Situació
Interior de l’església a l’indret de la capçalera.
E. Pablo
L’església de Fustanyà, del municipi de Queralbs, es troba al vessant del pic de Roques Blanques, enlairat a mà esquerra del riu Freser, assequible per una costeruda pista, que surt a mà esquerra del punt quilomètric 4,400 de la carretera de Ribes de Freser a Queralbs, i per la pista que surt al darrer revolt de la carretera de Ribes a Queralbs, abans d’iniciar l’ascensió vers aquest poble. El petit nucli que centra el veïnat el formen el gran mas Fustanyà, amb diversos annexos, i l’església que té a poca distància, sota seu.
Mapa: 218M781. Situació: 31TDG318883.
Història
El lloc de Fustanyà és esmentat a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839, amb el nom de “Fustiniano”, bé que el primer esment fiable és el de l’acta de consagració de l’església de Queralbs, del 978, en la qual es diu que la nova església de Queralbs ha estat fundada i queda sota la subjecció de l’església de Sant Sadurní, “nuncupata Fustiniano”, que era, per tant, la primera i més antiga parròquia del terme actual de Queralbs.
El nom de “Fustiniano” ha fet suposar als etimologistes que podria derivar d’una primitiva vil·la romana establerta aquí en la època de la romanització, per algun Fustinianus. Aquesta hipòtesi podria tenir una certa versemblança si és cert que en una antiga explotació de coure sota el salt del Sastre, al camí de Queralbs a Núria, aparegueren dues escodes i material atribuïble a l’època romana.
L’any 1103 al lloc de Fustanyà tenia béns el monestir de Sant Martí del Canigó, fruit, segurament, d’alguna donació dels comtes de Cerdanya, senyors primitius del lloc, que tingué sempre una història unida a la de Queralbs, d’on esdevingué pràcticament sufragània a partir del segle XV. Més tard tornà a tenir rector propi.
L’església actual fou enguixada el segle XVI, i hom devia modificar la finestra del mur de ponent, que fou convertida en un òcul. També és probable que fos erigit o modificat el campanar d’espadanya, ampliat vers la nau i cobert amb un acabament piramidal de llosetes de pissarra. El temple també degué ésser enguixat i decorat interiorment, segons es dedueix per la data de 1508 que figura al costat de la llegenda PULCHRA UT LUNA ELECTA UT SOL, escrita a l’arc que relliga el tester de l’absis amb la nau, dedicada, evidentment, a la Mare de Déu.
Interiorment l’església té dues capelles d’arc rodó, obertes al gruix del mur, a manera d’inici de transsepte.
L’església ha estat objecte d’una recent restauració per part de la Diputació de Girona, que li ha afegit al mur de migjorn, un atri o cobert amb bigues de fusta, similar al que devia tenir segles enrere, segons els forats antics, que han estat utilitzats per a col·locar-hi les noves bigues. (APF)
Església
L’església és d’una nau orientada a llevant, coberta amb volta apuntada, i amb la porta d’entrada situada al costat meridional. Prenent part del mur occidental i per damunt dels peus de l’església, s’alça el campanar. La nau és capçada per un absis semicircular, obert a la nau a través d’un arc apuntat, i molt més estret que aquella.
La façana ha canviat d’aspecte darrerament, a causa d’una restauració efectuada sota el patrocini de la Diputació de Girona, a càrrec de l’arquitecte Joan M. de Ribot. El mur és compost de filades de carreus ben tallats, situats de manera molt ordenada i regular; el rectangle de la façana acaba amb una cornisa en forma de gola senzilla. A la base hi ha un sòcol unit al parament per un pla inclinat a bisell.
Damunt el nivell de la porta hi ha vuit forats distribuïts rítmicament, que han estat aprofitats en la restauració per a col·locar-hi les bigues que han servit per a la execució d’un nàrtex de fusta. El seu sostre inclinat reposa damunt pilars encastats en un mur baix de pedra que serveix de banc tot al llarg de la façana. Aquí mateix, al costat més occidental s’obre el portal format per tres arquivoltes en gradació. Cal recordar l’interès artístic que té la porta ferrada. A l’altre costat hi ha una finestra que correspon a un dels nínxols que, a banda i banda de l’arc triomfal, es presenten com un creuer rudimentari.
Pel costat de ponent, l’aparell del mur és molt acurat en la disposició dels carreus; aquests se succeeixen de manera que les filades són col·locades de cantell i de pla, rítmicament i organitzadament. En aquesta part hi ha una finestra molt estreta i alta, fruit de la restauració. Abans havia estat enganxada a un ull de bou, possiblement del segle XVI; actualment el seu aspecte és certament curiós; els carreus que la componen han estat col·locats molt capriciosament, de manera que alternen els colors vermellosos amb els blaus de les pedres. La paret acaba un xic més amunt que la teulada, sense cornisa i amb cobertura de lloses. En aquest punt s’erigeix el campanar; una construcció segurament d’època posterior. Sembla l’engrandiment d’una espadanya de dues obertures determinant un espai quadrangular. Dues finestres allargassades a cada paret s’obren sota una teulada piramidal amb coberta de fusta interior i enllosat exterior.
L’absis té un parament de carreus més petits que els de la nau, amb el mateix sòcol de tot l’edifici, que s’uneix amb les bandes verticals que el flanquegen. El parament és coronat amb una cornisa que descansa sobre una sèrie de mènsules. Té una finestra central de doble esqueixada. A la testera hi ha també una finestra vertical, que no ha estat transformada.
En conjunt, de l’església actual no coneixem l’acta de consagració, però per l’aspecte podem considerar-ne la construcció dins el segle XII.
En la restauració s’ha treballat també l’entorn del recinte. Davant l’església hi havia una terrassa que servia a la vegada de cementiri; ara és voltada amb un mur i el cementiri ha estat desplaçat al costat de ponent.
L’església de Sant Sadurní respon a una estructura freqüent en els edificis que trobem per aquests indrets. Es tracta d’un edifici sense pretensions que conté els mínims imprescindibles. Només en aquest cas un aspecte ens la defineix com a significativa: el nàrtex. Prescindint de si la restauració és o no l’encertada, el que sí veiem és que aquesta no és l’única església amb nàrtex que hi ha per aquesta zona. Cal recordar la més propera i remarcable de Queralbs, que es troba al seu costat. El seu valor artístic supera en mides el de l’església de Fustanyà, però el fet és que aquest tipus de construcció tan propera i amb les mateixes característiques dóna peu a pensar en una manera de fer pirinenca de la qual trobaríem nombrosos exemples no només al Ripollès; unes de semblants són les de Sant Joan de Caselles i de Santa Coloma d’Andorra, bé que molt posteriors, o la de Sant Pere de Mogrony, molt més massissa, entre altres formes d’aquest element, que tingué una àmplia difusió en l’època. (NPP)
Forja
Porta d’entrada a l’església, guarnida amb una bonica ferramenta romànica.
E. Pablo
Un dels elements interessants de l’església de Sant Sadurní de Fustanyà és la ferramenta de la porta d’entrada.
Es tracta d’una porta de dos batents, cada un dels quals és dividit en dues franges verticals que a la vegada són subdividides en nou registres.
En aquest cas som davant la composició més simple i bàsica quant al nombre i la disposició de les volutes: quatre de contraposades, dues a dues en cada element divisori de cadascun dels nou espais. La composició és simple; no ho és tant, però, la decoració del ferro i la seva disposició; si més no, té unes característiques que fan que aquesta porta sigui un xic peculiar. Cada feix és una peça única a base d’una tira plana i gruixuda que s’esqueixa en els extrems i es torça obrint pas a una punxa central que acaba, a la vegada, en dues punxes més petites, com si fos una llengüeta de serp. Les volutes es torçen damunt la fusta i als seus límits s’alcen i acaben en forma d’una petita piràmide tosca, molt arrodonida. Als extrems superiors i inferiors de la porta, resseguint la forma arrodonida i angulosa d’aquesta, les peces es parteixen per formar dues volutes que es repleguen, capriciosament, sobre elles mateixes. Totes les tires de metall han estat decorades amb dues línies incises que fan de marge i una de central, fent ziga-zaga, que s’estén i es replega juntament amb les volutes dels extrems. Cada peça solta és clavada a la fusta amb dos claus de cabota prominent. Aquest mateix model és el que ressegueix les tires verticals que emmarquen les quatre franges de dalt a baix.
El conjunt s’arrodoneix amb un picaporta agafat a la fusta amb una placa rodona en forma d’estrella de múltiples punxes; la placa dentada té també una argolla movible. Aquest tipus de decoració amb dentat s’assembla al de la placa que decora una porta a Moissac i, segons Raymond Bordeaux(*), pertany a un tipus que estigué en vigor els segles XI i XII. Una cronologia que gairebé abraça tot el període en el qual hi ha constància que la forja decorativa era utilitzada arreu. L’explicació que Bordeaux dóna per a la cronologia d’aquesta anella posa una altra vegada a l’aguait a l’hora de parlar d’un tipus determinat de forja o d’un altre en un temps concret. L’anella de Moissac amb les seves dents de serra sembla del segle XII, però, si tenim en compte que al sud de França la decoració romànica fou conreuada fins tard, aquesta peça podria molt bé pertànyer al segle XIII(*).
El dubte no ha estat aclarit. Segons Kowalczyk, en aquest cas, es tractaria d’un primer moment en el qual es donava preferència a la barra plana més o menys ampla(*). Altres autors apunten el contrari(*); si fos així, aquest tipus d’anella correspondria a un període més avançat.
De tota manera, la forma que presenta aquesta ferramenta tendeix a fer-la situar dins un primer període. El tipus de decoració amb línies fent ziga-zaga té un paral·lel a l’església d’Arborfield, del comtat de Berkshire a la Gran Bretanya. Un tipus que, segons Bordeaux, és localitzable al segle XII(*).
És interessant observar com el treball de decoració del ferro no varià substancialment ni en el temps ni en un ampli espai geogràfic del moment medieval que ens ocupa. Les variacions autòctones i el treball en cada forja donaren a cada peça, lògicament, les seves particularitats, però la fórmula primera, la dels feixos de quatre volutes amb variacions, desenvolupant-se o no, romangué a tot arreu i per un espai de temps important.
En tot cas, de les portes ferrades que s’han conservat al Ripollès —la de Molló, la de Sant Joanipol a Sant Joan de les Abadesses, la de Sant Pere d’Auira a Campdevànol, la de Llanars… (la majoria restaurades)— no n’hi ha cap que tingui la mateixa forma que la de Fustanyà. Aquesta pot ésser comparada amb la porta ferrada de Prats de Molió. La porta és també composta de peces de quatre volutes de ferros plans i ampies(*).
El treball realitzat a la porta de Fustanyà revela un tipus que segurament era l’habitual en un primer moment, dins una àmplia zona pirinenca. (NPP)
Bibliografia
- Alexandre Cirici i Pellicer: Dues esglésies romàniques: Queralbs, Fustanyà, Barcelona 1975.