Situació
Una vista de les ruïnes. En primer terme un habitatge; al fons, restes de la torre portal de migjorn.
J. Bolòs
En un replà no gaire extens, situat a ponent i a tramuntana de l’església de Santa Helena, hi ha vestigis de murs de diverses cases agrupades i les restes de les fortificacions que defensaven aquest vilatge. Totes aquestes construccions eren els contraforts de la serra de Verdera, a la mateixa altura, amb relació al mar, que el cenobi de Sant Pere de Rodes.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG133863.
Les ruïnes del poble són situades al costat de l’església; per tant damunt la carretera, aproximadament 1 km abans d’arribar al monestir de Sant Pere de Rodes, venint de Vilajuïga. Del final de la carretera asfaltada, on hi ha l’aparcament, surt un camí amb graons, que s’enfila fins a l’església i el poble de Santa Creu.
Història
En una butlla pontifícia de l’any 974, s’esmenta que l’església de Santa Creu, amb els delmes i les primícies que s’hi cobraven (ecclesiam Sanctae Crucis cum decimis et primitiis), pertanyia al monestir de Sant Pere de Rodes. L’existència d’uns delmes i d’unes primícies fa pensar que evidentment ja devia viure algú a les rodalies de l’església. En documents posteriors torna a sortir d’una manera reiterada l’existència d’aquesta església de Santa Creu. La relació del poble amb l’església —a la qual deu fins i tot el nom— i també la relació amb l’abadia de Rodes és evident.
Al novembre de l’any 1336, segons Joan Badia, l’abat Ramon del monestir de Sant Pere de Rodes concedí a Bartomeu Peric la notaria de la muntanya de Sant Pere, amb l’obligació de tenir residència al lloc de Santa Creu (“loco Sancte Crucis”).
La decadència del poble de Santa Creu, com la de tants altres nuclis de poblament europeus, degué començar amb la pesta de l’any 1348 o poc abans, tot i que la tradició, segurament no ben certa, digui que, en aquest cas, al segle XIII, la població ja davallà molt arran de la migració de molts dels seus habitants a l’illa de Mallorca.
L’any 1455, segons Francesc Monsalvatje, al costat de l’església, hi vivien tres capellans i altra gent, que formaven una petita comunitat religiosa, a part els possibles habitants del lloc, que és molt probable que ja fossin molt poc nombrosos.
L’any 1572, l’església de Santa Creu deixà de fer les funcions parroquials i esdevingué sufragània de la de Sant Esteve de Mata, a la Selva de Mar. En aquell moment, al poble ja no hi devia viure ningú o molt poca gent. Segons Francesc Monsalvatje, els seus habitants, es traslladaren cap al poblet de la Vall de Santa Creu, que cal tenir present, però, que ja existia des de temps molt anteriors. De fet, la pèrdua d’importància de la pirateria, que permetia d’anar a viure més a prop del mar (i de la pesca) i la decadència de la comunitat monàstica devien afavorir la total desaparició del poble de la Santa Creu o devien impedir-ne la recuperació. Això no obstant, encara l’abat comendatari Pere Joan Desgüell intentà, al segle XVII, de fer reviure aquesta població, obligant els habitants de la Selva de Mar i els de la Vall de Santa Creu a anar a oir missa, a rebre els sagraments i a ésser enterrats en aquesta vella església parroquial. Tot i ésser aquest un moment de creixement i de recuperació demogràfica, les condicions de tot tipus que havien permès que es creés aquest hàbitat ja havien desaparegut. A l’inici del segle XIX encara hi vivia un ermità.
Així, doncs, segurament la major part de les construccions de l’interior de la muralla tenen l’origen en edificis de l’alta edat mitjana; les de fora dels murs segurament foren ampliacions de l’edat mitjana central o d’èpoques posteriors. El poblat fou en una bona part despoblat als darrers segles medievals, arran de la crisi demogràfica que afectà tot el continent europeu. En època moderna, en lloc de produir-se un nou poblament del lloc, segurament s’acabà d’abandonar.
Nucli
Planta, a escala 1:200 del conjunt del poble i de l’església de Santa Helena.
J. M. Masagué A Roig-J. A. Adell
L’antic poble abandonat de Santa Creu de Rodes s’estén a ponent i a tramuntana de l’església de Santa Helena (o Santa Creu). Actualment hi ha restes de murs en una superfície d’unes 35 àrees. Aquests vestigis d’habitatges són repartits sobretot en dos sectors, situats a banda i banda del camí central que unia el portal de migjorn —d’on sortia el camí que anava cap a Sant Pere de Rodes— i el portal de tramuntana —per on es devia anar vers Vilajuïga i Llançà—. Entre aquests dos portals hi ha una distància de 61 m. Entre el camí que actualment uneix les dues entrades de la població i la façana de ponent de l’església sembla com si hi hagués hagut una plaça.
Al sud-oest d’aquest pas o carrer central hi ha restes de parets en un espai que s’estén des d’aquest carrer fins a una distància que oscil·la entre els 15 i els 25 m cap amunt. Tanmateix, els murs més evidents són els situats més a prop del carrer transversal.
A la banda de tramuntana de l’església i a llevant del portal del nord hi ha també un altre conjunt important de parets, que s’estenen per una superfície que té una llargada d’uns 25 m (entre la hipotètica plaça i el mur exterior).
Sembla que tot el poble devia ésser circuit per un mur, que apareix clarament al costat septentrional i que intuïm que també devia ser al costat de ponent. Aquesta muralla exterior devia anar des de l’absis vers tramuntana i després devia girar cap a ponent fins a enllaçar amb el portal de tramuntana. El mur que unia els dos portals per la banda de ponent devia ésser situat a una certa distància del carrer central (fins a uns 25 m).
Sembla que, en un cert moment, també foren construïts uns ravals. Un d’aquests barris exteriors era situat a banda i banda del camí, més enllà del portal meridional, especialment al costat de llevant. Així mateix, podem veure també restes d’altres habitatges, construïts d’una manera desordenada, a la banda de tramuntana i nord-est del poble, ja fora de les muralles.
En l’estat actual en què es troba aquest poble medieval és molt difícil de poder reconstruir-ne les característiques i la distribució dels habitatges i de la resta dels espais. Segons el parer de Joan Badia, devia incloure unes 30 cases familiars, formades normalment per dues cambres, com és normal a l’edat mitjana.
Alçat i seccions del portal de tramuntana del poblat.
J. M. Masagué-A. Roig
Al sector de tramuntana —el més net de males herbes, tot i que és mig cobert d’esbarzers—, per exemple, s’hi endevina amb dificultat una paret que va de nord a sud, que és tallada per una altra que va cap al portal de tramuntana, i forma cambres més o menys espaioses. Caldria una acurada excavació per a poder reconstruir totes aquestes cases i els carrerons i passos que permetien d’accedir-hi.
Un dels pocs aspectes dels quals podem parlar amb seguretat és el relacionat amb les característiques dels murs. La major part de les parets tenen un gruix de 70 cm i les pedres de llicorella, són força petites, sense treballar; amb tot, formen filades més aviat primes i bastant irregulars. Aquests murs, allà on s’han conservat bé, tenen una alçada d’uns 2 m.
Segons afirma Joan Badia, en algunes de les cases hom pot veure que hi havia un arc transversal, que creu que pot estar en relació amb el fet que hi hagués un nivell superior. Si és així, això faria pensar que alguna d’aquestes cases havia estat feta o bé reformada a la baixa edat mitjana, poc abans d’ésser abandonat el poble.
Les dues torres portal situades als extrems del carrer central devien tenir una planta gairebé quadrada. En una de les cares hi havia el portal d’entrada; el costat oposat, l’interior, era obert.
La torre portal del costat de tramuntana, la més ben conservada de les dues que ens han pervingut.
J. Bolòs
La torre portal més ben conservada és la de tramuntana. Té uns costats d’uns 4,70 m i una alçada d’uns 3,5 m; el gruix dels murs és de 112 cm. El portal és format per dues arcades de mig punt, encara senceres, entremig de les quals hi ha un espai de pocs centímetres, on hi devia haver el rastell. Per la porta s’accedia a l’interior de la torre, una espècie de corredor cobert amb una volta de canó, de la qual resta un fragment important. A la cara occidental hi ha tres espitlleres, i a la de llevant, n’hi ha una altra. Damunt aquesta volta encara hi havia un espai superior, com ho testimonia l’alçada actual dels murs. A les parets d’aquesta torre hi ha unes pedres més aviat petites, sense treballar, col·locades d’una manera força desordenada; per contra, trobem unes lloses escairades, més grosses, als caires de la construcció. Les dovelles dels arcs són lloses estretes i no gaire llargues, treballades, però sense allisar.
La torre portal de migjorn devia ésser gairebé igual a la descrita abans. Conserva la seva façana exterior fins una mica més amunt de l’arc de la porta. Aquest arc de mig punt exterior és sencer; del de l’interior només resten alguns vestigis. Dels murs de llevant i de ponent de la torre, també només n’hi ha restes, que no arriben pas fins a l’arrencada de la volta que devia cobrir aquesta torre. A l’interior, a tocar del portal, hi ha una gran espitllera.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 41-42.