Santa Creu de Rodes (el Port de la Selva)

Situació

L’església pre-romànica de Santa Creu de Rodes, després santuari de Santa Helena, nom amb el qual avui és coneguda, roman abandonada, al costat de llevant de les ruïnes del poble medieval de Santa Creu de Rodes. Es troba a 1 km a tramuntana del monestir de Sant Pere de Rodes i, aproximadament a la seva mateixa altura, al contrafort de la muntanya de Verdera, que davalla vers el nord-est, indret dominant sobre la badia del Port de la Selva i una gran extensió de litoral i de mar.

Una vista de conjunt de l’església des del costat de ponent.

J. Todó-TAVISA

Una vista de l’exterior de l’església des del costat de ponent.

J. A. Adell

Mapa: 259M781. Situació: 31TEG133863.

L’església i l’antic poble de Santa Creu de Rodes es troben just on mor la carretera de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes; des d’ací fins al monestir cal fer el darrer tram de camí a peu. En aquest lloc, hi han estat construïdes unes esplanades per a aparcament, hi arriba també el camí, encara no asfaltat, que puja des del Port de la Selva. L’església i el conjunt de ruïnes són una mica enlairades sobre el tram final de la carretera; cal pujar-hi a peu. (JBH)

Història

No sabem si cal atribuir a aquest lloc l’existència d’unvilar lligat a les esglésies o les cel·les de Sant Pere (de Rodes) i Sant Fruitós (la Vall de Santa Creu), segons una cita del final del segle IX. Es tracta del precepte del rei Odó de l’any 889 que confirmava les quatre cel·les del comtat de Peralada sobre les quals litigaven els monestirs de Banyoles i Sant Policarp de Ras É s a aquest darrer. Hom hi pot llegir: “Et in Petralatensi ecclesias Sancti Petri et Sancti Fructuosi constructas, una cum villare eis pertinente situm in Armorotas supra taxatum Magregerum…”.

L’església de Santa Creu és un edifici pre-romànic d’una gran notabilitat. Cal remarcar la planta de creu, amb una torre dreçada sobre la intersecció de la nau amb el transsepte, probablement damunt una primitiva estructura cupular; destaca, a més, la distribució i la factura singulars de les obertures d’aquesta torre i els elements ornamentals, com els arcs cecs i l’aparell reticulat de clara filiació clàssica i orientalitzant. Aquest temple alt-medieval tan singular, que pot datar del segle IX, havia d’estar en relació amb un poblament d’una certa importància, disseminat per la rodalia —del qual han estat identificats vestigis—, però segurament també ja inicialment agrupat al seu entorn.

La primera notícia concreta sobre el temple apareix en la butlla del papa Benet VI de l’any 974, que confirma les possessions de Sant Pere de Rodes, entre les quals hi ha l’església “Sanctae Crucis cum decimis et primitiis”. També és confirmat aquest domini de la gran abadia propera sobre l’església de Santa Creu, en el precepte del rei Lotari del 982 i en la butlla del papa Joan XV del 990.

El primer dia de juliol de l’any 1097 l’abat Ramon Juiçard signà un acord amb el comte d’Empúries, Hug II, que posava fi a unes llargues disputes sobre la jurisdicció de Santa Creu de Rodes. El comte reconegué que tots els drets pertanyien al monestir i lliurà a l’abat, com a prova de bona voluntat, una mula que valia sis lliures de plata i una altra que en valia dues.

Un document que veié Jeroni Pujades fou interpretat com l’acta de consagració d’aquesta església, de l’any 1113. En realitat, sembla que la seva data s’hauria de situar, més probablement, entre el 1116 i el 1118. L’acta significà, segurament, no pas cap nova construcció sinó la conversió en parroquial de la vella església, que es documenta com a pertanyent a Sant Pere de Rodes des del segle X. La nova parròquia restà sota el poder del monestir; el sacerdot que n’havia de tenir cura havia d’ésser presentat per l’abat de Sant Pere, segons quedà establert.

L’església de Santa Creu de Rodes figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i, com a parròquia, en les relacions diocesanes de l’any 1362 i del final del segle XIV.

Al novembre de l’any 1336 l’abat Ramon establí Bartomeu Perich com a notari de la muntanya de Sant Pere, amb l’obligació de residir “in loco Sancte Crucis”. La notícia indica que aleshores potser no s’havia iniciat encara la decadència del poblat.

No és clar el motiu, que potser no és únic, de la davallada del nucli habitat i del despoblament progressiu del lloc. Hi ha diferents opinions, cap de les quals no és documentada. Alguns autors creuen que fou a causa de l’epidèmia de la pesta negra de l’any 1345, la qual sabem que afectà fortament la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes, ja que hi moriren 24 monjos en un espai de 15 mesos.

Hom ha dit també que la població ja havia minvat molt al segle XIII a causa dels atacs dels pirates i també pel fet que una gran part dels habitants del lloc participessin en la conquesta i el repoblament de Mallorca. És tradició arrelada que la gent procedent de Santa Creu de Rodes fundà el barri de Santa Creu a Ciutat de Mallorca, on hi ha precisament, una parròquia dedicada a santa Helena. Aquesta versió figura en el memorial que l’any 1780 els veïns del Port de la Selva dirigiren al rei demanant el títol de Vila Reial per a la seva població. En canvi, el viatger Francisco de Zamora, l’any 1787, atribueix al segle XV aquest trasllat a Mallorca: “los vecinos de este pueblo (Santa Creu), que era del monasterio, cabrevaron en 1460, pero perseguidos de los moros y asegurados de mayores ventajas, marcharon en un día a Mallorca, poblando la calle de Santa Cruz de Palma.”

Finalment hi ha la versió de Jeroni Pujades que en la seva Crònica explica que a la seva època al començament del segle XVII— el poble ja era abandonat i en runes. Pujades fa arrencar l’abandonament també al segle XIII, però com a conseqüència de la guerra contra Felip l’Ardit i dels “malos tratamientos que hizo a los moradores de dicho pueblo el conde de Empurias…”.

Com a fet històric constrastat cal dir que l’any 1455 consta que l’església de Santa Creu encara era servida per tres sacerdots i que hi vivien diversos personatges de la comarca que s’havien donat al monestir i devien formar-hi una petita comunitat.

L’any 1527 l’església perdé la seva categoria parroquial. Fou agregada a la parròquia de Sant Esteve de Mata o de la Selva de Mar. Aquest és un fet significatiu que demostra que el lloc ja devia ser deshabitat o molt abandonat.

L’abat Pere-Joan Desgüell intentà fer reviure la població, l’any 1623. Així sembla que cal interpretar la seva decisió d’obligar els habitants de la Selva de Mar i la Vall de Santa Creu a oir missa, rebre els sagraments i ésser enterrats a l’església de Santa Creu de Rodes.

Amb el temps l’antic temple restà com un santuari dedicat a santa Helena, culte lligat, com és sabut, a la invenció de la Creu i, doncs, a la primitiva advocació. En tenia cura un ermità que vivia a la casa adossada.

Encara l’any 1820 fou enterrat a l’església l’abat Josep de Viladecans, quan la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes ja havia abandonat l’antic monestir i era establerta a Figueres. Aquest mateix any l’ermita fou saquejada per bandolers, que foragitaren l’ermità i s’emportaren fins i tot la campana. L’any 1826 l’ajuntament del Port de la Selva presentà al bisbe, arran de la visita pastoral, una súplica de restabliment del santuari de Santa Helena, molt popular entre els habitants de la contrada.

El darrer aplec popular sembla que fou celebrat el dia 3 de maig de l’any 1880; després l’església restà totalment abandonada, a mercè de tota mena d’espoliacions i en un procés de degradació al qual encara no s’ha posat cap remei. (JBH)

Església

Secció longitudinal de l’església, a escala 1:200.

J. A. Adell

Secció transversal de l’església, a escala 1:200.

J. A. Adell

L’església de Santa Helena de Rodes és un edifici que actualment es troba en un estat deplorable d’abandó, malgrat la seva innegable importància dins el context de l’arquitectura alt-medieval catalana, que tampoc no ha estat reconeguda en el seu just valor per la historiografia general de l’arquitectura romànica i pre-romànica a Catalunya. En certa manera, fins al treball de Joan Badia(*) l’església de Santa Helena de Rodes ha estat oblidada, o menystinguda, per la historiografia.

És un edifici molt modificat i alterat per reformes d’època post-romànica i altres de posteriors, però conserva encara la seva estructura original prou identificable per a copsar-ne l’extraordinària singularitat tipològica i formal.

Originalment Santa Helena de Rodes era una església d’una nau, coberta amb una volta de canó, possiblement reforçada per un arc toral a l’obertura del creuer, que fou modificat, i coronada a llevant per una capçalera trevolada, formada per tres absis trapezoïdals, dels quals només es conserva sencer el central, obert amb un arc triomfal de mig punt, del qual es destruïren els muntants. Els absis laterals foren molt malmesos quan fou reformada l’església, i han perdut l’obertura original i la paret de ponent, que foren substituïdes per sengles arcs rebaixats, per suportar les seves voltes de mig punt, com la de l’absis central. Aquesta estructura fou profundament alterada per la construcció, en les parets laterals de la nau, de dues grans arcades que suporten la volta, que no s’acorda bé amb aquests arcs, i l’eliminació dels murs de ponent de les absidioles, que restaven així integrades a les noves naus laterals, formant una curiosa església de tres naus amb un sol absis. Aquestes noves naus laterals foren cobertes amb voltes de quart de cercle molt rebaixades, i s’unificaren les teulades amb la de la nau central, formant una única coberta, de lloses, a dos vessants. Hom també modificà l’arc toral que obre el creuer, que presenta la seva volta de canó a un nivell més baix que la de la nau, per la qual cosa no és pot descartar que aquest tram de volta fos refet. Tot aquest sistema d’arcs descansa només en dos únics pilars situats a l’embocadura del creuer, per la qual cosa l’estructura espacial de l’interior de l’església és molt ambigua i peculiar.

Una vista de l ’interior de l’església a l’indret del transsepte. Al fons el braç de tramuntana.

F. Tur

Vista de l’interior de l’església des de la nau amb la capçalera al fons.

F. Tur

En algunes dovelles dels nous arcs foren esculpits diversos elements ornamentals, un cap, un trèvol, boles, etc., disposats aparentment a l’atzar.

Encara posteriorment a aquests reformes, fou afegit un cos d’edifici, com un atri, a la façana de ponent, i dues estances a l’angle sud-est, de dos pisos d’alçada, que servien de sagristia; per això foren obertes unes portes als murs de migdia de l’absis central, i de l’absidiola de migjorn, que resultà especialment malmesa, com també la imatge exterior de tot aquest sector d’edifici.

La porta, totalment esbotzada, s’obre a la façana de ponent; també fou reformada, puix que sembla que les pedres d’una portalada d’estili gòtico-renaixentista, que es conserven en una casa de la Selva de Mar, corresponen a aquesta església(*). Davant seu hi ha l’esvoranc de la gran portada que obria la galilea. A la façana de migjorn, a la nau lateral, hi ha una altra porta esbotzada i aparedada; i encara a la mateixa façana, al cos de la sagristia n’hi ha una altra, també aparedada, amb llinda, on hi ha esculpida una creu. No sabem on era la porta de l’església original, però sembla raonable suposar que es devia trobar a la façana de ponent, a l’indret de la porta actual. A la façana de ponent, sobre la porta, hi ha una finestra molt alterada, i a la mateixa façana, a la nau lateral de migjorn hi ha una espitllera, i a sobre una finestra quadrada, com les que s’obren a la façana de migjorn al primer pis de la sagristia, de proporcions més domèstiques. A la façana de migjorn, flanquejant la porta, hi ha també dues espitlleres.

Vista exterior de l’església des del costat de migjorn.

J. A. Adell

Les finestres de l’edifici original que s’han conservat són situades als absis i totes són d’una sola esqueixada, amb un gran desenvolupament interior. L’única d’aquestes finestres que és oberta és la del fons de l’absis central, que exteriorment és l’única que presenta una ornamentació, amb un extradós de l’arc format per una fila de rajols ceràmics de cantell dentat, col·locats plans. Aquest mateix tipus de rajol apareix al ràfec de la façana de ponent de l’edifici original, que es distingeix perfectament de les ampliacions laterals. A cadascuna de les absidioles es conserven els vestigis de dues finestres aparedades, l’una situada al mur de llevant, i l’altra, al fons de l’absis, és a dir a les façanes de tramuntana i de migjorn, respectivament.

Sobre l’espai del creuer que delimiten els tres absis es dreça una gran torre, de forma lleugerament troncopiramidal, que és l’element més destacable de tot l’exterior de l’edifici i una de les seves singularitats més extraordinàries. La part superior de la torre és molt malmesa i reformada, especialment per la construcció d’un potent campanar d’espadanya de dos ulls a la seva façana de ponent.

Un detall de l’aparell del mur en el qual és visible la incorporació de ceràmica.

J. A. Adell

Interiorment aquesta torre forma una única estanca, coberta amb una volta de canó de directriu est-oest, i que és afegida a l’estructura de les parets, com també són afegits els dos ràfecs, de motllura senzilla en cavet, que es conserven a les façanes de tramuntana i de migjorn i que corresponen a la coberta d’aquesta volta.

El més extraordinari d’aquesta torre, a part el seu volum i la seva situació, és la composició de les façanes, totes diferents i emmascarades per l’erosió, i l’aparedament de les obertures.

A mitja alçada de les quatre façanes, hi ha un senzill fris format per una filera horitzontal, de lloses planes, amb molt poc relleu sobre el parament del mur, i que serveix de suport compositiu a les obertures i als elements ornamentals de cada façana.

La façana de ponent presenta aparedades tres llargues i esveltes finestres, la central més ampla i llarga, recolzada directament sobre el fris, i les altres dues amb l’ampit a un nivell més alt. Les tres són cobertes amb arcs de mig punt, de muntants marcadament avançats.

La façana de migjorn presenta tres nínxols de poca fondària, coberts amb arc de mig punt i recolzats sobre el fris, amb el parament intern format per peces quadrades de terrissa, alternant amb d’altres de pedra, disposades en un opus reticulatum, actualment força degradat. Flanquejant el nínxol central, i a un nivell més alt, hi ha els vestigis de dues petites finestres amb arcs d’acusada ferradura, aparedades, que no es reflecteixen a l’interior, per tal com són tapades per la volta.

A la façana de llevant hi ha dues finestres aparedades, amb arc de ferradura, situades al mateix nivell que les de la façana de migjorn, i les que també hi ha a la façana de tramuntana. En aquesta façana hi ha una composició similar a la de la de migjorn, amb les dues finestres en arc de ferradura, i els nínxols, que aquí s’han reduït a dos, als extrems, ja que manca el nínxol central.

Les reformes que ha patit ens impedeixen de saber com era el coronament original d’aquesta imponent torre, que es devia situar a un nivell més alt que l’actual, per tal com els murs, que continuen sobre els ràfecs esmentats, no presenten traces de cap coronament superior.

L’aparell de les parts originals de l’edifici és de petits carreus i blocs allargassats de pedra gneis de la mateixa muntanya de Verdera, simplement trencats, sense escairar, disposats en filades estretes i molt irregulars, amb blocs més grossos i llargs a les cantonades, però també irregulars. Els ràfecs, llevat dels elements ornamentals ja esmentats, són de simples lloses planes de la mateixa pedra, com també ho són les cobertes.

A les parts reformades, l’aparell és del mateix tipus, però amb els blocs més arrodonits i menys allargassats. En algunes parts, especialment a la torre, i en part a la façana de ponent, el mur conserva abundants vestigis del morter de calç que omplia les juntes, fins a formar un parament gairebé arrebossat amb les pedres a l’interior. Aquesta calç és probable que hagi desaparegut de façanes com la de llevant, a causa de l’envelliment i l’erosió que ha patit l’exterior de l’edifici.

Detall d’un dels murs interiors de l’església, amb restes de decoració mural.

A. Roig

L’interior és totalment arrebossat, tant els murs com els arcs i les voltes, llevat dels pilars i dels arcs de la reforma, que són de carreus perfectament tallats i polits, de pedra calcària. Als murs conservats de l’absidiola, sota dels arrebossats posteriors, hi ha els vestigis d’una decoració pictòrica formada per una quadrícula de color mangra, que alterna els quadres de color, amb els blancs. Per aquest motiu cal suposar que l’arrebossat correspon a l’acabat original dels paraments interiors, com també ho era dels paraments exteriors, encara que, potser, deixés parcialment visibles les pedres, cobertes pel morter de calç.

Es difícil d’establir una filiació i una hipòtesi cronològica per a les parts originals de l’edifici; mentre que sembla clar que la reforma del seu interior ha d’ésser situada cap a èpoques gòtiques, o fins i tot posteriors, sense que es pugui descartar que sigui coetània de la portada desmuntada a la Selva de Mar, i que hom pot situar entre els segles XV i XVI. Els altres afegits, poden ésser situats en un moment no excessivament allunyat d’aquesta important reforma.

L’estructura original de Santa Helena de Rodes constitueix un cas extremament singular dins el context de l’arquitectura alt-medieval catalana, especialment el seu campanar, de la tipologia del qual no es conserven paral·lels a Catalunya, i que podem relacionar amb alguns campanars més tardans, ja d’estil llombard, com el de l’església a Chapaize, o de Brancion, a la Saona i Loira.

El caràcter pre-romànic de l’arquitectura de Santa Helena de Rodes és provat per la tipologia dels seus absis i de les seves finestres, i també per les obertures del campanar, el qual, en l’aspecte formal, s’aparta totalment de qualsevol altre exemple català, especialment dels campanars de torre llombards. L’únic element amb el qual podem establir algun nexe és el senzill fris que compartimenta la composició de les façanes, i que pot ésser entès com una versió simplificada dels frisos del campanar de Sant Andreu de Gurb. D’altra banda, les fornícules en opus reticulatum, ens apropen a una tecnologia d’arrels en l’antiguitat tardana, que també es fa patent en els elements ceràmics ornamentals. La coetaneïtat de la torre amb l’obra de l’església és evident, pel perfecte lligam de la base de la torre amb els absis, malgrat les transformacions que han sofert. En aquest punt, resulta molt suggerent la relació entre Santa Helena de Rodes i l’església de Santa Margarida II d’Empúries, on sembla endevinar-se una planta d’una nau amb capçalera trevolada, d’absis rectangulars, amb uns fonaments molt reforçats al creuer, i que hom no pot descartar que fossin concebuts per suportar una torre com la de Santa Helena. Altres estructures pre-romàniques trevolades, sense torre, apareixen a les esglésies del Forn del Vidre, o a la de Sant Vicenç d’Obiols, per la qual cosa resulta clar que aquesta tipologia no era estranya en l’arquitectura catalana anterior a l’any 1000, llevat del caràcter excepcional del campanar.

Tanmateix es fa molt difícil d’establir amb certesa una hipòtesi cronològica vàlida, en l’estat actual del monument, però cal assenyalar les grans diferències constructives que presenta Santa Helena amb el monestir de Sant Pere de Rodes; per això cal descartar la coetaneïtat amb aquest, que forçosament l’hauria influït. Per tant, en el moment actual, creiem que el més prudent és plantejar una datació anterior a la meitat del segle X, per a la seva construcció, en un moment clarament anterior a les tècniques constructives que s’imposen a Sant Pere de Rodes i als monuments del Rosselló i de l’Empordà, que foren construïts al final del segle X. També cal tenir en compte que Santa Helena de Rodes no pot ésser considerada una obra rural, a l’estil de Sant Martí de Baussitges, sinó que es tracta d’una obra realitzada amb una clara voluntat monumental i un elaborat sentit compositiu. Per tot això, avui només podem plantejar alguna hipòtesi sobre la datació d’aquest monument, que la pèrdua dels seus paral·lels fa esdevenir tan singular, i que demana una dignificació urgent i exploració sistemàtica, per aclarir-ne tots els importants interrogants. (JAA)

Treballs de restauració

Interior de l’església un cop duta a terme la restauració dels anys 1990-92.

ECSA - F. Tur

L’estudi arqueològic i la restauració arquitectònica de l’església de Santa Creu (o Santa Helena) de Rodes han format part del programa d’intervenció a Sant Pere de Rodes iniciat el 1989 per la Direcció General del Patrimoni Cultural del govern de Catalunya. L’excavació va ser efectuada entre els anys 1989-91 per l’equip d’arqueòlegs dirigit per M. Mataró i integrat per J. Bruch, C. Carrascal, J. Llopart, A.M. Puig, F. Tió i G. Vieyra, a càrrec del Servei d’Arqueologia. L’obra de restauració, iniciada el 1990 i conclosa el 1992, va ser portada a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic, segons projecte de J.A. Adell i F. Albin. La recerca arqueològica va comportar l’excavació extensiva i exhaustiva del subsòl interior del temple i dels seus annexos, així com la prospecció de les cobertes. La restauració va englobar també totes les parts de l’edificació i fou formulada a partir de la informació proporcionada per l’excavació i el reconeixement de la fàbrica, cosa que va permetre distingir dins del seu llarg procés constructiu diverses fases evolutives, amb molta més precisió del que fins llavors havia estat possible. Moltes d’aquestes etapes presenten greus problemes de datació, atesa la manca d’associació amb elements datables, de manera que l’adscripció temporal s’ha de fer exclusivament sobre la base de les característiques constructives i relacions arquitectòniques, encara que dins uns marges força amplis, a causa, també, de la simplicitat de moltes parts de l’edificació, que dificulta una adscripció tipològica ajustada.

L’edifici primitiu

Planta de l’església amb indicació de les seves fases constructives reconegudes: 1- primer edifici, vers el segle IX o l’inici del X; 2. absidioles, vers la primera meitat del segle X; 3. naus laterals, segles XVI-XVII; 4- porxo inacabat; 5- sagristia i dependències annexes; 6- murs de l’església primitiva desapareguts o conservats parcialment.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - E. Riu

En el seu origen l’edifici era constituït per una sola nau de planta rectangular, segurament coberta amb embigat i capçada a llevant per una torre troncopiramidal de tres plantes. Tal com s’ha pogut constatar, aquesta construcció no presenta cap mena de preexistències i, per tant, cal considerar-la com una obra de nova planta, suposadament exempta, encara que la manca de prospecció de l’entorn fa que de moment resti descontextualitzada. La planta baixa de la torre s’obria a la nau per un arc que arrencava d’unes pilastres rectangulars, posteriorment desmantellades i la base de les quals, totalment arrebossada, ha estat posada al descobert per l’excavació. D’aquesta fase es conserva quasi íntegrament la torre, però, en canvi, els murs perimetrals de la nau foren arrasats en fases posteriors, si bé es mantingueren alguns fragments de les filades inferiors a la banda més propera a la torre, mentre que cap a ponent van desaparèixer completament a causa de les reformes posteriors.

Malgrat la manca de connexió arqueològica entre les parts residuals dels esmentats murs i l’actual façana de ponent, les característiques de la part central d’aquesta última i en concret la decoració del seu capcer permeten considerar-la una obra que pertany a les fases constructives més antigues de l’edifici. El portal que s’hi obre no conserva traces de la seva forma original i no pot ser datat, atès que es troba convertit en un gran esvoranc pel sistemàtic espoli que han sofert els elements que el formaven. Per tant, es deconeix si en l’etapa més primitiva el portal era aquí mateix o bé s’obria a les façanes laterals. Com s’ha dit, el tram antic del frontis occidental és coronat per un capcer elevat, decorat amb un fris, ara molt degradat, on s’alternen els plafons de lloses amb els de peces de terra cuita disposades en retícula, tal com ja va remarcar J.A. Brutails el 1887. El paviment de l’edifici primitiu, fet de morter de calç amb sorra de poca consistència i gruix, cobria el sòl de la nau i sense solució de continuïtat s’elevava per recobrir la cara interna dels murs.

A l’entorn exterior de l’edifici es va desenvolupar un cementiri, que sols ha estat excavat al sector sud-est, sota de les edificacions adossades posteriorment en aquest indret. La necròpoli sembla associada directament a la implantació de l’edifici i presenta una utilització continuada entre els segles X-XV, aproximadament, de la qual són testimoni la superposició de tombes tallades a la roca i caixes de lloses. A la primera fase s’adscriuen set inhumacions. Amb relació a aquest cementiri es van localitzar un conjunt d’estrats argilosos i diferents paviments de calç. El més modern d’aquests paviments pertany als segles XIV-XV i es desconeix a quin tipus d’edificació podia pertànyer, atès que no s’hi han trobat restes constructives directament associades, si bé estava vinculat estratigràficament a una sepultura, en part tallada a la roca i en part completada amb grans lloses.

La torre és l’element més destacat de l’edifici, tant pel seu volum i ubicació com per la composició de les façanes, totes diferents, que havien estat molt emmascarades per l’aparedament de les obertures originals. La planta baixa s’obria a la nau, mentre que els pisos superiors estaven separats per sengles embigats, dels quals sols es conserven els encasts dels caps de les bigues als murs perimetrals. Cobria la torre una teulada de doble vessant, segurament de lloses, sostinguda amb fusteria. Tant la coberta com els pisos intermedis han desaparegut per la construcció posterior de voltes de mig punt. El parament del mur est del primer pis conserva l’arrebossat interior, segurament original, en el qual hi ha incisa una creu patent de notables dimensions. Les quatre façanes presenten dos nivells de cornises que coincideixen amb els pisos interiors. Aquest fris és format per una filera horitzontal de lloses planes amb molt poc relleu respecte al parament exterior dels murs, i serveix de suport compositiu a les obertures i els elements ornamentals de les façanes que, aparedats des d’antic, la restauració ha recuperat en els casos en què ha estat possible.

Al pis superior i al centre del frontis occidental de la torre, hi ha una gran obertura d’arc escanyat, que podria qualificar-se de porta elevada, atès que el seu llindar se situa directament sobre la cornisa i a la mateixa cota que el trespol interior. A banda i banda s’obren dues finestres de dimensions inferiors i ampit més elevat. Totes tres obertures tenen arc de mig punt amb els muntants marcadament avançats i resolts amb encofrat d’encanyissat. La façana sud presenta tres nínxols de poca profunditat i arcs de mig punt que recolzen sobre el fris, i amb el seu parament intern format per elements reaprofitats de terra cuita i talla quadrangular, com són tègules, combinats amb llambordes de pedra volcànica o d’altra mena, tots en disposició reticular. Flanquegen la fornícula central, i en un nivell més alt, dues finestrelles allargades amb arcs d’acusada ferradura, aparedades a l’interior per la volta de la coberta. A la façana oriental hi ha dues finestres amb arc de ferradura, situades al mateix nivell que les anteriorment descrites. El frontis de tramuntana presenta una disposició similar al sud, amb dues finestrelles d’arc de ferradura i sengles nínxols als extrems, si bé hi manca la fornícula central. Coronen la torre pels costats est i oest uns capcers elevats de forma triangular. En una segona fase, la torre fou profundament modificada en bastir-se a l’interior dues voltes de directriu est-oest tant a la coberta com a la primera planta. L’extradós d’aquesta última ha estat excavada i ha proporcionat entre els materials de reompliment un conjunt de terrissa datable entre els segles XVI i XVII. La restauració ha recuperat la teulada de lloses que descansa sobre la volta del pis superior i que carrega a les façanes nord i sud amb un senzill ràfec de motllura de mitjacanya. Damunt del primitiu capcer de la façana oest s’aixeca l’obra tardana d’una alta espadanya de dos ulls.

La conformació de la capçalera

La primera reforma de l’edifici va consistir a afegir a llevant de la base de la torre un absis de planta trapezoidal i cobert de volta de canó amb teulada de doble vessant. L’excavació va constatar la perforació del frontis est de la torre per tal d’adossar-hi l’absis central, si bé es van mantenir dos muntants laterals que constituïen el suport de l’arc triomfal. De manera simultània o bé amb posterioritat s’afegiren dues absidioles laterals de planta també trapezoidal i amb volta de canó de directriu perpendicular a l’eix de la nau. Els frontis nord i sud de la base de la torre foren perforats per a encaixar-hi aquests nous cossos i a ambdues bandes es van mantenir uns muntants per als arcs d’accés, actualment desapareguts i dels quals tan sols resten els basaments. L’ampliació del temple va comportar l’anivellament interior dels nous àmbits mitjançant successives capes de reompliment de grans pedres i terra, sobre les quals es va estendre un paviment de morter de calç, de poca entitat i que es va trobar en molt mal estat de conservació. A l’absis principal hi ha una finestra d’una sola esqueixada i un gran desenvolupament interior, que a l’exterior presenta una ornamentació a l’extradós de l’arc formada per una fila de rajols ceràmics amb el cantell dentat i col·locats de pla. A cadascuna de les absidioles, a les façanes est, nord i sud, es conserven dues finestres de característiques interiors idèntiques. Tota l’obra, que és de característiques plenament preromàniques, és aparellada amb carreuons i blocs allargassats, simplement trencats o desbastats, sense escairar, de gneis, pedra procedent de la mateixa muntanya de Verdera. La disposició és en filades estretes i no gens regulars, si bé a les cantonades les peces irregulars es combinen amb els blocs de dimensions més grans i millor talla. Els ràfecs de la capçalera són de lloses planes del mateix tipus de pedra, que a l’absis principal formen una composició geomètrica.

En algunes parts de les façanes i especialment a la torre, el parament conserva abundosos vestigis del morter de calç que completava els junts fins a formar un recobriment quasi arrebossat amb les pedres encastades, que és visible sota d’un barroer arrebossat posterior. S’ha pogut constatar en el curs de la restauració de la coberta de l’absis central, que, com la de les absidioles, era constituïda per un Ilosat totalment recobert per un arrebossat de calç, com possiblement també devia estar-ho tota la resta de l’edifici. D’aquesta decoració externa, tant a les façanes com a les cobertes, n’hi ha notícia també en algunes esglésies rosselloneses. L’interior era totalment arrebossat de calç i a les absidioles laterals hi ha vestigis, sota dels emblanquinats posteriors, d’una decoració pictòrica que configurava una quadrícula alterna de quadres blancs i vermells o simplement un llistat d’aquest darrer color. Al mur est de l’absidiola meridional s’ha localitzat una excepcional decoració d’estuc, força malmesa, que forma un fris de dues sèries de fornícules de molt poca profunditat, disposades a banda i banda de la finestra central. Aquests nínxols presenten arcs ultrapassats, sostinguts per pilastres i capitells simulats de forma rectangular, que reaprofiten elements de terra cuita. Aquesta ornamentació d’estuc, datable abans del segle XI, és d’un gran interès atesa la seva excepcional itat, ja que a Catalunya no es coneixia fins ara cap decoració d’aquest tipus anterior a l’onzena centúria.

Tant la forma original d’aquest edifici com l’adoptada en configurar-se la capçalera constitueixen un cas extremament singular dins el context de l’arquitectura preromànica de la Catalunya Vella, on no hi ha cap altre temple amb una disposició similar de la torre, que, d’altra banda, difereix completament dels campanars de tipus llombard, tot i que pot ser relacionada amb la solució de la torre aixecada sobre el transsepte de l’església de Cluny II. El caràcter plenament preromànic de Santa Creu (o Santa Helena) de Rodes queda testimoniat per les característiques constructives i la morfologia arquitectònica, en concret de la capçalera i de la torre, així com de les seves obertures i la seva decoració. L’únic element amb el qual és possible establir un cert nexe és el senzill fris que compartimenta la composició de les façanes de la torre, en la mesura que podria entendre’s com una visió simplificada dels frisos del campanar de Sant Andreu de Gurb, del segle X. D’altra banda, les fornícules amb aparell reticular dels frontis nord i sud integren aquesta solució ben arrelada en l’arquitectura romana tardana, vinculació que també es fa palesa en la utilització d’elements ornamentals de terra cuita, alguns dels quals corresponen a peces reaprofitades.

Si el primitiu edifici amb torre resulta molt difícil de datar, també ho és la configuració de la capçalera, encara que no sembla que en cap cas els seus absis puguin haver estat bastits més tard de la segona meitat del segle X. Respecte a la singular articulació de la nau amb la torre, resulta suggeridor el seu possible vincle amb l’església de Santa Margarida II d’Empúries, a l’Escala, on sembla endevinar-se una planta d’una sola nau amb capçalera trevolada, d’absis rectangulars, amb uns fonaments molt reforçats al creuer, que podrien haver-se bastit per a suportar una torre. Altres edificis de planta trevolada, si bé sense torre, són les esglésies de Sant Vicenç d’Obiols, a Avià, i de Sant Martí del Forn del Vidre, a la Jonquera, aquesta última d’absis semicirculars, que demostren que aquesta tipologia no era del tot estranya a l’arquitectura catalana anterior al romànic. Respecte de la seva datació precisa, és molt difícil d’establir a causa de les raons exposades més amunt, encara que poden ser molt indicatives les enormes diferències constructives amb les grans edificacions del monestir de Sant Pere de Rodes, iniciades cap a mitjan segle X, per la qual cosa sembla descartada una estricta contemporaneïtat entre ambdues construccions. En conseqüència, el més prudent és proposar una datació no posterior a mitjan segle X per a la conformació del temple triabsidat, abans del desenvolupament de les formes arquitectòniques que a la segona meitat d’aquesta centúria s’imposaran a l’Empordà i al Rosselló i que al monestir de Rodes troben la seva màxima expressió. Tot això fa que, òbviament, la primera fase de l’edifici amb la torre s’hagi de recular abans i tot, potser al segle IX. En darrer terme cal assenyalar que en cap cas no es pot considerar Santa Creu (o Santa Helena) una obra secundària o ruralitzant, sinó que es tracta d’una construcció projectada i executada amb una oberta voluntat monumental i un elaborat sentit compositiu, cosa que converteix aquest temple en una mostra excepcional del preromànic català.

Reformes, abandó i restauració

Entre els segles XVI i XVII l’església va ser modificada amb l’afegit de dues naus laterals que s’integren a la fàbrica precedent amb la perforació de sengles arcs de mig punt als murs de ponent de les absidioles. De la mateixa manera, els murs perimetrals nord i sud de la primitiva nau foren esventrats amb dues grans arcades que suporten la volta de canó de la nau central, que per la irregularitat del seu lliurament a les arcades sembla anterior a aquesta reforma. La datació d’aquesta reforma pren com a base el material ceràmic trobat a l’extradós de la volta que va cobrir el tram de la nau precedent a l’absis central i que correspon a la torre, datació que en principi es fa extensiva a la resta de voltes no excavades. L’excavació va detectar la presència al subsòl de les naus laterals de la fonamentació arrasada de sengles murs paral·lels a les façanes nord i sud de la primitiva nau, cosa que fa pensar en la possible construcció, potser inacabada, d’uns cossos laterals precedents als actuals i dels quals sols restaria aquest testimoni. Les actuals naus laterals es cobriren amb voltes de quart de cercle molt rebaixades i les seves teulades s’unificaren amb la de la nau central, tot formant una sola coberta de lloses de doble vessant. Entre el final del segle XVI i el principi del segle XVII es va realitzar un conjunt de reformes a l’interior de l’església. A l’angle sud-est del temple es troba una edificació formada per dos blocs, de cronologia diversa, destinats a sagristia i dependències annexes. La seva implantació es va produir damunt d’un cementiri preexistent i d’extensió més gran. El cos més antic es va situar entre l’absis major i l’absidiola sud i la seva datació es fa d’acord amb la ceràmica trobada a l’extradós de les voltes d’aresta que cobreixen la planta baixa i que correspon a l’entorn del segle XV. Posteriorment, a l’interior de l’edificació, es va continuar inhumant també en cistes i taüts fins entrat el segle XVIII. La datació del segon cos, afegit a l’extrem de l’absidiola de migdia i al bloc preexistent, se situa al segle XVIII. El temple, en ús almenys fins els anys vint del segle XIX, es trobava completament abandonat al decenni dels anys setanta del mateix segle i, al cap de poc, els retaules gòtics d’alabastre que tenia acabaren trencats i escampats per terra.

L’obra efectuada els anys 1991-92 ha estat la primera i única restauració de l’edifici. El seu objectiu principal ha estat assegurarne la conservació, sense pretendre recrear els estadis més primitius del temple, sinó mantenir-lo com una ruïna consolidada, resultat de l’agregació d’obres diverses al llarg del temps, si bé s’han emprat diferents recursos per a fer comprensible la morfologia de les parts preromàniques, que són les que presenten un interès històric i arquitectònic més gran. Les façanes i les cobertes han estat explorades, netejades i consolidades, sense altra nova aportació que la recuperació de les obertures, els acabats primitius i la seva protecció. El llosat de totes les cobertes, tant de la nau com de la capçalera, ha estat sanejat, consolidat i impermeabilitzat, sense remoure les peces originals. Respecte a les obertures, les finestres que estaven aparedades s’han tornat a obrir, mentre que els portals de ponent i de migjorn, espoliats dels seus elements i transformats en esvorancs des de fa molt temps, no s’han formalitzat de nou, sinó que tan sols s’han consolidat i tancat amb portes de planxa metàl·lica perforada que permeten la visió de l’espai interior.

Al campanar s’han recuperat totes les obertures preromàniques tapiades. Així, les obertures de les façanes de llevant i de ponent s’han obert de nou, mentre que les finestrelles dels frontis de tramuntana i migjorn, cegades per la volta de la coberta, han estat lleugerament refoses des de l’exterior i tractades amb un estucat. Amb la intenció de respectar les diferents transformacions de l’església, s’ha conservat l’espadanya, el coronament de la torre ha estat lligat amb una corretja de formigó, s’ha recuperat la barana original i s’ha completat l’antiga teulada de lloses. A l’edificació annexa no s’han reinstal·lat les cobertes desaparegudes, de manera que el primer pis d’aquest cos ha adquirit el caràcter de terrassa, i els murs perimetrals ruïnosos s’han completat fins al seu coronament amb una corretja de formigó armat, excepte a la banda oriental, on s’han rebaixat per permetre la visió de l’absis. L’interior del temple ha estat pavimentat de nou i s’han sanejat els paraments per assegurar la conservació dels recobriments antics. L’absència d’estructures preexistents al subsòl ha permès recobrir l’espai excavat i instal·lar nous nivells de pavimentació, mitjançant els quals s’explica l’evolució de l’edifici en planta. El sòl, tot ell de formigó, és més elevat a les naus laterals i lliscat en l’acabat, mentre que a la primitiva nau central i a l’absis es troba en una cota inferior i està respatllat. Una cinta de llambordes ceràmiques dibuixa a terra el perímetre dels murs desapareguts del temple preromànic. Els paraments antics amb decoració pictòrica o en estuc s’han netejat i consolidat. (ERB)

Escultura en general

A la façana meridional de l’església, que correspon a l’obra dels segles XVI-XVII, hi ha una petita porta que es trobava tapiada fins a la recent restauració. El seu paredat s’ha de situar potser cap ais volts del 1820, atès que per la banda interna hi havia l’epitafi funerari de l’abat rodenc Josep de Viladecans, mort al juliol d’aquell mateix any. Entre el pedruscall que tapiava aquesta porta es va trobar un fragment d’una testa romànica dels segles XII-XIII. (ERB)

Epigrafia

Arran de la recent restauració, en el farciment de la porta de la façana meridional de l’església es va localitzar un fragment de làpida de la segona meitat del segle XIII. És tallada en una pedra que sembla de marbre local. Conté una inscripció emmarcada en un rectangle incís, dividit horitzontalment en quatre línies amb doble ratlla, de les quals la darrera línia és en blanc. El text conservat diu:

AN[N]0 XfRISTI] M CC LX (…)

D[E] RIERA ET UXOR (…)

CORU[M] STABILIVIT A (…)

Segons la part conservada de la làpida, sembla que un home cognomenat Riera i la seva muller establiren un aniversari, a partir dels anys seixanta del segle XIII. El lloc d’origen de la peça resulta desconegut i tant podria ser la mateixa església de Santa Creu (o Santa Helena) com el proper monestir de Sant Pere de Rodes. (APF-ERB)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus…, col·l. “Baluze”, París 1688, cols. 907, 928 i 942.
• Francisco de Zamora: Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició a cura de Ramon Buixareu, Curial Edicions Catalanes, Documents de Cultura, Barcelona 1973, pàg. 347.
• Jeroni Pujades: Crónica Universal del Principado de Cataluña, vol. VIII, edició Imp. de J. Torner, Barcelona 1832, pàgs. 174-176.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV, Olot 1904; vol. XVIII, Olot 1910.
• Antoni Cortada Quintana: El valle de Matta y su comarca, San Juan de Puerto Rico 1913, inèdit (arxiu familiar de l’autor).
• Antoni Papell: Sant Pere de Roda, Figueres 1930.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 35-42; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 581. (JBH)

Bibliografia sobre l’església

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, 2a. ed., 1985.
• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 208-209.
• Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 155-156.

Bibliografia sobre la restauració

• Puig i Cadafalch, Falguera i Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 466-468: Burch, Carrascal, Mataró, Puig, Vieyra, 1992; Navarro Riu, 1992, pàgs. 147-156; Adell, Burch, Carrascal, Mataró, Puig, Riu, Vieyra, 1994, XXXIII, pàgs. 217-235