Johannes Diaconus: Vita Gregorii; Liber beati Gregorii in Ihezechielem; Expositio super cantica canticorum gregorii papae (Ripoll)

(Arxiu de la Corona d’Aragó: Ms. Ripoll 52)

Aquest manuscrit té 210 folis en pergamí (32 × 25 cm), escrits en lletra francesa, i, segons Beer i García Villada(*), correspon al segle X; el text, escrit en tinta negra i amb epígrafs en vermell, conté la Vita Gregorii, de Joan Diaca (foli 2: “Incipit prephatio Vite beati Gregorii Romani pontificis…), les Homilies de sant Gregori sobre Ezequiel (foli 76: “In nomine domini nostri Ihesu Christi incipit liber beati Gregorii in ihezechielen prophetam…) i el Comentari de sant Gregori sobre el Càntic dels Càntics (foli 202: “Incipit super cantica canticorum Gregorii papae…).

Unes frases introductòries del monjo Guifré, redactades en època de L’abat Oliba el segle XI, portaren a error Villanueva(*), que prengué Guifré per l’escrivà de tot el còdex; aquesta introducció, en la qual es recomana la lectura del text, és acompanyada d’una carta pastoral del bisbe Oliba, referent a alous i propietats del monestir, carta que, segons Beer(*), també fou afegida més tard, tal com opina Ewald(*).

La interessant decoració de les inicials d’aquesta obra ha cridat l’atenció d’investigadors anteriors, els quals, almenys breument, l’han citada. W. Neuss(*), de manera general, posa de manifest els llaços de proximitat que relacionen les inicials d’un grup de manuscrits confeccionats a Catalunya entre els darrers anys del segle X i les primeres dècades del segle XI, com el Ms. Ripoll 52 i el Ms. Ripoll 59, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la Bíblia de Ripoll i el Sacramentan del bisbe Oliba, Ms. 66, del Museu Epistolar de Vic (any 1038).

J. Gudiol(*) descriu algunes de les més curioses capitals zoomòrfiques i antropozoomòrfiques i coincideix amb Villanueva a atribuir a Guifré la paternitat del còdex; V. Oliva(*) i J. Domínguez Bordona(*) es refereixen molt breument a la il·lustració del Ms. Ripoll 52, en les seves publicacions respectives.

Més recentment, P. Klein ha aportat una datació diferent(*) en analitzar alguns aspectes estilístics del còdex en relació amb obres catalanes de ben entrat el segle XI, i ha inclòs el Ms. Ripoll 52 entre les produccions ripolleses de la segona meitat d’aquella centúria.

Com fàcilment es pot apreciar, la decoració de les inicials d’aquest còdex té un interès iconogràfic peculiar per la presència de motius antropozoomòrfics i figuracions humanes tot al llarg de les seves vint-i-nou caplletres, traçades amb tinta, i realçades generalment en taronja; només molt ocasionalment hi han estat utilizats els colors verd, vermell, groc, blau i marró.

Mentre en el cas del Ms. Ripoll 59 el tipus d’inicial geomètrica amb introducció d’entrellaços, amb motius fitomòrfics i sanefes de palmetes alternades, es convertia en la característica de l’obra, on hi havia molt poques formes zoomòrfiques, en aquest còdex, sense que desapareguin les formes anteriors, l’element zoomòrfic i humà li confereix una personalitat extraordinària.

Novament, igual que passava al Ms. Ripoll 59, alguns detalls connecten el Ms. Ripoll 52 amb els sistemes d’elaboració d’alfabets als centres de producció de l’interior de la Península; així, per exemple, el vell esquema d’inicial composta per estretes bandes paral·leles, generalment en el color del mateix pergamí, corrent per la pàgina, descrivint el contorn de la lletra i entrellaçant-se en punts concrets, formant llaceries, combinant tot això amb formes vegetals, era el propi de nombrosos exemples mossàrabs, que citàvem a propòsit del comentari del Ms. Ripoll 59 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; el mateix cas es produeix al Ms. Ripoll 52, a la inicial “B” del foli 2(*), a la “P” del foli 88(*), a la “T” del foli 94v i a la “N” del foli 146.

D’altres recursos ornamentals bàsics en un gran nombre d’inicials pertanyents a manuscrits hispànics, com l’entrellaç terminal denominat de “cua de peix”(*), i les bandes formades per una alternança de zones d’entrellaçament compacte i espais emmarcats únicament per dues cintes paral·leles, tot això aplicat a la confecció de fusts de lletres(*), també són presents al Ms. Ripoll 52. En síntesi, podríem pensar que al marge del llunyà origen insular i més proper franco-saxó d’aquests recursos, la simplificació formal tradicional en la il·lustració catalana d’inicials ens apropa més els exemples d’aquest manuscrit a prototipus immediats mossàrabs que als franco-saxons, generalment més elaborats.

Les capitals “H” del foli 76 i la “V” del foli 150 comparteixen la peculiaritat d’acudir al recurs de les formes humanes, no com a additament ornamental accessori, sinó per obtenir la mateixa estructura de la lletra, com succeeix en d’altres exemples catalans com la Bíblia de Roda (vol. 111, foli 1) i el Ms. Ripoll 42 (foli 33). Temple(*) opina que aquesta tipologia fou iniciada al continent, concretament en obres merovíngies, com el Saltin de Corbie (vers l’any 800), en el qual figures antropomòrfiques completes, busts o caps, deixen la seva forma per a la creació d’alfabets. No obstant això, els exemples merovingis i d’altres de mossàrabs del tipus de la Bíblia de Lleó de l’any 920 o algunes obres toledanes(*) són informats per un fort sentit decorativista i geometritzant, del qual no participen precisament els exemples catalans del Ms. Ripoll 52; en aquests es produeix una tendència a la desaparició del sentit ornamental en el tractament del cos humà, i més aviat un cert naturalisme, impregnat de tints caricaturescs; en el cas de la “V” del foli 150, sembla dirigir la mà de l’il·luminador: és per això que opinem que l’afinitat en aquest cas, s’hauria d’establir potser amb les inicials articulades mitjançant formes antropomòrfiques que decoren alguns còdexs que provenen del migjorn italià, estudiats per K. Weitzman(*) i per A. Grabar(*). Concretament, el Ms. Ottob. Grec. 14, Vides de sants, de la Biblioteca Apostolica Vaticana, en el seu foli 2v conserva una inicial composta per dos personatges juxtaposats, amb vestit talar i sostenint dos llibres a les mans, que no resulta en absolut allunyada, ni estilísticament ni iconogràficament, de la inicial “H” del foli 76 del Ms. Ripoll 52; el sentit naturalista general que s’aplica a les inicials ictiomòrfiques o d’altres formes d’animals en aquests manuscrits del sud d’Itàlia, també s’apropa notablement a d’altres figures zoomòrfiques del Ms. Ripoll 52, on fins i tot quan al cos dels animals, es produeixen estranyes metamorfosis (foli 99v, “S”), el sentit de la realitat continua present. Figures de cànids poden trobar-se, per tant, a la “P” del foli 88, a la “Q” del foli 105v, a la “S” del foli 134, a la “Q” del foli 140 i a la “P” del foli 202; les formes de peixos es troben a la ja citada “S” del foli 99v i a la “I” del foli 206v.

Voldríem comentar tot seguit les estranyes criatures que ha utilitzat el miniaturista del Ms. Ripoll 52 per a donar forma a les inicials dels folis 113, 120v i 128v, i que encapçalen les Homilies de sant Gregori. La figura humana de la “I” del foli 113 ha experimentat una transformació al cap i als braços, que s’han convertit en els d’un cànid alat que sosté a la boca una llebre, quelcom semblant al que ocorre a la “S” del foli 120v.

Deixant de banda que en aquest cas concret potser els interessos decoratius hagin suplantat ja qualsevol altre tipus de significació, no sembla desgavellat atribuir a aquesta imatge un caràcter moralitzant d’acord amb el text que acompanya. No és difícil trobar passatges d’autors en els quals s’insisteix sobre la degradació que experimenta l’home a causa dels seus vicis. Per a sant Agustí, l’home, malgrat haver estat creat a imatge i semblança de Déu i, per tant, superior a tots els animals gràcies a la seva intel·ligència, no ha estat capaç d’utilitzar-la amb seny i s’ha lliurat en vassallatge al món de la bestialitat(*).

L’assimilació dels vicis humans a figures d’animals es troba perfectament recollida en textos medievals acompanyats de les il·lustracions corresponents; així, per exemple, l’Hortus deliciarum d’Herrad de Landsperg, important text enciclopèdic del segle XII, posseeix al seu foli 255v dos monstres de caire al·legòric, el primer compost per les característiques anatòmiques del gos, de l’home, del cérvol, del cavall, de l’ocell, de l’escorpí i del gat, i en un nivell inferior, el segon animal fantàstic té trets pertanyents al bou, llebre, ocell, cavall, home, serp, gall dindi, lleó i grua. Cames(*) interpreta el significat d’aquests animals a partir de les llegendes que els acompanyen. El gos és la imatge dels mals predicadors, dels falsos doctors que posen la seva eloqüència agressiva al servei de la seva cobdícia. “Qui mordent dentibus suis, et predicant pacem” (Miquees III, 5). d’altra banda, les ales, per elles mateixes, són símbol de concupiscència i de rapacitat: “Per alas cupiditates rapacium, ut in Zacharia: Et habebant alas quasi alas milbi [Zacaries V, 9] quod cupidi res alieni incadere student”, segons Ràban Maur(*). Al foli 128v, una capital “I” s’obté mitjançant una figura masculina que veu els seus peus devorats per una serp i les seves mans convertides en caps de gos que li mosseguen les cames. A la inscripció que acompanya l’ésser monstruós amb cap d’ocell de l’Hortus deliciarum, la “homo” és acompanyada de l’expressió “manus”, en un intent de situarhi la possibilitat d’actuació de l’home. Respecte a això, sant Gregori afirma “¿Quid per manus, nisi operationes accipimusl(*). Podria donar-se el cas que, en un home, les seves mans, màxim exponent de la seva capacitat d’acció, identificada en la seva condició humana, visquessin dominades per la falsedat i l’horror. ¿Quina millor manera de representar l’home que viu presoner de la mentida i de la impostura, que mitjançant la figura d’un home les mans del qual, a causa d’una estranya mutació, s’han convertit en caps de gos que amenacen de devorar-lo, i els peus del qual ja estan essent engolits per una serp? La serp, acompanyada de la paraula “ilia”, com l’Hortus deliciarum, referida als costats del rèptil, al seu ventre, ha estat tradicionalment relacionada amb els desigs carnals, segons sant Isidor(*), i per a Ràban Maur(*) Satan, en el seu reptar constant pel món, intenta devorar els pecadors per convertir-los en la seva mateixa substància.

Arribat el moment de qüestionar-nos la cronologia del Ms. Ripoll 52, opinem que el sistema ornamental que s’hi desenvolupa aconsella d’incloure aquesta obra entre la producció de Ripoll de ben entrat el segle XI, i per fer aquesta afirmació ens basem en la proximitat d’aquest manuscrit respecte a d’altres obres del segle XI, quant a presència de formes humanes i zoomòrfiques, sotmeses en general a un criteri bastant naturalista, formes que no sembla que foren iniciades a Ripoll abans de l’abaciat d’Oliba, en manuscrits com el Ripoll 42; en segon lloc, són molts els detalls que apropen el Ms. Ripoll 52 a obres del segle XI, com la Bíblia de Rodes i la Bíblia de Ripoll, i fins i tot de cap a l’any 1100, com el Beatus de Torí, detalls que són fruit d’una manera general de resoldre problemes formals determinats en un moment concret; el sentit dibuixístic i linealista, a vegades caricaturesc, el tractament de les anatomies i dels plegaments i el mesurat naturalisme de les figures zoomòrfiques presents al Ms. Ripoll 52, ens aconsellen allunyar-lo de les produccions del segle X, i incloure’l entre les obres nascudes a Ripoll durant el segle XI, en un moment fins i tot posterior a la mort d’Oliba, particularment pel que fa a les inicials amb figuració humana i zoomòrfica.