiva que el tancava fou també reconstruïda. Es tracta d’un portal d’arc de mig punt que s’integrava a una torre de base quadrada (com fou el cas, per exemple, de la porta principal del castell reial de Perpinyà, al darrer quart del segle XIII). Bé que unes inscripcions testimoniegen les modificacions practicades els anys 1473 i 1595, l’obra es pot considerar, per la seva factura, plenament romànica i dataria de l’inici del segle XIII. Les armes de la vila, gravades en una pedra, al frontó interior del portal, porten “dues torres, sobre una ribera onejant, acompanyades d’una estrella de 6 puntes i l’escut reial d’Aragó”. La data 1595 és gravada sobre la pedra.
Una segona porta igualment oberta dins una torre quadrada barrava el carrer de Sant Joan, a uns cent metres de la porta oriental; el portal i la torre són figurats dins la maqueta de Vilafranca de Conflent esmentada en temps de Lluís XIV i conservada a París al “Musée des Plans en relief”. Destruïda, pel que sembla, al segle XIX, constituïa una segona defensa per al cos de l’exèrcit, si es donava el cas que un enemic s’hagués apoderat de la primera. Torre dita de l’Hospital. Aquesta torre de planta quadrada, annexada a una casa particular, constitueix, probablement, l’edifici més antic de Vilafranca. L’aparell de pedres quadrades escalabornades amb el martell, amb juntes solcades amb la paleta, revela una tècnica constructiva molt habitual al segle XI. Probablement formava part d’un edifici fortificat del centre de la població des dels primers temps de la fundació. És composta de tres pisos al damunt d’un pis baix cobert amb volta de canó de mig punt, de la mateixa manera que la volta del darrer pis. Els pisos superiors són il·luminats per espitlleres. Aquesta torre era coronada per merlets, que corresponen probablement a una obra posterior.
L’edifici dit de l’Hospital
Solar de la família de Llar, al qual és juxtaposada la torre abans esmentada pel costat de llevant, presenta una façana de pedra picada i la traça d’una ronda proveïda de merlets rectangulars, convertida més tard en galeria coberta, la qual conduïa a una altra torre, quadrada, també aparellada de pedra picada, contemporània del conjunt de la façana i datable al segle XIII. Si bé les finestres actuals daten del segle XVII, les arcades de mig punt del pis baix han conservat el seu aspecte d’origen romànic.
El pati interior correspon a refaccions del segle XVII. La denominació d’Hospital data de l’època de la Revolució Francesa, en què l’edifici, cap als anys 1792-93, fou utilitzat com a hospital militar durant la guerra amb Espanya. Anteriorment havia estat el convent dels Franciscans. Després de la destrucció del monestir, situat, des de l’any 1279, extra muros, els havia estat donat des del 1674 per ordre de l’autoritat militar francesa. S’havien beneficiat de la donació d’aquesta casa, la més important de Vilafranca, pel comte Francesc de Llar, hereu voluntàriament exiliat d’aquesta desgraciada família de Vilafranca de Conflent.
Edificis destacables
D’altra banda, moltes altres cases nobles de Vilafranca presenten unes façanes datables en major part del segle XIII, totes elles fetes amb un aparell de pedra picada de marbre local, amb portals i arcades de mig punt al pis baix i finestres de mig punt, de vegades geminades amb columnetes i capitells, que mereixerien estudis detinguts a partir dels arxius notarials, estudis que estan encara per fer. Cal esmentar, entre els principals edificis d’aquest tipus, les actuals cases Laporte (finestres en part romàniques i matacà al damunt del portal principal), Chamayou, Bes (tocant la porta d’Espanya, a l’oest), Fourquier, Bouquette i Duran, totes situades al carrer de Sant Joan.
Un altre edifici destacable seria la casa de l’ajuntament o casa consular, situada a la plaça de Sant Jaume, entre els carrers de Sant Joan i de Sant Jaume. Construïda enterament de pedra picada de marbre, d’aparell mitjà o gran, presenta al nord una potent torre quadrada, amb una porta amb llinda, acuradament tallada. Interiorment, les sales del pis baix són cobertes de voltes de canó de mig punt. EI conjunt és essencialment datable al segle XIII.
Bibliografia
- Cazes, s.d.**, pàgs. 33 i segs
- Marca, 1688, ap. CCLXXXIV, cols. 1 163-1 164
- Alart, 1874, pàgs. 36-37
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, ap. XVII, pàgs. 387-388
- Giralt, 1922-23
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 690, pàgs. 198-199
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 41, pàgs. 69-71