Sant Sebastià de la Selva de Mar

Situació

L’església de Sant Sebastià, antiga parroquial de Sant Esteve de Mata, és avui la capella del cementiri de la Selva de Mar, situada als afores i a ponent del poble, en una posició una mica enlairada en un replà de la serra, encinglerat sobre la vall de la riera de la Selva, on hi ha el nucli de la població.

Vista de la façana de ponent de l’església, molt modificada al final del segle XIV.

F. Tur

Mapa: 259M781. Situació: 31TEG153857.

Des del veïnat de Sant Sebastià, dins el poble de la Selva de Mar, del carrer de la Font Mollor, cal agafar el vell camí, empedrat i limitat per parets de pedra seca, que porta, amb un curt, però pronunciat pendent, fins a l’església i el cementiri, envoltats de conreus de vinya i olivera. Les claus de l’església són guardades a l’ajuntament de la Selva de Mar i a la rectoria del Port de la Selva.

Història

L’església de Sant Esteve fou donada l’any 974 al monestir de Sant Pere de Rodes pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna. El mateix any el papa Benet VI confirmà, en una epístola a l’abat Hildesind, les possessions de l’esmentat cenobi, entre les quals l’església de Sant Esteve, que hom indica que era situada a la vall anomenada Subiradells: “…Sancti Stephani quae est in valle Subiradellos”.

Altres confirmacions d’aquest domini del proper monestir de Sant Pere de Rodes, que senyorejà aquest territori, sobre l’església de Sant Esteve es troben en un precepte del rei Lotari de l’any 982 i en una epístola del papa Joan XV de l’any 990.

Sant Esteve és anomenada, en tots aquests documents, entre les esglésies que eren en poder del monestir, situades dins el seu extens terme jurisdiccional, aplegat a la segona meitat del segle X.

L’important i valuós alou de la Selva de Sant Romà o Mata de Sant Romà, centrat a la vall superior de la riera de la Selva —paratge conegut encara avui amb el nom de Sant Romà, al sud de l’actual poble i terme de la Selva de Mar—, era un enclavament dins aquest territori del monestir, que s’havia reservat expressament el comte d’Empúries, retenint-lo sota el seu ple domini. Després d’algunes vicissituds, la Selva de Sant Romà fou donada també al monestir de Sant Pere de Rodes l’any 1063 pels comtes Ponç I i Adelaida amb motiu de l’ingrés a la comunitat monàstica de llur fill Pere; els comtes se’n reservaren l’usdefruit. A l’oblatio in monacum del 1063 es concreten els límits de la “"mata o selva” de Sant Romà: “…a parte orientis descendit per ipsam serram et pervenit ad locum que dicunt Subiradels, et ad ecclesiam Sancti Stephani…”.

En les Rationes decimarum de l’any 1279 figura l’ecclesia de Silva, entre les parròquies i esglésies amb rendes pròpies.

L’any 1316 Sant Esteve de Matha és un dels llocs on fou redimit el bovatge al comte Malgaulí d’Empúries. El 29 d’abril de l’any 1318 el comte Malgaulí vengué al monestir de Sant Pere de Rodes, per 4 000 sous melgoresos, uns drets, no especificats, que tenia sobre els vassalls de Llançà, Sant Esteve de Mata, Canyelles i Santa Creu de Rodes.

En les relacions d’esglésies de l’any 1362 (Llibre verd de la catedral de Girona) aquesta parròquia hi és esmentada com Sant Esteve de Mata de Silva, nom que es repeteix en el nomenclàtor del final del segle XIV i de l’Arxiu Diocesà, mentre que a la relació coetània de l’Arxiu Capitular s’esmenta com “Ecclesia parrochialis sancti Stephani ça Matha”.

L’any 1367 l’abat Arnau de Sant Pere de Rodes concedí al prevere Pere Porcell la permuta de la rectoria de Sant Esteve de Mata per un altre benefici.

És interessant la notícia aportada per Francesc Monsalvatje i copiada d’un manual procedent de l’arxiu de Sant Pere de Rodes: “Súplica que los de la Selva donaren y presentaren a Fr. Bertran, abat del monestir de S. Pere de Rodas, que en atenció que en temps passats ells son estats robats, destruits e malmenats per serrins enemichs de la creu y com hi ha perill eminent de major dany irreparable en seguir en lo dit lloch per dits enemichs, com en dit lloch no ha forsa ni deffensió nenguna per que los dits homens se pugan defensar e contrestar als dits enemichs, supliquem que pugan fer en la iglesia una fortalesa per defensarse de sos enemichs, a 11 de Mars de 1397”.

L’obra de fortificació que es dreça sobre l’església romànica, la qual li dóna caràcter i una marcada singularitat, fou bastida, doncs, al final del segle XIV. Degué ésser útil per a defensar-se dels atacs dels pirates i corsaris, durant segles.

L’ús del topònim Mata s’anà perdent, bé que es troba encara en la documentació en dates molt tardanes, com és ara a la llista de parròquies publicada per Francesc Romaguera l’any 1691, en la qual figura la de Sant Esteve de Mata de Silva. L’any 1742 és esmentada amb aquest nom. Les etimologies de mata i selva són, pràcticament, concordants; els mots indiquen un lloc de vegetació boscana i abundant.

El poblament de l’indret en temps medievals devia ésser força dispers i s’anà concentrant posteriorment a la vora de la riera de la Selva, al centre de la vall i als peus del replà on hi ha l’antiga parròquia.

Al principi del segle XVII es degué iniciar la construcció de la nova parroquial en aquest nucli. A l’actual església parroquial de Sant Esteve de la Selva de Mar hi ha gravat l’any 1605 en dues llindes de l’interior de la sagristia, que és situada al sector de capçalera del temple.

Amb la construcció de la nova parròquia en el poble, l’antiga església es convertí en santuari sufragani dedicat a sant Sebastià i també tingué la funció de capella del cementiri situat al seu costat.

Actualment, el dia 20 de gener, diada de sant Sebastià, només s’hi celebra una missa. Havia estat tradicional la processó que, per aquesta festa, s’hi feia des del poble, al capdavant de la qual anava el Germandat de Sant Sebastià, associació local de socors mutus que desaparegué durant el decenni del 1930. S’ha conservat, en canvi, fins avui el tradicional viacrucis de Setmana Santa, el recorregut del qual és el camí que puja a Sant Sebastià des del poble.

L’església de Sant Sebastià, antiga parròquia de Sant Esteve de Mata, està, com ja hem precisat, apartada del nucli de la població i actualment al seu voltant no hi ha cap casa ni s’hi veuen restes de construccions. Tanmateix, l’indret degué ésser una mica poblat a l’època medieval i posteriorment. Així ho demostra l’abundant bocinalla de ceràmica escampada pels camps. La troballa superficial d’algun escadusser bocí d’àmfora i de tègules romanes podria indicar que l’hàbitat té uns orígens o uns precedents força més antics. D’altra banda, la gent del lloc recorda que havien sentit dir que temps enrera es veien restes de murs en una vinya situada al nord-oest del temple. Aquestes i potser d’altres ruïnes deuen ésser les que esmentà Pelegrí Casades al darrer quart del segle XIX en una ressenya sobre una excursió. Recull la notícia segons la qual. treballant a les vinyes properes a l’església, es trobaven fonaments de parets. Ell mateix observà vestigis de construccions al costat de l’església “y especialment lo comens d’una volta”.

El mateix autor informa que a l’interior de l’església, al presbiteri, era guardat aleshores un capitell de Sant Pere de Rodes, de marbre blanc, decorat amb fullatges i trenats. La gent de la Selva sembla que no recorda avui aquest capitell, que, per tant, és possible que desaparegués d’aquest lloc força temps enrera.

La Selva de Mar era el cap d’un extens terme que comprenia una bona part del territori jurisdiccional de Sant Pere de Rodes, amb el monestir, pràcticament abandonat pels monjos des de l’any 1798.

L’any 1787, amb la concessió del títol de vila reial, el barri mariner del Port de la Selva, que havia ultrapassat en habitants i en importància comercial la vila mare de la Selva de Mar, es convertí en cap d’un nou municipi. Aquest fet comportà la segregació d’una part àmpliament majoritària del terme. Malgrat la construcció, ja abans, a la primera meitat del segle XVIII, d’una església al Port de la Selva, més endavant renovada amb la intenció de segregar-se també eclesiàsticament. Sant Esteve de la Selva de Mar havia de continuar durant molt de temps com a única parròquia del territori. En aquesta època, a més de Sant Sebastià, tenia com a sufragània les de Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu, l’antiga parròquia de Santa Creu de Rodes, convertida en santuari de Santa Helena, l’ermita de Sant Baldiri de Tavellera i, a partir de la seva erecció, l’església del Port de la Selva.

No fou fins l’any 1929 que Santa Maria de les Neus del Port de la Selva fou erigida en parròquia després de separar-se de la Selva de Mar. L’església de la Vall de Santa Creu passà a dependre d’aquesta nova parròquia. A les altres que hem esmentat ja no hi ha culte.

L’any 1982, gràcies a la preocupació dels veïns del poble i del seu consistori, fou creada l’agrupació Amics de Sant Sebastià, que aconseguí de fer una neteja molt acurada de la coberta i de l’entorn del monument. Més endavant s’aconseguí una subvenció per a consolidar aquesta coberta i reparar la lladronera de la fortificació. Aquesta senzilla obra ha estat feta amb un gran encert i un respecte total a l’edifici.

Església

Planta de l’església, a escala 1:200. És un edifici d’esquema simple, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

L’església romànica de Sant Sebastià presenta una estampa singular, un aspecte de torre o fortalesa, a causa de l’obra de fortificació que s’aixecà damunt seu i que segueix el perímetre superior dels seus murs i, doncs, té la seva mateixa planta. Aquesta fortificació, del final del segle XIV, dobla l’alçària original del temple romànic i es conserva força sencera al voltant, amb merlets, sageteres i la lladronera que defensava l’entrada del temple, a ponent.

L’església és d’una sola nau, capçada a llevant per un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb una volta de canó seguida i lleugerament apuntada, sense cornisa a la seva arrencada. L’absis té una volta de forma ametllada que arrenca d’una cornisa motllurada força sobresortint i s’uneix a la nau per un doble plec apuntat.

A l’interior de l’església els elements arquitectònics són coberts per capes d’arrebossat i pintura moderns. Un petit fragment en què ha caigut la calç permet de comprovar que la volta de la nau és feta amb lloses petites i primes, posades de cantell i disposades longitudinalment. Hi ha bancs d’obra seguits, al peu d’ambdós murs laterals de la nau.

L’església és il·luminada per tres finestres, que són de doble biaix i arcs de mig punt. S’obren respectivament, al fons de l’absis, al centre del frontis i al mur meridional prop de l’angle sud-oest de l’edifici; aquesta darrera és una mica més petita que les altres i ha estat tapiada. Les estructures de les tres finestres només són visibles a l’exterior. Les de ponent i de migdia tenen l’arc i els muntants fets amb carreus i dovelles ben tallats, de mida mitjana, mentre que la finestra de l’absis presenta un arc monolític.

La porta d’entrada és situada al frontis o façana de ponent. És de tres arcs de mig punt, en gradació (de factura simple, sense timpà ni impostes). Fou construïda amb carreus i dovelles ben treballats i força polits de dos tipus de pedra diferents: llicorella i pedra sorrenca. A l’arcada externa les dovelles d’ambdós materials són col·locades en alternança, amb una evident intenció decorativa. Tanmateix, tota la porta presenta els efectes de l’erosió molt pronunciats, sobretot en els muntants que en diferents punts han estat refets parcialment amb rajols. Els batents de fusta són vells i són protegits amb planxes de ferro clavetejades.

Sobre el nivell de la porta, en el parament, s’observa un encaix de punt rodó. Aquest solc i algunes irregularitats de l’aparell semblen indicar que hi havia estat adossada una construcció, actualment desapareguda. Per l’emplaçament i els detalls esmentats és possible que davant l’entrada hi hagués hagut un pòrtic o atri. Amb el pòrtic poden tenir relació els bancs d’obra encara existents, seguits al peu de la façana, a cada costat de la porta, i un altre pedrís que hi ha al davant, a poques passes vers ponent, a la base d’un bancal de paret seca.

Al mur de migdia de la nau, ja molt a la vora del seu extrem de llevant, prop de l’angle amb la capçalera, l’església tenia una altra entrada o bé un pas o comunicació amb alguna construcció afegida o simplement amb l’espai veí que, almenys ara, és el cementiri. Avui, els nínxols d’aquest cementiri municipal s’encasten a la part de baix del mur del temple. Amaguen del tot, per la cara externa, aquesta estructura, mentre que l’interior és tapiat per un envà emblanquinat.

Hi ha, principalment, dos elements que demostren l’existència d’aquesta obertura o pas. El primer és un encaix en el parament, visible sobre els nínxols, en forma de doble vessant. És l’empremta deixada per una coberta o voladís que hi era adossada i que devia protegir l’entrada o pas; podia formar part d’un pòrtic o d’alguna construcció afegida a l’església. L’altre indici és la resta d’una gran lladronera o algun altre element defensiu molt destacat a l’obra de fortificació que sobrealça el mur del temple, sobre mateix d’aquest punt. La seva existència es pot explicar per la necessitat de defensar aquesta entrada.

Mentre no desapareguin els elements tardans que l’amaguen hom no podrà tenir coneixement de les característiques d’aquesta entrada o accés lateral.

L’església ha conservat sencera i en bon estat la coberta de lloses de llicorella, que passa gairebé inadvertida a l’observador a causa dels murs de la fortificació que sobrealcen la construcció romànica, els quals han contribuït a preservar aquesta coberta.

A més del coronament fortificat i dels arrebossats interns que ja hem esmentat, l’edifici romànic presenta alguna altra alteració d’èpoques tardanes, com el cor afegit a l’extrem de ponent de la nau i, també a l’interior, algunes alteracions parcials del parament, amb desgruixament. El paviment actual és un enrajolat que pertany a una renovació de l’any 1865, segons una inscripció en grafits en un rectangle arrebossat a la façana, a la dreta de la portada. Aquest paviment té un nivell molt més baix que el del terreny exterior, fins al punt que, a l’entrada, s’ha de guanyar mitjançant cinc graons.

Els paraments exteriors de l’església són completament llisos. A la nau els murs laterals són coronats per una cornisa de secció incurvada. Al frontis no hi ha cornisa i només la diferència d’aparells amb l’obra de fortificació marca els dos pendents de la testera de la façana romànica. El mur que sobrealça el frontis és coronat amb una espadanya —de l’època de la fortificació, com és lògic— de quatre grosses i altes pilastres, sense arcades, que també devien tenir la funció de merlets. Una d’elles és destruïda.

La cornisa de l’absis és una mica més complexa. És formada per un ressalt molt sobresortint i seguit de quart de cercle incurvat fet amb carreus i sostingut per una filera de mènsules llises; al cim hi ha una motllura o cornisa també incurvada o de cavet.

L’església és construïda bàsicament amb carreus tallats en dos tipus de pedra: llicorella i gres poc dur de les formacions de duna fòssil existents en aquestes contrades de cap de Creus.

Els carreus de llicorella presenten una talla força irregular i basta, mentre que els de gres són molt ben escairats, la qual cosa s’explica per la distinta duresa i dificultat de treball d’una pedra i de l’altra. Aquests materials —llicorella i gres— estan molt barrejats per tot el parament del frontis, però no és així als altres murs de la nau, en els quals el predomini de la llicorella és pràcticament absolut. El gres es destinà només a les cantonades on és majoritari. Els carreus angulars són de llargada considerable, ben col·locats al llarg i de través.

Als aparells de la nau els carreus s’arrengleren amb uniformitat malgrat l’escairament poc acurat en molts d’ells. Per això el morter és ben visible entre les pedres. En aquests junts hi havia incisions que dibuixaven rectangles més perfectes. Aquestes incisions, simples i de traç gruixut, són ben conservades en una bona part de l’aparell de tramuntana, mentre que a migdia i al frontis només en resten alguns vestigis.

L’aparell extern de l’absis presenta diferències amb el que ha estat descrit i certes particularitats que cal destacar. La carreuada, com a la nau, només hi apareix en els costats i a l’extrem superior del mur. Hi ha una part central, majoritària, que arriba gairebé fins al cim del parament, i que és feta amb lloses de llicorella curtes i estretes, només trencades, que formen nombroses filades d’opus spicatum ben marcat. Aquestes filades d’espiga coexisteixen amb d’altres de lloses inclinades en un sol sentit i amb altres de col·locades horitzontalment.

Aquest aparell té molt de morter a les juntures i fins i tot, en part, sobre les pedres. Les incisions són ací molt fines i es conserven en bon estat en alguns sectors, sobretot al costat meridional. A més de dibuixar rectangles, ressegueixen les pedres inclinades i remarquen l’espiga d’algunes filades, una singularitat certament insòlita per a aquest tipus d’element.

Vista exterior de l’edifici des del nord-est. Al final del segle XIV la primitiva construcció romànica fou sobreaixecada de manera que l’església adquirí l’aspecte de fortalesa.

F. Tur

L’església, per les característiques formals i d’estil, ha d’ésser considerada bastida en un moment avançat del segle XII.

El parament amb aparell d’opus spicatum de l’absis entenem que pot ésser interpretat com una pervivència del temple més antic.

Hi ha qui considera (X. Barral) que a l’edifici no hi ha cap element anterior al romànic tardà i que la construcció en espiga ha d’ésser de la mateixa època que la resta de l’església, coetània dels murs de la nau.

Tanmateix creiem que és difícil no tenir en compte la marcada diferència entre els aparells esmentats i menystenir el fet que l’espai on hi ha l’opus spicatum es localitza en un fragment ben delimitat de la capçalera, sense que aparegui, i ni tan sols s’hi insinuï, aquesta tècnica constructiva en cap més punt de l’edifici. Cal recordar que la resta dels paraments es caracteritza per l’aparell de carreuada força regular i amb pedres força ben tallades i molt més grosses.

D’altra banda, l’observació de l’esmentat parament de l’absis permet de comprovar detalls significatius del lligam entre el fragment més antic i majoritari construït amb petites lloses i espiga i els espais d’ompliment que presenten el mateix aparell dels murs de la nau. L’aparell en espiga, a la meitat inferior de l’absis, es conserva en tot el seu perímetre i hom el procurà lligar amb els plecs de cantonada pertanyents a la reconstrucció. Cal destacar, en canvi, que el contorn superior d’aquest parament d’espiga és molt irregular i ben identificable malgrat el morter abundant. Són també visibles algunes lligades, ben clares, amb l’aparell de carreu. És precisament el morter, aplicat sobre tot el mur, l’element que contribueix més al lligam dels dos aparells de distinta època i a donar a tot el conjunt del parament una aparença unitària. Les curioses incisions que marquen la forma d’espiga s’expliquen per aquest desig d’integrar el fragment que subsisteix de l’absis antic en l’obra de reconstrucció del segle XII. Pertanyen a aquesta reconstrucció, evidentment, totes les altres estructures i elements de l’edifici, incloses la finestra i la cornisa de l’absis.

Al nostre entendre, doncs, el parament de tipus arcaic amb l’opus spicatum és, molt possiblement, el que resta d’un absis de planta semicircular de l’església documentada a la segona meitat del segle X.

Grafits

En un dels carreus tallats en gres de duna fòssil que formen la cantonada sud-oest de l’església, a la seva cara de migdia, hi ha una creu llatina incisa amb traç ample i profund. És col·locada en posició apaisada, la qual cosa sembla indicar que el carreu és reaprofitat; és a dir, que havia estat en un altre edifici o estructura abans d’utilitzar-se per a l’obra romànica. La creu fa 27 × 25 cm i té un curt travesser en un dels extrems del pal més llarg. És ben conservada.

En un altre carreu de pedra sorrenca, situat al mur de tramuntana i a tocar dels carreus que formen l’angle nord-oest de l’edifici, hi ha dues creus llatines més. Fan: 11 × 6 cm i 9 × 5 cm. Són molt erosionades; els traços són també profunds i amples.

Pica

Pica baptismal que es conserva a l’interior de l’església. A desgrat de la clara tradició romànica que exhibeix, aquesta peça ha incorporat ja molts elements gòtics, la qual cosa la fa datar en una època molt tardana.

F. Tur

A l’actual església parroquial de Sant Esteve de la Selva de Mar, dins del poble, en una capella lateral del costat esquerre, hi ha una pica baptismal que deu procedir de l’antiga parròquia, avui església de Sant Sebastià.

La pica és tallada en un bloc de pedra calcària i té forma de copa amb un alt peu cilíndric. Presenta una decoració disposada en dos registres. A la part inferior hi ha, al voltant, un fris format per onze arcuacions trilobades que són simulades sobre columnes i capitells. A la meitat superior, en una ampla franja desgruixada, hi ha un fris amb diferents motius en baix relleu. S’hi repeteixen, alternativament, rosetes i uns petits relleus romboïdals. Dos dels rombs són substituïts per una fulla i per un altre motiu molt esquemàtic i d’identificació dubtosa, segurament una fruita. A més d’aquests dos elements el fris constava de dotze rosetes i onze rombs; una de les rosetes ha desaparegut ja que la pica té un reduït fragment malmès. El contorn superior de la copa crea un ample ressalt llis.

Aquesta peça és de clara tradició romànica per la seva forma. La seva decoració esculpida denota, tanmateix, un treball d’una època molt tardana, amb detalls com el tipus d’arcuacions i, sobretot, les rosetes, perfectament emmarcables dins el període gòtic.

Creiem que es pot insinuar com a més probable una datació d’aquesta pica en els darrers temps del segle XIII o, encara amb més possibilitats d’encert, ja dins el segle XIV.

Trobem un paral·lelisme clar entre aquesta pica de la Selva de Mar i altres peces de la comarca de la mateixa tipologia, molt simples i d’època tardana. Podem esmentar, en especial, la de Sant Esteve de Vila-sacra i la que deu procedir de Santa Maria de Colera i que actualment es troba al santuari modern de Sant Quirc de Colera. La primera té un fris d’arcuacions, idèntic, pràcticament, al que ha estat descrit, si bé no presenta cap altra ornamentació. La de Sant Quirc és decorada amb un fris amb diferents motius esculpits, molt apropat estilísticament al de la pica descrita.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Girona”, núm. 78, Girona 1977, pàgs. 17-18.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 40 i 78. vol. II-B (Alt Empordà). Girona 1981, pàgs. 331-333. vol. II-B, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 616.
• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 271.
• Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàg. 189.
• Jaume Quintana i Llauneta: La toponímia de la Selva de Mar, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, vol. 16, Figueres 1983, pàgs. 331-332.

Bibliografia sobre la pica

• Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus…, París, 1688, cols. 903-904, 907, 928, 942.
• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XV, Madrid, pàgs. 243-244, ap. XVI.
• Pelegrí Casades i Gramatxes: Excursió al monastir de Sant Pere de Roda y castell de Sant Salvador de Verdera. 3 al 8 agost 1879, “Butlletí de l’Associació Catalanista d’Excursions Científicas”, vol. III, Barcelona 1889, pàgs. 249-250.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XI, XII i XVII, Olot 1901-1909.
• Antonio Cortada Quintana: El valle de Matta y su comarca, San Juan de Puerto Rico 1913. Obra inèdita. Exemplar mecanoscrit en poder dels familiars de l’autor, a la Selva de Mar.
• Maria-Teresa Ferrer i Mallol: Llançà, senyoriu del monestir de Sant Pere de Rodes, II Col·loqui d’Història del Monaquisme Català, Sant Joan de les Abadesses 1970, vol. II, “Scriptorium Populeti”, 9, Abadia De Poblet 1974, pàg. 223.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 329-331 i Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 616 i 618.
• Joan Badia i Homs: La Selva de Mar, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4 (L’Empordà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 300-302.
• Jaume Quintana i Llauneta: La toponímia de la Selva de Mar, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, vol. 16, Figueres 1983, pàgs. 325 i 331-332.
• Jaume Quintana i Llauneta: Referències històriques de la Selva de Mar, Diputació de Girona, Girona 1986, pàgs. 9-10, 48 i 57-58.