Situació
Les ruïnes d’un edifici antic es troben a la carena o el serrat del Fitor, contrafort que davalla vers llevant al massís del puig Alt i que acaba a migdia en una penya alta i destacada, el Fitor pròpiament dit. En aquest punt el vessant cau de manera molt brusca i sobtada vers el fondal de la vall de Montjoi, que divideix en dos sectors.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG179786.
Per arribar-hi convé situar-se a la carretera de Roses a Montjoi, de la qual surt, prop del mas Marès, una pista que puja vers la base militar del Pení. Aquesta pista coincideix, o hi passa a la vora, segons els llocs, amb un camí antic dit dels Francesos. En arribar a l’indret del coll de l’Alzeda o coll del Fitor, més amunt del pla de les Gates, cal seguir a peu vers llevant, passant vora el petit dolmen anomenat la Tomba del General, que hi ha en aquest lloc. Un cop a l’indret proper de la Farella, vora les ruïnes medi als d’aquest lloc, cal desviar-se una mica cap al nord-est. Sense un camí ben definit, ja que tota la contrada és erma actualment, cal apropar-se al Fitor i al vessant de la capçalera de la vall de Montjoi. Les ruïnes es troben a poca distància i abans d’arribar a la penya del Fitor, en un planell.
Història
La penya del Fitor, un aflorament alteros de llicorella, recorda per la seva forma aproximadament cònica i destacada altres roques homònimes, de les mateixes característiques, d’aquesta serralada: el Fitor de la muntanya de Verdera, prop del santuari de Sant Onofre, i el Fitor del Pení. Aquests dos “fitors” serviren de fites naturals —d’ací llur nom— del territori de Sant Pere de Rodes ja des del segle X(*).
Hom pot suposar que el fitor de Montjoi tingué la mateixa funció de límit des d’època alt-medieval. En el text de la dotació del comte Gausfred i el seu fill Sunyer al monestir de Santa Maria de Roses, de l’any 976, sembla entendre’s que la vall de Magrigul, dita ara de Montjoi, restava dividida en dues meitats. El comte es reservava, dels alous cedits al monestir, la meitat s’aquesta vall: “…exceptus ipsa medietate vallis Magrigul cum illorum pertinenciis medietate”(*). Precisament la penya del Fitor s’enlaira al bell mig del costat de capçalera d’aquesta petita i arrecerada vall que és oberta al mar, a la badia de Montjoi, capçalera que el contrafort del penyal divideix en dos sectors. Potser tampoc no és balder precisar que, fins avui mateix, a la vall de Montjoi només hi ha dues masies amb les propietats corresponents: el mas Montjoi de Baix i el mas Montjoi de Dalt, un a cada costat de la riera que solca el fondal. Vora les ruïnes descrites hi ha encara un molló del segle XIX divisori dels terrenys del mas Berta i del mas d’en Coll, que posseïen fins a dates recents les propietats més extenses del terme de Roses i arribaven fins a Montjoi, on absorbiren les duçs masies abans esmentades.
Ruïnes
Aspecte que ofereixen les ruïnes.
E. Carreras
Les restes de construcció pertanyen a un edifici bastit amb pedres posades en sec. És molt enrunat i tot l’espai interior resta cobert per amuntegaments de pedres soltes del mateix enderrocament. Hom hi pot veure una planta de tendència rectangular, però amb marcades irregularitats, de manera que s’aproxima més a la forma trapezial. Fa uns 11 × 10 m, aproximadament. Els costats de llevant i de ponent són els més llargs. Es troba en un terreny desnivellat, amb pe ent vers migjorn, de manera que la construcció s’estructurava en dos replans separats per un alt graó, seguint les condicions topogràfiques del lloc, quelcom modificades amb un treball a la roca per anivellar el sòl.
Al sector de tramuntana s’observa un mur interior transversal que assenyala un compartiment estret (3,80 m d’amplada), que ocupava tot un costat de l’edifici. És a la part més alta del conjunt edificat, on una part dels murs foren adossats a un aflorament de roca.
El mur interior esmentat és el que destaca més del conjunt i es dreça en una alçada màxima de poc més d’1 m. En són visibles el parament i també diferents fragments als murs perimetrals, sobretot al sud-oest. L’aparell és fet a base de lloses de llicorella, de mida generalment força gran, sense treballar, ajustades amb cura. Hi ha una tendència a la sedimentació horitzontal, però també hi són presents alguns rengles de lloses inclinades en un sol sentit i altres, no gaire llargs, d’espiga. Les cantonades eren fetes amb blocs de pedra més grossos, escollits de mides regulars, amb intenció de disposar-los al llarg i de través.
L’aspecte actual de les ruïnes indica que una neteja dels enderrocs i les garrigues que les amaguen en una bona part segurament descobriria la planta total de l’edifici, amb els compartiments interiors, a més d’altres elements avui desconeguts.
La datació de les restes ha de quedar, lògicament, imprecisa. Per comparació amb altres construccions com les properes del puig Alt o del Salt del Llop, com també d’altres de la mateixa serra, com la fortalesa de la muntanya de les Fonts, hom pot mantenir la hipòtesi d’una datació alt-medieval, sense menystenir un possible origen en una època immediatament anterior.
A l’entorn de les ruïnes s’escampen fragments de terrissa, en general de color rogenc o groguenc, amb molta engalba.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, Pàg. 607.