La represa carolíngia a l’Empordà

Introducció

Mapa del Baix Empordà amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

J. Badia

Mapa de l’Alt Empordà amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

J. Badia

L’any 785, quan els habitants de Girona lliuraren la ciutat al poder franc, a tot el territori del nord-est del Principat hi devia haver, de feia alguns anys, un veritable buit de poder. Pels volts del 760 el Rosselló havia caigut sota el poder de Pipí el Breu, després del lliurament de les principals ciutats de la Septimània i la presa de Narbona.

Hom creu que, amb el domini de Girona, s’inicià tot seguit la reorganització del territori restaurant les unitats administratives que formaven els comtats o pagus de Girona, Besalú, Peralada i Empúries.

Aquests districtes administratius devien tenir un origen molt antic, d’època baix-romana i, almenys, visigòtica. No se sap si tingueren vigència durant el domini sarraí; però la poca durada efectiva d’aquest domini en terres de l’Empordà ho fa irrellevant.

Amb la represa organitzativa carolíngia, el nucli central de les actuals comarques de l’Alt Empordà i el Baix Empordà apareix dividit en els dos comtats d’Empúries i Peralada. El comtat o pagus de Peralada tingué una personalitat jurídica pròpia i un territori ben definit, grosso modo, entre la Muga i l’Albera, però en canvi, ja des d’un bon principi fou el comte d’Empúries qui governà el conjunt dels dos comtats d’Empúries-Peralada, unitat que romangué fins al punt que en el transcurs dels segles la divisió entre ambdós territoris s’anà esborrant.

El comtat d’Empúries, situat al sud de Peralada, s’estenia aproximadament fins a la ratlla del riu Daró i tocant als contraforts de les Gavarres en alguns punts. El límit ponentí era el traçat de la via pública, el camí principal vers França —que a l’edat mitjana era anomenat strata francisca— hereu de la Via Augusta. Aquest límit seguia el recorregut de la via per Bàscara, el qual esdevingué més important, almenys des d’època baix-imperial romana, si no havia estat ja sempre així.

Les terres empordaneses situades, grosso modo, a occident d’aquesta via, formaren part del comtat de Besalú. Les terres de l’extrem meridional i el sud-oest del Baix Empordà —les Gavarres i valls properes, amb un sector de la plana—, s’integraren al comtat de Girona.

L’antiga ciutat d’Empúries, doncs, fou restaurada com a capital d’un dels comtats carolingis. Malgrat la seva decadència, fou respectada en el seu paper de nucli capdavanter de la regió. El mateix succeí en la també decadent Ruscino, al comtat de Rosselló, la qual deixà la capitalitat a Perpinyà. A l’Empordà també s’esdevingué el trasllat de la capital de la vella Empúries a la vila de Castelló d’Empúries, en una data indeterminada, però més tard que al Rosselló. En aquests moments, malgrat aquesta decadència, Empúries devia mantenir un nucli fortificat —l’antic recinte baix-romà— al turó de Sant Martí, que devia ésser interessant de mantenir per la condició marítima i estratègica del comtat i per la seva tradició marinera.

Tanmateix, si Empúries recuperà amb el poder carolingi la capitalitat política de la regió, no succeí així en l’aspecte religiós. El bisbat visigòtic d’Empúries no fou restaurat, i tot el territori, a l’inici del domini franc, passà a integrar-se a la diòcesi de Girona. Hi hagué, tanmateix, alguns intents de reinstaurar l’antiga seu episcopal emporitana, sempre frustrats.

A diferència d’Empúries, la ciutat de Roses i el seu port havien decaigut completament, tot i que, paradoxalment, eren el nucli més pròsper durant els segles baix-imperials i visigòtics. Per la seva situació estratègica havia de rebre les conseqüències de les guerres i revoltes de l’època visigòtica; la seva situació al peu de la serralada feia fàcil la fugida dels seus habitants vers les valls arraconades properes.

Ja s’ha dit anteriorment que el territori del pagus de Peralada podria ésser una antiga unitat administrativa encapçalada per la ciutat de Roses. La seva decadència a partir dels darrers temps del domini visigot devia originar la presa d’aquest paper per part d’una població situada més a l’interior. Peralada, vora camins transitats, és un nucli d’arrel molt antiga, el qual prosperà, en una bona part per aquest relatiu allunyament del mar, segurament al mateix temps que dequeien les velles ciutats d’Empúries i Roses. Aquest ascens devia ésser facilitat perquè es tractava d’un lloc ben defensat. La població i fins i tot el seu territori, en la documentació alt-medieval, són anomenats indistintament Peralada o Castro Tolon (comtat o pagus Petralatense o Tolonense), noms que coexistiren durant molt de temps, fins a l’oblit progressiu del segon. El castell Toló demostra l’existència d’una fortalesa important a recer de la qual es devia expandir el nucli habitat. Tanmateix, Peralada fou una capital de comtat, sense comte privatiu. No sembla que mai hagués estat residència dels comtes d’Empúries-Peralada, tot i que s’endevina com a nucli urbà més important del territori en l’etapa inicial del domini carolingi, fins, almenys, al segle XI. Després esdevingué la seu dels vescomtes de Rocabertí, i tingué un paper polític important en aquesta part de la Catalunya medieval.

El comtat o pagus de Peralada, en la seva condició de territori unit als comtes d’Empúries, no és, ni de molt, un cas únic en l’organització político-territorial al començament del domini franc. El mateix succeí, per exemple, amb el pagus del Vallespir, annexat al comtat de Rosselló.

Els comtes d’Empúries: Empúries i Castelló

Els comtes d’Empúries.

AFE

La primera notícia documental sobre el primer comte d’Empúries de nom conegut, el comte Ermenguer, és de l’any 812. Apareix en el precepte de Carlemany, ja al•ludit anteriorment, pel qual ordenava a una sèrie de comtes que restituïssin a un grup d’hispani les aprisions que els havien pres. Aquests comtes s’anomenaven Berà, Gaucelm, Guiscafred, Odiló, Ermenguer, Ademar, Laibulf i Erlí. Hom considera que eren comtes de Barcelona, Rosselló, Carcassona, Girona, Empúries, Narbona, Arle de Provença i Besiers, respectivament. (Vegeu: Els comtes d’Empúries anteriors al 1300).

Ermenguer, segons Abadal, era probablement un got. Podria ésser un personatge autòcton o de la Narbonesa. Hom ignora si fou el primer comte d’Empúries nomenat pels francs, ja que l’ocupació de Girona s’havia produït vint-i-set anys abans.

D’aquest comte, se’n coneix una altra notícia que té molt d’interès perquè fa veure la gran quantitat d’esdeveniments importants que ens són desconeguts i, en definitiva, el desconeixement general que hi ha del país durant aquests segles. L’any 813 el comte d’Empúries, amb el seu estol, atacà, prop de Mallorca, una flota de sarraïns que venia de saquejar les costes de Còrsega. Els emporitans prengueren vuit naus carregades de botí i de 500 captius. Fins i tot hom ha arribat a suposar que el comte pogué arribar a dominar les Balears durant un temps, en nom de Carlemany.

No hi ha dubte que el territori emporità mantenia una tradició marinera d’arrel secular, d’herència greco-romana. El port d’Empúries i, segurament, les seves drassanes, devien tenir en aquest moment una gran importància. Més endavant, amb el trasllat de la cort comtal a Castelló, es tornà a revifar la badia i el port de Roses, de millors condicions nàutiques.

En l’organització política del territori, vers l’any 810, quan Carlemany establí la defensa naval contra la pirateria sarraïna i la normanda, el comtat d’Empúries i el comte Ermenguer, que s’endevina un personatge experimentat en afers marítims, foren les peces cabdals d’aquesta defensa. Sens dubte, el desconeixement de tot el referent a aquesta activitat marinera, tant de defensa com comercial, és absoluta. Com es veurà més endavant, la seva importància continuava encara amb molta puixança al final del segle IX.

Segurament gràcies al renaixement de l’activitat marinera i portuària, a Empúries tornaren a ressorgir aviat el comerç i, potser tímidament, els contactes amb el món mediterrani. Aquest corrent marítim es devia produir vers els ports de la Narbonesa i la Provença, i també d’Itàlia septentrional, primordialment. Ara bé, també devia existir —i algunes notícies ho proven— el contacte amb les costes valencianes i andaluses, amb les illes i, fins i tot, amb el litoral nord-africà reprenent uns contactes ancestrals.

L’activitat marítimo-comercial produí un nou increment de la circulació monetària. És important constatar la vitalitat que demostra l’existència d’emissió de moneda a la seca d’Empúries durant els regnats de Carlemany i Lluís el Piadós. La molt probable existència d’una altra seca activa, al mateix període, a Roses podria fer matisar l’opinió sobre aquesta vella ciutat i el seu port. Les encunyacions d’Empúries i les molt probables de Roses poden demostrar que els dos comtats d’Empúries i Peralada, tot i trobarse sota el govern d’un sol comte, mantenien aleshores unes estructures administratives ben diferenciades. Sobretot si l’excel·lent port natural de Roses es trobava en ús, no pot estranyar que la seca —reprenent l’activitat d’època visigòtica— es trobés a Roses i no a Peralada, tot i ésser el cap del territori.

Vers l’any 816 Ermenguer fou substituït en el comtat per Gaucelm, el qual ja era comte de Rosselló-Vallespir des que el seu pare, Guillem de Tolosa (sant Guillem) l’associà al govern. Gaucelm era fill del poderós cosí de Carlemany i germà de Berà I, primer comte de Barcelona. Amb Gaucelm s’ajuntaren, doncs, per primer cop els comtats d’Empúries i Rosselló, que d’una manera o altra devien formar un sol conglomerat tot al llarg dels segles IX i X, unió que tingué unes pervivències legals o jurídiques fins força més tard. La importància d’aquest territori marítim, unitari en molts més aspectes que el polític, aleshores i després, no ha estat gaire reconeguda en les obres d’historiografia general del país, sens dubte a causa del seu paper marginal respecte de la futura casa de Barcelona.

L’any 832 Berenguer de Tolosa desposseí Gaucelm dels seus comtats, com també ho féu amb Bernat de Septimània, germà de Gaucelm, en el context de la lluita dinàstica esdevinguda entre Lluís el Piadós i els seus fills. En aquest moment Berenguer de Tolosa governà els comtats de Tolosa, Narbona, Pallars, Ribagorça, Barcelona, Girona, Empúries i Rosselló. Tanmateix, els dos darrers, un any abans de la mort de Berenguer, el 834, foren concedits a Alaric i Sunyer. Pel que sembla, Alaric s’ocupà primordialment de les terres d’Empúries-Peralada, mentre Sunyer I ho féu de Rosselló-Vallespir, repartiment que acordaren vers l’any 842. Alaric morí el novembre del 844. Aleshores Sunyer I quedà com a comte únic d’ambdós territoris. La concessió dels comtats a Alaric i Sunyer potser fou feta a instàncies del mateix Berenguer.

Segons l’opinió de Ramon d’Abadal, el comte Sunyer I devia ésser un dels fills de Belló de Carcassona i, per tant, del mateix “tronc inicial d’on havia d’irradiar el llinatge” de les futures cases comtals de Barcelona i d’Empúries, mentre Alaric devia ésser un intrús. Més recentment, J. M. Salrach ha presentat una hipòtesi molt diferent. Considera que Sunyer i Alaric són personatges d’origen desconegut, però segurament germans; tots dos sens dubte de la facció “legitimista”. Dóna arguments de pes per a rebutjar la suposada intrusió d’Alaric. Remarca que hom troba Alaric en uns judicis celebrats l’any 842 a l’església de Sant Martí d’Empúries, on es dirimí el dret sobre el terç del teloni i el pasquer dels comtats d’Empúries-Peralada que el comte reclamava contra el bisbe de Girona; la sentència fou desfavorable al comte, el qual apareix “envoltat per vescomtes, vassalls, jutges i sacerdots”, de la qual cosa no es desprèn que “sigui precisament un intrús, sinó ben al contrari”. Hom sap que Alaric era casat amb Rotruda, filla del comte Berà de Barcelona, dels quals es coneix la descendència, formada per magnats i jutges, i entroncada amb la casa comtal de Besalú.

L’any 848, durant la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània, nét de sant Guillem, el comte Sunyer I perdé el comtat i potser morí en la contesa, ja que no n’hi ha notícies posteriors. La temptativa de Guillem d’apoderar-se de tota la Marca fracassà aviat; fou ajusticiat l’any 850.

Després d’aquests esdeveniments hi ha un període sense comtes privatius per a Empúries o Empúries-Rosselló, ja que Carles el Calb posà al front de la Marca diferents marquesos de Gòtia, que governaren per delegació reial. L’any 850 Aleran, que havia estat comte de Troyes i des del 848 ho era de Narbona, fou nomenat comte de Barcelona, Empúries i Rosselló. Isembart, fill del marquès Garí de Borgonya, fou associat al seu govern en un paper secundari. Aleran morí en la forta ràtzia sarraïna que patí Barcelona l’any 852. Aleshores Carles el Calb el substituí per Odalric, un franc de les terres orientals de l’imperi (Àustria), que aplegà els governs de diferents comtats septimans, Narbona, Barcelona, Empúries-Rosselló i, potser, Girona. Fou destituït l’any 857, segurament a causa de la seva simpatia per Lluís el Germànic, al bàndol del qual acabà per ingressar com a personatge conspicu, l’any 859.

Aquest any 857 Carles el Calb investí Unifred, segurament també un franc oriental, amb el marquesat de Gòtia. Unifred aplegà, a més de comtats septimans i el comtat de Narbona, els de Barcelona, potser Girona i Empúries i Rosselló. Unifred també acabà revoltant-se contra el rei, ja que l’any 862 apareix a les files dels partidaris d’entronitzar Carles el Jove d’Aquitània contra el seu pare Carles el Calb, per la qual cosa aquest el destituí. Tanmateix, l’activitat rebel d’Unifred prengué unes dimensions molt superiors a la dels marquesos anteriors. Amb les seves tropes aconseguí prendre Tolosa (any 863), la qual cosa li permeté de dominar un extens territori. Carles el Calb, per diferents mitjans, pogué deixar-lo aïllat i, finalment, l’any 864 fugí a Itàlia.

Pel que sembla, ja immediatament després de la destitució d’Unifred, l’any 862, el comtat d’Empúries-Peralada fou investit als germans Delà i Sunyer II, fills de Sunyer I. Hom ha dit que amb el condomini d’aquests comtes es dóna el primer cas de govern plural indivís a la Catalunya medieval. Segurament fou així, però caldria saber fins a quin punt, ja que, segons d’altres, Delà fou comte de fet, però no de dret, tot i que era el germà gran. D’altra banda caldria saber quin tipus de govern es devia establir durant els primers anys de condomini entre Sunyer I i Alaric.

Com ja s’ha dit en parlar de les comunitats jueves primitives, el comte Delà féu installar els habitants jueus de la vila de Juïgues a “la seva ciutat de Girona”. Aquesta notícia, que pot semblar sorprenent, l’explica J. M. Salrach amb una hipòtesi molt convincent. Delà, pel que sembla, era cunyat de Guifré I el Pelós, casat amb la seva germana Xintol. Després del 878, quan Guifré accedí als comtats de Barcelona i Girona degué encomanar el govern del comtat gironí a Delà, el qual, per ésser comte associat d’Empúries, compartia la preocupació sobre el territori, sobretot tenint en compte la pertinença d’Empúries al bisbat de Girona. D’altra banda, Guifré havia fet delegacions semblants, del Conflent i Besalú, en altres germans seus (i de Xintol).

Sunyer II d’Empúries tingué un gran protagonisme en el reconeixement per les autoritats del país del rei Odó, considerat, de bell antuvi, illegítim. Odó havia estat entronitzat a la mort de Carles el Gros l’any 888, i aquest fet trencava la legitimitat dinàstica carolíngia. Sunyer encapçalà una expedició a la cort reial d’Orleans el juny del 889. L’acompanyaren magnats i religiosos, entre els quals l’abat del monestir empordanès de Sant Pau de Fontclara i el bisbe Ermemir, considerat antibisbe. Efectivament, a la mort del bisbe Teuter (Teotari) de Girona l’any 887, l’arquebisbe Teodard de Narbona escollia per a succeir-lo un narbonès anomenat Servusdei. Però els comtes Delà i Sunyer promocionaren un bisbe autòcton de nom Ermemir. Per a alguns autors Ermemir fou promogut a la seu gironina foragitant Servusdei. Per a altres, el que succeí fou un intent de crear un bisbat independent a les terres d’Empúries-Peralada per al qual fou nomenat Ermemir. És a dir, es tractà d’un intent de segregació d’una part del bisbat de Girona, justificada en la restauració de l’antic bisbat d’Empúries. Aquesta sembla la hipòtesi més encertada.

El viatge a la cort d’Odó significà l’acceptació reial d’aquesta política. Hom recaptà diferents preceptes, a petició de Sunyer i Ermemir, entre els quals el de confirmació de béns i immunitat per a Sant Pau de Fontclara, i un altre per a l’abadia de Sant Policarp de Rasés en el qual es confirmava la possessió de l’església de Sant Feliu de la Garriga i de les cel·les del comtat de Peralada (Sant Fruitós, Sant Pere, Sant Cebrià i Sant Joan), les quals havien estat restaurades al final del segle VIII per l’abat Atala. Aquest fet ha estat interpretat com un desig d’Ermemir de venjar-se de l’abadia de Banyoles —que tenia les quatre cel·les, cobejades per Sant Policarp—, per haver acollit com a refugiat el bisbe Servusdei. També pot ésser interpretat, però, com una manera de potenciar el record de la tasca d’Atala i Agobard en aquest territori, que devia ésser un prestigi a l’hora de voler restaurar el bisbat d’Empúries.

Tanmateix, la gestió del comte Sunyer no tingué transcendència futura. L’any 890 l’arquebisbe Teodard, en reconèixer Odó i visitar-lo a Orleans, el féu capgirar a favor de Servusdei, qui l’any 891 rebé un precepte que li garantia la lliure possessió del bisbat. Ermemir fou deposat i excomunicat. Els comtes Sunyer i Delà acceptaren aviat la situació ja que Servusdei, pocs anys després (893 i 894), promogué uns judicis per recuperar terres de la important possessió que el bisbat tenia a Bàscara, les quals havien estat ocupades pels descendents dels antics propietaris. Naturalment aquests litigis, vists per la jurisdicció episcopal, com tants altres d’aquests moments, afavorien l’ascens dels grans dominis feudals (en aquest cas de la Seu) en contra dels petits o mitjans propietaris d’alous.

En una data a l’entorn del 894 Delà premorí a Sunyer, que quedà sol en el govern del comtat emporità.

De Sunyer II, hom en coneix unes notícies suggerents gràcies a l’historiador àrab ibn Haiyan. Explica que el senyor de Granada, Sawar ibn Hacudum, organitzà una expedició per atacar la ciutat de Petxina, vora Almeria. Mentre els dos exèrcits musulmans es trobaven en plena lluita, aparegué a la badia un estol franc, de quinze naus, comandat per l’almirall Sunyer, comte, que atacà les naus sarraïnes. En el combat quedaren destruïdes naus dels francs i dels àrabs, i hi acudiren tots els habitants del nord d’Almeria. En veure’ls en tan gran nombre, els cristians desistiren de combatre i els semblà millor recórrer a la diplomàcia i negociar una treva. Proposaren un canvi de presoners i de mercaderies. La pau se signà per mediació d’‘Abd al-Raḥmān ibn Mutarrif al-Haiy. Aquesta expedició es produí l’any 891 o el 892.

Aquesta agosarada acció marítima de Sunyer II demostra que continuava la gran tradició marinera emporitana, de la qual han pervingut notícies tan escasses i espaiades. Hom coneix l’expedició del comte Ermenguer de l’any 813 d’una font franca, els Annals Bertinians. Aquesta expedició, feta 80 anys després, ha estat transmesa per un historiador musulmà. Els arxius locals no diuen res de la indubtable puixança marítima del comtat, almenys en els fons publicats. Cal observar que, com en temps d’Ermenguer, el comte comandava l’estol. Els emporitans havien de tenir uns coneixements pregons de navegació i de les terres mediterrànies que visitaven. És interessant d’observar l’estratègia o el desplegament de recursos. En principi hom intentà una acció de pirateria atacant obertament l’enemic; davant les circumstàncies adverses, hom aconseguí de fer derivar la situació vers el mercadeig; els emporitans també portaven mercaderies a punt. La finalitat de les expedicions marítimes en terres allunyades, que devien sovintejar, era diversa. Sobretot quan hom visitava el litoral sarraí, el comerç o la pirateria eren activitats desplegades segons aconsellaven les circumstàncies.

Amb el final desastrós del marquès Unifred i l’accés al comtat de Delà i Sunyer hi hagué una separació temporal dels comtats emporità i rossellonès, ja que l’any 865 el darrer passà a ésser governat pel marquès Bernat de Gòtia. Aquest també es rebellà contra el rei els anys 877-878. Per acord del concili de Troyes de l’any 878, Lluís el Tartamut investí Miró I el Vell, germà de Guifré el Pelós, amb el comtat de Rosselló. A la mort de Miró, el 895 o el 896, els comtats de Rosselló i Empúries tornaren a ajuntar-se sota el comandament —aleshores únic— de Sunyer II.

Sunyer II és el fundador de les dinasties comtals de l’Empordà i el Rosselló. Quan morí, l’any 915, el succeïren els seus fills Benció i Gausbert, i així, seguint la norma d’aquest moment, en aquest territori el càrrec i el poder comtals foren considerats un dret hereditari.

Benció i Gausbert constitueixen novament un exemple de cogovern, del qual aquests comtats tenen uns precedents primerencs amb Sunyer I i Alaric, continuats pels fills del primer, Sunyer II i Delà.

Benció morí l’any 924 sense fills mascles. Restà sol en el govern Gausbert, el qual governà fins a la seva mort, l’any 931. El comte Gausbert sembla haver protagonitzat la continuació i l’evolució d’una etapa —d’ascens vers la plena feudalització— d’una relativa prosperitat, que hom pot considerar iniciada en temps del seu pare Sunyer II.

Capçalera de l’església de Sant Quirc de Colera, monestir al qual el comte Gausfred I deixà diverses propietats en el seu testament.

F. Tur

Gausbert sembla també haver iniciat la protecció als monestirs, a l’expansió de noves implantacions de comunitats benedictines que esdevingueren grans abadies d’aquest espai geogràfic. Així, a Empúries-Peralada, segons una notícia indirecta aportada per un document molt posterior (de l’any 1044) el comte Gausbert féu donació d’unes vinyes situades prop del castell de Miralles al monestir de Sant Pere de Rodes. Els seus executors testamentaris, el desembre de l’any 931, feren donació a l’abadia de Sant Quirc de Colera de l’important alou llegat pel comte el 928, que comprenia diverses valls de l’Albera oriental —Clerzells, Freixe, Colera— i el seu sector de litoral. És a dir, que hi ha una donació de Gausbert a Sant Pere de Rodes força abans de la independència d’aquest monestir, esdevinguda oficialment l’any 944. El llegat a Sant Quirc de Colera representa, sens dubte, el fonament del gran alou que dominà el monestir a les terres de l’Albera. En els dos casos, aquesta tasca de protecció i mecenatge a les grans abadies del comtat fou continuada i plenament acomplerta pel seu fill i successor Gausfred.

L’etapa de govern de Gausbert, malgrat formar part d’un període d’una certa prosperitat del territori, probablement fou també marcada pels atacs pirates. Segons la làpida de l’església de Sant Martí d’Empúries, datada l’any 926, el comte Gausbert, “heroi triomfant, havia reconstruït l’església, la qual havia caigut en ruïnes”. La qualificació d’heroi triomfant i les ruïnes del temple, al·ludides al text commemoratiu, han fet suposar que Gausbert s’enfrontà a alguna invasió o algun atac, atribuïts als normands, que en aquesta època atacaren diferents punts del litoral mediterrani. Difícilment l’Empordà se’n podia escapar. Tanmateix, si Empúries hagués sofert aquest atac, s’hauria produït al començament del govern de Sunyer II o, fins i tot, una mica abans. Molts autors consideren que Empúries restà assolada pels normands, però, d’aquest fet, no n’hi ha cap prova documental. Empúries es trobava exposada, sens dubte, a les incursions marítimes de normands i sarraïns, molt més sovintejades. L’activitat contra els vaixells i els ports sarraïns per part dels comtes emporitans —testimoniada per les notícies esmentades del començament i el final del segle IX— devien continuar. Els sarraïns devien tenir motius per a atacar el litoral i, sobretot, la capital del comtat d’Empúries, només per procurar minvar la seva força marítima.

Una altra làpida del segle X, avui perduda, sembla que realment existí a l’església de Sant Feliu de la Garriga, no gaire lluny d’Empúries. També devia fer referència a Gausbert i a la seva defensa del país enfront dels pirates. N’han transmès notícies diversificades dos autors del segle XVII. Segons Llobet —notari de Castelló que ha deixat un manuscrit inèdit—, el text de la làpida deia que els sarraïns havien atacat el territori i els seus habitants hagueren de fugir al Rosselló, d’on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors. Segons Pujades, la làpida era l’epitafi de Duran, personatge que reconstruí dues vegades l’església. Un cop reedificada vingueren els pagans que la tornaren a enderrocar; estigué uns anys ruïnosa fins que Duran la tornà a bastir l’any 943.

Hom ignora si es tracta de dues làpides o d’una de sola de la qual han arribat comentaris de dues parts diferents de la inscripció.

Les invasions o atacs als quals es refereixen, hipotèticament, aquestes làpides admeten una diversitat de suposicions. A més dels normands, cal pensar en la possibilitat que la invasió dels hongaresos que arribaren fins a Narbona, documentada l’any 924 hagués penetrat força més al sud. Per a la segona reconstrucció de Sant Feliu de la Garriga del 943, ja en temps posteriors a Gausbert, caldria atribuir-ne els efectes a alguna ràtzia marítima sarraïna desconeguda, cosa sempre possible, o bé a l’escomesa de l’estol d’ibn Abi Hamama del 935 que hom ha dit que tingué com a fi prioritari l’anihilació del poder marítim emporità.

Gausfred, fill i successor de Gausbert, regí aquests comtats des de l’any 931 fins a la seva mort, l’any 991. Una etapa de govern de seixanta anys; extraordinàriament llarga en qualsevol època i més excepcional encara mil anys enrere. A més, el seu govern fou pacífic i molt profitós, i contribuí a l’estabilitat de la població d’un territori exposat als perills de la mar, però també amb fonts de riquesa diversificades, amb contactes culturals i comercials amb altres països mediterranis, que esdevingueren profitosos i en augment durant aquest període. Gausfred fou un gran protector i impulsor dels monestirs. A l’Empordà apareix com a gran impulsor del monestirs de Sant Pere de Rodes donant el suport polític necessari a l’obra del seu cappare, el gran magnat local Tassi, i, a la mort d’aquest, després del 955, al seu fill i primer abat Hildesind. De l’actuació del comte a Sant Pere de Rodes, ja n’hi ha notícia l’any 944, en independitzar-se del monestir de Banyoles i convertir-se en abadia. L’any 945 hi fa una important donació amb drets de pesca i tres illes a l’estany de Castelló, drets que defensà en una assemblea l’any 968 que dictà sentència contra qui els havia usurpat. Finalment, l’any 974, Gausfred i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, dotaren el monestir amb un lot d’importants i extensos alous a la serra de Rodes, els quals representen la creació i l’arrodoniment perfecte del gran territori de l’abadia situat al seu entorn, amb un llarg tram de litoral i el seu dret de pesca.

Així mateix, en el seu testament, datat l’any 989, féu diferents llegats territorials als monestirs empordanesos de Sant Pere de Rodes i Sant Quirc de Colera, i als rossellonesos de Sant Andreu de Sureda, Sant Genís de Fontanes i Sant Esteve (d’Agusà-del Monestir), a més de les seus d’Elna i Girona, i a l’església de Sant Martí de la ciutat d’Empúries.

La seva actuació a Sant Quirc de Colera és coneguda dels anys 965-66, quan confirmà i amplià la dotació del seu pare Gausbert. L’any 977 cedí al monestir un nou alou a l’Albera que ampliava el seu territori, igualment que els que concedí en testament.

Finalment, el comte i el seu fill Sunyer, l’any 976, dotaren també esplèndidament Santa Maria de Roses amb un territori a la muntanya veïna, del qual n’exceptuava la meitat de la vall de Magrigul i altres possessions en diferents indrets dels comtats de Peralada i Empúries; concedia al monestir el dret de pesca d’un extens sector del litoral, com també els drets sobre els naufragis i la maneda, l’impost comtal sobre la pesca, d’un tram de costa més reduït. En el seu testament s’interpreta que l’abadia de Roses devia tenir estatut d’església particular del comte, ja que la seva meitat és llegada a la seu de Girona (dependència que quedà novament establerta un segle després quan la comtessa Guisla donà l’abadia a la seu l’any 1068).

Sembla que Gausfred fou el primer comte a titular-se així “per la gràcia de Déu”. El seu prestigi resta reflectit en el qualificatiu de dux que li dóna el rei Lotari en dos documents coneguts.

La protecció decidida als grans monestirs del territori, que aleshores començaven a augmentar, és el fruit d’una acurada política d’enfortir el domini de la casa comtal, ja que hom no disposava de diòcesi pròpia i depenia dels bisbes de Girona, que representaven un poder forà sobre el territori. En aquest mateix sentit cal veure l’ocupació del càrrec de bisbes d’Elna per part de personatges de la família comtal —al Rosselló la seu episcopal si que es trobava al comtat regit per la casa d’Empúries-Rosselló.— Sembla que aquesta tàctica, que durarà molt de temps, s’inicia amb l’episcopat de Sunyer, fill de Gausfred, que premorí al seu pare l’any 977. I és significatiu que el successor fos, precisament, Hildesind, abat de Sant Pere de Rodes, fill de Tassi, estretament lligat a la casa comtal, i concretament a Gausfred, per l’obra conjunta d’aixecament de l’abadia empordanesa. En temps posteriors —primera meitat del segle XI— apareixen com a bisbes d’Elna, un cop ja separats els comtats d’Empúries i Rosselló, successivament Berenguer i Sunyer, fills del comte Guislabert I de Rosselló, i després un altre Sunyer, nebot dels esmentats, fill de llur germà, el comte Gausfred II de Rosselló; per tant, els néts i besnéts de Gausfred. Més tard ho fou encara Ramon (1064-87), fill del comte Hug I d’Empúries.

Tot fa suposar que el govern de Gausfred fou pacífic i assenyat, la seva llarga durada el devia fer molt profitós. Cal suposar que, si les terres d’aquests comtats marítims continuaren patint els atacs de la pirateria, també el poder marítim emporità es devia veure afavorit pel llarg govern de Gausfred. És probable que la protecció a l’abadia de Santa Maria de Roses —i també, més indirectament, a Sant Pere de Rodes i Sant Quirc de Colera— tingués com una de les raons tàctiques la vigilància i la defensa de la costa i, principalment, de l’excel·lent port natural de la badia de Roses.

En temps de Gausfred (bona part del segle X) i gràcies principalment als centres monàstics, hi ha una obertura de contactes amb Roma i el papat, seguint la norma dels comtats catalans. Per altra banda devien continuar els contactes marítims amb el sud peninsular i el litoral nord-africà, i amb la rica cultura islàmica. Són significatius els viatges a la cort franca dels magnats del país i els que feren a Roma, sobretot, els impulsors de Sant Pere de Rodes, Tassi i el seu fill Hildesind, aquest repetidament.

Durant el llarg i profitós govern de Gausfred en aquests comtats marítims, pogué ésser desenvolupat un art religiós amb personalitat pròpia ben definida: una arquitectura i la primera mostra d’escultura monumental alt-medievals. Els exemples, més fragmentats o menys, que han arribat als nostres dies apareixen primordialment en els grans cenobis situats just a cada costat de l’Albera. Són les abadies que varen créixer, en una bona part, gràcies a les donacions del comte, o bé que foren protegides per ell mateix (Sant Quirc de Colera, Sant Pere de Rodes, Sant Andreu de Sureda, Sant Genís de Fontanes), culminant una política iniciada ja pel seu pare Gausbert.

És un art que recull la tradició de construir local, d’una forta personalitat, com a evolució de l’arquitectura baix-romana del país, i que incorpora influències foranes, en especial del món carolingi i de Roma, com a fruit dels contactes esmentats, a més d’altres influències —califals, etc.— menys notables, que s’hi poden rastrejar.

El paradigma n’és el monestir de Sant Pere de Rodes i, sobretot, la seva basílica. L’edifici fou començat per Tassi, que deixà la construcció força avançada a la seva mort, l’any 955. En la gran estructura bastida en la seva etapa, hom hi pot apreciar les característiques pròpies de la tradició local amb clares aportacions d’influència postcarolíngia, que revelen, entre d’altres elements, la tipologia de la cripta, la complexa planta de la capçalera etc. Resta evident que en el transcurs de l’obra, i segurament per decisió del primer abat Hildesind, fill de Tassi, i com a fruit dels seus viatges a Roma, hom hi introduí l’original estructura de columnes (per influència de les basíliques romanes, centreitalianes). Així s’explica l’existència de les grans columnes exemptes, de doble ordre, amb els esplèndids capitells esculpits. La façana de la basílica també tenia decoració esculpida.

Hildesind morí el 991, el mateix any que el comte Gausfred. Aquest art autòcton s’havia ja desclòs. La seva evolució es produí al llarg dels segles IX-X en els territoris comtals que devia regir Gausfred quan, a més, la seu episcopal d’Elna estigué ocupada molt de temps pel seu fill Sunyer i després pel mateix Hildesind (en conjunt de l’any 968 al 991).

Tanmateix, la desclosa d’aquest art autòcton també fou possible per l’existència d’aquesta tradició arquitectònica local, que s’endevina en els pocs edificis pre-romànics d’una certa importància que han subsistit. I sobretot, també fou possible gràcies a l’obertura i receptivitat ancestrals de l’Empordà i el Rosselló, la qual cosa permeté l’assimilació i l’adaptació de les formes artístiques i les influències culturals esmentades. És, malgrat tot, un art que no tingué gairebé projecció fora dels límits dels comtats d’Empúries-Peralada i Rosselló. Els edificis o elements que s’han conservat fora d’aquests límits, es troben, en tot cas, ben a la vora. En són exemples l’església de Santa Maria de Vilanant, al comtat de Besalú, però al seu sector de l’Empordà, o bé el monestir de Santa Maria d’Arles, al Vallespir. Sens dubte definí tot l’art alt-medieval d’aquestes comarques, però, en canvi, no s’expandí més enllà en el futur, i la seva evolució restà molt ofegada. La causa fou l’entrada, al segle XI, de l’arquitectura llombarda d’origen nord-italià, que tingué una ràpida expansió, sobretot als comtats centrals de Catalunya, en curs de repoblament. Les formes llombardes corresponien a una arquitectura més simple i funcional, sense la complexitat ni tampoc la riquesa de solucions de l’art autòcton dels comtats nord-orientals, d’ací que la seva dinàmica expansiva fos molt més potent i més adaptable a terres on s’havia produït una ruptura amb el substrat cultural d’èpoques anteriors.

Probablement la transcendència político-cultural del comte Gausfred —o el que possibilità la seva llarga etapa de govern, si es vol— no ha estat encara ben avaluada. L’escassetat de documentació priva segurament de poder-ne veure tot l’abast. Potser la seva figura històrica s’ha escapolit —sortosament— d’ésser mitificada a l’excés, pel fet de no pertànyer als comtats de la casa de Barcelona, que formaren el nucli central i aglutinador de la futura nació catalana.

El comte Gausfred, en morir, separà els comtats d’Empúries (amb Peralada) i Rosselló. El fill gran, Hug I, heretà Empúries-Peralada i Guislabert I, Rosselló. És curiós que Gausfred, en el seu testament atorgat l’any 989, es referís a aquesta partició, indirectament, sense precisar el nom dels fills als quals havia deixat cadascun dels comtats. Com si es tractés d’alguna cosa ja sabuda o establerta d’abans, potser de paraula: “Et post obitum suum (de la muller, filles i dos fidels als quals deixa alous) ipsi alodes qui sunt in comitatu Resolionense et in comitatu Petralatense [..]remaneant ad ipsum filium meum cui ego dimisero chastro Vulturaria cum ipso comitatu Resolionense, et alios meos alodes qui sunt in comitatu Petralatense et in comitatu Empuritano remaneant ad ipsum filium meum cui ego dimisero Empurias civitate cum ipso comitatu Empuritano et cum ipso comitatu Petralatense…”

És interessant l’al·lusió a la ciutat d’Empúries —aleshores encara capital— que apareix considerada el símbol aglutinador del comtat emporità-peraladenc, mentre que per al Rosselló ho és l’antiquíssim castell d’Oltrera, i no pas Castellrosselló.

La separació política d’aquestes terres germanes des de tants aspectes fou definitiva, però una ombra de condomini, amb el reconeixement de drets mutus en un comtat i altre, perdurarà durant força temps, tot i que també aquests drets foren motiu de desavinences. El condomini, en realitat, no fou mai jurídicament desfet, tot i que a la pràctica la separació fou real. A més cadascun dels comtes i parents tenia dominis en territori de l’altre. Així, l’any 1075 els comtes Guislabert II de Rosselló i Ponç I d’Empúries signaren un conveni en el qual es reconeixien mútuament drets als comtats respectius en qüestions de justícia, drets d’alberg, etc. Aquest conveni fou renovat diverses vegades, ja pel mateix Guislabert, amb el successor de Ponç, el comte Hug II, l’any 1085. I encara es renovava en ple segle XII, els anys 1121, 1155 i, potser, també el 1165, més de 150 anys després de la separació dels comtats.

És curiosa la clàusula d’aquests convenis segons la qual ambdós comtes acordaven que si mai hi havia contradicció entre ells es reunirien al coll d’Espills al cap de quaranta dies, on se sotmetrien al judici dels seus homes bons. El coll d’Espills s’identifica amb el coll de Banyuls. Els comtes s’havien de reunir, doncs, a la carena de l’Albera, a la frontera entre ambdós comtats. Una altra clàusula destacable i que encara apareix al segle XII és el reconeixement del comte d’Empúries del dret que tenia el comte rossellonès de fer estada a la ciutat d’Empúries, la vella capital, amb la seva mainada, i cobrar, mentre hi sojornés, els censos i usos del lloc, sobre la mar, els estanys i per altres conceptes. Empúries no havia pas esdevingut un lloc abandonat, per més decadent que fos. L’acord és un reconeixement d’ambdós comtes del passat gloriós de l’antiga Empúries, tan lligada al seu llinatge comú. Era, potser també, un intent del comte emporità de fer-la reviure, fentli recuperar, malgrat que temporalment i espaiada, la seva condició de residència comtal. Hom ignora si els comtes de Rosselló feren ús d’aquest dret.

S’ha conservat també una llarga relació de llocs del comtat d’Empúries on el comte Gausfred III de Rosselló (1115-1164) acreditava tenir albergs.

Tots aquests acords que hem ressenyat i d’altres podrien portar a pensar que les relacions entre els comtes del mateix llinatge foren sempre excel·lents i pacífiques. Però no fou així sinó ben altrament. Els interessos comuns i les cobejances, malgrat els esforços jurídics, havien d’originar les més variades disputes i, fins i tot, actes bèl·lics.

No trigà gens a esclatar un primer conflicte quan Hug I d’Empúries (991-1040), en morir molt aviat el seu germà Guislabert I, el 1014, i succeir-lo un fill encara molt jove, Gausfred II, intentà aprofitar-se’n i refer la unitat dels comtats. El comte emporità envaí Rosselló, però sembla que la intervenció del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, a favor del jove Gausfred, contribuí molt a fer avortar l’acció d’Hug, que hagué de signar la pau l’any 1020.

Hug havia anat a l’expedició de Còrdova per acompanyar el comte Ramon Borrell. En morir aquest darrer, intentà recuperar la possessió d’Ullastret, al confí meridional del comtat, que ell mateix havia venut al comte barceloní, però essent menor d’edat, i que ara considerava que havia estat una venda illegal. La comtessa vídua Ermessenda féu aplegar una gran assemblea de notables a Girona que dictà dues sentències successives contra el comte emporità l’any 1019.

L’any 1008 els comtes germans Hug I i Guislabert I de Rosselló feren conjuntament una important donació al monestir de Sant Pere de Rodes, que havia dotat i afavorit el seu pare: un petit alou al terme de Castelló, que venia a ampliar la possessió monàstica de Sant Joan Sescloses, i la dècima de la pesca a tot l’estany de Bellcaire. L’any 1014 Hug confirmava al monestir els drets sobre Sant Baldiri de Tavellera i el molí de Balascó, que havia donat el seu pare.

Tanmateix, aquest capteniment vers Sant Pere de Rodes, al principi del seu govern, fou canviat per una actuació ben diferent després de la mort del seu germà Guislabert. Després de la desaparició, el mateix any (991), del gran abat-bisbe Hildesind i del protector del cenobi, el comte Gausfred, malgrat el gran poder temporal aconseguit, l’abadia de Sant Pere devia semblar desemparada. Entrat el segle XI s’esdevingué un període de depredacions i robatoris al monestir per part dels magnats del país; els més importants foren el mateix comte Hug, que s’apoderà del castell de Verdera i les seves possessions, que el seu pare donà al monestir, i el comte Guillem el Gras de Besalú, que cometé altres depredacions. Tanmateix, l’estratègia encertada de l’abat del monestir de Rodes Pere aconseguí de redreçar la situació del monestir, fent valer la relació tradicional i el lligam del cenobi amb la seu romana: escriví cartes al papa i li envià uns monjos; féu celebrar una consagració de l’església, acte que sembla haver iniciat la solució definitiva de l’afer, amb les restitucions fetes primer pel comte Hug, i després per Guillem, davant l’amenaça d’excomunió.

El redreçament del monestir i el canvi de postura del comte resten clars quan, l’any 1030, el mateix abat Pere comprà als comtes Hug i Guilla, llur fill Ponç, el comte Gausfred de Rosselló i el seu germà Sunyer, un extens alou que comprenia, aproximadament, l’actual terme de Cadaqués amb tot el litoral fins a la cala de Jóncols, el qual s’afegí al terme monàstic i l’amplià molt. El preu de la venda era de quatre unces d’or; evidentment fictici. El comte emporità no solament hagué de restituir el que havia retingut, sinó que més tard es veié obligat a permetre l’engrandiment del monestir a costa del seu propi patrimoni. Tanmateix, la venda podria tenir una explicació una mica més complexa. Se sap que el que havia usurpat el comte Hug era el castell de Verdera, donat al cenobi pel seu pare. En el futur, malgrat que hi hagués alguna altra controvèrsia sobre els seus drets amb els monjos, hom té notícia de l’ús del castell —i àdhuc de la seva reconstrucció al segle XIII— per part dels comtes. Potser la cessió —venda fictícia— d’un territori tan important al monestir formava part d’un pacte, del qual no es devia conservar cap més document, sobre el castell de Verdera. Qui sap si també s’acordà aleshores la construcció de l’església de Sant Salvador, al cim de Verdera, la qual devia ésser servida pels monjos, i que ensems els servia de guàrdia, mentre que l’ús pròpiament militar del castell restà, bàsicament, en les mans dels comtes. Val a dir que és una hipòtesi de la qual no hi ha proves; només, com a indici, les característiques arquitectòniques de la ruïna d’aquesta església de Sant Salvador, que permeten considerar-la bastida en el transcurs del segle XI.

Una altra venda fictícia, que formà part d’una estratègia política de la qual probablement hom no pot pas imaginar l’abast que tingué, fou la que feren el comte i el seu fill Ponç de l’alou de Castelló i l’abadia de Santa Maria de Roses amb el seu territori l’any 1035.

Hom ha destacat del govern del comte Ponç I (1040-1078), fill d’Hug, que fou un període sense litigis ni enfrontaments amb els poders veïns, ni amb l’Església. Aquest fet és, certament, destacable en un comtat com el d’Empúries, sobretot a partir d’aquesta època. Durant l’etapa d’Hug I, les desavinences més greus es produïren amb la casa de Barcelona i l’Església. En el darrer cas, els nous motius de discòrdia foren amb els bisbes de Girona, a causa de la fricció amb les importants possessions de la seu i la seva canònica dins el comtat, i en el seu veïnatge immediat (al Baix Empordà, centrades a la Bisbal i Rupià; a Bàscara; drets a la mateixa futura capital de Castelló, etc.). Després del govern de Ponç I, s’hi afegí encara la presència dels senyors de Peralada, els vescomtes de Rocabertí.

De tota manera, el comte Ponç tingué també fortes diferències amb els seus veïns i parents del Rosselló, el comte Gausfred i el seu fill Guislabert, als quals dirigí un llarg memorial de greuges que relata les usurpacions i malvestats comeses: amb relació al castell de Requesens, a diverses possessions del comte emporità en el Rosselló, etc.

En temps d’aquest comte fou consagrada la nova església de Santa Maria de Castelló, l’any 1064, i fou fundat el monestir de Sant Miquel de Fluvià, entre el 1045 i el 1066, cenobi que depenia del monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent. Assistí als concilis de Toluges dels anys 1041 i 1047 i al de l’església de Girona de l’any 1068.

Segons que sembla Ponç I fou el primer comte emporità a retre vassallatge als comtes de Barcelona, fet que presentaven com un greu error polític antics historiadors com Pella i Forgas, i Monsalvatje i Fossas. Com ha indicat Santiago Sobrequés, “és possible que no fes més que consagrar solemnement un estat de coses ja existent tant de dret com de fet”. Com creuen alguns, aquest comte installà l’arxiu comtal al castell de Quermançó “tot i que ell, sembla, no sabia escriure”, així ho fa notar el darrer historiador que hem citat.

L’any 1061 la comtessa-mare Guisla donà a la seu de Girona i a la seva canònica l’abadia de Santa Maria de Roses amb tots els seus alous i l’alou de Castelló, els quals, l’any 1035, li havien “venut” el seu espòs, aleshores comte, Hug I i el seu fill Ponç, el comte actual. Hi afegí encara, a aquesta donació, possessions en altres llocs del comtat, a Marzà, Sant Pere Pescador i Sant Feliu de la Garriga, a més d’una altra al comtat de Besiers, d’on procedia la comtessa. Curiosament, dins l’alou de Roses que passà a la seu de Girona, hi féu incloure la Mata o Selva de Sant Romà, paratge que s’endevina valuós, una vall que era com un enclavament en territori de Sant Pere de Rodes i que el comte Gausfred s’havia reservat excloent-lo de la seva dotació a aquest monestir l’any 974. ¿Es tractà d’una acció indirecta de la vídua d’Hug I contra Sant Pere de Rodes? D’altra banda, ací s’endevina una qüestió familiar. Cal tenir en compte que, en aquests moments de la cessió, l’abat de Santa Maria de Roses era Ramon, un fill dels comtes Hug i Guisla, i germà de Ponç I. La generosa donació de Guisla a la seu gironina —fins i tot volent encabir-hi un territori que no pertanyia a l’abadia de Roses, que era possessió del comte i cobejat per Sant Pere de Rodes— indica probablement un intent de la comtessa de promoure el seu fill Ramon al bisbat de Girona, i també —o alhora— un cert enfrontament o una certa divergència d’estratègia amb el seu fill comte. En tot cas, aquesta estratègia de la comtessa no pogué pas aconseguir, com s’esperava, els seus fruits, però sí que Ramon fou, a la llarga, promogut a un bisbat. Hom el troba com a bisbe d’Elna —com tants altres personatges del seu llinatge— des de l’any 1064 fins a la seva mort, el 1087.

Contràriament a la decisió de la comtessa, la Selva de Sant Romà no passà a la seu de Girona. L’any 1063 el comte Ponç I s’apressà a trobar una solució. Amb la seva muller Adelaida oferiren llur fill Pere, encara infant, com a monjo al monestir de Sant Pere de Rodes; la cerimònia d’entrada a la comunitat (oblatio in monachum) es realitzà tal com ordena la regla de sant Benet. Els comtes, amb aquest motiu, cediren al monestir de Sant Pere el famós alou de la Selva de Sant Romà en usdefruit, i prometeren de donar una “recepció òptima” (un àpat?) a la comunitat dels monjos, una vegada cada any per la diada de santa Margarida, mentre tinguessin sota el seu poder l’esmentada propietat.

Abans de tenir un coneixement precís del text del testament de Ponç I, del 1078, hom creia que aquest comte havia disposat testamentàriament la separació del domini comtal de la senyoria de la vila de Peralada, amb els castells de Quermançó, Rocabertí i d’altres. Aquesta senyoria, la devia deixar al seu fill segon Berenguer, que devia ésser el fundador del llinatge vescomtal de Rocabertí, i el fill gran Hug devia heretar el comtat; d’aquesta manera devia desaparèixer legalment la divisió entre els comtats d’Empúries i Peralada. El testament de Ponç, però, no conté res de tot això, ja que deixà els comtats d’Empúries i Peralada, amb els castells i possessions, i la ciutat d’Empúries als dos fills esmentats, conjuntament. La situació apuntada devia ésser creada o acordada després, ja que és cert que Hug II governà sol el comtat, i Berenguer probablement fou senyor de Peralada, però no el fundador del vescomtat de Rocabertí, títol que ja devia existir d’abans.

Hug II (1078-1116) es presenta normalment com un comte assenyat i piadós, que regí un període pacífic. Cal pensar, però, queaquest tipus de visions poden variar si mai hi ha un coneixement més pregon de la documentació històrica de l’època o se’n descobreix algun nou fons, ja que és molt escadussera.

Tanmateix, el comte tingué enfrontaments amb l’església de Girona, a causa dels drets de la canònica sobre Castelló. Les divergències s’originaren per qüestions dels delmes de l’església de Santa Maria. A més, l’any 1091, el comte hagué de signar una concòrdia i reconèixer que s’havia apoderat, per residir-hi, de l’edifici que tenia la canònica a Castelló i que bastia una casa dins la sagrera de la parròquia, de les quals coses hagué de desistir.

La notícia anterior sembla indicar que la residència comtal a Castelló era en curs d’installació; probablement Hug II fou qui la traslladà definitivament des d’Empúries. Segurament, després de les diferències amb la mitra, devia cercar un altre emplaçament, i així devia sorgir el primer palau comtal a Castelló. La idea del trasllat en aquest període es referma per la notícia de la construcció d’un recinte emmurallat a Castelló per part del comte.

Hug II féu donacions als monestirs de Roses (1079) i Sant Pere de Rodes (1116). L’any 1091 presidí, amb la seva muller Sança, el darrer judici entre els monestirs de Sant Pere de Rodes i Banyoles sobre la possessió d’esglésies del comtat de Peralada, que fou favorable, com els anteriors, a Sant Pere. Sembla que fou el primer comte emporità que encunyà moneda pròpia.

Hom destaca que el comte féu sengles pelegrinatges a Jerusalem i Santiago. Morí l’any 1116 de retorn de l’expedició de Ramon Berenguer III a Mallorca, en la qual participà en un lloc destacat, com corresponia a un comte d’Empúries, tractant-se d’una expedició marítima. Durant la seva època fou construïda i consagrada la basílica de Santa Maria de Vilabertran, fundada per l’abat Pere Rigald.

Pella i Forgas sostingué que fou Gausfred qui traslladà la residència de la cort comtal —la capital— d’Empúries a Castelló. Si bé això és possible, ja que es tractaria d’una decisió que voldria una preparació adequada per a una etapa llarga de govern, el fet és que aquest traspàs no es produí en aquesta època, si bé Gausfred el podia haver decidit. El moment exacte en què es produí el canvi de capital es continua i es continuarà discutint, ja que no hi ha cap notícia concreta que ho esclareixi. Tampoc no resten clars els motius que l’originaren, tot i que es puguin endevinar. No hi ha dubte que hi devia pesar la situació i la decadència de la vella ciutat emporitana. El que ja resulta més dubtós és si cal explicar-ho com a conseqüència d’un atac concret contra la ciutat o, fins i tot, per una destrucció per part de pirates o invasors, com han fet alguns historiadors.

La diversitat de motius i dates proposats per diferents autors, des del segle XVIII, és, doncs, molt gran. Alguns l’atribuïren a una destrucció d’Empúries a causa dels normands —no documentada— de cap al 859. La data és, evidentment, massa reculada. Per posar un exemple, segons un document de l’any 913, el comte Gausbert exigia als habitants de Vilamacolum que prestessin serveis, com a vassalls seus, a la ciutat d’Empúries i al seu comte; resta evident que la residència comtal era encara la vella ciutat.

D’altra banda, si s’hagués fet el trasllat definitiu en temps de Gausfred, hauria estat, en tot cas, a les darreres dècades del seu govern. Un document de l’any 959, la confirmació dels béns que tenia el magnat Riculf als comtats d’Empúries i Peralada, comença: “Dum resideret Gauzfredus, gratia Dei comes, in civitate Impurias…”; a l’acte foren presents també el vescomte Enec, levites, un nombre elevat de preveres, jutges i molts homes bons. La celebració a la ciutat d’Empúries sembla desmentir la idea d’un trasllat de capital a Castelló l’any 935, a causa de l’atac a Empúries de la ràtzia sarraïna dirigida per ibn Abi-Hamama, la qual devia tenir la finalitat de destruir l’estol, el port i les drassanes comtals, per anihilar el seu poder tan danyós per a les costes sarraïnes. Si realment el text de l’historiador cordovès ibn Hayyan es refereix a Empúries, l’atac devia ésser molt destructor, però evidentment la població devia continuar essent residència comtal.

Les opinions que es contraposen a les esmentades són les que defensen que el canvi de capital no es produí fins avançat el segle XI, en temps del comte Ponç I (1040-78), com ja defensava el bisbe Taverner, al segle XIX, o encara més tard, durant el govern d’Hug II (1078-1116), segons opina Negre i Pastell.

El darrer autor, com a arguments més importants per a defensar la seva hipòtesi, fa referència a una donació de l’any 1020 a la canònica de Girona d’un cens de dues naus “d’Empúries”, i l’esmentada donació de l’any 1060 d’un alou de Castelló, que comprenia gairebé tot el seu terme, per part de la comtessa Guisla, vídua d’Hug I, també a la mateixa canònica. No sembla gaire rellevant la primera notícia, ja que la pèrdua de capitalitat no havia de voler dir forçosament que Empúries havia vingut tan a menys que no s’hi poguessin mantenir encara algunes naus de l’estol dels comtes. En canvi, hom veu de més pes la donació del 1060 per a fonamentar la no-capitalitat de Castelló encara aleshores.

També s’ha adduit que Castelló es trobava dins el comtat de Peralada i no pas al d’Empúries, i que fou Ponç I, en el seu testament, qui extingí, de fet, l’antic pagus de Peralada, llegant al seu fill gran Hug el comtat i convertint Peralada en senyoria per al seu altre fill Berenguer. Però això no és així; en realitat, el comte llegà conjuntament als dos fills la totalitat dels comtats, establint, com era costum del llinatge, un condomini. La situació apuntada es degué acordar després entre els dos germans, restant Hug com a comte i Berenguer com a senyor de Peralada, la qual cosa pot insinuar un establiment de capital a Castelló en temps d’Hug II. També apunta vers aquesta època el fet que Hug II, l’any 1091, hagués d’acordar una concòrdia amb el bisbe de Girona sobre l’edifici que la canònica gironina tenia a Castelló, que el comte havia convertit en la seva residència; també havia començat a construir una casa dins la sagrera de Santa Maria, com s’ha comentat.

Resta clar que Hug II residia, o almenys tenia alberg, a Castelló l’any 1091; però els fets al·ludits poden fer pensar que feia poc temps, ja que tenia litigis sobre l’emplaçament de la residència i estava bastint un edifici.

Més recentment, per donar suport a la tesi que situa el traspàs de capital una mica abans, en temps de Ponç I, ha estat adduïda la consagració de l’església de Santa Maria de Castelló l’any 1064 en presència dels comtes d’Empúries, Barcelona i Besalú, i moltes altres personalitats. Hom es pregunta si tanta solemnitat no vol dir “el reconeixement implícit de la capacitat comtal”. (P. Balañà)

Si bé les raons per al traspàs de capital són clares (la situació d’Empúries molt exposada a les ràtzies), no sembla pas que el fet s’hagués produït d’un dia per l’altre a causa d’una destrucció total. Hi pot haver, però, un motiu de tant de pes com aquest, que no ha estat posat en relleu. Hom es refereix al cegament del port natural de la vella Empúries: la badia entre l’antic Clot de Sant Martí i la ciutat greco-romana. És ben lògic pensar que l’ensorrament del port devia progressar, sobretot des del final de l’època romana, per manca d’infrastructures per al seu manteniment, fins al punt d’arribar a ésser inútil per a albergar els nombrosos vaixells del comtat. Les construccions portuàries de l’antiguitat es devien enrunar i ensorrar.

Cal tenir en compte que, en escollir Castelló, la fugida per mar era molt relativa. Castelló, aleshores, era un lloc molt menys apartat del litoral que no pas avui. Al cim d’un conjunt de pujols, de fàcil defensa, en una zona d’estanys i aiguamolls, que el separaven de la mar propera, la qual era fins i tot accessible a certes embarcacions a través del grau de la Muga. Castelló tenia un emplaçament adequat per a capital d’un comtat marítim. A més de totes les qualitats esmentades, n’hi havia una altra, segurament encara de més pes: la proximitat de la badia de Roses, de condicions nàutiques excel·lents per substituir Empúries com a port de l’estol i les naus comercials del comtat.

Un fet que tampoc no ha estat remarcat és el paral·lelisme entre els comtats de Rosselló i Empúries en llur canvi de residència comtal. A la mort de Gausfred l’any 991 els dos comtats quedaren, de fet, separats. Guislabert I, el fill a qui pertocà de governar Rosselló, fou qui, tan bon punt hagué accedit al comtat, traspassà la capital de Castellrosselló a Perpinyà el mateix any 991, pel que sembla. Tot fa creure que el fet era fruit d’un procés pensat d’abans, ja que Gausfred havia anat adquirint el domini de Perpinyà per mitjà de compres. Castellrosselló era l’antiga ciutat de Ruscino, capital política del territori en temps romans i visigots, però ara completament vinguda a menys, força més apropada al mar que Perpinyà. Les coincidències amb el cas d’Empúries-Castelló, si no exactes en tot, són evidents.

Si realment, com sembla, el trasllat de capital a Perpinyà fou una decisió de Gausfred, que en devia iniciar el procés, hom podria pensar que el mateix s’esdevingué en terres d’Empúries-Peralada. Si aquesta suposició fos encertada, Gausfred s’hauria plantejat el trasllat de les capitals d’ambdós territoris conjuntament, ja que eren problemes gairebé idèntics. A més, en tot cas, era l’últim comte que podia fer-ho així, ja que fou el darrer que posseí el domini dels tres comtats.

En el cas del Rosselló les previsions de Gausfred foren possibles d’acomplir just després de la seva mort. A l’Empordà hi devia haver molta més dificultat, sobretot per la presència del domini de la seu i la canònica gironines a Castelló. Alguns fets esmentats devien ésser fruit de les darreres etapes d’aquest procés, d’una manera especial, la consagració de l’església de Castelló en temps de Ponç I i la desaparició, de fet, del comtat o pagus diferenciat de Peralada a la mort d’aquest comte.

El traspàs de capital a Castelló, potser decidit i començat a preparar pel comte Gausfred, no es produí d’una manera definitiva fins als darrers anys del govern de Ponç I o, molt més probablement encara —d’acord amb l’historiador empordanès Negre i Pastell— durant els primers anys del comte Hug II. És possible, fins i tot, que hi hagués uns anys de transició, mentre s’aixecaven els edificis de residència comtal i per a l’administració del comtat.

Hom pot dir que Ponç II (1116-1153/60) —dit també Ponç-Hug I— inicià la davallada de la primera dinastia comtal d’Empúries. Segurament per inexperiència, no sabé adonar-se que alguns canvis dels darrers temps havien situat els seus dominis en una posició cada vegada més perillosa, pel veïnatge d’un poder més potent, o d’altres poc importants, en aparença, però que devien tenir uns aliats superiors. Era així, sobretot després de l’absorció del comtat de Besalú, des del 1111, per la casa de Barcelona. Els dominis barcelonins (Girona-Besalú) ofegaven el petit comtat. A més tenia encastades les possessions dels poderosos bisbes de Girona, especialment importants i conflictives a la línia de frontera meridional del comtat (Baix Empordà). El fet de pertànyer el comtat a la seu gironina agreujava extraordinàriament qualsevol incidència. D’altra banda havia sorgit, en progressió ascendent, el petit “estat” de Peralada, dels vescomtes de Rocabertí, amb les seves possessions properes.

Els enfrontaments dels comtes d’Empúries amb els bisbes i els vescomtes devien tenir sempre, sobretot a partir d’ara, la protecció de la casa de Barcelona, el resultat d’anar contra la qual havia d’ésser catastròfic. A la llarga els continuats enfrontaments —a vegades originats imprudentment pels comtes, però d’altres provocats d’una manera clara pels seus oponents— devien ésser el ferment de la crisi i l’empobriment econòmic del comtat emporità. Devien representar, en definitiva, la llavor que preparà l’extinció de la dinastia sobirana d’Empúries a les primeres dècades del segle XIV.

Els enfrontaments en temps de Ponç II començaren, curiosament, després d’uns primers anys de bones relacions amb els veïns. El 1121 havia renovat els convenis ancestrals amb Gausfred III de Rosselló. L’any 1123 renovà el vassallatge a Ramon Berenguer III, el qual li cedí en feu alguns castells de la frontera de Besalú amb el comtat de Peralada (Figueres, Terrades, Molins, Boadella i d’altres). Per cert, una línia fronterera que era molt ben fortificada, tot al llarg d’una faixa de territori paral·lel al camí francès, com es pot comprovar encara avui per les nombroses restes dels castells.

Molt poc temps després, l’any 1128, Ponç cometé tota una sèrie d’actes en cadena que, vistos des d’una perspectiva actual i amb els coneixements que hom té, poden semblar gairebé suïcides per a ell i el comtat.

El primer de tots ells sembla, però, tenir una causa econòmica; evitar la recessió del mercat i la vida comercial de la capital, Castelló, que tenia una forta competència a la veïna Peralada, sobretot després d’haver-se convertit en senyoria independent. El comte s’apoderà de les possessions de Berenguer Renard de Peralada, prohibí als seus vassalls que acudissin al mercat de Peralada i instituí, el mateix dia en què se celebrava aquest, el dissabte, un nou mercat a Castelló. A més s’apropià dels famosos delmes de l’església de Castelló que percebien els bisbes de Girona. És molt probable que també cometés alguna acció contra el seu parent Gausfred III de Rosselló, ja que acompanyà els altres perjudicats, el bisbe i el vescomte, en la seva sollicitud d’ajuda a Ramon Berenguer III.

Les accions de Ponç II semblen encara més temeràries en saber que també atacà el comtat de Besalú, possessió de la casa de Barcelona, aprofitant l’ocupació, per tenir-los en feu, dels castells abans esmentats. Penetrà en aquest comtat i prengué els castells de Llers, Avinyonet i Navata.

Ramon Berenguer III reaccionà envaint el comtat d’Empúries. Ponç es refugià al castell de Quermançó on fou capturat i conduït a Barcelona. Hagué d’acceptar les condicions del vencedor i, a més de restituir-ho tot, pagar una forta suma.

Aquesta derrota, tot i que sembli insòlit, no serví d’escarment al comte d’Empúries el qual, després de la mort de Ramon Berenguer III, esperà una oportunitat per retornar a l’actitud belligerant. Considerà que l’avinentesa havia arribat quan el jove Ramon Berenguer IV anà a Aragó per preparar les seves noces amb Peronella al final de l’any 1137. Aleshores tornà a prendre els delmes de Santa Maria de Castelló i possessions d’altres senyors. Tanmateix, quan Ramon Berenguer IV pogué intervenir i preparà l’exèrcit contra Empúries, Ponç ja no el deixà passar de Girona, on acudí a negociar un pacte de pau, que fou signat el maig del 1138. No s’atreví, després de l’anterior enfrontament, d’arribar a guerrejar.

El pacte del 1138 degué ésser definitiu, ja que anys després, el 1147, Ponç II apareix embolicat en disputes sobre la possessió del castell de Requesens, contra el vescomte Jofre de Rocabertí i Gausfred III de Rosselló, sense que hi intervingués per a res el comte de Barcelona.

Evidentment, Ponç II fou un personatge que no sabé mesurar el seu poder. Hom ha dit que això ha d’ésser atribuït al fet que potser era molt jove i inexpert en accedir al comtat, la qual cosa fóra més convincent si no s’hagués produït cap reincidència.

Hom ha insinuat també que la seva inexperiència i el seu caràcter combatiu foren aprofitats pels membres de la casa de Barcelona per provocar els enfrontaments, amb el desig d’anihilar o almenys minvar la potència de les antigues dinasties comtals sobiranes.

En la qüestió dels atacs al bisbe de Girona i la repetida apropiació dels delmes, probablement cal veure-hi la intenció d’aconseguir de crear una seu episcopal a Castelló; una restauració a la nova capital del comtat de l’antic bisbat d’Empúries. L’actitud de Ponç II fa pensar que el comtat havia arribat a uns moments d’esplendor econòmica. Com a força naval, sobretot, devia preocupar la casa de Barcelona, mentre el desig de segregació del bisbat era una preocupació per als prelats de Girona. Aquest sentiment de recuperació de l’antic bisbat emporità devia fermentar fortament al país, perquè amb el temps, un cop extingida la primera dinastia comtal d’Empúries, els comtes de la segona dinastia, eixits del tronc de la casa de Barcelona, van tornar a promoure la qüestió en ple segle XIV.

El comte Hug III (1153/60-1173), fill de Ponç II, tingué, com és lògic, com a principal afer la recuperació econòmica, després dels desastres bèl·lics del seu pare i les conseqüències dels pactes signats en condicions de capitulació. Sembla que aconseguí d’evitar litigis i refer un xic el comtat. La família comtal, però, havia iniciat una època de penúries econòmiques que arrossegà, amb més intensitat o menys, fins a la seva extinció.

Així que l’any 1167 hagué d’empenyorar el seu dret sobre la vila d’Ullà al bisbe de Girona per 130 morabatins d’or. L’any 1192 empenyorà unes possessions que tenia a l’Aragó, a l’orde de l’Hospital, per 600 morabatins.

Ponç III (1173-1200), hagué de fer cara també a les dificultats econòmiques. Pels anys 1179 i 1192 hi ha notícies de deutes i cobraments amb relació a l’empenyorament de la vila d’Ullà al bisbat de Girona, que ja havia establert el seu pare. L’any 1185 vengué el delme de l’estany de Bellcaire al monestir de Sant Pere de Rodes per 140 morabatins d’or.

L’any 1178 es produí l’atac de sarraïns de Mallorca a la canònica de Santa Maria d’Ullà, que quedà devastada. L’any 1193, unes grans calamitats naturals contribuïren a fer empitjorar la situació del comtat: grans inundacions, amb destrucció d’edificis i molts morts, pèrdua de collites i les conseqüències de pesta i fam.

Hom ha qualificat Ponç III de personatge piadós. Posà el comtat sota la protecció del papat. Pel que sembla protegí l’orde del Temple i la seva implantació a l’Empordà cedint el feu de Sant Llorenç de les Arenes. Aquestes notícies sobre els templers, Sant Llorenç de les Arenes i el comte d’Empúries, les reporta, en un parell de llocs de la seva extensa obra, l’historiador Francesc Monsalvatje, sense precisar, però, la seva font de procedència. Sant Llorenç de les Arenes fou, després de l’extinció dels templers, una comanda hospitalera. Hom s’ha d’inclinar a creure que el seu origen templer és cert.

Ponç III, l’any 1185, concedí un document a l’abadia de Sant Pere de Rodes en el qual es comprometia a no fer ni deixar fer cap mena d’acció violenta contra el monestir ni contra els seus vassalls. L’any 1197 confirmava al monestir de Sant Quirc de Colera les donacions fetes pel comte Gausbert.

Malgrat tot, aquest comte morí excomunicat pel bisbe de Girona. Hom suposa que la causa devien ésser noves usurpacions de delmes; segurament els de Castelló, que devien ésser un entrebanc per a aconseguir la illusòria diòcesi emporitana. Potser hi pesà també el casament del comte amb la seva cosina Ermessenda de Peratallada, sense dispensa de parentiu, a la qual repudià poc abans de morir.

Aquest repudi potser indica que, tot i que no n’hi hagi notícia, li fou aixecada l’excomunió in extremis. Segons l’esmentat Monsalvatje, fou enterrat a l’església de Sant Llorenç de les Arenes per la comunitat templera que ell hi havia fundat.

Sembla que fou el primer comte d’Empúries que assistí a unes corts, les de Girona de l’any 1197. El comte Ponç i el seu fill Hug són elogiats com a amants i protectors de la poesia.

Hug IV (1200-1230), el primer comte del segle XIII, posseí, per casament amb Maria de Vilademuls, la rica baronia de Vilademuls i el castell de la Roca de Perpinyà. Es distingí com a guerrer, ja que participà en la tercera croada, a la batalla de les Navas de Tolosa, i probablement també a la batalla de Muret.

La participació d’Empúries en la conquesta de Mallorca, gràcies al fet que devia perviure d’alguna manera l’antiga esplendor naval, fou important. El comte hi acudí al front d’un gran nombre de vassalls i hi morí; molts empordanesos es quedaren a l’illa per repoblar-la, i és famosa, encara que no comprovada documentalment, la fundació del barri de Santa Creu, a Ciutat, per una part d’habitants que procedien del poble de Santa Creu de Rodes (que s’escapolien, doncs, d’una explotació excessiva dels seus senyors feudals, els abats de Sant Pere de Rodes?).

Aquest comte també tingué enfrontaments amb el bisbat de Girona per les possessions episcopals dins el comtat o al seu entorn. El comte envaí, amb tropes albigeses refugiades a Empúries, els dominis episcopals, i fou excomunicat. L’excomunió li fou aixecada, segons Pella i Forgas, en circumstàncies “molt humiliants”.

Ponç IV (1230-1269) acompanyava el seu pare quan aquest morí a Mallorca. Més tard participà en la conquesta de València i formà part de la cort com a personatge d’una gran notabilitat. L’any 1252 reuní una gran assemblea de cavallers i religiosos del comtat a Castelló per millorar la legislació sobre el regiment del país. L’any 1267 dictà privilegis importants per als habitants de Castelló. Fou protector de sant Pere Nolasc, que estigué a Castelló i hi fundà el convent de la Mercè l’any 1238. Del seu temps són diferents confirmacions i concessions a favor del monestir de Sant Quirc de Colera.

La vall de Banyuls, territori situat al nord de l’Albera —per tant al Rosselló—, fou incorporada de fet al comtat d’Empúries per un intercanvi signat pel comte amb el rei Jaume I.

Ponç IV tingué la idea de fer ressorgir l’antiga Empúries, que en aquest temps devia ésser ja un petit llogaret. Concedia al vescomte Jofre de Rocabertí el feu de Fonolleres i altres drets si es comprometia a residir a Empúries amb la seva cort sis mesos cada any, des de Sant Martí fins al maig. No sembla que el projecte tingués resultats efectius.

Hug V (1269-1277), en casar-se amb Sibilla de Palau i de Cabrera, passà a ésser vescomte consort de Bas.

L’any 1267 el rei Jaume I concedí la carta de poblament a la vila de Figueres, que així es convertí en vila reial. Figueres es trobava just al límit fronterer del comtat de Besalú amb les terres d’Empúries. Tenia una posició, en aquest temps, molt més ben situada que les velles poblacions feudals de Castelló d’Empúries i Peralada; Figueres era al peu del camí francès, lloc de pas obligat entre Barcelona, Girona i Perpinyà. Fou, doncs, en detriment del comtat d’Empúries i de la seva capital que Figueres prosperà sota la protecció reial fins a esdevenir el nucli central i més important de les terres empordaneses. Durant l’època alt-medieval Figueres era un poblat d’escassa importància; devia ésser a partir del 1111, amb el domini de la casa de Barcelona sobre el comtat de Besalú, quan començà a ésser més rellevant la seva condició estratègica a tocar de les terres emporitanes i en un nus de camins. Sembla que fou per iniciativa de l’infant Pere que hom decidí potenciar Figueres com a vila reial i concedir-li la carta de poblament el 1267.

Hug V, un dels nobles fortament enemistats amb Jaume I com a un dels capdavanters de la lliga de barons agreujats amb el rei, l’any 1274 atacà els dominis reials. És significatiu que el que decidí atacar fos la vila de Figueres, d’on arribà a endur-se les portes de la muralla fins a Castelló. Evidentment, Figueres ja havia esdevingut el símbol del poder reial en aquestes terres i una competència imparable per a la capital castellonina. Després d’aquests fets, Hug fou vençut per les tropes reials al Voló, juntament amb el vescomte Dalmau de Rocabertí.

Vista del penyal damunt el qual hi ha les restes del castell de Cabrera, Maçanet de Cabrenys.

F. Tur

Ponç V (1277-1313), menor d’edat en morir el seu pare, restà sota la tutela de Simó Satrilla, cavaller de Vilanova de la Muga. Heretà, a més del comtat d’Empúries, el vescomtat de Bas i, en casar-se amb Marquesa de Cabrera, tingué també en poder seu el vescomtat de Cabrera.

L’any 1285 l’Empordà rebé de ple les conseqüències de la invasió de Felip l’Ardit. El comte es mostrà fidel i lluità amb Pere el Gran, mentre que els monestirs d’aquestes terres, per la condició de croada que el papa concedí a la invasió, simpatitzaren o es posaren al costat de l’enemic.

El rei Pere el Gran atorgà la carta de poblament de Palamós l’any 1279. El motiu era el desig de posseir un port reial en condicions a la costa empordanesa. Torroella de Montgrí era una important possessió de la casa de Barcelona, vila reial des del 1271, però el seu litoral no devia ésser gaire apte, i el seu port progressivament es devia anar ensorrant a causa de les terres alluvials.

El primer període de govern del comte, durant els reis Pere el Gran i Alfons el Franc, fou de plena identificació amb la corona, en defensa de la qual el comte féu grans sacrificis. Però en accedir al tron Jaume II, la situació prengué un caire totalment diferent, segurament a causa de l’amistat de Ponç amb Frederic II de Sicília.

Aviat, per unes qüestions de jurisdicció, esclatà l’enemistat, Jaume II, mentre bastia el castell de Montgrí, en la seva possessió de Torroella, prohibia al comte de fer noves fortificacions a Albons i Bellcaire. En esclatar la guerra de Sicília, Jaume II oblidà momentàniament l’hostilitat envers Ponç V, ja que havia d’ésser una lluita eminentment marítima i la col·laboració d’Empúries era necessària. El comte lluità al costat de Jaume II, però sembla que no amagà les simpaties envers Frederic de Sicília, al bàndol del qual hi havia el seu germà Huguet.

Després de la pau de Caltabellotta el rei reprengué immediatament la seva actitud contra Empúries amb procediments judicials diversos; els bisbes de Girona havien entrat, també, en la discòrdia, seguint ja una tradició. Tot això provocà els actes temeraris que s’imputaren al comte, els quals, si són del tot certs, significaren probablement la reacció en sentir-se acorralat, com de fugida cap endavant. (És, d’altra banda, quelcom que recorda les accions de Ponç II, cent anys abans, i que fa pensar en una lectura crítica necessària i una avaluació de la procedència de les fonts, en els dos casos).

En definitiva, el comte Ponç fou acusat d’haver rebut amb les armes els funcionaris reials que l’ordenaven enderrocar el castell de Llaneres (al Castell d’Empordà, bastit enfront del domini episcopal de la Bisbal, a l’extrem de migjorn del comtat); d’haver desviat el curs del Ter, la qual cosa provocà inundacions a Ullà, vila episcopal, i a Torroella de Montgrí, vila reial; d’haver intervingut el curs de la moneda reial al comtat, apujar el preu de la sal de Castelló que hom venia als súbdits del rei i de l’Església, i impedir l’exportació de viandes a terra reial. Tot plegat donà lloc a un llarg procés davant la justícia reial.

Si alguns d’aquests fets es consideraven greuges, es pot comprovar que la terra d’Empúries, en contraposició potser a la casa comtal, era pròspera. També hi continuava vigent la tradició marítima.

L’any 1305 una galera d’Empúries apressà, a la costa d’Andalusia, 65 súbdits del soldà de Granada, que aleshores era aliat de Jaume II. Amb aquesta excusa el rei envaí militarment el comtat i Ponç hagué de sotmetre’s. En aquests moments les rendes de la família comtal eren embargades totalment als jueus; la seva taula s’hagué de sostenir amb préstecs de veïns de Castelló. A més, l’any 1309 morí assassinat en circumstàncies estranyes l’hereu del comte, Hug. En un intent d’arranjar la situació econòmica, el comte aconseguí casar el fill segon Malgaulí amb la princesa Elisabet, filla del seu amic Frederic de Sicília, que aportà un dot considerable. Momentàniament Jaume II necessità Empúries per lluitar —precisament— contra el soldà de Granada, ara enemic. Una pau signada l’any 1310 féu innecessari l’estol emporità, i s’acabà a l’acte el curt període d’amistat. Amb el pretext d’un atac pirata perpetrat per una nau emporitana contra una de Venècia, el rei inicià un nou procés contra el comte. Ponç, com a darrer recurs, intentà de sotmetre la qüestió directament a la jurisdicció de la Santa Seu, la qual cosa enfurismà el rei. En el nou procés contra el comte hi ha tota mena d’acusacions, inclosa la sodomia. Pràcticament sense cap recurs, arribà a dirigir al rei un escrit de deseiximent, que aquest contestà envaint el comtat per terra i per mar, poc abans que el comte morís. En aquells moments el bisbat de Girona, al seu torn, havia iniciat nous processos en contra seu.

L’herència de Malgaulí (1313-1322), dit Ponç VI, foren una pila de processos judicials i la total desfeta econòmica. Malgrat que sembla que intentà mantenir-se al marge de possibles litigis i procurà arranjar les qüestions amb l’Església, s’enfrontà aviat amb el vescomte Dalmau de Rocabertí, i cometé l’error de demanar ajuda a la comtessa de Foix i al vescomte de Narbona. Jaume II, amb el pretext d’evitar una invasió francesa, es disposà una altra vegada a envair el comtat, i Malgaulí capitulà immediatament.

A partir d’aquest fet sembla que Malgaulí aconseguí evitar noves intervencions del rei, però, per uns litigis amb el monestir d’Amer, el bisbe de Girona l’excomunicà.

Quan morí, l’any 1313, no deixà fills; heretà el comtat Hug de Cardona (Hug VI) que era besnét de Ponç IV, per renúncia de Ramon d’Empúries, prior de l’Hospital, germà de Ponç V. Una qüestió successòria en la qual prengué part activa Jaume II, el qual endegà la renúncia al comtat d’Hug VI, que el permutà per unes senyories del Regne de València amb l’infant Pere. D’aquesta manera, entrat el segle XIV, s’extingí la primera dinastia comtal d’Empúries i s’inicià la segona, eixida de la Casa de Barcelona.

Peralada i els vescomtes de Rocabertí

El comtat o pagus de Peralada és esmentat en nombrosos documents des de la primera meitat del segle IX, també anomenat de Castro Tolon, ja que aquesta documentació alt-medieval anomena la població de Peralada, que donà nom a aquest territori, indistintament amb el nom llatí de Petralata o amb el del seu castell, que aporta un topònim pre-romà: Castro Tolon.

Com ja s’ha dit abans, la vila de Peralada, situada al cim d’un ampli serrat (petralata), vora la confluència de rius i d’un camí important des d’època remotíssima (el que travessava l’Albera pel coll de Banyuls), devia ésser un lloc de poblament d’origen molt antic. Les troballes, sempre esporàdiques, d’una necròpolis de l’edat del bronze, i d’èpoques pre-romana, hellenística, i sembla que també alguna de romana, ho testimonien.

En època visigòtica devia ésser, molt probablement, el nucli fortificat més important de l’interior del territori, a recer del vetust castell Toló. Devia encapçalar una unitat administrativa, potser d’arrel baix-romana, que devia comprendre les terres del pagus posterior, des de la Muga fins a l’Albera. En aquest espai, en època antiga, fins a la crisi del final del regne visigot, com a mínim, el nucli més important era la vella ciutat marítima de Roses. Potser amb aquesta crisi i amb la inseguretat de les poblacions properes al mar, una bona part de la funció capdavantera de Roses devia passar a la vil·la fortificada de Peralada o castell Toló.

Quan, a l’inici del domini franc, es reorganitzà administrativament el país, les antigues divisions territorials foren respectades, i Peralada encapçalà el comtat del seu nom.

Ara bé, no sembla pas que Peralada tingués mai un comte privatiu; ja des del 813 apareix lligat al comte d’Empúries. El comtat o pagus, fins molt avançat el segle XI —i posteriorment encara com a fórmula d’inèrcia en els documents— es distingirà sempre com una unitat administrativa ben diferenciada d’Empúries. Fou per això que, hom suposa que des d’un bon principi, a Peralada residirien els vescomtes privatius d’aquest comtat, però d’això, com de tot allò que fa referència als vescomtes d’Empúries-Peralada en els primers segles medievals, hom en té un desconeixement gairebé total.

Els noms de Petralata i Castro Tolon són utilitzats indistintament en la documentació dels segles IX a l’XI per designar la població o bé el comtat, anomenat Petralatense o Tolonense, si bé en aquest darrer cas és més utilitzat el primer terme.

En alguns documents d’aquesta època, per situar llocs d’aquest territori, és utilitzada la fórmula in comitatu Petralatense in suburbio castro Tolone. El terme suburbio no designa pas, com podria fer pensar, un vicus o raval de Peralada, sinó que és un record de quan el territori del comtat peraladenc coincidia amb el terme I. o domini del castell Toló, la qual cosa pot indicar la gran antiguitat del castrum, primitiva fortificació del lloc de la qual perdurà el nom en les que s’hi anaren bastint posteriorment. En alguna ocasió, fins i tot, només apareix la fórmula in suburbio Castro Tolon. L’esment del comtat sense altres afegitons —Petralatense o, en menys ocasions, Tolonense— és, tanmateix, el més corrent. Que el mot suburbio es refereix a tot el pagus o comtat ho demostren un gran nombre de documents com, per posar un parell d’exemples allunyats de Peralada, quan l’any 977 és situat el monestir de Sant Pere de Rodes al comtat Petralatense, al suburbio castro Tholone, o bé en un altre de l’any 1061, on hom llegeix “…in suburbio Castro Tolon infra terminos Sancte Marie de Castelon” (Castelló d’Empúries).

El comtat de Peralada era, doncs, una entitat administrativa independent d’Empúries durant aquests segles, sense que això signifiqués una independència política. El primer esment que hi ha del comtat és al judici entre el bisbe de Girona i el comte Alaric celebrat a l’església de Sant Martí d’Empúries l’any 842 per dirimir els drets sobre el terç del teloni i el pasquer dels comtats Impuritano et Petralatense.

Com ja s’ha dit en parlar dels comtes d’Empúries, hom havia cregut que Ponç I, l’any 1078, havia deixat el comtat al seu fill Hug i la senyoria de Peralada —desfent la personalitat d’aquest pagus— a l’altre fill Berenguer, que devia fundar el llinatge vescomtal, després anomenat de Rocabertí. Però més tard s’ha sabut que això no és així i que Ponç deixà el comtat als dos germans conjuntament. El cert és que després governava el comtat Hug II tot sol, i un Berenguer era senyor de Peralada. El dubte sobre la identificació d’aquest Berenguer amb l’altre fill del comte Ponç és perfectament admès amb els coneixements actuals del contingut del testament comtal del 1078. Tanmateix, val a dir que a partir d’ara, efectivament, la senyoria de Peralada fou encapçalada pels vescomtes, els quals, del començament del segle XII ençà, prengueren correntment el nom de Rocabertí, perquè un dels seus dominis fou el castell d’aquest nom. Berenguer, senyor de Peralada cap al final del segle XI, potser accedí a aquest domini per matrimoni, i ell mateix o algun descendent immediat seu amb un altre entroncament lligà el llinatge amb els senyors de Rocabertí.

El cert és que la creença que el títol de vescomtes de Rocabertí començaren a emprar-lo els senyors de Peralada al segle XII s’ha demostrat també falsa.

En el memorial de greuges que el comte Ponç I d’Empúries dirigí al comte Gausfred II de Rosselló, per tant datable entre els anys 1040-1078 (publicat per P. Negre i Pastell), una de les acusacions fetes al fill de Gausfred, Guislabert, és haver raptat la vescomtessa vídua de Rocabertí i haver s’hi casat. En un document de l’arxiu municipal de Besalú, que hom data entre el 1078 III. i el 1091, recentment estudiat per Ignasi Baiges i M. Lluïsa Cases, que fa referència a cavallers que posseïen alous per l’abadia de Sant Quirc de Colera, apareix Ramon Guillem vice comes castri Birtini i també un altre cavaller de nom Dalmau Berenguer. Així, doncs, a la segona meitat del segle XI ja era utilitzat el títol de vescomte de Rocabertí.

Segons les recerques més recents —i a l’arbre genealògic publicat per A. de Fluvià— sembla que ja des del segle X hi ha uns vescomtes lligats a la senyoria de Peralada que s’anomenaren, segons les ocasions, vescomtes de Peralada, de Quermançó, de Verges o de Rocabertí, dels noms de les seves possessions o els seus castells, per anar-se imposant des del segle XII el nom de Rocabertí, que fou l’únic utilitzat en el futur.

Sembla que el primer llinatge de línia vescomtal devia arrencar d’un Dalmau, documentat l’any 971, el qual devia ésser vescomte de Peralada. Fou el pare d’un Dalmau de Rocabertí documentat l’any 1015. Potser un nét d’aquest —fill probable d’un Guillem— fou el vescomte Ramon Guillem, alouer de Sant Quirc de Colera que ha estat esmentat abans utilitzant el títol de vescomte del castell Bertí; també es féu anomenar vescomte de Verges en un document de l’any 1078. Fluvià creu probable que aquest Ramon Guillem no tingués descendència, i que aleshores Berenguer —el probable fill del comte Ponç I, senyor de Quermançó i identificable amb Berenguer Renard de Quermançó, documentat l’any 1072— accedís a la senyoria de Peralada per casament amb una pubilla (Arsenda?) de la primera línia vescomtal. El vescomte Dalmau Berenguer I de Quermançó el fill que l’heretà, és documentat entre el 1099 i el 1128 (probablement l’altre alouer de Sant Quirc esmentat).

Fou en temps de Dalmau Berenguer que hi hagué la guerra oberta amb el comte Ponç II i les disputes pels mercats de Castelló i Peralada. Tot i l’ajut del comte Ramon Berenguer III, el vescomte es reconeixia aleshores vassall del comte d’Empúries.

Dels seus dos fills, l’any 1131 heretà la senyoria de Peralada i el títol vescomtal Berenguer Renard, mentre l’altre fill Jofre heretà, entre d’altres possessions, el castell de Rocabertí. Potser per això hi hagué personatges d’aquesta segona branca que algunes vegades s’atribuïren el títol vescomtal, la qual cosa produeix una gran confusió. Berenguer Renard posà la vila de Peralada, davant el perill d’atacs del comte emporità, sota la baiulia de Ramon Berenguer III, conveni que renovaren els seus tres fills, dels quals Ramon de Peralada heretà la senyoria. Documentat entre el 1138 i el 1176, deixà propietats a Peralada i altres possessions a un parent anomenat Jofre de Rocabertí, i la senyoria de Peralada passà al rei Alfons el Cast, el qual l’any 1190 la donà a Bernat i Brunisenda de Navata. Aquest Jofre de Rocabertí devia ésser el vescomte Jofre II, de l’altra línia dels senyors de Rocabertí, fill de Dalmau I i nét de Jofre I, germà de Berenguer Renard. El vescomte Dalmau II, fill de Jofre II, estigué amb el comte d’Empúries a la conquesta de Mallorca, on morí l’any 1229. Fill d’aquest devia ésser el vescomte Hug-Jofre de Rocabertí, mort vers l’any 1250. El seu fill Jofre III (1229-1282) convingué, l’any 1249, l’enllaç del seu fill Dalmau amb Ermessenda de Far i de Navata, pubilla d’Arnau de Navata, que tenia la senyoria de Peralada. Pel desembre del 1256, Arnau de Navata va fer cessió al vescomte Jofre de tots els seus drets sobre Peralada.

Dalmau III de Rocabertí (1281-1304), pel seu casament amb Ermessenda, ajuntà els dominis de Navata i Peralada, que així retornava als vescomtes. Peralada fou des d’aleshores plenament capital dels dominis del vescomtat i s’hi bastí el palau. Aquest és el vescomte Dalmau que visqué la invasió de Felip l’Ardit l’any 1285. És el vescomte que manà cremar la seva vila per tal d’evitar que l’enemic se n’aprofités, segons conta Desclot, versió que no concorda amb la de Muntaner, que atribueix l’incendi als almogàvers.

Altres dominis feudals

A l’Empordà, durant aquest període, s’hi desenvoluparen diversos llinatges de l’estament noble, eixits de petites senyories, que anaven aplegant, per mitjà d’entroncaments sobretot, dominis diversos i en règim, a voltes, també divers, fins a crear llinatges relativament poderosos. Tanmateix, el ple ascens d’aquestes cases nobles s’esdevingué, lògicament, gairebé sempre als segles XIII i XIV, tot i que llur origen pot ésser molt reculat.

Els Pau.

AFE

Els Creixell.

AFE

Aquest és el cas dels Cruïlles, després Cruïlles-Peratallada, amb senyories a les terres meridionals de la comarca, dins el comtat de Girona, però que tardanament també penetraren a l’antic territori d’Empúries, bé que molt poc.

El seu domini originari del qual prenen el nom és el castell i la vila de Cruïlles, que fou centre d’unes possessions extenses pels contraforts de les Gavarres. El personatge més antic de la línia dinàstica fou Humbert de Cruïlles, documentat l’any 1136, si bé sembla que en són avantpassats diferents personatges, començant per un Gilabert que testà l’any 1035.

En el transcurs del segle XII i el començament del XIII aplegaren diferents senyories del Baix Empordà, a més del nucli inicial, el més important dels quals fou el de Calonge, i també el de Bestracà.

Els Foixà.

AFE

Gilabert IV de Cruïlles i de Bestracà es casà l’any 1294 amb la pubilla Guillema de Peratallada, i amb la unió d’aquestes dues cases s’esdevingué la veritable esplendor del llinatge. La baronia de Peratallada, centrada a la vila i el castell d’aquest nom, que fou, a partir d’aleshores, el centre dels seus dominis a la zona i la residència principal dels barons, aplegà amplis dominis al territori del Baix Empordà. Aquests s’estenien des de l’interior de la serra de les Gavarres fins a la mar (drets sobre Begur, possessions a Pals).

El llinatge senyorial de Peratallada presenta un primer personatge documentat l’any 1039; el castell de Peratallada és esmentat també des de cap a mitjan segle XI.

Els Torroella-Montgrí-Santaeugènia.

AFE

Un altre llinatge conspicu fou el dels Torroella o Montgrí, senyors de Torroella de Montgrí, feudataris dels comtes d’Empúries. Hom ha apuntat la possibilitat que aquesta casa eixís de la poc coneguda casa vescomtal d’Empúries. Hi ha notícia d’uns primers personatges del llinatge, amb relació a la fortalesa de Torroella, en documents sense datar que hom situa entre el final del segle XI o el començament del XII. Pels textos esmentats se sap que Pere Ponç tenia, a més dels castells de Torroella i Rocamaura (en un cim del Montgrí dominant la mar), drets sobre els de Fonolleres i Canyà.

L’any 1156 apareix un Bernat de Santeugènia com a senyor de Torroella; del mateix llinatge, ja que l’apellatiu corresponia al domini que també tenien aquests senyors sobre Santa Eugènia de Berga, a Osona. Pere de Torroella i el seu fill Ponç Guillem, l’any 1202 signaren un conveni amb el rei Pere. L’any 1228 un altre Bernat de Santaeugènia succeí en la senyoria Ponç Guillem. Fou un personatge molt notable. Tingué un paper important en la conquesta de Mallorca. Amic i conseller de Jaume I, fou el primer governador de Mallorca. Després de la conquesta li fou concedida la senyoria de Pals, a més de nombroses possessions a l’illa. Concedí, a la vila de Torroella de Montgrí, dues cartes de poblament, una del 1237, que no satisféu els habitants, els quals s’organitzaren en comú, i una altra, després de certes tensions, amb més privilegis, l’any 1265.

Els germans de Bernat també foren personalitats destacades: Ramon de Torroella, el primer bisbe de Mallorca i Guillem de Montgrí, sagristà de Girona, sota els auspicis del qual fou conquerida Eivissa i ocupada Formentera; havia estat nomenat arquebisbe de Tarragona.

Bernat deixà els dominis de Torroella a la seva filla Sança, casada amb el vescomte Guerau de Cabrera. Aquest, l’any 1269, permutà la vila i el castell de Torroella per la baronia de Vilademuls amb Dalmau de Rocabertí. L’any 1272 Dalmau cedí tots els drets a l’infant Pere, que més tard esdevingué Pere II; d’aquesta manera Torroella de Mongrí es convertí en vila reial, és a dir, un domini directe important que els comtes-reis tenien dins el comtat d’Empúries.