Situació
Un aspecte de les ruïnes de l’església, a l’indret de la capçalera.
F. Tur
Les ruïnes de l’església de Sant Martí de Vallmala, o de Fontanet, topònims que avui no es conserven, són al cantó sud-occidental del puig dels Esquers, en un paratge avui deshabitat.
Mapa: 280M781. Situació: 31TEG072928.
Per anar-hi, actualment no hi ha cap camí mínimament apte per a vehicles. Cal situar-se a Vilamaniscle i seguir el camí que porta vers el Mas Guantor i després el que s’enfila cap al Mas Patiràsi Sant Miquel de Colera. A mitja pujada, molt llarga, a mà esquerra, hi ha un camí que porta fins a les ruïnes del temple. (JBH-JVV)
Història
Sant Martí de Vallmala surt esmentat en un diploma de Lluís el Balb de l’any 877, en el qual la “cella sancti Martini in comitatu Petralatensi” figura com a possessiódel monestir de Sant Esteve de Banyoles. Com a tal és esmentada novament en una butlla del papa Benet VIII, de l’any 1017, a favor del mateix monestir: “in Fontanedo quem dicunt Vallemalla ecclesiam sancti Martini cum ipsa rocha”.
L’església de Sant Martí fou consagrada l’any 1019 per Berenguer, bisbe d’Elna: “ad consecrandam ecclesiam in honore sancti Martini confessoris, qui est sita in comitatu Petralatense, in suburbio Tolono castro, in locum que dicunt Vallemala, vel Fontaneto”.
Acta de consagració de l’església de Sant Martí de Vallmala o de Fontanet (1019)
"In nomine Sancte et individue Trinitatis anno dominice incarnationis IX-VIIII. Hera millesima LVI inditione II. XIII. Kalendas decembris veniens vir reverentisimus Berengarius Episcopus Sanctæ Sedis Elenensis ecclesie cum consensu vel precibus Domno Petrone Episcopo Sanctæ Sedis Gerundensis ecclesie una cum clero suo ad consecrandam ecclesiam in honore Sancti Martini confesoris qui est sita in Comitato Petralatense in Suburbio Tolono Castro in locum que dicunt Valle mala vel Fontaneto quem edificaverunt monachi Sancti Stephani cenobii cum visinitate ipsius loci in subdicione Sancti Stephani supradicti cenobii Balneolas sub manu Bonifilii Abbatis Congruit devotioni cunctorum fidelium ut ad celestem patriam toto desiderio anelant quatinus sanctimoniis inherendo celestium honorumpotiantur efectibus. Hunc igitur secuti sunt morem ab exordio sanctæ ecclesie religiosi Sanctique viri qui in ipsa ecclesia enutrire et aumentare satagerunt. Horum itaque formam sequentes oportet nos ad celestem patriam inspicere ut caducam respuentes ad sublimia manentia toto nisu tendere valeamus. Denique in Dei nomine Ego Suniarius monachus cum vicinitate ipsius loci dono ad diem dedicationis ad jam dicta ecclesia librum que dicunt Omnia bona et leccionario I. Antiphonario et Missale I. Quapropter et ego Berengarius gracia Dei Episcopus cum consensu vel licentia Domno Petrono Episcopo vel Clericis suis concedimus vel tradimus ad ipsa ecclesia suprascripta decimas et primicias et oblaciones fidelium et ego Joannes dono… omnem meum alodem quod ego habeo vel adquisiturus sum ipsam decimam cum posteritate… et deredelles cum terminis suis ardenna cum terminis suis etego Calvone dono decimas de omnem meum alodem quod habeo vel adquisiturus sum cum posteritate mea et ego… guifredus dono similiter decimas cum posteritate mea. Similiter donamus vel tradimus ad ipsa ecclesia afrontaciones cum decimas et primicias de parte orientis in colo de Ardena usque in colo de Aronno vel de Supratotos de parte meridie in colo de Bancellos usque in colo de Adroariano vel in colo Trasovario vel in Dalfianes in ipsa casa de Argimiro de Cherosalbos de occiduo in colo de Adalberto vel de Puio juliano de circi in Casteralilio vel ipsa strada qui pergit ad colo de Trasovario. Ideo ego Berengarius Episcopus cum jusu vel ob deprecationem Domini Petroni Episcopi sanctæ Mariæ Sedis Gerundensis ecclesie una cum omni clero suo donamus ad ipsa ecclesia hec omnia suprascripta constituens ut nulli in postmodum hoc nostrum dotis vel decretum ulatenus violariliceat et simul jungimus ipsas decimas de Masso Sancti Stephani quod ibi tenet ad Sanctis Silvestri cum terras et vineas et insuper firme et inconvulse et inviolabile permaneat omnique tempore constuimus namque sanctæ; Mariæ Sedis Gerunda omni tempore sinodum custodiendum et Chrisma acceptionis.
Digesta est hec scriptura dotis die prefixo anno inserto regnante Rothberto Rege anno XXI. + Petrus Episcopus + Berengarius quamvis indignus gratia Dei Episcopus fff Talcucius Levita Doctor parvulorum subscribo. Wilelmus Archidiaconus subscribo. Ermengaudus… + … Stephanus Levita + Remundus Levita. Senderedus Archipresbiter subscribo. Bonus ohm… etsacrista. Guikdus Archipresbiter ff. Sig+num Joannes edificator ecclesie cum Maria uxore sua et liberis eorum. Odegario subscribo. Sig+num Adalberto edificator ecclesie cum uxore sua Sindulo et liberis eorum. Sig+num Elderico que vocant Calvone cum uxore et liberis eorum. Suniario + Filio Eldevigio cum fratribus et uxoribus et filiis et filiabus eorum. Sig+num Arnal. Segarius Levita cum omnibus parentibus suis dono ad Sancti Martini ipsa decima de ipsa Clossa. + Joannes Presbiter et monachus qui ista scriptura dotis vel decretum scripsi cum litteris suprapositis et sub fff die et anno quod supra."
Enrique Flórez: España Sagrada, vol. 45, pàgs. 307-308.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat, l’any 1019 de l’encarnació del Senyor, 1056 de l’era, segona indicció, el dia tretzè de les calendes de desembre, vingué el molt reverend senyor Berenguer, bisbe de la santa seu de l’església d’Elna, pregat i autoritzat pel senyor Pere, bisbe de la santa seu de l’església de Girona, i pels seus clergues, per consagrar una església enhonor de Sant Martí, confessor, que és situada al comtat de Peralada, al suburbi del castell de Toló, al lloc anomenat Vallmala o Fontanet, la qual edificaren els monjos del monestir de Sant Esteve que és a prop d’aquest lloc, sota l’obediència de l’esmentat monestir de Sant Esteve de Banyoles, governat per l’abat Bonfill. Escau a la devoció de tots els fidels que aspiren de tot cor a la pàtria celestial que prestin la seva adhesió als actes sagrats perquè d’aquesta manera assoleixin el premi dels béns celestials. Aquest costum, l’han seguit des del començament de la santa Església els religiosos i sants barons que han maldat per nodrir i fer créixer l’església. Seguint, doncs, el seu exemple cal que també nosaltres tinguem els ulls posats en la pàtria celestial i que, menyspreant les coses caduques, procurem amb totes les forces orientar-nos cap a les coses eternes de dalt. Per tant, en nom de Déu, jo, Sunyer, monjo veí d’aquest lloc dono a l’esmentada església, el dia de la seva dedicació, un llibre anomenat Omnia bona, un leccionari, un antifonari i un missal. Per tot això jo, Berenguer, bisbe per la gràcia de Déu, amb el permís i el consentiment del senyor Pere, bisbe, i dels seus clergues, dono i concedeixo a la damunt dita església els delmes i primícies i les oblacions dels fidels, i jo, Joan dono… la dècima de tot el meu alou que tinc o que tindré, un cop mort, i deredelles amb els seus termes, ardenna amb els seus termes, i jo, Calbó dono la dècima de tot el meu alou que tinc o que tindré, un cop mort, i jo… Guifré dono igualment els delmes, després de la meva mort. Semblantment donem i concedim a l’esmentada església, juntament amb els delmes i les primícies, els termes que de la banda de llevant se situen al coll d’Ardena, fins al coll d’Aró i de Sobretots, i per la banda de migjorn al coll de Bancells fins al coll d’Adroarià, al coll de Traüc i a Delfià a la casa d’Argemir de Roques Blanques; a ponent, al coll d’Adalbert i del puig Julià; pel cantó de tramuntana, a Casteralilio i al camí que mena cap al coll de Traüc. Per això jo, Berenguer, bisbe, a petició i per ordre del senyor Pere, bisbe de Santa Maria de la seu de l’església de Girona, i dels seus clergues, dono a aquesta església totes les coses abans esmentades i deixo establert que a ningú no sigui permès des d’ara contravenir aquest nostre decret de dotació i a més hi afegim els delmes del mas de sant Esteve que té a Sant Silvestre, amb terres i vinyes, i també establim que romanguiunida per sempre d’una manera ferma, inamovible i inviolable a Santa Maria de la seu de Girona observant les disposicions sinodals i rebent-ne el crisma.
Aquesta escriptura de dotació ha estat redactada el dia i l’any assenyalats, any vint-i-unè del regnat del rei Robert. Pere, bisbe. Berenguer, bisbe, encara que indigne, per la gràcia de Déu ho subscric. Talenci, levita, mestre de pàrvuls, ho subscric. Guillem, ardiaca, ho subscric. Ermengol… Esteve, levita. Ramon, levita. Sendred, arxipreste, ho subscric. Bon home… i sagristà. Guiu, arxipreste, ho subscric. Signatura de Joan, que ha fet construir l’església, conjuntament amb Maria, la seva esposa, i llurs fills. Odegari, ho subscric. Signatura d’Adalbert, que ha fet construir l’església, conjuntament amb Síndul, la seva esposa, i llurs fills. Signatura d’Elderic, anomenat Calbó, conjuntament amb la seva esposa i llurs fills. Sunyer, fill d’Eldevigi, amb els seus germans i les esposes respectives i llurs fills i filles. Signatura d’Arnau. Segari, levita, amb tota la parentela, dono a Sant Martí el delme de la Closa. Joan, prevere i monjo, que ha escrit aquest decret i aquesta escriptura de dotació amb lletres sobreposades i ho subscriu el dia i l’any abans esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Per les ruïnes que ens han arribat, sembla que aquesta consagració respon, no pas a una nova construcció, sinó a una reedificació d’edifici anterior.
Dels anys 1097 i 1175 són dues butlles del papes Urbà II i Alexandre III, respectivament, que confirmen la possessió d’aquesta església al monestir de Banyoles.
En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 hi ha esmentada l’“ecclesia de Vallemala” i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV figura com a parròquia.
La desaparició de l’indret com a parròquia es devia produir en una data indeterminada, entre el final del segle XIV i començament del XVII, puix que la parròquia de Vallmala ja no apareix relacionada en la llista de convents i esglésies que l’any 1606 fou publicada per manament del bisbe Arévalo de Çuaço. Tampoc no apareix en la relació de parròquies del bisbat que s’inclou en les constitucions sinodals publicades per Francesc Romaguera l’any 1691.
Les ruïnes de l’església eren totalment desconegudes fins que es feren conèixer a través d’una publicació l’any 1975. (JBH-MLIC)
Església
De l’església de Sant Martí de Vallmala es conserven actualment l’absis i els murs de tramuntana i frontal de la nau. El mur de migdia és enderrocat.
La consolidació i la neteja portades a terme pel Grup d’Art i Treball del Centre Excurcionista Empordanès, l’any 1986, ha fet possible el descobriment del perímetre de l’edifici i l’emplaçament de la porta, a la façana de migjorn, de la qual només resten algunes filades.
Els elements recuperats, ja caiguts, d’aquesta porta, que era d’un sol arc, de dovelles i carreus ben escairats, demostren que havia estat renovada en època tardana.
Ha estat posat al descobert el parament original i un banc seguit al llarg dels murs de la nau, que a l’angle nord-oest delimiten la base, feta amb picadís, i amb el desguàs de la pica baptismal.
L’absis és de planta rectangular, deformada, i s’obre a la nau per un simple plec. La volta, que conserva els senyals de l’encofrat, és ultrapassada i arrenca d’unes banquetes ben acusades.
L’edifici conserva dues finestres, d’una sola esqueixada, l’una a la capçalera i l’altra al mur meridional.
De l’arc triomfal resten els muntants i alguns fragments de l’arrencada.
El parament ha estat fet amb pedres de llicorella, sense treballar i travades amb argamassa. El mur frontal de la nau presenta un aparell una mica diferent, amb pedres més grosses que la resta de l’edifici.
A l'interior, a la volta de l’absis i a l’intradós de l’arc hi ha rastres de pintura mural, simples taques de color.
Al centre del santuari hi ha restes del tenant d’altar.
En repoblar de pins els terrenys i l’entorn de l’església, aparegueren sepultures protegides amb lloses, sens dubte alt-medievals.
Vora l’església hi ha restes d’una construcció, amb murs sobresortints, que insinuen una planta de diverses peces rectangulars, les quals podrien correspondre a vestigis d’un edifici cenobític. Sense una exploració a fons no és possible de determinar ni l’origen ni l’època d’aquestes restes.
Gràcies a la neteja recent de les ruïnes, hom pot constatar les diferències cronològiques entre els diferents sectors de l’església.
En l’estat actual, sembla clar que l’absis i la nau responen a dos processos constructius diferents. L’absis pot correspondre a un edifici primitiu, del qual fou suprimida la nau —i, possiblement, l’arc que devia obrir l’absis—, que fou substituïda per la nau actual i l’arc en gradació que obre l’absis. Aquest arc no s’integra bé als murs absidals i és perfectament visible el punt de fractura de les dues estructures.
L’absis pot correspondre a una etapa primerenca de l’església, possiblement coetània dels primers esments de la “cella sancti Martini”, que ja existia el darrer quart del segle IX. Aquesta datació s’avé amb la seva tipologia, similar a altres esglésies empordaneses com Sant Julià de Boada o Sant Romà de Sidillà.
La reforma i la construcció de la nova nau, concebuda dins el nou esperit litúrgic d’obrir l’absis, però encara amb tecnologia molt arcaica, es pot correspondre amb la consagració de l’any 1019, en un moment en què l’arquitectura del país era hereva de la tradició anterior, sense els nous formalismes que els constructors llombards acabaren imposant. (JAA-MLIC-JBH)
Forja
Llàntia de ferro forjat trobada al juliol del 1987 durant un camp de treball.
J. Badia
Al final del mes de juliol de 1987, en el transcurs de les feines del camp de treball de l’Albera, organitzat per l’Institut Català de Serveis a la Joventut amb la col·laboració del Centre d’Estudis i Protecció de l’Albera, tingué lloc la troballa d’una interessant peça litúrgica medieval a les ruïnes de l’església de Sant Martí de Vallmala. Aquest campament tenia com a objectiu netejar de bardisses i d’enderrocs l’església i l’entorn, prèviament a la seva futura consolidació(*).
Una llàntia o candeler votiu de forja romànica aparegué en enretirar unes poques pedres caigudes de la coberta de la nau. Aparegué a l’extrem nord-est de la nau, gairebé a tocar de l’angle que formen el banc seguit al costat de tramuntana i els graons del presbiteri, a un nivell una mica superior al del paviment. Tot fa pensar que la llàntia devia estar encara penjada a la volta de la nau quan aquesta s’ensulsià.
Aquesta llàntia de ferro forjat consisteix en una corona de llum amb candeles (policandilon) que, com hem indicat, era suspesa per mitjà de filets o cordons també de forja que s’unien en un element superior, al mateix temps funcional i decoratiu, del qual surtien les anelles que servien per a penjar-la d’una argolla clavada al sostre de l’església.
La corona de llum és formada per un cèrcol de 43 cm de diàmetre, fet amb una tira de ferro vertical i llisa, de 5,5 cm d’alçada, a l’entorn de la qual es dreçaven sis punxons per a candeles i tres petites anelles on s’enganxaven els cordons de sosteniment. Aquest punxons situats al voltant del cercle —petites puntes afuades— tenen, a cada costat, dues petites volutes decoratives que es cargolen en sentits oposats.
L’interior del cercle, la seva base plana, és decorat amb un conjunt de ferramenta que també serveix per a donar-li consistència. Hi ha dues tires llises, de ferro, diametrals, que formen una creu grega. La intersecció dels braços —al centre de la base— és inscrita dins una altra cinta circular, de poc diàmetre. Els quadrants definits pels pals de l’element cruciforme són travessats radialment per quatre tires. Són fixades al cèrcol i els extrems que apunten als angles (de 90°) de la creu, punt central de la base —ja dins l’esmentada cinta circular—, acaben en una aguda punxa. Aquestes quatre tires radials suporten sengles cintes que les creuen perpendicularment, les quals ocupen l’espai dels quadrants(disposades en el sentit que tindrien els costats d’un quadrat inscrit en el cercle). Aquestes cintes són també llises, i es bifurquen en ambdós extrems en dobles espirals o volutes cargolades vers costats oposats. Els quatre jocs amb volutes no tenen una llargada uniforme, tot i que aquesta devia ésser la intenció de l’artesà que realitzà el candeler. Mentre les volutes dels extrems d’un d’aquests jocs toquen, pràcticament, el cèrcol i els pals de l’element cruciforme, en els altres tres, més curts, en són més o menys separades.
La corona de llum descrita penjava de tres filets rígids, entorcillats en forma de cordons. Aquests cordons s’ajuntaven a la part superior en un curiós element format per tres fulles i tres flors de lliri, llargues i estilitzades, col·locades de manera alterna a l’entorn del garfi, del qual s’agafaven les anelles o el curt cadenat que sostenia tota la llàntia. Tot el conjunt, penjat del sostre, devia fer uns 75 cm d’alçada.
L’existència de llànties o corones de llum penjades per il·luminar les naus de les esglésies, és ben documentada en època romànica. El seu origen és molt anterior; les llànties votives ja cremaven vora els altars els primer segles del cristianisme a tot el món mediterrani.
La llàntia trobada a Sant Martí de Vallmala presenta unes característiques força singulars. És una obra de forja elaborada per artesans populars locals, però tanmateix de notable elegància en les solucions. És de difícil comparació amb altres peces, per manca de paral·lelismes coneguts.
Cal destacar-ne, de manera especial, la corona de llum o candeler. Hi són presents les cintes amb volutes enfrontades, típiques de la forja romànica i molt repetides, principalment, a les ferramentes de les portes de l’església. Els jocs amb volutes que hi ha a la base del cercle semblen còpies reduïdes de les cintes que caracteritzen aquestes portes. D’altra banda, les petites volutes que delimiten els punxons per a candeles poden ésser comparades, més aviat, amb les d’algunes reixes, com les que hi ha encara in situ en dues estretes finestres de Santa Maria d’Agullana. Si considerem la tipologia podem afirmar, doncs, que en aquest candeler apareix el disseny comú a la forja romànica. Per la seva factura creiem que es pot datar al segle XII, segurament dins de la primera meitat o cap a la meitat d’aquesta centúria.
La cronologia apuntada és vàlida només per al candeler circular o corona de llum. Els altres elements de la llàntia responen probablement a una refecció més tardana. Els cordons rígids i, sobretot, el bonic complement superior amb les seves flors, denotarien una datació més avançada, ja del segle XIII. En aquestaèpoca doncs, hom devia refer aquests elements de la llàntia. Fins i tot fóra lògic de suposar que la corona de llum —la peça més notable i d’època més reculada del conjunt— a l’origen podia haver format part d’un canelobre de peu, és a dir, d’un exemplar de forja de tipologia diferent de la llàntia actual, si bé això no es pot demostrar.
La llàntia ha aparegut, com és lògic, rovellada, però no pas excessivament. S’han pogut recuperar —gràcies al bon treball dels qui la trobaren— els fragments trencats i despresos: alguns dels punxons, dues fulles de l’element superior, les anelles i garfis del cadenat. La seva perfecta restauració no sembla que pugui oferir grans dificultats.
Segons s’ha fet públic, la llàntia, immediatament després de la seva descoberta, fou dipositada al Servei d’Arqueologia de Girona on, segons que sembla, es troba en curs de restauració. Ignorem si s’acomplirà el desig manifestat pels autors de la troballa de destinar definitivament la peça en un museu de l’Alt Empordà. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 222-223. vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., pàg. 564.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, II, “Revista de Girona”, núm. 72, Girona 1975, pàgs. 37-39.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 211.
- Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 203-204.
- J. Badia, B. Bofarull, E. Carreras, M. D. Pinero i J. Tarrús: Llançà i rodalia. Ruta megalítica i pre-romànica, Ajuntament de Llançà - Diputació de Girona, s. d. (1988).
- Joan Badia i Homs: La llàntia romànica de Sant Martí de Vallmala, Llançà, Festa Major de Sant Vicenç, Llançà 1989.
Bibliografia sobre la forja
- Joan Badia i Homs: La llàntia romànica de Sant Martí de Vallmala, Llançà, Festa Major de Sant Vicenç, Llançà gener de 1989.