El predi o mas de Creixenturri és citat l’any 904 a l’acta de consagració de la primitiva església del monestir de Sant Pere de Camprodon. Entre els anys 908 i 935, hi ha documentats quatre instruments inclosos en el Llibre de Canalars de l’abat Isalguer de Sant Joan de les Abadesses, que fan referència a vendes o donacions d’alous situats “in termino de Grexenturrio”. Segons F. Monsalvatje, l’any 952, Sant Cristòfol de Creixenturri apareix com a possessió del monestir de Sant Pere de Camprodon en un precepte donat a favor d’aquest monestir pel rei franc, Lluís l’Ultramarí. Tanmateix, en l’apèndix documental de l’obra de Pèire de Marca, hi ha inclòs un document datat l’any 950, precepte del rei Lluís l’Ultramarí a favor del monestir de Sant Pere de Besalú, on és citada com a possessió d’aquest darrer “ecclesiam in honore Sancti Christhophori in villa quae dicitur Crescenturi”. Tenint en compte les dades generals que es coneixen relatives al lloc de Creixenturri, aquest darrer document s’hauria de qualificar de fals.
Així l’any 1017, el papa Benet VIII donava una butlla a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon, tot confirmant-li les seves possessions, entre les quals hi era inclosa la “parrochiam autem Sancti Christhophori Crescenturi cum impso alode et cum ipso cimiterio cum decimis et primitis et oblationes fidelium absque tributo”. Possessió que es tornarà a veure confirmada l’any 1169, en l’acta de consagració de l’esglesia del monestir de Sant Pere de Camprodon. El mateix any 1169, Galcerà de Sales, juntament amb el seu germà Arnau i A. de la Miana, autoritzaren la donació, en favor del monestir de Sant Pere de Camprodon, de la tercera part del delme que tenia Galcerà “Hugonis” en la parròquia de Sant Cristòfol de “Crescenturrio”, injustament posseïda. Segles després, l’any 1373, Alamanda venia la tercera part de la dècima d’aquesta parròquia a l’aleshores abat de Sant Pere de Camprodon, Pere. Les propietats que el monestir de Sant Joan de les Abadesses tenia el segle X en el terme de Creixenturri, es mantingueren i àdhuc augmentaren.
Així, l’any 1381 Gilabert de Cruïlles venia a l’abat de Sant Joan de les Abadesses el castell de Creixenturri que al seu torn havia comprat al rei Pere III l’any 1360. En el fogatjament de 1365-1370 es consigna que dins la vegueria de Camprodon hi havia la “parroquia de Creixenturri, d’en Gilabert de Cruylles […] XII fochs” i altres “VI fochs de Creixenturri”, a l’abat de Sant Joan de les Abadesses. Al segle XVI, el lloc, però, tornà a ésser reial i com a tal apareix el segle XVII, dins la vegueria de Camprodon. La desvinculació entre el castell de Creixenturri i l’església parroquial de Sant Cristòfol de Creixenturri, no sols es palesa en la vinculació, del primer al monestir de Sant Joan de les Abadesses i del segon, al monestir de Sant Pere de Camprodon (segons notícies aportades per F. Monsalvatje, l’any 1 539, l’abat de Camprodon, Joan Pascual, va fer donació de la parròquia a Joan Vila), sinó també en el fet que l’església de Sant Cristòfol no depengué mai del castell, ni en fou la capella, fet que queda subratllat amb l’erecció d’una capella per a estatjar-hi la imatge de la Mare de Déu amb un nen que es trobà durant les obres que es realitzaren al castell després dels terratrèmols dels anys 1327-1331.
Poques són les notícies que es tenen de l’església de Sant Cristòfol; quant a la història del seu edifici, en canvi, sí que es poden endevinar de manera indirecta gràcies a les mencions que es tenen del castell. Així, si el castell de Creixenturri va ser damnificat pel terratrèmol del 21 de juny de 1327, i també es va veure afectat pels huracans del desembre de 1331, molt seria que aquests fenòmens naturals no afectessin l’església de Sant Cristòfol, situada a no gaire distància del castell. El terratrèmol del 2 de febrer de 1428, que afectà ambdues edificacions, enderrocà l’absis i una part de la volta de l’església, de manera que per al culte calgué habilitar la capella de Sant Bartomeu, situada al mateix terme. L’enderrocament de la capella del castell el novembre de 1554, juntament amb el castell, segons ordre del virrei Marquès de Tarifa, va fer necessari el trasllat de la imatge de la Mare de Déu a l’església parroquial de Sant Cristòfol. La imatge fou col·locada en un forat obert a la paret, a l’esquerra de l’altar major de l’església, que deixà d’ésser parroquial uns anys després, el gener de 1597, i es convertí en sufragània de Sant Pere de Camprodon. A partir del 1849 s’inicià la construcció d’un nou edifici, que substituí l’anterior, que actualment ha esdevingut el santuari del Remei.