Situació
Una vista de l’exterior de l’església a l’indret de la capçalera.
F. Tur
Sant Cristòfol dels Horts és l’església d’un poble de masies disperses, actualment abandonat, situat a l’extrem septentrional del terme municipal d’Albanyà, damunt un planell amb uns vessants pronunciats que hi ha al cantó de ponent i que davallen fins a una fondalada per la qual passa el riu Major. L’església és al costat occidental del puig del castell de Grillera, vora el límit amb la comarca del Vallespir; des d’aquí hom pot veure el poble vallespirà de Costoja.
Mapa: 219M781. Situació: 31TDG738901.
Actualment per anar-hi, el millor itinerari s’inicia a la vila de Maçanet de Calvenys, d’on cal prendre el camí, asfaltat, que mena a Tapís. D’aquest lloc cal agafar la pista de terra que va al poble vallespirà de Costoja. Abans de la línia fronterera, a l’indret on es troba una caseta de vigilància, a mà esquerra hi ha un camí, força més dolent i només apte per a vehicles adequats, que duu fins a la masia i l’església ruïnosa dels Horts. (JVV-JBH)
Història
El lloc dels Ortos és esmentat en el precepte reial, favorable a Santa Maria d’Arles, de l’any 878, on resten precisades les terres que havien de pertànyer al domini de la cel·la de Sant Pere d’Albanyà.
La parròquia de Sancti Christophori de Ortis apareix esmentada l’any 954.
L’any 990, per una butlla del papa Joan XV és confirmat al monestir de Sant Pere de Rodes “ipsum alodem quem vocant hortos cum ipsa ecclesia Sancti Christophori”.
De la parròquia de Sant Cristòfol dels Horts depenien, en època postmedieval, les esglésies de Fontfreda, Carbonils, els Vilars, Oliveda i el santuari de Santa Maria del Fau. Aquesta església consta en els nomenclàtors del segle XVII (1606 i 1691). (JBH-MLIC)
Església
Una fotografia del començament del segle XX en la qual hom pot apreciar el portal, d’estructura plenament romànica.
L’església de Sant Cristòfol dels Horts actualment és molt enrunada. Anys enrere els propis enderrocs i la vegetació que envaïa les restes impedien de veure moltes de les seves parts. La neteja de l’indret feta pel Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès, enllestida l’any 1986, ha permès de tenir una visió molt més completa de l’edifici. Tanmateix, alguns elements que subsistien fa una quinzena d’anys han desaparegut totalment.
És una església d’una nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. Presenta elements constructius d’èpoques diferents. La part que sembla conservar restes més velles és la meitat occidental de la nau. Fou, però, molt modificada i és també actualment la més malmesa. La resta de la nau ha conservat la volta, mentre que l’absis és també força enrunat, amb la coberta caiguda i el costat septentrional del seu mur força derruït. L’edifici amenaçava ruïna ja feia molt temps, així s’explica el conjunt de contraforts en talús que s’afegiren als murs laterals i també a ponent, que finalment no han impedit l’ensulsiada.
A l’esmentat sector ponentí de la nau es dreça encara el frontis fins a una bona alçada. Aquest mur deu correspondre fonamentalment a una reconstrucció tardana, pel seu aparell molt irregular, si bé hom hi degué reutilitzar els petits carreus que s’hi veuen. També ho degué ésser la finestra, única obertura que posseeix, que és romànica, de doble biaix i arcs de mig punt, feta amb calcària de travertí.
El mur lateral de migdia d’aquest sector de la nau es conserva en poca alçada; hi és visible, però, l’espai de la porta. El mur de tramuntana s’ha conservat. El tram era cobert amb una volta lleugerament apuntada que tenia uns fragments sencers fa alguns anys i de la qual avui només es conserva l’arrencada de la meitat de tramuntana. Probablement, és tardana, de l’època de la reforma de la façana de ponent. L’aparell antic s’observa a l’interior i en aquests murs laterals, sobretot al de tramuntana. És de petits carreus i lloses trencades de calcària que tendeixen a afilerar-se; sembla correspondre a un edifici del segle XI, datació que apuntem amb les reserves que comporta un vestigi tan insignificant.
La part restant de l’església, el tram de llevant de la nau i l’absis, són construïts amb carreus grans i ben escairats, amb filades uniformes, a trencajunt. Respon a una construcció característica del romànic tardà, del segle XII o del XIII. Aquest tram de nau és la part menys malmesa, com hem indicat. Conserva la volta apuntada, feta amb rengles longitudinals de carreus ben escairats. És recolzada per dos ferms arcs torals apuntats, sobre pilars adossats de carreuada, i ben adovellats. Aquests dos arcs es troben separats menys de 2 m. Aquesta circumstància és deguda, segurament, al fet d’haver estat construïts al punt d’unió dels sectors de diferent època per tal de lligar ambdues parts.
L’absis s’obria a la nau per un simple plec apuntat i tenia una volta ametllada, de carreus, estructura que es mantenia gairebé sencera anys enrera, mentre que avui n’ha desaparegut la major part de la meitat de tramuntana. Al mur de migdia de la nau, en aquest sector, hi ha una finestra d’arcs de mig punt tallats en un sol carreu, de doble biaix. Havíem vist, encara, la finestra de la mateixa tipologia que hi havia al fons del mur de l’absis, la qual ha desaparegut.
Els paraments de carreuada esmentats presenten una singular coloració, ja que hom hi utilitzà un conglomerat de to rosat amb el qual es barregen carreus tallats d’una calcària molt clara, blanquinosa. Els diferents tipus de mineral hi són col·locats sense una ordenació especial.
La porta, que s’obria al costat de migdia, existia encara al començament del segle. Actualment, n’és visible l’espai que deixà al sector occidental de la nau. Per una fotografia que Cèsar August Torras publicà l’any 1902 podem veure que aleshores l’església encara no era enrunada. S’hi veu la porta, que era de tres arcs de mig punt en gradació, amb llinda i timpà i sense decoració. És a dir, una porta corrent en el romànic rural tardà d’aquestes comarques.
Fa una quinzena d’anys la majoria dels elements d’aquesta porta es veien escampats pel sòl, a migdia de l’església. Actualment ha desaparegut. Cal tenir en compte que l’espoliació de carreus en els darrers temps havia produït una gran acceleració del procés de ruïna de l’edifici. (JBH-BBG-ECV-MDPC)
Bibliografia
- Cèsar August Torras: Pirineu Catalá, Barcelona 1902.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-A (Alt Empordá), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 18 i 22.