Situació
Una vista exterior de l’edifici des de tramuntana. Tal com hom pot apreciar, aquesta església té importants modificacions d’època barroca.
F. Tur
L’església parroquial de Sant Andreu de Borrassà és al bell mig del nucli urbà d’aquesta vila, a la plaça Major. El seu alt campanar emergeix del conjunt de la població; l’edifici és d’època barroca, però s’hi aprecien unes poques restes del temple anterior.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG940747.
De la carretera de França N-II, entre els quilòmetres 755 i 756 surt a l’esquerra la carretera local a Navata. Aquesta carretera, després de passar per les poblacions de Borrassà i Ordis, enllaça amb la comarcal de Besalú a Roses a l’indret de Pols (del terme de Navata); la vila de Borrassà és a 2 km del trencant de la N-II. També es pot arribar a Borrassà des de Vilafant “poble a la carretera comarcal de Besalú a Roses abans esmentada” per una altra carretera local, de 3 km de recorregut.
Història
L’església de Sant Andreu de Borrassà ja existia l’any 817. Pel desembre d’aquest any a l’església de sancti Andreae quae fundata est in villa Borraciano s’hi celebrà un acte de deposició de testimonis en presència de dos mandataris (missi) de l’emperador Lluís el Piadós; l’arquebisbe Nifridi de Narbona i el bisbe Crispià de Nimes. La testificació tenia com a finalitat dirimir els límits del terme de Bàscara, important possessió del bisbat de Girona que comprenia terres de tres comtats, Besalú, Girona i Empúries, i que fou motiu de nombrosos litigis. A l’assemblea es feu referència a fets anteriors. Els testimonis assistents explicaren que tenien per cosa coneguda, car hi eren presents, que Ragonfred, comte de palau —enviat per la cort carolíngia— acompanyat de dos jutges imperials, Donat i Ugabald, fou a Bàscara i, després de recórrer els seus termes, investí de la propietat a Gualaric, bisbe de Girona.
Hom suposa que la vinguda de Ragonfred i els jutges devia tenir lloc poc després de l’any 785, data de lliurament de Girona al poder carolingi. Aquests fets, amb l’assemblea de Sant Andreu de Borrassà de l’any 817, s’inscriuen dins la decisió i l’actuació de la cort franca en aquests moments, amb la finalitat de conèixer la situació del país i reorganitzar-ne l’administració.
El comte Bernat Tallaferro, en el testament del 1020, deixà al seu fill Berenguer tot el que tenia a la parròquia de Borrassà. El terme de Sant Andreu de Borrassà és esmentat l’any 1092 entre els límits de l’alou de Pols. El 1093 és citat com a límit de Navata.
Tots els béns que el priorat de Santa Maria de Lledó tenia en aquesta parròquia foren confirmats per Calixt II en una butlla de l’any 1123. La canònica de Lledó posseí importants drets sobre Borrassà, com la capellania curada de Sant Andreu, que conservà fins a l’extinció de la col·legiata al segle XIX. Entre les esglésies que reberen llegats de Dalmau de Creixell, pel seu testament de l’any 1220, figura la de Borrassà. Els Creixell posseïren el castell o força de Borrassà, per la corona, i el lloc formà part de la baronia de Creixell. L’any 1392 passà, per venda, a Francesc de Sagarriga; al segle XVII era encara sota el poder d’aquest llinatge.
L’església de Sant Andreu de Borrassà actual fou bastida entre el final del segle XVII i la segona meitat del XVIII. Ho indiquen les dates gravades en diferents punts de l’edifici: 1684 i 1704 al sector de capçalera; 1740 al mur de migdia; 1746 a la façana; 1765 en una gàrgola.
Església
L’església de Sant Andreu de Borrassà dels segles XVII-XVIII és un edifici de dimensions grans, amb elements de fortificació. Consta d’una nau amb capçalera poligonal i capelles; la façana i el campanar presenten una decoració barroca.
Aquesta església fou aixecada en part, al sector nord-est, sobre fragments constructius subsistents del temple alt-medieval que la precedí. Les restes, incorporades a l’obra de l’església barroca, es poden observar només exteriorment.
Els vestigis de l’església antiga pertanyen al mur septentrional d’una nau i a l’absis corresponent. El mur de la nau es conserva sencer, pràcticament, amb les cantonades dels dos extrems visibles i les restes d’una cornisa bisellada, molt erosionada (s’integra dins el conjunt del mur del mateix costat del temple actual, de molta més llargada i alçada). Hi ha adossada una sagristia d’època molt posterior, que ja fou afegida a l’església antiga.
De l’absis resta només un fragment. El mur, corbat, té uns 2 m de segment i es conserva en una alçada irregular (amb una màxima de poc més de 2 m). Correspon a l’extrem septentrional i hom en pot veure la incidència amb el plec o cantonada amb la nau. Per aquest insignificant vestigi hom pot comprovar que l’absis era de planta semicircular, i molt probablement ultrapassat, almenys exteriorment.
El mur septentrional de la nau de l’església antiga presenta un aparell format per grans còdols i altres pedres només retocades que a la part inferior formen algunes filades inclinades i es disposen en espiga en alguns punts; vers la meitat superior del mur tenen tendència a disposar-se horitzontalment.
Al fragment d’absis hi ha encastades les restes d’un arrebossat antic, sota el qual s’observa l’existència d’una filada d’opus spicatum feta amb còdols i pedres desbastades com a la nau.
Els pocs elements que han perdurat, permeten de suposar que l’església de Sant Andreu de Borrassà —segurament d’una nau amb absis ultrapassat— fou bastida al segle X.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Girona”, núm. 78, 1r. trimestre de 1977, pàg. 19.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Girona 1978, pàgs. 51-52.