Introducció
Les construccions que integren el monestir s’organitzen mitjançant la formació de terrasses a la muntanya de Verdera i per aquest motiu se situen en nivells diferents. L’església, edifici cabdal dins el cenobi, es dreçaa la banda de tramuntana del conjunt arquitectònic i al replà més baix. A migdia de la basílica hi ha el claustre, al voltant del qual es disposen les principals dependències del monestir: la sala capitular, l’arxiu i la biblioteca, el refetor, la cuina i el dormitori. Cal dir que la distribució de les edificacions entorn del claustre és l’habitual en l’arquitectura monàstica medieval.
A llevant del claustre i de l’església es drecen tota una sèrie d’edificacions que en una bona part pertanyen a les restes de les cases que habitaven els monjos dispensats, per llur nissaga o hisenda, de moltes obligacions de la vida comunitària. A la planta baixa, en aquest lloc, hi ha els amplis cellers del monestir. Al nord-est de l’església, a l’extrem septentrional, s’alcen els vestigis, molt restaurats, del palau de l’abat. Vers migdia i al sud-est hi ha altres construccions molt refetes, que també devien ésser habitacions dels monjos. Aquest sector dóna a l’hort i al jardí, situats en un nivell inferior i protegits per grossos murs de contenció. A ponent, davant la façana exterior de les dependències de l’ala meridional del claustre, hi ha una plaça rectangular espaiosa. A cada extrem d’aquesta façana es drecen dues altres torres: una de defensa i el campanar, bastit al costat de l’església. Al cantó de tramuntana d’aquest pati n’hi ha un altre de més reduït i situat en un nivell força més baix, que és davant el pòrtic i la galilea que precedeixen la porta principal de l’església. Aquests dos patis són tancats a ponent i a migdia per diferents murs i edificacions. Al centre de les construccions de ponent hi ha l’entrada exterior principal al recinte monàstic, constituïda per un passadís cobert amb volta.
A migdia de l’entrada exterior hi ha l’edifici que se suposa destinat, a la part superior, a cel·les dels servents o criats i, a la part inferior, probablement a caserna o a altres allotjaments ocasionals. A l’altra banda de l’entrada, i a tot el costat meridional del pati, hi ha les ruïnes de diferents estances que sembla que havien servit de magatzem o graners, forns, cavallerisses, estables, etc.
A l’exterior del recinte, però adossat als murs, entre l’església i el palau abacial, hi havia el cementiri, avui totalment desfet per l’erosió i la pèrdua dels murs.
Vora el monestir, uns 30 m al nord-oest, hi ha la Font dels Monjos, prop de la qual, però en un pla més elevat, hi ha un petit i interessant edifici alt-medieval, de planta rectangular, que ara té la coberta enfonsada. Hom creu que podria ésser un dels pocs edificis civils d’època pre-romànica. Aquesta és l’única construcció aïllada fora del clos monacal i pot correspondre al refugio l’hospital de pelegrins.
La basílica monàstica
L’església de Sant Pere de Rodes és un notable edifici de planta basílical, amb tres naus, transsepte i capçalera triabsidal.
El gran absis central es dreça damunt una cripta i té, al seu interior, una girola doble, de dos pisos, emplaçada entre el mur absidal i el presbiteri. Tenia tres espais d’arcades a la part inferior i uns finestrals al deambulatori superior, a manera de trifori. Els braços del transsepte sobresurten considerablement dels murs de la nau i formen una planta de creu ben marcada; s’hi obren, una a cada banda, les absidioles, de planta semicircular molt aprofundida.
La nau central, que per la seva amplada domina el conjunt de la planta, és coberta amb volta de canó, mentre que les laterals, molt més estretes, són cobertes amb volta de quart de cercle. Les tres naus tenen una sola coberta superior, protegida amb enllosat, de doble vessant. Els braços del creuer i la girola també tenen coberta de canó.
Tots els arcs interiors de la basílica són de mig punt o una mica ultrapassats. Els arcs torals de la nau central, els formers i el triomfal són sostinguts per columnes cilíndriques, gairebé totes exemptes, coronades per grans capitells. Aquestes columnes, en els arcs formers i en dos dels quatre torals de la nau central, recolzen damunt unes altes socolades que formen part dels basaments de les pilastres de separació entre les naus. Aquesta estructura de columnes d’arrel clàssica és una de les característiques més originals que presenta el monument.
La basílica de Sant Pere de Rodes pot ésser considerada, tant per l’originalitat de la seva arquitectura com per la seva imposant grandiositat, un exemplar gairebé únic al nostre país. La seva llargada total és de 38,20 m, sense comptar-hi els pòrtics que la precedeixen. L’amplada interior de les tres naus és de 12,20 m, mentre que la llargada del transsepte és de 22,80 m, i la seva amplada és de 6 m (mides interiors). El creuer té una alçària de 10,10 m, i l’arc triomfal i la volta de l’absis central fan 11,80 m.
Els pòrtics
La porta principal, situada davant l’entrada de l’església, és precedida d’una galilea o nàrtex i d’un altre pòrtic o avantgalilea. Tots dos pòrtics, situats l’un a continuació de l’altre, són d’una època posterior al temple, si bé el que s’adossa al frontis és més gran i pot ésser classificat cronològicament com una obra del segle XI, o fins i tot, una mica posterior, però sempre anterior a la segona meitat del segle XII, quan fou construïda la portada, que fou adaptada als murs preexistents.
El primer pòrtic, que hem anomenat avantgalilea, parteix d’una gran arcada de mig punt, que és en un pati situat a ponent del temple. Es tracta d’una construcció afegida en una època força tardana, no anterior al segle XVI, i ocupa, igual que la galilea contigua, tota l’amplada de la basílica. L’arc esmentat del qual parteix, de notable alçària i de 8,40 m de llum, ha estat fet amb lloses estretes i allargades de llicorella, sense treballar, col·locades radialment. Sobre el mateix punt de l’arc hi ha un relleu esculpit en pedra calcària, que representa el bust d’un personatge femení; per les seves característiques, potser es tracta d’una mènsula gòtico-renaixentista del segle XV o del XVI, que segurament fou reutilitzada quan hom construí l’avantgalilea. EI pòrtic era cobert amb una volta d’eix transversal construïda amb un aparell de petites pedres i de la qual només es conserva un fragment al seu extrem meridional.
Per la disposició de l’espai interior, la galilea és com una continuació vers ponent de la planta basílical de l’església. És dividida en tres naus, separades per arcs formers, d’idèntica amplada que els del temple, i és també coberta amb una volta de canó a la central i amb volta de quart de cercle a les laterals. La diferència d’alçària entre els murs de la galilea i els de les naus de l’església és la principal característica que singularitza exteriorment les dues parts de l’edifici. La galilea, molt més baixa, és adossada a la meitat inferior del frontis del temple, protegint la porta. Sobre el nivell de coberta del pòrtic sobresurt, a l’exterior, la part alta del frontis amb les seves tres finestres que donen llum a les naus i, més amunt, la testera.
La galilea té una llargada de 9 m, els quals, afegits a la resta de l’obra romànica (església), fan una longitud total de 47,20 m. Si sumem encara l’avantgalilea, el conjunt arquitectònic de la basílica fa 50,20 m de llargada.
Al frontis de la galilea romànica hi ha, al centre, una gran porta. És la porta santa del monestir, que només s’obria els anys sants, segons que es desprèn de la informació de Jeroni Pujades. És d’un sol arc de mig punt, de dovelles petites, ben tallades i allisades. Els muntants de l’obertura són paral·lels, sense esbiaixar-se. Centrada sobre l’arc de la porta hi ha una finestra de grans dimensions i el seu arc de mig punt és fet amb dovelles ben tallades de granit. A la banda de migdia de la façana, a un nivell més baix, hi ha una altra finestra, molt més petita, també d’arc de mig punt i d’esqueixada simple, que dóna a la part meridional de la galilea.
Al mur lateral de migdia la galilea té una altra entrada, que comunicava amb el pati occidental. A causa del desnivell, aquesta porta té el llindar a uns 2 m del nivell del paviment de la galilea, sense que actualment sapiguem com es devia resoldre aquesta situació.
Exteriorment la façana de migjorn era totalment colgada per les terres del pati, però l’any 1980 hi fou efectuada una excavació pseudo-arqueològica que posà al descobert una part d’aquesta façana i la seva unió amb el campanar. Aquesta excavació descobrí la porta, la finestra i un rengle de forats situats sobre el que potser corresponia a una estructura de fusta que aixoplugava aquest accés i la porta que hi havia a la base del campanar.
El mur septentrional del nàrtex o galilea és totalment visible des de l’exterior del monestir i no té cap obertura. Aquest llenç, a causa de la seva gran alçada provocada pel desnivell entre el sòl de la galilea i el terreny exterior, hagué d’ésser reforçat amb dues pilastres rectangulars adossades, a manera de contraforts. Una cornisa bisellada assenyala l’extrem superior del parament romànic que fou sobrepujat per un mur defensiu d’època posterior. Aquest mur, que no ha conservat els merlets, formava un terrat, sobreposat a la coberta original de dos vessants. A l’extrem oriental conserva un petit matacà.
Atri de l’església amb el volum de la portada del segle XII i els vestigis (l’arquivolta i la clau superior) de l’anterior, que fou tapiada per l’obra del Mestre de Cabestany.
F. Tur
Els dos arcs formers, que comuniquen, un a cada costat, les tres naus de l’atri, són de mig punt i arrenquen de quatre pilastres rectangulars adossades als murs. Fan 6 m de llum i tenen impostes bisellades.
La volta central de la galilea es clou sobre mateix del punt de l’arquivolta més extrema de la gran porta monumental del temple. Aquesta, que era profusament ornamentada amb escultura en marbre (obra del segle XII de l’anomenat Mestre de Cabestany), actualment no és sinó un gran esvoranc. Tots els elements que componien la porta foren arrabassats i es dispersaren o es destruïren quan el monestir restà abandonat. Actualment resten in situ uns quants fragments insignificants i apareixen empremtes del massís de la porta als murs i la volta.
A l’interior de la galilea hi havia tombes que segurament pertanyien a personatges protectors de la casa. Ara només hi resten alguns sarcòfags molt senzills, sense cap mena de decoració ni epitafis. També a les dues pilastres de sosteniment dels arcs formers del pòrtic, situades a llevant, es poden veure uns encaixos rectangulars que per llur forma i dimensions assenyalen el lloc on hi hagué encastades unes làpides, ara desaparegudes.
El parament exterior de la galilea, perfectament visible als murs de ponent i de tramuntana, ha estat fet amb pedres petites de granit de la contrada. No obstant això, l’aparell presenta una diferència estructural entre la part inferior i la part superior de l’edifici. Aquesta diferència es veu bé a la façana occidental. A la seva base, fins a l’altura de l’arrencada de l’arc de la porta, les pedres han estat tallades de manera maldestra i en diferents punts hi ha un curt rengle à’opus spicatum no gaire ben marcat. A la part superior l’aparell és molt més regular i les pedres, en forma de petits carreus, són ben treballades i han estat disposades en filades horitzontals seguides.
L’exterior de l’església
Arcades paredades a la façana de ponent de la part inferior del campanar, corresponents a la façana del primitiu clos monàstic i que cal relacionar amb la porta del pis inferior, de la mateixa façana.
F. Tur
A la façana occidental hi ha el frontis de la basílica monàstica, a la part inferior de la qual hi ha les restes de la seva porta monumental destruïda. A l’esvoranc que deixà la seva desaparició és visible l’argamassa i el pedruscall de l’estructura interna de la construcció. Només alguns fragments decoratius han restat al seu lloc.
A la part superior de l’obertura hi ha un fragment d’una arquivolta semicircular de pedra, decorada amb el típic tema d’escacat. Per la seva situació i pel fet de no ésser de marbre hom pot considerar que pertany a la decoració de la portada anterior a l’obra del Mestre de Cabestany. Les restes d’escultura del basament dels muntants de la porta són encara bastant notables. Es tracta de dos carreus de marbre blanc, situats un a cada costat i a la part inferior de l’obertura. En tots dos carreus, en llur part frontal, hi ha sengles frisos en relleu, decorats amb motius vegetals, motllures, medallons amb testes humanes, etc., que, sens dubte, resseguien el contorn de la porta. Aquests únics i reduïts relleus han romàs in situ i són la mostra d’un dels exemples més notables d’escultura romànica en grans espais, com ho palesen també els altres elements de la porta que s’han pogut identificar i que es troben dispersos per museus i col·leccions particulars de Catalunya, d’Europa i àdhuc d’Amèrica.
Als relleus esmentats hom pot descobrir els trets característics de l’estil, molt personal i ben definit, de l’artista anònim, conegut actualment per Mestre de Cabestany, el qual sabem que era actiu a l’Empordà, al Rosselló i al Llenguadoc (i també a Navarra i a Itàlia) cap a mitjan segle XII. Així, doncs,-la rica decoració fou aplicada a la façana d’un edifici que ja existia.
Al costat de migdia de la façana, dins la galilea, hi ha un interessant vestigi de decoració mural pintada, romànica. Hom hi pot veure la representació d’una columna amb capitell, de color ocre-vermellós sobre un fons blanc.
Com ja s’ha dit, a la meitat superior de la façana, damunt el nivell de coberta de la galilea, hi ha tres finestres que il·luminen cada una de les naus. La finestra central, de grans dimensions, té un arc extern de mig punt i és decorada amb un fris de palmetes en relleu inclòs en una arquivolta que extradossa l’arc del finestral i arrenca de dues figures de lleons, molt malmeses. Les altres dues finestres, més petites, són d’un sol vessant i no tenen cap mena de decoració. Ambdues tenen uns arcs de mig punt monolítics i una, la del costat de migjorn, ha estat restaurada.
L’extrem superior del frontis té una cornisa de secció de quart de cercle que presenta la mateixa decoració que la finestra suara descrita. Malauradament aquest fris no es conserva íntegrament. L’escultura d’aquesta part alta del frontis es correspon, per les seves característiques, amb la primitiva decoració de l’església i amb els àbacs d’alguns capitells de l’interior, anterior, per tant, a la portada del segle XII decorada pel Mestre de Cabestany.
La façana, com tota la resta de l’edifici, ha estat sobrealçada per una obra de fortificació, que conserva els merlets, de forma rectangular, acabats en esquena d’ase.
Al mur meridional de les naus, a l’extrem de ponent, hi ha adossat el campanar, torre romànica de planta quadrada. La part restant del llenç de migdia és paral·lel a la galeria septentrional del claustre, situat a un nivell més elevat respecte al sòl de l’església; per aquest motiu, la comunicació entre l’interior del temple i el claustre es fa mitjançant una escala coberta amb volta per arestes, que guanya la diferència de nivells. En època tardana foren sobrealçats tant el mur de l’església com la paret de tramuntana del claustre, i així hom pogué construir estances del clos monàstic, que actualment veiem en estat ruïnós damunt la volta de l’escala esmentada. El mur tardà, que té unes obertures rectangulars, és coronat per una rastellera de merlets de contorn esglaonat. Les voltes que cobreixen l’espai de l’escala amaguen les tres finestres d’una esqueixada que s’obrien a la nau lateral de migdia del temple.
El llenç de l’extrem meridional del braç del creuer és visible, en bona part, des del claustre. Tanmateix, resta amagada la seva part inferior, ja que és sota el nivell del sòl del claustre. En aquest lloc hi ha una porta d’un sol arc ultrapassat, sobre banquetes, que dóna a les estances situades sota el claustre actual, segurament al nivell del claustre primitiu. Aquesta porta permet l’accés al celler i a altres dependències de l’extrem de llevant del monestir. Des del claustre hom pot veure la part superior d’aquest mur del creuer on destaca una finestra d’arc de mig punt monolític i de biaix simple vers l’interior, com tots els del temple. L’arc i els carreus dels muntants, que són de granit, han estat tallats curosament.
Les cantonades del creuer també han estat fetes amb carreus de granit molt ben escairats; aquests angles emmarquen l’aparell del mur, on es veuen llargues filades d’opus spicatum perfectament marcat. No és visible el coronament d’aquest mur i, si de cas, aquest seguia per sobre el nivell de les voltes del transsepte.
Aquest detall, com també diversos elements que hi ha damunt la coberta de l’absidiola de migdia i des de l’interior de la girola superior (rastres d’una escala), demostren que damunt aquest braç del transsepte hi hagué una torre parella de la que encara hi ha al costat de tramuntana.
El mur de tramuntana de les naus i el braç corresponent del creuer són visibles des de l’exterior del clos monàstic. Malgrat tot, també en aquest costat hi ha un gran edifici adossat al temple que agafa una part de la llargada del mur de les naus i del llenç orientat a ponent del transsepte. Aquesta construcció, de poca amplada, però d’una altura gairebé igual a la del temple, és de dos pisos, en els quals s’obrien diversos finestrals que actualment no son sinó uns esvorancs rectangulars, ja que han desaparegut les pedres treballades, com passa arreu del cenobi. La part alta dels murs conserva l’emmerletat, que és de característiques iguals al del frontis. Pel seu aparell de pedruscall, sense treballar, sembla que l’edifici és de la mateixa època que l’obra de fortificació i que havia servit de sagristia, si més no a la part inferior.
El mur lateral de tramuntana de les naus del temple no té cap obertura i fou reforçat amb contraforts rectangulars, fets amb grans carreus ben escairats de granit, que no arriben a la part alta de la construcció. El seu parament és compost de filades d’opus spicatum i de pedres inclinades fins al cim del mur. L’obra de fortificació que es dreçava damunt aquest llenç és molt malmesa i en alguns punts és gairebé inexistent.
Tot el sector septentrional de l’església fou aixecat sobre un ferm basament d’obra, que forma un graó irregular. La construcció d’aquesta socolada, que presenta unes filades d’opus spicatum, degué ésser imprescindible per anivellar el terreny abans de construir el temple.
El braç septentrional del creuer té unes característiques peculiars, ja que fou sobrealçat convertint la part superior en una torre de defensa de planta rectangular i emmerletada. És anomenada torre de Sant Miquel, perquè al seu interior hi ha una capella que havia estat, segons que sembla, sota l’advocació d’aquest sant. La torre capella, més un espai inferior en forma d’esglesiola, s’aixeca damunt la volta del creuer. La capçalera de la capella fou construïda enlairant també l’absidiola de tramuntana de la basílica. Així, hom aconseguí dotar l’absidiola de la planta característica romànica, amb la nau capçada a l’extrem de llevant per un absis, en aquest cas, semicircular ultrapassat. L’estructura d’aquest conjunt demostra que l’estructura de l’església fou adaptada en una data posterior a la de construcció de la torre, que és coetània de la basílica. La capella, però, és encara d’un moment força reculat dins l’època romànica.
El frontis de la capella de Sant Miquel té dues obertures que corresponen a una finestra d’un sol vessant alta i estreta, amb arc de mig punt monolític, i a una petita porta descentrada, d’arc de mig punt adovellat, que devia comunicar amb dependències situades sobre el cos de la sagristia.
Al mur septentrional del transsepte destaca un cos rectangular adossat, molt gran, que sobresurt. Es tracta de la caixa de l’escala de cargol, que, per dins el mur, puja des de l’interior de la basílica fins a l’enlairada capella de Sant Miquel i al pis superior de la girola.
Com ja hem dit, l’absis que correspon a la nau central és de dimensions excepcionalment grans i conté una girola amb dos passadissos sobrealçats, a més d’una cripta a la part inferior.
L’absis major és de planta semicircular, notablement allargada pels extrems mitjançant uns murs que no són paral·lels, sinó convergents vers llevant; a l’exterior, doncs, i a l’extrem de llevant sobresurt un cos rectilini que forma cantonades d’uns 30 cm amb la resta de la construcció semicircular. Aquest tram recte, que no arriba a la part superior de l’absis i acaba amb un pinyó que indica els dos vessants d’una coberta original, té dues finestres, la més baixa de les quals, que donava a la cripta, fou malmesa, i l’altra, emplaçada més amunt, dóna llum al pis inferior de la girola. Sobre el mur recte al segon pis de la girola, ja al sector totalment corbat, hi ha un finestral que correspon a un passadís superior de la girola; la seva obertura és geminada i ha estat reconstruït en bona part. També en aquesta banda septentrional de l’absis hi ha una porta rectangular, amb llinda, oberta en època tardana per tal de comunicar la cripta i la resta de l’església amb el palau de l’abat, situat al nord-est del temple.
Al costat de migdia d’aquest absis central hom pot veure dues finestres més, totes dues d’un sol vessant i arcs de mig punt monolítics.
Reforcen la construcció dos ferms contraforts adossats a la base que arriben només a l’altura del deambulatori. El tipus de parament de l’absis major és idèntic al que hi ha en altres sectors del temple. Les pedres de granit i les lloses de llicorella, només desbastades, foren col·locades inclinades, formant rengles d’espiga. No hi ha cap diferència apreciable entre l’aparell de la part corbada de l’absis i el cos recte que destaca a l’extrem de llevant; són idèntics. Així, doncs, cal pensar que aquest cos rectilini fou projectat des de bon principi dins el pla de l’absis actual, quan aquest devia estar mancat de la girola superior, com veurem.
L’absidiola meridional resta en gran part amagada per nombroses edificacions adossades exteriorment. Un fragment d’aparell del seu costat de migdia és visible des de l’escala que baixa cap aquest indret des de l’església i el claustre. En aquest lloc hom pot veure una de les dues finestres, formada per un arc de mig punt de petites dovelles de granit.
L’absidiola de tramuntana presenta una estructura molt peculiar perquè, com ja hem apuntat, fou realçada considerablement quan fou construïda la capella de Sant Miquel damunt l’ala septentrional del creuer. Aquesta construcció forma un sol cos de planta semicircular, de gran alçada. Conté, de fet, tres absis sobreposats: l’absidiola de la basílica, sobre aquesta l’absis de la petita capella o pseudo-cripta i, a la part superior, el de l’esglesiola de Sant Miquel.
Exteriorment, l’obra inferior, corresponent a l’absidiola lateral de la basílica, es distingeix fàcilment de la part aixecada al damunt en època posterior, sobretot per les diferències de parament: el de l’absidiola té filades en perfecte opus spicatum, idèntic al que hi ha arreu de l’església, mentre que a la part superior l’aparell d’espiga és inexistent.
L’absidiola té una finestra al centre i una altra a la banda de tramuntana; ambdues són d’una sola esqueixada i gran obertura, amb els arcs de mig punt fets de petites dovelles ben tallades. A la part sobrealçada s’obren també dues finestres a diferent alçada; la més baixa, de dimensions molt reduïdes, correspon a l’absis de la capella anomenada “de l’Anacoreta”, o pseudo-cripta; l’altra, situada més amunt, s’obre a l’absis de la capella de Sant Miquel. Totes dues finestres són d’un sol vessant, amb arc de mig punt monolític. Un element interessant d’aquesta part realçada és constituït per dues lesenes que decoren el mur, una a cada costat de les finestres.
L’absis major fou aixecat, pràcticament en tot el sector meridional, sobre uns ferms fonaments d’obra, segurament necessaris per a anivellar les irregularitats del terreny. L’existència d’aquest basament de pedres i argamassa ha estat motiu de diverses hipòtesis, ja que hom ha cregut que podria tractar-se de les restes d’algun edifici molt antic. Sovint hom ha pensat que es podia identificar amb el temple de la Venus Pirenaica, que alguns autors situen en el mateix indret del monestir. Nosaltres no som pas partidaris d’aquesta teoria, però l’existència de tègules de tipus romà dins l’àmbit del monestir fa pensar que procedeixen probablement de les primeres construccions cristianes del lloc (segles VII o VIII?) i n’aprofiten restes, i no, com diuen aquests autors, de l’hipotètic temple pagà.
L’interior de l’església: les naus
Interior de la nau central vers llevant. Al fons, l’arc triomfal d’obertura de l’absis, de ferradura, amb un subtil extradós de llosetes. És perfectament visible l’estructura dels suports dels arcs de la nau, amb el doble ordre de columnes, als pilars en T més propers a l’absis, i els pilars rectangulars del cantó de ponent, mancats de la columna baixa de la nau central. Les columnes que apareixen al segon pilar, fetes de pedruscall, corresponen a la reforma de la decoració de l’església, que implica la continuació del cor, el qual ocupava el primer tram de nau, fins al primer pilar, que s’ha conservat en el seu estat original rectangular. Cal assenyalar com les columnes altes d’aquests pilars rectangulars són encastades al mur, mentre que les altres, en el doble ordre, són exemptes.
F. Tur
Interior de la nau central vers ponent. En primer terme l’arc triomfal de ferradura, mancat d’una de les columnes originals, i les finestres de la girola superior, les quals originàriament s’obrien a l’exterior. Cal destacar el contrast de l’aparell del mur i de les pilastres i l’esvoranc de la porta amb les empremtes del cor que migpartia les vores laterals i ocupava el primer tram de la nau.
F. Tur
A l’interior de la basílica cadascuna de les tres naus és dividida en cinc tramades pels quatre arcs torals, puix que cal comptar les situades en llur extrem oriental, dins l’espai del creuer, ja que les voltes de les tres naus travessen el creuer en una disposició força singular dins el conjunt de l’arquitectura catalana.
A les tres naus es presenta la particularitat que la crugia de l’extrem de llevant és la de més llargada, mentre que la situada a l’extrem de ponent és la més curta. A les altres tres crugies no hi ha diferències apreciables de longitud. L’amplada de les naus també varia segons els diferents sectors. Aquesta variació és deguda a la disposició convergent i irregular envers llevant de les dues línies de pilastres que divideixen les naus, que fan que la nau central redueixi la seva amplada des de ponent cap a llevant, mentre que a les laterals succeeix el mateix, però a l’inrevés. La volta de la nau central és de canó i té l’aspecte d’ésser lleugerament ultrapassada, sobretot en algunes tramades concretes. Fou construïda amb lloses molt primes, de llicorella, les quals s’afileren posades de cantell i entre les quals és visible l’argamassa que les lliga. En alguns punts hom pot veure curtes filades d’opus spicatum ben marcat.
Els quatre arcs torals de la nau central són també lleugerament ultrapassats i foren construïts amb dovelles ben tallades i allisades. El sosteniment d’aquests arcs a base de pilastres sobre les quals es drecen les columnes amb capitells constitueix una de les singularitats més interessants del monument.
Les quatre pilastres que corresponen als dos arcs torals de la meitat de llevant de la nau tenen planta en forma de T, mentre que les altres quatre a l’origen eren rectangulars. En les quatre pilastres de llevant esmentades sobresurten, a la base, tres robusts basaments, de forma quadrangular, de 3 m d’alçària, fets amb carreus grossos de granit. Sobre els basaments laterals hi ha les columnes i els capitells que aguanten els arcs formers que comuniquen amb les naus. Un altre sòcol s’avança en la cara que dóna a la nau central, damunt el qual es drecen dos ordres superposats en el sentit d’altura: dobles columnes amb llurs bases i capitells que sostenen els arcs torals. Les columnes, en aquests dos arcs torals, són exemptes i no han estat adossades a les pilastres; també són exemptes totes les columnes dels arcs formers. En canvi, als dos arcs torals del sector de ponent de la nau central, a les crugies properes als peus de l’església, no hi ha doble ordre de columnes.
Un detall d’un dels murs interiors de l’església amb vestigis de decoració mural.
A. Roig
La nau central de la basílica és d’una riquesa decorativa i d’una grandiositat excepcionals i sorprèn per la complexitat i l’originalitat de les seves estructures.
Les bases de les columnes són de tipus califal i al seu damunt es drecen les columnes inferiors, cilíndriques, llises i, com ja hem dit, exemptes de les pilastres. Les columnes són coronades amb uns capitells de grans proporcions, a la part inferior dels quals hi ha un collarí molt pronunciat. Aquests capitells acaben en un gran àbac que té una ampla faixa decorada amb relleus en el pla inclinat inferior, mentre que la part frontal és llisa. Damunt l’entaulament que formen aquests àbacs hi ha els mateixos elements de l’ordre inferior descrit. En aquesta superposició de columnes hom pot observar que els elements superiors són de dimensions una mica més reduïdes que les de l’ordre inferior.
Els altres dos arcs torals de la nau central, els del sector de ponent, no presenten la singular superposició de columnes. El seu suport constava únicament de l’ordre superior. Les bases de les columnes altes, a manca de les inferiors, descansaven sobre unes grosses mènsules decorades i encastades en un nivell proper a la línia d’arrencada dels arcs formers. Sobre les mènsules hi ha les columnes enlairades amb llur base califal i els capitells amb collarí, coronats pels àbacs des dels quals arrenquen els corresponents arcs torals. Cal tenir en compte que aquestes columnes no són exemptes, sinó encastades o adossades als murs.
La disposició descrita només es manté sense alteracions en les dues pilastres corresponents a l’arc de l’extrem occidental de la nau, que són les més properes al frontis. En el segon arc, partint del frontis, hom intentà de reproduir, amb poca traça, l’estructura dels ordres superposats, tot imitant els elements que hi ha a continuació, vers llevant. És difícil de precisar en quina època fou feta aquesta modificació, però, en tot cas, potser no fou abans del segle XVII quan l’interior fou reformat.
No és pas impossible que les grans columnes que sostenen els arcs torals de la nau central, els arcs formers i l’arc triomfal d’entrada a l’absis major procedeixin d’algun edifici de l’antiguitat romana, segurament de la mateixa comarca. Algun detall, com un encaix de grípia en una d’elles, no sembla desmentir-ho. En canvi els capitells i les bases no hi ha dubte que foren obrats expressament per a l’església. Estilísticament aquests grans capitells pre senten una dualitat tipològica ben diversificada, malgrat que tots són de la mateixa època. Els capitells corintis són de tradició clàssica, amb les típiques fulles d’acant. Les volutes han estat reemplaçades en alguns casos per caparrons zoomòrfics, modalitat típicament medieval. Els capitells del segon tipus són poligonals, amb tendència a la forma cúbica i amb ornamentació geomètrica a base de complicats enreixats, amb una evident influència nòrdica o carolíngia. Els d’un mateix tipus són disposats de manera simètrica i regular, totalment projectada.
Nau lateral de l’església, en la qual s’observa el diferent traçat dels arcs torals que reforcen la volta de mig canó.
F. Tur
Les naus laterals foren tractades d’una manera molt diferent: amb molta simplicitat i sense detalls ornamentals. Això els confereix l’aspecte de passadissos molt estrets, alts i obscurs, cosa a la qual contribueix també el fet que els arcs d’entrada desemboquin a la girola, situats a banda i banda de l’absis major i no a les absidioles que s’obren als braços del creuer. En època tardana (segle XVII o segle XVIII), a tot el llarg dels espais d’ambdues naus laterals foren construïdes unes galeries sobre voltes de llunetes, que enlairades al mateix nivell que un desaparegut cor l’enllaçaven amb la girola superior. Els darrers vestigis d’aquesta galeria barroca, que ja era molt enrunada, i del cor, foren llevats modernament en les primeres campanyes de restauració i actualment només se’n veuen algunes restes de l’inici de les voltes.
Cal assenyalar, en l’estructura dels arcs de l’església, que és perfectament apreciable un canvi en el projecte de l’obra quan aquesta era ja força avançada. Concretament, hom pot observar com els arcs formers de la nau central que obren el transsepte arrenquen, pel seu cantó de ponent, d’una columna, seguint l’estructura dels pilars de les naus, però pel cantó de llevant els arcs arrenquen d’un àbac col·locat sobre un capitell de tipus corinti, del mateix estil que els de la nau, que reposa directament sobre una base, sense fust de columna. Aquest curiós conjunt d’àbaccapitell-base arrenca bastant barroerament de la part alta d’una pilastra de carreus de granit. El mateix, però amb una solució més pobra plàsticament, succeeix a l’extrem de ponent de l’església, on unes inacabades pilastres foren parcialment engruixides, acabades amb un capitell de columna i un àbac per a rebre els arcs torals.
Una situació semblant hi ha als arcs torals de les naus laterals, dels quals els dos que són situats més cap a llevant arrenquen excèntricament d’una pilastra adossada al mur i del pilar de la nau; mentre que els dos que hi ha més cap a ponent se situen a una altura superior, més propers a la volta, i arrenquen, mitjançant una senzilla mènsula aixamfranada, del mateix mur i del nucli intern del pilar, amb la qual cosa les pilastres han restat inacabades a mitja alçària, però per sobre el nivell del cor posterior, motiu pel qual no podem atribuir a aquest element l’inacabament dels pilars.
El transsepte
El braç de migjorn del transsepte de l’església, amb la porta de sortida al possible claustre primitiu i l’estructura de suport dels arcs formers, diferent dels de la nau, amb les columnes adossades, i els d’obertura del braç del transsepte, que arrenquen de sobre pilastres, amb impostes bisellades, d’ornamentació geomètrica.
F. Tur
El creuer de Sant Pere de Rodes sobresurt lateralment d’una manera bastant pronunciada. És assenyalat en la planta com una nau transversal, però en l’alçat del seu espai central continuen la volta de canó de la nau central i les de mig canó de les laterals. Únicament els dos extrems sobresortints són coberts amb volta d’eix transversal, la qual en ambdós costats és de canó i una mica més baixa que les voltes de les naus. Aquests dos departaments laterals i sobresortints formen pròpiament els braços del creuer; al seu costat de llevant s’obren les absidioles. En molts aspectes aquest tipus de transsepte és un precedent del que serà corrent a les basíliques romàniques del segle XI, llevat del fet que s’adossa al cos de les naus, que el depassen.
Els dos braços del creuer s’uneixen a les crugies orientals de les naus mitjançant sengles arcs que tenen llur punt sota l’arrencada de les voltes de quart de cercle de les laterals. Les arcades esmentades són de mig punt, una mica passades de radi, i foren construïdes amb dovelles ben tallades i allisades de pedra sorrenca. Llurs muntants són simples pilastres rectangulars de grans carreus de granit i els arcs arrenquen de senzilles impostes aixamfranades, en les quals encara es veuen els vestigis de decoració floral i geomètrica.
A l’extrem meridional del transsepte, al centre del llenç, hi ha una porta d’un sol arc de mig punt amb muntants avançats, fets també amb grans carreus de granit, ben escairats i col·locats de pla i de través. L’arc té dovelles grosses, curosament treballades, de pedra arenosa, les quals formen el punt i el ronyó a la part central de la curvatura; en canvi, les dovelles restants són de llicorella de talla irregular. Aquesta porta, de clara tradició preromànica, permetia el pas des de l’interior de l’església vers les estances monacals, les quals foren modificades amb la construcció del claustre actual. També permet ara l’accés al celler i les altres dependències properes a la basílica al sud-est i a llevant.
Porta del tester de migjorn del transsepte, la qual comunicava amb el primitiu clos monacal, oberta dins la més pura tipologia pre-romànica, amb arc de muntants avançats i aparell de grans carreus de llarg i de través.
F. Tur
Al mur occidental d’aquesta ala del transsepte hi ha una gran obertura, a la sortida de la qual s’inicia l’escala d’accés al claustre i un estret passadís, cobert amb volta i en part tallat a la roca, que es devia acabar amb les restes d’una porta que comunicava amb l’exterior al mateix pla de la façana de ponent del recinte, la qual es relacionava amb les obertures aparedades a la base del campanar. L’obertura abans esmentada, ara molt malmesa, era, sens dubte, l’entrada més important a les basíliques després de la porta principal del frontis i comunicava l’església amb les dependències essencials per a la vida monàstica, emplaçades a l’entorn del claustre. És possible que hagués estat decorada.
A l’angle nord-oest del braç septentrional del creuer hi ha una construcció rectangular que sobresurt 45 cm del parament. Es tracta de l’estructura que cobreix l’escala de cargol que puja a la capella de Sant Miquel i al deambulatori superior. L’estreta porta d’accés a l’escala és arquitravada i amb una llinda de granit de longitud desproporcionada; sobre ella hi ha un arc semicircular a manera de descàrrega. El timpà fou omplert amb aparell de pedres i argamassa força descurat; també podria ésser que a l’origen hagués tingut decoració pintada.
El braç de migjorn del transsepte actualment és molt mutilat sobre el nivell de la volta, i en el seu parament extern no s’observen vestigis del pinyó, o ràfec, de la coberta que el devia coronar. Ans al contrari, les cantonades, fetes de grossos carreus de granit, col·locats al llarg i de través, segueixen per sobre el nivell de la teòrica coberta fins a perdre’s en l’aiguabarreig d’estructures ensulsiades que presenta aquesta part del conjunt.
És evident, doncs, que el transsepte de migjorn formava una torre bessona de la que hi ha sobre el transsepte de tramuntana i és probable que tingués el seu accés des de les dependències monacals. D’altra banda, a la girola superior es conserva encara una escala aparedada que perforava el mur i comunicava aquesta torre de manera totalment simètrica al que s’esdevé al cantó de tramuntana.
El sòl de l’església es troba actualment en un estat lamentable, ja que l’enllosat que tenia ha estat malmès i depredat. Sota la runa que hi havia en diferents sectors aparegué la terra i, en alguns indrets, els afloraments naturals de roca, rebaixada artificialment. Hi ha diversos vestigis de paviments a les naus i al transsepte que presenten força varietat cronològica; els restauradors hi han deixat com a testimonis algunes d’aquestes restes de paviments al nivell en què aparegueren en netejar el sòl del temple. Actualment també resten al descobert les grades, força destruïdes, del presbiteri major i alguns rastres dels graons d’entrada a les absidioles.
La capçalera: les absidioles
Capçalera de l’església amb l’absidiola de tramuntana i la torre anomenada de Sant Miquel i l’absis central, amb el tester pla, que acaba en un pinyó just sota la finestra geminada, restaurada, de la girola superior.
F. Tur
Com ja hem apuntat, les absidioles són de planta semicircular una mica allargada i s’obren a l’extrem de llevant d’ambdós braços del creuer; l’absidiola septentrional és una mica més ampla i aprofundida i presenta vestigis de fonaments de cancell.
L’absidiola de migdia té l’arc triomfal de mig punt, de dovelles ben tallades, sobre pilastres de carreus grossos amb les quals encaixa malament. La seva volta és de quart d’esfera i construïda amb pedruscall. Al fons i a la banda de migjorn del mur semicircular s’obren sengles finestres, d’arc de mig punt, de les quals la del fons és tapiada. Al costat de tramuntana hi ha un gran esvoranc per tal de comunicar-la amb el deambulatori inferior de l’absis central. Un pas semblant és també a l’absidiola de l’altre costat.
És evident que aquests esvorancs foren fets en època molt tardana i per aquesta causa és pràcticament impossible d’esbrinar si ja hi havia unes portes de comunicació entre els absis laterals i la girola. Això ofereix dues possibilitats: els esvorancs potser es practicaren tardanament per obrir uns passos fins aleshores inexistents, o bé no són sinó un eixamplament d’unes portes o arcades primitives que quedaren destruïdes en llur estructura originària. Nosaltres creiem que aquesta segona hipòtesi és la més versemblant, perquè hi ha alguns paral·lels en altres esglésies que l’avalen, com és el cas de Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i també la primitiva de Sant Quirc de Colera. Els fonaments visibles en l’esvoranc de l’absidiola de migjorn poden confirmar aquesta hipòtesi.
L’absidiola septentrional, en la qual hi hagué un altar dedicat a sant Pau, presenta les mateixes característiques estructurals bàsiques que la seva pariona de migdia, que era dedicada a sant Andreu.
La capçalera: l’absis central, la girola
Detall del mur tester de la nau, amb l’obertura de l’absis central i l’accés a la girola. Cal assenyalar les pilastres del primer arc toral de la nau, rematades per un àbac, una base i un capitell, en una solució matussera, la qual indica clarament el canvi en el projecte original de l’església, al moment d’introduir-s’hi l’estructura de columnes a la nau. Les arcades inferiors de la girola responen a la restauració del monument.
F. Tur
L’absis major conté una girola de doble deambulatori superposat que abraça l’espai del presbiteri. Sota el nivell del terra del santuari i de la girola hi ha la petita cripta, on, segons la tradició, hi havia la cova santa de les relíquies, origen del monestir.
El mur extern d’aquest absis central afecta la forma d’una planta semicircular allargada en ambdós costats per segments que no són paral·lels, puix que tendeixen a convergir vers l’extrem de llevant. El cos rectilini que trenca la curvatura del mur a l’extrem oriental de l’hemicicle, descrit anteriorment, es correspon amb una capelleta molt modificada.
A l’interior, la girola és separada del presbiteri per un mur que consta de dos segments laterals, també convergents vers llevant, i és capçat per una exedra. Aquest llenç presenta una sèrie d’arcades que comuniquen el presbiteri amb el deambulatori inferior, i al superior s’obren tres finestrals.
L’entrada al presbiteri i a la girola del gran absis central és formada per tres arcs. Al centre hi ha el gran arc triomfal, que correspon al presbiteri, i a cada costat s’obren els dos arcs, més baixos, d’accés al deambulatori inferior i a la cripta. Aquestes tres arcades són les que presenten una forma de ferradura més marcada de tot l’edifici, especialment l’arc triomfal.
Al mur que forma la capçalera de les naus hi ha tres obertures centrades damunt cadascun dels arcs abans esmentats. El gran finestral situat sobre l’arc triomfal, amb arc de mig punt, i el que s’obre a l’extrem oposat del temple, al centre del frontis, constitueixen els punts de llum principals de l’interior de l’església. Les altres dues finestres, situades damunt els arcs d’entrada a la girola, eren força malmeses i foren restaurades.
L’arc triomfal, de forma marcadament ultrapassada i fet amb dovelles ben tallades i allisades extradossades per un rengle de llosetes, era sostingut per columnes exemptes, cilíndriques i llises, amb els corresponents capitells. El fet que es drecessin sobre uns plints de poca alçària feia que aquestes columnes tinguessin una alçada extraordinària i proporcionessin a l’arc un aspecte impressionant. Cal tenir en compte que l’alçària de l’arc triomfal és d’1 1,80 m.
Actualment la columna i el capitell del costat de migdia, desapareguts, han estat substituïts per una pilastra de totxos construïda modernament pels restauradors per tal d’evitar l’enderroc de l’arc i, segurament, una part de la coberta. Al costat septentrional es conserven al seu lloc tots els elements de suport de l’arc triomfal. Hom hi pot veure el curt plint rectangular i adossat de poc menys de mig metre, sobre el qual descansa la base àtica, d’influència califal, molt malmesa i l’altíssima columna exempta, coronada per un capitell. Aquest és de forma cúbica i decoració geomètrica, d’estil molt diferent a la resta de capitells de l’edifici.
Al muntant meridional, tot i que no s’ha conservat ni la columna ni el capitell, resten in situ els altres elements (plint, base de la columna i àbac) i són idèntics als de l’altre costat, llevat de la base, més ben conservada. Cal notar que el capitell que manca a l’arc triomfal és l’únic que ha desaparegut dels trenta-quatre que hi ha a l’interior del temple, i, segurament, per tal d’endur-se’l, destruïren la columna.
El presbiteri es comunica amb el deambulatori inferior mitjançant nou arcades de mig punt. Són tres grups d’arcs situats a cada mur lateral i al llenç semicircular del fons del presbiteri. Els sostenen pilastres rectangulars de carreus grossos, que són fruit de les restauracions recents. Els arcs han estat reconstruïts amb rajols i només hi resta en algun indret l’arrencada dels antics amb algunes dovelles que no corresponen amb els actuals arcs i pilars. A la part inferior d’una de les pilastres resta un fragment de columna cilíndrica amb la seva base, que és decorada amb petites testes en relleu als quatre angles, en l’estil característic de les escultures del segle XII, i que deu correspondre a una reforma de l’antiga estructura.
Hom ha considerat la possibilitat que un gran àbac decorat que actualment es guarda al refectori procedeixi de la girola. La seva ornamentació consta d’un elegant fris de fulles i tiges entrellaçades, i als quatre angles hi ha caps de lleons. Aquest àbac, esculpit de manera diferent als grans capitells i àbacs de l’interior del temple, evidencia una diversitat cronològica i d’estil i presenta els trets característics de les obres del Mestre de Cabestany. Si això és així, ens indica que, sense saber exactament quina estructura tenia la primitiva galeria d’arcades existent entre el presbiteri i el deambulatori inferior, aquesta fou modificada i ornamentada al segle XII, igual que la façana del temple. Els elements esculpits de la girola han tingut lamentablement la mateixa sort que els de la porta. Modernament ha calgut reconstruir alguns suports de la galeria amb pilars de pedra, i les arcades amb rajol per tal d’evitar una ensulsiada parcial de la capçalera.
Així, doncs, la galeria de la girola inferior ha passat sencera per tres etapes en què ha tingut estructures diverses: la primitiva, corresponent a l’època de l’erecció del temple, la del segle XII i l’actual.
Al mur del presbiteri s’obren també uns grans finestrals que corresponen al trifori o deambulatori superior de la girola, disposats de manera que cada un és damunt els tres grups d’arcades inferiors. Llurs arcs foren construïts amb dovelles de granit, estretes i allargades, molt ben tallades, i els carreus dels muntants, també de granit i col·locats de pla i de través, són perfectament escairats. Aquestes obertures del trifori són, contràriament al que succeeix amb les arcades del deambulatori inferior, perfectament conservades i mantenen llur estructura original de l’època de l’erecció del temple.
Una anàlisi aprofundida de les estructures de la capçalera de l’església i dels detalls d’aquests finestrals posa en evidència que la girola superior és un afegit construït poc després de l’acabament de l’església i abans de la construcció de l’absis de la capella de Sant Miquel, amb el corresponent sobrealçament de l’absidiola del cantó de tramuntana.
Aquesta posterioritat de l’obra de la girola superior és posada en evidència per una subtil junta visible a l’aparell exterior, pel pinyó de coronament de la coberta de la testera plana de la capella central i per la mateixa estructura dels finestrals.
En aquesta situació, la disposició original de l’absis central de Sant Pere de Rodes devia ésser tipològicament idèntica a les dels absis amb girola de la plenitud del romànic, amb el volum d’absis central dominant i envoltat pel volum més baix de la girola. La reforma, com ja hem indicat, deu ésser molt poc posterior a la resta de l’absis, a causa de la fàbrica, pràcticament idèntica de l’aparell i altres elements.
Detall de la finestra central entre la girola superior i l’absis central, on s’observa l’aparell, en perfecte opus spicatum, i grans carreus en els elements singulars, la qual al seu origen era a l’exterior de l’edifici, abans de la construcció del pis alt de la girola.
F. Tur
En aquest mur que limita el presbiteri major, destaca l’opus spicatum, perfectament marcat. Els rengles d’espiga ocupen enterament tot l’aparell, tal com passa, de fet, a tots els llenços de l’interior de l’església i també a l’exterior. La volta, sobre el presbiteri, fou construïda amb petites lloses de llicorella, les quals en algun sector foren col·locades en filades semicirculars concèntriques.
El deambulatori que encercla el presbiteri presenta un traçat semicircular, allargat pels extrems, el qual és degut al fet d’ésser a l’interior de l’absis central. La seva amplada és de 2,20 m al fons de l’hemicicle, i es va estrenyent als sectors propers als arcs d’entrada, on arriba a tenir menys de 2 m. Ha estat cobert amb volta de canó.
A l’interior i al fons del semicercle del deambulatori, a l’extrem de llevant, hi ha una mena de capelleta, encastada a la paret mestra de l’absis, la qual fou feta, o, si més no, modificada, en època tardana. L’aspecte actual de la petita capella és el d’un simple esvoranc fet al mur arrencant les pedres del parament interior fins que s’obtingué la profunditat que hom volia. El rebaix resta limitat per sengles cantonades de carreus escairats, els quals corresponen a l’obra original i indiquen que en aquest lloc hi hagué, potser, ja des de bell principi, una minúscula capella.
En l’estat actual del monument, la forma primitiva d’accés al deambulatori inferior és molt dubtosa i difícil d’interpretar, ja que les dues entrades corresponents als dos arcs de ferradura situats a ambdós costats de l’arc triomfal ara no poden ésser utilitzats per a aquesta funció. El terra, en els trams propers a les entrades damunt dites, és enfonsat. En realitat, al peu dels dos arcs hi ha l’inici de les escales que baixen a la cripta, però suposem que originàriament, d’una manera que ara no podem esbrinar, els dos arcs tenien unes estructures que permetien l’accés al deambulatori, al mateix temps que l’accés a la cripta, pel centre del presbiteri.
Per arribar al trifori superior cal pujar per l’escala de cargol encastada al mur de tramuntana del creuer, fins a la capella enlairada de Sant Miquel. Des d’allí cal baixar per una altra escala, que s’agafa al costat de migdia de la capella fins al nivell del trifori, una mica més baix. L’obertura que comunica el passadís de l’escala darrerament esmentada amb el trifori és una porta estreta, l’arc de la qual és format per dovelles de granit molt ben tallades. Al cantó de migjorn i totalment simètrica a aquest accés hi ha restes d’una altra escala, que devia comunicar amb la torre que hi havia sobre el braç de migjorn del transsepte i amb les dependències. La volta del deambulatori superior és de quart de cercle.
A l’interior i al mur de llevant del trifori, a cada costat del finestral geminat hi ha sengles fornícules o petites capelles encastades al parament; totes dues són formades per arcs de mig punt que arrenquen de terra amb dovelles ben tallades. Al seu interior hi ha unes restes, molt esborrades, de decoració mural pintada, formant rectangles.
La capçalera: la cripta
La cripta, sota l’absis central de l’església, vers ponent, amb la volta anular, modificada pel mur semicircular obrat posteriorment.
F. Tur
Vista de la cripta, sota l’absis central, vers llevant.
F. Tur
A la base i a l’extrem de llevant de l’absis major, sota el presbiteri, hi ha la cripta. Hom hi pot baixar des de l’interior de l’església per les dues escales que s’inicien en els arcs de ferradura situats a banda i banda de l’arc triomfal. Aquestes escales —és molt desfeta la del costat de tramuntana— acaben amb uns passadissos coberts amb volta de canó, que segueixen la curvatura de l’absis i desemboquen des de cada banda a l’espai central de la cripta. L’espai és molt reduït i té a l’extrem occidental un sector semicircular cobert amb una volta de canó que neix d’una robusta pilastra semicilíndrica a la manera de les voltes anomenades anulars o de palmera. La pilastra és adossada a un mur semicircular que tanca la cripta a ponent i la seva funció és, més que res, de reforç i contenció. Aquesta pilastra és granítica, ben polida i de secció de semicilindre allargat; damunt seu descansa l’arrencada de la volta semianular que genera ella mateixa. El parament de la volta és constituït per estretes lloses de llicorella, que tendeixen a afilerar-se.
Vers llevant la cripta s’allarga amb una nau de dimensions molt reduïdes, que segueix l’eix longitudinal del temple i és capçada per un minúscul absis semicircular. La volta de la petita nau és de canó, lleugerament passada de radi i construïda amb filades de llambordes llargues i primes. Els murs laterals o grans pilastres que la sostenen són de granit, ben tallats i molt voluminosos. S’hi obren els dos arcs laterals que comuniquen amb els passadissos situats als peus de les escales; són de mig punt, de dovelles de llicorella només desbastades.
La petitíssima capçalera de la cripta, de forma semicircular, coberta amb volta de quart d’esfera, resta encastada dins el mur de l’absis major, en el sector carrat que a l’exterior trenca la curvatura del mur, de tal manera que l’estructura del petit santuari de la cripta no s’acusa a l’exterior de l’edifici.
A l’interior del minúscul presbiteri de la cripta hi ha les restes d’un antic altar que ha estat reconstruït.
Per la seva situació, la cripta pot molt ben relacionar-se amb la cova on, segons la tradició, foren amagades les primitives relíquies que motivaren l’erecció del monestir. Hi era venerat sant Pau Sergi, primer bisbe de Narbona, i també l’anomenada Mare de Déu de la Cova, que Francisco de Zamora va veure al final del segle XVIII, en aquest lloc.
L’accés actual a la cripta, tal com ja hem apuntat, presenta nombrosos interrogants, i hom no pot descartar que l’accés original fos central i que en una reforma posterior hi fossin construïts els accessos laterals que anul·len l’entrada dels fidels al deambulatori. De tota manera, sembla molt clara la tipologia d’arrel carolíngia d’aquesta cripta.
La capella de Sant Miquel. La “capella de l’Anacoreta”
Porta d’accés a l’anomenada torre de Sant Miquel, al transsepte de tramuntana de l’església, oberta dins l’aparell de grans carreus de les parts singulars de l’estructura, amb una important llinda monolítica i un arc de descàrrega.
F. Tur
Com ja hem indicat, la capella de Sant Miquel, obra del segle XI, fou construïda damunt l’ala septentrional del creuer i de l’absidiola del mateix costat de la basílica. Els murs de la nau de la capella s’adapten la caixa de la torre de defensa del segle X, acabada en merlets, mentre que la seva capçalera fou aconseguida tot realçant l’absidiola inferior. S’hi accedeix per l’escala de cargol que hi ha situada a l’extrem nord-est del creuer.
Presenta una planta d’una nau de poca llargada, capçada per un absis semicircular, molt aprofundit, idèntic a l’absidiola que hi serveix de basament. La volta de la nau és de canó i ha estat feta amb lloses de llicorella travades amb argamassa. Al centre conté un gran relleu en forma de creu, que té uns medallons circulars amb encaixos, segurament per a penjar-hi llànties.
L’arc triomfal, de mig punt sobre muntants en forma de pilars rectangulars adossats, ha estat força restaurat. La volta de l’absis acaba en un quart d’esfera a l’extrem oriental.
La capella, com ja hem dit, té dues finestres d’un sol biaix, l’una al frontis i l’altra al fons de l’absis, aquesta amb arc extrem decorat. Al frontis hi ha també una obertura d’arc de mig punt a manera de porta enlairada, la qual actualment dóna al límit del sector edificat del cantó de tramuntana.
Jeroni Pujades digué al segle XVII que l’esglesiola era consagrada a Sant Miquel, la qual cosa s’adiu amb la seva posició enlairada.
Sota aquesta capella, entre el seu nivell i el de la volta del creuer i de l’absis lateral de la basílica, hi ha una estanca o capelleta, que ha estat anomenada modernament “capella de l’Anacoreta”. Hom hi accedeix a través d’una obertura que hi ha al mur de migdia de la capella de Sant Miquel. aquest pas dóna entrada a una escala de divuit graons, els quals baixen vers el trifori superior, i des d’aquest lloc hom pot entrar pel costat de migdia a la “capella de l’Anacoreta” a través d’una finestra de la girola superior, cosa que demostra que el conjunt de l’absis de Sant Miquel fou realitzat després del deambulatori.
Es tracta d’una estanca que per la seva situació presenta la mateixa planta que l’absis de la capella de Sant Miquel que hi ha damunt seu: una capçalera semicircular molt aprofundida a l’extrem de llevant. Amb tot, no hi ha separació entre nau i capçalera, ja que hi manca tot tipus d’arc. La volta, de secció rebaixada i de poca alçària, no arriba a tenir, ni de bon tros, forma de mig canó. L’escassa llum hi penetra per una minúscula finestra d’un sol vessant, oberta al fons de la capçalera.
Als murs i a la volta, sobretot de la capçalera, hi ha pocs vestigis de pintures murals.
Cal suposar que aquesta capella és coetània a la construcció de l’absis de la capella de Sant Miquel, que serveix de fonament o unió amb l’absidiola de tramuntana. Amb relació a ella és com una pseudo-cripta.
El seu aspecte tenebrós ha motivat la creença popular segons la qual havia estat una cel·la de càstig o una masmorra. Una altra contalla, que fou recollida per J. Pujades diu que s’hi reclogué algun monjo que s’apartà de la comunitat per fer vida d’anacoreta.
El campanar
Una vista exterior del monestir amb el campanar i la façana de ponent de l’església.
F. Tur
El campanar és adossat a l’extrem occidental del mur de migjorn de l’església, però es dreça a un nivell força més alt. Es tracta d’una torre de planta quadrada, que té tres pisos de finestrals i un coronament superior que amaga el casquet que forma la seva coberta. Fa 27 m d’alçària.
A cadascun dels quatre murs de la torre correspon un parell de finestrals a cada pis. Les obertures dels dos nivells més baixos són totes d’un sol arc de mig punt, de petites dovelles i carreus ben tallats als muntants. Al pis superior, els vuit finestrals són geminats, amb arquets de mig punt, i els mainells, formats per columnes cilíndriques i capitells trapezials. Tots els arquets són extradossats per arquivoltes poc pronunciades que arrenquen de petites mènsules. Alguns dels elements dels finestrals han hagut d’ésser reconstruïts, ja que estaven tapiats i bastant fets malbé. En tres dels capitells antics presenten decoració esculpida en relleu. En un d’ells hi ha una grossa fulla d’acant. Un altre té un cap d’un home barbut, vist frontalment, i el darrer una sirena amb la cua migpartida, l’extrem de la qual s’agafa amb les mans.
Els dos finestrals geminats que hi ha a cada mur són separats per una faixa vertical o lesena. Damunt seu hi ha un rengle d’arcuacions i una filada de dents de serra. A sobre sobresurt una cornisa incurvada que assenyala el nivell de la coberta i no gaire més amunt s’alça un coronament en el qual s’obren tres ulls de bou a cada costat. Al seu extrem superior es repeteixen el fris d’arcuacions, el rengle de dents de serra i la cornisa incurvada.
A la paret septentrional, sota les obertures del pis més baix, hi ha una arcada de mig punt, que devia servir per a comunicar l’interior del campanar amb la coberta de l’església. Dins el campanar gairebé només resten les parets mestres. Interiorment la coberta és semisfèrica, construïda amb petites pedres.
Curiosa perspectiva que ofereix l’interior del campanar. El sòl de cada pis era fet en fusta, amb una escala, també de fusta que els comunicava.
F. Tur
Actualment s’accedeix a l’interior del campanar per un esvoranc fet al costat de migdia. Al seu mur de ponent són visibles dues arcades bessones aparedades i l’arrencada d’una tercera, que se situa al mateix nivell i sobre la porta visible des del passadís de l’escala del claustre. És molt probable que aquest conjunt de porta i finestra constituís la façana pròpia del monestir abans de les reformes del segle XI o XII.
El seu aparell ha estat fet amb pedres de mida petita, tallades amb poca cura i amb intenció de formar filades seguides, llevat de les arcuacions tallades en un sol carreu, ben polit.
La torre campanar de Sant Pere de Rodes és un magnífic exemplar de torre, que segueix l’estil de les torres del segle XI, però amb la tècnica que ja demostra un moment evolutivament avançat, especialment visible a les arcuacions i frisos. Cal situar la seva construcció en els primers processos de reforma que visqué el monestir, segurament encara dins el segle XI, cap al final de la centúria.
El monestir
La façana del monestir. La torre de l’homenatge
A continuació del campanar, vers migdia, hi ha la façana principal del monestir, a l’altre extrem de la qual es dreça la torre de defensa que anomenen torre de l’homenatge, que és de la mateixa alçària que el campanar. És a dir, que la façana resta emmarcada per aquestes robustes torres. Tota aquesta paret havia estat decorada amb esgrafiats d’època barroca. La façana té dos pisos amb obertures, de les quals han estat arrencades les pedres tallades, que formaven llindes, llindars i brancals, i avui no són sinó grans esvorancs. Només s’hi ha conservat la porta, d’un arc de mig punt, fet amb dovelles no gaire grosses, que permet l’entrada a l’interior del clos principal i més primitiu del monestir, centrat a l’entorn del claustre. El mur ha estat coronat amb merlets esglaonats bastant malmesos. A l’aparell, fins a una mica més de la meitat de la seva alçada, hi ha llargues filades d’opus spicatum, que alternen amb altres de lloses posades planes. L’emmerletat de la part superior presenta un parament més tardà, de pedruscall.
La torre de l’homenatge és de planta quadrada i no té grans obertures, com correspon a la seva funció de defensa. Al mur de ponent hi ha, molt enlairada, una finestrella d’arc de mig punt monolític, i als murs de llevant i de tramuntana hi ha sengles obertures d’un sol biaix i arcs semicirculars. A migdia, l’única obertura és una espitllera a la part inferior. A l’extrem superior resten les cartel·les de sosteniment d’una cornisa que ha perdut els altres elements. Damunt el mur septentrional fou construït un petit campanar d’espadanya d’un sol arc. A l’interior, totalment cobert d’arrebossat, hi ha tres pisos coberts amb volta de canó.
La torre de l’homenatge presenta, fins a un nivell una mica inferior a la meitat de la seva alçària, un parament de lloses petites disposades en opus spicatum. Al sector occidental, a la part inferior, l’aparell forma continuïtat amb el de la façana de les dependències monàstiques. La part alta de la torre té un parament més descurat i desigual on dominen les lloses de llicorella.
A partir del segon pis, al cantó de tramuntana, hom pot observar que al parament hi ha encastat un arc de perfil apuntat, segurament l’extrem d’una volta tardana que hi fou adossada, corresponent a les dependències veïnes. La torre té l’estructura bàsica del segle X, bé que sobretot a la part alta ha estat reformada molt tardanament.
El claustre
Galeria de llevant del claustre amb el porxo i la volta reconstruïts.
F. Tur
Situat a migdia de l’església, el claustre és el centre del conjunt arquitectònic del monestir. Cal assenyalar que ha arribat als nostres dies molt malmès, a causa de les espoliacions i l’abandó.
És situat en un pla força més alt que l’església; aquest desnivell, d’uns 3 m, potser és degut, en part, a la irregularitat del terreny, però també en part és artificial, ja que sota el sòl del claustre hi ha una gran cisterna que, mitjançant una xarxa de conduccions, recollia les aigües de pluja de les teulades. Al fons de la cisterna s’han trobat alguns elements antics d’interès, com el receptacle de pedra, que potser és d’època romana i que actualment és al Museu Arqueològic de Girona, o un capitell mensuliforme molt arcaic, avui guardat al refetor.
Les restes més antigues d’aquest claustre corresponen a una obra romànica de ben entrat el segle XII. No és impossible que un claustre anterior fos emplaçat en el mateix indret, però en aquest cas devia ésser al nivell on actualment hi ha la cisterna.
Planta i alçat d’un detall d’una de les galeries del claustre, amb la indicació de les proporcions i les mides de les columnes i esquema estructural de composició d’elements.
J. A. Adell
La planta és lleugerament trapezial i és assenyalada pel plint o basament de carreuada que es conserva al voltant. Damunt seu es dreçaven les galeries d’arcades, avui molt destrossades i en molts punts desaparegudes del tot. Hi ha dues ales curtes, les de llevant i ponent, que fan 9,65 i 9,85 m, respectivament. La de tramuntana té 16,50 m de llarg i la de migdia 16,90.
A l’espai central es conserven notables fragments de l’enllosat de peces rectangulars. Al bell mig hi ha el brocal de la cisterna, de línies sinuoses, tallat, en època renaixentista, en marbre del país.
Els passadissos que circumden el claustre eren coberts amb voltes de quart de cercle, de les quals es conserven les de les ales de ponent i llevant, aquestes en fragments. A les galeries alternaven els dobles parells de columnes amb pilastres quadrangulars i massisses, però de forma irregular als costats més llargs. Hi havia 44 columnes amb els corresponents capitells i 8 pilars més els 4 angulars. Actualment el claustre és despullat de totes les columnes, de les bases i, lògicament, dels capitells.
Les pilastres han estat construïdes amb carreus grossos de llicorella ben escairats i tot el contorn superior és envoltat d’una imposta incurvada, de la qual arrenquen els arcs de petites dovelles molt ben tallades. De la major part de les arcades només es conserven alguns fragments. On es conserven més bé les arcades és a l’ala de ponent, a causa que en part fou aparedada, i dins el mur s’observen les dovelles i la cornisa incurvada sobre el parament de perfecta carreuada.
Angle nord-oest del claustre, en el qual es conserven els únics vestigis originals del porxo del claustre del segle XII-XIII i els afegits posteriors. Cal assenyalar la façana, molt deteriorada, de l’escala de comunicació amb l’església, de tipologia ja gòtica.
F. Tur
L’escala d’accés al claustre des de l’església. Correspon a un moment potser posterior a la construcció del claustre.
F. Tur
L’estructura d’aquesta part del claustre de què fins ara hem parlat correspon clarament al tipus de claustre del segle XII, o, potser, encara és més tardana. Hi pertanyen alguns capitells dispersos en museus i en col·leccions particulars, com també algun altre que esguarda al mateix cenobi.
En època gòtica s’alçaren els murs i sobre les galeries romàniques foren construïts grans arcs apuntats, fets amb lloses de llicorella molt primes. Sota cada arc quedaren dos arcs de mig punt romànics. Aquesta estructura resta força sencera al costat de ponent i en un tram de l’ala de tramuntana. Damunt la construcció gòtica encara hi havia dos pisos més d’obertures d’arc rebaixat, que també es conserven al sector abans esmentat. Les obertures donaven a les cel·les monàstiques, actualment molt destruïdes, emplaçades sobre les galeries del claustre. És molt possible que al pis inferior hi hagués un passadís, a manera de galeria alta del claustre, d’època renaixentista o barroca, ja que els arcs gòtics no formaven pròpiament cap galeria.
Fa uns quants anys, durant les campanyes de “restauració” dirigides per la Dirección General de Bellas Artes, hom procedí a la reconstrucció del claustre de Sant Pere de Rodes. Aquesta reedificació ideal s’efectuà a les ales de llevant i de migdia, en les quals hom reféu els arcs romànics i col·locà a l’angle sud-est tres capitells del segle XII procedents del mateix claustre i un altre que era una còpia d’un dels anteriors. Els altres arcs arrenquen de barroers pilars de totxo mal centrats. En aquesta obra de reconstrucció hom es limità a refer únicament els elements romànics sense cap respecte per les estructures gòtiques i més tardanes, i es creà una falsa imatge del claustre, la qual es contradiu amb les restes conservades. Aquesta obra no continuà, i és una sort, puix que la seva prossecució amb el mateix criteri hagués pogut malmetre molt més greument les interpretacions de la complexa història del claustre.
Les dependències
Les dependències monàstiques emplaçades a l’entorn del claustre formaven el primitiu recinte murat del cenobi, més o menys coetani de la basílica. En aquest àmbit hi havia els departaments essencials per al desenvolupament de la vida de la comunitat.
A la banda de tramuntana hi ha l’ampla escala de pedra que comunica amb l’església. El passadís de l’escala és cobert amb volta d’arestes i tapa les finestres de la nau actual. El mur que separa l’escala de l’ala septentrional del claustre és perforat per una galeria d’arcades apuntades, d’estil gòtic molt primitiu, d’un tipus semblant a les galeries del claustre de Vallbona de les Monges.
Sota la volta de l’escala i també sobre la galeria del claustre hi havia dos pisos d’estances construïdes tardanament, potser en època renaixentista, de les quals resten alguns murs i un coronament de merlets. A l’extrem de l’escala s’inicia l’estret passadís que sortia a l’exterior del conjunt d’edificacions del monestir. Un tram d’aquest passadís que va per sota el campanar és cobert amb volta de canó que conserva restes d’encofrat.
Interior del locutori amb l’accés al campanar i la porta d’entrada al claustre, amb els arcs formers que reforcen el mur per suportar la volta.
F. Tur
Les estances paral·leles a l’ala occidental del claustre pertanyen a l’edifici situat entre les dues torres. A l’interior, la planta més baixa es cobreix amb volta de canó. Un mur clarament afegit separa l’espai en dues parts. A cada costat de la porta que dóna al claustre hi ha un arc semicircular encastat en el parament en opus spicatum; dos arcs més semblants, es poden veure al sector meridional.
Al costat de la torre de defensa hi ha una rampa per la qual hom accedeix a les dependències altes, actualment molt enrunades. Hom pot suposar que el primer pis era destinat a sales d’estudi i hi són evidents els vestigis de les llars de foc que hi havia a cada estanca. El pis de sobre, d’època tardana, devia ésser de cel·les per als monjos. En tota aquesta part, molt malmesa, només resten les parets mestres, emmerletades.
A migdia del claustre hi ha la cuina i el refetor. En aquest sector encara es conserven estructures interessants. A la façana que dóna al claustre hi ha dues portes: una de romànica amb llinda i arc de mig punt de dovelles ben tallades i una altra, més tardana, amb una llinda estreta. A continuació, vers llevant, hi ha quatre finestres de vessant interior, però de força amplada. L’aparell es caracteritza per les llargues filades en espiga, les quals arriben fins no gaire més amunt que els arcs de les obertures.
El refetor, cobert amb volta apuntada i seguida, era separat de la cuina per una recambra que tenia una gran llar. L’extrem de ponent de la sala és guanyat a la roca natural, on hi ha excavades unes conduccions d’aigua i s’hi observen rastres de comunicació de la cuina amb el menjador. El refetor és l’estanca del primer recinte monàstic que conserva més bé una bona part de l’antiga configuració. Aquesta construcció és de la mateixa època, aproximadament, que l’església; posteriorment hi fou afegida la volta apuntada, que no deu ésser d’abans del segle XIII.
A la meitat oriental del refetor, sota el terra, fa uns quants anys que hom descobrí una altra estanca oberta a la roca natural, la funció de la qual hom ignora. Per la seva situació, potser es tractava d’un lloc per a tenir-hi i conservar-hi viandes, i amb accés directe als horts i a la cuina. Al costat de ponent de la cuina, i a un nivell més alt, hi ha una sala coberta amb volta, que també comunicava amb el refetor de ponent i tenia una porta per a sortir al pati.
A llevant del claustre hi havia la sala capitular, l’arxiu i la biblioteca, que avui es troben molt enrunats. Hi resten els murs perimetrals, amb fragments d’opus spicatum i altres tipus de parament que evidencien l’existència d’algunes refeccions tardanes, de les quals queden fragments de murs amb aparell de petit carreu, datable al segle XI. Ací potser hi hagué l’scriptorium, que, sens dubte, tenia el cenobi. Darrere aquestes construccions, vers llevant, hi havia, segons que sembla, les cases dels monjos privilegiats, que eren dispensats de moltes obligacions de la vida comunitària. Sota aquestes construccions hi ha un espai que potser era un celler. Consta d’una gran sala de planta rectangular i la seva volta és de canó, dividida en quatre crugies. L’aparell dels seus murs és de petites pedres escairades sense gaire cura, que foren col·locades amb tendència a formar filades. En una prospecció de la galeria de migjorn del claustre hom pogué constatar que al mur del refetor hi ha adossats dos arcs de mig punt de la mateixa factura que els de la volta.
Aquest sector queda clar a tramuntana per la capçalera del temple. A l’absis major va a incidir la resta d’una construcció molt sòlida i alta, separada d’aquest absis per un espai minúscul de pocs centímetres. Aquesta construcció que forma angle i té dos fragments d’altres paraments opacs, és feta amb grossos blocs de granit, bastament escairats, d’aspecte molt arcaic. Podria ésser un indici de les edificacions precedents a la construcció del monestir, del segle X, o, potser, fins i tot anteriors. Només una exploració i excavació ho podria aclarir.
Les ruïnes de la casa de l’abat són al cantó nord-est del monestir, darrere els absis de la basílica. A dins de les estances són totalment en ruïnes i només alguns fragments de murs assenyalen diferents compartiments de la part inferior. Les parets mestres, a tramuntana i a llevant, es conserven pràcticament senceres. La façana de ponent ha estat totalment reconstruïda. També té unes petites finestres gòtiques i, a la part superior, un coronament de merlets. La major part de la casa abacial sembla una obra dels segles XIV o XV.
L’estesa de construccions continua també vers el sud-est. Des de la cuina hom pot arribar, per una porta situada al mur de migjorn, a la terrassa i al pati.
El pati és rectangular i limitat per un mur de contenció reforçat amb contraforts. A un nivell molt més baix, a llevant, hi ha l’espai del jardí, sostingut també per una ferma paret atalussada i amb grossos contraforts. En aquest lloc hi havia la font interior o brollador del monestir.
A ponent d’aquest pati es dreça un edifici de planta rectangular i obertures arquitravades, on hi havia cel·les que eren distribuïdes al llarg d’un passadís. Potser serví d’infermeria en una data tardana. La construcció, de caràcter popular, segurament que és del segle XVI. Actualment és habitada per a estatge del guarda del monument. A la façana occidental d’aquest edifici incideix la muralla que envolta el cenobi pels sectors de migjorn i sud-oest. En aquest indret es conserven el portal d’entrada al monestir per l’antic camí de la Selva.
A la part central del conjunt de construccions que limiten la plaça per la banda de ponent hi ha la porta d’entrada principal. És d’arc de mig punt i dóna a un passadís estret, cobert amb volta de pedruscall, el qual desemboca a la plaça del monestir davant la façana principal.
Les dependències occidentals situades a cada costat de l’entrada estan, poc o molt, en ruïnes. A la banda de tramuntana, enfront de l’església, hi ha un edifici rectangular, que té la teulada enfonsada. A la façana que dóna a la placeta d’entrada al temple té una elegant galeria d’arcades de mig punt sobre pilars. Els dos pisos superiors d’aquest edifici se suposa que eren destinats a habitacles per als servents del monestir o bé a estatge de vianants o pelegrins. Aquest edifici no sembla pas anterior al segle XVI, i podem dir el mateix pel que fa a les altres dependències del sector.
El complicat conjunt arquitectònic de Sant Pere de Rodes, l’amalgama constructiva i l’estat ruïnós de molts sectors dificulten la percepció d’elements i estructures. Dins el complex àmbit del clos monàstic que s’estén a la vora de la gran basílica hom pot identificar un primitiu recinte alt-medieval, coetani a l’església, que coincideix amb els murs en opus spicatum de les construccions paral·leles a les galeries del claustre, cosa que demostra que, ja a l’origen, el monestir tenia l’estructura que avui encara es conserva.
La infermeria. Refugi de pelegrins
Porta de l’antic hospital del monestir.
J. A. Adell
A uns 50 m de l’entrada al clos monacal hi ha una construcció medieval isolada. Es troba, com ja hem dit, enlairada sobre la Font del Monjos, en un indret força abrupte.
És un edifici de planta rectangular, de dimensions modestes —11,60 m × 5 m—, amb una planta i mitja més a un nivell més baix, aprofitant el pendent del terreny. La construcció té la coberta enfonsada i es troba completament abandonada. L’aparell de l’edifici, molt homogeni en els seus quatre murs, és format per pedres de granit només desbastades que formen llargues filades d’opus spicatum. Al mur de migdia, al centre, hi ha una porta amb arc de ferradura, ben conservada, amb els muntants lleugerament avançats. Les cobertes de la construcció, força destruïdes, eren d’una sola esqueixada. La part alta no presenta cap vestigi de volta i, per tant, cal suposar que tingué coberta d’embigat.
Pel tipus d’aparell i per la porta de ferradura, hom considera que, cronològicament, aquest edifici ha de situar-se dins el segle X. D’altra banda és molt probable que, per la seva situació, aïllada, fos la primitiva infermeria, puix que aquesta dependència sempre es trobava apartada del nucli cenobític principal. (JBH-MLIC)
Historiografia i estat de la qüestió
Una vista del conjunt del monestir des del costat nord-oest, on hi havia el poble de Santa Creu de Rodes.
F. Tur
El monestir empordanès de Sant Pere de Rodes és un dels edificis alt-medievals catalans que més interrogants han plantejat als investigadors i tractadistes que se n’han ocupat.
És significatiu de constatar, en analitzar l’abundosa bibliografia que s’ha referit a aquest monument, com una de les constants, en l’opinió dels estudiosos, era sotmetre els seus criteris a la necessària confirmació que només una excavació arqueològica, o un aixecament planimètric precís, podia proporcionar.
Frases com: “… Encara avui espera… a examinar-se acuradament l’arquitectura i que destriï amb encert les transformacions i els retocs…”(*), “…Es necesario un estudio detallado de este monasterio que incluya una excavación, porque hasta hoy ha suscitado más preguntas que respuestas…”(*), “…Les singularités de Saint Pierre de Rodes… Ilfaudra… Mais aussi, et d’abord, relever et publier les plans précis et cotés dont monument est si digne"(*), són molt freqüents en els treballs científics més seriosos que s’han ocupat del monestir, normalment en treballs globals sobre l’art romànic català. És especialment interessant de destacar aquesta demanda d’estudis arqueològics i arquitectònics seriosos, en un edifici que ha generat una abundant bibliografia, la qual no ha aclarit, en general, els grans interrogants que es plantegen, i que han donat lloc a un constant vaivé en les diferents opinions que s’han emès.
La historiografia sobre Sant Pere de Rodes comença a mitjan segle XIX, i podem establir, d’acord amb L. Zahn, que comença amb la descripció de les ruïnes que féu Pau Piferrer en una excursió de l’any 1842(*). Ja des del primer moment, en els treballs de descripció del monument, es fan palesos els seus interrogants i singularitat, sensació que es pot resumir en la frase de J. A. Brutails, que, l’any 1901 arribà a preguntar-se si Sant Pere de Rodes era realment un edifici medieval(*).
Pocs anys després, el 1906, era publicat l’estudi d’Antoni de Falguera i Sivilla(*), que constitueix el primer treball científic sobre l’arquitectura del monestir, amb aportació de planimetria. Aquesta planimetria, realitzada en unes condicions molt difícils, a causa de l’estat de ruïna del monument, i plena d’errors per aquest motiu, ha estat l’única utilitzada fins als darrer anys pels investigadors. No cal pas dir que treure conclusions a partir de planimetries incompletes i errònies és un important factor de distorsió en la lectura del monument.
Al seu treball A. de Falguera considera que, des del punt de vista cronològic, hom pot relacionar l’església amb la data de la seva consagració (any 1022) o poc posterior, sense excloure cap hipòtesi, àdhuc que Tassi hagués deixat l’església gairebé acabada a la seva mort.
L’opinió de Falguera, tot i la prudència amb què fou plantejada, és molt important a causa del seu intent de relacionar la història de l’arquitectura amb la història de la institució. Anys després el mateix Falguera rectificà aquesta opinió i, conjuntament amb Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday i Casals, situa l’església de Sant Pere de Rodes com una obra pròpia del segle XII. Dins la voluntat general de la seva obra de definir l’arquitectura romànica catalana a partir de la seva agrupació en sèries tipològiques, Puig, Falguera i Goday no trobaren cap forma tipològica on incloure aquesta església, i la consideraren un “… tipus unich isolat entre nosaltres… els caràcters de les quals no permeten relacionar-la ab l’influència francesa…”. Pel seu procediment metodològic, els autors arriben a la conclusió que, malgrat les singularitats d’aquest temple, “…tot concorda en ell ab els metodes generals de construcció usats en el segle XII…”
En aquest punt coincideixen amb la tesi plantejada l’any 1904 per Vicente Lampérez(*), que relacionava l’església de Sant Pere de Rodes amb les esglésies romàniques de l’escola del Poitou, a partir d’una anàlisi morfotipològica de les seves estructures.
Les tesis plantejades en L’arquitectura romànica a Catalunya foren seguides per autors com J. Guitert, Antoni Papell, o Manuel Gómez Moreno(*), que atribueixen l’església al segle XII.
Ara bé, les dificultats inherents al propi monument i la debilitat de l’anàlisi tipològica efectuada, fan que aquests mateixos autors, en obres posteriors, rectifiquin els seus punts de partida, i, en general, tendeixin a rebaixar la data de construcció. En un discurs acadèmic, Elies Tormo, l’any 1928, es lamentava de les controvèrsies i excessos de teories. Així Vicente Lampérez, l’any 1930(*), rectificà la seva posició del 1908, i acceptà que la construcció podia datar entorn del moment de la consagració del 1022 i considerà que les pilastres foren objecte de reformes. També Josep Puig i Cadafalch l’any 1935(*) rectificà la seva primera opinió i considerà que la data de 1022 assenyala la construcció de l’església.
En general totes aquestes opinions plantegen dubtes sobre la unitat de la construcció i, d’una manera o altra, suposen que l’obra de l’església no correspon a un procés unitari. Aquesta és, en canvi, l’opinió de Josep Gudiol i Ricart(*), el qual planteja que l’església correspon a un projecte únic plenament acabat l’any 1022, i que representa una síntesi entre el mons arquitectònics carolingi i mossàrab.
Aquesta mateixa datació és sostinguda per J. Subias i Gaiter(*), que també defensa la tesi del projecte únic. Tesi que és rebutjada per M. Gómez Moreno(*), el qual, rectificant les seves teories del 1934, després d’un millor coneixement del monument, planteja l’existència de dos processos constructius, un del segle X, que devia abastar el presbiteri, tota la capçalera i el transsepte i la part quadrada dels pilars, i un altre, entorn del 1022, al qual corresponen la nau, l’arc triomfal, les voltes i els seus suports en T.
Val a dir que aquestes opinions es manifestaven a partir dels aixecaments planimètrics de Falguera, que, juntament amb uns altres no publicats de l’arquitecte F. Panyella el 1932, eren els únics existents. Aquests aixecaments —com també succeeix amb els de F. Iñíguez— són força inexactes, i en molts aspectes arriben fins i tot a incloure importants errors de lectura.
L’any 1962 aparegué l’estudi de F. Iñíguez(*), que té el principal mèrit de renovar la planimetria de l’església, ja més lliure d’enderrocs, i, tot i les seves inexactituds i excés d’abstracció, representa un pas més amb relació a la planimetria existent fins al moment, però no resol els problemes de confusió que planteja un aixecament tan abstracte. Al seu estudi Iñíguez realitza una anàlisi arqueològica de les estructures i assenyala les alteracions efectuades a les arcades del presbiteri; a l’hora de detallar la història constructiva del conjunt se’n surt, però assenyala que l’obra correspon a un moment anterior a 1020-25.
Pel que respecta a la situació tipològica del monument, Iñíguez la relaciona amb les esglésies aragoneses de San Pedro de Larrede i San Juan de Busa, amb la qual cosa obre noves vies de relació, però encara, com bé apunta L. Zahn, manquen les comparances amb el nord de Catalunya.
Pocs anys abans de l’estudi d’Iñíguez, Sant Pere de Rodes entrava en els grans manuals de la història de l’art, amb l’esment que en fa Kenneth John Conant(*), el qual, sense aprofundir, considera que fou acabada després de la consagració del 1022. i comparteix la tesi de Gudiol de considerar-la exponent d’un “jove estil nacional”. Amb tot, Conant reconeix la necessitat d’aprofundir en l’estudi i en l’anàlisi.
A partir dels anys cinquanta es manifesta l’interès dels historiadors de l’art francesos del monestir; en general, cal destacarne els estudis i les anàlisis comparatius de l’escultura monumental, i l’ampliació del marc de relació amb monuments del nord dels Pirineus. Així Georges Gaillard, entre el 1954 i el 1956(*). precisà la seva posició amb un important estudi de l’escultura monumental de l’església, i establí un marc de relació que va des dels edificis del vessant nord dels Pirineus, com Sant Miquel de Cuixà o Sant Genís de Fontanes, fins a l’art musulmà(*). Pel que respecta a la cronologia, defensa la tesi de l’existència d’un edifici del segle X, algunes parts del qual foren aprofitades en la reforma del segle XI.
Poc abans de l’aparició de les tesis de Gaillard, aparegueren els primers estudis que Marcel Durliat dedicà al monument(*). L’opinió de Durliat ha anat variant al llarg del temps, assimilant les successives aportacions de la historiografia. Així, mentre en un primer moment defensava la unitat constructiva de l’església, acabada l’any 1022, posteriorment considerà que resten parts d’un edifici del segle X, bàsicament la cripta, inclosos en l’edifici començat entorn de l’any 1000 i acabat el 1022.
En els seus darrers treballs, Durliat replanteja les seves tesis, girant sempre entorn del 1022, moment en què almenys hi havia construït el perímetre exterior de l’edifici, el qual devia experimentar un canvi de pla. a partir del 1022. Aquesta cronologia s’avé, en certa manera, pels tesis sostingudes pels analistes de l’escultura monumental, de Georges Gaillard a Meyer Schapiro o Jean-Claude Fau(*), que tendeixen a situar els capitells corintis i els d’entrellaços de l’església dins les sèries escultòriques catalanes i del sud de França, situades entre el final del segle X i la primera meitat de l’XI.
Dins aquesta línia, podem considerar també la teoria de Jacques Fontaine(*), que defensa la hipòtesi d’un edifici possiblement començat en temps de Tassi, i acabat l’any 1022, dins una línia estilística amb influències islàmiques i mossàrabs.
També Joaquín Yarza(*) ha plantejat la hipòtesi que es conservin restes de l’etapa de Tassi en un edifici acabat, o molt avançat, l’any 1022.
Eduard Carbonell(*), de manera bastant acrítica, situa l’església com a construïda l’any 1022, i relaciona el treball escultòric amb Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda.
Als dos treballs més recents que s’han publicat a Catalunya sobre l’arquitectura pre-romànica, el tema de Sant Pere de Rodes apareix amb tractaments radicalment oposats. Així, mentre que Eduard Junyent(*) considera que la capçalera i els murs de la nau daten del final del segle X i que els pilars de la nau corresponen a una reforma radical que cal datar al segle XII, punt en què recupera la primitiva tesi de J. Puig i Cadafalch, Xavier Barral(*) considera que no resta res de l’edifici del segle X i que l’església és obra del segle XI, amb afegits del segle XII, sense especificar de quins afegits parla.
La hipòtesi d’una construcció molt avançada l’any 1022 és defensada també per Antoni José i Pitarch i Núria de Dalmases(*), que plantegen, a partir de referències documentals, que l’església era en construcció l’any 993. La data del 1022 com a referència també és recollida per Joan-Albert Adell(*), que sosté la hipòtesi que els murs i la capçalera corresponen a aquesta data i els pilars a un moment posterior, amb la qual cosa inclou l’arquitectura de Sant Pere de Rodes dins un context més ampli d’esglésies rosselloneses i empordaneses.
Incidint en les línies d’investigació proposades pels autors que més directament han estudiat el monument, Sant Pere de Rodes ha estat present en nombroses obres generals de gran divulgació sobre l’arquitectura europea medieval. Així, podem considerar, entre d’altres, les referències de Hans Erich Kubach(*), Louis Grodecki(*) i B. Wagner-Rieger(*), que coincideixen a assenyalar les singularitats tipològiques i formals del monument i la seva importància en el món de l’arquitectura europea entorn de l’any 1000.
Un comentari a part, i en una línia molt peculiar, mereixen els treballs d’Alexandre Deulofeu(*), que proposa una datació per a l’església pels volts de l’any 610, fonamentant-se exclusivament en la veracitat absoluta de les llegendes que hi ha sobre l’origen del monestir. A partir d’aquí Deulofeu construeix una teoria en la qual Sant Pere de Rodes, i, amb ell, l’Empordà, esdevé l’origen de pràcticament tot l’art medieval europeu. No cal dir que les tesis de Deulofeu no resisteixen la crítica més petita, però no es pot negar que tingueren una influència considerable, especialment a la comarca, per a divulgar i popularitzar la importància de Sant Pere de Rodes.
Hom ha volgut deixar per al final d’aquest comentari sobre les diferents opinions que s’han emès respecte a Sant Pere de Rodes els dos treballs més exhaustius que s’han fet sobre el monument: la tesi doctoral de Leopold Zahn(*) i l’estudi monogràfic de Joan Badia i Homs(*).
La tesi del professor Leopold Zahn(*) sobre el monestir, publicada a Berlín l’any 1976, constitueix una monografia extensa, amb una profunda anàlisi morfològica del monestir i un intent esforçat de situar Sant Pere de Rodes dins el context europeu del seu temps.
Referent a l’estat de la qüestió sobre les diverses teories i interpretacions formulades sobre el monestir, L. Zahn fa notar el vaivé constant entre diferents punts de vista totalment contradictoris. Aquest dubte i aquest enfrontament teòric constants són un símptoma molt clar de l’extrema complexitat del problema, el qual, durant molt de temps, s’ha mogut en un marc fonamentalment teòric, sense comprovacions pràctiques, especialment pel que fa referència, segons Zahn, a les teories d’un edifici únic o l’aprofitament d’un edifici anterior en l’obra actual. Un únic acord s’ha produït entre els diversos investigadors: l’obra no és del segle XII; aquesta opinió ha estat represa per alguns autors (E. Junyent), sense formular un raonament sòlid d’aquesta teoria.
La lectura detallada i rigorosa que fa L. Zahn de l’edifici li permet de plantejar molt sòlidament la seva hipòtesi. Segons ell, el procés constructiu seguit a l’església és el següent: d’un primer projecte hom realitzà el cos, el creuer i els murs perimetrals. En un determinat moment es produí un canvi de projecte, caracteritzat per l’ús del pòrfir clar com a material de construcció; a aquest canvi corresponen les voltes i els pilars. Aquest segon projecte és reformat en arribar a l’extrem de ponent de la nau, amb el canvi de forma dels pilars. Tot aquest procés era ja clos l’any 1022 i, quan l’església fou consagrada, ja era totalment acabada.
En aquest plantejament L. Zahn dóna una importància cabdal a les desviacions i els paral·lelismes dels eixos de l’església, de la capella de la girola i del cos de l’edifici utilitzat com a refetor. Aquests elements li donen base, juntament amb l’anàlisi morfològica de l’església, per a establir el procés cronològic de la construcció que relaciona dèbilment amb els altres elements del recinte monacal.
Potser l’aportació més important del treball de L. Zahn és el fet de relacionar l’arquitectura de Sant Pere de Rodes dins el context del món de l’arquitectura carolíngia, des de la basílica d’Einhard, a Steinbach, fins a obres com Sant Miquel de Cuixà, Sant Genís de Fontanes o Sant Andreu de Sureda, que constitueixen la prova de continuïtat dels models carolingis. La consideració i la relació de la construcció de Sant Pere de Rodes amb la data del 1022 per a la seva culminació permeten a L. Zahn de relacionar les pervivències carolíngies de l’arquitectura amb les altres formes del primer art romànic llombard que foren realitzades el mateix moment, des de Sant Martí del Canigó o Sant Vicenç de Cardona, partint sempre de l’arrel carolíngia de l’arquitectura de Sant Pere de Rodes.
Com bé assenyala X. Barral(*), l’altra aportació important de L. Zahn és situar el tipus absidal de Sant Pere de Rodes com un exemple molt arcaic de la sèrie d’esglésies de pelegrinatge amb deambulatori, que no ha tingut continuïtat al sud dels Pirineus. Amb tot, i malgrat la llarga sèrie de referències que esmenta al respecte, L. Zahn no pren en consideració el cas de l’absis amb deambulatori de la basílica de Saint Maurice d’Agaume, que presenta fortes semblances tipològiques amb el de Sant Pere de Rodes, i que respon a una reforma de mitjan segle X. Aquest absis i la seva datació tenen una gran importància en el context de Rodes; hom hi tornarà més endavant.
Malgrat el rigor, el treball de Leopold Zahn no aprofundeix en l’estudi de la història del monestir ni en la relació dels fets històrics amb els arquitectònics.
Aquests dos aspectes són, sens dubte, dues de les grans aportacions que ha fet a la historiografia de Sant Pere de Rodes el treball de Joan Badia i Homs(*). En aquest treball hom realitza una investigació profunda i meticulosa sobre la història del monestir, i una descripció, en extrem minuciosa i detallada, no solament de l’església, sinó també de tot el conjunt monàstic, aspecte molt negligit en els treballs anteriors, centrats gairebé exclusivament en l’església. Un altre aspecte molt important del treball de Badia és el fet de situar l’arquitectura de Sant Pere de Rodes dins un marc geogràfico-arquitectònic molt concret i vinculat al seu territori immediat. Paral·lelament a la important contextualització europea que planteja Leopold Zahn, Joan Badia aporta uns paral·lelismes de l’arquitectura de Sant Pere de Rodes amb edificis com Sant Quirc de Colera (l’església anterior a l’actual), Santa Maria de Vilanant, Sant Joan de Bellcaire, Sant Genís de Fontanes, Santa Maria d’Arles i Sant Andreu de Sureda. Amb aquests paral·lelismes, especialment amb la poc explorada capçalera de Sant Quirc de Colera, s’estableix un marc arquitectònic coherent, en el qual és inclòs Sant Pere de Rodes, que, tot i la seva singularitat excepcional, no resulta un edifici totalment aïllat, com s’havia plantejat antigament.
Pel que respecta a la cronologia, J. Badia fa una aportació molt important, ja que posa en qüestió la consagració esmentada en la carta del 1022 i valora el text de la làpida mortuòria del noble Tassi. La data del 1022 ha estat acceptada com un punt de referència obligat per tots els investigadors, sense ésser analitzada críticament. De fet, el document del 1022 és només una carta de l’abat Pere al papa, en la qual, entre altres coses, li notifica que s’ha celebrat la cerimònia de consagració de la nova església, i la part més important del document fa referència a les penúries econòmiques del cenobi i les malvestats que pateix per part dels senyors veïns. És evident, d’acord amb J. Badia, que en aquest moment la comunitat no tenia ni l’empenta ni la capacitat necessàries per a dur a terme l’obra de l’església. En aquest context, i analitzant críticament el document del 1022, hom arriba a la conclusió que l’església devia estar acabada molt temps abans, al final del segle X, i que la construcció correspon als temps de Tassi i de l’abadiat del seu fill Hildesind, mort l’any 991; aquest devia deixar l’església pràcticament acabada, per tal com l’any 992(*) encara s’hi treballava, i les penúries econòmiques que visqué el monestir després de la mort d’aquest gran abat i bisbe d’Elna foren motius determinants en el retard de la cerimònia de consagració.
En aquest plantejament, l’església correspon plenament a l’arquitectura del segle X i representa el màxim exponent de l’arquitectura pre-romànica local, en el qual conflueixen influències foranes molt diverses.
Les restauracions i l’exploració científica
Una vista del conjunt del monestir des del costat de ponent, pel camí que puja al castell de Verdera, amb la badia del Port de la Selva al fons.
F. Tur
Analitzada la historiografia del monument, i abans de procedir a una nova anàlisi de les estructures, cal fer referència als diversos processos restauradors que han estat duts a terme en aquest conjunt, especialment a l’església, fins arribar al seu costat actual.
El procés de neteja, exploració i restauració que ha experimentat el monestir des del 1935(*) fins avui és pràcticament indocumentat, i només disposem de petites referències a troballes d’objectes, o treballs exploratoris, però no s’ha fet una anàlisi de la transformació recent del monument, per tal com els seus autors no han documentat llurs treballs, en general. Cal assenyalar la importància d’aquestes mancances, especialment pel que fa referència al període 1935-74, que fou el moment en què hom netejà l’església i li donà l’aspecte actual, sobre el qual s’han basat les diverses teories que hi han estat formulades.
Les primeres obres foren empreses per la generalitat de Catalunya l’any 1935, dirigides per l’arquitecte Jeroni Martorell. En aquell moment, l’església era notablement deformada, ja que les naus laterals eren migpartides per un pis que enllaçava el cor, situat als peus de l’església, amb el deambulatori superior. Els murs del deambulatori inferior eren totalment esberlats, i les columnes dels arcs formers, parcialment aparedades. Juntament amb aquestes, i altres, alteracions formals, tot el conjunt presentava un estat de ruïna pràcticament total, amb sectors importants del cenobi totalment colgats per les runes dels pisos superiors caiguts sobre els nivells més baixos.
Durant els primers moments, els treballs que s’hi efectuaren foren de neteja i consolidació de les estructures i les prospeccions arqueològiques es limitaren al seguiment dels treballs arquitectònics, però no es produí un plantejament científic de l’estudi del monument.
Fins a la seva mort, l’any 1974, Miquel Oliva i Prat(*), conseller de Belles Arts a Girona, féu un seguiment intens dels treballs al monestir, i gràcies a la seva iniciativa hom recuperà nombrosos objectes arqueològics i foren descoberts els elements del claustre, després recol·locats, i fou rebaixat també el nivell de l’església fins al seu estat actual, en què són visibles els graons del presbiteri. Lamentablement els treballs de M. Oliva no responien a un programa científic, sinó que, en general, anaven a remolc dels treballs arquitectònics i no han estat sistematitzats ni publicats.
El primer programa científic de treballs de prospecció arqueològica al monument no es produí fins el 1981. Aquest any i el següent, un equip d’arqueòlegs, format per Josep M. Gurt, Mercè Blajot, Francesc Tuset i Milagros Guardia, dirigits per Pere de Palol, efectuaren diverses excavacions a la galilea de l’església(*), però aquests treballs no tingueren continuïtat.
Poc temps abans, els estius del 1979 i el 1980, el sector juvenil d’un partit polític, sense cap tipus de control i plantejament científic, organitzà uns camps de treball que consistien a buidar el terreny del pati del monestir. El 1979 Joan-Albert Adell(*) havia efectuat una prospecció al claustre del monestir, que ha estat publicada.
Aquestes darreres actuacions són un exemple de l’estat d’abandó que ha tingut la investigació arqueològica d’aquest monument, i el descontrol que representa una actuació com la dels camps de treball de 1979-80.
Si l’exploració científica ha estat poc menys que negligida, la restauració arquitectònica de Sant Pere de Rodes, fins l’any 1981, ha estat considerada com un exemple del que no ha d’ésser el tractament d’un monument(*). En 1960-84, entre altres obres menors, fou refeta la coberta dels absis amb peces de llicorella gallega, foren construïdes les dependències del sector sud-est, i, molt especialment, hom construí un claustre “romànic”, sense cap mena de respecte per les restes existents i la història del monument, que queda molt falsejada amb la forma donada a aquest claustre. Aquests treballs, projectats per la Dirección General de Bellas Artes, i dirigits des de molts quilòmetres lluny del monument, no solament no han estat beneficiosos, sinó que han representat una distorsió greu en la lectura del monument, i probablement han comportat la destrucció de vestigis o nivells d’interès, a més del greu contrast que representa veure parts del monument ruïnoses i abandonades, mentre que d’altres han estat reconstruïdes d’una manera falsa i gratuïta.
A partir de l’any 1981, els treballs de restauració foren dirigits pels arquitectes Elies Torres i José A. Martínez, que, amb un plantejament basat en el rigor professional, el respecte i la discreció, han refet les cobertes de l’església i les torres, i han realitzat les infrastructures que mai no s’havien efectuat.
Dins el capítol de la recuperació del monument, cal fer esment d’una proposta de programa d’actuacions al monestir, realitzada el gener del 1984 per l’arqueòleg Josep M. Gurt i l’arquitecte Joan-Albert Adell, en aquell moment funcionaris de la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat, que fou presentada, i acceptada, per l’esmentada Direcció General, que la presentà, al seu torn, al Patronat del Monestir.
La proposta, que preveia la coordinació dels treballs d’investigació i restauració, dins un programa coherent de coneixença i rehabilitació total del monument, era encara vigent un any després(*), però, incomprensiblement, mai no ha estat posada en pràctica, i actualment la investigació arquitectònica i arqueològica del monument són aturades, i la restauració s’efectua sense un programa coordinat amb la investigació imprescindible, encara avui reclamada per Sant Pere de Rodes. (JAA)
Les etapes constructives del monument
Vista exterior del conjunt del monestir des de llevant, on hi ha les parts més enrunades del cenobi.
F. Tur
Hom ha volgut insistir en l’exposició de la historiografia del monestir i dels processos “restauradors”, per tal de posar en evidència com la disparitat de criteris sobre la seva arquitectura es basa, en gran mesura, en la manca de resposta als greus interrogants que l’estat del monument planteja, i que, en molts aspectes, han estat agreujats per una manca de rigor dels processos de recuperació i “restauració”.
Calen encara molts treballs de neteja i exploració arqueològica per donar resposta a interrogants com els de la base rectangular visible al cantó de tramuntana de l’absis central, i que, a hores d’ara, podem interpretar com una estructura de fonamentació de l’església actual, o el mur construït amb carreus grossos, en more gothico, que incideix perpendicularment a l’absis central, i que és en un sector colgat de runes i totalment inexplorat.
Per això moltes de les hipòtesis que avui podem formular són supeditades a la confirmació o l’esmena que la desitjada exploració arqueològica pugui aportar.
En el moment actual de coneixença del monument, les dades de què disposem i l’evidència de les estructures construïdes permeten de plantejar una hipòtesi força raonable del procés constructiu, acceptant d’entrada que el conjunt actual correspon a un procés constructiu que no aprofita estructures anteriors significatives.
El plantejament inicial correspon a una estructura de basílica de tres naus, amb transsepte baix. Aquest projecte fou iniciat pel cantó de llevant. Foren construïts l’absis central, amb la seva girola, i la capella testera de llevant, els braços del transsepte fins a l’alçada d’arrencada d’arcs i voltes i els murs perimetrals de la nau, amb una alçada irregular, decreixent cap a ponent. Pels motius que exposarem tot seguit, podem acceptar que la volta de la girola no era encara construïda, però sembla que la volta absidal, o, almenys, el seu arc triomfal, eren ja construïts, o, si més no, començats.
Aquest primer projecte en fase d’execució experimentà un canvi important, i l’obra fou continuada amb un nou projecte. Hom no pot saber si aquest canvi implicà un temps més o menys llarg d’aturada de les obres, o si s’efectuà sense interrupcions notables.
Aquest canvi de projecte es materialitzà amb la introducció d’un nou tipus de pilar, no previst inicialment, amb les columnes adossades, i, sobretot, amb l’aplicació d’una escultura monumental, molt diferent de la que s’havia realitzat fins aleshores als capitells de l’arc triomfal. En el moment del canvi eren construïdes les pilastres dels arcs de tot el transsepte i les pilastres del cos de la nau adossades als murs perimetrals, de les quals les situades més a ponent eren en un estadi més inicial, i més baixes, que les situades més a llevant. La prova que aquests elements eren ja construïts en un moment anterior als seus arcs està en el mal carregament que aquests tenen amb les pilastres respectives, que són més estretes, i, a més, s’esbiaixen notablement. El fet que fossin construïdes, i plantejades, unes pilastres adossades als murs de la nau permet de suposar que, ja en el projecte inicial, tant les naus com l’absis central foren concebuts coberts amb volta, reforçada per arcs torals, almenys a les naus laterals. La presència de pilastres als extrems de llevant i de ponent indica la concepció de les tres naus ja des del projecte inicial.
En aquestes pilastres extremes el canvi de projecte es materialitzà amb un coronament brusc amb una imposta senzilla, sobre la qual es disposa una base, un capitell corinti i un àbac, és a dir, els elements d’una columna, mancada de fust, de la qual arrenquen els arcs formers. Els arcs que obren els braços del transsepte no presenten aquesta solució, possiblement perquè es troben en un estadi més avançat d’execució, i també per una clara voluntat del projecte de situar l’escultura monumental a la nau central, amb una ornamentació temàtica extremament precisa i estudiada. La combinació dels temes escultòrics dels capitells corintis, l’entrellaçat geomètric i l’entrellaçat vegetal, és produeix agrupant els temes simètricament al cantó de tramuntana i al cantó de migjorn de manera que es corresponen un capitell geomètric amb un altre de geomètric, i així en totes les parelles de columnes. Fins i tot als capitells de les columnes del pis superior es produeix aquesta simetria temàtica que pren l’eix de la nau central. Als grans capitells corintis del nivell inferior de columnes de la nau també és visible aquesta simetria, especialment sensible als collarins i a la part superior dels capitells, llisos i amb volutes als capitells més propers a llevant, i amb perles i caps d’animals als situats més a ponent (el del costat de migjorn és molt erosionat, però encara deixa veure els detalls). El ritme simètric es trenca amb l’excepcional capitell del pilar de sud-est, que no es correspon amb cap altre del mateix tipus.
Aquesta voluntat de col·locar l’escultura monumental d’una manera molt rigorosa dintre el marc arquitectònic juntament amb altres detalls —com el petit podi que hi ha situat sota les petites columnes del pis superior per tal de corregir la falsa perspectiva, provocada pels importants àbacs, i fer les columnes enterament visibles per a l’observador, o l’extraordinari aparell amb què fou construït el nucli dels pilars— posen en evidència que es tracta d’un projecte d’una gran qualitat, en el qual no hi ha peces deixades a l’atzar, i que ha estat resolt en un únic procés, sense dubtes ni vacil·lacions.
Cal notar en aquest punt el problema plantejat per les diferències entre els pilars de la nau, en forma de T els de llevant i en forma de rectangle els més propers a la porta de ponent. Aquesta diferència per la complexitat de l’alçat dels pilars, té unes conseqüències plàstiques i espacials importants, i ha estat atribuïda a un segon canvi de projecte per L. Zahn(*), o bé a la manca de columnes, acceptant que aquestes són reaprofitades. Aquestes dues hipòtesis no acaben d’encaixar amb la unitat general que presideix l’obra de l’església i l’extraordinari rigor amb què ha estat aplicada l’escultura. Malgrat que no es pot excloure el reaprofitament d’algun fust de columna, no podem descartar, en absolut, que la diversa forma dels pilars pugui respondre a una voluntat intencionada des de la mateixa concepció del projecte. En el traçat dels pilars, malgrat les irregularitats de replantejament, es fa palesa una voluntat de visió perspectiva, que estreny la nau en el seu carregament amb l’absis, visió que és reforçada per la forma dels pilars, que accentuen l’estretor de l’espai de la nau a prop de l’arc triomfal.
També cal considerar que la forma dels pilars, a més de les consideracions fetes, tendeix a definir dos àmbits diferenciats en l’espai de la nau, emfasitzant l’espai presbiteral, divisió que pot respondre a necessitats litúrgiques i monacals, i que també trobem a l’església superior de Sant Martí del Canigó, dividida en dos àmbits per l’arc toral central. Carol Heitz(*) ha assenyalat repetidament les peculiaritats de l’ús litúrgic de l’espai en les esglésies monàstiques del món carolingi, i és potser en aquesta línia on cal cercar les raons de la divisió de l’espai de la nau central de Sant Pere de Rodes. Dissortadament, les transformacions sofertes per l’església i la seva “restauració” han esborrat qualsevol vestigi d’elements, com els cancells que deixaren traces a l’absidiola de tramuntana, definidors de l’espai litúrgic.
En aquest primer moment, l’església fou construïda amb dues torres bessones sobre els braços del transsepte, de les quals avui només es conserva la del cantó de tramuntana. L’estructura dels murs del braç de migjorn del transsepte en palesa la continuïtat per sobre del nivell actual, sense vestigis de coberta al lloc que li pertocaria.
La cripta fou projectada ja des del principi, i la seva estructura evidencia haver estat modificada al llarg del temps; possiblement experimentà grans reformes durant el remodelatge barroc de l’església. El mur semicircular que tanca la cripta cap a ponent no sembla pas que sigui original; els accessos actuals, que tallen el pas al deambulatori, constitueixen greus interrogants que impedeixen una lectura clara d’aquest espai i la seva relació amb el presbiteri. Actualment no podem descartar que la configuració original de la cripta fos diferent, especialment pel que respecta a l’accés, que podria, fins i tot, haver estat frontal.
En aquest primer moment constructiu no hi havia la girola superior, tal com mostra l’estructura de les obertures que donen al presbiteri, que són veritables finestres, en una de les quals es conserva encara el galze de tancament, i sobretot el pinyó de la coberta de la testera plana de la capella del deambulatori, que encara és visible, encastat al mur. El fet que el mur de l’absis fos construït amb la mateixa tècnica i aparell en les dues fases constructives constitueix un factor que ha contribuït a confondre els investigadors en aquest punt.
Hom no coneix la disposició de les estructures monàstiques existents en el moment d’ésser construïda l’església, però és clar que aquestes existien, tal com ho demostra la porta oberta al mur de migjorn del transsepte, i el fet d’haver importants estructures enterrades sota el claustre actual(*). Amb tot, sembla que l’edifici que ocupa l’ala de migjorn del claustre, el refetor i la cuina poden correspondre a aquest moment constructiu, a causa de les semblances de l’aparell i de les obertures. També cal situar entre les estructures més antigues del monestir la porta aparedada que és situada al soterrani del campanar i que pot correspondre a l’entrada del clos monàstic, reformat amb la construcció del campanar i les altres estructures.
Hom no pot precisar tampoc si el mur de gran aparell que incideix perpendicularment a la testera de l’absis central correspon a un edifici anterior, o bé fou construït paral·lelament a l’església, amb una utilització que actualment se’ns escapa.
La segona fase en la història constructiva del cenobi respon a una sèrie de reformes que s’efectuaren en les estructures existents, especialment a l’església. En aquesta fou reformada la capçalera amb la construcció de la girola superior i fou construïda la galilea. Hom no pot pas descartar que la galilea hagués estat construïda per aixoplugar una porta monumental, ja que la presència de la finestra de la façana de ponent, amb temes ornamentals que també es troben als àbacs de l’interior i al ràfec de la coberta, i els dos lleons fan pensar en una composició molt elaborada de la façana principal del temple. Aquesta hipòtesi és reforçada per la presència a l’esvoranc de la porta d’alguns elements ornamentals de pedra, que semblen encaixar malament amb el massís d’obra de la porta del Mestre de Cabestany.
La girola superior tenia l’accés, encara existent, per la torre de tramuntana, i un altre accés, idèntic i simètric, que menava a la torre de migjorn i altres dependències. Potser cal situar en aquest moment la construcció dels arcs emplaçats als baixos de l’ala de llevant i sota el claustre.
A la base del campanar i al mateix pla de la porta abans esmentada hi ha tres arcades aparedades, que, per l’aparell, poden ésser relacionades amb l’obra de la galilea; evidentment són anteriors al campanar, que les anorreà. Aquestes arcades juntament amb la porta inferior formaven la façana de ponent del clos monacal, que devia estar format abans de la construcció del claustre.
La part davantera d’aquesta façana actualment és colgada sota el pati del monestir. Caldria una excavació total d’aquest pati per descobrir les estructures de l’accés original del monestir i aclarir el problema que es planteja amb l’accés al temple quan la porta santa era tancada i el problema de la porta alta de la façana de migjorn de la galilea, que era aixoplugada per un sostre de fusta.
Les successives fases constructives que se succeeixen al monestir presenten ja menys problemes pel que respecta a la datació i la pertinença, bé que modificaren profundament les estructures del cenobi.
Les construccions del nou claustre, poc posterior o contemporani de la porta del Mestre de Cabestany, implicà la destrucció de les estructures anteriors. Probablement amb el claustre fou refeta la coberta del refetor. En un moment anterior, però lligat al projecte global que incloïa les obres del claustre, fou construïda la torre del campanar, anorreant les antigues estructures de la façana del clos, i tot el cos de ponent del monestir.
També en aquesta fase, o més possiblement en un moment anterior, fou reformada la torre de tramuntana del transsepte amb la construcció de l’absis de la capella de Sant Miquel i l’anomenada “capella de l’Anacoreta” sota seu, a la qual hom accedeix per una finestra de la girola superior.
És probable que també fos reformat en aquest moment el porxo del deambulatori, si hem de considerar vàlid el fragment de columna que hi ha en aquest indret.
Després del claustre, al monestir es construïren nous pisos sobre les dependències monacals. La presència de grans arcs de descàrrega apuntats al mur de ponent del porxo claustral i a la base de la torre de migjorn permeten de situar l’inici d’aquestes reformes. L’estat de ruïna del monestir i les restauracions que ha experimentat impedeixen, en aquest moment, precisar l’abast real d’aquestes reformes, les quals modificaren totalment l’interior de l’església.
Paral·lelament a la successió cronològica dels processos constructius, cal fer un comentari sobre els diferents tipus d’aparell i tecnologia que caracteritzen cada procés.
En els dos primers moments, els murs foren construïts a partir de carreus grossos, perfectament escairats, aparellats al llarg i de través, els quals formen les cantonades i els contraforts que compartimenten el mur. Els panys de mur que hi ha entre els contraforts i les pilastres han estat fets amb un aparell de lloses sense treballar, disposades en opus spicatum, lligades amb morter de calç. En aquest panys de mur foren intercalats uns carreus ben tallats, que pogueren omplir amplis sectors.
Aquest tipus de mur, on els panys trenquen llur monotonia amb la presència d’uns pilars encastats, o aparents, és força singular en el panorama de la construcció medieval catalana, caracteritzat per la uniformitat del parament, que només admet reforços a les cantonades, i en pot tenir les arrels en tecnologies constructives romanes al nord d’Àfrica, un exponent de les quals és el temple romà de Vic que podien haver perdurat al comtat d’Empúries fins a l’edat mitjana.
Aquest tipus estructural es redueix a l’església. Les altres parts del monestir, llevat del refetor, que fou construït en opus spicatum i lligat amb morter de calç, han estat bastides amb un aparell de carreus petits, disposats, a vegades, en opus spicatum, però normalment en filades uniformes.
Les voltes de l’església han estat construïdes amb formigó de calç i lloses disposades en plec de llibre; en alguns sectors són patents encara les marques de l’encofrat, que també apareixen en altres voltes de sales del monestir i al claustre, oh hi ha un encofrat amb encanyissat.
Datació i relacions estilístiques
Volgudament hom ha plantejat la successió constructiva del monestir sense posar-hi una datació, ja que el procés constructiu pot entendre’s com el resultat d’una lectura del monument amb independència del segle o l’estil a què correspon cada part.
El problema de la datació és el punt clau de les diferents teoritzacions que s’han fet sobre l’arquitectura de Sant Pere de Rodes, i per això hom ha considerat que era oportú de desvincular-lo, en certa manera, del procés cronològic relatiu de construcció del cenobi i, més concretament, de l’església.
Podem considerar el projecte inicial reduït en la seva materialització a l’absis central i al conjunt de la capçalera. És en aquest punt on es presenta un paral·lelisme clar a l’absis reconstruït a mitjan segle X per iniciativa dels reis de Borgonya, a la basílica carolíngia de Saint Maurice d’Agaune(*). Aquesta evident similitud tipològica dels absis de Rodes i Agaune reprèn la vinculació de Sant Pere de Rodes a l’arquitectura del món carolingi, plantejada per Lepold Zahn(*), en la qual el tema del deambulatori sense capelles que hi ha a Moissac, Lausanne, o a la basílica Urbiana, de Ravenna, defineix un marc tipològic, on cal incloure Sant Pere de Rodes, que va des de la costa Adriàtica fins al cap de Creus. Tanmateix, la tipologia tan particular de Sant Pere de Rodes, en què les naus laterals passen enllà del transsepte per enllaçar amb el deambulatori, constitueix un element especialment carolingi, que Zahn relaciona amb els models de la basílica d’Einhard, a Steinbach, però que retrobem amb molta claredat en el pla de l’església abacial de Corvey, a la Corbeia Nova, consagrada l’any 844(*), en la qual les naus laterals sobrepassen el transsepte inferior i envolten l’absis central, talment com si es tractés d’un deambulatori.
Tanmateix, el tipus de la cripta de Sant Pere de Rodes, sense parió en l’arquitectura catalana posterior, pot relacionar-se tipològicament amb altres criptes d’època carolíngia, com la de Sant Lucius, de Coire, o Sant Apollinare Nuovo, de Ravenna(*).
Tot això ens porta a situar l’època del primer projecte de Sant Pere de Rodes en un moment estilístic dins l’òrbita del món carolingi, totalment d’acord amb les tesis que planteja Zahn(*), que considera que els absis allargats de Sant Pere de Rodes tenen una arrel carolíngia profunda i rebutja el pretès mossarabisme d’edificis com l’església de Sant Miquel de Cuixà, el qual també constitueix una prova de la continuïtat dels models carolingis consagrada l’any 974.
És clara l’adscripció de la construcció de l’arc triomfal, de lleugera ferradura, en aquest moment; l’extradossament de l’arc triomfal pot ésser un reflex llunyà dels alfiç mossaràbics, o dels extradossos llombards, que es generalitzaren a partir del segle XII, i el mateix capitell de l’arc triomfal, radicalment diferent dels capitells que foren esculpits a les naus, ens situen en un marc arquitectònic on són ben manifestes les influències de la Llombardia i dels substrats de les arquitectures hispàniques anteriors, dins un plantejament de clara arrel carolíngia, o, potser, millor encara, postcarolíngia.
També la porta que s’obre al braç de migjorn del transsepte, amb arc escanyat, de muntants avançats, pertany a un tipus plenament establert al Rosselló i a l’Empordà durant el segle X i que desaparegué posteriorment.
Per tal de poder datar més coherentment aquest primer projecte de l’església de Sant Pere de Rodes, relacionat amb el món postcarolingi i borgonyó, cal situar el moment estilístic de la reforma del projecte, quan s’introdueix l’escultura monumental i els pilars composts a la nau.
L’estructura dels pilars composts amb columnes exemptes és una característica que no té continuïtat en l’arquitectura catalana, i que tampoc no disposa de gaires exemples en l’arquitectura europea de l’alta edat mitjana. Podem considerar els casos de les esglésies “mossàrabs” de San Cipriano de Mazote o de Santa Maria de Lebeña, on unes columnes exemptes acompanyen els pilars per carregar els arcs, però aquests exemples són allunyats del cas de Sant Pere de Rodes i tots dos tenen un origen comú en certes formes arquitectòniques de l’antiguitat tardana, del segle IV o del V, com l’església oriental d’Alahan Monastir (Alahan Kilissi, Koja Kalessi), del final del segle V(*), en la qual columnes exemptes, adossades als pilars, suporten els arcs. El tema del doble ordre superposat, que apareix a Rodes, és una característica pròpia de l’arquitectura monumental imperial romana, però que apareix també a la basílica nord-africana de Tebessa, datable al començament del segle V(*). El tema del podi alt com a suport de les columnes, també de clara arrel romana, apareix reutilitzat a l’oratori de Teodulf a Germiny-des-Prés, on coexisteix amb arcs de traçat de ferradura molt suau. La manca de paral·lelismes claus per a l’estructura de les naus de Sant Pere de Rodes ens aboca en un món estilístic de ressonàncies de l’antiguitat tardana i el món carolingi, no gaire diferent de l’estructura que inspirà el primer projecte, amb la capçalera i el transsepte baix, propis del món postcarolingi.
L’altre element fonamental de la contextualització de l’arquitectura de Sant Pere de Rodes, l’escultura monumental que hi ha estat adossada, no ens allunya gaire d’aquest context. Els diferents autors que s’han ocupat de la crítica escultòrica tendeixen a situar els capitells de Sant Pere de Rodes entre la tradició “mossàrab” o hispànica del segle X(*) i les relacions amb les produccions dels tallers rossellonesos del començament del segle XI, datats per la inscripció de la llinda de Sant Genís de Fontanes entorn de 1019-21(*). És a dir, ens movem en un marc entre el final del segle X i el començament de l’XI. Pel que fa a aquest punt cal tenir en compte un estudi de Meyer Schapiro, en el qual marginalment parla d’alguns capitells de Sant Pere de Rodes amb relació a un relleu del pantocràtor procedent de l’altar de Rodez. Aquest altar, que l’autor no exclou que correspongui a l’època del bisbe Deusdedit (961-1004)(*), era suportat per quatre columnes, el capitell d’una de les quals és pràcticament idèntic a un dels tipus de capitells d’entrellaçats “vegetals” de Sant Pere de Rodes. M. Schapiro relaciona aquest capitell amb els de Rodes, però amb els d’entrellaçats geomètrics, que considera posteriors; és possible que la seva informació no inclogués els capitells vegetals de Rodes, molt més propers tipològicament al capitell de Rodez i als de la porta de migjorn de Santa Fe de Conques, citat també per aquest autor.
Tanmateix, la mesa d’altar de Rodez(*), dedicada pel bisbe Deusdedit, es correspon amb el tipus de mesa d’altar rossellonesa que trobem a Elna, Sureda, Girona o fins a la Provença, la qual cosa pot palesar una certa continuïtat en els tallers escultòrics del sud d’Europa i nord de Catalunya al final del segle X.
La relació de l’escultura de Sant Pere de Rodes amb obres de datació possible entre els anys 960 i 1000 permet de reprendre les hipòtesis sobre el moment de la construcció de Sant Pere de Rodes, en relació amb la seva història.
La possibilitat, raonable, que l’arquitectura i l’escultura de Sant Pere de Rodes es realitzessin durant la segona meitat del segle X permet de situar l’època de la construcció dins la història del monestir.
D’acord amb J. Badia, la data del 1022, com a referència per a la datació de les obres ha d’ésser abandonada(*), ja que la situació econòmica del monestir en aquell moment no permetia la construcció d’una església semblant i el document, la carta de l’abat Pere, és prou ambigu per admetre qualsevol interpretació. És perfectament possible, pel contingut d’aquest document, que l’església ja hagués estat acabada de molt abans i la situació del monestir no hagués permès, o no hagués fet imprescindible, la celebració d’una consagració amb presència de bisbes fins a aquesta data.
En aquest plantejament, el moment anterior de més esplendor del cenobi, i aquell en el qual s’estableixen importants lligams amb el Rosselló i s’efectuen viatges a Roma que hom pot relacionar amb les influències clàssiques italianes, és el de l’abadiat d’Hildesind (947-91), i més concretament en el període en què Hildesind fou bisbe d’Elna (979-91), moment que les relacions de Sant Pere de Rodes i el Rosselló deurien ésser força intenses i en el qual devien ésser plenament actius els tallers escultòrics que podrien reproduir els capitells de la nova basílica. Fóra, doncs, en el període del darrer quart del segle X on caldria situar la reforma del projecte inicial de l’església de Sant Pere de Rodes. Aquest projecte aleshores caldria datar-lo en el temps en què Tassi i Hildesind consolidaren el patrimoni monàstic, és a dir, entre l’any 926 i el 979, que Hildesind esdevingué bisbe d’Elna, amb la qual cosa la frase de l’epitafi de Tassi (“… Hanc in caput aulam erexit…”) prendria valor, per haver assistit a la consolidació del cenobi i a la construcció de la seva església, o, si més no, a la de la capçalera i una bona part dels murs perimetrals, amb el significatiu detall dels pilars, amb capitells al cim, del projecte primitiu del nou plantejament.
Amb l’establiment d’aquest marc cronològic per a l’obra de l’església de Sant Pere de Rodes hem d’admetre que l’any 1022 l’obra ja era acabada. Probablement amb la recuperació patrimonial que experimentà el monestir a partir de la tercera dècada del segle XI(*) hom devia continuar els treballs, i dins aquest segle fou construïda la girola superior, la galilea i és possible que hom continués la construcció de les dependències monacals, com és ara la façana abans esmentada.
El campanar ha d’ésser, per força, posterior a la façana del clos monacal, i l’arquitectura el situa plenament dins els tipus de campanar de torre, construïts al segle XII, seguint la tradició dels grans campanars de torre llombards del segle XI. A Sant Pere de Rodes els motius llombards, ja elaborats segons els modes tecnològics del segle XIII, es limiten a emmarcar les finestres dels pisos superiors, sense definir la composició de la totalitat dels paraments.
Les altres etapes constructives que experimenta el cenobi ja presenten molts menys problemes historiogràfics, ja que l’activitat del Mestre de Cabestany és datada dins la segona meitat del segle XII, i cal situar el claustre entre el final del segle XII o, fins i tot, al començament del segle següent.
L’entorn arquitectònic
La importància del monument ha estat acceptada generalment, per la seva singularitat extraordinària, dins el panorama de l’arquitectura catalana del segle XI. Un estudi més profund de l’arquitectura alt-medieval de l’àrea empordanesa i rossellonesa permet de constatar que les singularitats de Sant Pere de Rodes no representen un cas totalment aïllat i excepcional.
En primer lloc cal esmentar els vestigis de la capçalera antiga de l’església del monestir de Sant Quirc de Colera, que sembla evident que disposava d’un absis central semicircular amb girola, flanquejat per absidioles rectangulars. Avui només es conserva una part de l’absidiola de migjorn, un tram de la volta de la girola i vestigis de la planta semicircular de l’absis central. Sembla clar que aquestes estructures corresponen a l’església consagrada l’any 935, que aprofita elements més antics(*).
Resulta evident la relació tipològica entre l’absis central de Sant Pere de Rodes i aquest antic absis de Sant Quirc de Colera, la planta exacta del qual desconeixem.
També cal considerar les similituds en la tipologia dels absis laterals de Sant Pere de Rodes, amb les capçaleres de les esglésies monacals de Sant Andreu de Sureda i Sant Genís de Fontanes, consagrada l’any 981, que, com a Rodes, presenta una comunicació entre els absis. Hi ha un mateix tipus absidal a Sant Miquel de Cuixà —el mossarabisme del qual és actualment descartat i s’adscriu a corrents postcarolingis(*)—, a l’església de Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, i també a l’església de Santa Maria de Vilanant. Aquesta església empordanesa, que presenta una complexa història constructiva, té l’extraordinària particularitat de presentar unes finestres del tot idèntiques a les de l’absis central i les de la nau de Sant Pere de Rodes. Aquesta identitat dels elements i els tipus constructius posa en evidència una forma constructiva no limitada a un edifici concret, sinó que deuria ésser força comuna a l’Empordà i al Rosselló durant la segona meitat del segle X. Tanmateix, algunes parts de les capçaleres de Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda presenten un aparell de carreus grossos, també relacionable amb les formes constructives de Sant Pere de Rodes(*).
Dins l’òrbita de Sant Pere de Rodes cal esmentar la petita església parroquial de Santa Helena de Rodes. Aquest edifici, de tipologia molt curiosa i amb notables diferències amb l’arquitectura de Sant Pere, té la particularitat de presentar elements notables de clara definició clàssica, com pot ésser l’ús d’elements ceràmics a les obertures, o el parament en opus reticulatum del campanar. Aquests elements contribueixen a definir el marc de reminiscències clàssiques que apareix en tota l’arquitectura de Sant Pere de Rodes.
Els edificis clarament relacionables amb Sant Pere de Rodes són escassos actualment, però són suficients per demostrar que la seva arquitectura no és totalment aïllada, sinó que se situa en un marc geogràfic on alguns dels elements, inclosa la girola de l’absis central, eren ja coneguts i utilitzats durant el segle X. D’altra banda, qüestions com el cobriment de les naus amb voltes o el classicisme dels elements de suport també poden inscriure’s en un context arquitectònic comú. Cal no oblidar, en aquest sentit, que ja l’any 957 consta l’existència de voltes a la nova església del monestir de Sant Esteve de Banyoles, i aquest sistema de coberta és utilitzat al transsepte de Sant Genís de Fontanes i en altres esglésies del segle X català, i, per tant, no era desconeguda pels arquitectes de Rodes, que l’aplicaren d’una manera, això sí, molt més agosarada que qualsevol dels altres exemples coneguts d’aquest moment.
Tanmateix, la tipologia de les finestres, de gran obertura i d’arrel clàssica i carolíngia, apareix, a més de Vilanant, a Sant Andreu de Sureda o a Sant Miquel de Cuixà.
Finalment, cal parlar de l’arrel classicista que es palesa a les estructures dels pilars de Sant Pere de Rodes, la qual és perfectament coherent amb l’esperit “renaixentista” del món carolingi i que no és estranya a altres aspectes de la producció artística de l’Empordà i del Rosselló al final del segle X i al començament de l’XI, on cal assenyalar el gran pes de l’herència clàssica que es manifesta en la tipologia de les portades de Sant Joan el Vell de Perpinyà, anterior a l’any 1025, al portal de Santa Maria de Pabirans i també a la porta, reutilitzada com a finestra, de la façana de Sant Andreu de Sureda, la qual ha estat relacionada amb el taller del timpà de Sant Genís de Fontanes(*).
La relació escultòrica que s’estableix entre l’obra dels tallers rossellonesos i la de Sant Pere de Rodes(*) és perfectament coherent amb la definició d’un marc arquitectònic comú, en el qual caldria incloure altres obres en què no es conserva una decoració escultòrica, que permet d’establir un corrent estilístic que, al final del segle X, representa la culminació de l’arquitectura catalana anterior a l’aparició de l’arquitectura llombarda, i que s’inclou en els corrents europeus postcarolingis, amb un cert revival de formes classicitzants. Les aportacions d’aquest corrent estilístic desaparegueren progressivament amb la implantació de l’arquitectura llombarda a partir del primer quart del segle XI, però en alguns edificis, com Sant Miquel de Fluvià, es mantingueren algunes ressonàncies d’aquesta arquitectura. En canvi, les innovacions tecnològiques que es defineixen i perfeccionen en aquest moment, especialment l’ús de la volta, condicionaren de manera molt decisiva les noves formes arquitectòniques, fins al punt de caracteritzar una escola particular dins el món de l’arquitectura llombarda o del primer art romànic.
Finalment, cal atreure l’atenció sobre la personalitat d’Hildesind, que acumulà les dignitats d’abat de Sant Pere de Rodes i de bisbe d’Elna. Des d’aquests importants càrrecs assistí a la definició d’aquest corrent estilístic que culminà amb Sant Pere de Rodes i els tallers rossellonesos d’escultura. Cal no oblidar que Hildesind viatjà tres vegades a Roma i en altres ocasions a la cort franca, viatges en els quals pogué conèixer els corrents artístics europeus del moment i establir-hi relacions, corrents que confluïren en el seu territori i sota el seu mandat.
Probablement la biografia d’aquest personatge i el seu entorn proper podrien aportar dades per a entendre el procés de formació de l’arquitectura catalana anterior a l’any 1000, que culminà amb l’obra de Sant Pere de Rodes i desaparegué amb el primer art romànic, al primer quart del segle XI. (JAA-JBH)