Situació
Aspecte que ofereix la torre, l’element més important que ha pervingut de la fortalesa.
F. Tur
Les ruïnes de la fortalesa medieval anomenada antigament castell d’Escales, o de les Escales, i conegudes actualment per Castell dels Moros, es troben poc menys de 2 km al sud-est de la població de Vilanant, sobre un serrat de poca elevació prop de la confluència de la riera de Cistella amb el Manol.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEDG896778.
S’hi pot arribar pel camí que porta de Vilanant a l’ermita de Sant Jaume dels Verders i al mas Rodeja, que es troben no gaire lluny, uns 300 m més enllà del castell, o pel camí que enllaça amb l’esmentat i que hom pot agafar des de la carretera, entre Vilanant Cistella.
Història
El nom antic d’Escales o les Escales roman totalment oblidat. Hom anomena les restes Castell dels Moros, topònim comú a tantes ruïnes d’edificacions antigues del país.
Les notícies que es coneixen sobre aquest castell són molt escasses i es concreten als segles XIII i XIV; segurament investigacions futures en descobriran d’altres. Malgrat aquesta escassetat documental, hom pot afirmar que el castell era el solar del llinatge dels cavallers d’Escales o Escala.
Cal anar molt en compte a no confondre les dades històriques sobre aquest castell i llinatge amb les del lloc homònim de la Garrotxa: Santa Maria d’Escales. Hom ha comprovat també que, en algun cas, el nom escrit en la forma Scales ha estat llegit i publicat erròniament com Sales. És possible que el mateix error es repeteixi en casos menys clars i de difícil identificació.
Davant les possibles confusions apuntades, hi ha dubtes seriosos a l’hora d’atribuir —ni que sigui d’una manera hipotètica— alguns personatges esmentats en documents d’aquests segles al llinatge relacionat amb aquest castell. Són aquests els casos, per exemple, d’Arnau d’Escales, servus Gerundensis ecclesia, que testà l’any 1237 i que tenia un nebot d’aquest mateix nom; o de Ramon d’Escala, que l’any 1270 consta casat amb Ermessenda, filla de Bernat de Vilanova, i que probablement deu tenir a veure amb Ramon d’Escales, cavaller de Girona, fill de Berenguer d’Escala, que tenia delmes per Ramon de Vilanova l’any 1316. Cap d’ells, pels continguts dels documents on són citats, es pot relacionar d’una manera clara amb el castell d’Escales, si bé aquesta possible relació no es pot pas rebutjar.
Una referència que pot ésser considerada segura sobre un cavaller dels Escales de Vilanant és de l’any 1281. El bisbe Bernat de Vilert firmà al cavaller Bernat de Scales (no Sales) la meitat del delme d’Avinyonet (de Puigventós) i un terç dels de Vilanant i Coquells.
Una notícia concreta sobre aquest castell data del 1310 en casarse Ramon d’Escales, fill de Bernat —segurament el cavaller esmentat abans—, amb Perela de Prats; el dot de 8 000 sous barcelonesos restava assegurat sobre el castell d’Escales i el delme de Vilanant.
Un altre document —com els anteriors de l’Arxiu Diocesà de Girona, amb un regest de J. M. Marquès— informa que al final del segle XIV en aquest castell hi havia una capella, hom ignora des de quan. El 3 de juliol de l’any 1400 era senyor del castell de ses Escales de Vilanant el cavaller Ramon de Blanes que, amb un terç del delme de Darnius —que li tenia subinfeudat el senyor de Mont-roig— dotà un benefici que fundà a la capella del seu castell.
El desconeixement de l’advocació d’aquesta capella d’Escales potser permetria apuntar vers una hipotètica identitat amb l’enigmàtica capella de Sant Vicenç de Cistella que figura en els dos nomenclàtors del final del segle XIV entre les esglésies no parroquials amb beneficis, els sacerdots de les quals havien d’acudir als sínodes diocesans: capella sancti Vincentii de Cistella, in parrochia sancte Marie de Cistella. A desgrat del veïnatge dels termes i les parròquies de Vilanant i Cistella, i que els límits poden haver variat una mica, la identificació proposada és força improbable. És molt més lògic cercar la capella de Sant Vicenç dins l’actual terme de Cistella.
Castell
Les restes del castell d’Escales pertanyen a una petita fortalesa de planta esquemàtica, adaptada en una bona part a les irregularitats del terreny: una torre cilíndrica, a l’extrem més elevat del serrat, era circuida a poca distància per un recinte murat de planta irregular, actualment difícil de veure en molts dels trams. Hi havia altres defenses de protecció als vessants de l’eminència on s’alça el castell. Malgrat l’escassa elevació, era de difícil accés pels costats de tramuntana i de migjorn i també, fins a un cert punt, per llevant. Vers ponent el pujol s’uneix amb la resta de la serralada mitjançant una llenca de terreny.
La torre és cilíndrica, té una alçada aproximada de 8 m i és esberlada obliquament de dalt a baix; el contorn superior resta escalabornat. El mur és molt gruixut i l’espai interior molt reduït. Ha conservat la volta hemisfèrica de la planta baixa, que té una trapa al centre; hi són visibles les empremtes deixades per les llates d’encofrat. El parament és opac; només hi ha rengles uniformes de forats per a bastides.
Les restes del mur del recinte, que devia tenir una planta trapezial a l’entorn de la torre, solament són força visibles al costat de llevant, on hi ha un fragment de llenç d’uns 3 m d’alçada, amb minúscules espitlleres. En els altres costats sobresurten poc del terreny i són molt destruïdes i soterrades; en diferents trams no se n’observa cap rastre. Fora d’aquest recinte, al vessant de tramuntana del turó i en un nivell força més baix, hi ha un fragment de mur d’uns 10 m de llarg que es conserva en una alçada màxima de 3 m i que és atalussat. Devia formar part d’una defensa que, a més de protegir un dels accessos al castell, afermava les terres d’aquest vessant.
Els aparells de la torre i els vestigis del mur circumdant són fets amb blocs de pedra no gaire grosses, només trencats, i amb un predomini de còdols, escantonats o no, de les mateixes mides, material que tendeix a disposar-se en filades regulars. Són lligats amb morter abundant, que resta ben visible. S’hi distingeixen rastres d’arrebossats. El mur atalussat presenta un aparell més irregular, segurament d’època més tardana que el sector principal del castell.
Per la simplicitat de la construcció i per les estructures actualment conservades o visibles, és difícil donar una datació per a aquest castell. És probable que no sigui anterior als segles XIII o XIV —època dels documents abans al·ludits—. No es pot rebutjar, però, una possible data més antiga, encara dins plena època romànica. La fortalesa, per la planta esquemàtica i concentrada, dins unes dimensions molt modestes, pot ésser comparada amb altres castells d’aquesta zona de fricció entre els comtats de Besalú i d’Empúries-Peralada (Llers, Hortal), alguns dels quals, almenys a l’origen, són, efectivament, anteriors al segle XIII.
A l’àmbit de les ruïnes i a l’entorn no hi ha cap vestigi constructiu que pugui indicar, ni tan sols d’una manera hipotètica, l’emplaçament de la capella que consta que existia al castell al final del segle XIV. Per l’estat actual de les restes del castell i del terreny del voltant, fa l’efecte que hi poden haver estructures arquitectòniques d’una certa importància del tot soterrades. L’excavació arqueològica podria oferir resultats ben positius.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la Mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, núm. 161, 372, 639, 697, 752, 766, 1196 i 1475.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. XVII 1964-65, Girona 1965, pàgs. 45 i 72.
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 445; Girona 1985; 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 632.