Situació
Església parroquial del municipi de Vilajuïga, situat a 31 m d’altitud, al raiguer de la serra de Rodes, a la vora esquerra de la riera de Vilajuïga, que recull les aigües dels barrancs que en davallen torrencialment. Les cases de la població s’agrupen entorn de la vella església.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG079862.
Per arribar-hi cal seguir, des de Figueres, la carretera de Portbou i trencar, a mà dreta, vers la que porta a Roses; a 1 km de la cruïlla es troba Vilajuïga. Hom hi pot anar també per la carretera de Figueres a Roses; abans de la darrera població, cal agafar la carretera de Vilajuïga, on hom arriba després de passar per Palau-saverdera i Pau. (JBH)
Història
Aquest lloc formà part del comtat d’Empúries. En diversos documents del segle X, Vilajuïga és anomenada entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes; així, en un precepte del rei Lotari de l’any 982 a favor de l’abat Hildesind d’aquest cenobi, es fa al·lusió a villa Iudaica. De la mateixa manera, en l’epístola que el papa Joan XV adreçà al mateix abat l’any 990, es confirmen una altra vegada els dominis situats in villa Iudaica. També de l’any 982 és el testament sacramental del clergue Guiu, que, entre d’altres propietats, donà a Sant Pere de Rodes un alou de Vilajuïga.
L’església de Sancti Faelicis in villa Judaica és documentada l’any 1080 a causa d’un judici que s’hi celebrà per resoldre un cas de robatori comès contra l’abat de Sant Pere de Rodes. Posteriorment, en un instrument de l’any 1127, l’església és anomenada Sancti Felicis de Villa Judaica i en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, ecclesia de Villajudayca.
El 1229 s’enregistra l’homenatge que Ramon de Rabós prestà al bisbe Guillem de Girona per la meitat del delme de Vilajuïga. L’any 1301 era Blanca, vídua de Guerau de Baseia, qui retia homenatge al bisbe Bernat per la meitat del delme de Vilajuïga, que havia adquirit de la seva mare, Dolça de Pau.
En els nomenclàtors d’esglésies d’aquesta mateixa centúria figura Sancti Felicis de Villajudaica (any 1362), i anys més tard, a la darreria del segle, l’Ecclesia parrochialis sancti Felicis de Villaiudaycha. (JBH-MLIR)
Església
Vista de l’interior de la nau de l’església romànica.
F. Tur
L’església de Sant Feliu de Vilajuïga ha conservat una nau romànica, però no la primitiva capçalera. Aquesta nau antiga actualment serveix de vestíbul al temple que hi fou afegit vers llevant als segles XVIII i XIX. La nova construcció, com que és de molta més alçada i amplada que la nau romànica subsistent, constitueix un gran contrast.
A la nau romànica foren afegides dues capelles laterals a cada costat en època tardana (segles XVII o XVIII, segurament). Tanmateix, a les capelles del costat de tramuntana s’observen elements romànics, bé que hom creu que es tracta de materials reutilitzats en l’obra tardana.
Aquesta nau romànica és coberta amb una volta de canó, fins i tot una mica ultrapassada; té dos arcs torals de mig punt, sobre pilars adossats, amb impostes de secció de pla i bisell, fets amb dovelles estretes i carreus ben escairats, de granit.
A la façana de ponent hi ha la porta romànica d’obertura rectangular, damunt la qual es disposa la llinda i un timpà llis, conjunt resseguit per una arquivolta decorada amb el característic tema de dents de serra i per un guardapols extern de pla i bocell; un cavet continua horitzontalment entre la llinda i el timpà. Sobre la porta hi ha un ull de bou modern que probablement ocupa el lloc d’una primitiva finestra d’un sol biaix.
A l’espai del mur de migdia no malmès per les capelles afegides, al sector de ponent, hi ha una finestra d’una sola esqueixada i un petit arc tallat en un sol carreu. Una finestra idèntica fou col·locada al mur occidental de les capelles del costat de tramuntana. Als murs laterals també resten fragments de la cornisa, de secció incurvada.
L’edifici ha estat construït amb un aparell fet amb blocs de pedra de granit i pissarra, de mida més aviat petita, escairats de manera molt basta intentant de donar-los la forma de petit carreu, però barrejats amb altres pedres de talla i formes més irregulars. Es disposen amb tendència a formar filades ben seguides, que, a causa de la irregularitat esmentada, només són presents en alguns espais aïllats. El ferm morter que lliga aquest material és ben visible a les juntes.
Per les seves característiques, el que resta d’aquesta església, que la documentació ja esmenta l’any 1080, pot ésser situat a la primera meitat del segle XI, potser, fins i tot, al començament d’aquesta centúria. Recorda, en molts aspectes, les restes de l’església propera de Santa Eulàlia de Noves i la també molt propera de Sant Joan de Palau-saverdera, aquesta amb decoració llombarda aplicada de manera superficial i atípica. Tot i que hom desconeix com en devia ésser la capçalera, cal situar l’església de Vilajuïga en un moment anterior a l’adopció d’aquestes formes decoratives llombardes a l’Empordà, com un testimoni de l’evolució de l’arquitectura local pre-romànica, d’arrel autòctona.
L’existència d’una finestra romànica, d’un fragment de cornisa i l’aspecte d’alguns aparells visibles als paraments externs del cos de capelles laterals del costat de tramuntana han fet suposar que l’església, a l’origen, devia tenir tres naus. Si fos així, i segons una interessant hipòtesi de X. Barral, la nau central s’hauria prolongat vers ponent respecte de les laterals, igualment que a Sant Miquel de Cuixà. Tanmateix, l’observació de l’esmentada part de l’edifici —capelles septentrionals— i el lligam i les diferències amb la nau central, com també la inexistència d’elements romànics a les estructures simètriques del costat de migdia fan que hom consideri com a més probable l’explicació abans apuntada. És a dir, que a l’església romànica primitiva d’una sola nau foren afegides molt tardanament les capelles laterals; a les capelles de tramuntana, hom hi reutilitzà amb abundor materials i elements diversos de la part antiga enderrocada (petits carreus, una finestra i peces de la cornisa), i d’ací el seu aspecte arcaic. (JBH)
Pica
Pica baptismal que es conserva a l’interior de l’església. És un exemplar molt simple, difícil de datar amb exactitud.
F. Tur
L’església de Sant Feliu de Vilajuïga conserva una pica baptismal monolítica molt senzilla. La peça és formada per un cos semioval de 114 cm de diàmetre i 64 d’alçada. A la part superior el gruix de la pedra és de 15 cm, i l’alçada inferior és de 42 cm al centre de la conca.
Per la part exterior la pica és decorada amb un voraviu que envolta la part superior de la peça. A l’interior la concavitat és llisa fins al centre, on hi ha dues semisferes concèntriques de 19 cm i 5 cm respectivament. És col·locada sobre el peu cilíndric de 40 cm d’alçada.
Aquesta pica es conserva dins l’antiga nau romànica de l’església de Sant Feliu, que actualment, desproveïda de la capçalera, serveix de vestíbul a l’edifici que li fou afegit al segle XVIII.
La simplicitat d’aquesta peça i la poca varietat de models que hi ha a partir del segle X i en època romànica fan difícil una datació més precisa per a exemplars d’aquest tipus. (GYCP)
Portada
Arcs que coronaven la porta d’entrada de l’església romànica. És una decoració simple que fa classificar aquesta construcció dintre la primera meitat del segle XII.
F. Tur
De la primitiva nau romànica de l’església de Sant Feliu de Vilajuïga, que actualment serveix de vestíbul a l’actual església del segle XVIII, es conserva la porta que hi ha oberta a la façana de ponent del temple romànic.
L’obertura rectangular de la porta és coronada per una llinda sense esculpir i reforçada amb un arc de descàrrega, que emmarca un timpà semicircular llis. Aquest tipus de porta és classificada per J. Puig i Cadafalch com el model més senzill de les portades que foren construïdes als segles XII i XIII.
Sobre la imposta, de secció incurvada, l’arc de descàrrega és format per tres elements: un arc interior, de radi petit, la superfície del qual sobresurt en relació amb la del timpà; ha estat obtingut amb dovelles llises i amb l’aresta inferior substituïda per un xamfrà. Un arc exterior, de radi més gros, que és fet amb dovelles, la cara de les quals presenta una superfície lisa. Entre aquests dos arcs s’interposa un fris de dents de serra ben conservades, que formen una seqüència. Per la part exterior aquesta decoració és resguardada per una arquivolta, a manera de guardapols, que sobresurt del mur i ha estat ornamentada amb un solc incís transversal, que divideix pel mig cada dovella; la part superior de l’arquivolta té una secció recta; la inferior té un perfil excurvat.
L’època de la portada ha d’ésser propera a les dates que ens dóna la documentació de l’església, on l’any 1180 se celebrà un judici. Aquesta data i la simplicitat tipològica de la porta que estableix J. Puig i Cadafalch porten a considerar-la de la primera meitat del segle XII. (GYCP-JVV)
Bibliografia
Bibliografia sobre la pica
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, núm. 20, Girona 1962.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 423-425 i 429.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 211.
Bibliografia sobre la portada
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1918; Institut d’Estudis Catalans - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983, 2a. ed. facsímil, pàgs. 748 i 752.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 424.