Situació
L’església de Sant Miquel era la del lloc de Fontfreda, antic poblat de masies disperses, ara gairebé deshabitat. És situat a l’extrem meridional del terme de Maçanet de Cabrenys. Es troba als repeus de llevant de la muntanya del santuari del Fau, damunt el barranc del Rimal, en una contrada boscosa.
Mapa: 219M781. Situació: 31TDG785887.
Per arribar-hi cal seguir el camí que porta a Oliveda. Un cop passat aquest lloc i la seva església de Sant Andreu, abans d’arribar a la dels Vilars, hi ha a mà dreta un camí que porta fins a l’església de Fontfreda, la qual és a uns 4 km vers migdia. (JBH)
Història
L’església de Sant Miquel de Fontfreda fou donada al priorat de Santa Maria de Lledó l’any 1115 per Enginenda, Pere i Arnau Grau.
L’any 1123 el papa Calixt II, mitjançant una butlla, confirmà la possessió de l’església de sancti Michaelis Fontisfrigidi a l’esmentat priorat.
En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 hom parla de l’ecclesia de Fonte Frígida i en els nomenclàtors d’esglésies de la diòcesi del segle XIV figura l’Ecclesia parrochialis sancti Michaelis de Fontefrigido.
Per les col·leccions de constitucions sinodals publicades pel bisbe Arevalo de Çuaço el 1606 i per F. Romaguera l’any 1691 sabem que aquesta parròquia esdevingué més tard sufragània de la de Sant Cristòfol dels Horts (d’Albanyà). (JBH-MLIC)
Església
L’església de Sant Miquel de Fontfreda romania abandonada i amb la coberta parcialment enfonsada, fins que pels anys 1973-75 fou consolidada i restaurada per iniciativa particular i hom hi restaurà el culte.
És un edifici d’una sola nau amb absis de planta semicircular. Presenta la particularitat de tenir el mur de l’absis de la mateixa alçada que els de la nau, la qual cosa motiva que ambdós sectors del temple estiguin coberts a un mateix nivell, actualment amb teulada. La testera de la façana de ponent s’enlaira considerablement i acaba en contorn horitzontal. Al damunt es dreça el campanar d’espadanya de tres pilars i dues arcades de mig punt.
La nau té una volta de canó seguida, feta amb pedruscall i morter. L’absis és cobert amb una volta de quart d’esfera de carreus disposats en filades semicirculars i concèntriques; s’obre vers la nau per mitjà d’un simple plec de mig punt. Aquest extrem de la volta absidal resta una mica amagat, ja que la curvatura de la volta de la nau és excessivament baixa, i configura un carregament imperfecte entre ambdós sectors. A l’arrencada de les voltes hi ha unes cornises molt destacades, de perfil de pla i bisellades a la nau, i de bocell a l’absis.
A l’interior hi ha un banc d’obra seguit, al costat de tramuntana. S’ha conservat l’antic enllosat de peces rectangulars, escairades. Al presbiteri el paviment s’eleva per mitjà de tres graons.
La porta és situada al mur meridional de la nau. Un arc extern de mig punt de dovelles de mida mitjana, amb unes grosses impostes de pla i bisellades, forma gradació i emmarca l’obertura rectangular amb llinda; a sobre hi ha un espai de timpà omplert amb carreus. Damunt mateix de la porta, al parament, hi ha un encaix rectangular coronat per un cavet, en el qual hi havia la làpida sepulcral esculpida que fou portada a la parroquial de Maçanet de Cabrenys. Amb les obres recents hom hi ha col·locat una pedra que té una creu en relleu.
La il·luminació de l’església, en el seu estat actual, és aconseguida per mitjà de dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt monolítics situades al centre del frontis i al fons de l’absis. A la banda de migdia de l’absis hi ha també una finestra sagetera. Al mur de migdia de la nau hi ha dos ulls de bou, que el perforen a doble vessant, cadascun dels quals és fet amb dobles peces semicirculars semblants als arcs o llindes de les finestres esmentades.
L’únic element ornamental que presenta l’edifici és un ampli fris de dents de serra que corre a l’exterior i a l’extrem superior del parament de l’absis. A l’absis i al mur de migdia de la nau hi ha una cornisa incurvada. La resta dels murs és completament llisa.
L’edifici presenta dos tipus d’aparell clarament diferenciat. La meitat inferior dels murs de tramuntana i de ponent de la nau. però només al parament extern, tenen un aparell fet a base de blocs de pedra de mida petita, trencats simplement a cops de martell, amb tendència a la forma de petit carreu, que alternen amb pedres només desbastades i amb simples rebles. Es disposen molt irregularment, amb el morter ben visible a les juntures. La resta de l’edifici, inclosos els paraments interiors, és feta amb carreus grossos, ben escairats i polits, que s’afileren amb uniformitat, col·locats a trencajunt.
Aquest darrer tipus d’aparell de carreuada, que es pot situar a la segona meitat del segle XII o ja al segle XIII, és, doncs, el que correspon a les estructures generals de l’edifici actual. Aquest temple fou aixecat sobre fragments constructius de l’anterior, al qual s’han d’atribuir els paraments amb aparell arcaic abans esmentats. Amb aquest aparell com a únic element de judici no és possible de precisar l’època d’aquestes restes de l’església precedent, que, només com a hipòtesi, podríem considerar del segle XI, o potser encara anterior. (JBH)
Forja
Als batents de la porta de fusta d’aquesta església hi ha un conjunt de peces de ferramenta romànica o de tradició romànica. Hi ha un total de vuit jocs que formen les típiques tires amb dobles volutes enfrontades a cada extrem. Les cintes tenen tres petits solcs horitzontals i paral·lels; dos dels quals es bifurquen i segueixen per les volutes. Hi ha, a més, unes altres tires llises i sense volutes, dos tiradors d’argolles llises que pengen d’anelles fixades a la fusta i un característic forrellat que té un extrem doblegat i acabat en forma de cap d’animal.
Aquest conjunt de ferramenta, molt senzill si el comparem amb d’altres de la mateixa tipologia de la rodalia —portes de les esglésies de Maçanet de Cabrenys, Terrades o Albanyà, per exemple— és possible que sigui de la mateixa època que l’església; és a dir, del final del segle XII o del segle XIII. (JBH)
Escultura
A uns 3 m i a migdia de l’església, enfront de la porta d’entrada, hi ha un pedró. És un pilar rectangular fet amb carreus i rebles damunt el qual hi ha una llosa, a mena d’ara, on hi degué haver una creu.
Una de les pedres de cantonada d’aquest pilar o basament és reutilitzada; per la seva forma podria haver estat una dovella d’arc. Aquesta pedra té esculpida una creu grega dins un cercle. La creu és de braços lleugerament patents i ha estat aconseguida rebaixant els espais interiors del cercle, dins el qual destaca en relleu. La longitud de la creu i diàmetre del cercle és de 17 cm.
La peça ha estat utilitzada en construir el pilar, com a material, sense haver estat col·locada en un punt especialment destacat, com a simple carreu d’angle. Fora del seu context original no és possible de datar-la.
El tema de la creu grega inscrita en un cercle és molt corrent en l’art cristià ja des dels seus orígens; és àmpliament difós en èpoques posteriors. No és gens estrany trobar relleus molt semblants al de Fontfreda en esglésies romàniques. També és corrent que fragments o carreus amb aquest tema esculpit hagin estat, com en el present cas, reutilitzats en construccions més tardanes lligades a les esglésies o a l’entorn immediat; com, per posar només uns exemples de la mateixa comarca, a la sagristia de Vilarnadal i en una casa propera a la desapareguda església romànica de Terrades. (JBH)
Làpida sepulcral
Làpida sepulcral procedent d’aquesta església i conservada actualment a la de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys.
F. Tur
En una de les capelles laterals de l’església de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys es conserva una làpida sepulcral esculpida procedent de l’església de Sant Miquel de Fontfreda.
La làpida és construïda amb un sol bloc rectangular de marbre blanc i representa, en baix relleu, unes exèquies d’un personatge important no identificat.
Al centre de l’escena hi ha el difunt tirat sobre un llit de sis potes i representat gairebé frontalment. Té els braços creuats sobre el pit i sosté un calze. Li fan costat dos personatges que el ploren, l’un amb el gest d’abraçar-lo amb el braç esquerre mentre recolza el cap sobre l’espatlla del difunt, i l’altre, amb la mà esquerra sobre els peus del difunt, es toca la galta amb la seva mà dreta en un gest típicament de dolor’(*).
Completen aquest espai tres canelobres, dos dels quals són darrere el difunt, mentre que el tercer, als peus del llit, és format per un trespeus molt senzill representat frontalment.
Hi ha dos personatges més representats a banda i banda de la composició que porten instruments litúrgics. El personatge de mà esquerra —possiblement un sacerdot si hem de jutjar per la seva vestidura— té els braços estesos sobre el cap del difunt i aguanta obert el llibre de la Sagrada Escriptura. A l’altra banda, als peus del difunt, l’altre personatge aguanta una creu de pal amb la mà dreta i amb l’esquerra sosté un petit perol. La creu té els braços iguals i és la representació d’una senzilla creu processional, mentre que el perol conté l’aigua beneita per a aspergir el difunt, llevat que es tracti del cistell on hi ha les ofrenes exequials(*).
Al centre de la làpida, sobre el cos del difunt, hi ha dos àngels dels quals només és visible mig cos que apareix darrere l’esquematització d’uns núvols, a banda i banda de la personificació de l’ànima del difunt. Aquesta és representada per un personatge amb els braços en creu portat pels àngels. La personificació de l’ànima no solament es troba relacionada amb representacions del món de les exèquies sinó també amb altres representacions com ara la de la psicòstasi, o pesatge de les ànimes, de la qual tenim mostres en pintura sobre fusta a les taules laterals de la Vall de Ribes, del Museu Episcopal de Vic, o a les taules laterals de Sant Cristòfol de Toses, del Museu d’Art de Catalunya.
Els àngels que porten l’ànima del difunt és un tema d’origen bizantí que també apareix representat en pintura sobre fusta al frontal d’altar de Sant Martí de Puigbò (Museu Episcopal de Vic), al compartiment superior dret.
Pel que fa a la iconografia general de la làpida de Sant Miquel de Fontfreda cal tornar al frontal de Sant Martí de Puigbò, puix que, als dos requadres de la dreta de la Maiestas Domini, hi ha representat l’enterrament del sant d’una manera molt semblant al de la làpida de Sant Miquel. Al compartiment inferior, el sant, estirat en un llit, és acompanyat també per personatges amb instruments litúrgics, el llibre i la creu. Al compartiment superior, com ja hem comentat, dos àngels acompanyen l’ànima del difunt.
Una escena similar, bé que en molt mal estat de conservació, és representada a la làpida sepulcral de Sant Feliu de Carbonils, del començament del segle XIII, actualment conservada a la parròquia d’Albanyà.
Per a la datació de la làpida de Sant Miquel de Fontfreda cal tenir present, des d’un punt de vista formal, la simetria compositiva i la simplicitat decorativa del marc que l’envolta. Aquests han estat els motius pels quals la làpida ha estat considerada com una obra de la primera meitat del segle XII(*). Hom ha tingut en compte, a més, altres obres contemporànies com la làpida sepulcral de Sant Quirc de Colera o el sepulcre de Ramon Berenguer III, mort l’any 1131, conservat a Santa Maria de Ripoll, on també han estat representades algunes escenes de l’enterrament del comte.
La làpida de Sant Miquel de Fontfreda segurament va pertànyer a un personatge important. És en aquest sentit que J. Badia(*) presenta la possibilitat que la làpida al·ludeixi a un dels priors de la canònica de Santa Maria de Lledó, a la qual pertanyia l’església de Fontfreda. Com que a Santa Maria de Lledó es conserven les làpides dels priors Joan (1098-1114) i Arnau de Coll (1136-96), la làpida de Sant Miquel de Fontfreda podria correspondre al prior Grau (1114-36). Aquesta argumentació, però, és una hipòtesi i cal un estudi aprofundit per confirmar-la. (GYCP)
La hipòtesi sobre la possible identitat del personatge difunt de la làpida de Fontfreda, indubtablement es pot veure desmentida o confirmada en el futur, sobretot si hom aprofundeix en el coneixement de la història del priorat de Lledó.
Cal destacar l’existència de dues làpides sepulcrals romàniques esculpides a les dues parroquials veïnes de Fontfreda i Carbonils, amb representacions d’escenes força semblants.
La làpida de Sant Feliu de Carbonils, que considerem de la segona meitat del segle XII o del començament del segle XIII, correspon també a un religiós.
La canònica de Santa Maria de Lledó tingué també importants drets sobre la parròquia de Carbonils, documentats almenys des de la primera meitat del segle XIII(*).
Entenem que es pot continuar defensant, sempre com a hipòtesi de treball, la possibilitat que ambdues làpides, no solament la de Fontfreda, pertanyin a sengles priors de Lledó (a Grau (1114-36) la de Fontfreda i potser a Arnau d’Hospital (1196-1214) la de Carbonils?), o bé a canonges del mateix monestir.
Manuel Riu, en referir-se a aquesta làpida de Fontfreda, opina també que devia pertànyer a un sacerdot i dóna unes indicacions molt valuoses. Considera que en realitat el difunt hi és representat sobre un banc destinat al lavatori del cos del difunt: “…UN banc de rentar morts, a manera de llit baix, sostingut per sis peus o suports. sobre el banc o llit, hom veu estès el cos del difunt, cobert pel vestit mortuori. una dona, de rostre afligit, situada a la seva esquerra, sembla rentar el cadàver amb un drap humit, o bé abraçar-lo, mentre una altra dona, situada als peus del mort, està plorant…”(*). (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona. Girona 1978, pàgs. 257 i 263. vol. II-B, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 567.
Bibliografia sobre l’escultura
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 257 i 263. vol. II-B, Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 567.