Situació
Una sepultura vora el Mas Puig-sec.
J. Bolòs
La contrada anomenada els Clots de Sant Julià és situada en uns turons que hi ha a llevant del Mas Puig-sec. A la zona propera al mas hi ha una concativat artificial i un sepulcre en part excavat a la roca i antropomorf, de datació difícil.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG066468.
Venint de la Bisbal, hom pot anar al Mas Puig-sec o bé des de la carretera que va a Santa Susanna de Peralta, si anem cap a Palafrugell, o bé des d’un mas blanc que hi ha a mà dreta, molt poc després del trencall de Vulpellac, si anem cap a Serra de Daró, o bé des del poble de Canapost. Molts pocs metres abans d’arribar al Mas Puig-sec, al mig d’un bosc que hi ha a mà dreta del camí, a pocs metres d’aquesta via, hom pot trobar fàcilment la tomba. Els anomenats Clots de Sant Julià són situats als turons que hi ha en aquesta zona. (JBM)
Clots
L’indret anomenat els Clots de Sant Julià és un tossal de poca elevació sobre les terres veïnes, cobert d’un bosc força dens, de pins i alzines, a més del sotabosc molt espès. En una extensió aproximada d’1 km2 pel cim vessants d’aquest turó, hi ha un conjunt de grans cavitats —els clots— tallades a la roca natural, sorrenca. La bardissa deixa poc visibles molts d’aquests clots, a manera d’enormes pous a la part més alta del puig, o de talls d’extracció de pedra més característics als vessants.
Es fa difícil precisar el nombre de cavitats o clots, de diferents mides, que s’hi escampen, a molt poca distància els uns dels altres. En poden ésser identificats clarament més d’una dotzena. Els més singulars, tal corn hem indicat, es troben a la part més elevada del paratge i formen com una mena de pous grossos. La seva fondària a vegades és superior als 10 m, i cal tenir en compte que al fons hi ha un important nivell de sedimentació. El diàmetre, en els clots més grossos, arriba aproximadament als 30 m. La seva planta, en tots els casos, és molt irregular, amb tendència a la forma circular o bé ovalada. Entre aquests pous de més fondària hi ha alguns passadissos estrets que els comuniquen, amb parets tallades a la roca, altes i verticals. També hi ha unes rampes d’accés, de 2 a 3 m d’amplada, les quals, amb un pendent acusat, baixen als clots, des de la part alta del turó.
Als quatre clots de més alçada i de dimensions grans és on hom pot observar que les parets de roca, si bé en alguns punts presenten bancals, en general han estat allisades, deixant-les polides i força verticals. Actualment, hom pot observar, en diferents punts, les empremtes deixades per les eines en tallar la roca, amb uns solcs en forma de ziga-zaga. A més, a la part inferior de les parets rocoses, en alguns punts han estat fetes unes cavitats aprofundides, com una mena de petits abrics, de forma arrodonida, també amb un poliment força acurat.
També vers la part més alta de tot aquest conjunt hi ha un aflorament de roca que ha estat intensament treballat. Hom hi ha donat, interiorment, la forma aproximadament de quart d’esfera; el seu aspecte és d’absis o capelleta. L’interior és perfectament allisat, mentre que la cara externa de la pedra ha estat treballada, si bé deixada sense poliment i de contorns irregulars. A la part superior d’aquest dors hi ha uns reguerons de desguàs i també unes cassoletes artificials.
Al fons de la capelleta o concavitat hi ha testimonis clars d’una obertura, de la qual resten els muntants, mentre que la resta ha estat eixamplada a causa del creixement de la vegetació. Era una petita entrada o finestra.
A l’interior, al costat dret, incisa en la pedra, hi ha una creu representada amb peanya, de 7 × 4 cm.
Aquesta cavitat o capelleta té 2,45 m d’amplada, 2 m d’alçada màxima i 1,90 m de fondària o llargada. Davant seu, al costat de tramuntana, malgrat la vegetació i les terres que el colguen, s’endevina el traçat d’un mur que hi devia enllaçar.
Sense una excavació de l’indret és impossible afirmar res al respecte, però l’existència del mur, de pedres i fang, avui poc visible, sembla insinuar que ens trobem davant una petita capella o església ermita que potser tingué una petita nau d’obra, mentre que l’absis era tallat a la roca. Aquest absis rupestre, ja descrit, avui ben visible és ben orientat vers llevant.
En qualsevol cas, per la seva estructura, és possible pensar en un lloc de culte o bé un ermitatge. Cal suposar que és una obra dels qui, en un moment o altre, treballaren la pedra de la mateixa rodalia, que gairebé pertot apareix tan allisada com en aquesta capella.
D’altra banda, unes notícies recollides oralment a la rodalia, amb versions molt coincidents, indiquen que sobre el dors, a la part superior i externa de la capelleta rupestre hi havia una creu monolítica, esculpida, la qual fou arrencada, o destruïda, fa poc menys de 50 anys. Hom assegura que era una creu grossa i ben visible. No hem pogut aclarir si era esculpida en alt relleu, o bé si sobresortia com una estela. El cert és que, corn a confirmació d’aquestes informacions coincidents, en el punt de la roca on hom assenyala que es trobava la creu, encara resta ben clara la diferència de pàtina i l’empremta que és produí en trencar-la.
Al fons dels clots més grossos que hi ha situats a llevant de l’ermitatge o capella rupestre, en una mena de petita esplanada en el tall que comunica dues d’aquestes cavitats, hi ha restes de murs de pedres i fang d’uns habitacles compartimentais, en part adossats a les parets rocoses. Corn arreu, la vegetació impedeix d’observar-ne gaires detalls.
Actualment, les cases més properes a l’indret són el Mas Puig-sec, situat a l’extrem de ponent i, una mica més apartat, el mas Rai, vers migdia. Prop del Mas Puig-sec s’identifica unllarg tram de l’antic camí que arribava o passava pels Clots de Sant Julià, una branca o ramal del camí d’Empúries, important en època romana i medieval. El segment visible és en gran part excavat a la roca sorrenca de la contrada i té les roderes ben marcades. És limitat per murs de paret seca i, en un llarg tram, per pedres clavades verticalment.
Vora el mas, al costat mateix del camí, hi ha una fonda cisterna o reservori d’aigua, cavitat de pla rectangular totalment excavada a la roca, d’uns 3 × 2 m de costat.
La prospecció de l’indret permet de descobrir-hi fragments de petites moles de molins a mà. També hi hem vist algunes peces cilíndriques, sense poliment i sense forat central, però de les mateixes mides que les moles; potser són el mateix tipus de peces que han restat sense acabar d’elaborar. També s’hi poden trobar fragments de terrissa grisa medieval, però sobretot a la part de llevant n’hem vist també que pot datar d’època romana. Val a dir que l’espessa vegetació dificulta molt la prospecció. Cal dir també que, vora el proper mas Rai, ja en el terme de Vulpellac hi ha un jaciment arqueològic datable al final de l’edat del bronze o l’edat del ferro, el qual probablement no té relació amb els elements dels Clots de Sant Julià.
Al costat del camí que arriba al lloc des de Canapost, passat el mas Gros, en un camp, hi havia plantat un petit monòlit que sobresortia poc més d’1 m d’alçada, el qual desaparegué entre el 1969 i el 1970.
Al mateix paratge dels Clots de Sant Julià, uns 150 m a llevant del mas Puig-sec, una mica apartada de les cavitats, hi ha una sepultura excavada a la roca, amb pedres de poca alçada clavades a l’entorn. Si bé al seu interior és marcada, de manera molt irregular, la forma antropomorfa, per les dimensions inusuals (2 × 1 m), molt grans, és dubtosa la seva pertinença a l’època alt-medieval. La seva excavació feta els anys seixanta, quan hom creia que es tractava d’un sepulcre megalitic, no proporcionà cap troballa. La datació resta inconcreta.
És evident que els Clots de Sant Julià és un lloc arqueològic d’un interès excepcional i molt enigmàtic pel que respecta a la data d’origen i, fins i tot, a la seva veritable funció. Sembla força clar que forma un conjunt homogeni amb el lloc veí de la Muntanya d’En Torró i Terrat del Moro de Peratallada, a poc més d’1 km vers tramuntana. Tots dos comuniquen per l’antic camí esmentat.
Tanmateix, si a la Muntanya d’En Torró la condició de pedrera hi és indubtable, aquest extrem resta més discutible als Clots de Sant Julià. Cal dir que a la pedrera de Peratallada, donada a conèixer recentment, també hi ha les moles a mig tallar, semblants a d’altres peces que actualment hom pot veure al pati del castell de Peratallada. Resta clar, doncs, que en els dos llocs, en un moment o altre, hom hi elaborà aquestes peces esmentades.
Concretant-nos als Clots, sembla evident que l’extracció de la pedra, el treball dels picapedrers, pot explicar les restes que avui hi ha. Però, en tot cas, potser no és aquesta l’única funció i ocupació que ha tingut el lloc.
Cal considerar l’estrany allisament de les parets rocoses dels grans pous, els quals fins i tot tenen concavitats artificials a la seva base. Aquesta configuració és insòlita en una simple explotació de pedra. Cal afegir-hi, a més, l’existència de restes d’habitacles dins, o entre, els clots, fet comprovat, sens dubte, almenys en un punt concret. També és insòlita una explotació de pedrera a base de pous profunds amb rampes molt pronunciades per accedir-hi. En aquest sentit, és molt més corrent, corn a pedrera, la de Peratallada, si bé també hi ha la paret de roca allisada artificialment en molts indrets. Cal remarcar també que l’allisament de la pedra als dos llocs recorda la tècnica utilitzada als valls de la fortificació de Peratallada, també de datació imprecisa.
Ens inclinem a creure que ens trobem davant una pedrera, de la qual hom no pot apuntar una datació precisa, sense excavacions. Entenem, però, que les consideracions precedents permeten de pensar que potser el lloc fou, al mateix temps que era explotada la pedra, o en època posterior, modificat per a d’altres usos, totalment o parcialment; potser corn a hàbitat.
Cal considerar també l’existència en aquest lloc de l’església ermita, també de difícil datació, però que cal suposar alt-medieval, sense menystenir la possibilitat que pugui ésser, fins i tot, anterior. La relació de l’explotació de pedreres amb l’eremitisme o els llocs de culte rupestres no és pas gens estranya. Podríem al·ludir al cas de Murfatlar, l’antiga Basarabi, al Baix Danubi, a Romania, per referir-nos a un lloc estudiat i de grans dimensions, on la mateixa població que explotà les pedreres construí cel·les o Capelles rupestres als segles X i XI(*).
En definitiva, hom no pot apuntar per als Clots de Sant Julià una datació, que pot ésser àmplia i tenir més d’un període d’establiment, ni la funció concreta dels diferents elements de l’indret sense fer-hi treballs d’excavació, que hi serien molt interessants. Sembla clar, tanmateix, que l’extracció de pedra en fou l’origen. Hom ha suposat que, ja en època romana, les pedreres devien ésser explotades i que aquesta pedra fou utilitzada a Empúries i en altres llocs.
A la proximitat hom ha identificat nombrosos establiments romans, el més important dels quals sembla ésser el del mas Saló o mas de Dalt, vora el poblat de Canapost, que representa la seva perduració al llarg de l’edat mitjana. D’altra banda, hom ha parlat de la possible utilització de la pedra sorrenca d’aquest lloc en edificis medievals de la regió. Tot plegat, en l’estat actual dels coneixements arqueològics sobre aquest jaciment, no pot passar del camp de les hipòtesis. (JBH)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputaciö Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 324-326, vol. II B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona ediciô, pàg. 517.