Situació
Un aspecte que ofereixen les ruïnes del castell.
F. Tur
Restes d’una torre castell situada a migdia i damunt la vall de Molinàs on hi ha el veïnat de masies d’aquest nom. La fortalesa és en un replà de la serra, en un indret dominant vers tramuntana, sobre la vall, i també força vers llevant i ponent, però no així a migdia, on enllaça amb el vessant d’una carena molt més elevada.
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG087948.
Per arribar-hi cal seguir el mateix camí que puja vers l’església romànica de Sant Miquel de Colera, que s’agafa a la carretera de Portbou, prop de la vila de Colera. Per aquesta pista de terra, més o menys 1 km abans d’arribar a l’església esmentada, surt un camí, a la dreta, que davalla fins al castell, que és a uns 500 m.
Història
No hi ha notícies històriques que es puguin aplicar, d’una manera clara, a aquest edifici. El nom de castell de Molinàs, amb què hom sol designar-lo popularment, podria ésser d’implantació relativament moderna.
Com a hipòtesi de treball podríem apuntar la possibilitat de relacionar aquesta fortalesa medieval amb la “guàrdia de moros” documentada al segle X o a la turre citada al segle XI, amb referència al lloc o la vall de Colera.
En l’acta de consagració de la basílica monàstica de Sant Quirc de Colera de l’any 935, en delimitar el territori del monestir es fa referència al “valíem quam vocant Colera cum ipsa guardia de mauris et ipsos portos…”. L’al·lusió es repeteix de manera idèntica en la nova consagració de Sant Quirc de l’any 1123.
En una escriptura de possessions que diferents cavallers tenien en feu del monestir de Sant Quirc de Colera, que cal datar entre el 1078 i el 1091, és consignat que Dalmau Berenguer tenia a la vila de Colera “ipsa sua domenedura propria”, amb masos, terres, vinyes, altres pertinences, com també els ports i la “turre” allí fundada.
Un text de l’any 1223, un conveni signat per l’abat de Sant Quirc referent a la vall de Colera, parla de fortaleses i torres d’aquest lloc, en plural.
Castell
L’anomenat castell de Molinàs era una torre castell de dimensions considerables, de planta quadrangular de 20 m de costat.
Les seves restes han quedat més visibles, en una bona part, en enrunar-se progressivament la construcció més moderna, una petita masia que s’adossava al costat de llevant i que havia ocupat l’espai interior modificant-lo.
Els murs perimetrals s’han mantingut d’una manera molt irregular. L’únic que encara té força presència és el de tramuntana. Es conserva en una alçada màxima d’uns 10 m i és l’únic que manté dues filades d’estretes sageteres, a la planta baixa, on n’hi ha vuit, i a nivell del pis superior, on se’n veuen set. En aquest darrer nivell, a la meitat de ponent del llenç, hi ha un matacà força ben conservat, damunt una llosa grossa i unes mènsules simplement escairades. Una mica més elevada que el matacà i el rengle superior d’espitlleres hi ha una obertura d’arc de mig punt fet amb lloses estretes en ventall; fou tapiada tardanament. L’amplada considerable fa dubtar de si es tracta d’un finestral o d’una petita porta enlairada a la qual hom devia accedir per mitjà d’una corda o d’una escala movible.
El llenç de ponent perd alçada de tramuntana a migjorn; com a màxim no arriba a superar els 5 m. Ha conservat quatre espitlleres inferiors. El mur de migjorn es manté en una altura màxima de poc més de 2 m i s’hi han conservat vuit espitlleres de la part baixa. A la meitat de ponent es distingeix l’espai d’una porta que no resta clar si ja hi era en origen. La façana oriental és la més destruïda, a causa d’haver-hi estat adossat el mas, d’època molt posterior. Només s’identifica clarament un curt tram de parament a l’extrem de migdia, amb la cantonada del sud-est.
L’interior era dividit en dues meitats per un mur transversal, d’eix nord-sud, encara força alt. El compartiment de ponent és probable que hagi estat sempre un espai descobert, o bé amb trespols de fusta. A la part de llevant resta, a la meitat de la llargada, una arcada diafragma de mig punt. Vers migdia hi ha l’arrencada d’un arc semblant i una porta d’arc de mig punt de comunicació interior. Vers tramuntana hi ha restes d’uns altres dos arcs diafragma —vestigis d’arrencades—, però, a nivell del pis, on també hi ha rastres d’una porta.
La construcció ha estat dreçada, a la banda de migdia, damunt la roca natural tallada artificialment per assentar-hi els murs. Aquests murs tenen, aproximadament, 1 m de gruix i són fets amb lloses de pissarra, estretes i llargues, només trencades i sense treballar, lligades simplement amb fang. Únicament els brancals de la porta de migdia han estat reforçats amb morter. L’aparell és irregular. Les lloses foren col·locades força ajustades, però sense cap cura especial, només amb una certa tendència a la sedimentació horitzontal. Aquest aparell lliga amb cantonades fetes amb blocs de llicorella molt més voluminosos i de formes més regulars, disposats al llarg i de través. També són una mica treballades algunes de les pedres que emmarquen les sageteres.
Hom pot observar una certa diferència entre l’aparell de la part baixa del parament i el de la resta de la construcció, al mur de tramuntana. A la part inferior, les pedres són, en general, més grosses i, fins i tot, semblen procedir d’un lloc diferent per la coloració més fosca. D’altra banda, les espitlleres baixes són fetes amb blocs més voluminosos que les altes, que són més ben construïdes i de mides més regulars. La diferència a l’aparell també s’observa al mur divisori interior.
Les característiques de l’edifici, torre castell, per les arcades diafragma de les sales interiors i l’aspecte d’altres elements, com les sageteres altes i el matacà, porten una datació probablement baix-medieval, potser del segle XII o ja del XIII. Es tracta, evidentment, d’una construcció de caire popular i rústec.
Tanmateix, pel seu aspecte, l’aparell i les espitlleres inferiors semblen correspondre a una obra més antiga. Hom pot mantenir la hipòtesi d’una reconstrucció feta a l’època esmentada, sobre les restes d’una gran torre o guàrdia molt anterior, que podríem considerar alt-medieval, sense poder-ne precisar res més amb les dades actuals.
Una prospecció de les ruïnes i una excavació de l’entorn seria, sens dubte, interessant.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- España Sagrada, 45, ap. XXIX.
- Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España…, vol. XV, ap. XXX.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Monasterios del antiguo condado de Besalú, dins Noticias históricas, VIII, Olot, 1896.
- Ignasi Baiges i Jardà i M. Lluïsa Cases i Loscos: Catȧleg dels documents en pergamí de l’Arxiu Municipal de la comtal vila de Besalú, (Inèdit).
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 551-553.
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 120; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 552.