Sant Feliu de Carbonils (Albanyà)

Situació

Una vista exterior de l’edifici des del costat de migjorn, amb la construcció romànica, al mur de la qual i a través de l’aparell, és perfectament visible la doble campanya de construcció.

F. Tur

Carbonils era un lloc de poblament dispers, de masies escampades pel sector de migdia del massís del Fau. Avui és pràcticament deshabitat. L’església de Sant Feliu es troba isolada a 660 m d’altitud, en un replà enlairat entre les fondalades de les valls de la Muga, a ponent, i del seu afluent el riu Mal, a llevant.

Mapa: 219M781. Situació: 31TDG773875.

Per arribar a l’església, el millor itinerari és agafar el camí que surt de la carretera de Figueres a Albanyà, al terme de Sant Llorenç de la Muga, entre aquest darrer poble i Albanyà, a la dreta. És una pista de terra, arranjada una mica per a l’explotació forestal. Podem dir que és apta per a vehicles, però amb moltes reserves; és a dir, segons el seu estat, que empitjora de manera considerable en època de pluja; té alguns trams molt costeruts. Des d’aquesta carretera, en un recorregut d’uns 9 km porta fins al mateix indret de l’església de Sant Feliu, que roman oberta. El camí, ja en més mal estat, continua vers la rodalia de Maçanet de Cabrenys (els Vilars), passant pel gran mas de la Trilla i prop del santuari de la Mare de Déu del Fau.

Història

En el precepte concedit l’any 878 pel rei Lluís el Tartamut a Santa Maria d’Arles, s’esmenten, amb relació a la possessió d’Albanyà per part d’aquest monestir, entre d’altres, els llocs de Carboniles et Calmilias… La mateixa al·lusió es repetí en el precepte de Carloman de l’any 881 a favor de l’abadia d’Arles. Creiem que Calmilias s’ha d’identificar amb l’indret i serra de Calmatges, topònim que ha perdurat prop de Carbonils, vers migjorn, on també hi ha el casal i lloc de Ferrerós (Ferreirones, en els diplomes esmentats).

Les notícies concretes publicades sobre l’església de Sant Feliu de Carbonils són d’època força més tardana, tot i que el conjunt edificat ha conservat clars elements constructius preromànics.

En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 l’ecclesia de Carbonils es relaciona entre les parròquies i capelles amb rendes pròpies que havien de contribuir a les croades; pertanyia a l’ardiaconat de Besalú.

L’any 1315 el bisbe Guillem de Vilamarí concedí a Guillem Blanc i la seva esposa Maria de Roquer, de Querol, llicència per a edificar la capella del Fau, en honor de Santa Maria, a la parròquia de Carbonils, i els donà permís per a viure-hi com a conversos. Dos anys després (1317) consta que un altre matrimoni, Guillem de Beget i la seva esposa Barcelona, de Sant Llorenç de Cerdans, donaren els seus béns valorats en 1 000 sous a l’ermita de la Mare de Déu del Fau i es comprometeren a viure-hi sota les regles establertes pels esmentats fundadors, Guillem i Maria. També s’hi indica que aquesta capella pertanyia a la parròquia de Carbonils. L’any 1407 Guillem Mariner, vicari general de Benet XIII, atorgà indulgències als qui donaren almoines per a la reconstrucció de Santa Maria del Fau, que havia estat derruida en part. L’obra degué ser lenta, o bé hi hagué noves reparacions, ja que semblants indulgències foren novament concedides l’any 1415 pel bisbe Dalmau de Mur i l’any 1438 pel bisbe Bernat de Pau, que indicaren a més que la capella del Fau es trobava al terme parroquial de Carbonils.

El santuari de la Mare de Déu del Fau és emplaçat al cim del puig d’aquest nom, el més alt de la rodalia (960 m), al nord de Carbonils.

L’any 1316 Jaume de Masó, cavaller de Sant Llorenç de la Muga, reconeixia tenir el delme de la parròquia de Sancti Felicis de Carbonellis, en feu del bisbe de Girona.

Sant Feliu de Carbonils figura en la llista de parròquies de la diòcesi gironina de l’any 1362 (Llibre verd de l’Arxiu Capitular de Girona) i en les dues del final del segle XIV, a l’Arxiu Diocesà i a l’Arxiu Capitular de Girona.

Segons Francesc Monsalvatje devia deixar d’ésser parròquia independent al segle XV. El cert és que en els nomenclàtors diocesans del segle XVII, publicats l’any 1606 pel bisbe Arévalo de ñuaço i el 1691 per Francesc Romaguera, s’indica que la parròquia de Sant Cristòfol dels Horts té unides les parròquies veïnes de Sant Feliu de Carbonils i Sant Miquel de Fontfreda, amb les quals forma un sol districte parroquial.

Després de la guerra de Successió, una bona part de les parròquies de l’ardiaconat de Besalú, en especial el territori més accidentat, pròpiament pirinenc, sovint d’accés dificultós, quedaren mancades de molts serveis religiosos. L’any 1722 el bisbe Josep de Taverner i d’Ardena formulà un edicte per restablir el servei a les esglésies sufragànies d’aquest ardiaconat, segons “los Sagrats Canons, y Concili de Trento” (Arxiu Capitular de Girona). Per aquest document comprovem que la rectoria de Sant Cristòfol dels Horts havia anat incorporant altres parròquies de la rodalia; en aquest moment la componien les esglésies dels Horts, els Vilars, Carbonils, Fontfreda i Oliveda, “en ninguna de les quals està reservat lo Sant Sagrament”. A més, el rector residia a Maçanet de Cabrenys. El bisbe ordenà que aquest rector o un altre capellà de Maçanet, digués missa cada diumenge en aquestes esglésies.

L’església de Sant Feliu de Carbonils, en anar-se despoblant el territori, restà sense culte i completament abandonada a la darrera postguerra. En els darrers temps s’ha accelerat el seu procés de ruïna. Després de l’any 1970 fou molt espoliada; hom se n’endugué la porta, pedres dels murs i les teules, la qual cosa provocà l’enfonsament del sector més feble de la volta, a la meitat de ponent de la nau. S’havia produït una grossa esquerda al frontis i l’ensulsiada parcial de l’espadanya. No hem aconseguit escatir on anaren a parar els batents de fusta de la porta que posseïen peces de ferramenta romànica o de tradició romànica.

L’any 1976 l’entorn de l’església fou netejat pels grups populars de defensa del patrimoni (Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès). Més tard hom aconseguí una petita subvenció per a consolidar-la, intervenció dirigida per aquest grup i els serveis de la diputació de Girona els anys 1985 i 1986. El conjunt edificat en totes les seves parts “església romànica i restes de la pre-romànica al seu costat” ha estat salvat de l’enrunament total, que s’hauria produït d’una manera indefectible. L’obra de recuperació fou inaugurada amb una festa popular el 28 de setembre de 1986, abans de l’acabament de les obres. L’església ha estat oberta per als visitants, sense mobiliari a l’interior, ja que el despoblament del rodal el fa innecessari.

Els anys que restà abandonada l’església, en fou retirada una làpida sepulcral romànica, esculpida, que es trobava en el parament exterior de la façana meridional. La Peça fou portada primer a Sant Llorenç de la Muga, on es guardà a la sagristia de la parròquia, i més tard a Sant Pere d’Albanyà on, amb molt bon criteri, ha estat encastada en un lloc ben visible, a l’interior de la nau d’aquesta església parroquial, com expliquem a l’apartat corresponent d’aquest mateix capítol.

Església

Nau romànica, amb un absis semicircular, bastant aprofundit, coberta amb una volta apuntada.

F. Tur

Sant Feliu de Carbonils presenta un conjunt edificat amb sectors pertanyents a diverses èpoques. A més hi ha restes de construcció civil a la vora. L’església, en una bona part romànica, és d’una nau amb absis semicircular. Pel costat de tramuntana és adossada a les ruïnes del temple anterior, pre-romànic, del qual subsisteix la capçalera, pràcticament sencera i uns pocs vestigis de la nau. La informació sobre les restes pre-romàniques es publicà, per primera vegada, l’any 1975.

Com ja hem indicat, l’església que estigué darrerament oberta al culte, la que després de la recent restauració encara és utilitzada en els aplecs, és d’una sola nau, capçada al costat de llevant per un absis de planta semicircular.

Hom hi pot veure dos sectors clarament diferenciats, d’època diferent. L’absis i una mica més de la meitat oriental de la nau són una construcció romànica tardana. El tram de ponent de la nau “una mica menys de la meitat de la llargada total” correspon a una reforma d’època posterior. Resta evident que aquesta part fou reconstruïda i, potser, allargada; com és lògic, es destruí el frontis primitiu.

En el sector romànic, de llevant, el tram corresponent de nau és cobert per una volta marcadament apuntada, seguida. L’absis, semicircular i força aprofundit, té volta també apuntada i s’obre vers la nau per un simple plec. Aquestes voltes són fetes amb carreus escairats i ben allisats. Són més grossos els de l’absis, que formen unes filades semicirculars i concèntriques. Ambdues voltes arrenquen d’una cornisa de bocell (secció de quart de cercle excurvat), molt prominent, que forma unes arquivoltes que són a l’extradós dels arcs de les finestres.

Les finestres són de doble esqueixada. N’hi ha una al mur meridional de la nau. A l’absis se n’obren al fons, a llevant, i al costat de migdia; una altra, al nord, és tapiada; devia comunicar amb l’obertura de la finestra de migdia de la capçalera de l’església més antiga, pre-romànica, les restes de la qual, com ja hem comentat, són afegides a aquesta banda del temple romànic.

Els paraments són llisos, excepte el de la cara externa de l’absis, mur que és coronat per un fris, força ample, de dents de serra. L’aparell és de carreus grossos, ben escairats, de pedra sorrenca, que foren disposats en filades uniformes. El mur de migdia té una cornisa de secció bisellada, mentre que a l’absis és incurvada, com un únic i reduït segment que se’n conserva al costat de tramuntana.

El mur de tramuntana de la nau romànica fou considerablement regruixat, sens dubte en un moment que hom projectà una comunicació entre les naus romànica i pre-romànica (aquesta, enderrocada actualment). Aquest regruix afecta només el tram de mur corresponent al sector romànic, la meitat de llevant, que ara ens ocupa. En aquest punt el mur té el doble de gruix que la resta del mur perimetral de l’edifici. Hi podem veure “tant des de l’exterior com des de l’interior de la nau”, una gran arcada, l’obertura de la qual ha estat aparedada amb pedruscall i morter. Sens dubte fou construïda com a arc former, quan es projectà la comunicació de les dues naus d’època diferent. És un arc de mig punt, de dovelles ben tallades, sobre ferms pilars de carreus grossos. Ha conservat “visibles des de l’exterior” les impostes, de secció de pla i bisellades. Hi ha minsos vestigis d’una altra arcada, que seguia vers ponent “per la qual cosa l’explicació anterior que la considerava com un arc former, sembla clara”; hi resta una imposta com les anteriors. La part restant del mur de tramuntana, fins a l’extrem occidental de la nau, ja pertany al sector refet tardanament, si bé s’hi observen pervivències de construcció pre-romànica, que més endavant precisarem.

El tram occidental es distingeix de manera ben clara del de llevant, descrit fins ara. Les diferències estructurals són evidents, tot i que aquest sector reconstruït de ponent ha estat bastit també amb carreuada de pedra sorrenca i altres elements que, probablement, procedeixen de la part primitiva desapareguda.

Aquest sector de ponent era cobert amb una volta de canó, no gaire ferma, obrada amb rebles sense treballar i morter. Ara només resten fragments de les seves arrencades, en ambdós costats. La resta s’anà ensulsiant progressivament els anys setanta i vuitanta. La cornisa és bisellada, però també incorpora algunes peces de secció excurvada.

L’única porta d’entrada es troba en aquesta part de l’edifici, al costat de migdia. La seva estructura sembla revelar la datació tardana de la reconstrucció. És una porta d’un sol arc, adovellat i de perfil força rebaixat, que té impostes incurvades i emmarca un espai on hi ha la llinda monolítica i una mena de timpà fet amb carreus.

Al mateix mur, més amunt, hi ha un ull de bou fet amb dues peces monolítiques. Són, gairebé amb certesa, arcs de finestra romànica que han estat reutilitzats.

Al frontis hi ha una sola obertura, al centre. És una finestra rectangular, estreta i d’un sol biaix, com les sageteres. Aquesta façana acaba amb una espadanya de tres pilars i dues arcades de mig punt, una de les quals és derruïda; també fou construïda amb carreus i dovelles, ben tallats.

Com ja hem indicat, tota aquesta tramada de la nau es degué bastir, en una part molt important, amb els materials de l’enderroc del sector romànic que substituí, i potser amplià. Molts elements ens ho demostren, no solament els de l’ull de bou que hem esmentat, també els de la portada, la cornisa i els carreus escairats dels aparells.

Efectivament, l’aparell extern dels murs de migdia i de ponent es caracteritza per les filades regulars de carreus ben escairats de pedra sorrenca. A l’aparell interior dels mateixos murs, hi ha una barreja de carreus escairats i pedruscall. En aquest sentit, mereix un comentari a part el mur de tramuntana. El seu aparell extern no té carreus i sembla haver sofert alteracions diverses. Això no obstant, s’hi distingeixen dos sectors amb força claredat. La meitat inferior (aproximadament) del llenç pertany probablement a l’església pre-romànica, de la qual queden les restes en aquest costat. És un tipus d’aparell rústec, a base de blocs de mides diverses, sense treballar o només escantonats. Més endavant insistirem en aquest detall. Tot sembla indicar que el mur meridional de l’església pre-romànica subsisteix parcialment com a mur perimetral de tramuntana d’aquest sector menys antic de la nau del temple posterior. La part alta d’aquest mur, fet també amb pedruscall però amb molts fragments de terrissa barrejats, entenem que correspon ja, majoritàriament, a la reconstrucció del tram de ponent de la nau d’aquesta església actual. El parament pre-romànic també s’arriba a identificar a la cara interior, sobretot en un segment proper a l’arrencada de l’arc former esmentat “arcada cega”, on un regruix tardà que el tapava ha començat a desprendre’s.

A l’interior de l’església es conserva l’antic paviment, que és comú als dos sectors esmentats. És un enllosat fet amb peces rectangulars de pedra sorrenca, força ben escairades. És notable la seva bona conservació. Hi ha dos graons d’accés al presbiteri i, al tram més antic de la nau, un banc seguit al peu del mur de migdia, construït amb carreus de mida grossa.

L’absis ha conservat la coberta de grans lloses, que ha estat consolidada durant les obres recents. La nau ha estat protegida amb una estructura de cobriment moderna i lleugera, de fibrociment, que empara la volta i cobreix el tram de ponent on s’havia enfonsat. Ha estat rejuntada la grossa esquerda del mur de ponent. És ben visible que ha estat omplert amb pedra i ciment l’esvoranc del parament romànic de migdia, ocasionat en arrabassar la làpida que, com hem dit, actualment es troba a l’església parroquial d’Albanyà.

Després de la neteja de bardisses i enderrocs de tot l’entorn de l’edifici, hom pot observar l’existència de vestigis de construcció, en part incorporats a la façana de ponent o frontis, ja descrit de l’església. Són unes restes molt minses i d’impossible interpretació si no s’hi fan excavacions. Les esmentem ací per la seva relació actual amb aquest frontis.

A l’exterior de l’església, vora la façana de ponent, sobresortint amb prou feines del nivell actual del terreny, hi ha rastres de fonaments d’uns murs. Un d’ells és paral·lel i a poca distància (uns 2 m) d’aquest frontis. Forma angle amb un altre que va a parar exactament a l’angle nord-oest de l’església. En aquest angle resta destacat, fins a escassa alçada, l’encast d’aquest mur, més vell que la façana. La construcció ruïnosa tenia menys amplada que la nau de l’església; hom pot veure un altre basament de mur antic incorporat en aquest frontis que no coincideix, però, amb l’angle sud-est de l’església en aquest cas, sinó que és a cosa d’1 m de distància de la cantonada, dins el parament.

Sense treballs d’excavació arqueològica, com ja hem remarcat, no és possible conèixer si aquesta resta pot tenir relació directa amb l’església pre-romànica, situada vers tramuntana, amb la nau romànica, més o menys dins el seu eix, però que no coincideix en amplada, o bé si pertanyia a una construcció exempta, potser no destinada al culte.

A la banda de tramuntana de Sant Feliu de Carbonils subsisteixen restes prou considerables de l’església anterior, pre-romànica. Alguns elements d’aquest edifici han quedat al descobert o més visibles després de les tasques de desbrossament realitzades fa poc temps. De totes maneres alguns vestigis queden encara soterrats.

L’església pre-romànica de Sant Feliu de Carbonils era d’una sola nau, capçada a llevant per un absis de planta trapezial. L’absis és l’únic sector de l’edifici que es manté gairebé sencer, com a part més sòlida, cobert amb la seva ferma volta. La nau, en canvi, és totalment derruïda; les seves restes actualment són molt minses.

L’absis és cobert amb una volta de canó o lleugerament ultrapassada, d’argamassa amb pedra, que arrenca d’unes banquetes ben marcades en els murs laterals. És feta amb lloses de poc gruix, disposades longitudinalment.

Hi ha tres finestres, en aquest absis, una al mur de migdia que ha mantingut l’estructura original, i les altres a llevant i a tramuntana, les quals pertanyen a una reforma d’època romànica. La finestra pre-romànica del costat de migjorn és d’un sol biaix. Actualment és una finestra cega, visible només des de l’interior, ja que aquest mur de l’antic absis té adossada la capçalera de l’església romànica. Les dovelles del seu arquet de mig punt, disposades en ventall, i els muntants són fets amb lloses estretes, només escantonades.

Les altres dues finestres, romàniques, són de doble esqueixada. Els arcs són monolítics, tallats en pedra sorrenca i ben polits com els carreus grossos que formen llurs brancals. La finestra situada al centre del mur de llevant és de grans dimensions i sens dubte substituí la finestra pre-romànica que, a l’origen, hi hagué en aquest mateix punt. La que s’obre al mur septentrional, en canvi, es devia practicar en el parament pre-romànic, probablement sense que n’hi hagués hagut una d’anterior; el seu emplaçament, a tramuntana, és força excepcional. Aquestes dues finestres d’estructura tardo-romànica deuen respondre a una reforma coetània o de datació acostada a la de l’església actual, veïna. Potser són el moment que hom volgué integrar els dos edificis “al pre-romànic i el romànic” i configurar una església de dues naus i dos absis.

L’absis comunicava amb la nau per mitjà d’un arc triomfal que també s’ha conservat amb poc deteriorament. Aquest arc estreny de manera considerable la unió entre els dos espais del temple, puix que arrenca de pilars d’acusada robustesa, ben destacats, de pla rectangular i construïts amb carreus de grans proporcions. L’arc és de perfil de ferradura ben marcada i, a més, amb els muntants lleument avançats. Descansa directament sobre grosses impostes monolítiques. És fet amb dovelles grosses i força ben tallades.

La cara frontal d’ambdues impostes presenta una decoració molt senzilla: una motllura horitzontal de molt poc relleu, al centre, divideix dues franges llises, només de perfil lleument corbat, a diferent nivell.

Tots els elements d’aquest arc són de pedra sorrenca.

De l’arc triomfal únicament havien caigut les dovelles centrals, que formen la clau (en nombre de cinc o sis). En les obres recents ha estat refeta aquesta part destruïda, amb pedres trobades en el desenrunament, la majoria de les quals deuen ser les dovelles originals. La restitució fa la impressió de solidesa; és a dir, d’haver presentat una consolidació efectiva de l’arc i del sector de volta absidal adjacent. Tanmateix, el resultat de la intervenció és força matusser.

Els murs externs de l’absis sobrepugen el nivell de la seva coberta; també els dos laterals, a més dels capcers de llevant i de ponent sobre l’arc triomfal. Tot el contorn era, però, molt escalabornat, i ha estat refet en les obres recents. A la part alta del mur de tramuntana hi ha col·locada una grossa Peça monolítica, en forma de simple canaló, a manera de desguàs o gàrgola, a nivell del vessant de la coberta. Hi ha uns altres forats per contenir desguassos idèntics dos dels quals són a terra, a l’entorn, i d’altres es localitzen avui entre les parets i munts de pedres del cementiri.

Com ja hem indicat romanen pocs vestigis de la nau. L’únic avui visible, d’una certa consideració, és un tram del mur de tramuntana a l’extrem de llevant, a la unió amb la capçalera. El fragment ha estat posat al descobert durant les obres de desenrunament. Es conserva en una altura màxima de només 1,53 m al punt on hi ha la resta de la cantonada d’unió amb l’absis. Aquesta alçada va minvant progressivament vers ponent, fins que les restes desapareixen totalment. Cal tenir en compte que el nivell actual del terreny és encara, malgrat el desenrunament, força elevat respecte al basament de la construcció, concretament respecte al de la nau, una bona part del qual és soterrat. La llargada del tram actualment visible d’aquest mur septentrional és d’uns 5,50 m.

Resten, doncs, totalment enterrats els basaments dels trams de murs perimetrals més ensulsiats: més de la meitat de l’esmentat mur de tramuntana i tot el del frontis o façana de ponent. Per aquest motiu, en mancar testimonis avui visibles de l’extrem occidental, no és possible de saber la llargada que tenia la nau preromànica. Evidentment aquesta dada s’esbrinaria amb una excavació.

Respecte al mur meridional d’aquesta nau, com ja sabem, n’hi ha romanalles pre-romàniques integrades al mur d’aquest costat, que és el mitger amb la nau romànica veïna. S’identifiquen a la part inferior del tram de ponent. Al sector de llevant, ja hem dit que fou regruixat en construir l’arc former que havia de comunicar les dues esglésies, el qual després fou cegat.

En la recent “i en alguns punts discutible” intervenció, hom ha descobert restes del paviment de l’absis en anivellar uniformement el sòl de tot el conjunt de les restes del temple pre-romànic. Aquest paviment era més alt que el de la nau, que roman encara sota una capa de terra i enderrocs. També resten colgats els graons d’accés al presbiteri, que sens dubte existien.

Un altre element bastant interessant que cal destacar és el que ha estat també descobert recentment: a l’esmentat fragment del mur de tramuntana de la nau pre-romànica, hi ha les restes d’una petita porta. Es tracta d’una nova mostra de les portes secundàries, obertes vers el nord en la majoria dels casos, que trobem en un nombre força elevat dels edificis religiosos pre-romànics que subsisteixen totalment o parcial a l’Empordà.

La porta de Carbonils és molt pròxima a l’extrem oriental del seu llenç, molt propera, doncs, al santuari; a l’interior és només a 50 cm de distància del pilar de l’arc triomfal. Se n’han conservat els brancals, però l’estat ruïnós del mur fa que de l’arc, només en quedin dovelles de l’arrencada a tots dos costats. D’altra banda, el nivell actual, sobrealçat, del terreny, fa que aquests brancals també siguin soterrats fins a la meitat, aproximadament, de la seva alçada. Els elements ara visibles, de la porta, són plenament observables des de l’exterior de l’edifici. Certes alteracions del parament intern i les restes d’arrebossats els amaguen força a l’interior. L’obertura fou paredada amb pedres i morter, de manera basta, en una època impossible de determinar.

La porta és molt estreta (55 cm de llum), d’un sol arc ultrapassat i de muntants avançats o sobre banquetes. Es tracta, doncs, d’una obertura de clara tipologia pre-romànica que s’acorda amb la resta d’elements arquitectònics que han perviscut de l’antiga església. Els muntants són fets amb carreus grossos de pedra sorrenca, col·locats al llarg i de través, escairats i polits bastament. De l’arc resta poc menys de la tercera part de la seva curvatura al costat de llevant i només l’inici o arrencada, a ponent.

Aquest arc presenta dos tipus de dovelles. A cada costat hi ha les dues que formaven el coixí o arrencada; són molt grosses —de mides semblants als carreus dels muntants—, tallades en pedra sorrenca i posades horitzontalment. La resta de l’arc, en canvi, era fet amb llosetes de llicorella, primes i llargues, escollides, però sense treballar, que es disposaven en ventall. Només en queden cinc, in situ, al costat de llevant.

Així doncs, l’aspecte de la porta, per la diferència de materials emprats a l’arc, era força singular.

A l’interior de l’edifici, en el limitat espai que hi ha entre la porta esmentada i el pilar del mateix costat de l’arc triomfal, és a dir, a l’angle nord-est de la nau, hi ha una mena de petit banc o de base rectangular, fet amb carreus. Ignorem la funció d’aquest element. Potser era el basament de la pica baptismal?

Tota la construcció pre-romànica té un aparell molt rústec, a base de blocs de mides irregulars, simplement escantonats o sense cap treball, que són travats amb abundant morter de calç i sorra, de gra molt aspre. A la part inferior dels murs les pedres solen ser una mica més grosses i allargades, amb tendència, més acusada que a la part restant dels paraments, a sedimentar-se horitzontalment. Aquest aparell lliga amb cantonades de carreus escairats i poc polits, de mida generalment petita i mitjana. Hi ha un predomini absolut de la pedra sorrenca, amb una certa barreja ocasional amb fragments de llicorelles i quarsites. Els paraments interiors i l’intradós de l’arc triomfal mantenen rastres d’un antic arrebossat de morter.

El conjunt edificat de Sant Feliu de Carbonils, tal com ha arribat a nosaltres i en les parts actualment observables, té sectors de construcció de datació diversa. Al nostre entendre s’hi poden identificar, de manera clara, els següents: les ruïnes de la primitiva església pre-romànica, al costat de tramuntana de l’actual.

Es conserva totalment el seu absis de pla trapezoidal i l’arc triomfal (de ferradura), mentre que de la nau, derruida, romanen uns pocs vestigis, amb el testimoni d’una porta lateral. Cal destacar l’arc triomfal ultrapassat d’una tipologia especialment acostada, per posar un exemple clar de la mateixa regió, a l’arc toral de Sant Julià de Boada. També té paral·lelismes amb els de Palol Sabaldòria, Sant Pere dels Vilars (església propera a Carbonils) i Santa Fe dels Solers, tots aquests, però, amb molt poc, o nul, ultrapassament de radi. Suposem que també s’assemblava als arcs que posseïa l’església de Sant Climent de Peralta, ara molt destruïts. Cal remarcar també l’existència dels simplíssims detalls ornamentals de les seves impostes. Un altre element destacable és la petita entrada lateral oberta a tramuntana, també d’arc de ferradura(*). Per les seves característiques estructurals i tipològiques considerem que aquestes restes pertanyen a un exemplar d’església rural pre-romànica, datable als segles IX o X.

Pel que fa a l’església romànica actual, es tracta d’un tram occidental de la nau, amb volta apuntada, capçat per l’absis semicircular. Inici de construcció d’arcs formers “un de sencer i pilar d’un altre” amb intenció de comunicar amb l’església antiga. Reforma de dues finestres a l’absis pre-romànic. Per les seves característiques, ja descrites (aparells de carreuada, finestres, voltes, etc.), aquesta església pot ésser considerada bastida al segle XII o primera meitat del XIII, com els altres elements (arcs i finestres) al·ludits(*). Pel que respecta a la tramada occidental de la nau, refecció i, potser, allargament de la nau romànica vers ponent. Tram construït en gran part, amb materials del sector romànic enderrocat i, en un costat, sobre vestigis de l’església preromànica. Per aquest motiu, sobretot, és difícil precisar “sense conèixer dades documentals al respecte” la datació exacta d’aquesta reforma. La construcció és de caire popular, representativa de la perduració de formes romàniques en l’arquitectura religiosa d’èpoques tardanes. Segles XV-XVII?

L’església de Carbonils fins ara descrita forma part d’un conjunt d’edificis i restes medievals de notable interès, digne d’un estudi arqueològic acurat i profund. A més de les edificacions religioses esmentades (església actual romànica i d’època posterior i restes de la pre-romànica), cal tenir en compte els elements que hi ha al seu entorn.

Ja hem fet esment dels vestigis de fonaments de murs que s’observen a ponent, vora el frontis de l’església, dels quals, sense excavar, és impossible de determinar l’època i relació amb els temples romànic o pre-romànic.

Al costat de migdia de l’església actual hi ha l’ampli espai del cementiri, de forma irregular i clos amb paret seca on hi ha integrada una coberta de sarcòfag medieval i altres materials antics. Actualment només un sector molt reduït, vora la façana meridional del temple, és ocupat per les sepultures del cementiri parroquial. L’exploració de l’espai, envaït per la vegetació, pot tenir, sens dubte, possibilitats per a la descoberta i l’estudi de la necròpolis medieval.

Vers tramuntana, molt a la vora de l’església pre-romànica, i concretament de la porta lateral, hi ha les restes d’un conjunt força extens d’edificacions medievals “poblat, gran casal o altre tipus d’establiment ocupacional” que més endavant tornarem a esmentar.

Tot plegat configura, com dèiem, un conjunt d’interès elevat per a l’excavació arqueològica, a l’ensems unitari i diversificat. És a dir, els punts que de bell antuvi se’ns mostren com a susceptibles d’excavar amb profit serien: l’espai interior de l’església pre-romànica (descoberta de la planta de la nau i altres elements avui colgats); les restes de construcció a ponent de l’església; les ruïnes d’habitacles al costat de tramuntana de l’església i la possible necròpolis, a migdia.

Les obres de “neteja” i consolidació realitzades a Carbonils recentment han tingut uns resultats d’encert divers, fins i tot contradictori segons els sectors o elements on s’ha produït la intervenció. El fet ens podria sorprendre molt, si no fos força habitual en les restauracions d’aquestes comarques, sobretot les promogudes per pressió dels grups populars en edificis perduts en indrets depoblats, com és el present cas.

La part eminentment positiva, que no mereix la més mínima crítica, és que l’obra s’hagi arribat a realitzar. És a dir, la consecució del salvament d’un edifici, que era condemnat a la ruïna total, gràcies als grups populars la tasca dels quals és digna de tota mena d’elogis.

La resposta donada pels serveis de restauració de Girona no ha estat, en canvi, gaire convincent en molts aspectes. En primer lloc, s’hi detecta la manca d’un projecte global i ben elaborat de restauració. Tot i que la intervenció hagués d’ésser poc costosa i senzilla, la complexitat i l’interès del monument i jaciments de l’entorn feien el projecte imprescindible.

La intervenció, com dèiem, té solucions correctes, com és la consolidació de l’església i la col·locació d’una coberta molt simple de fibrociment que protegeix les estructures subsistents i no introdueix cap element confusionari en la interpretació de l’edifici.

No es pot dir el mateix de l’actuació en les restes de l’església pre-romànica. La solució, i sobretot l’acabat, de restitució de dovelles a l’arc triomfal i coronament dels murs de l’absis és força discutible. Ja totalment negativa ens sembla la consolidació del fragment de mur septentrional de la nau. El seu contorn superior ha estat acabat amb un esglaonament absolutament gratuït, innecessari i distorsionador de la imatge d’aquestes restes. Ens temem que, com en altres casos, es tracta d’una solució decidida per algun cap de les obres, sense la presència de cap tècnic restaurador ni el seguiment de cap entès en arquitectura medieval.

Un altre fet que cal lamentar és la “neteja” excessiva del terreny, que hom arribà a fer en uns nivells on segurament ja era precís que es fes una excavació arqueològica. On resta més evident és al voltant de l’església pre-romànica, a tramuntana, on la rasa o pas que hi ha estat fet, amb el rebaix corresponent, deu haver destruït, gairebé amb certesa, rastres d’edificacions i una part del jaciment medieval.

És evident, doncs, que el projecte que trobem a faltar hauria d’haver tingut en compte necessàriament l’estudi arqueològic. Les obres haurien d’haver estat precedides d’excavacions (interior i entorn de l’església pre-romànica, com a mínim), les quals haurien d’haver continuat després en els espais propers, ja esmentats. Hem de recordar, tanmateix, que, per dissort per al nostre patrimoni, la coordinació que reclamem entre restauradors i arqueòlegs (o entre llurs serveis) ni tan sols es dóna en el país en la majoria de les intervencions en monuments de primera categoria o en grans conjunts monumentals.

Pintura

Un detall del mur interior de l’església, damunt l’arrebossat del qual hi ha algunes zones pintades de color ocre vermellós, darrer vestigi d’una decoració mural que ha desaparegut.

F. Tur

A l’interior de l’església, al murs i voltes de l’absis i del tram oriental romànic de la nau hi ha rastres molt fragmentaris, malmesos i fumats, de diverses capes d’arrebossats. Només se’n conserven fragments, més o menys grans, segons els indrets; en d’altres han caigut totalment. En nombrosos punts la desaparició de capes encalcinades, o amb simple blavet, d’èpoques relativament recents ha fet aparèixer alguns vestigis d’una decoració mural més antiga, ja molt esborrada. S’hi identifiquen només diverses franges i faixes que ara presenten un to ocre-vermellós i també simples taques, ja informes, del mateix color o bé groguenques. En l’estat actual d’aquesta decoració, no hem aconseguit de veure-hi cap indici de tema figuratiu.

Naturalment, no és posible determinar, ni que sigui de manera aproximada, l’època d’aquesta decoració mural pintada.

Pica

Pica baptismal, molt mutilada, conservada a l’interior de l’església. És una Peça molt senzilla i sense decorar, de datació difícil.

F. Tur

A l’interior de l’església es conserva la pica baptismal, col·locada a l’angle sud-oest de la nau. Es força malmesa, ja que romania en part sota els enderrocs de la volta del sector ponentí de la nau fins que ha estat recuperada durant les obres recents.

És una peça molt simple, tallada en un sol bloc de pedra sorrenca en forma de gran vas, força obert, de base plana, o de copa sense peu. És totalment llisa, sense cap detall ornamental. En un costat hi ha un gran fragment trencat; els trossos han estat col·locats dins la pica.

Fa 75 cm d’alçada, 96 cm de diàmetre exterior i 81 cm d’interior a la part alta.

No és possible d’establir una datació per a una Peça tan senzilla i rústega. Podríem apuntar, com a hipòtesi lògica, que pot ser coetània de l’església tardo-romànica: segona meitat del segle XII o segle XIII.

Altar

Al centre de l’espai presbiteral de Sant Feliu de Carbonils s’ha conservat in situ l’altar, amb el tenant i l’ara. El tenant és fet totalment amb petits carreus de pedra sorrenca perfectament escairats i polits. Té forma de pilar rectangular robust i descansa sobre una base o peu destacat que s’ajunta al pilar per un petit talús.

Sobre el tenant hi ha una petita ara monolítica, també de pedra sorrenca. És una Peça rectangular, de superfície completament llisa i de secció o perfil de pla i bisellada. Les mides són: 89 × 71 cm i 16 cm de gruix.

Havia quedat fragmentada en diferents trossos; les parts que faltaven han estat afegides amb ciment.

També cal identificar, molt probablement, com una altra ara, la Peça trossejada en quatre parts que ha estat col·locada a l’exterior de l’església, al costat de la porta d’entrada, damunt un pilar adossat fet amb pedres i morter. Resta ajuntada, però sense afegir-ne els fragments.

És de pedra sorrenca, rectangular i completament llisa, de 100 × 59 cm i 15 cm de gruix.

Sarcòfag

A la paret de tanca que clou l’espai cementirial situat a migdia de l’església hi ha integrada una gran tapa de sarcòfag. Aquesta pedra fou col·locada damunt la paret esmentada prop de l’angle nord-est del recinte; és a dir, molt a prop del lloc on incideix amb el mur meridional de l’església.

Es tracta d’una coberta de sarcòfag de quatre vessants, monolítica, tallada en pedra sorrenca i perfectament polida. És força prominent, amb vessants pronunciats i carener alt; les mides són força grosses: 163 × 52 cm. La Peça és completament llisa, sense cap ornamentació ni inscripcions.

Ignorem l’emplaçament original del sepulcre. No hem vist cap rastre de la caixa del sarcòfag. Si es conserva, potser és soterrada en algun punt del mateix entorn.

Escultura

A l’àmbit del cementiri, fruit del desenrunament recent de l’església i l’entorn, o bé ja de temps integrades dins el mur que clou aquest recinte, hi ha una diversitat d’elements arquitectònics dignes d’esment. Alguns formen part del mur del clos cementirial i d’altres es troben en una pila de pedres amuntegades prop de l’angle sud-oest del recinte.

En aquesta pila havia anat a parar un petit fragment de fust de columna cilíndrica, llisa, tallada en pedra sorrenca. Actualment es troba a l’interior de l’església, al costat de la pica baptismal. El fragment fa 50 cm d’alçada i 19 cm de diàmetre. Ha conservat un dels extrems, que acaba en un ressalt per a encaixar en un receptacle circular. Com és lògic, no es pot esbrinar la funció original ni l’època d’aquest tros de columna.

Hi ha altres elements escampats actualment identificables i, possiblement, en resten d’altres, ara amagats a la pila de pedres o dins la paret del cementiri. Cal esmentar un bon nombre de carreus escairats i polits, com els dels aparells de l’església. També hi hem vist algunes peces monolítiques en forma de canaló, que podrien haver tingut la funció de desguassos o senzilles gàrgoles, com les que hi ha encara a l’absis pre-romànic, o bé haver format una canal de desguàs (potser entre les cobertes de les dues esglésies “pre-romànica i romànica” quan coexistiren).

Hem pogut veure també un parell de peces de cornisa o impostes de secció incurvada.

Sobre el mur del cementiri hi ha una llosa posada plana, on s’observa l’existència d’un grup de cassoletes artificials.

Tots aquests elements han estat tallats en pedra sorrenca com pràcticament totes les parts de l’església.

Làpida sepulcral

Làpida sepulcral esculpida, conservada avui a l’interior de l’església de Sant Pere d’Albanyà.

F. Tur

La làpida sepulcral esculpida que avui es pot veure a l’interior de l’església de Sant Pere d’Albanyà, encastada al mur de tramuntana de la nau, procedeix de l’església parroquial de Sant Feliu de Carbonils, lloc proper i avui deshabitat del municipi d’Albanyà.

Originàriament la làpida era a l’exterior de l’església de Carbonils, a la façana de migdia, on encara és visible el seu encaix. A la darrera postguerra, en restar pràcticament abandonat del tot el poblat, que era de masies escampades, hom traslladà amb molt bon criteri, aquesta Peça primer a l’església de Sant Llorenç de la Muga i, més tard, a la d’Albanyà. Fou guardada a la sagristia abans que hom la col·loqués a l’emplaçament actual.

El relleu és molt malmès, erosionat per haver estat exposat a l’aire lliure, i en algun sector hi ha rastres de calç al damunt.

La Peça és rectangular, envoltada per un marc molt prominent i força ample, en secció de pla i quart de cercle incurvat o cavet. Tot el conjunt fa 140 cm × 62 cm i és format per diferents peces, tallades en pedra calcària que encaixen. Actualment, a causa del mal estat de la pedra, és ben visible en moltes de les juntures el ciment emprat en encastar-la al mur.

La motllura que crea l’emmarcament té una amplada de 14 cm. La seva única part esculpida és el cavet del costat superior, horitzontal; tota la resta del marc és llisa. La decoració és de tema vegetal: un fris de grosses palmetes esculpides al biaix.

L’interior d’aquest marc és ocupat per dues lloses. La més grossa, de 78 cm × 34 cm, que comprèn les dues terceres parts de l’espai, té esculpida l’escena mortuòria. L’altra pedra, de 33 cm × 34 cm, a l’esquerra d’aquesta, és molt erosionada i no té rastres d’haver posseït cap relleu ni cap inscripció. Això, però, potser és degut purament al seu mal estat. Així i tot, l’observació fa creure poc probable “tot i que potser no és impossible del tot” que hagués estat esculpida. Fóra més possible que hagués contingut un epitafi.

L’escena esculpida té, per dissort, el relleu malmès i fins i tot en alguns punts ha desaparegut; tanmateix, s’hi identifiquen, amb més o menys dificultat, tots els personatges representats; no podem dir el mateix dels objectes.

A la part inferior de l’escena hi ha estès el cos del difunt, representat en una mida més gran que els altres personatges. Amb les dues mans sosté un calze posat sobre el seu pit; el cap descansa en un coixí. El cap és gros; apareix amb cabellera curta i amb barba a base de solcs paral·lels; les faccions són esborrades i només és clarament identificable un ull, boterut i tractat amb trepant. Els plecs de la túnica són relleus verticals solcats transversalment per unes fines incisions.

En segon terme, darrere el cap del difunt, hi ha un àngel representat amb cap i braços humans, mentre que el cos i les potes són d’ocell. Té les dues ales grosses esteses, insinuant el vol. Amb la mà esquerra fa l’acció de conduir l’ànima del difunt vers el cel. És alhora un àngel turiferari, ja que amb la mà dreta té un encenser penjant d’una cadena. Aquesta és la figura menys destruïda del conjunt. S’observen els detalls del rostre, amb ulls i orella prominents, amb forats de trepant i la boca marcada amb una simple incisió molt fina. Els cabells són remarcats amb solcs profunds, mentre que el plomatge és fet amb traços més lleus, de forma dentada. L’ànima és una petita figura humana que hom volgué representar eixint del cos del difunt; la seva posició inclinada indica el moviment d’ascensió. El relleu és molt malmès.

Darrere el difunt hi ha un parell de canelobres idèntics, de tres peus i tres braços. El braç central, més alt, és acabat en un punxó per clavar-hi la candela, mentre que els altres són terminats amb un element esfèric (plat circular?).

Als peus del difunt hi ha un petit personatge dret del qual, pel mal estat del relleu, desconeixem molts detalls; el cap es molt malmès. Es tracta, probablement, d’un acòlit, ja que precedeix el sacerdot i amb el braç i la mà dreta alçats sosté una creu. És una creu grega de braços patents. És probable que amb l’altra mà portés la caldereta de l’aigua beneïda, però en manquen molts fragments i hom no ho pot afirmar amb certesa.

El sacerdot que apareix en darrer lloc a l’extrem dret de l’escena ha estat representat amb unes mides força més grans que les de l’acòlit. Té el braç dret alçat i la mà en posició de beneir. La figura té el cap i tot un costat molt erosionats. Només s’identifiquen alguns plecs verticals de la túnica. Ha desaparegut completament el braç esquerre, amb el qual potser sostenia el llibre sagrat.

El personatge a qui fou dedicat aquest relleu tombal devia ser un eclesiàstic, si hem de jutjar pel detall del calze col·locat damunt el pit. La seva identitat ens és, però, desconeguda.

Tot i l’encarcarament i l’esquematisme, l’escena té una evident força expressiva. Creiem que les seves característiques revelen una mostra d’escultura romànica local, fins a un cert punt rústega, que cal situar dins la segona meitat del segle XII o, a tot estirar, als primers decennis del segle XIII.

No hi ha dubte que cal relacionar aquesta làpida de Carbonils amb una altra de força semblant i de la mateixa rodalia, també amb l’escena mortuòria en relleu; procedeix de Sant Miquel de Fontfreda i avui és guardada a l’església parroquial de Maçanet de Cabrenys. Manuel Riu ha assenyalt que s’hi volgué representar el lavatori ritual del cadàver.

Cal remarcar l’existència d’aquestes dues peces de tipologia no gaire corrent en parròquies veïnes (Carbonils i Fontfreda) de població dispersa pels contraforts del Pirineu empordanès. A l’escena esculpida a la làpida de Fontfreda hi ha molts elements i detalls que també apareixen en la làpida descrita: ànima, àngels, calze, acòlit amb creu, sacerdot beneint, canelobres. També pertanyia a un monjo o sacerdot. Tanmateix, l’escultura de Carbonils és una mica menys rudimentària i més rica en detalls, fet que s’evidencia sobretot en els plecs del vestit i en els rostres, i en conjunt és més reeixida. Amb tot i això cal situar ambdues peces en un mateix ambient i hem de creure que foren obrades per artífexs populars.

La parròquia de Sant Miquel de Fontfreda va pertànyer des del 1115 a la canònica augustiniana de Santa Maria de Lledó. Per aquest motiu hem insinuat abans, la possibilitat que la làpida de Fontfreda fos d’un dels primers priors o d’un canonge important d’aquesta comunitat. Per a la làpida sepulcral de Carbonils la relació amb el priorat de Lledó no és tan clara, però sabem que, si més no des de la primera meitat del segle XIII, aquest monestir també tenia possessions al terme parroquial de Sant Feliu de Carbonils, les quals possessions encara mantenia al segle XVI(*). És força probable, per tant, que totes dues làpides sepulcrals, en aquestes parròquies veïnes, tinguessin una estreta relació que no podem, per ara, precisar, amb el priorat de Santa Maria de Lledó i el domini que aquest exercí sobre la contrada.

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàg. 54.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Els diplomes carolingis a Catalunya, dins Catalunya carolíngia, II, primera part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1950, pàgs. 35 i 38.
• Josep Rius i Serra: Rationes Decimarum Hispaniae (1279-1280) (Transcripción, traducción e índices), I, CSIC, Barcelona 1946.
• Lluís G. Constans: Girona, bisbat marià, Barcelona 1954, pàg. 91.
• Josep M. Pons i Guri: Nomenclátors de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, XVII, 1964-1965, Girona 1965.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-A (Alt Empordá), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 16 i 19.
• Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, docs. 677, 704 i 745.

Bibliografia de l’església

• Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, “Revista de Girona”, núm. 72, Girona tercer trimestre de 1975, pàgs. 41-42.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-A (Alt Empordá), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 16-17.
• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 201.
• Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàg. 101.
• Joan Badia i Homs: Carbonils (terme d’Albanyà), Centre Excursionista Empordanès, Les obres, Festa de Bassegoda a Sant Feliu de Carbonils, diumenge 28 de setembre de 1986 (programa de mà).