Santa Maria de Roses

Situació

L’antic monestir de Santa Maria de Roses, avui en ruïnes, és a l’interior del gran recinte fortificat de la ciutadella, del segle XVI, a l’entrada de la vila de Roses, al costat de tramuntana. Avui l’espai urbanitzat envolta pràcticament la ciutadella, a l’interior de la qual hi ha un dels conjunts arqueològics més importants del país, per desgràcia encara en estat caòtic: les ruïnes del monestir i del poble medieval, a l’indret de l’antiga ciutat grega i romana de Rhode, actualment en curs d’excavació.

Mapa: 220M781. Situació: 31TEG112796.

Una vista del conjunt de les ruïnes del cenobi.

J. Todó-TAVISA

Una vista del conjunt des del costat de migjorn. En primer terme, a mà esquerra, hi ha una torre cilíndrica, potser del final del segle XIII, molt posterior a la basílica que hom veu en segon terme i a mà dreta.

F. Tur

Hom pot arribar a Roses des de Figueres (18 km) per la carretera comarcal d’Olot a Roses, i des d’altres rutes que enllacen amb aquesta carretera. De Roses surten les carreteres locals que menen a Cadaqués i a Vilajuïga. (JBH)

Història

La basílica del monestir benedictí medieval de Santa Maria de Roses era emplaçada sobre els vestigis de l’antiga ciutat de Rhode. S’aixeca damunt un lleu pujol que destaca del terreny proper, que potser ja en l’antiguitat fou el punt central del nucli de la població originada en l’establiment grec. És precisament en aquest mateix punt on han estat identificats testimonis materials d’un edifici cultual cristià i d’una zona de necròpolis que s’hi relaciona.

Les restes del mur de la capçalera semicircular d’una petita basílica paleocristiana foren localitzades sota els fonaments de l’absidiola meridional de l’església romànica de Santa Maria. Els treballs d’excavació no pogueren ésser gaire profunds en aquest indret, a causa del perill que comportava l’estat de l’edifici r ànic. Hom ha considerat aquestes restes d’una capella cementirial o cel·la memoriae de la mateixa època que la basílica situada a la neàpolis d’Empúries i, com ella, de clara influència nord-africana. Cal situar-ne l’origen als segles IV i V i, com a Empúries, degué perdurar en època visigòtica.

Les excavacions, fetes durant els anys 1945-46, posaren al descobert, al centre de l’espai presbiteral de l’antiga capella, una tomba rectangular, d’obra, amb l’interior arrebossat amb picadís i a la vora alguns sarcòfags monolítics. Dels espais propers de la necròpolis fou excavat principalment el subsòl d’un edifici militar modern situat a poca distància vers migdia. Les sepultures aparegudes són de tipologia diversa i, sovint, no gaire significatives per a la datació, a causa d’una pobresa marcada. Hi destaquen, tanmateix, els grans sarcòfags rectangulars amb cobertes de doble vessant que presenten ressalts a manera d’acroteris als angles i al centre. Són d’un tipus idèntic als apareguts a Empúries i a Girona i també a la Provença. Altres tombes eren de secció triangular, fetes amb tègula, i també n’hi havia d’àmfora, d’aparell de còdols i morter i de cista de lloses. Cal remarcar l’existència de sepultures recobertes per un paviment d’opus signinum, que en algun cas tenien una creu en relleu. Aquest tipus de sepultures són poc freqüents i semblen el reflex pobre de les cobertes amb mosaic, d’i luència africana. La zona de necròpolis devia ésser molt gran, i degué tenir una llarga perduració, ja que l’època atribuïble a les sepultures i les troballes pot ésser situada entre els segles IV o V i el segle VII, amb una probable pervivència en temps alt-medievals per a algunes terrisses grises potser relacionables amb tombes de lloses que poden ésser posteriors a l’esmentat període.

Una altra zona cementirial extensa ha estat localitzada molt més recentment també dins els terrenys de la ciutadella, apartada vers el sud-est respecte al turó de Santa Maria. Ocupà les ruïnes d’un barri d’època hel·lenística i també, en part, s’estengué d unt un gran edifici baix-imperial. S’hi troben els mateixos tipus de tombes i, per tant, cal considerar aquesta zona de necròpolis del mateix període que l’esmentada anteriorment.

Amb relació a la primitiva capella cristiana i a la història d’aquest lloc de culte cristià, ha estat molt important la troballa, feta l’any 1938, d’un fragment d’ara d’altar de marbre, paleocri iana, al revers de la qual fou gravada una inscripció del segle X que fa referència a l’església. La peça havia estat utilitzada com a simple dovella d’un arc de l’església romànica. L’ara és del mateix tipus que les dues d’Empúries —la de la neàpolis i la més primitiva de Sant Martí— i, com aquestes, pot ésser considerada dels segles IV o V. Aquest tipus és comú a Catalunya, les Illes i el Llenguadoc; evidentment devia ésser l’ara de la capella pale ristiana.

Les notícies sobre el pas i l’actuació de l’abat “hispà” Atala per aquestes terres vers el darrer quart del segle VIII aporten de manera indirecta els primers indicis sobre la perduració del culte en aquest lloc i, fins i tot, potser possibles proves de l’existència de monaquisme.

Un diploma de Carlemany, del qual hom coneix un trasllat amb la data errònia, que concedia la immunitat i la confirmació de béns al monestir de Sant Policarp del comtat de Rasés, fundat per l’abat Àtala, explica aquests fets. Segons aquest text, Àtala, acompanyat d’Agobard —futur bisbe de Lió— amb servents (o monjos) i homes lliures, vingué als confins de Peralada, al lloc anomenat Magregesum, i va refer unes esglésies del territori fu ades antigament i que havien estat destruïdes pels pagans. Aquestes esglésies eren les dedicades a santa Maria, una altra a sant Esteve, unes altres a sant Fructuós i a sant Pere i una altra al lloc de la Garriga (de la qual hom devia precisar la dedicació en el precepte original). El lloc on s’establí Àtala, s’identifica clarament amb el lloc on hi havia el monestir de Magrigul, que un document més tardà precisa dedicat a santa Maria, sant Salvador i sant Miquel. Aquest cenobi d’època visigòtica era emplaçat a la rodalia de Montjoi, a l’actual terme de Roses. La comunitat hi devia haver perdurat més decadent o menys després del pas dels sarraïns i devia acollir l’abat Àtala i els seus. Des d’allí Atala va revitalitzar uns temples que poden ésser identificats amb pocs dubtes: Sant Esteve de Mata o de la Selva de Mar, probablement, i amb tota certesa Sant Fruitós de la vall de Santa Creu, Sant Pere de Rodes i Sant Feliu de la Garriga. La documentació posterior deixa fora de dubtes aquestes tres darreres identificacions. Hom suposa que l’altra església esmentada, dedicada a santa Maria, és Santa Maria de Roses, no solament per raons de proximitat a Magrigul; hom sap l’origen antic d’aquest lloc de culte, on amb el temps s’aplegaren uns monjos que procedien, precisament, del vell cenobi de Magrigul.

Àtala devia deixar a totes o alguna d’aquestes esglésies una petita comunitat organitzada, ja que en el futur dues d’elles, Sant Pere i Sant Fruitós, juntament amb unes altres dues, Sant Joan Sescloses i Sant Cebrià de Penida (aquesta molt propera de Santa Maria de Roses) apareixen com unes cel·les monàstiques, el domini de les quals és disputat entre els monestirs de Banyoles i de Sant Policarp, fundat per Àtala vers l’any 782. Àtala, doncs, marxà vers el nord i s’establí a Rasès, poc després de passar per l’Empordà, però hom endevina que la seva obra perdurà d’alguna manera i que ell mateix o els seus seguidors també devien restaurar almenys uns altres dos temples, els darrerament esmentats (Sant Joan i Sant Cebrià), malgrat que no apareixen en el diploma carolingi a favor de Sant Policarp.

De Santa Maria de Roses no hi ha notícies documentals conegudes fins ben entrat el segle X, quan, efectivament, apareix com una petita cel·la. El precepte donat a Laon el 7 de juliol de l’any 944 pel rei Lluís el d’Ultramar a favor de Sant Pere de Rodes, pel qual concedia la immunitat i la lliure elecció d’abat a aquest monestir, significà la seva independència respecte als monestirs de Sant Policarp de Banyoles, de manera definitiva. En aquest diploma reial eren confirmades al monestir de Sant Pere les esglésies que havien donat Gausfred i Regimund, entre les quals hi havia Santa Maria de Roses: “Sanctae Mariae in Rotas cum adjacentiis…”. Les altres esglésies eren Sant Cebrià de Penida, Sant Tomàs del Pení i Sant Joan Sescloses, que devien continuar sota el poder de l’abadia de Sant Pere de Rodes. No fou així en el cas de Santa Maria de Roses, que, en el futur, esdevingué una abadia independent.

Pocs anys més tard l’església de Santa Maria fou reconstruïda. Hom en té notícia gràcies a la làpida gravada al revers del fra ent —poc més de la meitat— de l’ara d’altar de marbre pale ristiana, que fou reutilitzat amb aquest fi al segle X. És un interessantíssim document epigràfic; el text és en versos rítmics que imiten els hexàmetres llatins, de forma molt maldestra.

Segons aquesta inscripció, el comte Sunyer, que s’havia retirat del món, ordenà la reconstrucció del temple des dels fonaments a la seva muller i els seus fills, que posaren en pràctica aquest manament a través del prevere Argibad. Segons ja indicà Pere de Palol en publicar la peça, fou el comte Sunyer de Barcelona-Girona, germà i successor de Guifré II, qui féu reedificar el temple. Cal situar aquesta làpida entre el moment de retirar-se Sunyer a la vida monàstica i la mort de la seva muller Riquilda, la qual testà l’any 956. Sembla datar, però, de quan encara vivia Sunyer i, per tant, ha d’ésser anterior al 951. Hom creu que cal situar la làpida i, per tant, la reedificació de l’església entre els anys 948 i 951.

La història del monestir de Santa Maria de Roses és molt més completa a partir de la publicació recent d’un “cartoral de Santa Maria de Roses” (Speculum Beatae Mariae de Rodis) redescobert a l’Arxiu Diocesà de Girona, que recull textos des del darrer quart del segle X fins a mitjan segle XIII.

En aquesta església renovada pel compte Sunyer aviat s’org itzà una comunitat monàstica com a abadia independent de Sant Pere de Rodes. Segons Francesc Monsalvatje, un catàleg de l’arxiu dels monestirs d’Amer i de Roses esmentava un document de fundació de l’abadia pel comte Gausfred, de l’any 960, que s’havia perdut. La notícia precedent és dubtosa, però lligaria amb la dotació feta uns anys més tard, el 976, pel comte Gausfred i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna.

Aquest important document, conegut fins a una data recent de manera molt parcial, es troba en el cartoral esmentat. Hom concedia al monestir de Santa Maria de Roses els drets de pesca del mar, des del grau de la Muga fins al cap anomenat Morrell i també des del grau de la Muga fins al port de cap de Creus (cala Jug ora), a més dels delmes, els drets sobre els naufragis i la maneda o les rendes comtals sobre la pesca i el transport entre el cap anomenat Morrell i la Muga, i, finalment, els censos del mar dins aquests mateixos termes.

Hom donà, a continuació, tota la muntanya a la qual correspon, a llevant, el litoral des de Jóncols fins al cap de Norfeu, i a migdia, des d’aquest cap fins al cap Morrell, exceptuant la meitat de la vall de Magrigul, que el comte i el seu fill es reservaren amb tot allò que hi pertanyia: “…exceptus ipsa medietate vallis Magrigul, cun illorum pertinenciis medietate”.

Segueix la part explicativa dels orígens del cenobi, segons la qual els monjos procedents del monestir de Magrigul —situat en aquestes muntanyes i dedicat a santa Maria, i també a sant Salvador, a migdia, i sant Miquel, al nord— devien construir una esglesiola de la Mare de Déu, després d’haver d’abandonar l’antic cenobi quan els pagans atacaren aquestes muntanyes i després que els valents cavallers cristians s’hi enfrontessin. El text és, indu ablement, d’un gran interès, si bé admeten més d’una hipòtesi els fets que relata i la seva època.

La dotació no es limita a les terres i el mar de la rodalia de Roses. S’afegeixen donacions de llocs i terres als comtats de P alada i d’Empúries: el lloc de Rustià amb la seva església (poblat desaparegut entre Peralada i Vilanova), uns molins a Castelló i l’alou de Tonyà.

Per aquest document hom pot identificar la vall de Magrigul amb la vall anomenada actualment de Montjoi, oberta al mar a la badia del mateix nom, a migdia de Norfeu. L’antic topònim Magrigul es devia referir a un paratge segurament més ampli, on hi havia l’antic cenobi d’on vingueren els monjos fundadors de la comunitat de Roses, el cenobi de Magrigul on s’havia establert momentàniament l’abat Àtala al final del segle VIII.

La devastació feta pels “pagans” al cenobi de Magrigul i a la muntanya i l’arribada d’uns “cavallers” cristians per combatre’ls sembla fer al·lusió a uns fets molt anteriors; potser immediatament anteriors o posteriors al pas i l’actuació d’Àtala i els seus; és a dir, a l’inici del domini franc en aquest territori. Àtala vingué a uns anys abans del 782, per tant en un moment força anterior al lliurament de Girona al poder carolingi l’any 785. Tanmateix, cal tenir en compte que el Rosselló ja es trobava sota el domini franc des dels volts del 760, poc després de la presa de Narbona per Pipí el Breu. És ben possible que l’Empordà, i més encara les serralades del comtat de Peralada, en contacte amb el Rosselló, fossin ja ocupades pels francs alguns anys abans d’accedir al domini de la ciutat de Girona.

Tanmateix, no es pot pas rebutjar que la narració del document del 976 pugui referir-se a algun altre esdeveniment, com, per exemple, la forta ràtzia d’Abd al-Malik de l’any 793.

Segons que sembla, el primer abat de Santa Maria de Roses s’anomenava Llunesi, i, el segon, Guifré. L’any 976 hi ha notícia del successor de Guifré, l’abat Sunyer, que signà una escriptura juntament amb els abats de Sant Pere de Rodes i de Sant Quirc de Colera. El febrer de l’any 995 encara governava aquest abat, perquè signà una permuta amb uns personatges anomenats Gistrimir i Bellucia d’una terra prop del camí d’Empúries a Besalú; en aquest document s’especifica que hom la tenia “… per vocem Guifredi abbatis qui est condam”.

L’any 989 el mateix Gistrimir i Bernat, marmessors de Guinidella, havien fet donació d’una terra també a Parets, al comtat de Besalú, i d’una altra a la vall de Roses, prop de Santa Margarida, al lloc de la Garriga. La possessió de Parets d’Empordà augmentà encara per una donació de l’any 1002.

Com era la norma en aquesta època, el monestir de Roses tingué estatut d’església pròpia dels comtes d’Empúries, que en disposaren com d’una propietat particular. Així, el comte Gaustred, en el testament de l’any 989, donava la seva meitat de l’e lésia de Santa Maria de la vall de Penida a la seu de Girona, per a remei de la seva ànima, dels seus pares, del seu germà Sunyer i del seu fill Sunyer (el bisbe d’Elna, ja difunt). No hi ha dubte que l’església s’identifica amb Santa Maria de Roses, que és s uada a la sortida vers el mar de la vall de Penida, on hi havia la cel·la de Sant Cebrià. Tanmateix, no tornarem a trobar en altres documents coneguts, aquesta denominació del testament del comte Gausfred: “…ipsa ecclesia cuius vocavulum est Sancta Maria que est in valle Pinida”.

En el mateix sentit, l’any 1035 el comte Hug I d’Empúries va vendre a la seva muller Guisla l’abadia de Santa Maria de Roses. La comtessa Guisla, ja vídua, l’any 1060 donà el monestir a la seu de Girona —que en dominava una part—, juntament amb altres possessions importants dels comtats d’Empúries, de Peralada i també de Besiers, d’on procedia. Cal remarcar que l’abat Ramono Ramon Hug, que regia el monestir de Roses aquest moment, era un dels fills dels comtes Hug i Guisla, germà del comte Ponç I. En tenim notícies com a abat de Roses entre els anys 1049 i 1064. Després accedí al bisbat d’Elna (1064-87). Un document de l’any 1050, del “cartoral” de Roses n’aclareix la personalitat, quan entre els signants s’esmenta Ramon Hug, abat, i a continuació, Ponç, comte i “fratri suo”.

Fou en temps d’aquest abat que hom consagrà la basílica de Santa Maria de Roses, sens dubte l’edifici que, en mal estat, ha arribat fins a nosaltres. El 3 de gener de l’any 1053, el bisbe Berenguer de Girona, a precs del comte Ponç d’Empúries, acudí a consagrar el nou temple, l’“ecclesiam cenobii Sanctae Mariae de Rodis”. El bisbe confirmà, a més, sense precisar-los, tots els alous i totes les altres possessions del monestir, i establí que els abats n’havien d’ésser beneïts pel bisbe de Girona i havien d’acudir als sínodes i els concilis de la diòcesi i rebre el crisma de la seu gironina. Aquesta acta, molt breu, només és signada pel bisbe i pel comte. L’original, que s’ha perdut, fou copiat en un cartoral de Sant Pere de Rodes del segle XVII; se n’ha conservat una còpia del mateix segle de la col·lecció “Baluze”, a la Bibliothèque Nationale de París. (JBH)

L’instrument de l’any 1050 abans esmentat es refereix a una donació que féu al monestir de Santa Maria de Roses un personatge anomenat Adalbert Remeg i que consistí en un extens alou a Vilamacolum, amb motiu de l’ordenació d’un fill clergue. Ramon Hug encara era abat de Roses el desembre de l’any 1064 quan fou evacuat un alou del monestir, situat també a Vilamacolum i a Sant Pere Pescador. L’any 1070 el cenobi rebia la d ació d’unes altres tres peces de terra al terme de la vila de Sant Pere Pescador.

El desembre del 1081 hi hagué a Castelló un arbitratge, per part del comte Hug II, entre Deodat, abat de Roses, i un personatge de nom Elisiarius sobre les possessions d’un molí de Rustià i unes terres de Roses; aquest arbitratge acabà en pacte. La dada més interessant del text és el nom de l’alou: alodium Sti Policarpi in valli Rodis. És lícit suposar que l’antiga pretensió dels monjos de Sant Policarp de Rasés de posseir la cel·la de Sant Cebrià de Penida havia deixat rastres en la toponímia.

Per un document de l’any 1079 publicat dins Marca hispanica que, segons la còpia del cartoral, deu ésser en realitat de l’agost del 1082, sabem que el comte Hug II d’Empúries retornà a Santa Maria de Roses el dret d’alberg, que havia fet servir injustament; així mateix, segons aquest text, afranquí unes terres de Rustià, féu donació als monjos i als habitants del lloc d’una fortalesa seva anomenada del Lladre i del dret de pescar lliurement a alguns pescadors uns dies determinats l’any, expressats en el document.

Han arribat als nostres dies altres notícies diverses sobre d acions que anaven augmentant el patrimoni no gens meny reable del cenobi benedictí de Roses durant els segles XII i XIII. Així, per exemple, el vescomte Guillem de Castellnou llegà d ersos béns en el testament que atorgà l’any 1091. D’altra banda, Dalmau Oliba el gener de l’any 1105 establí a Sant Andreu del monestir de Roses un mas de Vilanova de la Muga: “…donator et diffinitor atque evacuator sum Domino Deo et Sti Andre qui est situs et veneratur in ecclesia Ste Marie cenobii Rodas”. Sembla que s’entén en el text que el culte a sant Adreu era dins l’església del monestir. El comte Ponç-Hug I concedí a l’abat Berenguer (1117-22) el dret de posseir tot el que adquirís el monestir en franc i lliure alou. L’any 1117, Ramon Renard i el seu fill permutaren amb el cenobi i el dit abat Berenguer la meitat dels delmes que posseïen del castell de Magrivil i un hort de Rabós per la maneda del peix des del grau de la Muga al grau de l’estany de Castelló que tenia el monestir.

En el segle XII augmentà la població que era sota la protecció de l’abadia i dedicada a la pesca. Consta que l’abat guardava les claus de les portes de la muralla que en aquesta època la defe ava. En un document sense data (1137-54) el mateix comte Ponç-Hug I establí a Santa Maria de Roses i a l’abat Bernat la lleuda del mar excepto usatico piscium et corallium, des del cap de Creus fins a la Muga, i encara li donà alguns delmes i masos. En canvi, el monestir renuncià a les dues copes d’argent i als tres modis de blat i dos d’ordi anuals que Hug II, pare de Ponç, havia llegat.

El gener del 1184 el comte Ponç III confirmà la lleuda de la navegació que els seus avantpassats havien donat al monestir: “… illam leudam de omnibus navibus, parvis et magnis que honeraverint vel deshoneraverint de capite Crucis usque ad fluvium Sambuce…”.

Del maig del 1212 és la donació feta pel comte Hug IV d’unes terres de la muntanya de Roses, en lliure i franc alou, per a pastures o cortals. L’any 1227 Ramon d’Olives empenyorà al monestir la maneda del mar amb totes les embarcacions de pesca i els pescadors, des de la mar de Sant Pere de Rodes fins al grau del Salatar; amb el temps, el 1243, Ramon d’Olives, fill de l’anterior, vengué aquest dret a l’abat Ponç per 1 100 sous melg esos. El 1228 el comte Hug IV vengué al monestir tot el delme del mar, de Cadaqués al Salatar.

L’any 1229 fou signat un pacte o una concòrdia entre el mateix comte emporità Hug IV i l’abat Ponç sobre la jurisdicció criminal dels habitants de la vila de Roses; hom establí que l’exercirien el batlle del comte i el del monestir conjuntament, però que, en casos de mort o pèrdua d’algun membre, correspondria al comte. D’aquest mateix any hi ha notícia del domini que tenia el cenobi de Roses sobre el petit priorat de Penardell, emplaçat a l’actual terme de Pau, per un document segons el qual l’abat Ponç posà aquest priorat sota la regla benedictina, nomenà Bernat Sifred prior de la comunitat masculina i Ermessenda Sifreda fou desi ada priora de la femenina. O sigui, que Santa Maria de Penardell, priorat sufragani de Roses al segle XIII, era un monestir mixt, d’homes i dones.

Entre el 1220 i el 1234 hi hagué un complicat litigi sobre el feu anomenat de Terrades, que el llinatge d’aquest nom tenia pel monestir. Primer fou cedit a un cert Trobadell i després fou assumit directament pels Lloret, descendents dels Terrades. La tinença d’aquest feu comportava l’obligació de fer la guaita, a cavall i amb armes, cada nit entre el Morell i el Grau i avisar quan s’acostaven els sarraïns, obligació que des de feia temps no es complia. Una sentència del 1230 ordenava que fossin reparats els danys causats pels atacs de sarraïns al monestir, danys que hom avaluava en mil auris. Hom no sap si fou feta aquesta reparació, però l’any 1234 els Lloret renunciaren al feu per una quantitat de diners.

A la primera meitat del segle XIII el monestir de Santa Maria de Roses entrà en possessió del castell de Siurana. Fou el 1231 que el comte Ponç IV d’Empúries vengué a l’abat Ramon per 4 080 sous melgoresos tots els masos i les bordes que tenia a la parròquia de Santa Coloma de Siurana amb totes les pertinences, homes i dones, i la justícia civil i criminal, juntament amb les altres servituds pròpies del castell de Siurana. El mateix comte, el 1233, seguint el capteniment de la casa comtal envers l’abadia, féu donació d’unes propietats de Roses, el cortal de Pedra Coberta i un alou al territori des de la coma de Font Vella fins a Canyelles Grosses; encara, l’any 1240, instituí un aniversari perpetu a l’església de Santa Maria de Roses amb l’import de la sal que hom rebia cada any del saler lohannis Salnerii apud Monteyls. També el 1241 Ponç-Hug III atorgava un privilegi al monestir, segons el qual era concedit el lliure comerç del blat. Aquest pr ilegi degué ésser econòmicament molt avantajós per al cenobi.

D’altra banda, l’abadia de Roses posseïa al segle XIII el lloc de Tonyà i els drets sobre l’església parroquial de Santa Maria de Cadaqués.

En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 figura el monasterio sancte Marie de Rodis.

L’any 1285, al final de la “croada” contra Catalunya, el rei Felip l’Ardit s’apoderà de la vila fortificada de Roses, mentre la gran esquadra francesa era fondejada a la badia; la mateixa vila els serví de base d’operacions. La situació de domini persistí fins a la desfeta de l’estol invasor a les Illes Formigues i a la badia de Roses, al final del mes d’agost. Aviat els francesos, delmats per la pesta, es retiraren pel coll de Panissars. Des d’aleshores la p lació de Roses esdevingué una plaça forta de gran valor estr ègic en les guerres que assolaren el país.

A la badia de Roses, hi fondejaven a l’edat mitjana les naus dels comtes d’Empúries. Ja en època medieval el prestigi del lloc fou exalçat per Ramon Muntaner en dir que el port de Roses “és lo mellor de Catalunya e el major, que tot lo navili que fet és hi poria estar”, precisament quan es refereix a la contesa de l’any 1285.

Del monestir de Santa Maria de Roses depengué el priorat benedictí de Santa Maria del Camp de Garriguella, de la mateixa comarca, des de l’any 1306, o potser des d’abans.

Segons l’acta d’una visita pastoral de l’any 1314, al cenobi de Roses hi havia l’abat i catorze monjos, i en una visita de l’any següent, el 1315, l’abat Dalmau de Fortià manifestà que hi havia dotze monjos i tres clergues seculars de la parròquia.

El juny de l’any 1354 el gran estol del rei Pere III, amb més de 400 vaixells que transportaven 13 000 homes i 500 cavalls, es féu a la mar, des de la badia de Roses, per a l’expedició que inicià la conquesta de Sardenya.

La jurisdicció de la vila de Roses fou motiu de discòrdies con ants entre els comtes d’Empúries i el monestir; els abats obtingueren al darrer decenni del segle XIV diverses sentències fav ables sobre els drets de pesca (1392, 1396) que afectaven els pescadors de Castelló i Cadaqués.

En els nomenclàtors d’esglésies de la diòcesi de Girona del segle XIV, figura l’Abbatia monasterii sancte Marie de Rosis i també s’hi esmenta la parròquia de Sant Andreu, dels súbdits del monestir, que era al sector després inclòs a la banda de tramuntana de la ciutadella i que actualment ha desaparegut.

Roses depengué municipalment de Castelló d’Empúries fins el 1402, que assolí constituir-se un consell municipal del tot independent. Aquest mateix any hi foren construïdes o reparades les fortificacions. El desenvolupament de la vila fou, però, frenat per la davallada demogràfica subsegüent a la pesta negra (1348). E ara, els estralls causats pels aiguats de l’any 1421 foren considerables; segons un escrit coetani, la inundació “derrocà dues grans torres a Roses”. D’altra banda, hi ha moltes notícies dels segles XIV i XV que demostren que la comunitat de Santa Maria de Roses havia caigut en l’anomenada “relaxació de costums”, cosa que ja en sembla indicar l’inici de la decadència. En la visita que el bisbe Bernat de Pau féu al monestir l’any 1436 es fa co ignar que a l’església hi havia els altars dels sants Tomàs i Cebrià, santa Magdalena, santa Caterina, sant Pere, santa Margarida i sant Benet; segons es desprèn de l’acta, sembla que aleshores la comunitat era formada per l’abat, vuit monjos i dos preveres. En la visita del mateix bisbe de l’any 1440 es parla de set monjos i els dos preveres.

Durant la guerra civil catalana contra Joan II, les forces reialistes presidides per la reina i lloctinent general, Joana Enríquez, intentaren d’ocupar Roses l’any 1466, però fracassaren i s’h ueren de retirar a Girona; cap al final de la guerra, el rei Joan II pogué emparar-se fàcilment de la vila el 1472 i la féu centre de les operacions de la campanya contra els francesos, que encara ocupaven el Rosselló.

Al segle XVI la decadència del monestir s’accentuà consid ablement, en part a causa dels diferents trasbalsos que passà la població al llarg d’aquesta centúria.

La gran importància estratègica del port de Roses féu necessari de renovar totalment les fortificacions de la vila al segle XVI, ja que les muralles medievals devien haver quedat fora d’ús i l’am aça turca i les lluites contra els francesos ho aconsellaven. L’emperador Carles V ordenà de construir la gran ciutadella de Roses, obra molt notable per a la seva època. L’any 1543 sembla que ja s’hi treballava, i és el mateix any que l’estol de Barba-rossa s uejà Roses amb gravíssimes conseqüències, després d’haver assolat Cadaqués i, sobretot, Palamós. De fet, hi ha notícies d’i ursions pirates a Roses d’anys anteriors, especialment del 1450 i el 1455, i d’un intent frustrat del mateix Barba-rossa l’any 1527.

Un cop acabada la construcció de la ciutadella al segle XVI, el monestir i la vila de Roses restaren encerclats pels ferms murs de planta pentagonal, amb baluards avançats i mitges llunes, con rucció que, una mica modificada i destruïda, ha arribat als nostres dies. Al cap de no gaire temps fou edificat el castell de la Trinitat, que defensava l’entrada a la badia i al port de Roses. Amb aquestes noves construccions la vila es convertí en una plaça forta molt ben preparada per a la defensa. N’és una prova un intent de desembarcament de l’any 1564; les naus pirates, com que foren batudes per les canonades del castell de la Trinitat, hagueren de virar vers les illes Medes.

L’any 1588, a causa d’una gran epidèmia de pesta, el monestir de Santa Maria de Roses fou abandonat per l’abat i els monjos que, quan tornaren, es trobaren que havia estat saquejat i espoliat; és un fet que palesa com el vell cenobi havia arribat a una situació de decadència extrema. Consta que en aquesta època només hi havia l’abat, tres monjos i dos sacerdots; per això, el papa Climent VIII ordenà que fos incorporat com a filial al de Santa Maria d’Amer; la comunitat fou regida des d’aleshores per un prior que en depenia.

La població fortificada i el port de Roses foren una presa cobejada en les guerres i els conflictes dels segles XVII i XVIII. A l’inici de la guerra dels Segadors (1640), els terços de Juan de Arce atacaren Roses i se n’apoderaren en el sagnant camí des de Blanes. El maig del 1641 hi hagué un primer enfrontament entre les esquadres francesa i castellana en aigües de la badia de Roses, i el 1642 l’estol castellà s’endugué els terços de la ciutadella, que fou presa el 1645 per l’exèrcit francès del comte d’Harcourt després d’un setge ben llarg. Els francesos encunyaren una medalla commemorativa de la presa de Roses. La vila no pogué ésser r uperada fins l’any 1654, que la conqueriren les forces de Joan d’Àustria.

Posteriorment, en la guerra de la Lliga d’Augsburg, Roses tornà a ser assetjada i presa l’any 1693, aquesta vegada pel duc de Noailles; els francesos tornaren a encunyar una medalla commemorativa dels fets.

L’any 1705, durant la guerra de Successió, sembla que Roses, pel fet de ser una plaça militar, era pràcticament l’únic reducte del Principat contrari a l’arxiduc Carles. El 1711 el port fou fortificat i el 1719 la vila fou atacada pel duc de Berwick.

Al segle XVIII hi hagué a la vila de Roses uns quants fets dissortats, entre els quals cal remarcar un gran temporal l’any 1741, que destruí una part del raval format extramurs de la ciutadella, i una epidèmia en 1789-90, que causà moltes víctimes a la p lació. Malgrat aquestes calamitats, cal dir que fou una època de prosperitat. El viatger Zamora aporta una visió interessant de la vida de Roses del final d’aquesta centúria, en la qual destaca els aspectes negatius de la plaça militar, la manca de comunicacions, i explica, d’altra banda, la vitalitat comercial del seu port i de la vila (360 cases fora de la ciutadella).

En el darrer decenni del segle XVIII, el novembre del 1794, durant la Guerra Gran, Roses fou objecte d’un altre setge de l’exèrcit francès; les tropes defensores, comandades pels generals Gravina i Izquierdo, hagueren de retre’s el mes de febrer de l’any 1795 i al cap de poc temps la pau de Basilea comportà la retirada dels francesos. Arran d’aquests fets l’interior de la ciutadella i el monestir restaren en ruïnes i la basílica fou totalment abandonada; els monjos ja havien marxat definitivament de l’abadia, l’any 1792.

Encara, durant la guerra del Francès, les tropes franceses del general Saint-Cyr assetjaren Roses i bombardejaren la plaça forta i la flota anglesa que era al port l’any 1808, amb la qual cosa dominaren el mar. La població capitulà aquest mateix any i restà en poder dels francesos fins el 1814, que Suchet, en abandonar la plaça, intentà fer volar la fortalesa i el castell de la Trinitat, els quals restaren definitivament inútils per a finalitats bèl·liques.

L’església i tot el conjunt d’edificis del monestir de Santa Maria de Roses es troben, doncs, en estat de ruïna progressiva des del final del segle XVIII. A la vora hi ha les ruïnes de la població medieval de Roses i de les muralles que l’havien encerclada. (JBH-MLIR)

Abaciologi del monestir de Santa Maria de Roses

Lunesi	960?
Guifré	976
Sunyer	976-995
Sunifred	1008
Adalbert	1020-1022
Ponç	1040
Hecard o Ecard	1046
Ramon Hug	1049-1064
Deodat	1079-1083
Adalbert	1093-1095
Bernat	1109-1111
Berenguer	1117-1122
Guillem	1154
Pere	1155-1166
Gausfred	1173
Guillem de Fortià	1174-1205
Bernat	1211
Ramon de Garriga	1211-1214
Pere	1217-1219
Ponç	1223-1229
Ramon	1231
Ponç	1251
Berenguer	1261
Ramon	1279-1281
Bernat	1296
Dalmau	1304-1317
Jaume de Guixà	1322
Dalmau	1322-1348
Francesc Gich	1348-1362
Arnau	1369
Bernat	1373-1381
Guillem	1384
Bernat de Pontons	1386-1396
Bernat Estruc	…1400…
Hug de Reixac	1407-1426
Jaume	1428
Joan	1448
Nicolau Desllor	1478-1509
Pere Llor	1517
Bernat	1527
Joan de Caldes	1565-1576
Ponç	1620
Priors dependents de Santa Maria d’Amer
Francesc Ferrer	1674
Joan Campmany	1740
(extret de F. Monsalvatje)

Cronologia del Monestir de Santa Maria de Roses

943	En un precepte del rei Lluís el d’Ultramar figura que l’església de Santa Maria de Roses havia estat cedida al monestir de Sant Pere de Rodes.
948-951	Segons la inscripció que figura gravada en un fragment d’ara p eocristiana, un personatge de nom Sunyer, que hom ha volgut ide ificar amb el comte homònim de Barcelona, refà l’església de Santa Maria des dels seus fonaments.
960	Santa Maria de Roses, convertida en monestir, s’independitza de Sant Pere de Rodes. Hom diu que té un abat de nom Lunesi.
976	El comte Gausfred d’Empúries i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, doten el monestir de Roses amb importants dons i drets de pesca.
1035	El comte Hug I d’Empúries ven l’abadia de Santa Maria de Roses a la seva muller Guisla o Guilleuma.
1053	És consagrada l’església de Santa Maria.
1060	La comtessa Guisla, vídua d’Hug I, fa donació, entre d’altres béns, de l’abadia de Santa Maria de Roses a la canònica de Santa Maria de Girona.
1079	Hug II d’Empúries fa una important donació a l’abadia i hi és e entada la població que s’ha format entorn del monestir.
1117-1122	El comte Ponç II reconeix a l’abat Berenguer el dret de posseir els béns que el monestir adquireixi en lliure i franc alou.
1229	L’abat Ponç signa una concòrdia amb el comte Hug III sobre la j isdicció criminal de la vila de Roses, vila murada, de les portes de la qual l’abat guardava les claus. El monestir de Roses és senyor i introdueix una reforma al petit monestir de Santa Maria de Penardell, situat a la riba de l’estany de Castelló, un monestir mixt de donats.
1231	El comte Ponç IV ven al monestir, per 4 080 sous melgoresos, la jurisdicció’civil i criminal sobre el castell de Siurana i el lloc de Tonyà.
1285	La nit del 3 al 4 de setembre Roger de Llúria venç la flota francesa que recolzava la croada de Felip l’Ardit contra Pere II el Gran, la qual era ancorada al golf de Roses i ocupava la vila.
1306	És consignat que el petit priorat de Santa Maria del Camp, de Garriguella, depèn del monestir de Santa Maria de Roses.
1315	El monestir té un abat, dotze monjos i tres clergues seculars.
1354	Marxa del golf de Roses vers Sardenya l’estol del rei Pere III, el qual consta de 45 galeres i moltes naus petites, 13 000 homes i 500 cavalls.
1362	L’abat aconsegueix que li sigui reconeguda la jurisdicció de la vila de Roses, que li era discutida pels comtes d’Empúries.
1374	El monestir té un dret de tutela sobre el monestir femení de Sant Miquel Sescloses.
1392-1396	Dues sentències confirmen els drets dels abats de Roses sobre el terç del peix que hom pescava a la vila de Castelló i a Cadaqués, entre el cap de la Figuera i el grau del Salatar.
1402	És creat a la vila de Roses un consell municipal independent del de Castelló d’Empúries.
1436	La comunitat es troba força decadent. Consta només de vuit monjos i dos preveres.
1543-1545	Carles V fa construir els murs de la ciutadella de Roses, els quals encerclen la vila i el monestir. L’any 1543 l’estol de pirates de Barba-rossa saqueja la vila i el monestir. A partir d’aquest moment són moltes les incursions de pirates, la majoria refusades.
1588	A causa d’una forta epidèmia, l’abat i els monjos abandonen el monestir; en retornar-hi el troben espoliat. La comunitat consta només d’un abat, tres monjos, un beneficiat i un sacerdot amb cura d’ànimes.
1592	El papa Climent VIII incorpora el monestir de Roses, com a filial, al de Santa Maria d’Amer. D’ara endavant la casa constarà d’un prior i un parell més de monjos.
1792	El monestir ha estat abandonat pel prior i els monjos. L’ajuntament demana a l’abat d’Amer que retorni la comunitat al monestir. No és consignat que això es fes.
1795-1796	És construïda la nova església parroquial al barri format fora la ciutadella. Hom abandona l’antiga església abacial, en part destruïda durant la Guerra Gran.
1808-1814	Els bombardeigs i les lluites tinguts en la guerra contra França inutilitzen la ciutadella, que té el monestir en ruïna avançada des del final del segle XVIII.
1966	A partir d’aquesta data comencen els treballs de desenrunament. Una part dels absis i la capçalera de l’església són consolidats i refets. (APF)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, una basílica de tres naus, rematades vers llevant per un transsepte al qual s’obren tres absis de planta semicircular, decorats amb arcuacions i bandes llombardes. Al costat de migjorn el petit claustre del cenobi.

J. Rodeja, J. Falguera, J. Torrent

La basílica de Santa Maria de Roses, bastida al segle XI, era un edifici de tres naus amb transsepte i capçalera de tres absis semicirculars. Cal assenyalar que, comala majoria de les basíliques romàniques empordaneses del segle XI, els braços del creuer són força destacats o sobresurten en planta. Les naus eren separades per pilars cruciformes.

La volta de la nau central era de canó i les laterals tenien voltes de quart de cercle, que es cloïen en un nivell més baix per servir de contrafort a la del centre i també per facilitar l’engalzament d’aquesta part de l’edifici amb les ales del transsepte i la capç era. La volta dels braços del creuer també és de canó i els tres absis tenen les cobertes en forma de quart d’esfera. Tots els arcs de l’edifici eren de mig punt; els interiors damunt pilastres rectangulars.

Per l’estat actual de la construcció és impossible saber si l’e lésia havia tingut una cúpula sobre la intersecció de la nau central amb el creuer; tanmateix, les estructures arquitectòniques que es conserven semblen indicar que el temple era mancat d’aquest element.

Vista exterior de l’església des del costat nord-oriental. Hom hi pot veure la capçalera, amb l’absis central aixecat de nou, bé que respectant amb cura la fisonomia original.

F. Tur

La basílica presenta una decoració llombarda, no sols als paraments exteriors, sinó que també hi ha una seqüència d’arcades cegues als paraments interiors.

Tant la ruïna definitiva de l’església de Santa Maria, com la de tot el conjunt del cenobi i de la població antiga de Roses, es degué, l’any 1793, als setges de la Guerra Gran. Els sectors de la basílica que, més sencers o menys, s’aguantaven drets fins a la coberta abans de les darreres obres de restauració eren els s üents: una part de la nau lateral de tramuntana, una part del mur entre aquesta nau i la central, els dos braços del creuer i els dos absis laterals. Uns altres sectors de l’edifici tenien una alçària desigual i en diferents indrets només es veien els basaments dels murs. El costat de migdia i l’extrem de ponent de les naus eren els més enderrocats, i els escassos vestigis del frontis estaven colgats per una pila de runes.

El gran absis central havia sobreviscut fins a uns temps molt recents, com demostren algunes fotografies antigues, publicades en diferents obres, en les quals apareix el temple amb la capçalera íntegrament conservada. Fou ben entrat el segle actual que aquest absis central s’enderrocà del tot; sembla que cal situar l’ensulsiada de l’absis entre l’any 1920 i el 1931. L’existència dels esmentats documents gràfics permeté la reconstrucció de l’absis destruït, obra que fou realitzada entre el 1966 i el 1969. És a dir que actualment a les ruïnes de la basílica hi ha l’absis aixecat de nou, amb les estructures i tots els elements romànics reproduïts amb molta cura, i es dóna la particular circumstància que encara hom pot veure trossos caiguts de l’absis autèntic.

Porta oberta al mur de tramuntana de l’església, que comunicava la nau lateral amb l’exterior.

J. A. Adell

Les altres obres que s’han fet fins avui a la basílica s’han concretat en la consolidació de les estructures que encara s’aguanten, en ruïna progressiva, i en la neteja de l’àmbit interior de l’edifici. També han estat reconstruïts, en uns 3 m d’alçària, la façana o idental i el mur de migdia, la qual cosa ha permès que les ruïnes quedessin novament tancades. Així, ha pogut ser muntada, al lloc que ocupà antigament, la portada romànica del frontis, els elements de la qual foren trobats entremig dels enderrocs. Aquesta portada d’un tipus molt simple, posterior a la resta de l’església i datable entre els segles XII i XIII, degué substituir la primitiva obertura del segle XI; consta de tres arcs de mig punt en gradació, una llinda rectangular i un timpallis. Una motllura de secció incurvada serveix d’imposta als arcs i ressegueix la part superior de la llinda. Les dovelles i els carreus dels muntants són de pedra calcària de color gris clar, grossos i treballats amb cura. És una portada característica del romànic rural d’època avançada d’un tipus molt corrent i àmpliament difós a l’Empordà i les comarques circumveïnes, amb la carena pirinenca com a eix. Els elements d’aquesta portada, ara novament refeta al frontis, foren trobats juntament amb dues làpides gòtiques que devien haver estat encastades vora seu a la mateixa façana i ara són guardades al Museu d’Art de Girona.

L’observació dels elements externs de l’edifici mostra que al costat de migdia l’església limitava amb el petit claustre del monestir. Al mur meridional de les naus, molt reconstruït, hi ha una porta amb llinda rectangular que comunicava el temple amb el recinte claustral. Una altra porta de les mateixes característiques i idèntica finalitat s’obre a l’extrem del braç de migdia del transsepte, que ha conservat la major part de les estructures arquite òniques originals. A la part superior, sota la testera, hi ha ungrup de tres finestres d’un sol biaix que tenen arquets de mig punt monolítics; els elements de la cara exterior han estat restaurats juntament amb una part de l’aparell que les envoltava. És int essant de remarcar que els murs d’aquesta ala meridional del creuer no tingueren la decoració de tipus llombard que presenten altres sectors de l’edifici.

El mur septentrional de les naus ha hagut d’ésser restaurat en part en el sector occidental, a tocar de l’angle amb el frontis. La part restaurada té uns 5 m de llargada i el mur ha estat reconstruït només fins a una alçària de 4 m. En aquest basament hi ha un seguit de lesenes o faixes llombardes; l’espai de separació entre elles fa pensar que a la part alta limitaven grups de parells d’a uacions. A la meitat de llevant, on hi ha un important fragment de llenç que es manté en tota l’alçària original, l’espai entre les lesenes és una mica més llarg que els altres del mateix mur; per aquest motiu té un grup de tres arcuacions a la part superior, que són les úniques que encara es conserven en aquest llenç. La llargària més considerable d’aquest espai s’explica per l’existència d’una petita porta lateral d’arc de mig punt extradossat, la qual és quelcom enlairada respecte al nivell actual del sòl de l’exterior de l’edifici. L’obertura ja fou tapiada d’antic.

L’ala septentrional del transsepte conserva en bon estat el mur encarat a ponent, on hi ha un parell d’arcuacions entre lesenes. Els altres dos murs que s’havien ensulsiat gairebé del tot junt ent amb una part de la volta foren reconstruïts durant les darreres campanyes de restauració en una alçària d’uns 4 m. Al del costat de tramuntana, han estat reproduïdes les lesenes que també tenia i que devien acabar a la part alta amb parells d’arcuacions.

A la banda de tramuntana de l’església, sobre la nau lateral, s’havia dreçat un campanar de torre, que cal suposar romànic, del qual només resten uns fragments molt reduïts amb l’inici d’una arcada; la part restant ha desaparegut. És molt més tardà un altre fragment constructiu que s’enlaira en el mateix lloc i sosté el basament d’una pilastra; pertany al campanar de cadireta que hom construí en substitució de la torre antiga derruida.

Una vista de l’interior de l’església amb el braç de migjorn del transsepte. Hi és visible el mur de tancament, en el qual hi ha obertes tres finestres i l’absidiola.

F. Tur

Vista de l’interior de l’església. A desgrat de la ruïna general que impera, encara resten prou elements com per distingir l’estructura general de l’edifici.

F. Tur

L’antiga torre campanar és representada en els dibuixos que acompanyen els plànols militars francesos de la ciutadella i la vila de Roses, aixecats al segle XVII per Beaulieu, i també en un gravat d’Ambrosio Borsano, enginyer al servei de Carles II, que mostren una alta torre rectangular destacada notablement del conjunt de la població. Amb molt més detall encara es pot veure reproduït el cloquer en la magnífica maqueta corpòria de la plaça de Roses construïda a escala 1:600 pels enginyers militars de Lluís XIV, conservada actualment al museu dels Plans-Reliefs de París. En aquesta maqueta n’és representada clarament l’estructura i la decoració a base d’arcuacions.

El creuer de Santa Maria de Roses és molt pronunciat. Als dos braços s’adossen, al costat de llevant, els petits absis laterals. Entre el creuer i les cantonades on s’inicia la curvatura de l’absis major, hi ha un espai que forma com un allargament de la nau central més enllà del creuer, un curt espai presbiteral que precedeix el santuari. Als segments dels murs rectilinis, a tramuntana i a migjorn, que corresponen a aquest espai, hi ha sengles finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, extradossats.

El gran absis central és una reconstrucció de l’antic des dels fonaments, feta els anys seixanta a partir dels documents gràfics antics i dels fragments que havien caigut. La planta és semici ular, de dimensions molt considerables. A la part superior del mur hi ha un fris format per parells d’arquets cecs, situats en cadascun dels sis espais entre les lesenes, les quals descansen en una socolada alta. L’única obertura és una gran finestra central de doble biaix i arcs de mig punt extradossats. L’ornamentació de tipus llombard del parament exterior d’aquest absis es compl enta amb la decoració de l’hemicicle interior, a base de fornícules formades per arcs de mig punt adossats, sobre columnes s icilíndriques.

Les dues absidioles són de dimensions reduïdes; fins i tot, semblen desproporcionades si hom les compara amb el gran absis major. Totes dues manquen de decoració; els murs són totalment llisos, tant a dins com a fora.

En l’absidiola de migdia incideix tangencialment un fragment d’un antic absis que formava part d’un temple anterior. Aquesta peculiaritat —el fet d’estar encastada en les restes més antigues— va fer que no se’n pogués acabar perfectament el semicercle exterior i, per aquest motiu, presenta una part central plana en el punt on s’adossa al fragment de l’església primitiva. És en aquest lloc on hi ha l’única finestra, d’una sola esqueixada i amb un arc de mig punt monolític, la qual en unir-se a la que tenia l’absis més antic es convertí, de fet, en una obertura de doble esqueixada. Cal assenyalar que la irregularitat de la planta de l’absidiola de migdia no s’acusa a l’interior, on el pla semicircular és perfecte.

L’absidiola de la banda de tramuntana, de planta semicircular, té una finestra central de doble esqueixada i arcs de mig punt de dovelles molt estretes i llargues; l’obertura destaca per les seves mides força grans. Durant les darreres campanyes de restauració fou enderrocada una sagristia d’època tardana que era adossada a aquest absis i en part l’amagava.

L’església conserva en alguns sectors la coberta de lloses de llicorella; hi ha algun espai en relatiu bon estat, sobretot damunt la volta de l’ala septentrional del creuer i a l’absidiola d’aquest mateix costat.

L’interior de la basílica, en l’estat actual, presenta moltes de les estructures enderrocades. Les modernes obres de consolidació han estat orientades bàsicament a salvar una bona part dels elements que encara s’aguanten, evitant reconstruccions excessives, llevat del cas de l’absis central ja esmentat.

Porta d’entrada situada al mur frontal de ponent, muntada novament al mateix lloc original amb els elements que foren trobats enmig de les ruïnes. És un exemplar dels segles XII-XIII, el qual devia substituir la primitiva del segle XI.

F. Tur

La volta de canó de la nau central era reforçada per dos arcs torals de mig punt que la dividien en tres crugies. Un arc triomfal, sobre pilars, també de mig punt, donava accés a l’espai rectangular que precedeix l’absis major, el qual, com una crugia més reduïda, és un perllongament de la nau central, entre la inte ecció amb els braços del creuer i el presbiteri. Aquest espai era cobert també amb una volta de canó. Les naus laterals tenien voltes de quart de cercle, de dues crugies, assenyalades per un arc toral.

Hom pot dir que el mur de separació entre la nau central i la lateral de migdia és totalment derruït. De l’altre costat han desaparegut els elements que corresponen a la crugia més occidental, mentre que la part restant encara s’aguanta dreta.

De la volta de la nau central, que, com és lògic, s’enfonsà, només en resta l’inici de la curvatura a la banda de tramuntana, sobre els arcs formers que es conserven en aquest indret. També resten al mateix costat fragments dels dos arcs torals: les pilastres adossades i l’inici de llur curvatura. Cap arcada romànica de la basílica no té impostes.

De l’arc triomfal esmentat, hom en pot veure l’inici, que segueix el segment de volta conservat a la banda de tramuntana. D’aquesta arcada resten les pilastres dels dos costats, però la se entrional fou arranada fins a una alçària considerable en època tardana i ara arrenca d’una imposta gòtica, del segle XV, decorada amb dos àngels esculpits en relleu, que sostenen un filacteri.

Els arcs torals que reforçaven les voltes de quart de cercle de les naus col·laterals eren de mig punt.

De la nau de migdia només resten els basament de les pilastres dels arcs i escassos vestigis de la seva comunicació amb el creuer, amb un curt fragment de volta.

El sector occidental de la nau de tramuntana és enrunat, però, en canvi, conserva la volta de quart de cercle de l’altra tramada. L’arc toral situat més a ponent encara té tots els elements, fora d’algunes dovelles que han caigut. L’altre arc, de comunicació amb el creuer, es clou en un nivell força més baix que l’anterior, de manera que entre el seu punt i la volta hi ha un carcanyol bastant pronunciat. Damunt seu hi ha una obertura d’arc de mig punt que potser fou practicada en època tardana.

Els arcs formers eren de mig punt. L’únic que es conserva del tot és el que correspon a la crugia suara esmentada; comunicava, doncs, la nau central amb la del costat de tramuntana.

L’arc de comunicació de la nau central amb l’ala septentrional del transsepte també s’aguanta del tot, és de mig punt i doble, en gradació en ambdues cares. De l’arc pareller, que donava accés al braç de migdia del transsepte i tenia les mateixes característ ues, resta només la pilastra i un fragment de curvatura a la banda de llevant. La volta del creuer és de canó i subsisteix en fragments importants en les dues ales.

Els dos absis laterals s’obren mitjançant simples plecs de mig punt dobles i en gradació; les voltes són de quart d’esfera. Cal remarcar també que, com sol ser norma en les basíliques del segle XI de transsepte sobresortint, les absidioles són més amples que les naus col·laterals i descentrades respecte a l’eix d’aquestes naus.

L’absis major també té una gran volta de quart d’esfera. El mur semicircular presenta a l’interior un conjunt de set fornícules, fo ades per arcs cecs sostinguts per columnes semicilíndriques adossades que arrenquen del sòl; acaben en uns capitells llisos de forma més o menys troncocònica, que segurament no s’assemblen als antics. En la fotografia que es coneix de l’interior de l’església abans de l’enfonsament de l’absis central, aquest es veu tapat amb una capa d’arrebossat de calç.

L’ornamentació a base d’arcs cecs de mig punt apareix en altres punts de l’interior de l’església. A l’espai rectangular que precedeix l’absis major, hi ha els murs laterals i arcs encastats amb muntants rectangulars. Tots dos emmarquen les finestres de doble esqueixada que s’obren en aquest indret. Als braços del tran epte i en llur paret occidental, als panys que resten al costat dels arcs de comunicació amb les naus laterals, hi ha també sengles arcs cecs.

Els murs laterals de les naus tenen, així mateix, aquest tipus de decoració arquitectònica. Això és comprovable al tram de mur de la nau de tramuntana que s’ha conservat, on resten tres arcades i una part d’una altra, com també dues columnes semicilíndriques adossades, que com en l’absis major els servien de suport. El mur de la nau de migdia tenia, com és lògic, les mateixes arcuacions, però ara només resta in situ un vestigi gairebé insignificant a l’e rem oriental.

Les sèries d’arcades cegues de les parets interiors constitueixen un element molt singular d’aquesta església. Aquest és un tret molt original en el romànic del segle XI del nostre país. Els arcs cecs apareixen sovint a l’interior dels absis, com passa a la mateixa Santa Maria de Roses i a d’altres temples coetanis de l’Empordà (Sant Quirc de Colera, Santa Maria de Vilabertran, etc.), però enlloc no es veuen, si més no tan evolucionats, als murs de les naus. Potser podríem cercar els precedents d’aquesta orname ació, dins la mateixa comarca, en els arcs formers més grans i feixucs que hi ha, afegits, a l’interior d’esglésies com Vilajoan, Ermedàs, Canelles i Sant Pere de la Vall, tots edificis de caire rural i datables a la primera meitat del segle XI.

El sòl de la basílica era enllosat amb grans peces de llicorella.

L’aparell romànic de Santa Maria de Roses és de pedres de mida petita, tallades en forma rectangular, lleugerament semblants a petits carreus i de materials molt diversos, que han estat disposades amb tendència a formar filades horitzontals estretes, la qual cosa s’aconseguí amb una certa irregularitat. Els carreus grossos, força ben escairats i allisats, en general de pedra sorrenca o de granit, foren utilitzats a les cantonades de l’església i a les pilastres i els muntants dels arcs interiors. Solen ésser més vol inosos els de la meitat inferior de la construcció. Les dovelles de les arcades són estretes i també curosament treballades, però, en canvi, les columnes semicilíndriques de les arcuacions que corresponen a l’interior dels dos murs laterals són fetes amb pedres de mida reduïda i sense una talla acurada. Les lesenes o faixes llombardes tampoc no destaquen perquè tinguin pedres gaire ben treballades. Cal dir, finalment, que en la construcció de l’església foren utilitzats nombrosos materials procedents dels edificis de l’antiguitat enrunats que hi havia als voltants del monestir; aquest és el cas, per exemple, d’alguns carreus d’època romana força grossos, que foren reaprofitats per a posar-los a les cantonades i les pilastres de l’interior i diversos elements de terrissa. (JBH-MLIR)

La basílica de Santa Maria de Roses és ben característica de l’arquitectura del segle XI dels comtats nord-orientals catalans: Empordà-Peralada i Rosselló. Per diferents aspectes —el tran epte molt desenvolupat, la relació de les cobertes i l’aplicació força atípica dels elements decoratius de tipus llombard— pot ésser equiparada al grup d’esglésies basílicals de la zona, al segle XI, entre les quals hi ha Sant Joan de Palau-saverdera, Sant Quirc de Colera, en la part que hi correspon, Sant Miquel de Cruïlles, Sant Miquel de Fluvià i Santa Maria de Vilabertran.

L’acta de consagració, divulgada en una data recent, de l’any 1053, admet de considerar-la una obra de cap mitjan segle XI. En aquest sentit és interessant la comparació amb les basíliques de Sant Miquel de Fluvià a Santa Eulàlia d’Elna, consagrades pels anys seixanta del mateix segle (1066 i 1069, respectivament), que ja són més evolucionades, però dins un mateix substrat cultural; hom pot dir el mateix, amb més raó, respecte a Santa Maria de Vilabertran, consagrada el 1100.

Santa Maria de Roses és un monument representatiu de l’a uitectura d’aquesta regió al segle XI, que recull la tradició local, de forta personalitat, que havia produït un art de característiques pròpies ben definides ja al segle X, al qual pertanyen l’església de Sant Pere de Rodes i les que s’hi poden relacionar, com Sant A reu de Sureda o Santa Maria de Vilanant, entre d’altres. La pervivència i la força de les formes constructives d’aquesta arquite ura autòctona anterior originen, al segle XI, un tipus de basílica en la qual les formes llombardes són aplicades de manera poc normal i allunyada dels models definidors de l’arquitectura dita “llombarda” que s’expandeix al país entrat el segle esmentat. (JBH)

Absis d'una església primitiva

Un vestigi constructiu d’una església primitiva anterior a la basílica del segle XI és el fragment d’un absis que és adossat a l’actual absidiola de migjorn; aquest absis era orientat vers ponent.

Al fragment de mur de l’absis antic hi ha una finestra d’arcs de mig punt i d’un sol vessant vers l’interior que, en unir-se a l’obe ura d’idèntiques característiques de l’absidiola esmentada, obra del segle XI, constituí una sola finestra de doble esqueixada.

El parament de les restes de l’absis antic no és visible a la cara interior, ja que té rastres de pedruscall i argamassa adherits que pertanyien a la fortificació que s’aixecà entorn de l’església del segle XI i en part damunt seu. Es pot veure, en canvi, a la cara exterior, on, en el curt espai que no resta arrambat a l’absidiola lateral, el temple primitiu fou construït amb pedres de granit sense treballar que formen rengles d’opus spicatum; aquestes f ades alternen amb altres de lloses inclinades en un sol sentit.

Una característica molt important a tenir en compte és la di osició anormal (vers ponent) d’aquest absis. És una particularitat que, com digué Miquel Oliva, suggereix una planta poc usual. De manera que podria tractar-se dels vestigis d’un temple trevolat —un trefle—, o bé de planta circular.

Aquestes consideracions fan pensar que aquests vestigis podria molt ben ser que haguessin format part d’una cella memoriae o bé d’un martyrium; fins i tot hom podria pensar en un baptisteri. D’altra banda, la disposició del suposat absis admet la possibilitat d’una església amb dos absis contraposats, un a cada extrem de la nau, dins una tradició paleocristiana d’arrel africana.

Malauradament, no sembla pas que cap de les hipòtesis pr edents pugui ésser mai confirmada per les excavacions, ja que els fonaments de l’església primitiva desaparegueren quan fou rebaixat el terreny en fer el fossat de la primera muralla defensiva del monestir.

L’aparell d’opus spicatum i la planta del probable absis són d alls que permeten de suposar que aquestes restes constructives poden pertànyer al temple alçat al segle X. Pot ésser, doncs, considerat coetani a les primeres esglésies empordaneses en les quals reapareix la planta semicircular de les capçaleres.

Aquesta datació admetia la hipòtesi d’identificar aquests vestigis amb l’església que el comte Sunyer féu reconstruir des dels fonaments, a mitjan segle X, segons la làpida commemorativa d’aquest fet, gravada al revers d’un fragment d’ara paleocristiana. Aquestes restes, però, són molt poc explícites i no permeten sortir de cap manera del camp de les hipòtesis.

Sota els fonaments hom pot veure actualment una sepultura baix-imperial de tègula, coberta per un túmul d’obra en un podi que restà a la vista l’any 1966, que es dugueren a terme les tasques de desenrunament en aquest sector del conjunt monumental. (JBH-MLIR)

Claustre

Un aspecte del claustre, adossat al costat meridi al de l’església, la part conservada de la qual és visible al fons.

J. A. Adell

Recinte del petit claustre, del qual es conserven unes poques filades que en descriuen perfectament la planta.

J. A. Adell

El claustre del monestir de Santa Maria de Roses, avui totalment destruït, era al costat de migdia de l’eglésia. Les excavacions modernes han descobert el basament que sostenia les arcades del porxo. Aquest claustre era de planta rectangular i de dimensions molt reduïdes (5 m per 10 m). L’amplada del basament només permet l’exitència d’una sola filada de columnes. Al centre del recinte hi ha una cisterna.

Hi han estat descobertes unes basses destinades a l’obtenció de calç hidràulica. L’elaboració de calç en aquest lloc sembla suggerir ben clarament que el claustre ja era enrunat i havia perdut la funció original abans de l’abandó del monestir i del poble al final del segle XVIII.

Cal imaginar, doncs, el petit claustre de Roses com una obra d’una gran simplicitat, amb galeries d’una sola filada d’arcs i columnes. Miquel Oliva suposà que tingué capitells trapezials o mensuliformes, senzills i sense escultura, com altres claustres que hi hagué al país als segles X i XI, la mostra més arcaica dels quals és el de Sant Quirc de Colera. No obstant això, la troballa d’una base de columna romànica de tipus califal força evolucionada dins un pou situat a la banda de tramuntana, vora el recinte, fa pensar que, si pertanyia al claustre, cosa molt probable, sembla que aquest no era excessivament rústeg. Així, doncs, no és pas impossible que, malgrat les seves proporcions modestes, el claustre tingués capitells ornamentats amb escultura de caràcter més popular o menys. (JBH-MLIR)

Cenobi

El pati claustral és limitat a tramuntana pels murs de l’església, i pels altres tres costats l’envolten diferents dependències de l’antic cenobi, ara totalment enrunades. Les restes informes dels murs encara permeten de distingir-hi algunes estances, sobretot al costat de migdia i a llevant. En aquest darrer lloc hi ha els vestigis d’un forn, que segurament era de pa, en una habitació petita que potser fou la cuina de la comunitat.

Les troballes arqueològiques fetes al subsòl del petit monticle on hi ha emplaçat el monestir sempre han tingut un gran interès i abracen una època extensíssima: des de les restes gregues dels segles IV i V aC fins als vestigis de les darreres etapes de la vida del cenobi. Les restes arqueològiques que hom pot relacionar amb el monestir i amb la població que es desenvolupà en temps medievals al seu redós, aparegueren en una bona part en netejar el fossat que protegia el primer recinte fortificat que circuïa les construccions monàstiques. En aquest lloc aparegué ceràmica m ieval i més moderna, amb una datació que abasta aproximad ent des del segle XV fins al XVIII. Aquesta excavació no tingué continuïtat i no foren estudiats els nivells més profunds.

Al final de la galeria de llevant del claustre i a tocar del basament del mur del creuer, hi havia un sarcòfag paleocristià amb la tapadora que havia estat reaprofítat en època medieval, ben segur per a sepultura d’un abat. Fou excavat l’any 1946 per Miquel Oliva. Hi aparegueren restes d’un bàcul de fusta amb pintura molt esborrada i vestigis de la vestimenta i del calçat, segons una informació publicada per M. Oliva. Actualment aquests objectes són guardats al Museu d’Art de Girona.

Una exploració arqueològica metòdica de tot l’àmbit del monestir proporcionarà, sens dubte, quan s’emprengui, noves tr alles i dades importants sobre la comunitat monàstica i la publicació medieval de Roses. (JBH-MLIR)

Treballs arqueològics posteriors

L’any 1992, en una intervenció arqueològica d’urgència, es van realitzar obres de neteja, desenrunament, pavimentació i consolidació de les ruïnes de l’església de Santa Maria, a càrrec de la Brigada de Conservació i Restauració del Servei de Monuments de la Diputació de Girona. En el transcurs d’aquestes obres es col·locà al sòl de l’església un paviment provisional de terra compactada i tires de fusta, en previsió de les futures excavacions arqueològiques. (MLIR)

Revers d'una ara d'altar de marbre paleocristiana, on hi ha gravada una inscripció del segle X que fa referència a la reconstrucció de l'església.

Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona

L’any 1938 hom trobà dins l’àmbit de l’antic monestir de Santa Maria de Roses un fragment d’ara d’altar de marbre, paleocristiana, al revers de la qual fou gravada una inscripció del segle X (feta entre els anys 945 i 951) que fa referència a l’església. El seu text és el següent:

"CELEBS COMES SUNIARIUS CELIBEM
ELIGENS VITAM SPERNENSQUE CHRISTI PRO AMORE CADUCA PROPRIO
MERCATUS EST CORPORI ETERNA NAM SUO INTUITU IUSSIT RE-
PARARI A FUNDAMENTIS ECCLESIA CONIUSQUE EIUS CUM
FILIIS EIUS SEQUENTES PRECEPTA STUDIOSE HOC ADIMPLE-
RE CURAVERUNT STATUENTES STRUENDAM PER BONUM DIGNUMQUE CHRISTI
MINISTRUM ARGIBADUM VIDELICET SACERDOS ET
[OPERIS] HUIUS PERFECTOR IUSSU IGITUR
SUNIARII PRINCIPIS ALMI QUI VOCOR
HOC OPUS EXPLEVI ARGIBADUS"

Que traduït vol dir:

“L’il·lustre comte Sunyer, que per Crist va elegir la vida célibe, menyspreant les coses caduques, es va negociar l’eternitat pel seu cos; per disposició seva va manar reparar l’església des dels fonaments, per això la seva esposa i els seus fills, seguint el seu manament amb zel, van cuidar que això s’acomplís, manant que fos edificada pel bo i digne ministre de Crist, Argibau. Per això, jo Argibau, sacerdot i executor d’aquesta obra, per manament del benèfic príncep Sunyer, vaig completar aquest treball.” (APF)

Bibliografia

• Pèire de Marca: Marca Hispanica, Sive Limes Hispanicus, col·l. “Baluze”, París 1688, doc. LXXIX, c. 856; doc. CCXV, c. 1062-1063; doc. CCLII, c. 1118-1119; i doc. CCXCI, c. 1170-1171.
• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XIV, Madrid 1850, pàgs. 233-235.
• Josep Pella i Forgas: Historia del ampurdán, Barcelona 1883.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XII, Olot 1902, i vol. XIV, Olot 1904.
• Engelbert Mühlbacher: Die Urkunden Der Karolinger…, Hannover 1906, pàgs. 458-459.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911; Institut d’Estudis Catalans - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983, 2a. ed., facsímil, pàgs. 204-207.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II (Els diplomes carolingis), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-52, pàgs. 226-228.
• Pere de Palol: Una lápida medieval de Santa María de Rosas, “Analecta Sacra Tarraconensia”, vol. XIX, Barcelona 1946, pàgs. 273-278.
• Lluís Pericot: La labor de la comisaría provincial de excavaciones arqueológicas de Gerona durante los años 1942 a 1948, Ministerio de Educación Nacional - Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas, Informes y Memorias, núm. 27, Madrid 1952, pàgs. 134-143.
• Pere de Palol: Las mesas de altar paleocristianas de la Tarraconense, “Ampurias”, vols. XIX-XX, Barcelona 1957-58.
• Miquel Oliva i Prat: Restauración de monumentos, “Revista de Gerona”, núm. 26, Girona 1964, pàgs. 59-61.
• Pere de Palol: Rosas de la antigüedad a la edad media, “Revista de Gerona”, núm. 31, Girona 1965, pàgs. 19-29.
• Miquel Oliva i Prat: Historia de las excavaciones de Rosas, “Revista de Gerona”, núm. 31, Girona 1965, pàgs. 63-74.
• Miquel Oliva i Prat: Arquitectura románica ampurdanesa. Santa María de Rosas (Gerona), “Revista de Gerona”, núm. 61, Girona 1972, pàgs. 32-43; núm. 63, Girona 1973, pàgs. 14-33.
• Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973.
• M. Isabel Simó i Rodríguez: Aportación a la documentación condal catalana (siglo X), Miscelánea de estudios dedicados al profesor Antonio M. Ocete, tom. II, Universidad de Granada, Granada 1974, pàgs. 1032-1033.
• Eduard Junyent i Subirià: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975.
• Salvador Alavedra: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara, vol. II (Inventari de les ares), Terrassa 1979, pàgs. 111-114.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 224-225 i 253-256; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 607-612.
• Josep M. Nolla i Josep Casas: Carta arqueològica de les comarques de Girona, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona 1984, pàgs. 89-90.
• Josep M. Marqés i Planagumà: El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986.
• Ramon Ordeig i Mata: Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes, IV. Anys 1051-1100, “Revista Catalana de Teologia”, IX/1 Barcelona 1989, pàgs. 118-119.
• J. Badia, B. Bofarull, E. Carreras i M-D. Pinero: Els límits territorials del monestir de Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera i Santa Maria de Roses pels volts de l’any mil, (inèdit).