Situació
L’església de Solanllong es troba al peu de la casa forta. Per tant, la manera d’arribar-hi és la mateixa que ja hem indicat.
Història
La capella de Santa Magdalena de Solanllong, que havia estat també dedicada a sant Esteve, segons consta en diversos llegats piadosos des del 1344, depenia de la parròquia de Sant Martí de Puigbò, sufragània de Sant Pere de Gombrèn, i que posteriorment, passà, igual com aquesta, a formar part del terme municipal de Gombrèn, i, per tant, a dependre de la parroquial de Sant Pere de Gombrèn.
És situada prop del mas deshabitat de Solanllong, que encara conserva, malgrat haver servit durant segles com a mas, el caràcter de fortalesa que tingué en el seu origen com a casal de la família feudal de cavallers cognominada Solanllong, que apareix documentada des de mitjan segle XII. Eren senyors, a més a més de la quadra civil on era el casal de Solanllong, de la quadra de Grats, al municipi de Campdevànol, i de la masia de la Figuera, alhora que ells feien acte de vassallatge, pels seus dominis, als barons de Mataplana. Posteriorment, l’any 1376, Berenguera de Solanllong i el seu marit Ferrer de Castellet, vengueren, en franc alou, els seus dominis a l’abat de Sant Joan de les Abadesses, amb tots els drets, censos i pertinences, i el lloc quedà unit a la baronia de Mataplana del monestir. L’any 1701 la baronia de Mataplana passà al duc d’Alba i amb ella el lloc de Solanllong.
Les primeres notícies que es tenen de la capella de Santa Magdalena de Solanllong són de l’any 1269, que rebé un llegat testamentari de dos sous. La seva construcció, però, deu situar-se dins el segle XII, quan comença a despuntar la família Solanllong amb el cavaller Berenguer de Solanllong, que l’any 1120 apareix testimoniejant el document de donació de l’església de Santa Maria de Falgars.
Les visites pastorals donen constància d’una etapa d’abandonament entre els anys 1685 i 1740. L’any 1780 foren represes les celebracions. Fins a l’any 1936, cal destacar la conservació d’un frontal d’altar del segle XII, que després d’un parell de vendes fou comprat per un col·leccionista basc. (APF-MLIC)
Església
Un dels murs de l’església en el qual hi ha oberta la porta d’entrada.
J. Bolòs
La capella és un petit edifici de planta rectangular, sense absis, de murs llisos i sense cap ornamentació. Només deixa veure un aparell senzill, fet amb uns blocs de pedra de mides petites, escantonats amb l’escoda i disposats ordenadament en filades uniformes.
En un dels murs hi ha oberta la porta d’entrada, fet amb dovelles de mides desiguals als muntans, bé que amb unes altres de mides més similars a l’arc que la cobreix. Aquest és de mig punt.
Es tracta d’un edifici molt simple, la construcció del qual cal situar ja dintre una data força tardana de l’època romànica. (JVV)
Pintura
De la petita capella de Solanllong procedeix un interessant frontal d’altar romànic, el qual avui es conserva en una col·lecció particular.
El frontal és format per vuit taules centrals i un marc de quatre peces. En conjunt fa 1,50 m d’ample per 1,30 m d’alt. Exteriorment, els dos laterals del marc són lleugerament més llargs que la resta de la peça per tal de poder fixar el frontal a terra(*).
Els laterals i el travesser superior del marc han estat decorats amb una sanefa de 15 cm d’ample de relleu d’estuc, i flanquejada per dues línies pintades de color vermell. El travesser superior ha estat decorat amb motius florals en cercles, molt semblant a la sanefa que trobem als laterals de Mataplana, que és freqüent en representacions romàniques catalanes. Als laterals la sanefa és un trenat similar a la inferior del lateral esquerre de l’altar de Santa Maria de Lluçà (Museu Episcopal de Vic). Al travesser inferior la decoració és només pintada; amb el fons groc, vuit parells de ratlles verticals en negre defineixen nou compartiments entre dues línies horitzontals en vermell. Aquesta decoració recorda la sanefa del frontal anomenat dels Arcàngels, del Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona(*).
El plafó central és compost de nou escenes. Al centre la màndorla, els eixos de la qual és perllonguen i parteixen l’espai en quatre parts dividides per dos altres eixos verticals a banda i banda de la màndorla. Cada una d’aquestes línies de separació d’escenes presenta un relleu en estuc simulant pedreries, originàriament recobert amb fulls de plata, junt amb el travesser superior i laterals del marc i el nimbe del Crist en majestat.
Ocupant un espai de 60 cm d’alt per 44 cm d’ample, al centre de la composició dins la màndorla hi ha representat el Crist en majestat sobre un fons blau amb estrelles de vuit puntes i amb el sol (estrella de vuit puntes de color vermell) i la lluna (mitja lluna de color groc) a dreta i esquerra respectivament. El Pantocràtor porta una túnica de color verd clar i un mantell vermell, i és assegut en un coixí col·locat sobre un arc, molt semblant als que hi ha representats a l’altar de Santa Maria de Lluçà. Els peus li descansen sobre un pedestal. Amb la mà dreta fa el gest de beneir i amb la mà esquerra aguanta un llibre que té sobre la falda, en el qual es pot llegir la paraula PAX, amb les lletres del mateix estil que les inscripcions de l’altar ja esmentat.
En els quatre triangles definits per la màndorla i els eixos verticals que la flanquegen, hi ha representats els signes dels quatre evangelistes, tots ells sobre un fons vermell, amb nimbe groc i amb tons verds, llevat del rostre i la part superior del vestit de Mateu, que amb les mans cobertes d’un tul blanc aguanta el llibre. Els espais ocupats per aquestes representacions fan: Mateu, l’home alat, a l’espai superior esquerre, i Joan, l’àliga, al superior dret, 23,50 × 21 cm; Marc, el lleó, i Lluc, el brau, als espais inferiors esquerre i dret respectivament, 25 × 21 cm.
Als quatre espais laterals, que fan cada un 35 × 16,50 cm, hi ha representades escenes narratives relacionades entre elles, les dues superiors i les dues inferiors.
A l’extrem superior esquerre, un àngel vestit de blanc, amb nimbe groc, cobreix amb les ales el sepulcre buit on és assegut. El sepulcre, de color vermell, és sostingut per dues columnes estilitzades amb els capitells molt senzills. L’àngel es dirigeix al centre de la composició, tant amb la mirada com amb la peculiar positura de les seves mans. Al fons de l’escena, i sense cap pretensió de perspectiva, hi ha una decoració d’estrelles de vuit puntes sobre un fons blau, similar al fons de l’interior de la màndorla. A l’extrem superior dret hi ha representades tres dones que duen uns pots de perfum. Sobre un fons groc, hi ha les tres Maries: la primera porta una túnica de color verd clar, mantell vermell, nimbe també vermell i sosté un vas groc; la segona duu una túnica de color verd clar, mantell verd fosc, nimbe groc i porta un vas vermell; i la tercera va amb una túnica blanca, mantell vermell, nimbe blau i sosté un vas verd fosc.
Els vasos de perfums que duen les tres santes han estat decorats amb dues ratlles horitzontals, de manera molt semblant al que duu un dels mags representats al frontal de Santa Maria de Lluçà.
Aquestes dues escenes il·lustren l’Evangeli de Marc 16,1-8.
Les dues representacions inferiors són dedicades a l’Evangeli de Joan 11,32, a mà esquerra, amb Maria als peus de Jesús després de la mort del seu germà Llàtzer; i Joan 11,43-44, a la dreta, amb la resurrecció de Llàtzer. La primera, sobre un fons groc, Maria suplicant amb les mans juntes als peus de Jesús, porta una túnica, un nimbe vermell i un mantell blau, mentre que Jesús va amb una túnica verda, un mantell vermell i un nimbe crucífer de fons vermell i creu groga.
La segona escena, amb la resurrecció de Llàtzer, té el fons blau amb estrelles de vuit puntes. Jesús, vestit amb túnica verda i mantell vermell i nimbe crucífer de fons groc i creu vermella, beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra ajuda Llàtzer a aixecar-se. Aquest, amortallat i representat tot cobert de tul blanc, surt del sepulcre, de tons vermells(*).
Els temes representats en aquestes quatre escenes fan referència a la resurrecció, i són relacionats amb la vida de santa Magdalena, a qui és dedicada la capella a la qual pertanyia el frontal.
L’artista aconsegueix els volums a partir de la línia negra i enfosquint o aclarint determinades zones dels vestits, intensificant o difuminant el color de base. Aquesta manera de fer és reforçada per perfils en blanc o bé per un encreuament de línies en negre per tal de donar més relleu a les formes. La línia negra és un traç segur que s’utilitza tant per a donar volums com per a la construcció dels rostres i de les mans. En els rostres, la boca ha estat feta amb dues pinzellades senzilles en vermell, l’una arquejada formant el llavi superior i l’altra, tangent a la primera, que forma el llavi inferior. Acusa la barbeta una línia corba en negre sota els llavis. Els pòmuls són destacats per una pinzellada difuminada en vermell; els cabells, sobre una base terrosa, adquireixen volum a partir de la línia negra; el nas acusat, també en línia negra, els ulls grans i ametllats, les orelles són un simple perfil en negre. Les mans també són definides per la línia.
En el conjunt de l’obra, el color hi té una funció compositiva. De la mateixa manera que iconogràficament es relacionaven les escenes superiors i les inferiors entre elles, des del punt de vista formal el color fa que es relacionin les escenes en diagonal. Així, trobem que l’escena inferior dreta i la superior esquerra tenen ambdues el fons blau amb estrelles i un predomini de vermells i blanc en la figuració, i l’escena inferior esquerra té el mateix fons groc que la superior dreta, i totes dues tons vermells a la figuració.
Dins el corrent bizantinitzant, el frontal de Solanllong ha estat classificat entre les obres del Mestre del Lluçanès. Post(*), l’any 1938, l’analitza en aquesta línia i el relaciona amb el frontal i els laterals de Santa Maria de Lluçà, i amb el frontal dels Arcàngels, del Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona. L’any 1950, Cook i Gudiol(*) amplien l’obra del mestre amb la creu pintada procedent de l’església de Santa Maria de Lluçà (Museu Episcopal de Vic), les pintures murals de Sant Pau de Casserres i el frontal dedicat a sant Martí (Walters Art Gallery, Baltimore) el qual relacionen tècnicament amb el frontal d’altar d’Angostrina, relació que reconeix Durliat(*) l’any 1961. Sureda, el 1981, posa en qüestió l’autoria d’aquestes obres en mans d’un sol mestre, les agrupa sota el nom de cercle de Lluçà i les classifica dins del mode secundari en la seqüència tardoromànica(*). Dins el cercle de Lluçà distingeix dos pintors de primer ordre, l’un autor de l’altar i la creu de Lluçà i del frontal dels Arcàngels (Museu d’Art de Catalunya) i l’altre, de menys qualitat, autor del frontal de Solanllong i de la decoració mural de Puig-reig i de Sant Pau de Casserres.
Des del punt de vista estilístic hom coincideix en la filiació ítalo-bizantina(*) dins del taller de Ripoll i durant la primera meitat del segle XIII(*) que encaminava la pintura catalana cap al gòtic. (GYCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Antoni Pladevall i Font: Santa Magdalena de Solallong, “Full Diocesà” núm. 3 280, Vic 24 de febrer de 1974.
- Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Castell de Blancafort. Apunt sobre el casal de Solallon i esment del castell de Grats, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 22-25.
- Antoni Pladevall i Font: Gombrèn, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 329-330. (APF-MLIC)
Bibliografia sobre la pintura
- Josep Gudiol i Cunill: Pintura mig-eval catalana. Els Primitius, vol II (La pintura sobre fusta), Barcelona 1929.
- Chandler Rathfon Post: A History of hispanish Painting, vol. VII, Cambridge 1938.
- Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950.
- J. Sutrà i Viñas: El frontal románico de Santa Magdalena de Solanllong, “Anales Instituto Estudios Gerundenses”, 1953.
- Joan Ainaud i de Lasarte: Pinturas Románicas, Col. UNESCO de Arte Mundial, 7, París 1957.
- Marcel Durliat: La pinture romane en Roussillon et en Cerdagne, “Cahiers de Civilisation Médiévale”, 1 any, gener-març 1961.
- José M. de Azcárate: El Protogótico hispánico. Discurso de entrada en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid 1974.
- Josep Gudiol i Ricart: Cataluña, vol. 1, Col. Tierras de España, Madrid 1974.
- Joan Sureda i Pons: La pintura romànica a Catalunya, Alianza-Forma, Madrid 1981. (GYCP)