Situació
Una perspectiva de l’església des de llevant, enmig d’un paisatge totalment accidentat.
M. Anglada
L’església de Sant Julià de Cosp és una de les més ben situades de la comarca. Es troba a l’apèndix nord-oriental del terme, entre uns cingles punxeguts i a la meitat de la costa d’una de les estribacions inferiors de la serra del Catllaràs, força enlairada respecte a la vall del Merdançol, que neix en aquestes contrades.
Mapa: 255M781. Situació: 31TDG163711.
Hom hi pot accedir per la carretera de Borredà a Sant Jaume de Frontanyà. Després del punt quilomètric 8, cal trencar a mà esquerra com si s’anés al santuari dels Oms. Després de pocs metres hom arriba a una cruïlla de carreteres, de les quals cal agafar la pista del mig. És la pista forestal que va de Sant Jaume a Castell de l’Areny. Al cap d’1 km cal trencar a mà esquerra una altra vegada i, després d’un altre quilòmetre, tornar a trencar a mà esquerra. Aquesta carretera es va enfonsant amb un fort pendent. Cal seguir-la fins que es troba un rierol en un indret on es pot girar amb el cotxe. Ja abans d’arribar aquí, hom haurà vist la capella si mira vers ponent, des de molts indrets. D’on s’ha deixat el cotxe s’agafa un corriol que passa per l’era de la casa Cortines, deshabitada. És la primera que es troba després d’haver passat el rierol (naixement de la riera de Merdançol). Aquest camí va fent ziga-zaga per entre feixes fins que arriba al peu de l’església per la seva banda de tramuntana. En total hi ha uns vint minuts a peu. Si hom hi va en cotxe, convé que aquest sigui de tot terreny. (RVL)
Història
Sant Julià de Cosp és una església que forma part de l’actual municipi de Palmerola, al Ripollès, tot i que sempre fou una església vinculada a Sant Jaume de Frontanyà. Formava part del comtat de Berga i, per tant, de la jurisdicció del bisbat d’Urgell.
El lloc de Cosp és esmentat ja l’any 880, quan el prevere Ariulf donava les seves possessions de la vall de Brocà i les viles de Cerdanyola, Riutort, Brocà i Cosp al monestir de Santa Maria de Ripoll.
A desgrat de la citació a què ens hem referit, cal pensar que la distància del lloc de Cosp de la vall de Brocà permet suposar que el lloc documentat l’any 880 és diferent del lloc on s’criginà la capella de Sant Julià.
El 22 de setembre de l’any 881 Sòria i el seu fill Ramió vengueren una peça de terra al pagus de Berga, al lloc anomenat Cosp, així com una vaca amb el seu vedell, una somera, i un porc, tot pel preu de cinc sous: “Vendo tibi ipsa terram in pau Bergetanesse, in loco que dicitur Cuspe”.
Terres al lloc de Cosp foren cedides pel comte Guifré, al comte Oliva i Bonfill, al monestir de Sant Pere de Camprodon, car l’any 1017 el papa Benet VIII, en la confirmació al monestir de les seves possessions al comtat de Berga, esmenta masos als llocs de Cosp, Arderiu i Gardilans: “Et in comitatu Bergadanensi ipsos mansos quos dedit Vinfredus comes et alium quod dedit Oliba comes, et alium dedit Bonifilius qui fuit condam. ítem in Cospe et in Ardariz et in Gardilans, cum eorum alodes cum terminus et adjacentiis illorum […]”.
El monestir de la vall de Brocà, Sant Llorenç prop Bagà, rebé importants donacions al lloc de Cosp entre els anys 1026 i 1052.
L’església de Sant Julià és poc documentada, però la seva advocació ens remunta als segles del preromànic. La primera església de Cosp devia ésser parroquial, però era lligada estretament a l’església veïna de Sant Jaume de Frontanyà, que fou consagrada l’any 905. Hom pensa que el terme parroquial de Frontanyà fou aviat partit en petites parròquies que depenien espiritualment de Sant Jaume. Aquest és el cas de l’església de Sant Julià de Cosp, però també el de les esglésies de Sant Cristòfol de les Planes, Sant Llorenç de Corrubí, Sant Esteve de Monner, Santa Magdalena de Malosa i Santa Maria dels Oms.
En virtud d’aquesta dependència, el prior de Frontanyà havia de proveir de rectors les parròquies a ell subjectes, i també encarregar-se del servei de les sufragànies que eren assistides per canonges regulars de Sant Jaume. Aquests rectors tenien dret a la tercera part dels delmes i primícies de les parròquies, però devien obediència al bisbe i al prior de Sant Jaume. Aquest darrer es reservava una part de les rendes d’aquestes parròquies i a la vegada tenia el compromís de dispensar els rectors de les contribucions i exigències dels procuradors del bisbe d’Urgell.
Aquesta vinculació fa que la història de la capella de Sant Julià de Cosp estigui sempre estretament relacionada amb la de la canònica de Frontanyà.
El primer edifici pre-romànic de Sant Julià degué desaparèixer en el curs de les múltiples modificacions efectuades al llarg dels segles.
La primera menció concreta de l’església és de l’any 1187, quan Ponç de Guàrdia, per a remei de la seva ànima i de la dels seus pares i parents, ofereix al monestir de Santes Creus i al seu abat Hug, el mas de Cosp, situat a la parròquia de Sant Julià de Cosp, amb totes les seves pertinences.
L’església era servida per un canonge de Sant Jaume de Fontanyà, i la documentació fins al segle XIV l’esmenta com a parroquial, a pesar que no hi consta en la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312; això es podria explicar atenent a la seva vinculació amb el monestir de Frontanyà.
Aquesta vinculació encara tenia lloc després de l’any 1593, quan Sant Jaume de Frontanyà passà a ésser possessió del recent creat bisbat de Solsona. Fins i tot els drets de Sant Julià de Cosp li pertangueren fins al final del segle XVIII.
Actualment l’església es troba sense culte i pertany al bisbat de Vic. (RSR-APF-MLlC)
Església
Planta (a dalt) i secció (a baix) de l’església, a escala 1:200.
M. Anglada
L’església de Sant Julià de Cosp és un edifici d’una sola nau, de planta rectangular, coberta amb volta de canó seguit, bastant apuntat, coronat vers el costat de llevant per un absis semicircular, que és cobert amb una volta de quart d’esfera.
L’entrada a l’absis es fa a través d’un arc triomfal que forma un plec que encaixa aquest cos d’edifici amb la nau.
La porta d’entrada es troba oberta al mur de migjorn de l’edifici. És coberta amb dos arcs adovellats en degradació i no té cap ornament. A la mateixa façana de migjorn també hi ha una finestra de doble esqueixada, la qual té les mateixes mides que la finestra del centre de l’absis. Aquestes dues finestres, cobertes amb un arc de mig punt i fetes amb pedra tosca, constitueixen els dos únics elements que il·luminen l’interior de l’edifici.
L’església és totalment enguixada, la volta és mig esquerdada i les parets plenes de grafits i de gargots. A desgrat d’això, és possible encara veure l’aparell amb què fou construït l’edifici. Aquest és igual, tant a l’exterior com a l’interior, fet amb carreuons sense polir, els quals, tot i que no gaire regulars, han estat ben ajuntats amb morter de calç.
Interior de la nau de l’església, coberta amb una volta de canó seguit apuntada, amb la capçalera al fons.
M. Anglada
Actualment l’església, amb el terra ple de fems, és utilitzada com a corral de bestiar.
Es tracta d’un edifici d’unes bones proporcions. Sobre el mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya, de dues finestres, molt alt i ample i del tot desproporcionat respecte a la resta de l’edifici.
Per la part de l’absis, indret del qual algú ha arrencat pedres, i un tros de la banda de tramuntana, calgué construir un mur d’uns 2 m i, en algun indret, fins i tot més alt, a fi de donar el mateix nivell al pla de l’església. Aquest mur és força diferent de la resta de l’aparell. El mig metre final de la paret de tramuntana ha estat fet amb lloses petites i estretes.
La coberta ha estat feta amb lloses de pedra, parcialment recoberta amb teules de ceràmica sobre una volta bastant deformada i esquerdada.
Tot i que actualment l’edifici encara es conserva força bé, cal una urgent intervenció per tal d’evitar a l’edifici una ruïna segura. (JVV)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, pàg. 1 003, facsímil, Barcelona 1968.
- Frederic Udina i Martorell: El llibre blanc de Santes Creus, 1947, pàg. 287.
- Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàg. 97.
- F. Martínez i Solsona: Sant Jaume de Frontanyà. Mil anys d’història i de geografia, Barcelona 1967.
- Ramon d’Abadal i de Vinyals: Dels visigots als catalans. La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia, Edicions 62, 2a ed., Barcelona 1974, vol. I, pàg. 486.
- Eduard Junyent i Subirà: Diplomatari de la Catedral de Vic (segles IX-X), 1, Vic 1980, pàgs. 2-3.
- Antoni Pladevall i Font: Palmerola, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1 (Osona i el Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 335.
- Rosa Serra i Rotés: Sant Jaume de Frontanyà, Catalunya Romànica, vol. XII (Berguedà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1985, pàgs. 468-447. (APF-MLlC-RSR)