Situació
Façana de ponent, molt reformada, amb la portada i les obertures del campanar apartades.
F. Tur
El poble d’Avinyonet de Puigventós és situat en un replà de la serra de la Garriga, limitat per altes margenades sobre els rius Manol i Rissec, que formen el seu aiguabarreig a migjorn, a ponent de Llers i de Figueres, al llindar de la plana i el començament dels primers contraforts pirinencs.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG931776.
Per arribar-hi cal agafar des de Figueres la carretera que va a Besalú. A 5 km de Figueres cal agafar, a mà dreta, la carretera local de Terrades, per la qual, a menys d’1 km hi ha el poble d’Avinyonet. L’església, perfectament visible, presideix el nucli de la població. (JBH-JVV)
Història
Les primeres notícies que hi ha del lloc d’Avinyonet són indirectes; es refereixen al nom d’un personatge, Berenguer d’Avinyó, que apareix com a testimoni en dos documents de Bernat II i Bernat III, comtes de Besalú, datats el 1090 i el 1107, respectivament.
L’any 1128 el castell d’Avinyó fou atacat pel comte Ponç II d’Empúries, el qual, poc després, fou empresonat pel comte Ramon Berenguer III. En la concòrdia pactada pels dos comtes figura entre els comodors del comte de Besalú, Ramon Adalbert d’Avinyó.
De l’any 1257 al 1804 el castell pertanyia a la comanda de l’Hospital d’Avinyonet. Vers l’any 1497 aquesta comanda fou unida a la de Sant Llorenç de les Arenes i vers l’any 1600 hi hagué una nova unió amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries.
L’església de Sant Esteve d’Avinyonet és esmentada en una butlla del papa Alexandre III de l’any 1176 i pertanyia al monestir de Santa Maria de Vilabertran.
L’església s’esmenta en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en les relacions de parròquies del 1362, del final del segle XIV. i d’època posterior. Als segles XIII y XIV hi ha notícies sobre la possessió del delme d’aquesta parròquia per part de diferents cavallers, en feu del bisbe. Així l’any 1226 Arnau de Navata reconeixia tenir-lo subinfeudat, el 1281 Bernat de Sales tenia la meitat del delme d’Avinyó i l’any 1319 Guillem de Cistella posseïa una quarta part d’aquest delme. L’any 1323 Guerau de Rocabertí, senyor de Navata, tenia subinfeudat, entre d’altres, el delme d’Avinyó.
Pel que sembla, l’església fou reconstruïda al segle XV aprofitant alguna part de l’edifici anterior. Hom degué bastir l’actual temple fortalesa, que fou objecte de modificacions més tard, sobretot al segle XVIII. Probablement deu estar relacionat amb aquesta reconstrucció un document que procedeix de l’antic arxiu de la Comanda segons el qual el Gran Prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital concedí l’any 1416 uns drets als obrers d’Avinyonet per a construir l’església parroquial. (JBH)
Església
Curiosa obertura en forma de pany de clau que il·lumina tènuement l’interior de l’església.
F. Tur
Sant Esteve d’Avinyonet és actualment una església d’una sola nau rectangular, de dimensions força grans, que és coberta amb volta de llunetes. Els murs perimetrals són emmerletats; els merlets són rectangulars i al seu damunt, actualment, recolza la teulada d’un terrabastall, que crea un espai sobre el temple, amb arcs diafragma. Resta evident que en època baix-medieval l’església quedava integrada dins les fortificacions del castell comanda emplaçat al seu costat mateix. L’orientació original del temple ha estat capgirada, per tal com l’altar és situat a l’extrem de ponent, precisament on hi ha l’antic frontis de l’església romànica les obertures del qual han estat tapiades.
L’esmentat frontis és l’únic element que subsisteix del temple romànic i actualment només és visible des de l’exterior. S’aprecia la porta amb la forma de mig punt de l’arc extern les dovelles del qual foren tretes; és també visible una imposta del costat dret, bisellada. Probablement és una porta d’arcs en gradació, però la resta de l’estructura és amagada per l’aparedat, o bé malmesa. Hi ha una finestra central de doble biaix, de vessant molt obert, i arcs de mig punt.
Un campanar d’espadanya corona la façana. Es de dos pisos, en cadascun dels quals s’obren dues arcades de mig punt; aquesta espadanya també resta integrada a l’obra de fortificació.
L’aparell d’aquest frontis és de carreus de pedra calcària de la mateixa contrada, de mida força grossa, rectangulars, ben escairats i polits, que es disposen en filades ben uniformes. És una construcció pròpia dels segles XII-XIII.
La resta del temple amb els seus murs amb basaments de talús i l’emmerletat de tipus encara medieval és, molt probablement, de la primera meitat del segle XV, d’acord amb les dades històriques comentades. Potser fou en aquesta mateixa època que es capgirà l’orientació, però considerem més probable que aquesta reforma dati dels segles XVII o XVIII, època en què hom degué construir la volta actual del temple. La sagristia “que encara no existia el 1743” i la capella fonda que té una finestra datada l’any 1780, foren afegides a migdia de l’església al segle XVIII.
Un detall del timpà de l’església, amb la creu que el decorava, de la qual n’han arribat uns pocs vestigis.
F. Tur
A la façana actual, situada a llevant, com hem indicat, a la porta, hi ha el timpà de la porta romànica que té una creu esculpida amb el relleu molt repicat i destruït. (JBH)
Escultura
De l’església de Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós ens ha pervingut un vestigi de decoració escultòrica d’època romànica. Al timpà de la porta d’entrada hi havia una creu en relleu, molt malmesa, de manera que hom només en pot intuir la representació amb un gran esforç, puix que gairebé és indesxifrable.
Resseguint l’empremta que resta de la imatge “sembla gairebé com si hagués estat tallada de dalt a baix” es pot veure un Crist crucificat. Se n’endevina el cap, situat al centre, lleugerament inclinat vers l’espatlla dreta i els braços estesos en la creu. Del cos només s’intueix l’inici del tors, tímidament corbat; tot el contorn visible acaba aquí.
No es pot veure cap altra empremta que faci pensar en la representació d’altres personatges als extrems de la creu, com és freqüent en obres contemporànies. En canvi, s’adverteixen lleus incisions als braços de la creu, tant al cos vertical com a la banda superior de travesser horitzontal.
Pels pocs detalls que s’hi poden veure sembla que es tracta d’un tipus de creu d’altar freqüent al segle XII a Catalunya. D’entre els nombrosos exemples que es conserven, els més propers a la creu d’Avinyonet són el crucificat del calvari de Tragó de Noguera, el del calvari de la col·lecció Espona, ambdós conservats al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, i el d’un calvari representat en un capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany, semblant al d’Avinyonet pel contorn de la imatge de Crist. (LCV)
Treballs de restauració
L’any 1995 es realitzaren obres de restauració en aquesta església a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, l’Ajuntament d’Avinyonet de Puigventós i el bisbat de Girona. Aquestes obres consistiren en la renovació total de la teulada de l’edifici amb la recuperació dels batiports defensius perimetrals; també es procedí a la consolidació general del campanar, que inclogué la reobertura dels finestrals originaris, i es feren unes prospeccions arqueològiques en la porta de ponent. (MLIR)
Bibliografia
- Josep M. Marquès i Josep Riera: Avinyonet de Puigventós, poble, parròquia, castell, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, Figueres 1978, pàgs. 30-31.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 25-26.