Situació
Aspecte que oferien les ruïnes l’estiu de l’any 1984.
E. Carreras
A l’indret del coll de les Guatlles o de ses Guatlles, en un replà enlairat a la part superior del vessant oriental del Puig Alt Gran, a tramuntana del collet que dóna nom al paratge i de la capçalera de la riera de Jonquet, hi ha els vestigis d’un “casal” o vell edifici molt enrunat. Les ruïnes es troben prop del límit entre els termes municipals de Cadaqués i de Port de la Selva, dins aquest darrer; uns 25 m a llevant hi ha una fita.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG218856.
Dos camins antics, avui força perduts en alguns trams, portaven fins a l’edifici. Un de molt ample hi arribava guanyant el pendent i en un traçat força rectilini, pel costat de tramuntana, des de la vall del Ginebrer. L’altre hi pujava pel costat de ponent, des del Prat Romagós; també era força ample, en part excavat a la roca, i evitava els pendents pronunciats. Actualment, la manera menys dificultosa d’apropar-nos-hi és partir de Cadaqués i, més concretament, de Portlligat, des d’on cal agafar el camí que porta als masos Rabassers (de Dalt i de Baix), després de deixar la carretera que mena al far del cap de Creus a l’indret de sa Plana. Seguint el camí de la Birba, poc després de passar el mas Rabassers de Dalt, prop de les Canals del Ginebrer, cal pujar fins a les ruïnes per l’antic camí esmentat. En deixar la carretera del cap de Creus, el camí només és apte per a certs vehicles; la pujada fins al coll de les Guatlles, cal fer-la a peu.
Història
Les ruïnes es troben a l’àmplia rodalia i a l’antic poblat disseminat de la muntanya de Sant Baldiri, en una de les zones més despoblades de la península del cap de Creus, malgrat la seva proximitat al litoral.
No hi ha notícies documentals que es puguin relacionar de manera concreta i indubtable amb aquesta edificació. Tanmateix, pel seu emplaçament, hom pot mantenir la hipòtesi d’identificació amb el molí de Balascó que apareix esmentat als segles X i XI i que s’havia de trobar en aquest paratge, al límit del territori de Sant Pere de Rodes. Els arguments per a aquesta identificació són en un estudi encara inèdit i, en part, en curs d’elaboració, sobre aquest territori històric(*).
Per les característiques de l’indret on es troben les ruïnes, no hi ha dubte que si pertanyen al molí esmentat a la documentació alt-medieval, es tracta d’un molí de tipus antic; és a dir, un molí de sang.
A la dotació del monestir de Sant Pere de Rodes, pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, de l’any 974 s’anomena, entre els afrontaments de les donacions territorials, “ipsum molinum de Balaschone”. És la segona fita que s’esmenta després de la punta dels Tres Frares, topònim que ha perdurat a la costa propera vers el nord-oest. La referència al molí de Balascó, com a límit del terme monàstic, es repeteix en els documents de confirmació de drets i possessions de Sant Pere de Rodes: en les epístoles papals de Benet VI, del mateix any 974, i de Joan XV, del 990, i en el precepte del rei Lotari de l’any 982. L’any 1009 els comtes d’Empúries Hug I i Guisla confirmaren al monestir de Sant Pere de Rodes els drets sobre l’església de Sant Baldiri de Tavellera i el molí de Balascó.
Edificis
Croquis de la construcció.
B. Bofarull
L’edifici fou bastit en un punt estratègic on coincidien els camins ja esmentats. És una estreta llenca de terreny en part aplanada artificialment. La construcció s’adossava en un gran aflorament rocós al costat de ponent i en un altre de més reduït a llevant, on la roca ha estat treballada per assentar algun dels murs. S’adapta i ocupa enterament l’espai del planell. Els grans munts d’enderrocs impedeixen de conèixer diferents sectors i detalls de la planta, que les bardisses també contribueixen a amagar. Una simple neteja de l’indret, fet amb cura, descobriria alguns elements ara colgats.
L’edificació és concentrada i la seva planta d’una certa complexitat, de forma trapezial i irregular, fa aproximadament 15 × 13 m.
A l’interior s’observen uns amplis compartiments. Hi destaca un cos rectangular, a llevant, de 6 × 4 m, que és on es conserven els murs menys malmesos. Vers el sud i sud-oest hi ha dos amplis espais trapezials, un d’ells comprèn pràcticament la meitat de tota la planta. A l’extrem de tramuntana hi ha una altra estanca trapezial, molt allargada i força estreta. El compartiment més ampli que hem esmentat és possible que fos un recinte o clos.
A llevant s’observa l’espai d’una entrada (1,50 m d’amplada) i les restes d’una altra a ponent. També s’han conservat els brancals de la porta que comunicava els dos recintes trapezials del sud i sud-oest.
Al cos rectangular de llevant i al llenç que dóna a l’exterior de l’edifici hi ha una espitllera, que al costat interior té una llosa sobresortint a l’ampit.
A tot el conjunt les parets es mantenen molt irregularment, en poca alçada, màxima de 1,5 m. En alguns trams amb treballs sobresurten del sòl o dels munts de pedres caigudes. La grossor d’aquests murs varia entre els 80 cm a ponent i migdia i els 65 cm a llevant i tramuntana. La construcció és a base de pedres posades en sec, només a vegades lligades amb fang. Hom hi utilitzà lloses de llicorella, del terreny geològic de l’indret, en general llargues i estretes. Malgrat les irregularitats de mides i formes de les pedres hom aconseguí de força ajustadament, amb certa tendència a la sedimentació horitzontal; a les cantonades lliguen amb blocs més voluminosos posats al llarg i de través.
Al sud-oest de l’edifici hi ha una esplanada, en bona part artificial, de forma circular, amb vestigis de protecció de paret seca.
Hi ha, evidentment, pocs elements on basar-se per intentar d’apuntar una aproximació cronològica de les ruïnes. Per les característiques formals que encara hi podem observar i per les troballes superficials de terrissa, podem suposar que es tracta d’una construcció d’època alt-medieval.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 580-581.