Situació
Aspecte que ofereix el mur pertanyent al costat de tramuntana d’un edifici que era capçat per un absis de planta semicircular.
F. Tur
El cementiri municipal de Cabanes és als afores i a uns 250 m de la població, prop del marge esquerre del Rec del Molí.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG983841.
Des del nucli de Cabanes, un camí de terra porta fins al cementiri. Des de l’exterior, al costat septentrional, hi ha les restes de l’església que han estat integrades al mur del clos cementirial.
Història
No coneixem la dedicació que tingué aquesta església, ni, tampoc, notícies històriques que s’hi puguin relacionar amb seguretat.
El lloc de Cabanes és esmentat, com ja sabem, l’any 885 a l’obiació feta pels comtes Guifré I i Guinedilda, de la seva filla Emma al monestir de Sant Joan (de les Abadesses) i dotació d’aquesta casa monàstica. La comtessa cedí una propietat situada a Cabanes, la qual havia estat comprada pel seu difunt pare Sunifred: Et ego Winedildes, cometissa iamdicta, trado ibi, comitatu Impuritano in villa que nuncupant Chabannas omnem porcionem mihi deditam quem ego ibidem habeo in prefatam villam de comparacionem de condam patre meo Seniofredo cum ipsa ecclesia quod ibidem est Sancti Mauricii.
En l’acta de consagració de l’església de Sant Joan de l’any 887 també és esmentada aquesta donació de la comtessa, de manera pràcticament idèntica, però sense l’al·lusió a l’església de Sant Maurici(*).
Ramón d’Abadal afirmà que la frase cum ipsa ecclesia quod ibidem est Sancti Mauricii del text de l’any 885 és “filla d’una interpolació”. El document original s’ha perdut. La còpia conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, on es troben aquesta i unes altres —poques— suposades interpolacions, és considerada del segle X per l’autor esmentat(*). F. Udina i Martorell, afinant més, la data al final del segle X.
L’any 899 el rei Carles el Simple concedí un diploma a uns particulars, els esposos Esteve i Anna —ambdós de llinatges influents, com hem dit en aquest mateix capítol—, en el qual els eren confirmades diferents possessions. S’hi anomena un alou de Cabanes amb les seves esglésies:…villare quod dicitur Cadinus, et vocatur Cabannas, cum finibus suis et ecclesiis ab omni integritate(*).
El comte Gaufred d’Empúries-Rosselló, en el seu testament datat l’any 989, llegà a la seu d’Elna un alou que posseïa a Cabanes amb les seves esglésies (¿eren les mateixes del document anterior?): …ipsum meum alodem quod ego abeo in villa Chabannas vel in eius termines et ipsas ecclesias cum suas decimas(*).
Dos anys després (991) la comtessa Guisla i els altres executors testamentaris feren efectiva la donació del comte Gaufred. Les esglésies també són esmentades en plural, sense precisar-ne ni el nom ni el nombre(*).
¿Alguna de les cites documentals precedents pot tenir relació amb les restes de l’església romànica identificada al cementiri de Cabanes?
Tot i que el text presenta una certa ambigüitat, el precepte reial de l’any 899 sembla referir-se únicament a esglésies situades a Cadins, per tant, en un indret del terme de Cabanes allunyat de l’actual cementiri. Si és així, les ruïnes que ens ocupen no podrien tenir cap mena de relació amb els esglésies al·ludides en aquest precepte. El dubte persisteix, lògicament, per a les esmentades en el testament comtal. De fet, encara avui, a Cadins —com ja expliquem en el seu lloc— hi ha testimonis materials de més d’una església: la de Sant Feliu —antic temple monàstic— i la capella propera, ruïnosa, que, segons la tradició, estigué dedicada a sant Miquel.
L’església del cementiri no pot ésser identificada tampoc —i en aquest cas amb tota seguretat— amb la domus o capella de Sant Sadurní, que és documentada des de l’any 926 fins al segle XVIII. No sembla que actualment n’hi hagin vestigis materials, almenys visibles, però resta clar que era emplaçada vora el camí de França (la Calçada), prop de la Muga, al límit amb Llers, també, com Cadins, a l’extrem occidental del terme de Cabanes. Aquesta localització impedeix també qualsevol intent de relacionar-la amb les restes del cementiri.
En canvi, en principi no hi ha res en contra d’imaginar una possible relació d’aquestes restes amb l’església de Sant Maurici, abans esmentada. El cert és que només sabem que aquesta església es trobava a Cabanes, sense precisió de l’emplaçament exacte. Com ja hem dit, l’única cita documental que coneixem sobre Sant Maurici és considerada una interpolació feta en el text del segle IX (any 885), la qual potser data del final del segle X. Aquest afegitó, amb tota lògica, hauria de respondre a uns interessos concrets i, per consegüent, entenem que al final del segle X hi devia haver l’església de Sant Maurici de Cabanes, sobre la qual, però, no coneixem altres notícies posteriors(*).
Probablement una recerca en els arxius, sobretot dels fons no catalogats, pot oferir possibilitats amb vista a la troballa d’alguna dada esclaridora en aquest sentit.
Creiem que és possible apuntar un altra hipòtesi sobre la identificació de l’església del cementiri, a desgrat que no la puguem recolzar en notícies històriques conegudes o publicades.
En primer lloc, cal tenir en compte que aquestes restes evidencien l’existència d’una església de dimensions de certa consideració. No semblen pas correspondre a una simple capella o petit santuari. D’altra banda, cal fer notar la seva relativa proximitat al nucli de la vila, al centre del qual es dreça encara la torre del castell medieval (romànica) i, prop seu, l’església parroquial de Sant Vicenç, edifici d’època molt posterior: segle XVIII.
En aquesta església parroquial no s’aprecien vestigis més antics. Si existí el temple anterior al mateix indret, la seva orientació no fou respectada, ja que l’edifici del segle XVIII té l’absis vers el sud-oest i la façana al nord-est. ¿Es que l’església anterior no es trobava en aquest lloc? ¿Es tractava de la que veiem, parcialment conservada, al cementiri?
Es tracta, naturalment, d’una simple suposició. L’indici, però, permet d’imaginar que l’església parroquial podria no haver estat sempre emplaçada al centre del nucli urbà. Resta evident que aquest nucli en consolidà a recer del castell. L’església primitiva es podia trobar dins el recinte murat o bé als afores. Si això darrer fos cert, la presència de les ruïnes del cementiri quedarien ben explicades.
Aquest no seria, de cap manera, un cas insòlit. Sense sortir de l’Empordà, hi ha exemples de viles agrupades a l’entorn d’un castell i amb l’església parroquial extramurs (Palau-sator, Peratallada, Monells). Als segles XVI i XVIII també trobem exemples il·lustratius (les Escaules, la Selva de Mar, Bellcaire) del trasllat de l’església dins el nucli, amb la construcció d’un nou temple i l’abandonament o transformació de l’antic. Vora l’església vella sol perdurar, altrament, el cementiri. No és impossible que, en altres casos semblants, el procés s’hagi produït en dates anteriors al període apuntat. Naturalment també hi ha mostres de poblacions on subsisteixen, ben diferenciats, els nuclis sorgits vora l’església i el castell o fortificació (Foixà, Torroella de Fluvià, Palausaverdera).
Així doncs, si és certa la hipòtesi formulada, el cementiri de Cabanes pot haver perdurat en el mateix indret que la primitiva sagrera medieval. En ampliar-lo, segurament en data força avançada, una part de l’antiga església parroquial, ja inservible, degué haver estat respectada per a ser integrada en el mur del clos cementirial.
Altres consideracions ens mereix l’advocació “ara desconeguda” d’aquesta església. ¿Correspon a la primitiva de Sant Vicenç, patronatge que perviu en el temple parroquial d’avui? ¿Era dedicada a sant Vicenç una primitiva capella del castell, dedicació que podria haver passat a la parròquia en produir-se el suposat canvi d’emplaçament? En aquesta darrera suposició seria possible que l’antiga parroquial “del cementiri” fos l’església de Sant Maurici que esmenta el text alt-medieval que ja hem comentat
Hem d’insistir en la condició d’hipòtesi de treball de les consideracions precedents, la qual podria confirmar o desmentir la investigació històrica que hem, tot just, iniciat.
De l’església parroquial de Cabanes coneixem notícies certes des del darrer quart del segle XIII. L’ecclesia de Cabanis figura, entre els temples amb rendes pròpies que havien de contribuir a les croades, en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. A l’inventari de parròquies de l’any 1362, del Llibre Verd de la seu de Girona ja hi figura sota l’advocació de sant Vicenç, igualment que en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV i d’èpoques posteriors(*).
Fins ara no hi ha cap publicació sobre les ruïnes de l’església romànica de Cabanes. És sorprenent que hagin passat desapercebudes en un territori tan trepitjat com la plana empordanesa. Probablement, fins fa poc temps, es trobaven força amagades per les heures arrapades als murs i altra vegetació. Foren identificades a la primavera del 1988 per Carme Riu. L’arquitecte Joan Falgueres i Font, col·laborador d’aquesta obra, ens n’ha comunicat l’existència. Gràcies a aquests amics hem pogut redactar aquest article i donar-ne la primera notícia.
Església
A la banda de tramuntana del cementiri de Cabanes i a la cara externa del mur són visibles les restes de l’església medieval. En canvi, a l’interior del recinte d’aquest cementiri, queden amagades perquè s’hi ha adossat algunes rengleres de nínxols.
L’observació de les restes demostra que pertanyen al costat de tramuntana de la nau d’una església, la qual era capçada a llevant per un absis de planta semicircular. El mur de la nau, més o menys destruït segons els trams, pot ésser identificat en una llargada d’una vintena de metres; de l’absis se’n pot veure poc menys de la meitat del seu mur semicircular. Els munts d’enderrocs colguen la part inferior d’aquesta construcció; algunes plantes parasitàries amaguen una bona part dels paraments.
L’alçada dels murs perimetrals que resten drets és molt irregular: d’uns 5 m, com a màxim, al sector occidental de la nau, i de només 1,20 m a l’extrem de llevant; si bé cal tenir en compte que el basament resta colgat. En aquest sector de llevant, el parament antic és fet amb construcció de pedruscall, fragments de terrissa i morter, corresponent a la tanca del cementiri.
L’estat actual de les ruïnes només permet una anàlisi dels aparells, perquè no hi ha testimonis de cap altre element arquitectònic significatiu. En aquest sentit advertim l’existència de dos sectors clarament diferenciats: l’extrem de llevant de la nau i l’absis, que semblen correspondre a l’edificació més antiga (A), i un tram de ponent de la nau que deu pertànyer a alguna reforma o allargament del temple, força més tardà (B). El parament de la nau presenta, doncs, dos trams distints; el canvi d’aparell és senyalat, a més, per l’existència del basament d’un contrafort o pilar adossat.
Pel que fa a l’edificació més antiga direm que a aquest sector més arcaic de les restes correspon, com hem dit, el tram oriental del mur de la nau, en una llargada d’uns 8 m, fins al contrafort ja esmentat, i les romanalles de l’absis.
D’aquest mur actualment són visibles només 7 o 8 filades de petits carreus de formes allargades, escairats bastament i poc polits, que alternen amb còdols grossos, escapçats o sense tallar. Es diposen en filades uniformes. La irregularitat dels contorns de tot aquest material fa que l’abundant morter que el lliga sigui ben visible en les juntes entre les pedres. En aquests espais amb morter hi ha incisions, amples i ben marcades, que creen rectangles a imitació de la perfecta carreuada. La cantonada de l’extrem oriental del mur és feta amb carreus més grossos, ben escairats i polits.
Al parament visible de l’absis hi ha un aparell idèntic al descrit. Com ja hem indicat, hom pot veure actualment una mica menys de la meitat d’aquesta capçalera al costat de tramuntana. Tanmateix, potser el mur del cementiri que hi incideix amaga la finestra que, lògicament, s’obria al fons de l’hemicicle.
Quant a l’allargament del temple, força més tardà, direm que el basament d’un pilar adossat, fet amb grossos carreus, senyala la unió entre els dos sectors, amb parament diferenciat, del mur conservat de la nau, com ja havíem indicat. El tram occidental té una llargada d’uns 12 m i es manté en una alçada superior a la resta de les ruines. No hi ha cap indici de l’extrem de ponent, ja que enllaça de manera irregular amb la construcció del cementiri.
Hom ha arrabassat gairebé tots els carreus d’aquest parament. En resten ben visibles els encaixos o empremtes deixats en el ferm morter. Només resten in situ dues filades de carreus a la base del mur i una part de dues més a l’extrem superior. Tot plegat permet d’observar que l’aparell era de carreus de mida grossa, ben escairats i força ben polits, de calcària, que s’afileraven regularment, a trencajunt. Malgrat el perfecte escaire els carreus no foren col·locats ben ajustats. Al morter que els lligava hom marcà també incisions, de les quals queden pocs vestigis. Eren molt més fines que al sector oriental de l’edifici. Hi ha un rengle de grossos forats o encaixos per a les bastides.
És molt difícil d’esbossar una aproximació cronològica per als dos sectors que s’observen a les restes d’aquesta església, només amb les mostres esmentades dels aparells.
Amb totes les reserves del cas, podríem apuntar per a la part de llevant, la construcció més antiga —fragment oriental de la nau i l’absis—, una possible datació de la segona meitat del segle XI o començament del XII.
Per a l’allargament o reconstrucció parcial de la nau vers ponent és encara més difícil d’insinuar una possible datació (segles XIII-XIV?).