Situació
Vista exterior de l’església des del costat sud-est. És un edifici simple, bon prototip dels que foren con ruïts a la comarca durant els segles XII-XIII.
F. Tur
Situada a uns 200 m a ponent del monestir de Sant Quirc de Colera, hom pot veure, isolada, l’església de Santa Maria, antiga parròquia de la població que vivia escampada dins la demarcació del cenobi.
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG049961.
Per arribar-hi cal seguir el mateix camí que hem indicat per al monestir de Sant Quirc. (JBH-MLIR)
Història
L’acta de consagració de l’església de Sant Quirc de Colera, de l’any 1123, fa referència per primera vegada a l’església de Santa Maria, erigida davant les portes del monestir; s’hi indica que l’altar d’aquest temple és tra ladat a l’església de Sant Quirc, on es procedeix a consagrar-lo: “Altare quoque sancte Marie quod fundatum fuerit in ecclesiola ante januas ipsius monasterii in ecclesiam sancti Cirici translav imus et in honorem sancte Marie consecravimus…” És a dir que abans de l’any 1123 ja hi havia un petit temple sota l’advocació de la Mare de Déu. Aquest temple començà a ésser reconstruït aquest any, d’on la necessitat de traslladar el seu altar.
Segons Antoni Pladevall aquesta església de Santa Maria de Colera va ésser consagrada l’any 1135. La notícia sembla indicar que el temple actual fou construït entre l’any 1123 i els volts del 1135. El darrer any, segons l’autor esmentat fou consagrada “com a parròquia dels súbdits del cenobi”.
Temps després, l’església de Santa Maria de Colera és esme ada en els dos nomenclàtors de la diòcesi de la darreria del segle XIV, en els quals figura dues vegades en cada nomenclàtor, una com a parròquia (“Ecclesia parrochialis sancte Marie iuxta monasterium Sancti Cirici de Coleria”) i l’altra entre les capelles no parroquials (“Capella sancte Marie, iuxta monasterii sancti Cirici”).
Ja no figura entre les parròquies de les relacions diocesanes del segle XVII. (JBH-MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semici ular. Cal notar la quantitat de finestres obertes al mur de migjorn, on hi ha també la porta d’entrada.
J. A. Adell
L’església de Santa Maria de Colera és d’una sola nau amb un absis de planta semicircular, fins i tot una mica ultrapassat interiorment, que és bastant més estret que la nau. L’edifici és d’una extrema senzillesa i de força llargada (uns 20 m).
La volta de la nau és apuntada i seguida, mentre que l’absis ha estat cobert amb una volta ametllada que comunica amb la nau per dos plecs també apuntats que creen la gradació de volums. Aquestes voltes són fetes amb pedres de mida petita, bastament. treballades, disposades en filades longitudinals a la nau i semici ulars a l’absis. El doble plec a manera d’arc presbiteral té unes dovelles estretes i llargues i els muntants, uns carreus de mida gran.
A l’interior i al llarg del mur de tramuntana de la nau hi ha un basament molt sobresortint, a manera de bancal seguit, de dos graons.
Al mur meridional, a la meitat de ponent, hi ha la porta d’entrada que perfora el parament per mitjà de dos arcs de mig punt en gradació, que contenen un timpà i una grossa llinda. Un cavet constitueix la imposta dels arcs i continua, com a fris horitzontal seguit, entre el timpà i la llinda. La porta no té cap element o amental; les dovelles són curtes i ben tallades i polides, com el timpà i la llinda, elements monolítics i completament llisos.
La il·luminació de l’edifici és feta a través de cinc finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt adovellats. N’hi ha tres a migdia de la nau “dues a llevant i una a ponent de la portà”, una altra al centre del frontis i la darrera al fons de l’absis.
Els paraments exteriors de l’absis i dels murs laterals de la nau són coronats per cornises de secció incurvada o de cavet. L’e lésia ha conservat el cobriment d’enllosat. L’edifici ha estat bastit enterament amb la llicorella del terreny geològic de la mateixa contrada. Només la llinda de la porta, que és tallada en pedra sorrenca, n’és una excepció.
Els aparells “tot i deixar de banda els fragments que són fruit de reparacions modernes” no presenten gaire homogeneïtat. Hi ha certes diferències que són visibles a ambudes cares dels par ents. Una mica més de la meitat oriental de l’edifici ha estat bastit amb una curiosa barreja de petits carreus escairats i molt poc allisats que alternen amb carreus de mida gran, ben escairats i polits. D’aquesta manera es creen filades d’alçada reduïda, amb petits carreus, i d’altres d’alçades molt superiors, amb carreus més grans, les quals únicament predominen a la part alta dels murs.
El sector de ponent de l’edifici presenta un tipus d’aparell molt més descurat, fet amb el mateix tipus de material, però amb altres pedres més mal escairades pel mig i que no formen filades tan regulars com a la banda oriental del temple. El morter hi és molt mes visible a les juntures de les pedres.
Entre els dos sectors d’aparell una mica diferenciat hom pot veure una línia de trencament ben clara que segueix per ambdós murs laterals i també per la volta de la nau. Al llenç de tramu ana, a la cara externa, s’observa una lligada d’unió o junta de represa feta amb carreus.
Si tenim en compte la uniformitat dels elements que presenta tot el conjunt de l’edifici, és molt probable que els dos aparells esmentats no signifiquin necessàriament l’existència de dues èpoques constructives diferents. Potser són el fruit d’una interrupció de l’obra, de poca durada.
Les característiques de l’edifici corresponen enterament a una obra romànica tardana, que pot ésser situada al segle XII. Les notícies històriques precedents semblen indicar que el temple pertany a la primera meitat d’aquesta centúria. Si això fos així ens trobaríem davant una de les mostres datades més antigues d’un tipus d’església rural i d’una gran simplicitat que s’estengué amb profusió per un ampli espai geogràfic del nord-est de Catalunya, sobretot durant la segona meitat del segle XII i fins ben entrat el segle XIII. La utilització de petits carreus i de llosetes a les arcades són detalls que no semblen pas desmentir-ho.
Porta d’entrada a l’església, oberta al mur de migjorn. Amb dos arcs en gradació, amb llinda i timpà sense esculpir, constitueix un exemplar força simple, molt usual els segles XII i XIII a la comarca de l’Empordà, però també a la Garrotxa i al Vallespir.
E. Pablo
La porta d’arcs en gradació i sense decorar s’adscriu a un model llargament repetit en l’esmentada època i a la mateixa zona. Es caracteritza per la seva marcada simplicitat. La de Santa Maria de Colera es troba entre les més senzilles, sense ni tan sols la motllura o guardapols que extradossa l’arc extern, element que també trobem a la majoria d’exemplars del mateix grup.
L’església, que havia servit d’estable, és abandonada i roman oberta, sense porta. Tanmateix es conserva en relatiu bon estat, després de l’encertada consolidació de la qual fou objecte pels anys cinquanta sota la supervisió de Miquel Oliva i Prat. Hom hagué de refer alguns espais del parament malmesos, la qual cosa es pot veure sobretot al mur occidental i a l’absis. (JBH)
Bibliografia
- Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XV, Madrid 1851, cap. XXX.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. VIII, Olot 1896, cap. XXXI i vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 156-157.
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III, IEC, Barc ona 1918, pàgs. 120, 138 i fig. 103.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965.
- Antoni Pladevall i Font: Colera, monestir de, dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 5, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1973, pàg. 306.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 173-174 i 189-190.