Situació
Vista exterior de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera a primer terme, constituïda per un absis, d’amplada i d’alçada gairebé iguals que a la nau.
F. Tur
L’església de Sant Salvador, avui sense culte, centrava el veïnat de Coquells, de masies disperses, pel sector nord-occidental del terme de Vilanant, en terrenys lleugerament accidentats dels contraforts de les terres de l’Illa i del coll de Jou, drenats pel Rissec, tributari del Manol, dins la xarxa hidrogràfica de la dreta de la Muga.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG891805.
S’hi arriba pel camí del Mas Genover o de Coquell, el qual es troba, seguint la carretera local que porta des de la carretera comarcal de Besalú a Roses, a Terrades. El trencall del camí esmentat s’agafa 1 km després d’haver passat Vilanant en direcció a Cistella i Terrades, a mà dreta. Cal fer 2 km per aquest camí —que és asfaltat— i uns 250 m abans d’arribar a Can Genover (el mas més important de la rodalia), a l’esquerra vers ponent, i només a uns 50 m, hi ha l’església. És al cim d’un tossal de poca elevació, en un indret plantat d’alzines; a la vora hi ha el mas Llobet, deshabitat.
Història
El comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú, en el testament de l’any 966, deixà un alou situat a Vilanant i Coquells, que abans havia estat del vescomte Ènec i de la seva muller, al monestir de Sant Esteve de Banyoles: “…ipsum meum alodem qui est in villa Avondant vel i Cocollellos…”.
Consta que l’any 1281 el cavaller Bernat d’Escales tenia un terç dels delmes de Vilanant i de Coquells per Bernat de Vilert que, al seu torn, els tenia pel bisbe de Girona.
Al segle XIV els Cervià gaudien d’una part d’aquests delmes. L’any 1319 Guerau de Cervià reconeixia posseir, pel bisbe, dues parts del delme de Vilanant i la meitat del de Coquells. El mateix personatge, l’any 1326, declarava que tenia subinfeudada la meitat del delme de Coquells a Bertran de Soler, per qui el tenia Bernat de Cistella.
Francesc de Cervià l’any 1350 reconeixia tenir dues parts del delme de Vilanant i la meitat del de Coquells, mentre que el 1357 havia passat a tenir tot el delme de Vilanant i continuava gaudint de la meitat del delme de Coquells.
En el Llibre dels racionaris de la vila i castell de Llers, interessant manuscrit de l’any 1730, del qual és autor Gregori Pallisser, pagès de Llers, hi ha algunes notícies sobre un priorat de Sant Salvador de Coquells, de mitjan segle XVI.
Gregori Pallisser esmenta una renunciació feta per Joan Serra “pagès de Palau de la parròquia de Terrades a favor del senyor prior de Cugullells, de una peça de terra…” de l’any 1549, en la qual també figura que un mas del terme de Llers era del domini del dit prior. En un altre lloc fa referència a Jaume de Vallgornera, prior de “Sant Salvador de Cugullells”, el qual, pels anys 1561 i 1562, concedí precaris a dos habitants del mateix lloc de Coquells.
Jaume de Vallgornera fou prior de Santa Maria de Lledó entre el desembre de l’any 1564 i l’abril del 1565. Havia succeït en el càrrec prioral de Lledó el seu oncle Francesc de Vallgornera; ambdós procedien de la branca d’aquest llinatge que tenia la senyoria feudal del castell de Palau-surroca, lloc proper a Coquells, actualment del municipi de Terrades.
Si es tracta del mateix personatge —com sembla el més probable—, poc abans d’ésser prior de Lledó, hom troba Jaume de Vallgornera amb el títol de prior de Coquells. Sobre aquest priorat de Coquells no es coneixen altres notícies que les esmentades, aportades per Gregori Pallisser. Tot fa suposar que l’església de Sant Salvador de Coquells devia estar al segle XVI sota el domini de la canònica augustiniana de Lledó i que el títol de prior de Coquells devia anar acompanyat d’un benefici amb dotació pròpia, del qual devia gaudir un dels canonges de l’esmentada comunitat. Caldria, tanmateix, la troballa d’alguna nova prova documental per confirmar aquestes suposicions.
En temps més recents Sant Salvador de Coquells era una simple capella rural, sufragània de la parròquia de Santa Maria de Vilanant. Actualment es troba sense culte, amb algunes parts de l’edifici malmeses i altres reformades, i hom la utilitza com a pallissa.
Església
L’església de Sant Salvador de Coquells és d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular, gairebé tan ample i alt com la nau. Aquest absis és cobert amb una volta de quart d’esfera en la qual les pedres, escantonades, són disposades en filades regulars, concèntriques. A la comunicació d’aquest absis amb la nau hi ha un arc triomfal, d’estructura força simple, de mig punt i adovellat, sobre pilastres adossades de carreus que són coronades per impostes de quart de cercle excurvat.
Aquesta nau tenia també una volta de pedra amorterada, actualment derruida. Se’n conserva només l’arrencada en ambdós costats. Actualment la nau té una coberta moderna d’un sol vessant, feta per a utilitzar l’edifici com a magatzem agrícola.
La porta d’accés és al mur de migdia, i és d’un sol arc de mig punt de dovelles de mida mitjana, ben polides. En aquest mateix mur hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt monolítics. Al frontis hi ha una altra finestra també de doble esqueixada, però aquest llenç ha estat cobert amb una capa de ciment.
Al centre de l’absis, la finestra que devia obrir-s’hi ha estat destruïda modernament en practicar-hi una obertura molt més grossa. Una altra finestra moderna es troba també al costat meridional de la nau.
El parament de l’absis, a l’exterior, és coronat per una grossa cornisa excurvada, element que no existeix a la nau en cap sector de l’interior de l’edifici.
Aquesta església té dos tipus d’aparell clarament diferenciats. El sector de capçalera, és a dir, l’absis i l’extrem de llevant dels murs de la nau, en una llargada aproximada de 2,5 m presenta una construcció d’aparença rústega: blocs de calcària de mides irregulars, en general no gaire grossos, escantonats molt bastament. Tot i la irregularitat de volums han estat disposats en filades força uniformes, amb nombrosos rebles petits a les juntes, on és visible el morter. Les cantonades són fetes amb carreus ben tallats i polits, com la finestra meridional de la nau que correspon a aquest sector.
La part restant de la nau —sector occidental— presenta un aparell de carreus força voluminosos, escairats, però descuradament. Es diferencia amb claredat de l’aparell de la part oriental o de capçalera, amb el qual s’uneix per mitjà de lligades. A aquest sector de ponent pertany la porta adovellada, que és d’una tipologia d’aparença tardana.
L’absis i el tram adjacent de la nau —sector de llevant— corresponen a una edificació d’una rusticitat accentuada que, amb reserves, podria ésser considerada, pels trets constructius, de ben entrat el segle XII. Cal suposar el sector occidental de la nau d’època força posterior (segles XII o XIII?).
Bibliografia
- Gregori Pallisser: Llibre dels racionaris de la vila i castell de Llers, 1730, inèdit.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 446.