Sant Esteve de Canapost (Vulpellac)

Situació

Vista interior de la nau pre-romànica amb la capçalera, trapezial, al tons.

J. A. Adell

L’església de Sant Esteve és l’edifici més destacat del nucli de Canapost, format per una agrupació reduïda de masos.

Mapa: 334M781. Situació: 31TEG061472.

El poble de Canapost és a la vora de la carretera local de Vulpellac a Pals al costat dret, entre la primera d’aquestes poblacions i Peratallada. Es troba just a la cruïlla d’aquesta carretera amb la que surt d’aquest lloc de Canapost i porta a Serra de Daró per Ullastret. La clau de l’església es guarda a la casa veïna que hi és adossada. (JBH)

Història

El lloc de Canapost és esmentat l’any 904 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Joan de Fontanet (la Bisbal), celebrada pel bisbe Servusdei de Girona. Hi figura que un personatge anomenat Audesind donà a l’església que es consagrava dues vinyes situades al terme de la villa Caneposto.

L’any 1019 hi ha notícia de la parròquia de Canapost. Aquest any el bisbe Pere de Carcassona emprengué la reforma de la canònica de la seu gironina. Una de les moltes donacions que la comunitat rebé fou un alou cedit per un personatge de nom Sunifred Saffard, que hom precisava que era situat dins els termes de la parrochiae de Canapost.

El cabiscol Ponç de la catedral de Girona, en el seu testament datat el 14 de febrer de 1064, disposava del sacrarium (sagrera) situat a la parròquia de Sant Esteve de Canapost.

L’any 1208 el prior Pere del monestir de Sant Miquel de Cruïlles establi a Guerau Ramon i a Berenguer Casabó els drets que tenia sobre diferents parròquies, entre les quals hi havia Sant Esteve de Canapost.

Per les relacions d’esglésies i parròquies dels segles XIII i XIV i per la dedicació a sant Esteve que els és comuna, fa l’efecte que les parroquials de Canapost i de Peratallada —molt properes geogràficament— en aquesta època eren unides o bé que una depenia de l’altra. Les dades —gens fàcils d’interpretar per a esclarir sense dubtes la qüestió, com veurem— són les següents.

A les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 figuren l’església de Peratallada i també la capella del castell de Peratallada corn a pertanyents a l’ardiaconat de Girona. No hi és anomenada l’església de Canapost(*).

En el trasllat del Llibre verd de l’Arxiu Capitular de Girona de l’any 1362, es fa referència a la parròquia de Sancti Stephani de Petracissa sive Canaposto. S’hi indica que hi pertanyien el territori de Pia de Palol i el lloc de Cornera(*).

N’hi ha altres referències en els nomenclàtors d’esglésies de la diòcesi de cap al final del segle XIV existents a l’Arxiu Capitular i a l’Arxiu Diocesà de Girona. En el primer hi ha relacionada la parròquia de Sant Esteve de Canapost i també, entre les esglésies no parroquials, la capella de Sant Salvador de Peratallada (del castell), la qual es fa consignar que depenia de la parròquia de Canapost. El text d’aquest nomenclàtor de l’Arxiu Capitular és enterament de l’època en què fou elaborat —final del segle XIV—. No hi ha afegitons ni modificacions posteriors. El que es troba a l’Arxiu Diocesà és pràcticament idèntic, però aquest era utilitzat en la celebració dels sínodes per recomptar els sacerdots que tenien l’obligació d’assistir-hi en representació de les diferents parròquies i simples Capelles que hi eren consignades. Per aquest motiu la relació de l’Arxiu Diocesà presenta nombroses interpolacions, rectificacions i notes marginals, per posar-la al dia, les quals daten des del segle XIV fins ai darrer quart del segle XVI. Hi trobem la referència, al mateix lloc d’enumeració que a l’altra llista coetània, de la parròquia de Sant Esteve. Però, significativament, el nom de Canapost fou esborrat i canviat pel de Peratallada amb un tipus de lletra que cal considerar del segle XV. L’anotació restà així: Ecclesia oarrochialis sancti Steohani de Petracissa.

Més endavant, en canvi, en aquesta mateixa llista, la capella de Sant Salvador de Peratallada continua apareixent com a dependència de la parròquia de Sant Esteve de Canapost, sense rectificació(*).

En els nomenclàtors ja molt posteriors, del segle XVII, inserits en les Constitucions Sinodals del bisbe Arévalo de Çuaço de l’any 1606 i de Francesc Romaguera del 1691(*), figura la parròquia de Sant Esteve de Peratallada i no s’anomena la de Canapost.

Malgrat les contradiccions, sembla que ja abans del darrer quart del segle XIII l’antiga parroquial de Canapost havia esdevingut sufragània de la parròquia propera de Peratallada. que té la mateixa advocació a sant Esteve. Les al·lusions a la parròquia de Canapost en nomenclàtors més tardans poden ésser atribuïdes a pervivències de memòries o relacions anteriors, desaparegudes. que serviren de pauta per a llur elaboració.

Sant Esteve de Canapost continua, en el present, amb aquesta condició de sufragània.

Segons Miquel Oliva i Prat(*), l’església de Canapost a l’origen havia estat dedicada a sant Clet, segons la tradició, segon successor de sant Pere en el papat, després de Li. No cita, però, la font de la notícia. El cert és que, almenys tardanament i corn a copatró, aquest sant hi havia estat venerat. Cal indicar que la manca absoluta de documentació, publicada fins ara, anterior a la segona meitat del segle XI, no confirma, però tampoc no desmenteix, la suposada existència d’un culte primitiu a Clet, el tercer papa (anys 76-88), en aquesta església. Cal tenir en compte que el temple Consta de dues naus. una de pre-romànica i l’altra romànica. Potser caldria definir-lo millor corn dues esglésies unides. És evident que a partir de l’erecció de la menys antiga devia tenir dos altars, amb dues advocacions.

Segons F. Monsalvatje en la seva noticia sobre l’església publicada l’any 1909, a l’interior hi havia dos retaules. Un es trobava a l’altar de l’absis de l’esquerra (el de tramuntana, romànic, cal suposar) i era l’interessant retaule gòtic de la ’"Mare de Déu de la Llet” (segle XV), que avui és exposat al Museu d’Art de Girona. L’altre. a l’altar de l’absis dret (que devia ésser el de migjorn, pre-romànic), era un retaule barroc “de no muy buena factura”, segons F. Monsalvatje(*). D’aquest n’hi ha encara elements desmuntats a l’interior del temple. Segons que sembla era dedicat a sant Clet.

Tanmateix, tota aquesta informació no permet d’aclarir si aquest culte hi era, efectivament, d’origen molt antic, o bé, tot al contrari, fou iniciat en època tardana.

A la interessant església de Canapost hom dugué a terme obres de restauració durant els anys 1955-56. Aleshores es trobava en molt mal estat, molt abandonada des de força temps enrere. Així ho remarcà ja F. Monsalvatje al començament de segle.

Aquestes obres, costejades per la Diputació de Girona, consistiren, segons es desprèn de l’article de M. Oliva esmentat, en el repicament de les estructures interiors i, pel que sembla, l’eliminació d’alguns elements afegits que devien amagar una part de l’absis pre-romànic i dels arcs de comunicació entre les dues naus. Fou aleshores que aparegueren restes de pintures romàniques a l’església meridional. Hom devia repicar també la cara externa del mur de migdia de la nau pre-romànica. Resta palès, per fotografies anteriors, que també foren reparades les teulades, que eren molt malmeses, sobretot al sector de capçalera. A l’ensems, fou restaurat el campanar romànic per compte del bisbat. Hi fou suprimit un teulat que el coronava i hom reobri alguns finestrals que havien estat aparedats.

Segons l’autor esmentat(*) fou també durant aquesta intervenció que hom descobrí l’existència de sarcòfags medievals a l’àmbit del cementiri.

El lloc habitat de Canapost té uns clars precedents en una important vil·la romana de la qual han estat identificats vestigis al sud-oest del nucli, en terrenys del Mas Saló. El jaciment no ha estat excavat, però pels nombrosos materials recollits en superfície hom pot establir que es tracta d’una de les gran villae d’aquesta rodalia que devia tenir un origen en època baix-republicana i una llarga perdurabilitat. És fins i tot molt possible que enllaci amb l’hàbitat alt-medieval. A la mateixa església hi ha elements d’època romana reutilitzats com a materials de construcció. L’església és a uns 300 m, en línia recta, d’aquests camps del Mas Saló.

És de doldre que, els darrers anys, una part del jaciment del Mas Saló hagi estat destruïda de manera totalment intencionada i que s’hagi permès la construcció d’un edifici al bell mig de la zona arqueològica. Aquests fets s’afegeixen a la destrucció de la necròpolis, o de bona part d’ella, situada al costat de l’església(*). (JBH)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’edifici, que consta de dues esglésies unides, cadascuna de les quals és capçada a Llevant per un absis. La del costat de migjorn, pre-romànica, el té trapezial, i la de tramuntana romànica, el té semicircular.

J. A. Adell

L’església de Sant Esteve de Canapost consta de dues naus que són capçades a Llevant per sengles absis. Corn ja hem indicat, hom pot parlar, més pròpiament. de dues esglésies unides, comunicades interiorment. Són de característiques formals, estilístiques i d’èpoques ben diferenciades. L’església primitiva és la del costat de migjorn i presenta una estructura pre-romànica. La del costat de tramuntana hi fou afegida més tard, i és romànica. El temple té també una torre campanar romànica.

L’església del costat de migdia, més antiga, té la nau rectangular, un transsepte elevat i de braços no sobresortints en planta i un absis trapezial, gairebé quadrat, al seu extrem de Llevant. Aquest absis té un desviament axial vers migjorn.

La nau és coberta amb una volta a la qual hom devia voler donar forma de canó seguit, però que, en realitat, té un perfil molt aixafat, o rebaixat. Fou feta amb pedres petites, sense treballar, lligades amb abundant morter. Hi resten visibles les empremtes longitudinals de l’encanyissat en les seves dues terceres parts, al sector de ponent.

La volta transversal i força més enlairada, del creuer o el transsepte elevat és de ferradura ben marcada.

L’absis, molt més baix i estret que la nau i el transsepte, té volta de canó.

En el seu estat actual, a l’església no hi ha cap arc toral o triomfal de reforçament de les voltes. És a dir que la comunicació de l’espai del transsepte amb la nau i amb la capçalera ve definida simplement per les diferències de nivell de llurs cobertes.

Tanmateix, l’estructura actual sembla que és el fruit d’una modificació d’època difícil de determinar. Creiem que cal acceptar, amb molt escassos dubtes si de cas, que originàriament hi hagué un arc presbiteral o triomfal a l’entrada de l’absis i també un arc toral al punt d’unió del transsepte amb la nau.

Les esglésies pre-romàniques que incorporen un transsepte elevat tenen ambdós arcs o com a mínim un d’ells, el toral. Hauria estat molt anormal la seva inexistència a l’església de Canapost, per tal corn és un exemple molt característic dins aquesta tipologia.

L’eliminació de l’arc triomfal sembla haver deixat uns clars testimonis: l’aixamfranament que ara presenten les cantonades de l’extrem de l’absis en el seu punt de contacte amb el transsepte. Aquests angles esmussats es devien fer en destruir, retallant-los, els muntants d’aquest arc.

De l’arc toral hi ha evidències potser menys clares. Als murs i a la volta hom pot observar un senyal o una esquerda que indica el gruix que tenia l’arc, i també una certa irregularitat en els fragments de l’aparell on era adossat.

Aquests arcs foren eliminats, sens dubte, per donar més visualitat a l’espai intern del temple antic. Davant la manca de notícies sobre la qüestió, hom podria pensar que la modificació es pogué realitzar quan fou construïda la nau septentrional romànica, si bé, com és lògic, també és possible que succeís amb posterioritat. Fou una reforma que alterà de manera molt considerable la distribució espacial de l’església pre-romànica, que quedà sense la segmentació o separació entre les seves diferents parts que marcaven els arcs toral i presbiteral desapareguts.

El transsepte és poc vistent exteriorment, a causa de la nau romànica que fou afegida al costat de tramuntana i també del campanar romànic que hom adossà al costat de migdia, precisament en el seu mur. Es visible, però, el volum d’aquest transsepte que destaca, elevat, a l’extrem oriental de la nau. Actualment és rematat per una teulada d’un sol vessant, inclinada vers Llevant, però aquest element és producte d’un lleu sobreaixecament tardà del seu mur occidental. En aquest costat hi és visible encara una filada de lloses que marca el primitiu nivell de la coberta, que era de doble vessant.

La planta baixa de la torre campanar romànica fou comunicada amb l’interior de l’església per mitjà d’un ampli arc de mig punt, esbotzant el parament del mur de migdia del transsepte.

La porta d’entrada primitiva s’obre al costat meridional de la nau. Consta de dos arcs de mig punt en gradació de dovelles curies i força amples, ben tallades i polides, de pedra sorrenca, les quals són ben ajustades. Els dos arcs encaixen una mica irregularment; entre ambdós, sobre l’intern, hi ha un petit espai omplert amb pedres i morter. Una altra singularitat és la falsa arcada que és a l’extradós de l’arc extern de la porta, però només en tres quartes parts del seu perímetre. És format per un ventall de dovelles o carreus, també força ben tallats. Aquest element aparegué en repicar el mur d’arrebossats. La porta, a la cara interior, té un sol arc, més gran.

La configuració i l’aspecte actuals d’aquesta portada és molt possible que siguin la conseqüència d’alguna reforma d’època romànica —potser parcial— de l’obertura antiga.

A la façana de ponent i a l’espai que correspon a aquesta nau pre-romànica fou construïda una portada al segle XVII o al XVIII que és precedida per una escala d’obra. Les dues portades esmentades són les que avui té l’església, ambdues practicables.

L’església pre-romànica ha conservat sencera una de les finestres originals, la que és situada al centre del mur de Llevant de l’absis. És d’un sol biaix, força ampli, i arcs de mig punt. L’arc intern és lleument ultrapassat i fet amb lloses estretes només desbastades, mentre que als muntants hi ha carreus escairats. L’arrebossat antic que cobreix els paraments exteriors de capçalera deixa només entreveure que l’arquet extern, de punt rodó, deu ésser de la mateixa factura. La finestra petita, que s’obre al costat meridional de l’absis, correspon a una reforma d’època tardana.

Al mur meridional del transsepte resta una petita part d’una altra finestra pre-romànica, la qual s’endevina que devia ésser de la mateixa tipologia que la descrita. En queda un fragment de l’arc; la resta fou destruïda en fer l’obertura de comunicació entre l’església i el campanar.

A l’interior de l’absis, al parament meridional, hi ha una petita credença de forma triangular, emmarcada simplement amb tres lloses.

L’absis pre-romànic de Canapost presenta, a l’exterior i sobre els tres murs, una grossa cornisa bisellada i decorada amb un fris de relleus esculpits. Aquest element no apareix enlloc més de l’edifici pre-romànic. El fris presenta un tema geomètric: entre dues petites motllures horitzontals corren un seguit de relleus romboïdals, els quals, a llur interior, tenen un enreixat que forma també uns petits rombes i que és fet amb unes línies incises. El tema decoratiu ressegueix tota la cornisa, als tres costats de la capçalera. En alguns dels seus trams el relleu resta molt erosionat; el sector on l’escultura és més ben conservada és el de Llevant. Aquesta cornisa és tallada en pedra sorrenca o gres.

Un fris decorat ressegueix el doble vessant del mur de la testera.

F. Tur

Sobre els paraments laterals de l’absis la cornisa és correguda horitzontalment. Al mur de Llevant és a un nivell una mica més alt i es disposa en dos vessants. Damunt la cornisa, en aquest mur oriental, es dreça una elevació del mur, que forma una testera molt destacada i prominent. Aquest acabament és fet amb dues filades de carreus de pedra sorrenca, força grossos, que han estat disposats també seguint els dos pendents del pinyó de l’extrem de la capçalera.

L’aparell dels paraments pre-romànics existents és visible a l’interior de l’església en la seva totalitat perquè han estat repicats. A la cara exterior dels murs, en canvi, l’aparell només resta parcialment al descobert al costat meridional de la nau, ja que els paraments de l’absis són coberts per un antic arrebossat. Cal tenir en compte, també, que els altres murs de la nau han estat alterats o destruïts en part, en ésser afegida l’església romànica al costat de tramuntana i en modificar el frontis molt més tardanament.

L’església pre-romànica ha estat construïda majoritàriament amb un aparell de pedres només trencades, de formes bastant irregulars i més aviat grosses, que coexisteixen amb alguns carreus escairats de diferents mides, col·locats aïlladament en alguns punts dels paraments. El material és lligat amb abundant morter de calç i sorra.

Aquest aparell ofereix alguna diversitat entre els diferents sectors, tot i pertànyer, probablement, a una mateixa etapa constructiva.

Vista del mur de migjorn de l’edifici. L’aparell d’aquest mur, preromànic, presenta filades en opus spicatum hom hi pot veure també la porta, adovellada.

J. A. Adell

El parament de la nau al mur de migdia destaca per la presència de llargues i altes filades d’opus spicatum a les dues cares. Apareixen, però, especialment ben marcades al parament extern, on, a la meitat de l’alçada, a cada costat de la porta que s’hi obre, hi ha entre dues i tres filades fetes amb lloses només trencades. de llargada considerable i de bon gruix, la qual cosa dóna a aquest aparell d’espiga una gran aparença. El mur fou repicat de vells arrebossats que, en part, resten encara encastats a la seva meitat inferior, sota Vopus spicatum. Hom pot observar en aquest espai més baix que els blocs de pedra trencats, malgrat llur irregularitat, tendeixen a disposar-s’hi en rengles horitzontals, però descuradament. A la part alta, sobre les filades d’espiga, l’aparell és format, contràriament, per un grup de carreus de pedra sorrenca, escairats, rectangulars i molt allargats i estrets i de volums diversos. Han estat disposats en una o dues filades segons els punts, però de manera irregular i sense que ajustin perfectament. Aquest acabament de carreus sembla que servi per a anivellar l’extrem superior del parament.

La presència sorprenent de les pedres escairades que hem esmentat es complementa encara, al mateix parament, amb l’existència d’un gran carreu rectangular, molt voluminós —gairebé quadrat—, també de pedra sorrenca i perfectament escairat i polit. És situat a l’esquerra de la portada i de manera que interromp la seqüència d’una de les filades d’espiga. Hom pot veure altres fragments de pedres ben tallades en altres punts del parament.

Els aparells del transsepte i de l’absis són ben visibles només dins el temple, a la cara interna. No hi ha els rengles d’opus spicatum; almenys en aquests espaís actualment observables. Es caracteritzen pels petits blocs de pedra escantonats que formen un aparell irregular. En diferents punts hi ha també fragments de carreus, col·locats sense ordre, aïllats. Al costat de migdia del transsepte destaca un altre carreu sencer i de mides molt grosses.

El parament extern de l’absis manté una capa d’arrebossat de morter molt ferma i, sens dubte, força antiga. A la part inferior dels murs, en fer-se un rebaix del terreny fa poc temps, aquest arrebossat ha aparegut ben conservat, sense la pàtina i les esquerdes o els despreniments dels panys que no eren soterrats.

En els escassos fragments on l’arrebossat s’ha desprès parcialment s’observa que l’aparell extern de l’absis ha estat fet també a base de pedres trencades i no pas inclinades o disposades en espiga. Això és així, almenys en els punts visibles actualment. Hom pot comprovar que les cantonades foren fetes amb carreus grossos, escairats.

El gres de la mateixa contrada és la pedra emprada arreu de l’edifici.

A tots els paraments de l’església el morter apareix ben visible a les juntes entre les pedres.

Els aparells esmentats presenten unes característiques generals que hom pot acceptar corn a gens estranyes en una església pre-romànica del país. Tanmateix, dins aquests mateixos aparells, crida l’atenció la presència de materials que, indubtablement, són fruit de reutilització. Cal suposar que procedeixen de construccions d’època més antiga. Els grans carreus i fragments de carreus de pedra sorrenca, de considerable volum, per llurs mides i perfecta talla han d’ésser relacionats, lògicament, amb els vestigis arqueològics d’època romana d’aquest mateix indret.

Mereix una referència a part el grup de carreus que hi ha a la part superior del mur meridional de la nau, ja al·ludits. Són de mides irregulars, però tots ells molt allargats. Creiem probable que —almenys els carreus de menys gruix dins aquest conjunt— siguin en realitat fragments de lloses tombals amb les quals coincideix, a més del gruix, la talla de la pedra, sense poliment i amb senyals ben visibles deixats per les eines dels picapedrers. Evidentment, si la nostra suposició fos certa demostraria que la necròpolis —almenys els sepulcres als quals pertanyen les grans lloses— és d’una època força anterior a la de l’erecció de l’església pre-romànica.

Hom pot afirmar, resumint, que al conjunt edificat actual de Sant Esteve de Canapost resta el primitiu temple pre-romànic, d’una sola nau amb capçalera carrada, el qual incorpora un transsepte elevat. Segons els autors ha estat datat al segle IX o al X.

Aquesta església, com ja hem anat indicant, ha estat objecte d’alguna modificació. Una de les alteracions més significatives ha estat la desaparició dels arcs interiors, toral i presbiteral, a cada costat del transsepte, que afectà la distribució espacial del temple.

El transsepte elevat de Canapost, per les seves característiques i mides. i per la relació amb el conjunt de l’edifici. pot ésser comparat amb alguns dels que trobem en altres temples de l’àrea empordanesa. Podem esmentar, en especial, Sant Climent de Peralta —església molt propera a Canapost— i Palau-sardiaca.

La forma poc normal de la volta de la nau, que és molt aixafada —de perfil rebaixat— pot fer sospitar que es tracta d’un element afegit. Hom pot suposar que ha substituït, en un moment difícil de determinar, una primitiva coberta de fusta. (Cal assenyalar, si de cas, per precisar una data possible, que al tram oriental aquesta volta de la nau presenta rastres de decoració mural romànica, dels segles XI o XII). Si la suposició fos certa, originàriament el temple pre-romànic només hauria tingut voltes a l’absis i al transsepte. Som del parer, però, que la veritat d’aquesta explicació és força improbable i que aquesta volta de la nau respon a l’estructura original de l’edifici pre-romànic. (JBH)

Escultura

Vista de la capçalera exterior de l’edifici, amb l’absis de l’església romànica i una part del de la pre-romànica. A l’absis trapezial, al vessant de la testera, cal observar la cornisa esculpida amb motius geomètrics.

J. A. Adell

Un altre detall molt destacable és l’existència d’escultura, excepcional a causa de l’escassetat d’exemples conservats en els edificis coetanis del país que han arribat als nostres dies. El fris de la cornisa exterior de l’absis és, com hem dit, de tema geomètric; consta d’un seguit de relleus romboïdals perfectament regulars. Almenys així es comprova en tots els trams on el relleu no és erosionat (no hi ha rosasses ni altres motius, com s’ha afirmat erròniament).

No hi ha cap dubte que, també per les seves característiques formals, cal relacionar l’escultura pre-romànica de Canapost amb les escasses mostres, ja al·ludides, que hi ha en altres edificis. És un tipus d’escultura arquitectònica gairebé sempre limitada —quan existeix— als ternes geomètrics. En general presenta una marcada simplicitat i, molt sovint, és força maldestra, i rústega.

En aquest sentit podríem dir que el fris de Canapost s’allunya de l’extrema rudesa de la decoració de les impostes de l’arc triomfal de Sant Julià de Boada (església que és a poca distància). Entenem que, per la seva factura més acurada, podria ésser comparada amb més rigor, amb les impostes de Palau-sardiaca i amb les de Santa Maria de Vilanant; potser també amb els capitells de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Cal precisar, però, que aquests exemples són probablement més evolucionats i poden ésser posteriors. Altrament ens sembla d’interès i encertat el parentiu que ha estat assenyalat entre l’escultura de Canapost i la identificada recentment al campanar pre-romànic de Sant Andreu de Gurb, a Osona (Catalunya Romànica, vol. II, pàg. 214). (JBH)

Segona església

Com ja hem indicat, al costat de tramuntana de l’església pre-romànica fou construïda una segona església d’estil romànic, adossada a la primitiva i comunicada amb aquesta. La planta és d’una sola nau, rectangular, capçada a Llevant per un absis semicircular. La volta de la nau és de canó, seguida. L’absis té volta de quart d’esfera i és precedit per un curt espai presbiteral, més estret i baix que la nau, cobert també amb una volta de canó. Aquest sector de capçalera s’obre vers la nau per mitjà de simples plecs de mig punt que marquen el final de les voltes de l’absis i del presbiteri; els plecs són fets amb dovelles grosses, ben tallades i polides.

Les voltes foren construïdes amb pedres de mida petita, només trencades, lligades amb abundant morter. Els murs, de carreuada i de filades regulars, són llisos, sense decoració. Se n’exceptua el parament exterior de l’absis que presenta al seu extrem superior un fris continu d’arcuacions llombardes. Els arquets cecs de mig punt, sobre mènsules llises, són monolítics. També són tallats en una sola pedra els petits timpans que encerclen. El mur absidal es dreça sobre una grossa socolada feta amb carreus de mida grossa, escairats.

Sobre l’esmentat fris d’arcuacions no hi ha cornisa. Suposem que ha desaparegut a causa d’alguna reforma del cobriment d’aquesta part del temple. Al llarg del parament extern del mur de tramuntana de la nau corre, en canvi, una cornisa de secció bisellada, molt destacada. Aquest element no existeix, però, a l’interior de l’edifici romànic, on les voltes, de pedruscall, arrenquen directament de l’extrem superior dels paraments verticals de carreuada.

Al fons de l’absis s’obre una petita finestra romànica d’un sol biaix. Els arcs son monolítics, de mig punt.

A l’interior de la nau hi ha un banc de pedra adossat a la meitat oriental del mur de tramuntana.

La finestra rectangular que hi ha al frontis correspon. lògicament, a l’època de la reconstrucció, postmedieval, d’aquesta façana de l’església que íntegra ambdues naus.

La comunicació entre les dues naus de diferent data fou obtinguda per mitjà de tres arcades de mig punt, a manera d’arcs formers. Tanmateix, cadascun d’aquests arcs és. en realitat, doble a causa de l’existència del doble mur perimetral: el que correspon a la nau pre-romànica i el de la romànica que hom hi afegí. Els tres arcs que perforen l’un i l’altre mur no són del tot coincidents, ja que clouen a distinta alçada; la Hum tampoc no és la mateixa. Els del mur del temple primitiu son més estrets que els altres. Foren oberts en el parament pre-romànic, visible, força modificat en els espais que els separen. Aquestes tres arcades són de mig punt, fetes amb dovelles ben tallades i polides que tenen unes llargues i prominents impostes de secció de pla-bisell, llises.

Els tres arcs formers del mur romànic són d’idèntica tipologia i tenen el mateix tipus d’impostes que els descrits. Recolzen en ferms pilars de carreuada i són de més llum o amplada. Per aquest darrer motiu. una petita part de cadascun d’aquests arcs, resta cegada per fragments del mur pre-romànic.

L’aparell dels murs de l’església romànica és construït amb carreus de gres, ben escairats i polits, que es disposaren en filades regulars. Les mides dels carreus hi són força dispars. N’hi ha de molt volum, gairebé quadrangulars i d’altres, en canvi, d’estrets i allargats —però ben allisats— corn també d’altres, encara, de mides i formes intermèdies entre els dos tipus esmentats.

Aquest material origina un aparell de filades d’alçada diversa, fet que encara s’accentua perquè s’han col·locat en sentit vertical alguns d’aquests carreus estrets i llargs. Al parament septentrional de la nau hom observa que algunes de les filades de més alçada no van de cap a cap del mur; en alguns punts se subdivideixen i es transformen en dobles filades, fetes amb carreus poc alts.

A l’església romànica també hi ha evidències de reutilització de materials d’època romana. Podríem suposar, dubtosament, que els carreus més grossos en podrien procedir. No hi ha dubte que és romà el fragment de paviment en opus testaceum que, curiosament. fou escairat i col·locat corn un carreu més al parament septentrional de la nau i a la seva cara externa.

Les característiques formals de l’església romànica de Canapost —que fou afegida a la pre-romànica— entenem que permeten d’incloure-la dins el segle XI. És significativa la tipologia de l’aparell que hom pot comparar, especialment, amb el que trobem en edificis dels darrers anys del segle XI com poden ésser Santa Maria de Palera (església consagrada el 1085) i Santa Maria de Vilabertran (consagrada el 1100). Aquests en qualsevol cas, són exemples d’edificis ben datats i representatius del pas de l’arquitectura llombarda del segle XI (“primer romànic” de Puig i Cadafalch) vers la que serà característica del XII (“segon romànic”).

El conjunt del temple originat per la conjunció de les esglésies pre-romànica i romànica presenta alguns elements que actualment són comuns i uniformes per a ambdues construccions. Aquestes estructures s’introduïren, corn és lògic, en afegir-s’hi l’edificació romànica o bé amb posterioritat.

Entre les primeres cal esmentar el paviment d’enllosat, comú a les dues naus i presbiteris, que és fet a base de lloses grosses, de pedra sorrenca, força ben tallades. Els dos absis tenen el sòl força més elevat que les respectives naus (i transsepte pre-romànic). Els desnivells es guanyen per mitjà de dos alts graons fets amb pedres escairades de mida gran, a l’accés d’ambdós absis.

La modificació postmedieval més important que l’església presenta és la reforma total de la façana de ponent feta als segles XVII o XVIII. Com ja havíem precisat, en aquest frontis, comú per a tot el conjunt de l’edifici, hi ha una portada —amb decoració barroca classicitzant— que s’obre a la nau pre-romànica i un finestral que il·lumina la nau romànica. El mur es prolonga 3 m més enllà de la cantonada sud-occidental de l’edifici, de manera que es forma una raconada amb el mur meridional, pre-romànic. A l’extrem d’aquest tram allargat hi ha, reutilitzada, una pedra que té un relleu esculpit, la qual serà descrita més endavant juntament amb una altra, molt semblant, que es troba a la tanca del cementiri situat al costat de l’església. D’altra banda, a la part restant d’aquesta façana hom pot observar la presència d’alguns carreus i fragments de carreus antics disposats sense ordre entre el pedruscall no treballat que hi predomina.

Ja hem esmentat el teulat que avui cobreix el transsepte pre-romànic. Els altres sectors del temple tenen també teulades que substituïren les cobertes de lloses primitives. Les dues naus tenen actualment una sola teulada de dos llargs pendents. N’és una excepció, com és lògic, l’extrem de Llevant de la nau romànica. on el teulat és d’un sol vessant. ja que a la part pre-romànica corresponent sobresurt el cos elevat del transsepte. Tanmateix. a l’origen aquest curt espai probablement tingué una tramada de coberta pròpia, també de doble vessant.

El conjunt edificat de l’església de Sant Esteve de Canapost es completa amb el campanar romànic que és situat al costat de migdia, adossat al mur del transsepte pre-romànic.

És una torre de planta quadrada que restà inacabada a l’altura del segon pis d’obertures, les quals hom ja no arribà a construir. Presenta una alta base amb els murs pràcticament opacs, de paraments llisos, perforats només per una espitllera al costat de migdia. A ponent hi ha una altra petita obertura de doble biaix, rectangular, que potser és una altra espitllera que fou modificada. Aquesta part baixa es clou interiorment, a bona alçada, amb una volta de canó. Resta oberta vers l’interior de l’església mitjançant una arcada de mig punt de dovelles ben tallades. Aquest accés fou aconseguit com és lògic perforant el parament pre-romànic de l’extrem meridional de! transsepte de l’església.

Sobre l’esmentada base el campanar presenta un pis que té, a cadascuna de les quatre façanes, un parell de finestrals d’arcs de mig punt, llisos i simplement adovellats, separats per una grossa pilastra central, de secció quadrangular.

Cal destacar l’existència de l’inici d’una estreta lesena o faixa entre les finestres del costat meridional, la construcció de la qual fou interrompuda a l’alçada dels arcs de les obertures. Aquest element no apareix en cap de les altres façanes, la qual cosa sembla evidenciar un canvi de la composició ornamental de la torre durant el curs de l’obra.

Damunt les obertures hi ha un doble fris ornamental, entre bandes angulars. És format, a cada façana, per set arcuacions llombardes i per una cornisa de dents de serra. Els arcs cecs, de mig punt, són monolítics i arrenquen de petites mènsules esculpides. Els relleus representen petits caps humans o d’animals i temes vegetals i geomètrics.

El campanar acaba, actualment, amb un conjunt de pilastres. Algunes són de carreus i semblen correspondre, almenys en part, a l’inici del pis romànic superior que no fou continuat. Entre aquestes pilastres —excepte el costat de migdia— els espaís són omplerts amb un petit mur espitllerat i emmerletat. És una senzilla obra de fortificació que fou construïda amb pedruscall i morter, evidemment afegida en època tardana.

Aquestes pilastres sostenien el teulat que coronava el campanar, que fou eliminat durant les obres dels anys 1955-56; les del costat de migdia havien albergat campanes, fet que explica la inexistència del mur fortificat en aquest punt.

El campanar romànic de Canapost és construït enterament amb un aparell de carreus tallats en gres de mida mitjana, tirant a grossa. Són escairats i polits curosament i han estat disposats, ben ajustats, en filades uniformes, d’alçades força regulars.

Els diversos elements i el tipus d’aparell semblen força evolucionats i porten a considerar aquest campanar del segle XII i probablement d’un moment força avançat dins l’esmentada centuria.

Com ja sabem l’església de Canapost fou erigida en un lloc que fou poblat des d’època romano-republicana. Al seu costat, a més, hi ha les restes d’una necròpolis, la qual, pels elements més arcaics coneguts, sembla que és d’origen anterior a l’època de les estructures arquitectòniques més antigues que actualment conserva el temple.

Cap d’aquestes restes no han estat, però, investigades pels arqueòlegs. El poblament romà de l’indret i la rodalia immediata perdura, com a mínim, fins al Baix Imperi o més tard, sense que puguem precisar-ne res més. Cal relacionar també amb l’època baix-imperial o visigòtica els elements identificables de la necròpolis —que ha estat molt destruïda—. Tanmateix, sense realitzar-hi excavacions metòdiques, és impossible saber si aquesta necròpolis pot tenir relació amb la possible existència a Canapost d’un temple cristià precedent de l’església pre-romànica que ha arribat fins als nostres dies. Insistim, si de cas, que només l’excavació arqueològica de l’àmbit de l’església i el seu entorn, malgrat la degradació de la necròpolis, podrien aclarir la qüestió apuntada.

Si ens centrem en el conjunt arquitectònic de Sant Esteve de Canapost existent, hi podem establir les següents fases cronològiques:

—1. L’església pre-romànica d’una nau amb transsepte elevat i absis trapezial és la primera construcció identificable (segles IX o X).

—2. L’església romànica d’una sola nau i absis semicircular que fou afegida al costat de tramuntana de la primitiva i amb la qual es comunicà mitjançant tres arcs formers (segle XI). Fou pavimentat amb enllosat tot el conjunt de l’interior del temple, i potser d’aquesta època és també la reforma parcial de la porta del costat de migdia de la nau pre-romànica.

—3. El campanar romànic de torre que restà inacabat pot ésser considerat, probablement, construït a la segona meitat del segle XII.

—4. Al segle XVII o el XVIII fou construït el mur frontal amb portalada i finestra, que unificà la façana de ponent d’ambdues naus. És la transformació tardana més important que hom introduí a l’església. Potser ja molt abans, però en una data impossible de determinar, foren eliminats els arcs triomfal i toral pre-romànics, amb la qual cosa restà modificada la distribució espacial de l’interior del temple primitiu.

Corn hem anat precisant, la pedra sorrenca, o gres, de la mateixa rodalia, ha estat emprada, sense excepció, en totes les parts de construcció medieval de l’església (pre-romàniques i romàniques). Fins i tot produeix un contrast molt marcat Fus de pedra calcària en les obertures del frontis d’època tardana. Cal tenir en compte que a la proximitat de Canapost hi ha les grans, antigues —i fins a un cert punt insòlites—, pedreres de gres dels Clots de Sant Julià. No gaire més lluny, a Peratallada, n’hi ha unes altres, també de grans dimensions, les del Terrat del Moro. Són llocs d’un interès extraordinari que esperen estudis arqueològics aprofundits, fins ara no realitzats. Probablement ambdues pedreres tenen un origen més reculat, però no és gens improbable que s’explotessin també en època medieval. (JBH)

Escultura

Detall d’un dels frisos, a base de dents de serra i arcuacions cegues, que marquen el limit del pis del campanar.

F. Tur

A l’església de Sant Esteve de Canapost hi ha, corn hem indicat, dos elements distints d’escultura amb una funció arquitectònica, que són de cronologia molt diferenciada.

A l’edificació pre-romànica hi ha l’interessant fris a la cornisa de l’absis, amb relleus romboïdals, la descripció del qual no cal repetir.

D’època molt posterior són els petits relleus de les mènsules de la decoració de tipus llombard del campanar romànic. És a dir, les mènsules dels frisos d’arcuacions que Coronen, a les quatre façanes de la torre, el primer pis de finestrals, l’únic existent. Hi ha sis mènsules a cada costat. La seqüència dels ternes que hi són esculpits és corn segueix:

Al costat de ponent, i d’esquerra a dreta (de l’espectador), hi ha: un semicilindre Ilis, un cap d’animal, un ressalt vertical i Ilis, un cap d’animal, un altre cap d’animal i un cap humà. Al costat de migdia: una palmeta, una pinya penjant, un cap humà, un fruit o una bola, un cap humà i un cap d’animal. A Llevant: un semicilindre llis, un relleu que es troba molt erosionat (possible tema geomètric), un quart de bocell, llis, un altre relleu molt perdut per l’erosió (un cap o un fruit), un cap humà, una petita bola o una semisfera. A tramuntana: una pinya, una bola, un semicilindre llis, un cap d’animal, un semicilindre llis, un cap o una semisfera (molt erosionats).

Com ja hem precisat, el campanar que conté aquests petits relleus ha d’ésser datat al segle XII, segurament en un moment força avançat de la meitat d’aquesta centuria.

A l’església i al seu entorn hi ha, encara, dues pedres esculpides, però deslligades, almenys actualment, de les construccions pre-romànica i romànica. Hi ha també un altre relleu en una coberta de sarcòfag de la necròpolis. Aquestes peces són descrites, oportunament, més endavant. (JBH)

Pintura

A l’interior de l’església pre-romànica de Canapost es conserven, en diferents punts, escasses restes de pintura mural romànica, totes en molt mal estat.

Aquests vestigis aparegueren en repicar l’interior del temple. L’únic fragment d’una certa consideració és situat a la volta del transsepte. Tanmateix, és també l’únic que resta encara amagat en la seva major part per restes d’un encalcinament i pintura d’època relativament moderna. Cal suposar que, en ésser descobertes les pintures romàniques durant la restauració els anys cinquanta, hom deixà aquest espai sense llevar el dit encalcinament. Fins ara les pintures han continuat en aquest estat; és a dir, pràcticament tapades per la capa de calç.

Detall d’un dels fragments de decoració mural de l’església. Hom pot veure dos registres, separats per una faixa vermella. Al de sobre, hi ha uns dibuixos de color blanc que semblen suggerir els extrems d’unes ales. Al de sota, hi ha caps de personatges nimbats.

F. Baltà

A la volta del transsepte pre-romànic i en alguns dels punts on la capa de calç i pintura moderna ha caigut és on queden al descobert uns pocs fragments de la decoració mural romànica. Vers l’extrem de tramuntana de la volta s’observen almenys tres filades de personatges separats horitzontalment per franges monocromes i línies blanques. Es veuen només alguns dels caps aureolats, cap d’ells, però, sencer (exactament sis i indicis d’altres). Entre aquest grup de personatges apareix també una filada del que hipotèticament poden ésser extrems inferiors d’ales. A la resta de la volta el pintat modern només deixa entreveure diferents línies i fragments de color, que apareixen del tot inconnexos en Testat actual d’aquestes restes.

A l’indret on son visibles els trets del dibuix hom pot veure un gruixut traç negre per a delimitar els contorns i línies blanques per a matisar els detalls interiors (ulls, nas, boca, mans, etc.). La manera de pintar de l’artesà de Canapost es manifesta molt segura en els traços que encara són visibles. Les aurèoles, formades per dues línies paral·leles de color ocre i blanc, han estat també dibuixades amb força. Els vestigis del color fan adonar d’una certa brillantor cromàtica, molt pròpia de les pintures romàniques tardanes. Tenen una intensitat especial el vermell i el blau, aquest molt brillant, els quals, al costat de l’ocre pàl·lid i del blanc, formen la selecta paleta del pintor.

Detal d’un dels fragments de decoració mural de l’església amb un motiu vegetal damunt un fons blanc.

F. Baltà

La temàtica d’aquest fragment és difícil de precisar. Els caps del registre superior, en posició recta, poden ésser molt bé els vestigis d’un apostolat (vegeu: J. Sureda). Però les figures del registre inferior, que s’inclinen en actitud d’adoració, suggereixen, més aviat, un grup d’àngels que formen part d’una teofania. El programa de Canapost no devia pas ésser gaire diferent del que hi havia en altres esglésies de la zona, corn Sant Julià de Boada o Sant Pau de Fontclara. En ells hi ha el pantocràtor a la conca absidal i els apòstols al registre inferior, i la visió resta completada amb àngels.

A la part superior del mur meridional del transsepte, l’única que es conserva, es manté també l’encalcinament modern. En aquest lloc i a l’intradós del fragment d’arc d’una finestra pre-romànica que hi resta, fou descobert un altre testimoni de la decoració mural romànica. Al petit fragment hi ha part d’una representació vegetal de tiges i fulles, força esquemàtica i de color vermell sobre un fons blanc. Al costat hi ha una faixa monocroma, vermellosa.

Són també visibles altres escasses restes de pintura romànica, totes insignificants, a l’interior de la capçalera i de la nau pre-romàniques. Per llur estat de conservació és impossible esbrinar-hi els temes representats; han arribat a nosaltres molt esborrades, convertides en simples taques de colors. Aquests rastres es troben en uns espaís de parament que hom deixà sense acabar de repicar, concretament situats al mur septentrional de l’absis, al mur de migdia de la nau i un altre a la seva volta, els dos darrers al sector d’aquesta nau més proper al transsepte.

Sembla corn si els restauradors haguessin volgut deixar uns testimonis aïllats de la decoració mural, repicant tota la resta del temple, la qual cosa sorprèn bastant. Tanmateix, aquests rastres demostren que tota l’església pre-romànica fou decorada amb pintures murals. En canvi, a l’església romànica, també repicada interiorment, no hi ha cap vestigi de pintures; cal suposar que no n’hi aparegueren.

A Canapost ha restat pendent la intervenció de descoberta i posterior restauració del sector més conservat de les pintures; és a dir, el situat a la volta del transsepte. La petita part visible en aquest punt presenta els colors encara força vius, la qual cosa permet de suposar que hi poden aparèixer altres fragments suficientment conservats per permetre la lectura iconogràfica d’aquest espai de la decoració.

Joan Ainaud considera les pintures de Canapost del final del segle XI i coetànies d’altres decoracions murals empordaneses, com és ara les de Sant Joan de Bellcaire, Sant Miquel de Cruïlles, Sant Esteve de Maranyà i Sant Pere de Navata. Altres autors les solen relacionar amb alguns conjunts de l’àrea gironina: Sant Pere de Fontclara (J. Sureda), Sant Miquel de Cruïlles (E. Carbonell) o el grup del Gironès en general (J. Gudiol). Hem de manifestar. però, que la comparança amb aquests conjunts és molt difícil, a causa de la fragmentarietat que presenten tots ells. La vivesa del color de Canapost recorda tant Fontclara com Cruïlles, però l’accentuació de la línia blanca per aconseguir els matisos és més propera a Cruïlles. Amb tot, la influència bizantinitzant no és tan clara aquí corn a l’església benedictina. La relació amb Fontclara pot venir, potser, per l’exhuberància ornamental, sobretot de les finestres, que les dues esglésies tenien. Ens trobem, doncs, davant una decoració mural de classificació difícil, en la qual el mode eclèctic és evident. J. Sureda les ha classificades dins un “mode secundari” de l’anomenada escola tardo-romànica, en el cercle de Fontclara És evident que aquestes pintures de Canapost si que tenen quelcom dels elements que l’autor atribueix a aquest mode del final del segle XII i del començament del XIII pel que fa al color i a una determinada indivídualització de les figures Però en aquest corrent, anomenat per altres “estil 1200”, hi ha tanta varietat de tendències i mestres, que l’agrupació de tants conjunts murals pot semblar desorbitada. Tots participen més o menys d’aquest estil però només les obres capitals manifesten la renovació estilística i la novetat temàtica que el caracteritza.

Les pintures de Canapost, com d’altres de la zona de l’Empordà, uneixen alguns elements nous en l’estilística amb reminiscències d’un romànic d’inèrcia, que continuà pervivint fins i tot en ple segle XIII.

La relació amb Cruïlles ens portaria a unes dates excessivament antigues per a aquestes pintures de Canapost. Potser cal pensar en una altra data posterior, al voltant del començament del segle XIII. (JVP-JBH)

Incisions

Al campanar romànic de Canapost, al parament extern del seu mur de migdia i en un dels carreus d’angle, hi ha una petita creu llatina incisa amb traç fi. Mesura 9 X 4 cm.

Altres signes en grafit figuren a la cara externa del mur meridional de l’absis pre-romànic. Aquests grafits són fets sobre la capa d’arrebossat que cobreix el parament. La seva existència ja fou esmentada per Miquel Oliva i Prat l’any 1962.

Els grafits de l’absis són situats a tocar de la finestra que s’obre al mur de migdia. Foren fets amb una eina de punta fina sobre l’allisat de la capa d’arrebossat de calç i sorra, la qual cosa produí unes incisions molt primes. Resten força ben marcats en alguns punts i en altres presenten fragments poc conservats.

A l’esquerra (a ponent) de la finestra hi ha una creu grega que mesura 18 cm.

Sobre mateix d’aquesta finestra hi ha inscrites unes lletres que devien confegir un nom. Són lletres minúscules, marcadament anguloses i força grosses: tenen una alçada màxima de 19 cm. S’hi observen amb claredat els signes, el primer dels quals és un traç corbat que, en Testat actual, no sembla poder-se precisar si fou també una lletra.

L’estat de conservació de la inscripció en grafit permet d’identificar-la així: …ubam. Cal tenir en compte que, a més, entre les lletres b i a hi ha una línia vertical que podria haver estat una i. Aixó, però, amb molts dubtes.

L’arrebossat de la part del mur on hi ha els grafits ressegueix, remarcant-les, les pedres de la finestra esmentada. Com ja hem indicat en la descripció arquitectònica, aquesta obertura no és coetània de la construcció pre-romànica. En el seu estat actual, almenys, cal considerar-Ia amb força seguretat postmedieval, o bé molt modificada tardanament.

La proximitat dels grafits al marc de la finestra —hi són a tocar— fa pràcticament impossible que puguin ésser cronològicament anteriors a la construcció o modificació d’aquesta obertura, l’època de la qual no és possible de precisar amb més aproximació. La relació amb aquesta finestra del pla de suport dels grafits i l’espai d’arrebossat que ressegueix el seu marc ens ha de portar, forçosament, a considerar aquestes incisions —la creu grega i les lletres— d’època posterior al romànic. (JBH)

Escultura

A l’església de Sant Esteve de Canapost i al seu entorn immediat hi ha dues pedres esculpides medievals, les quals, almenys en llur actual emplaçament, apareixen deslligades del conjunt arquitectònic pre-romànic i romànic. Ambdós relleus presenten ternes molt semblants; són fets en pedra sorrenca.

Un dels relleus, el més visible i ben conservat, és encastat en el mur del frontis de l’església. Com ja hem indicat, aquesta façana correspon a una renovació total dels segles XVII o XVIII. La peça hi fou, per tant, reaprofitada en aquesta època.

La forma és de carreu, força voluminós, amb una de les cares esculpida en baix relleu. Fou col·locada a l’extrem meridional del frontis; és a dir. al cantó de l’allargament que forma aquest mur vers migjorn, més enllà de l’angle sud-oest de la nau pre-romànica. És ben visible des del clos del cementiri.

El relleu representa una creu inscrita dins un oval motllurat, de bocell. A la part externa aquesta motllura ovalada té uns petits rebaixos radials de forma triangular; quatre a cada costat i un a la part inferior. La creu és llatina, patent (de braços trapezoïdals, radials i no curvilinis) i fixada; és a dir, hom la imagina amb un peu punxegut a manera d’empunyadura. La creu mesura 16 × 13 cm i el relleu ovalat que l’envolta té 22 cm de diàmetre màxim, d’alçada, i 18 cm d’amplada.

Grans lloses al peu del mur de l’absis de l’església de Sant Esteve, corresponents als sareófags de la necròpolis.

F. Tur

Un altre relleu molt semblant al que acabem d’esmentar ha estat identificat, més recentment, a la paret del clos cementirial, al seu sector de migdia, prop de l’entrada. La pedra esculpida hi fou reaprofitada, igualment que nombrosos fragments de sarcòfags de la necròpolis medieval del mateix lloc i algun altre element antic.

Ignorem quan fou construït aquest mur. Una inscripció indica que fou “renovat” l’any 1915. Hi ha, d’altra banda, i potser també reutilitzat, un carreu que té gravat l’any 1645.

El relleu medieval encastat a la paret del fossar és força erosionat. Ha arribat a nosaltres en un estat de conservació molt més dolent que la peça descrita abans. Una creu grega patent és inscrita dins una motllura circular. El cercle motllurat presenta a la seva cara interna un seguit de petits relleus radials, de forma triangular. La creu fa 12 × 12 cm; el diàmetre de l’element decoratiu que l’encercla és de 16 cm.

Com podem veure, els ternes esculpits en ambdues pedres o carreus només presenten diferències de composició. Al primer que hem descrit la creu és llatina i fixada (amb peu o mànec) i l’envolta un oval amb triangles externs rebaixats. Al segon la creu és grega, sense peu i inscrita en un cercle acompanyat de triangles interns en relleu.

La procedència d’ambdós relleus, cal cercar-la, lògicament, dins el conjunt arqueològic i arquitectònic del mateix lloc. L’emplaçament primitiu només pot ésser, però, objecte de conjectures més convincents o menys.

Ja hem dit que hom podria discutir si es tracta de peces funeràries o bé de fragments de decoració arquitectònica.

Si considerem la primera possibilitat, podem adduir l’existència d’una creu esculpida a la coberta d’un sarcòfag de la necròpolis d’aquest lloc, la qual es representa com una creu patent i fixada. És a dir, semblant a la d’un dels relleus.

En sentit negatiu, caldria tenir en compte que els blocs de pedra esculpits són paral·lelepipèdics; la forma llur és de carreus de cert volum. Aquesta particularitat sembla desmentir el fet que puguin haver estat esteles funeràries. En tot cas només es podria admetre que poden ésser fragments d’esteles trossejades.

Respecte a la segona suposició, cal recordar que l’església pre-romànica de Sant Esteve de Canapost té una decoració esculpida, a la cornisa de l’absis. Hem apuntat —corn a hipòtesi sens dubte arriscada— que els dos relleus que ens ocupen devien integrar una ornamentació que podia haver existit a la desapareguda façana pre-romànica (occidental) del temple esmentat.

És difícil, altrament, donar una datació, encara que només sigui aproximada, d’aquestes peces. Totes dues han estat reutilitzades en murs d’època molt tardana. La creu i altres motius, inscrits dins el cercle com a símbol celestial de la creació o com a corona de la glòria eterna, són una composició de l’art cristià, força corrent. Per tant, no ens pot donar una indicació cronològica precisa, si bé una data força avançada no seria gens improbable.

Els cercles, o les figures apropades, tenen un origen pagà de simbolisme molt ampli, i foren adaptats pel cristianisme. Els trobem ja en nombroses obres orientals cristianes molt antigues. Així, les creus encerclades apareixen en l’art cristià antic, amb exemples tan significatius com el mosaic absidal de Sant’Apollinare in classe, a Ravenna. Dins l’art pre-romànic català i amb relació als relleus de Canapost, malgrat l’escassetat de mostres conservades, cal remarcar que a les pintures murals de Sant Quirc de Pedret —considerades del segle X— apareix el cercle acompanyat, precisament, d’ornamentació dentada o de triangles i també de la creu de braços radials. (JBH)

Pel que fa al primer relleu, cal advertir-hi dues característiques significatives. D’una banda, es tracta d’una creu de braços amples, patent, la qual recorda les creus emblemàtiques de l’art asturià pre-romànic. A més és unida a una tija de la mateixa manera que algunes creus que porten àngels o celebrants liturgies en algunes escenes funeràries de sareófags medievals.

Xavier Barral ha suposat que aquest relleu pertangué a la decoració de l’antiga església pre-romànica que hi havia a Canapost al segle X. Aquest autor relaciona aquest relleu amb alguns altres, pocs, pertanyents a cancells i piles baptismals que han aparegut al Principat. Alguns relleus de Sant Pere de les Puelles, de Sant Miquel de Cuixà o la columna del Vernet poden trobar-se, segons X. Barral, en la línia del relleu de Canapost. Però, tal com fa notar el mateix autor, l’estudi del romànic popular o rural és extremament difícil i pot arribar a confondre en la datació de les obres. A vegades aquestes presenten un caràcter arcaic que cal atribuir a la mala qualitat de l’execució i a l’estat del material, més que a la seva veritable antiguitat. Possiblement aquí ens trobem amb el mateix cas. Això no obstant, la peça de Canapost té, a més dels trets que hem fet notar anteriorment, un element a favor de la seva antiguitat, com és la seva reutilització en el mur, sense que encaixí en cap programa decoratiu concret. No hem d’oblidar que aquesta mateixa església empordanesa conserva, entre la decoració ornamental de l’interior, alguns frisos que corresponen també a l’església pre-romànica. Aixó ens portaria, en definitiva, a una data anterior al segle X. (JVP)

Bibliografia

Bibliografia sobre la segona església

• Joan-Albert Adell: El transsepte elevat d’algunes esglésies altmedievals. Notes per a un estudi, “Quaderns d’estudis medievals”, num. 7, Artestudi edicions, març del 1982, pàgs. 405-423.
• Joan Ainaud i de Lasarte: Notas sobre iglesias prerromanicas, “Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona” VI, Barcelona 1948, pàgs. 314-318.
• Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès III, “Revista de Girona”, num. 78, Girona 1977, pàg. 24.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 326-328.
• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 215.
• Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1983, pàgs. 98-99.
• Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerromanicas gerundenses, “Revista de Gerona”, nûm. 20, Girona 1962, pàg., 73.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla, Antoni Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1918, pàgs. 117 i 127. (JBH)

Bibliografia sobre la pintura

• Joan Ainaud i de Lasarte: Pinturas espanolas romanicas, ed. Rautcr, Barcelona 1962.
• Joan Ainaud i de Lasarte: Pintura romànica catalana, ed. Vergara, Barcelona 1962.
• Joan Ainaud i de Lasarte: La pittura romànica in Spagna, “I maestri del colore” 215. ed. Fratelli Fabri, Milà 1966.
• Joan Ainaud i de Lasarte: Introduced al llibre Sant Tomàs de Fluvià de Josep Calzada i Oliveras. Diputació de Girona, Girona 1983, pàg. 12.
• Joan Ainaud i de Lasarte i A. Held: La pintura romànica, dins Historia visual del Arte. La pintura occidental, ed. Vicens Vives, Barcelona 1967.
• Santiago Alcolea, Joan Sureda: El románico catalan. Pintura, ed. Juventud, “Colección Vulpellac”, num. I, Barcelona 1976. pàg. IX.
• Joan Sureda i Pons: La pintura romànica a Catalunya, Alianza Editorial, col·l. “Alianza Forma”, nûm. 17, Madrid 1981, pàg. 354.
• Eduard Carbonell i Esteller: La pintura mural romànica, Barcelona 1984, pàg. 117.
• Josep Gudiol i Ricart: La pintura romànica, “Lambard”, vol. I, 197781, Barcelona 1985, pàg. 89. (JBH-JVP)

Bibliografia sobre les incisions

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació de Girona, Girona 1977, pàgs. 327.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà). Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed.. Notes a la segona edició, pàg. 518.
• Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerromanicas gerundenses, “Révista de Gerona”; nûm. 20, Girona 1962, pàg. 73.

Bibliografia sobre l’escultura

• Jacques Fontaine: El arte mozarabe, Madrid 1978, pàg. 430.
• Xavier Barral i. Altet: L’art pre-romànic a Catalunya: Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 121 (amb referència concreta al relleu) i 215 (a l’església).
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà). Diputació de Girona. Girona 1986. 2a. ed.. Notes a la segona edició, pàgs. 517-518. (JVP)