Situació
Pelacalç és un poblet format per un reduït agrupament de masies i la capella de l’Assumpta, actualment abandonada, que es troba a la plana, al sector oriental del terme municipal de Ventalló. El castell de Pelacalç era emplaçat al mateix lloc on hi ha avui el petit veïnat, als edificis del qual resten uns minsos i poc vistents vestigis que hi pertanyen.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG060661.
Per Pelacalç passa la carretera de Viladamat a Castelló d’Empúries. Per aquesta carretera és equidistant dels llocs de Viladamat i de Montiró, a 1 km de l’un i de l’altre.
Història
El castell de Pelacalç ja existia al començament del segle XIV, data dels primers esments documentals coneguts. Tanmateix, l’any 1227, un personatge anomenat Ramon de “Palacals” vengué a l’abat de Santa Maria de Roses un mas de Palau-saverdera.
L’any 1312 Poncet de Caramany prestà homenatge al comte d’Empúries com a feudatari d’una coromina situada al terme del castell de Pelacalç. El llinatge de Caramany procedia del Fenollet. El Ponç esmentat s’havia casat amb Elionor de Requesens, filla de Francesc de Requesens i d’Agnès de Pelacalç. D’ací prové la senyoria d’aquesta família al castell de Pelacalç.
El “Castro de Palazallis” és esmentat entre els llocs on el comte Malgaulí redimí el bovatge l’any 1316. Una altra notícia sobre el castell és de l’any 1363.
Al començament del segle XV, segons consta l’any 1410, els Caramany eren senyors de Ventalló, les Olives i Pelacalç. El 1442 consta que la senyoria d’una propietat situada al terme del castell de Pelacalç pertanyia pro indiviso als Caramany i als senyors de Sant Feliu de la Garriga. Al segle XVI els Margarit foren senyors del lloc i castell, domini que s’origina en el casament de Pere de Margarit amb Jerònima des Gallart, hereva de Sant Feliu de la Garriga, Pelacalç i altres llocs de la rodalia.
Durant la Guerra dels Segadors, el 1640, els terços castellans cremaren i saquejaren el castell i l’església de Pelacalç. L’acció fou una represàlia, que es repetí contra d’altres possessions de Josep de Margarit i de Biure, conspicu lluitador contra Felip IV com a cap de les milícies catalanes, governador de Catalunya i altres càrrecs.
Per les notícies esmentades cal suposar que a la primera meitat del segle XVII el castell encara existia, si més no en alguna de les seves parts. És probable, però, que subsistís el topònim “castell de Pelacalç” referit al veïnat i que ja no hi hagués una veritable fortalesa. Ho fan pensar així les masies de Pelacalç que, en la seva major part, pertanyen al segle XVI i es drecen sobre romanalles del castell en diferents punts. L’església fou construïda al final de la mateixa centúria, any 1598, i hi foren reutilitzats materials d’un edifici més antic, que amb tota lògica cal pensar que era el castell.
Castell
Hom pot veure unes poques romanalles del castell al centre del veïnat, al pati posterior de la casa coneguda avui per Can Xuies i en una dependència annexa. S’hi observa un mur d’uns 12 m de llargada i uns 2 m d’alçada, encarat a tramuntana a l’espai dit “carrer de Can Picó”. El seu aparell és de carreus ben escairats de calcària, no gaire allisats, de mida gran, que creen filades seguides. Al seu extrem de llevant forma cantonada amb un altre curt fragment de mur de construcció idèntica, que queda dins un pati. En aquest punt hom pot veure les restes de l’arrencada d’una volta, també de carreuada, que hipotèticament podríem pensar que pertanyia a un portal de la fortalesa.
A l’extrem sud-est del poblat, en una pallissa propera i a llevant de Can Maiol es conserven dos fragments de mur més en angle recte. L’aparell és com l’esmentat. Al costat de tramuntana hi ha dues espitlleres.
Són menys evidents altres possibles restes del castell. A l’interior de can Costal, casa del sector oriental del poblet, hi ha una reduïda estanca rectangular coberta amb una volta de canó molt baixa i murs de molt gruix que hom anomena “la presó”, que segons tradició popular pertanyia al castell. També és difícil de saber si alguns llenços d’altres casals de l’indret, fets amb carreus ben escairats, són restes de construcció de la fortalesa que queden in situ, o bé es tracta de materials reutilitzats. Als paraments de la capella s’hi veuen, com ja hem indicat, carreus i algunes pedres treballades (mènsules, peces cilíndriques) que amb tota seguretat són materials de reaprofitament.
La fragmentarietat de les restes no permet d’esbossar una aproximació cronològica fiable; pel tipus d’aparell esmentat no seria insòlita una datació dels segles XII-XIII, per als vestigis que en resten.
Bibliografia
- Jaume Caussa i Sunyer: El santuari de la Mare de Déu de l’Om, patrona de l’Empordà i advocada del bell parlar, “Anales del Instituto de Estudios Ampurdaneses” I, Figueres 1959, pàgs. 168-172.
- Pere Català i Roca: Comentari marginal, dins Els castells catalans, II, Rafael Dalmau. Editor, Barcelona 1969, pàgs. 580-581 i 590.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 370-371.