Situació
Portal de Marcèvol, del segle XIII, un dels dos que es conserven de la vila medieval.
ECSA - A. Roura
La vila de Vinçà, vora la plana i en un lloc lleugerament aturonat (262 m d’altitud), és a la dreta de la Tet en el punt on s’han construït l’embassament de Vinçà i un llac artificial al costat de la població.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 27’ 7” N - Long. 2° 31’ 45” E.
Entre la vila i el pantà passa la carretera N-116 de Perpinyà a la Cerdanya. Vinçà es troba 16 km abans d’arribar a Prada. Hi ha una estació de ferrocarril de la via que va de Perpinyà a Vilafranca de Conflent i que continua fins a la Cerdanya per mitjà del popular “Tren Groc” de via estreta. (JBH)
Història
En el lloc de Vinçà —topònim que evoca una fundació anterior a l’època romana— ja existia un castell a la primera meitat del segle X. Consta que l’any 939 el comte Sunifred II de Cerdanya cedí al monestir de Sant Pere de Rodes, entre moltes altres possessions, el castrum Vinsanum. Tanmateix, el domini de l’abadia empordanesa devia durar poc, ja que la possessió de Vinçà no li fou confirmada amb posterioritat al 939.
Segons la butlla de confirmació de béns de l’any 950, atorgada pel papa Agapit II al monestir de Cuixà, aquest cenobi posseïa un alou in villa Vinçano, propietat que s’incrementà l’any 953 —amb ocasió de la consagració de l’església de Sant Germà— per la donació per part d’Isnard d’una vinya al lloc de la Guàrdia, situada in termino de Vinçano, que segurament correspon al puig dit el Castelló, situat al sud-oest del terme, vora la Tet, on hi ha restes arqueològiques. Hom troba encara una donació de vinyes in Vinciano feta l’any 1009 al monestir de Sant Martí de Canigó per un prevere anomenat Esteve i un llegat d’un mas a Vinçà fet l’any 1067 per Arnau de Fullà i la seva filla Sança.
La fortalesa de Vinçà es torna a esmentar com a forcia i castro en documents datats els anys 1019 i 1043 respectivament.
Els comtes de Cerdanya tenien la senyoria directa de Vinçà i d’ells passà als seus successors, els comtes de Barcelona i monarques catalano-aragonesos i reis de Mallorca. Vinçà esdevindria així una vila reial. Al febrer de l’any 1218, Nunó Sanç I, senyor de Cerdanya i Rosselló, concedí a la vila de Vinçà els mateixos privilegis que a Vilafranca de Conflent i, a més, l’eximí d’alguns mals usos, com són l’eixorquia, la intestia i la cugucia. Posteriorment, amb data de 22 d’octubre de 1245 el rei Jaume I confirmà els esmentats privilegis als habitants de Vinçà, amb la condició que construïssin, per compte propi, el recinte fortificat de la vila, de manera que quedés enterament envoltada de muralla. Els mateixos privilegis foren confirmats l’any 1270 per l’infant Jaume, fill de Jaume I, i més tard pels reis de Mallorca, la qual cosa significa que la construcció de la muralla s’acomplí.
L’historiador J. B. Alart, fill il·lustre de Vinçà (1824-80) creia que l’antic castell, esmentat als segles X i XI, devia trobar-se vers l’angle nord-oest del recinte de muralla bastit al segle XIII, però en la seva època ja no en quedaven restes. Segons el mateix autor, l’any 1330 es fortificaren els eixamples que havien sorgit extramurs amb un segon recinte no gaire sòlid, però amb un fossat pregon que s’omplia amb les aigües de la riera del Real.
L’any 1356 el rei Pere el Cerimoniós donà en franc alou a les seves dues filles Constança i Joana, encara unes nenes, les senyories de Vinçà, al Conflent, i Clairà i Sant Llorenç de la Salanca, al Rosselló, en compensació per les possessions que els havia hagut de prendre al regne de València. No valgueren de res les protestes dels cònsols i habitants de Vinçà i les altres viles, que al·legaren l’existència de privilegis que els asseguraven la permanència dins els dominis directes de la corona. La senyoria de Vinçà pertocà a la infanta Joana, que l’any 1372 es casà amb el comte d’Empúries, Joan I.
L’any 1347, els vinçanencs havien abraçat el partit del rei Jaume III de Mallorca i la població patí els atacs dels partidaris de Pere el Cerimoniós i caigué a les seves mans. En aquestes conteses, sembla que les muralles es van malmetre parcialment.
L’any 1361, el rei Pere autoritzà els habitants de Vinçà a establir durant quatre anys unes barreres en els portals de la vila o en els camins per cobrar un impost de passatge, amb vista a les reparacions que calia fer al recinte. Els anys 1377-78 es treballava en aquesta refecció dels murs i fossat. També hi havien de contribuir els habitants dels llocs de la recolleta, és a dir, Espirà, Seners i Llec, els quals es refugiaven dins els murs de Vinçà en cas de perill. Segons A. Cazes, en aquesta mateixa època hom encarregà un giny de guerra “que pugui tirar una pedra de mig quintar”, el qual va ser fabricat a Vilafranca de Conflent.
Pere d’Empúries, fill petit de la infanta Joana, heretà la senyoria de Vinçà l’any 1393. En morir sense fills, l’any 1402 passà a la seva vídua Joana de Rocabertí i, d’aquesta, al vescomte Dalmau de Rocabertí l’any 1425. Quan els comtats caigueren en poder del rei francès Lluís XI l’any 1468, aquest confiscà la senyoria a Martí Joan de Rocabertí i la cedí al donzell Francesc Desplà. Amb el retorn a la sobirania catalana, l’any 1493 el fill de Martí Joan, Onofre de Rocabertí, recuperà els drets senyorials sobre Vinçà.
Més endavant aquesta senyoria es va anar dividint entre diferents llinatges, en parts desiguals, fins que el 1586 retornà enterament a la corona. Des d’aleshores Vinçà mantingué la condició de vila reial fins a la Revolució Francesa. (JBH)
Recinte fortificat
Plànol de la vila, amb l’àmbit de la cellera primitiva i el recinte murat del segle XIII, a partir del cadastre del 1811.
A. Catafau
Abans del darrer quart del segle XIX, J. B. Alart escrivia sobre el recinte fortificat medieval de Vinçà, que encara es mantenia en gran part. Segons aquest autor, s’identificava la planta quadrada, força regular excepte pel costat oest, amb quatre portals, dos al nord, un a l’oest i un altre al sud (Alart, 1874, pàg. 177). Des d’aleshores les muralles han sofert nombroses destruccions. Les portes de migdia (portal de Vilanova) i de ponent (portal de França o de Domanova) ja no existeixen, i també han desaparegut importants panys de murs. Han estat enderrocats cap al final del segle XIX o a inici del segle XX.
Actualment queden restes importants de la muralla a la banda nord, amb els dos portals d’aquest costat. En els altres sectors no n’hi ha rastres, almenys aparents. Alguns vestigis poden estar amagats per les construccions modernes. El perímetre del recinte és assenyalat pel traçat dels vials d’extramurs: els carrers dels Murs (“des Remparts”) i del Puig, al N, l’avinguda del General de Gaulle, a ponent, i els altres trams de la mateixa avinguda, a migdia i a llevant. Per l’interior del recinte també marquen aquesta planta el carrer de la Muralla, a ponent, el carrer d’en Presa, a migdia, i el Carrer Nou, a llevant.
En el plànol que adjuntem de la vila es distingeix clarament aquest perímetre de les muralles que acabem de descriure, però també es pot reconèixer, al seu interior, els senyals d’un reagrupament gairebé circular al voltant de l’església. Aquest espai atapeït pot ser identificat com una cellera primitiva. L’entrada a aquesta cellera era una porta que encara es conserva al carrer de les Mosques i que dona a la Plaça Major. Tal i com el traçat indica, aquesta plaça es trobava antigament en la unió entre el primer nucli del poble i les cases del voltant. El cementiri —avui dia convertit en plaça del mateix nom— havia estat confinat al límit de la cellera, igual que a Estoer o a Marquixanes.
D’altra banda, es poden veure els llenços i els portals que subsisteixen del recinte murat, en el costat septentrional i al llarg del carrer dels Murs, ja esmentat. En el sector situat vers ponent de l’esmentat costat, hi ha el portal de Marcèvol, dit antigament de la Font. La porta dóna, a intramurs, a la confluència del carrer Vell amb el carrer de la Sal. S’obre en un llenç de muralla que es manté en una alçada considerable, per mitjà d’un arc de mig punt damunt del qual n’hi ha un altre de semblant, de descàrrega. Entre ambdós hi ha un ompliment de pedres i morter. Aquests arcs tenen dovelles de granit, llargues i primes, només trencades, sense poliment, que s’han disposat en ventall. Un dels muntants manté els carreus, ben escairats i polits, de marbre rosat. EI pas vers intramurs és cobert per un tram de volta de canó damunt la qual hi ha una capelleta d’època tardana, amb balconada i fornícula, dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. El portal de Marcèvol donava accés a un dels ravals més importants del baix Conflent; al segle XIV hom hi troba una societat activa i variada, on també vivia una comunitat jueva, igual que a Elna, Perpinyà, Vilafranca de Conflent o altres poblacions de la plana.
A continuació d’aquesta porta, vers llevant, es manté un parament de la muralla que resta visible en una llargada d’uns 30 m. Convertit en façanes posteriors de les cases que s’hi adossen a intramurs, té una alçada d’entre 7 i 8 m. L’aparell és fet a base de grossos còdols i blocs de granit trencats, els quals formen rengles d’espiga o bé es disposen inclinats en un sol sentit o amb tendència a la horitzontalitat.
Ja en el sector més oriental d’aquest mateix costat del recinte, hi ha la porta del Barri o del Barri del Prat, que donava accés a un altre raval de la vila. És una torre portal de planta rectangular. És travessada pel carrer dedicat a Miquel Touron i, a extramurs, hi ha la confluència del carrer dels Murs amb el carrer dels Barris.
La torre portal roman força ben conservada en totes les seves parts, excepte en el coronament superior que ha estat alterat, cobert amb teulada. La porta consta de dos arcs apuntats successius, l’extern més elevat. Entre ambdós hi ha l’espai per on baixava el rastell defensiu. Són arcs pràcticament idèntics, amb impostes ben destacades de perfil de pla i bisell, perfectament aparellats amb dovelles força amples i no gaire llargues, ben tallades i polides, de marbre rosat. Els muntants són fets amb grans carreus, també de marbre rosa del Conflent. El passadís és cobert amb volta de canó. A la part superior de la torre hi ha un matacà del qual queden els suports laterals. L’aparell de la torre és semblant al del llenç de muralla suara esmentat, sense els nombrosos rengles d’opus spicatum(*).
En els carreus dels amplis brancals de l’arc extern s’observen diferents marques de picapedrer gravades, algunes profusament repetides. Hi ha, com a mínim, vuit marques o signes diferents.
Els elements que subsisteixen del recinte fortificat de la vila de Vinçà es poden considerar, sense problemes, del segle XIII; és a dir, de la muralla bastida per ordre de Jaume I a partir de l’any 1245. La porta del Barri és especialment semblant a la porta de França del recinte medieval de Vilafranca del Conflent, la qual també és documentada al segle XIII. (JBH-AC)
Bibliografia
- Cazes, s.d.*, pàgs. 29-30 i 33
- Marca, 1688, Col. 869
- Alart, 1874, pàg. 177 i 272
- Abadal, 1954-55, vol. VIII, doc. 73, pàgs. 292-293 i doc. 77, pàgs. 295-297
- Pous, 1974, pàgs. 255-258
- Ponsich, 1980*, pàg. 128
- Pous, 1981a, pàgs. 110-114
- Buron, 1989, pàgs. 134-135