Castell de Besora (Santa Maria de Besora)

Situació

Una perspectiva aèria, des de llevant, del turó en el qual hi havia situat el castell, del qual resten encara alguns murs i les ruïnes de l’església. Com hom podrà observar, la perfecta elecció de l’indret on s’instal·là aquesta fortalesa, la convertí en una fortificació poc menys que inaccessible i inexpugnable.

Pagans - TAVISA

El castell de Besora es troba situat al cim d’un esperó de roca, a 1 092 m d’altitud, entre els municipis de Sant Quirze de Besora i Montesquiu, al costat sud-occidental de la nova població de Santa Maria de Besora o el Pla de Teià. Al seu peu passa la carretera de Sant Quirze de Besora a Vidrà, des d’on són ben visibles les vistes de les construccions antigues del conjunt.

Mapa: 294M781. Situació: 31TDG382640.

Per anar-hi cal agafar un camí que té el trencall abans d’arribar al poble vers tramuntana, el qual segueix en sentit a ponent fins al mas el Pla, lloc a partir del qual cal prosseguir a peu per un corriol de forta pujada al vessant de tramuntana del turó, amb una mitja hora. Cal anar amb compte, puix que el començament del corriol és molt perdedor i s’han de salvar dues crestes de roca marga que l’esborren. (JVV-MAB)

Història

Aquest castell es trobava al comtat d’Osona, i no passà a formar part de l’efímer comtat de Ripoll, ni s’incorporà al patrimoni dels comtes de Besalú. Sempre fou un castell osonenc, i la seva vinculació a la comarca del Ripollès és una mica forçada, geogràficament i històricament. El terme del castell comprenia els actuals termes municipals de Sant Quirze, Santa Maria de Besora i Montesquiu.

Les primeres notícies sobre el castell corresponen a l’any 885, quan el comte Guifré i la seva muller Guinedilda feren oblació de la seva filla Emma al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i hi donaren diversos béns, entre els quals el castell de Besora i les esglésies de Santa Maria i de Sant Quirze, amb els delmes i primícies i el seu alou.

Els Besora

AFE

El domini eminent estigué en mans dels comtes de Barcelona, mentre que com a principal feudatari hi hagué una família de vicaris comtals, anomenada Besora. A causa de la revolta d’un dels seus membres, els fou segrestat el castell, el qual fou concedit a la família dels senescals de Barcelona, mentre que una família, segurament descendent dels Besora, continuaren com a subordinats seus en la castlania, fins que els senescals foren substituïts de manera definitiva pels Besora com a feudataris directes dels comtes de Barcelona.

Els comtes de Barcelona tingueren diverses actuacions com a senyors eminents. En un moment inconcret, però després de la mort del comte Ramon Borrell, que ocorregué l’any 1017, la vídua, la comtessa Ermessenda, que posseïa el castell com a dot del marit, l’infeudà amb d’altres, als comtes de Cerdanya i de Besalú, en un intent d’atreure’s partidaris en el conflicte que quan es quedà vídua l’enfrontà amb el seu fill Berenguer Ramon I, per raó, precisament, de la quantiosa dot que li havia cedit el seu marit, a la qual ella no volia renunciar voluntàriament. Per aquesta raó, en una data compresa entre els anys 1018 i 1023, el castell de Besora fou infeudat al comte de Cerdanya, Guifré, que feu jurament de fidelitat a la comtessa Ermessenda per aquest castell i altres castells dels comtats de Girona i d’Osona. L’any 1021 es trobava en mans del comte de Besalú, ja que en aquesta data fou jurat el seu testament, en el qual constava que deixava al seu fill i hereu del castell de Besora i els de Curull, Urtig, Reganyada, Vacarisses i Lluçà, amb les seves castlanies, tots dintre el comtat d’Osona. Però aviat, l’any 1023, un cop fetes les paus, el castell de Besora, amb els altres, tornà a poder del comte de Barcelona per l’empenyorament que aquest any feu la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer Ramon I, com a garantia de la pau que havien pactat.

El comte Ramon Berenguer I obtingué l’any 1059 que el gendre de Gombau de Besora, Mir Geribert d’Olèrdola, i la seva muller Guilla renunciessin al seu favor la possessió del castell de Besora. Posteriorment, vers l’any 1072, el comte l’infeudà a la família dels senescals de Barcelona.

El castell de Besora, amb d’altres del comtat d’Osona, l’any 1107 fou donat pel comte Ramon Berenguer III al comte de Besalú, Bernat III, com a dot de la seva filla i de Maria Roderic, anomenada Ximena; però, com que la donació era per després de la mort del comte de Barcelona, això motivà que la incorporació al patrimoni del comte de Besalú no es produís, ja que aquest morí abans que el comte de Barcelona.

La resta de les relacions dels comtes de Barcelona en el castell de Besora foren les contínues exigències de cedir la potestat del castell als oficials reials, tant als senescals com als castlans, sovint sense altre motiu aparent de voler fer patent el seu domini eminent sobre el castell (aquest fet era poc usual).

El primer feudatari conegut del castell és un vicari comtal anomenat Ermemir, que començà a actuar vers l’any 975. Mentre que el seu fill, Gombau de Besora, tingué una actuació extensa i intensa entre els anys 990 i 1050, que no es reduí al seu castell de Besora i al seu extens patrimoni particular o infeudat, sinó que tingué una intervenció cabdal en la política comtal catalana. Gombau fou un dels principals magnats del comte Ramon Borrell, i després de la seva mort (ocorreguda l’any 1017), junt a la comtessa Ermessenda, que actuà com a tutora del seu fill Berenguer Ramon I i més tard ho hagué de tornar a fer quan Berenguer Ramon I morí l’any 1035 deixant tres fills menors d’edat. Totes dues vegades, Gombau de Besora feu costat a la comtessa en el govern dels comtats. També estigué al seu costat en les situacions conflictives que la comtessa tingué primer amb el seu fill i amb el seu nét després, quan aquests pretengueren que els cedís la seva dotació matrimonial, que comprenia els comtats d’Osona i de Girona, a la qual cosa ella es negà inicialment, encara que després s’arribés a un arranjament. Aquesta fidelitat feu que la comtessa Ermessenda es retirés a una casa propera a l’església de Santa Maria de Besora, on morí l’any 1058.

Després d’una llarga vida d’actuació junt als comtes de Barcelona, Gombau acumulà un gran patrimoni, si bé no es pot destriar totalment quin procedia de l’heretat familiar i quin era producte del seu fidel servei a la casa comtal barcelonina; el cas és que en el seu testament, redactat l’any 1041, disposà dels castells de Besora, Montbui, Palaudamalla, el Far (en alou), Pax, Cubelles, Curull i Torelló; de les parròquies de Samalús, Cardedeu i d’altres de no especificades, i d’alous repartits per les parròquies i llocs de Sentmenat, Santa Maria de Caldes, Sant Pere de Bigues, Orençana, Sant Feliu de Codines, Vilardolida, Sant Iscle (a l’Empordà), Maçaners, Finestrelles, Palomar i Barcelona.

No obstant això, la família de Gombau de Besora no conservà aquest ric patrimoni; el gendre de la seva filla gran, Mir Geribert d’Olèrdola, si bé rebé la major part dels béns, hagué de renunciar-hi a causa de la seva actuació violenta contra el comte de Barcelona. I els successors de Gombau de Besora al castell que donà nom a la família, només disposaren del castell com a castlans i foren desposseïts dels altres béns patrimonials o feu comtal. Això només en una generació.

Després de la renúncia feta el 1059 per Mir Geribert i la seva muller i llurs fills Bernat i Gombau, el comte Ramon Berenguer I, vers l’any 1072, lliurà el castell a la família dels senescals de Barcelona com a principal feudatari, i l’any 1089 el senescal Guillem Ramon i el seu germà Arbet associaren Miró Foguet en el domini del castell de Besora, de manera semblant com aquests tres personatges posseïen el castell de Voltregà. El mateix any 1089 tots tres conjuntament encomanaren a Guadall Sanç, germà de Gombau de Besora, i a Bernat Gombau, fill de Gombau de Besora, el castell de Besora, tal com l’havia tingut l’anomenat Gombau de Besora, germà i pare respectivament, pels donadors.

Aquest Gombau de Besora, que l’any 1089 ja era difunt i havia tingut el castell de Besora en feu dels senescals, ha de ser el Gombau que figura en la renúncia que l’any 1059 feren els seus pares, Mir Geribert d’Olèrdola i Guilla de Besora, on cedien el castell de Besora i el de Curull amb els seus termes i pertinences i el feu tenia Gombau pel comte en comtat d’Osona. Naturalment que aquest Gombau havia d’ésser el nét de Gombau de Besora, car ell havia mort feia uns nou anys, i no se l’esmenta ni amb el cognom de Besora, ni es fa constar que sigui el pare o el sogre dels renunciants; en tot el document només se cita el Gombau fill de Mir Geribert i de Guilla. Per tant, cal considerar que la nova dinastia dels Besora era la continuació de l’anterior per un nét del Gombau de Besora que porta el mateix nom que l’avi, però no tingué la consideració de feudatari directe dels comtes, sinó que durant uns segles depengué d’una família feudatària dels comtes, la dels senescals de Barcelona i dels seus successors, els Montcada, fins que el castell fou incorporat a la corona, i els Besora, de castlans passaren a vassalls directes del rei. Per tant, els Besora són estudiats com a castlans i no pas com a feudataris a partir del segon Gombau de Besora.

La família feudatària del castell de Besora, un cop obtinguda la renúncia del gendre i de la filla de Gombau de Besora, foren els senescals de Barcelona, com ja hem dit. A partir de la cessió feta pels comtes vers l’any 1072, les renovacions de la infeudació continuaren; així, l’any 1136 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III encomanà al gran senescal Guillem Ramon el castell de Besora, juntament amb uns altres. L’any 1202 el rei Pere el Catòlic concedí a Guillem de Montcada la successió a tots els béns que el seu pare, Guillem Ramon de Montcada, tenia en feu de la corona, entre els quals es trobava el de Besora.

Sense que se n’esmenti el motiu, ni que n’hi hagi cap d’aparent, els reis Jaume I i Pere el Gran, reclamaren i retornaren la potestat del castell de Besora a Gastó de Montcada, vescomte de Bearn. Primerament, l’any 1274, el rei Jaume I restituí a Gilabert de Centelles, procurador de Gastó de Mont cada, la potestat del castell de Besora. Posteriorment, dos anys més tard, el 1276, els batlles de Vic i de Torelló de Gastó de Montcada, en nom del lloctinent general de l’esmentat Gastó, Gilabert de Centelles, lliuraren al sots-veguer de Vic, com a lloctinent general del veguer reial, el castell de Besora. Tot seguit, dins el mateix any, el primogènit, l’infant Pere, ordenà al procurador de Catalunya que tornés a Gastó de Montcada la potestat del castell de Besora, sense cap obstacle, tal com l’havia rebut pel rei Jaume I.

Les reclamacions de la potestat del castell continuaren uns anys més tard, però ja amb un motiu clar, ja que la invasió dels croats francesos pel Pirineu, motivà que el juliol de l’any 1285 el rei Pere el Gran demanés a Berenguer d’Orís, procurador general per Catalunya de Gastó, vescomte de Bearn, que per raó de força (“racione valence”) volia la potestat del castell de Besora i de Curull, i li requerí que enviés lletres a Jaume de Besora i a Pere Simó, amb ordres perquè li donessin la potestat del castell.

Si les relacions entre el rei i el feudatari sembla que foren cordials, ja que mai no es produeix una negativa o una obstaculització a les demandes del rei de la potestat del castell, en canvi les relacions entre el feudatari i el castlà, durant un temps, no foren gaire bones. L’any 1237 Gastó, vescomte de Bearn, tornà el castell de Besora a Jaume de Besora, que havia de reconèixer la senyoria de Gastó, a més d’altres qüestions sobre els drets d’ambdós en el terme. Aquest conveni no solucionà el conflicte que sembla que havia portat el senyor a prendre el castell al seu vassall, i l’any 1278 el batlle de Gastó, vescomte de Bearn, al castell de Torelló, lliurà un requeriment de Gilabert de Centelles, lloctinent de l’esmentat Gastó, a Jaume de Besora, contra les malifetes de Jaume de Besora. A partir d’aquest moment no coneixem més conflictes entre feudatari i castlà.

El procés de traspàs del domini del feudatari a la corona s’inicià quan Guillema de Montcada lliurà a l’infant Pere, germà de Jaume II, el castell de Besora, amb molts d’altres, com a dot del seu casament. Després de la mort del seu marit, Guillema recuperà la dot i la cedí al rei Jaume II, a canvi d’unes importants rendes vitalícies, la qual cosa anava contra els pactes que se li havien fet al moment de concedir-li la dot. Això motivà molts problemes i conflictes; a més, la mateixa Guillema incomplí el pacte. El resultat fou que les baronies que formaven el dot de la dita Guillema passaren als comtes de Foix, però no sembla que el castell de Besora hi passés, ja que no hi ha constància de cap més relació dels comtes amb el rei o amb el castlà pel castell. Segurament que hi degueren renunciar.

Els castlans

Durant les dues primeres generacions de feudataris del castell, Ermenir i Gombau de Besora, no es coneix l’existència de cap castlà. Únicament sembla que durant el període que el castell de Besora estigué en mans de la muller de Gombau, Aurúcia, i del seu nebot, Guillem de Balsareny, tal com prescrivia el testament de Gombau, hi hagué un clergue anomenat Vivà que actuà com a vicari comtal del castell de Besora, documentat en aquesta funció l’any 1058. I encara que pròpiament no fos un castlà, pot ésser considerat com a tal.

Els castlans del castell de Besora, com ja hem assenyalat, foren els descendents de la filla gran de Gombau de Besora, Guilla, casada amb Mir Geribert d’Olèrdola. El primer fou llur fill, també de nom Gombau, el qual figura que l’any 1059 tenia el castell de Besora en feu del comte, si bé hi hagué de renunciar juntament amb els seus pares, a causa de la revolta protagonitzada pel seu pare contra el comte. No obstant la renúncia, Gombau no degué ésser apartat totalment del domini del castell, sinó que restà com a castlà d’un altre feudatari comtal, del senescal Guillem Ramon i de la família Montcada, fins que al principi del segle XIV el domini dels Montcada desaparegué, i els Besora-castlans passaren a feudataris directes del rei.

La primera notícia dels Besora com a castlans dels senescals és de l’any 1089, quan Guillem Ramon, senescal, amb el seu germà Arbert i Miró Foguet, encomanà a Guadall Sanç, germà de Gombau de Besora, i a Bernat Gombau, fill de Gombau, el castell de Besora, de la mateixa manera que l’havia tingut per ells l’esmentat Gombau de Besora. Com ja hem afirmat, aquest Gombau de Besora ha d’ésser la mateixa persona d’aquest nom, fill de Mir Geribert i de Guilla, filla del primer Gombau de Besora. Per tant, la família Besora continuà en la possessió del castell de Besora, però com a castlans dels senescals primer i dels Montcada després.

A continuació es produeix un buit informatiu fins que no es torna a trobar un membre de la família, amb el nom tradicional en la família de Gombau de Besora, fill de Bernat Guillem, el qual l’any 1152 en el seu testament llegà al seu fill i hereu Bernat el castell de Besora, però com que era menor d’edat, havia d’estar sota la tutoria del seu avi, Bernat Guillem, igual com les seves germanes.

Per diverses informacions sembla que l’avi de Gombau III de Besora, fou Ponç de Besora (consta que ho era de la seva germana Saurina), i Ponç no degué tenir fills mascles, i la seva filla i hereva, Ramona, es casà amb Bernat Guillem de Lluçà, ja que Gombau III rebé l’any 1170 de Guillem de Lluçà, fill de Ramon, els seus drets en el castell de Quer, com a pagament de l’heretat del seu pare.

Les vicissituds de la família Besora tot seguit continuen de manera més clara, si bé no es tenen altres notícies de relleu que els enfrontaments amb els Montcada, que ja s’han reflectit en parlar dels feudataris.

A partir del principi del segle XIV, les relacions dels Besora amb el rei passaren a ser directes, quan els drets dels Montcada sobre el castell passaren a la corona. Aleshores els Besora prengueren més protagonisme en els afers del castell, i aviat la seva actuació esdevingué conflictiva.

Així, l’any 1327 el rei Alfons III absolgué Jaume de Besora de qualsevol demanda que hom pogués fer-li per raó de les seves finances. Tot i que no es fa constar que sigui per aquesta causa, les relacions de Jaume de Besora amb la corona no eren pas bones, ja que dos anys després, el 1329, els comissaris reials li embargaren totes les honors, els censos, les possessions i les pertinences que tenia en feu del rei en el terme de Besora. Si bé, més tard, els hi degueren retornar.

Els drets dels Besora al castell augmentaren considerablement quan, després que l’any 1382, Constança de Perellós comprà a l’infant Joan el castell de Besora, en propi, lliure i franc alou, juntament amb el mer i mixt imperi i la jurisdicció civil i criminal, pel preu de 6 602 sous; i l’any següent, Constança ho vengué a Arnau Guillem de Besora, malgrat que pocs dies abans havia promès a l’infant Joan de retornar-li la venda que li pagués la quantitat que ella havia pagat.

Al cap de poc el domini del castell de Besora passà a una branca lateral de la família, que no conservà el nom. El ja esmentat Arnau Guillem morí sense fills, i heretà el castell el seu germà, Roger de Besora, que tampoc no tingué descendència, i finalment passà a un fill d’una germana anomenada Marquesa de Besora, casada amb Arnau de Canet, anomenat Gilabert de Canet, al qual l’any 1391 els homes de Besora, convocats a so de corn, feren homenatge. El nou senyor de Besora l’any 1394 hagué de lliurar al veguer d’Osona la potestat del castell de Besora a requeriment del rei, sense que s’intueixi una causa determinada.

Amb motiu de la participació activa de Gilabert de Canet en la causa del comte d’Urgell, pretendent a la corona catalana, el rei Ferran d’Antequera s’apoderà del castell de Besora, i l’any 1417 el batlle general ordenà al veguer de Vic que, en nom del rei, es possessionés del castell de Besora i hi exercís la jurisdicció criminal, fins a nova ordre. Mentre, el mateix any, sense que s’intueixi per qui ho posseïa, Riambau de Corbera, a través dels seus procuradors, revengué al rei la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi, per tres-cents florins d’Aragó.

Arran d’aquesta nova situació, no gens clara, els homes de Besora buscaren la manera de redimir-se i evitar caure novament en mans senyorials, per la qual cosa l’any 1418 oferiren al rei la quantitat de sis-cents florins, que el rei acceptà. Però, com passava sovint, els homes de Besora veieren com només s’acomplia una part de la seva voluntat, i l’any 1419 el rei restituí a Gilabert de Canet el castell de Besora i la casa forta de Montesquiu, excepte el mer i mixt imperi, per haver-se redimit els homes de Besora (més endavant el rei vengué els esmentats imperis a un successor de Gilabert de Canet). Al cap de pocs dies de la restitució, Gilabert de Canet rebé l’homenatge dels seus vassalls del castell de Besora.

Gilabert de Canet no posseí per gaire temps el castell de Besora, ja que el rei li demanà la potestat del castell, i com que no satisfé la petició reial, l’any 1420, aquest ordenà al veguer de Vic i Osona que prengués el castell de Besora i la casa de Montesquiu, i que ho encomanés a Dalmau de Sacirera.

Aquest Dalmau de Sacirera era casat amb Margarida, filla de Gilabert de Canet. Dalmau posseí el castell uns anys, amb la concessió del rei del mer i mixt imperi i de la baixa jurisdicció, situació que perdurà fins a l’any 1424. A l’any següent, el castell de Besora passà a l’hereva de Gilabert de Canet, una altra filla anomenada Antònia de Canet, casada amb Guillem de Peguera.

Amb Guillem I de Peguera el terme entrà en un conflicte violent, que enfrontà el senyor amb els vassalls. El motiu fou que Guillem de Peguera comprà al rei el mer i mixt imperi de Besora i Saderra. Naturalment, els homes de Besora protestaren tot seguit, adduint que la jurisdicció competia al rei perquè s’havien redimit. Per aquest motiu, el mateix any, el batlle general del rei es feu càrrec de la jurisdicció de Besora, a instàncies, sembla, del consell municipal de Barcelona. A més, el castell de Besora fou unit a la vegueria de Bages, fet que agreujà la situació, i es produí un conflicte que causà morts i ferits. Un dels episodis violents fou protagonitzat per un germà de Guillem de Peguera, que assassinà un home de Saderra que s’havia distingit en la defensa dels drets del rei en l’afer de la jurisdicció dels termes; a més, amenaçà la resta d’homes de Saderra, que si el seu germà Guillem no cobrava els mil florins que li havia costat la jurisdicció, els passaria el mateix. Aquest fet fou comunicat pels consellers de Vic als seus col·legues barcelonins. L’afer no s’apaivagà del tot amb la mort de Guillem de Peguera, ocorreguda vers l’any 1444; aleshores el castell restà en mans de la seva muller, Antònia de Canet, que era la vertadera propietària, la qual exercí la senyoria que li corresponia, juntament amb la seva mare Florència. El mateix any 1444 Antònia de Canet rebé l’homenatge dels seus vassalls de Besora.

Amb Antònia de Canet el conflicte sobre l’exercici de les jurisdiccions havia disminuït en violència, però no s’havia resolt satisfactòriament per als homes de Besora. Per això, l’any 1445 els homes de Besora trameteren un síndic com a representant de la universitat de Besora i Montesquiu, davant la reina Maria, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, el qual informà la reina que eren maltractats i oprimits pel posseïdor del castell de Besora i de la casa de Montesquiu. El representant dels homes de Besora exposà novament la situació del terme; que si bé els senyors tenien el terme de Besora en feu del rei, aquest havia d’exercir tota la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi, perquè els vassalls s’havien redimit amb els seus propis diners, i el terme de Besora havia quedat unit a la corona, i el veguer de Vic i Osona havia d’exercir les esmentades jurisdiccions; no obstant això, aquesta atribució era usurpada pels senyors del castell: Antònia de Canet i la seva mare Florència. Davant aquesta queixa, l’any 1445 hom ordenà al batlle general que cités totes dues dames i s’informés sobre la usurpació que practicaven al terme de Besora.

La resolució del conflicte de competències trigà encara tres anys a produir-se; fou l’any 1448 quan la reina Maria resolgué sobre el problema de les jurisdiccions dels castells de Besora i de Saderra, que decretà que corresponien a la corona. Però com que Antònia de Canet degué recórrer la sentència, l’any 1453 la reina Maria li concedí el dret de percebre dels seus súbdits l’anomenada jurisdicció mòdica.

Antònia de Canet fou succeïda pel seu fill Antoni de Peguera, el qual l’any 1458, rebé la comanda de l’infant Joan, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, la jurisdicció i l’imperi del castell de Besora. Inconcebiblement, Antoni de Peguera el mateix any hi renuncià. I el 1460, el rei Joan II ordenà al veguer de Vic i Osona que exercís les jurisdiccions de Besora i Saderra segons la sentència de la reina Maria.

No obstant la resolució anterior, no havien finit els conflictes dels Canet-Peguera al castell de Besora, únicament que no implicaren els seus homes. El motiu foren els deutes que Antònia de Canet tenia amb Caterina de Malla i el seu fill Bernat de Malla, i amb Violant Dosrius, que gravaven sobre les rendes del castell de Besora, per la qual cosa l’any 1455 el rei Joan II prengué el castell de Besora a Antònia de Canet i creà una batllia per pagar les pensions que es devien. Al cap de cinc anys, el 1460, el rei tornà el castell a Ramon de Peguera, amb la condició que respectés la batllia que havia creat per pagar els deutes.

La guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat portà conflictes seriosos al castell de Besora. Des d’un bon principi, el castell fou ocupat per pagesos afectes a la causa reial, i el mateix rei, l’any 1463, ordenà que els drets dels Peguera al castell de Besora fossin respectats, ja que eren partidaris de la corona. No obstant això, per raons de guerra, el rei encomanà la custòdia del castell de Besora a uns parents dels Peguera, Ponç Descatllar, marit de Marquesa de Peguera, filla de Guillem I de Peguera. L’any 1471 Ponç Descatllar fou premiat pel rei Joan II amb la concessió de la jurisdicció criminal i el mer i mixt imperi del castell, mentre que Ponç assegurava que ja l’havien posseït els seus avantpassats. L’any 1473 el rei reconegué que Damià i Ponç Descatllar havien fet grans despeses en l’arranjament del castell de Besora, i, per tant, determinà que mai no podien ésser despullats de la possessió del castell si no eren indemnitzats per les despeses efectuades.

Aquesta concessió motivà que l’any 1477 fos endegat un plet entre Guillem II de Peguera, fill de Guillem I de Peguera i d’Antònia de Canet i Damià Descatllar, fill de Ponç Descatllar; els contendents eren, per tant, oncle i nebot. De moment sembla que el castell de Besora restà en poder dels Peguera, i a la mort de Guillem II el castell retornà al domini de la seva mare, Antònia de Canet, i com que no tenia fills legítims, donà el castell a un nét natural anomenat Joan de Peguera, el qual el 1482 morí intestat i sense descendència.

Al moment que la família Peguera restà sense hereu directe, el castell de Besora degué passar als Descatllar, però no fou fins l’any 1513 que es documentà l’homenatge que els homes de Besora havien fet a Damià Descatllar, que morí al cap de quatre anys a l’edat de noranta anys. El successor fou una filla de Damià, anomenada Isabel Descatllar, que no assumí el domini del castell fins l’any 1525, que fou reconegut el seu dret en virtut d’una sentència judicial.

Amb el casament d’Isabel Descatllar amb Pere Alamany de Bellpuig s’inicià una nova branca de senyors del castell de Besora, els Alamany-Descatllar, si bé només utilitzaren el cognom Descatllar. Fins i tot el mateix Pere prengué el cognom Descatllar. Una de les primeres actuacions al castell de Besora fou la compra que l’any 1522 feu amb el nom de Pere Descatllar per adquirir els drets de Joan de Peguera, donzell, al castell de Besora i en la domus de Montesquiu. No obstant això, els Descatllar no exerciren les jurisdiccions del terme, ja que l’any 1559 consta que el batlle del castell i terme de Besora exercia l’alta i baixa jurisdicció i el mer i mixt imperi civil i criminal pel rei. I no fou fins l’any 1620 que el rei Felip III donà en feu honrat a Lluís Descatllar i als seus tota la jurisdicció del terme de Besora. Però si els reis no tenien memòria i incomplien contínuament els seus compromisos, en canvi els homes del castell de Besora recordaven molt bé que s’havien redimit. I novament es produí la reclamació dels homes de Besora, però per una reial sentència de l’any 1630 es deixà clar que la jurisdicció restava en mans de la família Descatllar. L’ascens dels Alamany-Descatllar al castell de Besora culminà l’any 1698, quan els fou concedit el títol de marquesos de Besora.

El darrer membre d’aquesta branca fou Joan Descatllar, i a la seva mort el castell de Besora passà a Joan Baptista de Queralt i Alamany-Descatllar, menor d’edat. Encara que Ignasi Desbac i d’Oms, marquès de Cartellà, li disputà l’herència, l’any 1769 es produí una sentència favorable als marquesos de Cartellà, però els Queralt, comtes de Santa Coloma, apel·laren i guanyaren el plet i foren ells els qui mantingueren el domini del castell de Besora fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals; si bé el títol es manté en els seus successors, els seus béns territorials a l’antic terme de Besora foren venuts el segle passat a una família de Vic.

L’edifici del castell sofrí diverses vicissituds en les guerres del segle XV. En la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II foren fetes importants obres de fortificació al castell, ja que no es devia trobar en gaire bon estat pel fet de no habitar-hi els senyors del terme, que havien traslladat la seva residència al casal de Montesquiu.

L’any 1620 consta que el castell es trobava derruït, però tenia algunes parets dempeus i encara hi havia algun recinte utilitzable com a clausura. I durant la Guerra dels Segadors, Lluís Descatllar, senyor del terme, fou partidari del rei d’Espanya, per la qual cosa li aparedaren el castell i el consideraren traïdor; tot i que fou capturat dues vegades, aconseguí d’escapar-se.

Les restes de l’edifici del castell encara foren utilitzades el segle XIX en les diverses revoltes i guerres absolutistes. L’any 1822, en l’alçament absolutista, el castell de Besora serví de refugi a una partida absolutista en retirada, després de tenir un encontre amb les tropes constitucionals a les vores de Montesquiu i de Sant Quirze de Besora. La darrera utilització amb finalitat bèl·lica fou durant la Primera Guerra Carlina, la qual cosa motivà que el cap d’una columna liberal, per evitar la contínua utilització del castell per les partides carlines, vers els anys 1838-1839 ordenés enderrocar-lo, així com l’església de Santa Maria. (APF-ABC)

Castell

Actualment, de l’antic castell de Besora resten només uns pocs vestigis dispersos, amb alguns fragments de mur, mig tapats per la malesa. Direm que aquest castell té el recinte perfectament deduïble encara. Un recinte situat en un emplaçament que feia que aquesta fortalesa fos pràcticament inexpugnable. Només hi havia un camí difícilment practicable al costat de tramuntana, el qual estigué fortificat. Caldria una campanya arqueològica, llarga i costosa, la qual podria deixar en evidència, si més no, els elements bàsics d’aquesta fortalesa, avui un xic desconeguda. (JVV)