Situació
Vista de l’església des del cantó sud-oriental. A més de l’estructura bàsica de l’edifici, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, cal notar el campanar d’espadanya, de considerables proporcions, el qual dota l’edifici d’una certa singularitat.
F. Tur
L’església de Santa Maria del Palau es troba vers l’extrem sud-occidental del terme municipal de Sant Llorenç de la Muga, a la vall de la Muga i a poca distància del marge esquerre d’aquest riu. El veïnat del Palau és de masies disperses; al costat de l’església hi ha una sola casa, la masia del Palau.
Mapa: 257M788. Situació: 31TDG786842.
L’església és al costat de la carretera local de Figueres a Albanyà, a mà dreta, entre els punts quilomètrics 22 i 23, 300 m abans de la divisòria entre els municipis de Sant Llorenç de la Muga i Albanyà. El Palau es troba només a 1,5 km abans d’arribar a Albanyà, poble del qual és molt més a la vora que del seu cap del municipi. Cal demanar la clau de l’església a la casa veïna.
Història
El lloc del Palau és esmentat als segles IX i X en relació als límits territorials del cenobi de Sant Pere d’Albanyà. En el precepte del rei Lluís II del setembre de l’any 878 a favor de l’abadia de Santa Maria d’Arles, de la qual depenia aleshores Sant Pere d’Albanyà, entre els límits del vilar d’Albanyà és esmentada “ipsa valle quae discurrit ad ipsum Palatium”. Encara avui un torrent que es troba a poca distància i a ponent de l’església del Palau és la divisòria entre els municipis d’Albanyà i Sant Llorenç de la Muga.
De l’agost de l’any 881 és un precepte del rei Carloman a favor del monestir d’Arles, el text del qual és una còpia pràcticament total del que acabem d’esmentar. S’hi repeteix l’al·lusió a Albanyà i al Palau entre els seus límits.
L’any 957 en l’acta de consagració de la nova església de Sant Pere, Sant Pau i Santa Maria d’Albanyà, en precisar-se els límits del seu alou hi retrobem l’esment al Palau: “…et per ipsa coma qui discurrit per ipso Palatio”.
La capella de Santa Maria de Palau és documentada al final del segle XIII; figura entre les esglésies amb rendes pròpies que hi ha relacionades en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. En els nomenclàtors sinodals del final del segle XIV és esmentada com a capella amb sacerdot, sufragània de la parròquia de Sant Llorenç de la Muga, de la qual encara depèn.
Actualment continua oberta al culte, que s’hi celebra de manera molt esporàdica.
Església
L’església de Santa Maria del Palau és d’una sola nau, rectangular i coberta amb volta apuntada i seguida, la qual és capçada a llevant per un absis semicircular que té la volta de forma ametllada. L’absis s’obre vers la nau per un simple plec. Un retaule del segle XIX fou col·locat a nivell de l’entrada al presbiteri, de manera que deixa l’interior de l’absis fora de l’espai destinat al culte i convertit en sagristia.
La porta, al mur meridional de la nau i al sector de ponent, és de dos arcs adovellats, en gradació. Un guardapols de motllura de quart de cercle excurvat l’extradossa i s’uneix a les impostes, que són de la mateixa forma.
Als batents de la porta hi ha dues argolles que pengen d’unes anelles fixes, que són llises i només amb tres ressalts a manera de nusos. Segurament són romanalles d’un dels conjunts de ferramenta romànica, típics de les portes d’església, dels quals hi ha un bon nombre de mostres a la rodalia.
En aquest llenç de migdia s’obren tres finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, monolítics; la que és més a llevant ha estat, probablement, modificada; és de menys alçada que les altres dues. En aquest punt hi ha rastres en el parament d’haver-se afegit alguna construcció parasitària.
Dues finestres més de doble esqueixada es troben, una al centre del frontis i una altra al fons de l’absis. Aquesta darrera és de menys llum, ja que té el vessant extern molt menys obert que les altres esmentades. Al sector meridional de l’absis hi ha, encara, una altra obertura. És d’un sol biaix i rectangular, com una gran espitllera.
La prominent cornisa exterior és bisellada sobre els murs laterals de la nau i de quart de cercle excurvat a l’absis, forma que presenta també la cornisa de l’interior de l’edifici.
A l’interior de la nau hi ha bancs laterals d’obra, seguits. Els paraments dels murs han estat repicats, però la volta roman coberta d’arrebossat.
El campanar d’espadanya romànic que es dreça damunt el frontis és un element d’una certa singularitat a causa de la seva alçada extraordinària, si la comparem amb les dimensions generals de l’edifici al qual pertany. L’esvelta espadanya és de tres pilastres closes per dos arcs de quart de cercle. Sobre els arcs, una cornisa incurvada ressegueix els dos vessants del coronament o pinyó, cobert, ara, amb teules. Els altres pilars es drecen damunt una alta base opaca que crea el mur enlairant-se sobre el nivell superior de la façana. Aquestes pilastres tenen dos sectors sobreposats i de diferent gruix, ja que a la meitat de llur altura s’aprimen i formen uns esglaons bisellats.
Els paraments d’aquesta església presenten un aparell de carreus de pedra calcària, perfectament escairats i polits, els quals, molt ben ajustats, es disposen en filades uniformes i a trencajunt. Les diferents mides dels carreus originen unes filades d’alçades diverses; en general les formades per carreus més voluminosos apareixen a la meitat inferior dels murs.
Santa Maria del Palau és una església que s’inscriu, per les seves característiques, dins els modes constructius del romànic de la segona meitat del segle XII d’aquesta zona. Certs detalls —com l’alta espadanya i les obertures— podrien indicar una datació encara més tardana, ja dins el segle XIII.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 276-277.