Situació
Vista de l’interior de l’església, avui convertida en magatzem. Hom pot veure’n la capçalera, precedida per un arc ultrapassat, posteriorment reformat.
F. Tur
A mig quilòmetre escàs vers migdia del poble de Sant Mori hi ha el Mas Sala, que té actualment afegides les restes de l’església pre-romànica de Sant Julià, també anomenada Sant Julià del Mas Sala. Els vestigis d’aquest temple són utlitzats actualment com a magatzem o pallissa.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG993665.
Per anar-hi cal agafar la carretera que porta a Sant Mori des de la que va d’Orriols, a la N-II, fins a l’Escala. El Mas Sala i l’església són a pocs metres d’aquesta carretera, abans d’arribar al poble. També porten a Sant Mori altres carreteres des de Bàscara per Vilaür i des de Torroella de Fluvià per Sant Miquel de Fluvià. (JBH-MLIR)
Història
L’església pre-romànica de Sant Julià forma un cos d’edifici perpendicular al Mas Sala al seu costat de llevant. Cal dir encara que al costat de tramuntana de la masia restà integrat un fragment d’edificació romànica, datable al segle XI.
És una església d’una nau curta, capçada a llevant per un absis de planta trapezial, marcadament desplaçat vers migdia respecte als murs de la nau i és cobert amb volta de canó ultrapassada, sobre banquetes.
L’arc triomfal és ultrapassat i molt més ample que els seus muntants. On ha caigut l’arrebossat són visibles les llosetes primes i escantonades que formen les dovelles i algunes pedres més voluminoses, només escantonades als brancals; unes lloses més grosses, desbastades, formen les banquetes, a tall d’impostes. Al damunt i als costats, l’arc té un carcanyol molt pronunciat a causa de la seva llum força reduïda, la qual cosa origina una comunicació desusadament estreta entre la nau i el santuari.
Sobre l’arc hi ha una estreta finestra d’una sola esqueixada, actualment aparedada. L’única obertura de la capçalera és una finestra d’un sol biaix i arc de ferradura sobre banquetes o de muntants avançats, que s’obre al mur de llevant; a l’exterior resta mig tapiada i té aspecte de sagetera.
Al mur de ponent de la nau hi ha una porta original, difícil de veure perquè és tapiada pels arrebossats i perquè aquest mur resta adossat a la masia. És molt estreta (60 cm) i també d’arc sobre banquetes.
Al mur de migdia modernament s’han practicat dues obertures rectangulars: una porta i una finestra, situades sota mateix de la teulada.
El sòl interior ha estat considerablement enlairat.
Malgrat que els paraments exteriors de l’antic temple actualment són coberts per una capa de morter de calç, per una fotografia de l’any 1928 sabem que l’aparell fou fet amb còdols de diferents mides, molts d’ells escapçats. En canvi a les cantonades foren utilitzades unes pedres més grosses, desbastades. Aquesta fotografia permet encara de constatar l’existència d’una creueta de pedra al cim del mur de la capçalera, sobre el vèrtex de la coberta de l’absis, de la qual actualment només resta un petit tros de la base.
A l’interior de l’església el parament tampoc no és visible, perquè hi resta una crosta de calç, sobre la qual fou pintada una decoració de rectangles, la qual simula una construcció de carreus. Potser fou pintada al segle XVIII, quan potser encara hi havia culte a la capella.
L’església pre-romànica de Sant Julià evidencia la seva pertinença a un dels temples rurals, d’una nau amb absis trapezial, anteriors al segle X, del qual cal remarcar les dimensions molt reduïdes. Les seves estructures poden ésser comparades a les d’altres edificis de la mateixa tipologia conservats a la comarca. Així el parament de còdols escapçats amb cantonades de lloses més ben treballades torna a aparèixer a Santa Eulàlia de Palauborrell, a Santa Margarida d’Empúries i a Sant Esteve de Palau Sardiaca. L’arc triomfal, la volta i una petita finestra d’arc sobre banquetes de l’absis són d’un tipus constructiu molt apropiat al de les esglésies com Sant Climent de Peralta o Sant Julià de Boada, i, com en el cas d’aquests edificis, podem considerar la nostra esglesiola de Sant Julià de Sant Mori com una obra del segle IX. (JBH-MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església i de les construccions alt-medievals que es troben al seu costat. El temple, avui molt abandonat, és un edifici pre-romànic, amb una petita nau rectangular, capçada a llevant per un absis trapezial, sensiblement desviat del seu eix vers migjorn. Cal destacar el llarg mur situat al nord de l’església, amb dues finestres, datables al segle XI.
J. A. Adell-J. Badia
A la part septentrional del Mas Sala, vora l’extrem nord-oest, hi ha, com ja hem dit, un fragment de construcció antiga, que ha restat integrat en el conjunt d’aquesta casa, bastida en gran part al segle XIX.
Aquest tram de mur, d’uns 5 m de llarg i d’una altura aproximada de 4 m, té dues finestres romàniques de doble esqueixada i arcs de mig punt. Les dovelles i les pedres dels muntants han estat escairades sense gaire cura. L’aparell del mur, poc visible perquè hi ha adossat un talús, és de petits carreus mal escairats, que tendeixen a afilerar-se. Tant les finestres com el parament descrit evidencien que aquest fragment constructiu pertany a una obra coetània, de la mateixa tipologia que les esglésies que considerem aixecades al segle XI.
Per la seva situació, uns 6 o 7 m de les restes pre-romàniques, podria ésser que aquest mur hagués format part d’un edifici adossat al cantó de tramuntana de la capella. Semblen confirmar-ho les estructures subsistents a l’interior del conjunt edificat del mas en aquest sector septentrional. Tot i els dubtes que cal mantenir sobre la seva època a causa de l’estat caòtic de l’edificació, hi pot pertànyer una estructura de pla rectangular, paral·lela al mur romànic esmentat. Hom no pot descartar la possibilitat que es tracti de les restes d’un petit cenobi o cel·la monàstica, semblant a la de Sant Climent de Peralta.
Ara com ara no és possible de confirmar cap d’aquestes hipòtesis, a causa de la manca de dades històriques documentals d’època medieval que aportin notícies sobre l’església. Les úniques referències escrites que hem trobat sobre la seva existència són del segle XIX, moment en què a la capella ja no hi havia culte.
En l acta de la visita pastoral que el bisbe Dionisio Castaño i Bermúdez féu a Sant Mori l’abril del 1828, es parla de la “capilla de San Julián” i, a més, hom apuntà que ja era fora d’ús. D’altra banda, Pascual Madoz en el Diccionario Geográfico-Histórico-Estadístico (1845-1850) diu també que a Sant Mori hi havia una capella dedicada a sant Julià. Ignorem si a l’època d’aquestes referències, la primera meitat del segle XIX, l’església ja havia estat malmesa i afegida al mas. Podria ésser que aquesta modificació fos duta a terme posteriorment.
A pocs metres al nord-oest de l’església hi ha les ruïnes d’un edifici que pot ésser anterior a l’actual. Potser fou la residència dels darrers capellans o ermitans encarregats del temple; tanmateix, aquestes parets no semblen gaire velles. Potser són anteriors al segle XVI o al segle XVII.
Sant Julià era l’església del poblat alt-medieval disseminat per les terres planes de l’actual terme de Sant Mori. Molt probablement al costat del temple hi havia el cementiri d’aquesta població, perquè els masovers del Mas Sala han manifestat que, quan hom remou la terra dels voltants de l’església, surten molts ossos. Amb el temps, el temple de Sant Julià fou substituït per un altre que hom construí al poble i fou dedicat a sant Maurici. Aquest canvi, que per força hem de deixar en una data imprecisa per manca de dades documentals, es podria haver produït entre mitjan segle XI i el darrer quart del segle XIII.
Cal tenir en compte que el topònim “Sancto Mauricio” que sembla indicar l’existència d’un temple amb aquesta advocació, ja apareix en l’acta de consagració de Sant Tomàs de Fluvià de l’any 1066. (JBH-MLIR-JAA)
Treballs de restauració
L’any 1993 es va realitzar una intervenció arquitectònica en aquesta església a càrrec del propietari del mas Sala —on se situa aquest edifici—, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. Les obres de restauració realitzades en l’antic temple, que havia estat utilitzat com a magatzem o pallissa, consistiren, bàsicament, en la consolidació de la volta de l’absis, la renovació de la coberta de la nau, el buidat de les obertures originals tapiades i la refecció dels trams de murs afectats per esquerdes. (MLIR)
Bibliografia
- Cèsar Martinell: Amics de l’Art Vell. Memòria de l’obra realitzada, Barcelona 1935, pàg. 61.
- Joan Ainaud: Notas sobre iglesias prerrománicas, “Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona”, vol. IV, 3-4, Barcelona 1948, pàgs. 315-319.
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, VIII, núm. 20, Girona 1962, pàg. 72.
- M. D. Reigi A. Falgàs: Capella pre-romànica en estat deplorable a Sant Mori, “Punt Diari”, Girona 22-V-1980.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 297-299 i 302.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62. Barcelona 1981, pàg. 207.
- Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, “Textos i Estudis de Cultura Catalana”, núm. 3, Barcelona 1983, pàg. 183.
- Pascual Madoz: Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España, edició a cura d’Antoni Pladevall, Curial Edicions Catalanes, vol. II, Barcelona 1985, pàg. 164.