Situació
El castell i la torre de Querroig són al cim del puig d’aquest nom, trifini entre els termes de Banyuls, Cervera i Portbou, al sector més oriental de la serra de l’Albera, a la divisòria entre l’Alt Empordà i el Rosselló, actualment frontera entre l’estat espanyol i l’estat francès. La major part de les ruïnes pertanyen al municipi de Portbou, si bé el seu extrem septentrional correspon a Banyuls i Cervera.
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG100987.
Una. vista de les ruïnes del castell.
J. Todó-TAVISA
Una vista de les ruïnes del castell.
F. Tur
Per arribar-hi cal agafar, des de la vila de Portbou, el camí que, pel túnel de sota les vies del tren, s’endinsa per la vall de la riera de Portbou, cap al mas Budallés, i continuar per una pista apta, amb certes reserves, per a vehicles, que puja fins dalt la carena de l’Albera, à poca distància i a ponent del Querroig. Des de l’acabament de la pista, resseguint la carena, hom pot arribar a peu fins al cim.
Història
El pogium Cariorubio apareix esmentat entre els límits del territori donat o confirmat pel rei Lotari al comte Gausfred d’Empúries-Rosselló l’any 981. Era un territori erm, proper al mar, a Cotlliure i Banyuls(*). El castrum de Carroig no és documentat fins l’any 1385(*).
Als segles XIV i XV la vall de Cervera estigué en possessió dels llinatges de Rabós i de Pau en relació amb la senyoria de les Abelles; probablement dominaren també el castell de Querroig. També s’ha suposat que el castell havia estat vinculat als vescomtes de Rocabertí pel fet de trobar-se en la línia divisòria dels comtats de Rosselló i Peralada(*). Cal afegir també que, per la seva situació geogràfica, hom podria suposar que estigué sota el poder del monestir de Sant Quirc de Colera, dominador d’una gran part d’aquesta rodalia, de les valls de Portbou i de Banyuls.
El cert és que, malgrat la manca de notícies històriques conegudes o publicades, al cim de Querroig són evidents les ruïnes d’un castell alt-medieval. Quan aquesta fortalesa ja era enrunada, damunt les seves restes fou bastida una torre de guaita baix-medieval, la qual actualment és l’element més destacat. Per aquest motiu hom ha parlat normalment de la torre de Querroig i no pas del castell, les restes del qual han passat molt desapercebudes fins no fa gaire. Així, l’historiador rossellonès J. B. Alart(*), posant en dubte que mai hagués existit un castell de Querroig, arribava a suposar que la torre de guaita era de construcció moderna, bastida per a la vigilància del contraban o per al telègraf òptic.
Castell
Planta, a escala 1:200, del castell.
B. Bofarull-GESEART
Al cim del puig de Querroig hi ha les restes del castell sobre les quals, al sector sud-occidental, es dreçà la torre de guaita d’època posterior. Hom pot veure perfectament el perímetre murat del primitiu castell, malgrat l’escassa alçària del mur en molts llocs, només amb algun dubte concret en aquest sector sud-oest.
El recinte, de planta molt singular, circuía enterament el planell superior del puig. A intramurs, al centre, hi ha les restes un xic desdibuixades d’una gran torre —edifici central o torre de l’homenatge— de planta rectangular molt allargada, amb l’eix de nord a sud i amb una petita construcció rectangular a dins. A la resta dels espais d’intramurs, plens d’enderrocs i de vegetació arbustiva, s’identifiquen uns vestigis —no gaire visibles actualment— de fonaments, entre la torre de l’homenatge i el llenç meridional del recinte.
Un pany de mur del castell, tal com era l’any 1984.
E. Carreras
A llevant, a l’únic costat accessible sense gaires dificultats, hi havia l’entrada a la fortalesa. Ací es veuen, en un replà més baix, les restes, ja molt desfetes, d’un recinte jussà o albacar que protegia aquest accés enfront de tot el sector oriental del castell. Del seu mur només és clarament visible un espai central, amb l’entrada. Per la configuració dels rastres de murs sembla que aquesta porta extrema era defensada per torres rectangulars o, més probablement, per terraplens creats per les inflexions angulars del llenç. Des d’aquesta entrada un camí sinuós puja fins a la porta, molt estreta, oberta en aquest mateix costat, al recinte superior, prop de l’angle nord-est, defensada per la torre o baluard que hi havia en aquest punt.
A l’interior de l’esmentada barbacana o albacar hi ha un gran clot en el terreny, clarament artificial, si més no en una bona part. Potser es tracta de la resta d’una cisterna o potser és produït per l’extracció de pedra; només una excavació ho podria esclarir.
L’estat actual dels murs encara existents és irregular. A la muralla perimetral hi ha els fragments més grans de parament. Aquest es manté en una alçària no gaire uniforme; té un màxim de 5 m a llevant, mentre que hi ha altres punts en què amb prou feines sobresurt del nivell actual del terreny.
En aquesta muralla destaca una filada d’espitlleres, considerablement altes i estretes. Es troben tot al voltant del recinte, però no obertes a una mateixa altura, ja que segueixen els desnivells del terreny als quals s’adaptà l’edificació. Aquestes altes sageteres estan extraordinàriament juntes i formen una atapeïda perforació del mur, al qual donen un aspecte insòlit, a tot el llenç de llevant, que és encarat vers el camí d’arribada al castell i on hi havia l’entrada; també estan juntes al mur de ponent, mentre que als altres dos costats apareixen bastant més espaiades. La distribució molt acurada de les espitlleres i els trams de murs ondulats i angulars permetien de dominar tots els angles visuals. La torre de l’homenatge tenia també unes espitlleres del mateix tipus, de les quals resten testimonis al mur de tramuntana.
La planta de la murada perimetral és, sens dubte, un element extremament singular d’aquest castell. És originada, en part, per la topografia, però també per la funció defensiva. Aquesta planta tendeix a la forma trapezoïdal, amb el costat occidental força més curt que els altres tres. Té uns elements defensius pronunciats —torres o baluards—, molt sobresortints, als quatre angles. Els llenços destaquen pel traçat que combina sectors rectilinis amb altres d’inflexions angulars o corbades, sinuoses. Aquestes inflexions i baluards o torres permetien el domini de tots els punts d’accés al castell.
En adaptar els murs a les irregularitats del terreny, en diferents punts hom aprofità grans afloraments naturals de roca per a fonamentar-los. Els llenços de ponent, de migdia i de llevant són els que presenten uns segments rectilinis que s’uneixen amb un altres, marcadament ondulants; és a dir, tan aviat deriven en àmplies curvatures —evitant les arestes amb trams esmussats o roms— com presenten cantonades que poden ésser molt agudes. El mur de tramuntana és rectilini, però té dos trams que s’uneixen imperfectament amb una marcada junta de represa.
Els damunt dits llenços de muralla enllacen, per mitjà d’aquestes inflexions ondulants o angulars, amb els quatre torricons o baluards, tots els quals tenen formes diferents i molt estranyes. Són com una mena d’esperons amb passos d’entrada i espais interiors d’una estretor exagerada. Els del nord-est i sud-est, que defensaven la zona oriental de l’entrada i enllaçaven amb l’albacar, són els més sobresortints en planta i els d’estructura més particular, amb trams de mur corbats i altres en angle. Unes característiques similars tenia la torre del sud-oest, menys sobresortint, la qual no és situada exactament a l’angle del recinte, sinó dins l’inici del llenç occidental. La torre del nord-oest és trapezial i forma angles molt marcats.
La construcció és de pedres lligades amb fang. L’aparell és fet amb lloses de llicorella del mateix terreny geològic. Aquestes són simplement trencades i, en general, de poca grandària, estretes i d’una certa llargada. Es disposen força ben ajustades, però sense cap regularitat; l’aparell és d’un aspecte acusadament rústec. Les cantonades i els emmarcaments de les espitlleres són fets amb pedres una mica més grosses i voluminoses, tallades a cops de martell, moltes de les quals són de granit. Aquesta darrera característica fa que destaquin per una coloració més clara que la del material emprat als altres aparells.
Els paraments de pedres i fang i l’aparell rústec, el fet d’aprofitar grans rocams per a fonamentació, la gran torre de l’homenatge central són elements que, com a hipòtesi, podrien datar del segle X (o de la primera meitat del segle XI). Ara bé, la característica més notable és la planta, amb un recinte configurat per articulacions i llenços ondulats, amb torricons d’estructura molt diferenciada i insòlita. Recorda algunes fortaleses, també molt enrunades, de la mateixa zona, com ara el castell de Brufaganyes, dit de Bufalaranya, de Roses, o el castellot de Can Magí o de la Muntanya de les Fonts, del Port de la Selva, de totes les quals hom no coneix documentació antiga. Hom les pot considerar d’una època alt-medieval molt reculada.
Sembla que el castell de Querroig restà destruït en una data força antiga. Sobre l’angle sud-oest de les seves runes fou bastida la torre de Querroig. Aquesta torre es dreça parcialment sobre els murs enrunats de la torre de l’homenatge i de la muralla del castell. És una torre de guaita cilíndrica, construïda amb pedres grosses desbastades lligades amb morter. El seu mur és de molt de gruix. Només es conserva en una alçària d’uns 7 m, ja que ha perdut els pisos superiors, a l’interior hi ha una volta semisfèrica. Data, probablement, del segle XIV o del XV.
L’estat de conservació actual de les restes del castell de Querroig és, certament, preocupant. Algun dels paraments més interessants desapareixerà irremissiblement si hom no hi posa remei ben aviat, cosa improbable si tenim en compte la partició de les ruïnes entre dos estats. A primera vista sembla que una part important del pany de muralla de llevant, precisament el més alt i el que conserva millor la filada d’espitlleres, està en perill d’ensulsiar-se. Hi és evident una forta inclinació provocada per l’acumulació de terres i enderrocs a intramurs.
A l’entorn del castell es veu una considerable escampadissa de bocinalla de ceràmiques grises i rogenques medievals, sobretot al vessant de migdia.
La consolidació de les ruïnes i la investigació arqueològica de Querroig serien, sens dubte, d’un gran interès. L’excavació segurament posaria al descobert estructures arquitectòniques avui soterrades que ajudarien a esclarir punts foscos, o del tot ignorats, del castell.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 598-599.
- Joan Badia i Homs, Benjamí Bofarull i Gallofré, Enric Carreras i Vigorós i Miquel-Dàdac Pinero i Costa: El patrimoni cultural, històric i monumental, dins Rèquiem per l’Albera, “Revista de Girona”, núm. 117, Girona juliol-agost 1986, pàgs. 43-44.