Situació
Vista exterior de l’església de Sant Feliu de la Garriga des del costat sud-oriental. A més de la robustesa de la torre campanar, hom pot constatar la important mutilació que sofrí la capçalera de l’església amb l’obertura d’un portal.
F. Tur
L’església de Sant Feliu de la Garriga és al costat del castell del mateix nom, a llevant de la serra anomenada de Sant Grau o de Valldavià, en un replà del vessant del puig Segalà, que, amb només 179 m d’altura és el punt més elevat d’aquesta serra.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG045632.
Per anar-hi cal agafar un camí que surt de la carretera comarcal C-252 de la Bisbal d’Empordà a Portbou, a mà esquerra, uns 500 m abans d’arribar al poble de Viladamat. Des de la carretera a Sant Feliu de la Garriga hi ha uns 2 km; el camí és de terra i apte —però amb certes reserves— per a vehicles.
Història
L’església de Sant Feliu és esmentada, en un precepte del rei Odó de l’any 889, a favor del monestir llenguadocià de Sant Policarp de Rasés: Et ultra Clusa in comitatu Impuriensium in ipsa garrica ecclesiam Sancti Felicis cum terminis et adjacentiis suis(*).
A continuació, en aquest document són confirmades també a l’abadia de Sant Policarp les quatre cel·les del comtat de Peralada que eren motiu de disputa entre l’esmentat cenobi i el de Sant Esteve de Banyoles: Sant Fruitós (la Vall de Santa Creu), Sant Pere (de Rodes), Sant Cebrià de Pineda i Sant Joan Sescloses. Ha estat àmpliament comentat que els drets de la comunitat de Sant Policarp sobre unes esglésies tan allunyades de la seva casa monàstica devien tenir l’origen en el pas de l’abat hispà Àtala amb un grup de monjos, pels volts de l’any 780, per terres de l’Empordà, on aquest abat s’establí en territori de Peralada. Consta que hi restaurà o revitalitzà el culte en algunes esglésies. No gaire després —l’any 782— trobem Àtala força més al nord, on devia fundar l’esmentat monestir de Sant Policarp, al comtat de Rasès.
L’activitat de l’abat Àtala per terres de Peralada s’esdevingué uns quants anys abans del 785, quan la ciutat de Girona es lliurà al poder carolingi. Els drets del monestir de Sant Policarp sobre Sant Feliu de la Garriga, confirmats pel precepte reial, de l’any 889, semblen demostrar que Àtala i els seus monjos restabliren llocs de culte fins a la rodalia d’Empúries, si més no en aquest cas concret. No es devia limitar, doncs, al comtat de Peralada —rodalia de l’estany de Castelló i serra de Rodes—, al qual pertanyen les altres quatre cel·les esmentades(*).
De la primera meitat del segle X devia ésser una làpida, avui perduda, que devia ésser encastada en un dels murs de l’església de Sant Feliu de la Garriga.
Diferents autors remarquen que la referència a aquesta làpida es troba en una obra de la segona meitat del segle XVII escrita per Bernat-Josep Llobet, notari de Castelló d’Empúries i arxiver dels comtes. Llobet en parla concretament en un manuscrit inèdit que és a l’arxiu dels ducs de Medinaceli, una còpia del qual és a l’arxiu del palau de Peralada. No l’esmenta, però, en la seva obra publicada l’any 1665, tot i que així s’havia afirmat(*).
El notari Llobet és, doncs, la font que els autors moderns han anat citant. Ha passat desapercebut, però, que ja al començament del segle XVII Jeroni Pujades en la seva Crónica també esmentava aquesta làpida.
Segons Llobet, a la làpida hom podia llegir que els sarraïns havien ocupat aquest territori i que els habitants hagueren de fugir al Rosselló, d’on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors i tornà les terres als seus propietaris(*).
Pujades, en canvi, afirma que la làpida, de marbre, era l’epitafi de Duran, personatge que reconstruí dues vegades l’església de Sant Feliu de la Garriga. Segons aquest cronista, s’hi llegia que, trobant-se l’església en ruïnes, Duran la reedificà amb el seu esforç, però amb tanta mala sort que al cap de poc temps els pagans la tornaren a enderrocar. Estigué uns anys en ruïnes fins que novament Duran, mogut per la seva devoció, la tornà a aixecar l’any 943(*).
De bell antuvi, sembla que aquests dos autors parlaven de textos epigràfics diferents que no poden tenir res a veure l’un amb l’altre. Això pot fer pensar que al segle XVII hi havia dues làpides alt-medievals a Sant Feliu de la Garriga.
Si estudiem, però, el context d’ambdues informacions —la de Pujades i la de Llobet— veurem que el que és més lògic és que aquests autors es refereixin a una mateixa làpida de la qual cadascun d’ells agafa una part de la inscripció.
Pujades, més interessat per l’església, transmet allò que es refereix a les dues reconstruccions i al seu autor, Durando. Llobet, dedicat bàsicament a l’apologia de la dinastia comtal emporitana, comenta la part que esmenta la pacificació del país gràcies al comte Gausbert (916-931). Aquest fet pot estar relacionat, lògicament, amb el primer anihilament i la posterior reedificació de l’església i potser es trobava a l’inici del text epigràfic.
Precisament”, el punt d’unió entre les interpretacions o informacions d’ambdós autors pot ésser el comentari de Pujades, segons el qual el text presentava certes semblances amb el de la làpida que es troba a l’església de Sant Martí d’Empúries: “…unos versos semejantes en algo a los que allá están en la lápida de la iglesia de Empuñas…”
Com se sap molt bé, la làpida del segle X que encara es conserva a Empúries commemora la reconstrucció l’any 926 de l’església de Sant Martí, feta pel comte Gausbert, que hi és qualificat d’“heroi triomfant” (ovans heros). Pujades transmet l’inici del text de la làpida de Sant Feliu de la Garriga. Gràcies a això podem saber que començava igual que el d’Empúries: Aula iacebat hic…
Hom no sap a quines invasions o ràtzies corresponen les destruccions que motivaren que l’església fos reedificada dues vegades en poc temps, durant la primera meitat del segle X.
Hom ha suposat que el triomf atribuït al comte Gausbert i la reedificació de l’església ruïnosa de Sant Martí d’Empúries, segons la làpida d’aquest lloc, devien ésser motivats per una invasió d’hongaresos, documentada l’any 924, almenys fins a la seva arribada a Narbona. Sembla força lògica l’atribució d’uns mateixos fets per a la primera reedificació de l’església de Sant Feliu de la Garriga. Si és així, segons la informació de Llobet, més que en els hongaresos, cal pensar en una incursió sarraïna molt localitzada i desconeguda per altres fonts, la qual cosa és perfectament possible.
La segona reconstrucció de l’església de Sant Feliu data de l’any 943, quan ja havia romàs un quant temps en ruïnes després d’una nova destrucció. Aquesta segona destrucció pot ésser atribuïda, amb molta possibilitat d’encert, a l’escomesa del juliol de l’any 935 del poderós estol sarraí d’Ibn Abi Hamama. Cal tenir en compte que Sant Feliu de la Garriga es troba al hinterland d’Empúries i que l’expedició sarraïna sembla que primordialment perseguia l’anorreament del poder marítim del comtat i que assolà els territoris propers a la seva capital(*).
A causa de la manca de rigor històric dels autors del segle XVII, l’existència de la làpida de Sant Feliu de la Garriga pot admetre dubtes. La notícia sobre aquesta làpida del segle X no ha estat estimada per aquest motiu pels autors moderns. Entenem, però, que això és degut al fet d’haver passat inadvertit que són dos els autors que en parlen i d’una manera ben diversa. Considerem fonamental aquest detall per reconèixer com a vàlides aquestes notícies.
L’arqueòleg castellà Martín Almagro, per exemple, considerà indubtable que la làpida era una altra invenció de Llobet com a panegíric de la casa comtal d’Empúries, desconeixent la citació i la descripció de Pujades. Al·legà també, com a prova definitiva, que als murs de l’església no hi ha cap rastre que hagi estat arrencada una làpida(*).
També gràcies als autors del segle XVII sabem en quin punt de l’església era encastada la làpida. L’explicació de Llobet és força ambigua, ja que només indica que a la seva època la làpida era a “las espaldas”de l’església. Jeroni Pujades, en canvi, precisa molt bé que la làpida “…se conserva hoy en la pared de la iglesia, tras la sacristia…”
La sagristia era la planta baixa del campanar. Ens ho ha confirmat encara un antic masover del lloc que ho coneix per tradició oral; d’altra banda, aquest és l’únic espai de l’edifici adequat per a sagristia. La làpida del segle X, segons l’explicació de Pujades, es devia trobar al mur de l’absis, al sector proper al campanar. En aquest punt concret —costat de migdia de l’absis— hi ha un gran fragment del mur destruït per una entrada moderna. La làpida es trobava en aquest espai destruït o bé en un encaix, ara força malmès, que hi ha a un nivell més alt, que sembla perfectament apte per a contener-hi una làpida. És delimitat, a sobre, per una sola i llarga llosa de llicorella. (Hi ha també altres encaixos al frontis de l’església que assenyalen el lloc d’altres elements desapareguts, però que no coincideixen amb les informacions sobre la làpida, aportades pels autors antics esmentats.
Entenem, en definitiva, que hom no pot dubtar gaire de l’existència d’una làpida de la primera meitat del segle a l’església de Sant Feliu de la Garriga, làpida que actualment és perduda i de la qual parlen dos autors del segle XVII. Podem fer conjectures sobre el contingut del seu text, segons les notícies, diverses, dels autors esmentats. Cal tenir en compte que totes les pedres esculpides i els elements d’una certa singularitat d’aquesta església —capitells, columnes i bases de la porta, l’ara i la pica baptismal, etc.— han estat arrencats del seu lloc originari i han desaparegut o bé s’han localitzat a la rodalia del temple(*). Amb aquests elements, també ha desaparegut la làpida.
El juliol de l’any 1061 la comtessa Guisla, vídua d’Hug I d’Empúries, féu una donació molt important i conflictiva a la seu de Girona i a la seva canònica. Entre d’altres possessions cedí un alou de Viladamat, terme de la parròquia de Sant Feliu de la Garriga, al comtat d’Empúries: …alodium quod est infra terminos parrochie S. Felicis de Garriga apud Villam Amati(*).
L’església de Sant Feliu de la Garriga fou la parròquia de l’actual territori i municipi de Viladamat. Tingué com a sufragànies les capelles de Santa Eulàlia de Palauborrell i Sant Quirze de Viladamat fins al segle XVII, que la darrera, emplaçada a l’únic nucli habitat compacte del terme, absorbí la funció parroquial efectiva.
Sant Feliu de la Garriga figura en una relació datable entre els anys 1115 i 1164 entre els llocs del comtat d’Empúries, on tenia alberg el comte de Rosselló.
L’any 1272 consta que en aquesta església hi havia un altar dedicat a sant Joan, al qual i al seu hebdomadari Beatriu de Llagostera i d’Albons cedí els delmes de la parròquia de Sant Mateu de Canet, de Verges.
En les Rationes decimarum Hispaniae dels anys 1279 i 1280 figura Sant Feliu de la Garriga entre les esglésies amb rendes pròpies, dins l’ardiaconat d’Empúries. Així mateix, figura en la relació de parròquies de l’any 1362 (Llibre verd de l’Arxiu Capitular de Girona) i en els dos nomenclàtors del final del segle XIV (arxius capitular i diocesà).
L’any 1362 Bernat Alemany d’Orriols, com a marmerssor del seu germà Huguet i per restituir el dot a la vídua, vengué dues parts del delme de Sant Feliu de la Garriga, Palauborrell i Viladamat, a Francesc Guerau d’Ullà.
En un capbreu fet pel bisbe Énnec de Valtierra entre el 1353 i el 1364 apareixen esmentats dos domers de Sant Feliu de la Garriga. La categoria parroquial es manté, nominalment, a Sant Feliu de la Garriga durant el segle XVII, ja que així consta en els nomenclàtors del bisbe Arévalo de Çuaço de l’any 1606 i en el de Francesc Romaguera de l’any 1691.
L’any 1571 hi ha notícia del beneficiat de Sant Quirze i Santa Julita, que aleshores era el prevere Bernat Masdeu. Aquesta església era situada al pla de la Capella, als afores del nucli de Viladamat. El 6 de març de 1617 el bisbe concedí la categoria de sufragània a la nova església de Sant Quirze i Santa Julita, que havia estat construïda dins el poble. També fou construïda a Viladamat una rectoria per als dos sacerdots, el domer i el sagristà, encarregats de tota la parròquia i fou ordenat que els oficis dedicats a sant Feliu fossin celebrats a la dita capella de Viladamat. Tot sembla indicar, doncs, que fou en aquest moment que Sant Feliu de la Garriga perdé la funció parroquial a favor de Sant Quirze de Viladamat, tot i que oficialment continuà com a cap de la parròquia. Cal tenir en compte que ja l’any 1553 consta que el lloc de Viladamat —possessió del monestir de Sant Pere de Rodes— tenia vint-i-sis focs, mentre que Sant Feliu de la Garriga només en tenia dos, un de l’Església i l’altre militar, corresponents, doncs, a la parròquia i al castell.
L’església de Sant Feliu de la Garriga és situada al costat de migdia del castell del mateix nom. L’any 1640 aquest castell sembla que fou devastat i incendiat per les tropes castellanes com a represàlia contra el seu senyor, Josep de Margarit i de Biure, cap de les milícies catalanes i governador de Catalunya durant la guerra dels Segadors. L’església també degué patir els efectes d’aquest atac.
L’any 1753 consta que l’església de Sant Feliu ja amenaçava ruïna i que els objectes de culte més valuosos foren portats a Viladamat. El culte hi fou interdit pel bisbe l’any 1823 a causa del mal estat de l’edifici. L’any 1843 fou tapiada la porta i fou traslladat a Viladamat tot el que quedava dins el temple i també les campanes. Finalment, l’any 1865, d’acord amb les lleis de desamortització, l’antiga parròquia de Sant Feliu fou subhastada i venuda per 900 rals a Genis Comas, veí de Torroella de Montgrí. Més tard passà a ser de la mateixa propietat que el castell veí, ja convertit en masoveria. Per aquest motiu l’església ha servit de pallissa i magatzem agrícola fins no fa gaire, raó per la qual ha continuat la seva important degradació.
El castell de Sant Feliu de la Garriga, d’origen medieval, és un gran edifici situat, com ja hem dit, al costat de l’església. Fou totalment reconstruït al segle XVII i només conserva escasses restes, no gaire significatives, d’èpoques anteriors. Els segles XIII i XIV n’eren senyors els Santfeliu, llinatge que prengué el nom del lloc. Al final del segle XIV havia passat a poder dels Vilarig i a mitjan segle XV era dels Gallart. Per casament entre Pere de Margarit i Jerònia de Gallart, a mitjan segle XVI esdevingué possessió dels Margarit, senyors de Castell d’Empordà, que eren, precisament, descendents dels antics Santfeliu pel casament de Bernat de Margarit amb Francesca de Santfeliu l’any 1421.
Els marquesos d’Aguilar —títol concedit a Josep de Margarit i de Biure, l’any 1653, per Lluís XIV— vengueren el castell l’any 1870 a Gaietà Cruxent(*).
El castell, de planta rectangular amb pati central, manté l’aspecte de fortalesa amb l’emmerletat i les garites angulars. Amb l’església romànica integra un conjunt arquitectònic de marcada diversitat cronològica i, tanmateix, de categoria excepcional, digne d’ésser adequadament protegit.
Des de no fa gaire temps els masovers de la propietat resideixen a Viladamat. El castell és utilitzat només com a segona residència dels propietaris. L’església actualment és desocupada del tot. Darrerament s’han fet algunes obres de millora al castell, i l’entorn de l’església també ha estat, en part, endreçat.
La privació del culte i el pas posterior de l’església a mans particulars motivà, com ja hem dit, que els elements d’interès o susceptibles d’ésser reutilitzats que hi quedaren desapareguessin o es dispersessin. Alguns foren localitzats no fa gaire dins el castell. L’ara de l’altar es troba, utilitzada com a taula, dins la caseta del Pou de la Doma, deu situada uns 150 m al sud-est de l’església.
Aquest topònim és significatiu, ja que evidencia que l’església fou regida per domers i confirma la susdita notícia del segle XIV. Hi ha una notícia tardana, de l’any 1521, sobre la Doma. La Doma de Sant Feliu de la Garriga i Palauborrell, juntament amb la universitat de Viladamat i el senyor del castell, Leandre de Margarit, protagonitzaren un litigi sobre el delme de l’obi que acabà amb una concòrdia l’any esmentat anteriorment(*).
Per Sant Feliu de la Garriga passa l’antic camí, avui oblidat, d’Albons a Palauborrell i Ventalló, el qual s’encreua amb el vell camí ramader que hi arriba des de Viladamat.
Els materials ceràmics que es veuen encastats al parament de la capçalera de l’església i escampats pel terreny dels encontorns demostren que el lloc ja era ocupat en època romana. A la rodalia han estat identificats altres jaciments, com ara l’establiment agrícola romano-republicà que ha estat excavat a l’Olivet d’en Pujol, uns 400 m al sud-oest de Sant Feliu de la Garriga i vora el camí de Viladamat.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular.
B. Bofarull-GESEART
L’església de Sant Feliu de la Garriga consta d’una nau rectangular de considerable amplada (7,5 m), untranssepte elevat i no sobresortint en planta i un absis semicircular a l’extrem de llevant. Aquest absis té la mateixa amplada que la resta de l’edifici. La distribució d’espais i de volums proporciona a l’església una marcada singularitat. A l’extrem meridional del transsepte fou adossada una torre campanar.
La nau és coberta per una volta de canó, reforçada per dos arcs torals de mig punt sobre pilars rectangulars adossats. L’absis té una volta de quart d’esfera i un arc triomfal ben destacat de les mateixes característiques i dimensions que els esmentats arcs torals. El transsepte, amb la seva volta de canó, transversal i considerablement més elevada, és un àmbit entre la nau i l’absis, definit entre l’arc triomfal i el primer arc toral de la nau, els quals sostenen longitudinalment la seva volta. És a dir, llur funció és també la d’arcs formers de la dita del transsepte.
Els dos arcs esmentats —el triomfal i el toral situat més a llevant— són pràcticament idèntics, fets amb dovelles ben tallades i polides, de calcària, com els carreus dels pilars; tenen impostes bisellades i de pla. L’altre arc toral, del sector ponentí de la nau, és de factura molt semblant, només amb la diferència que és una mica més ample i que té les impostes de secció de quart de cercle incurvat.
Les voltes de la nau i del transsepte són fetes amb lloses primes, només desbastades, lligades amb morter abundant i disposades en el sentit longitudinal; de diversa orientació en l’un i l’altre espai. Hi resten empremtes de les llates de fusta. A la volta de l’absis, el mateix tipus de lloses formen filades concèntriques i també hi són visibles les marques deixades pel fustam de l’encofrat. Totes les voltes arrenquen de l’extrem superior dels murs, sense cornises.
L’absis té decoració llombarda, tant al parament extern com a l’interior. A l’exterior és decorat per dobles arcuacions, força grans, en els set espais entre lesenes. Els arcs cecs tenen mènsules triangulars i llises. Al cim hi ha una cornisa bisellada seguida.
L’hemicicle interior de l’absis presenta set arcades cegues, que sobresurten molt del parament, sobre pilars adossats que tenen impostes de pla i bisellades. L’arcada central es clou a un nivell més alt que les altres per emmarcar la finestra que s’obre al fons de la capçalera. Aquesta finestra, força alta, és de doble esqueixada i arcs de mig punt, fets amb dovelles de mida petita, de talla no gaire acurada. Al sector meridional del mateix absis hi ha una altra finestra, minúscula, d’un sol biaix. El seu arquet extern és monolític, però l’intern és fet, curiosament, amb un ventall de peces de terrissa, probablement fragments de tègules. En aquest costat els muntants de la petita finestra són destruïts, igualment que una part dels pilars o faixes de la decoració llombarda d’aquest extrem de migdia de l’interior de l’absis. En aquest sector ha estat oberta una entrada moderna que malmet un ampli espai del parament; és feta, evidentment, després de la venda de l’església, en ésser utilitzada per a usos agrícoles.
Els murs del transsepte són completament llisos, igual que els paraments laterals de la nau.
Al mur de migjorn del transsepte hi ha una altra finestra, la qual actualment dóna a l’interior del campanar, ja que hi fou afegida aquesta torre, d’època més tardana que la resta del temple. Com que es troba molt destruïda en la seva cara externa, ignorem si l’obertura era d’un sol biaix o bé de doble vessant.
Al frontis o façana de ponent de l’església hi ha la porta d’entrada. Aquesta façana és notable, sobretot pel seu esquema compositiu. Consta d’un eix vertical constituït per les tres obertures que perforen el parament; de baix a dalt, la porta, un finestral de doble biaix i un gran ull de bou, també de doble esqueixada. El conjunt format per la porta i el finestral és emmarcat per un ressalt en forma de gran arcada cega de mig punt, que arrenca de la base del mur per mitjà de dos pilars rectangulars, un a cada costat de la porta. Es un element d’una certa singularitat, que contribueix a emfasitzar la senzilla façana. L’arcada, que arrenca d’impostes de secció incurvada, es clou just sobre el finestral i sota l’ull de bou on el ressalt presenta un contorn superior horitzontal, formant un desgruixament bisellat amb la resta del parament.
La testera del mur afecta els dos vessants de frontó, però té un espai central planer, sobre el qual potser es dreçà un primitiu campanar d’espadanya, ara desaparegut del tot.
La façana fou construïda amb carreus grossos, de pedra calcària, ben escairats i polits, que foren disposats, perfectament ajustats, en filades regulars. Són, majoritàriament, de color gris, més aviat fosc, però n’hi ha d’altres de coloració més clara. Ambdós tipus de pedra foren col·locats amb una certa intenció decorativa. Les dovelles dels arcs de mig punt de la porta i de la finestra, de l’arcada cega i del cercle de l’ull de bou, són de mida mitjana i també perfectament tallades i allisades.
Al parament d’aquesta façana hi ha dos encaixos rectangulars a cada costat de l’entrada que devien indicar, amb tota lògica, la situació d’osseres o làpides que han estat arrencades(*).
L’estat d’aquesta façana, d’acord amb l’estat general de l’edifici, és d’una degradació ben pronunciada: les dovelles del punt de l’arcada cega han caigut i la base d’un dels muntants és malmesa; la dovella clau d’un dels arcs de la porta també ha caigut o ha estat arrencada; les dels altres arcs i obertures s’aguanten, però sensiblement desplaçades cap avall.
Al mur meridional de la nau hi havia encara una altra porta. Aquesta entrada secundària té una situació no gaire corrent, a l’extrem de ponent d’aquest mur, a tocar de l’angle amb el frontis. Aquesta porta s’obre en un espai del parament que ha estat destruït; hom n’arrabassà les pedres fins a deixar-lo molt reduït de gruix. La porta resta, per tant, malmesa; només se n’ha salvat l’arc interior, de mig punt adovellat, que per la seva estructura i la unió amb el parament, sembla coetani del mur. Això voldria dir que la porta no fou oberta en època tardana, com es podria suposar(*).
Al mateix mur meridional i al tram de parament que no ha estat destruït modernament fou practicada una obertura rectangular. En aquest parament, a la meitat superior, hi ha una rastellera d’encaixos rectangulars, aconseguits deixant sense col·locar una sèrie de carreus. Sembla que devia anar de cap a cap de mur. S’han conservat set d’aquests forats. La seva seqüència també és trencada per aquesta obertura moderna. Fa la impressió que serviren per apuntalar caps de bigues, cosa que pot fer pensar que en aquest costat de l’església, proveït de l’entrada secundària esmentada, hi havia hagut un porxo o nàrtex de fusta similar als de tipus muntanyenc o alguna estructura semblant.
L’església ha sofert altres transformacions parcials d’una certa importància després d’haver perdut el culte. Ja hem esmentat l’entrada que fou oberta a l’extrem de migdia de l’absis i la destrucció de determinats sectors de la decoració interna del seu mur. Hi ha també una paret grossa d’uns 2 m d’alçària transversal, que fou construïda amb pedres i morter a nivell del primer arc toral; ara divideix l’interior del temple. A l’extrem de ponent de la nau hi hagué un cor d’època tardana, ja desaparegut. En resten visibles els solcs als punts on s’afegia als murs i dues impostes a la part inferior dels pilars de l’arc toral.
La torre campanar, erigida després de la construcció de l’església i adossada a l’extrem meridional del transsepte, és de planta quadrada. Ha estat construïda amb grossos carreus de calcària, ben escairats i polits, que formen filades totalment regulars. Actualment té uns 15 m d’alçària i el seu extrem superior és definit per una cornisa incurvada. Tanmateix, damunt seu encara hi ha restes molt minses de mur de carreus escairats i també d’un coronament fet amb pedruscall i morter, afegit en època molt tardana, que presenta elements de fortificació: merlets i petites espitlleres. Els fragments de carreuada podrien indicar que hi hagué un pis superior original que ha desaparegut, o bé que la torre, ja al principi, era coronada per merlets.
En el seu estat actual els paraments de la torre apareixen gairebé del tot opacs. Només al centre del mur meridional, a la meitat de la seva altura, hi ha una llarga espitllera. A l’extrem superior dels murs de ponent, migdia i tramuntana són visibles els espais dels finestrals o obertures per a campanes de l’únic pis que en tenia, almenys en la part conservada de la torre. Tots han estat aparedats amb molta cura i tenen destruïts una bona part dels seus elements.
A l’interior, la torre té dos pisos amb sengles voltes de canó de pedra amorterada on resten els solcs de l’encanyissat. Curiosament, l’orientació d’aquestes voltes és diversa: la més baixa té l’eix longitudial N-S i la superior E-W. No hi ha escales per pujar als pisos, que resten inaccessibles. Les voltes tenen una trapa rectangular, a més de l’orifici per a la corda de les campanes. És una altra evidència que el campanar també servia com a torre de defensa. L’aparell a l’interior de la torre és molt més descurat que a la cara externa dels seus paraments.
La planta baixa del campanar és comunicada amb l’interior de l’església per mitjà d’una àmplia arcada que fou oberta en el parament de migdia del transsepte. És un arc apuntat que té impostes bisellades i és fet amb pedra calcària perfectament tallada i polida. Un altre arc de perfil molt rebaixat —escarser—, d’època gòtico-renaixentista, fou construït dins aquest, a la meitat de la seva alçada, potser simplement per reduir-ne la llum, si no per col·locar damunt seu un sarcòfag. Com ja hem dit, la planta baixa del campanar fou utilitzada com a sagristia.
Al sòl, al bell mig d’aquest espai de l’interior de la torre, hi ha un forat uniforme que dóna a un soterrani, del qual només és visible un fragment de volta d’obra. Desconeixem les mides i altres característiques d’aquesta construcció subterrània, i també la funció que podia tenir, ja que no ha estat explorada (ha inspirat contalles fabuloses als habitants de la rodalia, que hi veuen un passadís que porta fins a Empúries).
Els aparells dels diferents sectors de l’edifici presenten unes característiques clarament diferenciades.
En primer lloc cal esmentar un testimoni d’edificació anterior a l’actual església, que subsisteix al costat de tramuntana.
Aquest fragment de construcció forma un repeu sobresortint a tota la base del mur de tramuntana del transsepte, i continua també per un tram del mur de la nau, els quals es dreçaren fent-la servir de fonamentació. Aquestes restes antigues tenen una llargada de 6 m i s’han conservat en una alçada força uniforme, d’uns 1,60 m, tot i que presenten irregularitats en el seu contorn superior, que formen un graó ben marcat amb els paraments de l’església.
L’aparell d’aquestes restes es diferencia dels que veiem en els diferents sectors de l’església. És fet amb pedres sense treballar, de mida més aviat petita, disposades desordenadament, algunes de planeres i d’altres d’inclinades, que són lligades amb abundant morter, que és força vistent en les juntures. L’angle de l’extrem de llevant és ordenat amb petits carreus tallats bastament i sense polir. L’extrem oposat, en canvi, té uns carreus grossos i ben escairats, la qual cosa permet de suposar que fou agençat en ésser construïda la nau actual del temple per donar-li un acabament regular.
Aquesta cantonada de llevant coincideix amb la del transsepte, en el seu punt d’unió amb l’absis, unió que és definida per un pilar adossat o contrafort. El contrafort es dreça directament sobre el graó que forma el fragment de mur antic, que li fa de basament. És un detall que acaba de demostrar que aquest fragment de mur és una pervivència d’una construcció d’època anterior a qualsevol de les diferents parts de l’església actual. Cal suposar que es tracta d’un vestigi del temple que fou reedificat al segle X dues vegades, si hem de creure les notícies de la làpida desapareguda. Sense excavacions, però, és impossible de conèixer les característiques d’aquesta església anterior i esbrinar a quina part pertanyia la minsa romanalla que se n’ha conservat.
L’absis de Sant Feliu de la Garriga fou bastit amb un aparell força rústec per a una construcció amb decoració de tipus llombard. Presenta una gran barreja de tipus de pedra, blocs de mida petita i diversa de calcàries i gresos, simplement desbastats, còdols grossos, només escapçats i fragments de terrissa. Aquest material és disposat irregularment, bé que amb tendència a l’afilerament en alguns espais; el morter és ben visible en les juntures. Les lesenes foren fetes amb pedres grosses, més treballades i polides, però amb la presència, entremig, de nombrosos rebles. Les arcuacions són fetes amb petites dovelles tallades en pedra tosca (travertí de font), com les seves mènsules i la part superior d’algunes lesenes. Les arcuacions interiors i l’arc de la finestra central tenen petites dovelles de pedra sorrenca, tallades toscament.
A l’interior, en algun punt on han caigut les capes d’arrebossats i pintura hi ha juntes sobresortints i allisades, fetes amb morter, que marquen rectangles que imiten la carreuada.
Els fragments romànics de tipus romà són molt abundants i ben visibles al parament extern. Es troben en els espais d’aparell, però també entre els carreus de les lesenes. Hi ha una gran quantitat, predominant, de tègules, amb fragments, en general, de mida grossa. Molt més escassos són alguns trossos de possibles gerres i algun bocí de paviment en opus testaceum. Hom pot observar que al nivell d’arrencada de la majoria d’arcuacions, com a base dels petits espais de parament o timpans que resten al seu intradós foren col·locats horitzontalment uns grans fragments de tègules per anivellar. Com ja hem dit, l’arc intern de la minúscula finestra que hi ha al sector de migdia de l’absis és fet amb trossos de terrissa.
El transsepte fou construït també amb un aparell de tipus tosc, que presenta certes diferències amb el de l’absis, tot i que poc significatives, i moltes semblances. És fet amb blocs de pedra, la major part calcària, que en general són una mica voluminosos i simplement desbastats. Són travats amb abundant morter, molt visible, i foren col·locats amb tendència a formar filades; l’aparell fou reforçat a les cantonades amb carreus de mida petita, escairats bastament i poc polits, com a l’absis.
Als paraments del transsepte retrobem l’aprofitament de fragments de terrissa, entre les pedres, menys abundants que a l’absis i ací amb un cert predomini dels trossos de teula corba o imbrex, si més no als panys més vistents. Aquests imbrices, a causa del gruix considerable i el perfil de curvatura molt allargada és probable que siguin coetanis de les tègules de què hem parlat abans.
L’aparell dels murs de la nau ofereix un contrast clar amb els esmentats del sector de capçalera (absis i creuer). La nau fou construïda —com ja hem precisat en referir-nos al frontis— amb carreus ben escairats i polits, de mida més aviat grossa i de calcària, que s’afileren d’una manera perfectament uniforme. Els murs laterals són coronats per una cornisa bisellada molt prominent.
A la base del mur septentrional de la nau hi ha unes filades (exactament nou filades avui visibles) en les quals les pedres, també ben ordenades, són una mica més petites i presenten una talla bastant menys acurada que a la resta dels paraments. Hom entén que aquesta diferència probablement no indica una diversitat cronològica, almenys de consideració.
Finalment hi ha la torre campanar. Com ja hem dit, és perfectament aparellada a l’exterior, a base de carreus grossos i ben treballats, mentre que els paraments interns han estat construïts amb molta menys cura.
L’església de Sant Feliu de la Garriga presenta, evidentment, testimonis d’etapes constructives diverses.
Hi ha, en primer lloc, les minses restes que corresponen probablement al temple del segle X; el fragment de mur situat al costat de tramuntana de l’edifici actual. Cal destacar que al seu aparell no trobem els rebles de ceràmica que abunden en els paraments de l’absis i del transsepte posteriors, que potser procedeixen, si més no en una bona part, d’una primitiva necròpolis.
Si ens concretem a l’església actual, tal com ha arribat als nostres dies, és ben palès que les estructures més velles corresponen al sector oriental. És a dir, al conjunt arquitectònic format pel transsepte elevat i l’absis.
Hi ha diferents detalls que fan dubtar de la relació cronològica entre aquestes dues parts de l’edifici, és a dir, si el transsepte i l’absis són coetanis o no.
Hom podria suposar, amb un cert fonament de causa, que el transsepte és una preexistència d’un edifici anterior al gran absis llombard del segle XI. En aquest cas alguns elements lligats al transsepte haurien estat també renovats en el moment d’aixecar aquest absis, concretament els arcs actuals (triomfal i toral, com a formers del transsepte), i potser fins i tot la volta. Hom creu que, malgrat tot, l’absis i el transsepte són coetanis o, si més no, que no són cronològicament distants.
Cal destacar que la conjunció de l’absis amb el transsepte presenta marcades irregularitats o asimetries, afavorides al nostre entendre per la poc usual relació espacial i de volums entre tots dos sectors de l’edifici. Cal recordar que l’absis té una amplada parella a la llargada —considerada transversalment— del transsepte.
Al costat de tramuntana el punt de contacte entre l’absis i el transsepte és definit per un pilar rectangular adossat a manera de contrafort. És situat ja a l’inici del parament del transsepte, però té una alçària coincident amb la del mur de l’absis. El contrafort, a més de suportar l’empenta de l’arc triomfal, reforça aquest punt d’unió i el destaca en aquest costat. A la banda oposada, a migdia, la torre campanar que fou adossada al transsepte impedeix de comprovar amb certesa els elements que configuraven ací aquesta unió. Tanmateix el perfil de les cantonades hi és visible. Això permet d’observar com l’hemicicle absidal clou fins i tot una mica més enllà de la testa meridional del transsepte. Per aquest motiu es forma un marcat esglaonament entre les cantonades —només visibles de costat, com ja hem dit— que assenyalen l’extrem de migdia de l’absis i del transsepte. És lògic de suposar que aquest angle final de l’absis correspon a un contrafort com el de l’altre costat, el qual —ara molt amagat pel campanar— devia ésser, sens dubte, menys sobresortint.
Al nostre entendre, les singularitats o irregularitats damunt dites són, més que res, fruit de l’estructura molt particular, infreqüent, del sector de capçalera (absis i transsepte) d’aquesta església. Som del parer que tota aquesta part és d’una mateixa època o etapa constructiva, que podem situar a la primera meitat del segle XI.
Aquestes singularitats possiblement no són, doncs, cap producte de diferències cronològiques, almenys dignes de consideració. Entenem que s’expliquen per la conjunció que es dóna a l’església —dins unes dimensions força grans— d’un element arcaïtzant, arrelat en la tradició pre-romànica local, com és el transsepte elevat, amb un absis construït ja dins els models llombards, però aplicant-los encara d’una manera atípica.
Per les seves característiques formals i d’estil és evident que la nau pertany majoritàriament a una reconstrucció feta al segle XII, segurament dins la primera meitat. La seva façana, ara molt malmesa, era especialment interessant.
La torre campanar, per les estructures conservades, més que de transició sembla una obra ja plenament gòtica, de la darreria del segle XIII o del segle XIV.
L’estat de conservació de l’edifici és bastant preocupant, ja que unes grosses esquerdes solquen els murs i les voltes, la qual cosa fa témer que no es produeixi una ensulsiada si hom no hi posa remei ben aviat. Una d’aquestes esquerdes, molt oberta, segueix en sentit longitudinal el punt de la volta de la nau i continua verticalment pel frontis, produint la degradació d’aquesta façana esmentada. El gruix considerable dels murs laterals no ha impedit aquest moviment. La volta del transsepte té també una esquerda ampla, en el sentit transversal al seu eix, situada a l’extrem de tramuntana.
Actualment l’absis és la part menys ruïnosa. Davant el perill que oferien les nombroses esquerdes del mur i la volta, i el seu estat general, els propietaris hi feren, fa alguns anys, unes obres de restauració. Foren refets, a més, alguns fragments de l’aparell que eren malmesos, que són remarcats amb juntes. Fou cimentat l’extradós de la volta, en la qual, anteriorment, quedaven restes de l’antiga coberta de lloses de llicorella.
La protecció de les voltes del transsepte i de la nau amb elements prefabricats que hi foren col·locats temps enrera, ha contribuït sens dubte a evitar la degradació total d’aquests sectors de l’edifici. Com ha passat en altres esglésies medievals que restaren sense culte i es desafectaren, l’aprofitament com a dependència agrícola ha motivat que s’hi fessin simples reparacions. Tanmateix, en el cas de Sant Feliu de la Garriga l’interès del monument i el seu mal estat actual recomanen una ràpida intervenció dels serveis de restauració competents.
L’església s’inscriu dins un grup d’edificis del segle XI de l’Empordà que presenten estructures i decoració llombardes, però adaptades d’una manera que podríem dir heterodoxa (Palau-saverdera, Sant Miquel de Fluvià). Aquesta adaptació atípica dels modes llombards hi conviu amb importants pervivències de l’arquitectura local precedent.
A Sant Feliu de la Garriga aquesta circumstància és palesa sobretot en l’ornamentació interna de l’absis, en la seva unió amb la resta de l’edifici, i en la composició de volums i l’organització espacial. Recordem que els tres espais del temple (nau, transsepte i absis) tots tenen una mateixa amplada.
Un dels elements arcaïtzants de l’església són els contraforts que delimiten els punts de contacte de la capçalera i el transsepte. És relacionen amb el particular sistema constructiu, a base de paraments lligats amb contraforts o pilars verticals massissos, que caracteritza alguns edificis del segle X a les comarques nord-orientals. L’exemple més clar i important d’aquest sistema és a la basílica monàstica de Sant Pere de Rodes.
El transsepte elevat i no sobresortint en planta —dit també fals transsepte— és un element arquitectònic arrelat plenament a l’època pre-romànica. En trobem exemples notables i característics especialment a l’Empordà, com a Canapost, Sant Climent de Peralta i Palau Sardiaca. Tanmateix, aquest tipus de creuer perdurà esporàdicament arreu del país fins al final del segle XI o al principi del XII, etapa de la qual es coneixen un nombre moderat d’exemples, molt heterogenis.
Cal precisar que en les esglésies de tipologia pre-romànica el transsepte elevat comporta arcs formers de suport longitudinal de la seva volta: un arc triomfal i un arc toral de la nau de comunicació amb el transsepte, ben destacats. Aquests arcs accentuen la separació característica de l’època entre els diferents espais del temple. Aquesta és la disposició original de les esglésies pre-romàniques empordaneses que hem esmentat. Amb tot, només es conserva perfectament a Sant Esteve de Palau Sardiaca.
A les esglésies més evolucionades, ja plenament romàniques, que tenen un transsepte elevat, aquesta separació ha tendit a desaparèixer o a diluir-se amb la substitució de l’arc triomfal per simples plecs que marquen l’extrem de la volta de l’absis, mentre que l’arc toral és menys pronunciat, de simple suport.
A Sant Feliu de la Garriga l’existència de l’arc triomfal, a més del toral, insereix plenament el transsepte elevat dins els models pre-romànics, dels quals és una clara perduradó. Per la morfologia d’aquests arcs, que no són gaire prominents i, per tant, no delimiten una separació d’espais destacada, aquest transsepte és un exemple evolucionat d’aquests models primitius, que s’adaptà una mica forçadament a un edifici bastit en ple segle XI.
Portada
Porta d’entrada a l’església, oberta al mur de migjorn i molt mutilada.
F. Tur
La porta, de tres arcs de mig punt en gradació, ha perdut els dos capitells i les dues columnes que tenia, conseqüència, sens dubte, de l’espoliació de què fou objecte l’edifici en ésser privada de culte l’església. L’obertura roman encara tapiada pel mur construït al segle XIX. L’arc extern de la porta és simplement adovellat; el segon té l’aresta perfilada per una motllura i l’intern té perfil de mitjacanya. Els dos primers arcs tenien unes impostes comunes, formades per sengles peces monolítiques de perfil pla i motllurat, les quals sobresurten, ja que eren a la vegada els cimacis dels dos capitells desapareguts. S’han conservat, al peu, a cada costat, les pedres escairades que formaven els plints de les bases de les dues columnes també espoliades. Ignorem si, a més dels elements esmentats que la porta tenia amb tota evidència, n’han desaparegut d’altres que no és del tot impossible que existissin (arquivolta decorada?).
Pintura
A l’interior de l’absis d’aquesta església, a la volta i al mur, resten encastats diferents vestigis d’arrebossats en un estat molt precari. En molts espais ja han desaparegut del tot i en d’altres estan mig despresos del parament. Les capes menys antigues poden amagar encara algun petit fragment de decoració mural, rastres de la qual són al descobert en diferents punts, principalment al costat de tramuntana de l’absis. Les pintures són, però, esborrades, completament malmeses.
En l’estat que han arribat a nosaltres, aquestes restes gairebé només permeten d’afirmar que hi havia decoració pintada a l’absis. No s’identifica cap element figuratiu d’una certa consideració i els pocs indicis que queden van pel camí de perdre’s definitivament. Tanmateix, mitjançant una neteja i consolidació potser podria aparèixer i es podria recuperar algun detall d’interès, tot i que ho veiem poc probable. Aquesta tasca, de tota manera, és d’una gran urgència.
Actualment el que hom pot veure són línies i simples taques de color, amb un predomini absolut del vermell o mangra i el blanc.
Els espais de parament emmarcats per les arcades cegues eren resseguits per una franja de color vermellós, sota l’intradós d’aquests arcs. En queden restes, encara força vistents, dins les dues arcades de l’extrem de tramuntana del presbiteri.
A la part inferior de la volta i a la meitat de tramuntana s’identifica amb molts treballs una petita part d’una decoració de tema vegetal pintada en blanc sobre un fons vermell. Una línia corbada té al damunt una fulla lanceolada; al costat hi ha unes altres línies, ja indesxifrables, del mateix color.
A tota la resta de l’absis no hi ha sinó les nombroses taques de color que hem esmentat.
Escultura
Bloc monolític de pedra, esculpit de forma cilíndrica, amb un reconditori a la part superior, destinat a contenir la lipsanoteca amb les relíquies. És un tenant d’altar, fet, potser, amb un element aprofitat anterior.
F. Tur
Al pilar del costat de tramuntana d’un dels arcs torals de la nau de Sant Feliu de la Garriga —el que és situat més a llevant i que comunica amb el transsepte— hom pot veure entre els carreus una pedra treballada que hi ha estat reutilitzada. Per les seves característiques, entenem que és una peça destinada a servir de theca o receptacle de les relíquies que es dipositaven en consagrar l’altar. La peça és, tanmateix, molt singular.
La pedra és de coloració grisa, més aviat fosca, de tipus sorrenc. És tallada en forma prismàtica, ben escairada i polida. És visible únicament —cal tenir en compte aquest detall— una de les dues cares més grans, que fa 21 × 12 cm. Al centre, hi foubuidada una cavitat circular i de fons lleugerament còncau que fa 6 cm de diàmetre i 2,5 cm de fondària i és envoltada per una fina incisió. Aquesta cavitat és emmarcada per un encaix lleument rebaixat, de 3 cm d’amplada, que en ressegueix el perímetre. Presenta quatre eixamplaments simètrics de forma romboïdal, cadascun dels quals té al centre un orifici petit i profund (1 cm de diàmetre). Sembla que és clar que aquests forats són fets per ajustar-hi claus o altres elements per collar una peça de tanca. Tot sembla indicar, doncs, que l’entorn de la cavitat fou dissenyat per rebre i encaixar una coberta o tapadora.
L’època d’aquesta peça és incerta. La seva reutilització com a simple carreu sembla demostrar que, quan fou constituïda la nau actual de l’església romànica, ja era obsoleta.
Al pati central del castell de Sant Feliu de la Garriga foren col·locades recentment diverses peces que són fruit de troballes fetes en el mateix edifici o a l’església veïna.
Provinent de l’interior de l’església on era fa anys arraconada, hi ha una peça monolítica, de forma cilíndrica, a manera de columna llisa. És tallada en pedra sorrenca; té una altura de 105 cm i un diàmetre de 45 cm.
L’existència d’un reconditori al centre del seu pla superior demostra que aquest pilar era un tenant d’altar. El reconditori és quadrangular, de 10 cm de fondària i 14 cm de costat; és tallat amb un doble rebaix: l’inferior, més petit, fa 12 cm de costat.
No és pas impossible que per fer aquest tenant per a l’altar de Sant Feliu de la Garriga hom aprofités un fragment de fust de columna d’època anterior.
Es fa difícil d’establir una datació per a aquest element. Entenem que per la seva factura i proporcions, aquest tenant cilíndric pot correspondre a un altar d’època més antiga que la de l’ara; la qual cosa vol dir que el situem anterior al segle XII.
Altar
Ara d’altar procedent d l’església.
F. Tur
Una ara d’altar es troba, com ja havíem indicat, fent de taula sobre un pilar d’obra, modern, dins la caseta on brolla la deu dita el pou de la Doma, vora el vell camí d’Albons, al sud-est de l’església i el castell.
És una ara de pedra calcària i de mides grosses: 144 cm de llarg per 84 cm d’ample i 18 cm de gruix. La seva superfície és totalment llisa i polida. El perfil o gruix és determinat per dos segments, el superior pla i l’inferior tallat formant un rebaix de secció de quart de cercle incurvat, o de cavet, que continua només per tres costats de l’ara; és a dir, la cara frontal i les laterals.
Tot i que sempre és difícil d’establir una datació per a aquest tipus de peces, creiem que, per la seva simplicitat, pot ésser dels segles XII o XIII, bé que també podria ésser d’una època posterior.
El propietari de la finca ens digué que tenia la intenció de treure l’ara del lloc on és ara i col·locar-la al pati del castell, per tal d’evitar que sigui malmesa.
Pica
Pica baptismal procedent de l’església i avui al pati del castell.
F. Tur
Al centre del pati interior del castell no fa gaire temps fou col·locada una pica baptismal damunt una mola que li fa de peu. Aquesta pica era, entremig d’un conjunt de cossis de terrissa, al trull d’oli del castell, on devia ésser utilitzada talment com si es tractés d’un cup qualsevol. Evidentment la hi devien dur des de l’església quan aquesta restà sense culte.
Aquesta pica és monolítica, tallada en un bloc de conglomerat sorrenc. La seva forma és d’una copa força bombada i té el peu circular i molt poc alt. La seva cara externa és llisa i a l’extrem superior té una faixa o anell en relleu, a manera de revora també llisa, de 12 cm d’ample. Tret d’aquest senzill element, no hi ha cap ornamentació.
L’alçària total de la peça fa 75 cm, el seu diàmetre exterior és de 89 cm i l’interior de 68 cm. El contorn superior és força desgastat i malmès.
Aquesta pica baptismal, d’una extrema simplicitat compositiva i d’aspecte auster i una mica tosc, pertany a la tipologia més corrent i més estesa en tota l’àrea del romànic. Per aquest motiu precisament és difícil de donar-ne una datació. Cal suposar que aquestes peces abracen, sense canvis apreciables, un període de temps molt ampli, que hom sol situar des de la segona meitat del segle XII fins al començament del segle XIII.
Pedra esculpida
Pedra pre-romànica esculpida procedent de l’església.
F. Tur
Al pati del castell de Sant Feliu de la Garriga, juntament amb altres peces, ha estat col·locada una pedra esculpida pre-romànica, que fou recuperada no fa gaire; consegüentment, hom no en tenia referències. És damunt el tenant d’altar cilíndric que és al mateix pati, on es pot veure amb el permís dels propietaris de l’edifici.
Aquest element arquitectònic fou localitzat quan tragueren una mola que havia estat encastada en un regruix relativament modern d’un dels paraments interiors del castell, a la planta baixa i a l’ala de tramuntana de l’edifici. El relleu formava part del material de farciment del regruix.
Per la forma i les dimensions que té hom considera que molt probablement es tracta d’una imposta d’arc.
La peça ha estat tallada en pedra sorrenca i no és sencera. El seu costat lateral dret és trencat irregularment. Aquesta circumstància impedeix saber-ne les mides exactes. És probable, però, que la part destruïda sigui petita. Té una forma prismàtica; fa 42 cm de llarg, 33 cm d’ample i 12 cm de gruix.
La imposta solament és esculpida en un dels costats llargs; és a dir, a la cara frontal. El fris ornamental consta d’un ressalt superior, horitzontal, llis, del qual penja una filera de sis triangles invertits o dents de llop. Aquestes figures són esculpides barroerament i tenen marcades irregularitats. Algunes acaben en punta destacada, però d’altres presenten un acabament molt més esmussat. La verticalitat dels relleus no s’aconseguí en alguns d’ells que tenen una inclinació molt acusada, en contraposició amb la resta. Aquesta singularitat accentua, més que cap altra, la dita irregularitat del conjunt i destaca l’aspecte maldestre de la decoració. L’alçària mitjana dels relleus triangulars és de 6 cm i la del ressalt o motllura superior és de 3 cm.
El tema decoratiu d’aquest fris és idèntic al de les impostes de l’arc triomfal de l’església pre-romànica de Sant Julià de Boada, dins el mateix àmbit geogràfic i cultural empordanès. Les impostes de Sant Julià de Boada —un dels edificis pre-romànics més coneguts— tenen els mateixos elements i un esquema compositiu idèntic que el relleu trobat a Sant Feliu de la Garriga. A excepció de les dimensions —molt més reduïdes a la imposta de la Garriga—, en tots dos exemples podem observar fins i tot les mateixes irregularitats de factura, especialment la desviació o manca de verticalitat d’alguns dels triangles.
Cal destacar també que tant les impostes de Sant Julià de Boada com la que es trobà a Sant Feliu de la Garriga són tallades en pedra sorrenca, que no és improbable que procedeixi del mateix lloc (les pedreres de Canapost-Peratallada?).
Ja ha estat remarcat que el fris de triangles o dents de llop és un tema decoratiu que hom troba escampat per altres àrees geogràfiques de l’arquitectura pre-romànica occidental.
D’altra banda, dins la mateixa zona de l’Empordà, trobem paral·lelismes clars, estilístics i formals, entre aquesta peça de Sant Feliu de la Garriga i uns altres dos relleus, trobats, però, com ella, fora del seu context arquitectònic. La pedra —segurament es tracta també d’una imposta—, amb un fris amb relleus semicirculars sota un ressalt, de Santa Maria de Bell-lloc d’Aro, aparegué en els camps del voltant d’aquesta església pre-romànica; actualment hom la pot veure encastada al mur de l’absis, a l’interior(*). Pràcticament idèntic és el fragment petit, probablement també d’imposta, els estudis del qual han estat publicats per Miquel Oliva, procedent de l’àmbit de Santa Maria de Roses(*). Tots dos relleus són de pedra sorrenca.
Cal considerar, doncs, pre-romànic el relleu de la Garriga. És difícil d’apuntar una datació precisa. Ens hi pot ajudar la comparació amb Sant Julià de Boada, concretament amb l’espai de capçalera d’aquesta església pre-romànica, on hi ha les impostes decorades. Al nostre entendre es pot indicar, com a més probable, una datació dins el segle IX o al començament del segle X.
És evident que cal considerar aquesta imposta decorada com a procedent, amb tota lògica, de l’església pre-romànica de Sant Feliu de la Garriga, que fou substituïda per l’església romànica actual. Recordem que les dades històriques conegudes deixen fora de dubte que l’església ja existia al darrer quart del segle IX. Aquestes primeres notícies semblen indicar, de manera indirecta, que l’origen del lloc de culte és força més antic. Probablement fou renovat al final del segle VIII. D’altra banda, és possible que una làpida desapareguda fes referència a la refecció o reconstrucció del temple dues vegades, durant la primera meitat del segle X.
Sarcòfag
A pocs metres de l’església, vers el sud-est i al marge del camí que porta per aquesta banda a l’entrada del castell, hi ha un gran bloc de pedra calcària, tallat d’una manera tosca i partit en dues meitats, que és força cobert de terra. Fins no fa gaire, només sobresortien dos dels seus costats, els quals ja feien pensar que es tractava d’un gran sarcòfag exempt. En desbrossar no fa gaire el terreny situat a llevant de l’església ha quedat també una mica desenterrada la part superior de la pedra, gairebé només just per a permetre de comprovar que som davant un sarcòfag antropomorf. La part restant de la tomba continua coberta de terra.
El sector més visible de la part superior és la capçalera. S’hi identifica el cap, que és rectangular o quadrat amb angles rectilinis i és remarcat per un encaix ben allisat de 2 cm d’ample. La seva fondària i la forma del capçal són, per ara, desconegudes, perquè la cavitat és plena de terra fins al nivell superior. Pels motius esmentats no coneixem tampoc la forma de les espatlles, bé que podem dir que el cap és perfectament centrat.
Del cos i del peu només es pot veure la part superior del costat esquerre de la sepultura, amb un sector horitzontal o planer i l’inici d’un vessant o pla inclinat vers l’interior de la tomba, en els quals la pedra és força ben polida. Això contrasta amb la cara externa del sarcòfag, que resta tallada toscament, desbastada a cops de pic.
Com ja hem dit, la tomba és trencada en dos trossos, almenys. Ignorem si es conserva sencera sota la terra i si es troba in situ. La seva orientació actual és W-E.
L’estat actual permet, tanmateix, de comprovar que les dimensions en són excepcionalmente grans. La llargada és de 214 cm i l’amplada de 65 cm, mides exteriors. L’alçada del sarcòfag és molt considerable: 84 cm. Cal tenir en compte que ignorem quina fondària ateny la cavitat antropomorfa buidada a l’interior, de la qual només podem saber segur l’amplada superior del rectangle del cap: 20 cm.
En l’estat actual dels estudis sobre el tema, la datació dels sarcòfags exempts i buidats interiorment en forma antropomorfa és més imprecisa que la de les tombes excavades a la roca, de la mateixa forma, que tenen el seu millor moment al llarg del segle X. Sembla establert, però, que els sarcòfags són, en general, d’època posterior i es poden situar més probablement dins el segle XI.
Cal tenir en compte, tanmateix, les característiques formals del sarcòfag de Sant Feliu de la Garriga. Tot i que es desconeix una bona part de la seva estructura, podem afirmar que és molt poc corrent dins aquest tipus de peces. El gran volum del bloc de pedra i el fet d’ésser només desbastada a la seva cara externa són detalls que semblen aproximar-lo —almenys pel seu aspecte— a les tombes tallades a la roca natural.
La descoberta total i l’excavació del sarcòfag i del terreny on és foren un treball convenient i d’un gran interès.
Alguns indicis demostren que aquest sarcòfag forma part d’una necròpolis situada a llevant i sud-est de l’església. Segons notícies verbals recollides de la gent que ha habitat el lloc aquests darrers temps, hi ha estat freqüent l’aparició de restes òssies humanes, per poc que hom hagi remogut el terreny, i hi ha estat trobat algun crani.
Actualment no és pas difícil observar-hi fragments d’ossos abundantment escampats per la superfície. També hi hem vist trossos de lloses, algunes de llicorella —pedra que no existeix a la contrada—. Aquests fragments pertanyen hipotèticament a tombes de lloses ja més o menys destruïdes. Cal tenir en compte també el material ceràmic encastat en el parament romànic de l’absis de l’església. La presència en aquest mur de nombroses tègules poc trossejades —molts fragments amb el perfil sencer— fan suposar que provenen, més que de cobertes d’edificis, de sepultures triangulars fetes amb tègules. Són indicis que semblen abonar la idea de l’existència d’una necròpolis d’ampli ventall cronològic. Totes aquestes suposicions restarien esclarides amb una excavació, que podria donar un resultat molt positiu.
D’altra banda també ens han informat d’alguna troballa d’ossos a ponent de l’església, enfront de la façana, cosa que pot indicar l’evidència d’un altre espai cementirial d’època indeterminada.
Bibliografia
Bibliografia sobre la portada
- Jaume Caussa i Sunyer: San Pedro de Roda, señor de Viladamat, “Revista de Gerona”, núm. 29, Girona 1964, pàgs. 46-47.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 58 i 79; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1981, pàgs. 407-409 i 412-415; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 628-629.
- Joan Badia i Homs: Viladamat, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4 (L’Empordà), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 152 i 154.
- Joan-Albert Adell i Gisbert: El Transsepte elevat d’algunes esglésies alt-medievals. notes per a un estudi, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 7, Artestudi Edicions, Barcelona març del 1982, pàgs. 407 i 420.