(Arxiu de la Corona d’Aragó: Ms. Ripoll 193)
Explicació de les advocacions de la Mare de Déu (ACA, Ms. Ripoll 193). Foli 131 amb una caplletra “P”, amb una decoració estilitzada i tardana, molt modesta.
Arxiu Mas
Una vegada més, l’interès codicològic sobrepassa el valor artístic de la senzillíssima decoració composta per 173 folis en pergamí (19,40 × 12,80 cm), la cal·ligrafia dels quals té, segons Beer(*), una proximitat innegable a la còpia del Còdex Calixtí realitzada per Arnau del Mont l’any 1173 (Ms. Ripoll 99 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ja comentat).
El seu variat contingut inclou textos sobre la Mare de Déu: “Glossa virginis Marie, ad laudem et honorem eius sacra nomina” i “Quedam miracula per intercessionem V. Marie de Montserrato” entre d’altres; el còdex es tanca amb una còpia del tractat De Sacramentis, dedicat per Bru i posteriorment bisbe de Segui, a Gualter, bisbe de Montpeller, i la redacció del qual degué efectuar-se, segons el raonament de Beer, cap als anys 1128 i 1129.
Diferents mans intervingueren en la seva modesta decoració, composta per inicials de tipus cal·ligràfic, en la seva major part traçades en vermell i negre, d’altres en tinta blava o verda i algunes amb lleus tocs de groc. La diferenciació tradicional entre perfil exterior de la lletra, traçat en tinta negra, i espais intermedis coberts de color, ha estat substituïda per l’ús únic de la tinta vermella, blava o verda, estesa sobre el pergamí amb l’ajuda de la ploma o, a vegades, del pinzell. Mitjançant aquest sistema, s’adornen les petites capitals amb roleus o formes de vague record vegetal(*). d’entre totes elles, potser cal destacar la “P” del foli 131 (7,50 × 2,50 cm), traçada en tinta vermella i negra.
Paral·lelament a Ripoll, la introducció del tipus d’inicials cal·ligràfiques es produí també a l’escriptori catedralici de Vic, aproximadament cap a la segona meitat del segle XII, als Ms. 99, 106, 129 i 197 del Museu Episcopal de Vic. Aquesta circumstància, unida a la proximitat paleogràfica respecte a la còpia del Còdex Calixtí de l’any 1173, ens aconsella de situar la producció del Ms. Ripoll 193 en la segona meitat del segle XII, o potser amb més exactitud al darrer terç del segle, tal com opina Beer. Finalment, assenyalarem que alguns dels marges del manuscrit són coberts amb senzills dibuixos en tinta vermella que representen un galldindi (foli 146v), un animal fantàstic de la boca del qual sorgeixen tiges vegetals (foli 155v), una gran àliga (foli 166v) i, novament, un altre estrany animal (foli 167v); el sentit dibuixístic ràpid i caricaturesc de la tradició miniaturística de Ripoll és present en tots aquests esborranys.