Situació
La vila de l’Armentera es troba a la plana al·luvial de l’Alt Empordà, a mà dreta del curs baix del riu Fluvià i a uns 3 km del mar, en un espai que es caracteritza pels fèrtils terrenys de conreu i pels aiguamolls. L’església parroquial de Sant Martí és ben destacada dins el nucli urbà de la vila.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG063691.
Per l’Armentera passa la carretera local de Viladamat a Castelló d’Empúries i hi arriba també la local de Ventalló a l’Armentera.
Història
El lloc de l’Armentera i la seva església de Sant Martí eren una possessió del monestir de Sant Pere de Rodes, la qual fou confirmada l’any 974 en una epístola del papa Benet VI: villa Armentaria cum ipsa ecclesia Sancti Martini.
L’any 982, en un diploma de rei Lotari surt esmentat el domini dels monjos de Sant Pere de Rodes sobre l’Armentera i la quarta part de l’església de Sant Martí. També figura a l’epístola del papa Joan XV de l’any 990 a favor del mateix monestir.
En l’acta de restauració de la canònica de la seu de Girona, l’any 1019, hi ha una referència a l’alou de l’Armentera, una de les possessions que el bisbe Pere donava a l’esmentada comunitat.
El comte Ponç i d’Empúries, en el testament de l’any 1078, donava la meitat de les eugues i vaques a la seva muller i de l’altra meitat disposava que se’n fes un llegat de 50 auris a Sant Martí de l’Armentera.
El poderós cavaller Guillem Umbert de Basella, en codicil o condició testamentària del 3 de juny de l’any 1151, reconeixia als canonges de la seu i de Sant Feliu de Girona els drets que invocaven sobre un alou de l’Armentera. En el testament definitiu, publicat el primer de juliol del mateix any, l’esmentat Guillem Umbert, entre els seus nombrosos llegats, deixà 10 sous a l’església de Sant Martí de l’Armentera.
L’any 1264 Dalmau i Guillem de Castellnou vengueren a llur germana Saurina tres quartes parts de les possessions i drets que tenien a l’Armentera. L’any 1281 consta que l’esmentada Saurina de Castellnou tenia, pel bisbe, el delme de l’Armentera.
L’església de l’Armentera figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i, entre les parròquies, en els nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV i posteriors.
L’església de Sant Martí de l’Armentera fou totalment reconstruïda al segle XIX.
Vila
Vestigis de la porta visibles encara al mur frontal de l’església.
F. Tur
Sant Martí de l’Armentera, com acabem d’indicar, és una església neoclàssica, bastida al segle XIX, força gran, d’una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal.
A l’angle sud-oest d’aquesta església hi ha uns pocs vestigis dels murs del temple medieval, anterior, que foren incorporats a la base de l’edifici actual en aquest sector. Són visibles només des de l’exterior. Al frontis s’observa un fragment de la porta a mà dreta “vers migjorn”. Segueix en un tram, poc alt i d’uns 4 m de llarg, en el llenç meridional.
L’aparell, en aquests dos fragments, és de carreus grossos i ben escairats i polits, que es disposen regularment, a trencajunt. És un parament que podríem considerar dels segles XII o XIII. En el que correspon al frontis hi ha un emmarcament que deu correspondre a una petita làpida sepulcral, desapareguda. Aquesta romanalla de l’església anterior contrasta amb l’aparell de la moderna, que és de pedres sense escairar i morter molt visible. És possible que l’arrebossat que es conserva parcialment en aquests murs amagui algun altre espai de parament de l’església antiga.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 67.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-B, Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 23.