>Situació
L’església de Sant Julià de Vilacorba, antiga parròquia de Sant Julià de Palmerola, es troba situada al sector nord-oriental del terme, a la masia de can Moreta.
Mapa: 293M781. Situació: 31TDG213687.
Hom hi pot accedir per un camí de bosc que comença a la carretera comarcal que va de Borredà a les Llosses, camí que dura uns 4 km. (NPP)
Història
L’actual parròquia de Sant Julià de Vilacorba correspon a l’antiga parròquia de Sant Julià de Palmerola, que apareix com una possessió del bisbat d’Urgell, “parrochiam Palomera sive Palomerola”, en l’acta de consagració de la Seu, datada al 839, però d’autenticitat molt dubtosa, la redacció de la qual caldria situar més aviat a la segona meitat del segle X.
La titularitat de Sant Julià és coneguda des de l’any 1014, i la parròquia tingué una vida independent fins que, amb motiu del despoblament del seu terme, iniciat a partir de mitjan segle XIV, quedà unida com a sufragània a la parròquia de Sant Vicenç de Palmerola, almenys d’ençà de l’any 1448, establerta en l’església del castell de Palmerola. Depengué del bisbat de Solsona des de la creació d’aquest fins a l’any 1956, en què el terme parroquial de Palmerola passà al bisbat de Vic. (APF-MLlC)
Església
L’església segueix l’orientació nord-est-sud-oest. La construcció original romànica és una nau amb volta de canó que pot observar-se encara, no del tot sencera. L’any 1840 fou de nou reconstruïda; aleshores l’absis fou eliminat i s’afegí una nau al costat de migdia. La porta, que era a ponent, on encara es mig veu, també fou traslladada al mateix costat. Tocant a l’altar hi fou allargada una sagristia visible exteriorment.
L’interior és tot enguixat, amb unes petites capelles que al costat de tramuntana es tradueixen lleument a l’exterior. Allí la nau s’eixampla i dona la visió d’una planta de creu grega amb els braços escurçats. També compta amb un cor que ocupa només la part de la nau primitiva. Al cim del mur dels peus hi ha un campanaret de construcció recent.
L’estat de conservació no és tan bo com caldria; encara que l’any 1984 hom arranjà els problemes estructurals més greus.
L’església resta també enlairada en una terrasseta on reposa el cementiri, i presideix tota la vall. (NPP)
Talla
De la casa de can Moreta prové una talla de fusta de la Mare de Déu. Pel que diuen, fou robada l’any 1985; avui en desconeixem la localització.
Es tracta d’una peça que, segons les fotografies, conserva gairebé la totalitat de la policromia; els colors són els usuals: el blau, el vermell i el blanc dels vestits i el color daurat de la cadira curul que sosté la Mare de Déu amb el Nen. La pintura sembla, doncs, l’original.
La Mare és asseguda damunt la cadira de columnetes gruixudes i acabades en poms rodons. La seva frontalitat i la del Nen són totals. La disposició del conjunt, és, però, asimètrica: el Nen es troba dreçat lleugerament sobre el genoll esquerre de la Mare.
La Mare duu un vel-mantell i una túnica de coll rodó. El vel-mantell cau obert damunt el cos fins a tombar-se per damunt dels genolls. En aquest cas els braços de la Mare resten horitzontals i emmarcant el cos del Nen sense agafar-lo, però protegint-lo a la vegada. El Nen duu un llibre a la mà esquerra. Porta una túnica blanca i damunt ella un mantell de color vermell, el qual li envolta el cos a manera de toga romana.
Aquest tipus d’imatge s’acosta formalment al de les marededeus del “tipus ripollès” (segons Noguera i Massa). Si més no, segueix en gran manera els seus cànons. Físicament, Maria s’assembla a la desapareguda imatge de la Pinya. La seva cara poc estilitzada, de nas ample i faccions grosses, la recorda. La marededeu de la Pinya, juntament amb la del Tura d’Olot, la d’Olopte a la Cerdanya i la de Montserrat, conformen el grup de marededeus de tipus ripollès, i han estat datades totes a la darreria del segle XII. Totes aquestes imatges, entre d’altres característiques que les aproximen, seuen en una cadira curul que en aquest cas té les columnes amb el fust motllurat en estries diagonals.