Situació
El munt informe de pedres que es veu a la imatge és el resultat de l’esfondrament de l'antiga fortificació coneguda com el Castelló.
ECSA - A. Roura
El Castelló és un pujol cònic, al final d’un petit serrat, vora la riba dreta de la Tet, vers l’extrem occidental de la cubeta de l’embassament de Vinçà. Té una forma i una alçada semblants al puig que hi ha a l’altre extrem de la mateixa riba del pantà, a llevant, el qual té al cim l’església romànica de Sant Pere de Bell-lloc.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 28’ 46” N - Long. 2° 31’ 54” E.
Pel vessant meridional d’aquest serrat passa la carretera N-116. Per a arribar al cim del Castelló cal deixar-la, agafar la carretera de Tarerac, D-13, i a pocs metres del trencant seguir un camí, a la dreta, paral·lel a l’esmentada N-116. En arribar al vessant del Castelló cal deixar el vehicle i pujar a peu pel mig del bosc (uns 5 minuts), fins al punt més alt, que cau a pic sobre l’embassament.
Història
No es coneixen notícies històriques que es puguin relacionar, sense cap mena de dubte, amb les ruïnes existents al Castelló de Vinçà.
A l’acta de consagració de l’església de Sant Germà de Cuixà, datada del 20 de juliol de l’any 953, consta que un personatge anomenat Isnard li feu donació d’una vinya al terme de Vinçà, de la qual es descriuen les afrontacions: “Et est ipsa vinea in ipsa Gaiardia; habet afrontationes de tribus partibus in riba, de quarta in vinea Sancti Mikaeli”. Al nostre entendre hi ha arguments prou convincents per identificar, amb moltes probabilitats d’encert, el lloc de la Guàrdia de Vinçà, del segle X, amb el serrat dit actualment el Castelló. A més de l’existència de minses restes d’una torre o construcció i d’un jaciment arqueològic, que més endavant precisem, són significatives les afrontacions que figuren a l’acta de consagració, ja esmentades. La vinya limitava per tres costats amb la riba i per l’altre, amb una altra vinya que ja devia pertànyer a Sant Miquel (de Cuixà).
Efectivament, el puig del Castelló davalla, en fort pendent, vers la riba de la Tet pels costats oest, sud i nord. Pel de llevant enllaça amb la carena del serrat on, per cert, s’hi veuen algunes parets de feixes, segurament de vinyes antigues.
Amb el nom de Castelló (Castelo), l’indret ja és citat en un document de l’any 1386. El topònim és originat, sens dubte, per les restes de construcció antiga que es veien al cim del turó.
Castell
Segons A. de Pous, les restes visibles en aquest lloc són: “… el fonament d’una petita construcció rectangular, potser una torre de guaita” i vestigis d’ocupació humana d’època molt anterior, puix que els fragments de “ceràmiques de totes les èpoques s’escampen pel sòl, per satisfacció dels col·leccionistes”. En un altre lloc la mateixa autora parla d’“un vestigi rectangular” i, més endavant, d’“un angle d’edificació arrasat” (Pous, 1981a, pàgs. 115-116 i 1981b, pàgs. 7-49). És possible que les restes hagin quedat més soterrades des de fa alguns anys.
Actualment, en aquest planell i en el seu sector sud-oest es veuen uns escassos rastres de dos murs, els quals sobresurten molt poc del terreny. Són fets amb blocs de pedra o rierencs grans, trencats. No s’hi veu morter. La construcció probablement era de pedra seca. El gruix d’ambdós murs és de 70 cm. El de ponent és visible únicament en 1 m de llargada; del situat al sud se n’aprecien restes en una llargada d’uns 2,50 m.
Tot i que ambdós vestigis de murs estan separats, a uns 3 m de distància, pel seu emplaçament i orientació és evident que s’unien formant angle recte. Aquest angle podia molt bé pertànyer, efectivament, a una edificació rectangular. Al costat nord del planell sobresurten algunes pedres esparses que podrien formar part del fonament del mur d’aquest costat. A l’indret, hi ha un bon escampall de pedres soltes, de l’enderroc de l’edificació.
L’observació de l’entorn permet conèixer altres elements d’interès. Hom arriba aviat a la conclusió que la forma regular, troncocònica i destacada del monticle no és del tot natural. Ha estat molt accentuada mitjançant treballs que han deixat més pronunciats i homogenis els pendents. Sembla que només al costat de ponent aquest treball hauria estat innecessari, o gairebé.
El fort pendent creat artificialment va obligar a construir elements de contenció. Al peu, i gairebé a tot el llarg del vessant meridional, una paret de contenció crea un marcat esglaó entre el monticle i la carena del serrat, molt més baixa. La paret no pot ésser de feixa de conreu, ja que sosté les terres d’aquest vessant, de fort desnivell. És visible en una llargada de més de 20 m i en una alçada màxima d’uns 50 cm. És de pedra seca, feta enterament amb rierencs de grans dimensions.
El pujol manté encara un marcat aspecte de mota artificial.
En el costat de tramuntana —el que cau de manera més directa i abrupta sobre el riu—, al peu del monticle hi ha un replà que crea un esglaó amb el vessant, aquí gairebé acinglerat. Aquest replà també pot haver estat en part agençat artificialment. El seu caire, sobre el vessant, és resseguit per una paret de pedra seca, que podria haver tingut la funció de parapet defensiu. S’ha conservat en molt poca alçada, però en un tram molt llarg. El seu gruix és de 70 cm. Al mig del replà es veuen alguns vestigis d’altres parets transversals de pedra seca, potser d’antigues feixes de conreu. Només per mitjà d’uns treballs arqueològics es podria determinar si els esmentats elements del sector nord poden tenir relació amb la guaita o edificació del cim del monticle, o bé amb la ceràmica que s’escampa per tot l’entorn.
Certament, la dispersió de ceràmiques és abundant en un espai extens que comprèn el cim del pujol, els vessants immediats i el replà del costat nord, esmentat. La diversitat d’aquests materials és gran. Tanmateix, el que es veu en superfície és molt esbocinat i erosionat; no hem pogut identificar gaires fragments amb formes concretes. A desgrat d’això, podem dir que hi ha ceràmiques a mà i a torn. Les primeres, sovint patinades, poden pertànyer a una ocupació d’època prehistòrica o preromana. La ceràmica feta a torn, amb fragments més considerables, en bona part pertany a àmfores i peces de terrissa comuna d’època romana. Curiosament també hi ha fragments de rebuig de forn de terrissa.
Aquesta ceràmica podria indicar que les restes de construcció del cim del Castelló corresponen a una talaia o torre de vigilància de la via Confluentana i la vall, en època romana. Potser s’utilitzà encara com a guàrdia o guaita en temps alt-medievals, si tenim en compte la citació del document de l’any 953. És evident que no podem passar del camp de les hipòtesis, davant d’unes restes tan minses, sense uns treballs d’excavació de la possible torre i els altres elements del turó mota. No hi ha dubte que el Castelló de Vinçà és un lloc amb un potencial arqueològic d’elevat interès.
Bibliografia
- Marca, 1688, col. 869
- Abadal, 1954-55, vol. VIII, doc. 77, pàgs. 295-297
- Ponsich, 1980*, pàg. 128
- Pous, 1981a, pàgs. 115-116 i 1981b, pàgs. 7-49